Maximalisme?

Però el gran problema serà a Catalunya, perquè la sentència suposarà que una colla de 10 jutges, quatre d’ells ja fora de termini, poden tombar una llei aprovada per tres cambres legislatives i confirmada en un referèndum popular. A Madrid, el tema no els amoïna, perquè ja semblen donar per descomptat que els partits catalans prosseguiran amb la seva particular cerimònia de la confusió que acabarà amb uns quants discursos i cap acció concreta.

Serà així? Del que no hi ha dubte és que José Montilla no té autonomia ni capacitat de lideratge per modular una resposta catalana clara i creïble. Dins del govern, ICV i ERC són partidaris d’una resposta contundent, però estan paralitzats per la por: saben que elevar el llistó de la reivindicació podria portar al final del Tripartit 2 i a unes eleccions de resultats desfavorables. I tampoc CiU no està donant un missatge clar de què és el que cal fer: Artur Mas sembla convençut que en té prou amb els errors de l’adversari per ser president l’any que ve. Potser té raó, però compte: el 13 de Desembre es dia de consultes sobiranistes, i seria un error deixar el monopoli de la resposta al TC al maximalisme independentista.

(Editorial de Catalunya Oberta: La sentència, imminent)

Els partits que tenim no estan en condicions de respondre a res perquè formen part del problema. Falla el sistema. La resposta ha de venir de la societat civil o d'un nou partit que no tingui res a veure amb els actuals, és a dir, una formació que defensi les llistes obertes, limiti la temporalitat dels càrrecs, lluiti realment contra la corrupció i proclami sense embuts la independència. Maximalisme? No pas. O anem per aquí o tenim els dies comptats. Catalunya kaputt. Només podrem sobreviure si ens desempalleguem d'Espanya i del seu colonialisme escanyador. Ella que es quedi amb la Constitución, el Borbón y el superjuez Garzón, que nosaltres farem via pel nostre compte. Aquesta dependència ens vampiritza i ens afebleix cada dia més. No, no és maximalisme, sinó pur instint de supervivència.

No podem tapar-nos els ulls davant l'evidència

Europe's changing

Èpiques

Hi ha l'èpica silenciosa del dia a dia i l'èpica estrident de les dates assenyalades. Ambdues són necessàries, encara que alguns toixos prediquin la no-èpica com a norma de vida. Que se'ls endugui el diable!

Felicito Vilaweb per la seva re-novació, i especialment Vicent Partal, pel seu model de periodisme independent, que tan poc abunda a hores d'ara. Si tinguéssim almenys una ràdio i una TV com Vilaweb, aquest país seria plenament normal i avançaria cap al seu futur amb passes decidides. Malgrat tot, crec que estem ben encaminats i que ens en sortirem.

S'acosten moments crucials per a la nostra història com a poble. Cal que TOTS ens hi posem a traüllar, cadascú en el seu àmbit, sense por, amb fermesa, il·lusió i esperança. O ara o mai.

Bon article

Garotes

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri el PSA, no fos cas que t'enduguis una sorpresa. ¿A que la veïna està més bona que la teva? Sobretot des que s'ha separat. L'espies quan surt a passejar el gosset cada vespre. L'altre dia la teva et va enxampar amorrat a la finestra: ¿què collons mires? Res, res. Mirava si plovia. Ah. ¿I aquesta baba que et cau? És que estic una mica refredat. Demà teniu garotada a Cadaqués. Els mateixos de sempre des de fa trenta anys. A tu les garotes et fan fàstic.

Una mena d'escriptors

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res.

Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors».

L'home d'origami, p. 208

Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes, no pas en el seu embolcall. Cal dir coses interessants i dir-les ben dites. Escriure un blog no et garantitza res. Estic contra els puristes (sovint puretes) que defensen valors antediluvians i també contra els esnobs que s'apunten a l'última moda amb papanatisme acrític.


No som escriptors perquè escrivim, sinó perquè escrivim d'una determinada manera. El que et fa «escriptor» és un misteri... Són les teves lletres (aquesta marabunda de formigues que omplen papers i pantalles) les que et delaten i contra les quals només pots rendir-te perquè elles guanyen sempre. És «escriptor de debò» el que està condemnat a ser-ho i no pot escapar-se'n. La resta de mortals, sortosament, són feliços.

L'esclava Cèlia

Ha estat un rampell. No és la primera vegada que em passa. He sentit la necessitat imperiosa de buscar una llibreria i adquirir un llibre de paper: L'home d'origami de Joan Carreras. Primer he anat a la Caselles del carrer Major, però m'han dit que no el tenien, que l'havien de demanar. Passi-ho bé. He pujat fins a l'Abacus. Bingo. 16,95 €. Allà he descobert amb alegria que hi havia un exemplar del meu últim llibre: Entrellum...

He arribat a casa, m'he assegut al sofà d'orelles i he llegit les 218 pàgines de la novel·la d'una sola tirada. He començat a les 7 de la tarda i ara són la 1:45 de la nit. Escric, per tant, a cop calent.

L'home d'origami és una obra mestra. El personatge de Cèlia (vídeo) és inquietant, original, brutal, genial. Molt interessants els "fugitius" (Narcís, Genís, el Gran Manila). Etcètera. Jo no sóc crític literari. Ni ganes. Felicito l'autor (blog) al qual vaig tenir l'ocasió de conèixer personalment en un sopar a les Jornades de la Catosfera a Granollers.

He trobat una errata a la pàgina 154 línia 8: s'han deixat la segona "i" de la paraula "inquieta". Una altra cosa: no tinc clar que, com s'afirma al llibre, el darrer quadre de Gauguin fos Genets a la platja (1902). Paisatge de Hiva Oa és del 1903 i alguns sostenen que "su último cuadro es una casa del sur de Francia"...

I like your style

Internet és l'últim reducte de llibertat que ens queda. Ho deia fa tres setmanes a València:

Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar) (...) la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...

No són bons temps per als lliurepensadors. La llibertat d'expressió està amenaçada per la censura del políticament correcte. La partitocràcia sotmesa a la plutocràcia (d'aquí deriva tota la corrupció) exerceix un implacable lliberticidi per tal d'assegurar que l'opinió publicada (que no pública) coincideixi amb els seus interessos. El súmmum d'aquesta tràgica pantomima és que aquells que han estat escollits pel poble votin en contra de què el poble pugui escollir (dret a decidir). Això està passant ara mateix en molts consistoris d'aquest nostre dissortat país. Vergonya i més vergonya!!! L'embranzida de l'independentisme és un fet, malgrat que premsa, ràdios i teles vulguin silenciar-ho. El sistema econòmic i el sistema polític vigents han demostrat últimament les seves incongruències més perilloses. Assistim dia sí i dia també a episodis cada cop més escandalosos. La paraula "regeneració" a mi em sembla molt tova. No es "regenera" allò que està podrit. ¿Què cal fer? Reaccionar. Lluitar. No rendir-se. Ens queden els blogs (que són i han de seguir sent gratuïts), les veus valentes que se la juguen a cada ratlla que escriuen, encara que sovint puguin equivocar-se. Val més espifiar-la sent tu mateix que perpetrar textos sectaris sota les ordres dels mandarins. Un exemple: de les visites que rep ENTRELLUM al cap del dia, unes 50 són gràcies a un post que vaig escriure fa més de tres anys: Currículum del "bachiller" Montilla... Fiqueu al cercador de Google "curriculum montilla" i veureu que surt com a primera referència (a imatges també). Que es foti Montilla i els sociates i els espanyols i la mare que els va parir. Aquest post no el poden esborrar de cap de les maneres. Aquesta és la meva petita-gran victòria. No, no són bons temps per als lliurepensadors ni per a la democràcia. Però no patiu, la veritat ens farà lliures i el temps acabarà posant cadascú al seu lloc.

GRÀCIES!

El Boig

Vaig escriure la meva primera novel·la amb una Olympia en un pis infecte de Ripollet l'any 1994, és a dir, fa 15 anys. La vaig titular Tant se me'n fot. La portada era groga amb una foto meva de petit on aparec rialler. La vaig signar com a Toni Ros. L'esguerro en qüestió constava de 30 capítols i un relat final titulat El Boig. Sembla mentida que, tres lustres després, aquestes pàgines em resultin tan actuals. Les podia haver escrit ahir mateix. Aquí les teniu escanejades:

Mario el "single"

Mario comenzó su relación con Rina y, claro, le dedicaba mucho tiempo. Él decía que era porque vivía cerca de su casa y eso le daba juego. Seguía con Pepa y conmigo. A las dos nos dedicaba un día a la semana. Y, en medio, siempre había alguien nuevo que conocía. También le dedicaba un día, pero eso ya iba siendo menos pues no tenía tiempo material para todas. A Rina la veía por las noches y dormía en su casa de lunes a jueves. El viernes por la noche quedaba conmigo o algún sábado. Y alguna tarde que otra quedaba con Pepa. Un día se lo dedicaba a él, quería o necesitaba estar solo sin ninguna mujer. (...)

Había veces que me costaba entender la actitud de Mario hacia las mujeres, y me molestaba bastante. Luego pensaba si ellas están contentas con lo poco que les da él. ¿Por qué me va a molestar? Tenía muy claro que no me gustaba esa actitud. Muchísimas veces se lo reprochaba y nunca hemos llegado a entendernos en ese particular. (...)

- Es que yo no soy su pareja. Ya se lo he dicho: no te enamores, somos amigos disfruta del momento. Si piensa otra cosa es su problema.
- Eres un cabronazo en toda regla
- Te estás pasando.
- ¿Tú crees? ¿Cómo defines lo que tú haces?
- Vivir el momento. Sin más. Si ellas aceptan es su problema. Yo no obligo a nadie. Si no les interesa que se vayan. Algo tendré cuando todas quieren estar conmigo y no protestan.
- Abusas de la soledad en la que vivimos. ¡Es tanta la soledad! Que se agarran a un clavo ardiendo y si hay que ponerse una venda en los ojos nos la ponemos.
- Me das la razón. Estamos solos, el rato que están conmigo y yo con ellas lo pasamos bien y punto. No hay que pensar más. Yo no he prometido a nadie nada, yo no les doy pie a coger un compromiso, ni a que sea el hombre de su vida. Entonces es problema de ellas. (...)

La vida de él seguía y sigue igual, así de desbaratada. Quizás no. Lo que está claro es que él hace siempre lo que quiere. No depende de nadie. No quiere una pareja de forma estable ni seria. Sólo quiere vivir la vida a tope. Yo diría muy deprisa. Vive la vida tan intensamente que parece que se le va a escapar. Disfruta del momento. No se complica la vida con nada ni con nadie. ¿Para qué? Estamos aquí de paso. Ese es su lema. (...)

Se escondía tras una máscara y tenía muchos miedos ¿Cuáles? Uno de ellos a su verdad y sobre todo a volver a fracasar en otra relación. Por eso él no se entregaba. Pensaba que todavía no había superado su divorcio y se tenía que esconder y dar la imagen de “tío duro”.

Un año en la vida de un single, Luisa Murillo

"El Camí de la Tau" a Bubok

Tot el matí remenant capses plenes de llibres, inèdits, manuscrits... El passat caòtic que cal ordenar. Em pregunto si val la pena guardar segons què.

El cel és pura flama a l'hora del capvespre. El deixant roent del sol s'escampa a través dels núvols fins atènyer el núvol que sóc.

M'he descarregat per 3 € Un año en la vida de un single de Luisa Murillo. Fa estona que el llegeixo. Hi ha faltes d'ortografia, però em fa certa gràcia el que explica, el punt de vista femení.

A Bubok he penjat El Camí de la Tau, la meva obra obra més ambiciosa, fruit de molts anys d'investigació. Fins que mori seguiré escrivint-la...

Cireres d'arboç

Assegut a la gespa de la vora del riu. Fa molta bonança. Mànigues de camisa. Encara hi ha papallones. Cauen les fulles dels àlbers. He pujat a La Seo. He vist muntanyes nevades enllà del Montsec. He menjat cireres d'arboç. Una nit memorable. Te'n vas sense anar-te'n. Em deixes la serenor, aquest pas lent de les hores, tendra ressaca de mil petons. Toquen les campanes. Deuen ser les quatre. Parelles que passegen. Ciclistes. Pescadors. Piula un ocell molt a prop. La remor del trànsit. Te'n vas sense anar-te'n. Només puc adorar-te. Fruit madur de tardor.

Sis mesos

Avui fa sis mesos, sis mesos justos que vaig fer un triple salt mortal sense xarxa, un gir de 180 graus que em va catapultar físicament i metafísicament a les antípodes. El viatge més al.lucinant de la meva vida. Un viatge fins al fons de mi mateix, és a dir, fins a la buidor més absoluta. Mort i Resurrecció. Metanoia. Metamorfosi. Ho puc contar de pur miracle. Encara estic convalescent. No és fàcil capgirar la teva vida d'un dia per l'altre i, damunt, sortir indemne. M'he divorciat, he tornat a les arrels, he escrit més que mai (una novel·la i un parell de poemaris). Sis mesos sembla molt temps, però les ferides encara supuren. El més curiós és que ja ho havia anticipat fa dos anys i mig en un post premonitori...

Després de 45 anys tinc la sensació de tornar a començar, d'aprendre de nou, com si el passat ja no em servís, com si tot hagués estat Un Gran Error... Direu que exagero i que l'experiència sempre compta, però no puc deixar de sentir-me així, com un nen que fa tentines i somia el futur amb il.lusió... Diria que sóc "un home nou", si aquesta afirmació no pequés de candidesa i de retòrica...

Avui és dia 13. Jo no era gaire supersticiós fins que va arribar el fatídic i funest 13 de maig de 2009, fa justament sis mesos, mig any. Des d'aleshores, la meva vida es divideix en dues parts: abans i després d'aquesta data. Hi ha un tatuatge indeleble que així ho corrobora. Tangata Manu. L'Home Ocell. Vogelfrei.

No sé què vindrà demà. Només sé que no hi ha marxa enrere i que dubtar no serveix de res. Només sé que continuaré escrivint. És el meu destí. No tinc escapatòria.

Propugno

Propugno la lucidesa, el vermell de les roselles, el groc de la ginesta, el blau de l'oceà. Propugno l'abolició de tots els exèrcits, la derogació de totes les lleis, la culminació dels ideals que van fer digna la vida dels profetes. Propugno les mans obertes, les postes de sol, les nits de lluna plena, el teu somriure, les teves pigues, la melodia que xiuxiueges quan l'alegria s'apodera del teu cor. Propugno el cant del rossinyol, les òperes de Wagner, els poemes de Nietzsche, la vida que llisca sincera pels corriols del meu cos. Propugno l'endemà de les tempestes, l'oblit immediat de les foscors, l'extermini en massa de totes les mosques, l'eternitat de les flors. Propugno el nostre amor, inconsistent, paradoxal, aquest amor sense seny que es perpetua en el temps malgrat tots els malgrats. Propugno la prohibició del turisme, les grans superfícies, el trànsit a les ciutats, les telesèries oligofrèniques, el vi dolent i el sexe vulgar. Propugno el respecte al testimoni dels ancestres, la cura dels ancians, la bíblia com a droga eficaç. Propugno l'autenticitat. Amb mi no arribaràs molt lluny si no et treus la màscara. No et diré que t'estimo fins que no et vegi despullada. Després parlarem del que vulguis, de com arreglar el món o del sexe dels àngels (el meus sempre tenen cony). Propugno la poesia d'anar per casa, sense formalismes, amb sobredosi de continguts. Si no et faig pensar, si no et faig sentir, ¿per què collons escric? Vine, entra, sóc teu. Propugno el meu silenci.

(Fragment del meu últim poemari: Hanua Nua Mea)

Soare o Assis? Mestre o professor?

Deu ser la crisi o que la gent està desesperada o que les religions tradicionals ja no molen gens o que alguns immigrants se les empesquen totes per a guanyar-se la vida a costa de la nostra ingenuïtat... El cas que m'he trobat aquests dos paperets publicitaris mentre passejava a prop de casa. Posaria la mà al foc que són del mateix bruixot, malgrat que els noms i els telèfons no coincideixin, ho dic sobretot per la similitud del redactat. Sembla que aquests nigromàntics tinguin la panacea contra tots els mals, des de l'atur fins a la impotència sexual... I no els deu faltar clientela. Ara, que jo em pregunto: ¿Quan i quant deuen cobrar? ¿Cobren abans o després dels resultats (100% garantitzats, diu el paper)? Igual truco i ho esbrino...

L'escriptor

L'escriptor ha de sorprendre, ha de resultar inquietant, suggerir dimensions insòlites, no tenir por de la boira ni de les ombres, dinamitar les seguretats del ramat, inventar corriols nous, arriscar-se, ser impúdicament autobiogràfic, defugir les putes ficcions. L'escriptor ha de confondre la vida amb l'obra fins que ambdues siguin indestriables. Res de fugides, res de relats estupefaents, novel·les històriques i mandangues. L'escriptor ha de confessar-se, estripar-se, esbudellar-se, dessagnar-se, vomitar, ejacular paraules. No es tracta de distraure les tietes desvagades; no es tracta de reincidir en els tòpics literaris; no es tracta de repetir esquemes, arguments, personatges. Cal obrir horitzons nous a cop de destral, esquinçar cels i paradisos, desvirgar neurones adormides, calar foc al bosc de la prudència, arranar els castells de cartó-seny, volarrrrr, collons, volar, no pas com les gallines, sinó com els albatros, ben lluny de l'hamaca de la platja, ben lluny de qualsevol etiqueta que et puguin penjar els crítics a sou del sistema putrefacte, ben lluny, a l'altra banda de tu mateix, fins que t'espantis en rellegir-te. L'escriptor ha de viure per a immortalitzar la seva paraula, per a deixar constància de la seva follia. La resta és blanesa, impostura, colomassa.

Malaltia

És una malaltia. Viure a fons. Estimar sense límits. Lliurar-se confiadament a l'altre. Esbatanar-se per a deixar que el sol penetri fins l'últim porus. Sense esquemes ni tabús. Bogeria. Oblidar el món hores i hores i hores fins que la nit esdevé migdia i la matinada crepuscle. Renéixer, jugar, explorar, divertir-se. Realitat i fantasia. Pessiga'm. És quan te'n vas que et quedes. És quan no hi ets que has tornat. Malaltia. Els àngels ens envegen. El teu somriure de nena. Silenci de passes invisibles. Tot el que et deixes. L'eco dels gemecs. La flaire dels llençols. Melangia.

Saber

Saber que hi ets, encara que no pugui tocar-te. Sentir-te dins, molt endins, on el cos esdevé esperit i la sang un cabal que ateny les estrelles. Saber que estem units, que la distància no és absència, que el present és infinit si mantenim la flama encesa. Saber que som així: transparents, imprevisibles, lliures del passat i del futur com nens que juguen l'un amb l'altre. Saber-ho i reincidir, perquè la felicitat és possible, perquè existeixes i existeixo i existim, perquè això no és cap somni. Saber que hi ets. Saber que dormo amb tu quan dormo sol. Saber que sóc millor si m'abraces. Saber-ho i reincidir.



CIBERPOESIA

Blogs versus editorials?

Internet ha regalat als creadors visibilitat i canals propis per a adreçar-se als lectors: són el que jo vinc anomenant menestrals de la literatura, entre els quals hi ha els blocaires o bloguistes. No han vingut a combratre els amos del paper imprès, a trencar amb els vells canals de l’edició, però sí a mostrar que existeixen alternatives que, tinc la sensació (i no la voldria tindre), no acaben d’agradar als comerciants del llibre, siguen editors, llibreries o professionals de l’escriptura. (Salms)

El post de Josep Porcar Editorials sempre i només? ha generat un debat molt interessant. Fa deu dies vaig abordar el mateix tema a la taula rodona en la qual vaig participar a València. La meva posició es resumeix en el fragment final de la meva intervenció:

Amb la revolució digital apareix el ciberescriptor connectat a la xarxa que perpetra una nova escriptura dissident amb la qual subverteix el fet literari. M'interessa subratllar aquest factor de la dissidència amb el qual jo, personalment, m'hi sento molt a gust. Els bloggers (no tots, per desgràcia) estem fora dels canals “oficials”, anem per lliure, ens escapolim del control polític o mediàtic (tot i que de vegades ens intentin utilitzar). En aquest sentit, som “sospitosos”, poc de fiar, i el que fem té poc valor, no és seriós. M'he trobat sovint aquesta opinió: Ah, escrius un blog? puaf, quina manera de perdre el temps, dedica't a escriure novel·les, llibres que valguin la pena... És aquest menyspreu, aquesta reticència, aquesta incomprensió, la que demostra que potser ho estem fent bé, que la tasca dels blogs és important i rellevant enmig del soroll mediàtic de teles, ràdios i premsa al servei del pensament únic i la consigna partidista. El blog com a plataforma individual, creadora de sinèrgies, de comunitats virtuals, com a font de crítica social, en la construcció col·lectiva del coneixement compartit, descentralitzat, desjerarquitzat...

“En la Catosfera es fa una part essencial de la literatura del present” (Biel Mesquida)

Portem 6 anys de blogs catosfèrics i sembla que alguns encara no se n'han assabentat. Viuen en la inèrcia, enquistats, fossilitzats en les estructures periclitades del passat. Les editorials malden per mantenir el seu “poder”, aquest robatori dels “drets d'autor” (90%), les mafietes dels premis i les capelletes dels “autors de la casa”, sense oblidar tota la indecència de les subvencions, el maneig del diner públic en benefici dels quatre noms de sempre, patums consagrades per una crítica submisa amb la connivència d'uns mitjans servils i polititzats... Tot plegat molt vomitiu. Davant d'aquest espectacle tan poc edificant, ¿què ens queda? Apartar-nos-en. Primer perquè no ens volen, i segon perquè no en volem ser còmplices, perquè no hem nascut per a llepar culs, perquè escriure és, per damunt de tot, un exercici radical de llibertat. Ser escriptor (no pas escrivent) suposa assumir una sèrie de riscos que són incompatibles amb certes pràctiques gremials, més o menys institucionalitzades. Es tracta de no tenir por. Es tracta de lluitar per millorar les coses. Es tracta de comprometre's amb el temps que t'ha tocat viure i ser capaç de fer sentir la teva pròpia veu, inalienable, genuïna, autèntica. Amb els blogs ho tenim més fàcil que mai. Es tracta de crear, d'emprar les paraules amb tota la consciència i amb tota la força, per tal d'assolir la bellesa i la bondat d'una obra que pugui servir per als altres, que els faci més lúcids, més lliures, més humans.

El meu discurs (que algú del públic va titllar de decimonònic i romàntic) va més enllà de l'estricte fet editorial i engloba tota la trama social en la qual els blogs irrompen com un element revolucionari. On rau la revolució? Al meu entendre, la clau és que el blog queda fora del "mercantilisme" capitalista i, en aquest sentit, suposa una amenaça per a l'statu quo. El llibre digital perpetua l'estructura dels drets i dels guanys del llibre de paper. L'e-book canvia el suport, però no l'essència perversa on el creador és desposseït de la seva obra perquè aquesta esdevingui mercaderia i benefici per als intermediaris. En el blog se suprimeixen els intermediaris (editors, crítics, mitjans, llibreters) i el negoci desapareix. Resta només l'autor amb el seu text i el lector amb el seu parer. Això per alguns resulta intolerable. Un dels companys de la taula (que, a banda de tenir blog, és crític literari i publica llibres de paper) va dir que el criteri de l'autor no és suficient i que calia que els blogs estiguessin en plataformes de qualitat, és a dir, que hi hagués un sedàs, algú que dictaminés què és bo i què no ho és... Jo no hi estic d'acord. En tot cas, ha de ser el lector el que faci la selecció, no pas altres instàncies, més interessades a guanyar diners que en la qualitat literària de l'obra. La discussió es pot allargar tot el que vulguem. Encara és massa aviat i ens manca perspectiva. Fixeu-vos en el titular de la notícia que va sortir l'endemà a la premsa: "Los blogs serán pronto clásicos de la literatura" ¿En què quedem?

"Al pas que anem, els que acabaran fent d’estàtues a La Rambla són els editors d’aquest país"

El debat segueix a...
Josep Porcar
JC Girbés
Emili Morant

Tot ho vull ser

Groguegen les fulles, els peus es glacen
La boira ho embolcalla tot de misteri
Batega mon cor alegre, ardent, generós
Probablement sóc molt menys del que em pensava
Probablement vaig exagerar sobre mi mateix
He d'aprendre a caminar descalç sobre l'herba que creix vora el riu
No hi ha camins impossibles, sinó caminants inexperts
La nit s'ajup sense remei
Les cigonyes tornen al niu
Demà seré més a prop dels teus llavis
Demà els teus braços em seran recer
Groguegen les fulles, es glacen els peus
Dóna'm sencera l'ànima i el cos obert
Amb tu tot ho vull ser
Empetitint-me entre els teus dits
Batega mon cor alegre, ardent, generós
Dóna'm oberta l'ànima i el cos sencer



Todo contigo

Las hojas amarillean, se enfrían los pies
La niebla lo envuelve todo de misterio
Mi corazón late alegre, ardiente, generoso
Probablemente soy mucho menos de lo que pensaba
Probablemente exageré sobre mí mismo
Debo aprender a caminar descalzo sobre la hierba que crece junto al río
No hay caminos imposibles, sino caminantes inexpertos
La noche cae sin remedio
Las cigüeñas vuelven al nido
Mañana estaré más cerca de tus labios
Mañana tus brazos me darán cobijo
Las hojas amarillean, los pies se enfrían
Dame tu alma entera y tu cuerpo abierto
Quiero ser todo contigo
Quiero volverme pequeño entre tus dedos
Mi corazón late alegre, ardiente, generoso
Dame tu alma abierta y tu cuerpo entero



CIBERPOESIA

FREEDOM FOR CATALONIA

Benvolguts,

Segur que recordareu la iniciativa ‘Deu Mil en xarxa per l’Autodeterminació’ que va fer possible que el dia 7 de març de 2009 se celebrés a Brussel·les sota el lema ‘Volem l’Estat propi’, la manifestació més important de catalans fora de les seves fronteres reivindicant el dret de Catalunya a la seva independència.

El proper 11 de novembre de 2009, a les onze i onze del matí, farà 91 anys que aquesta data i hora ja era vigent l’armistici que va donar per acabada la primera Guerra Mundial i que reestructurava Europa amb el naixement de desenes de nous estats.

Per aquest motiu els catalans en un dia i en una hora tan assenyalada serem presents altre cop a Brussel·les, al Parlament Europeu, per fer sentir la nostra veu i explicar a la comunitat internacional el cas irresolt català. Entregarem a tots els eurodiputats presents un llibre amb imatges de la manifestació del març de 2009 que va esdevenir un punt d’inflexió en la reivindicació catalana del seu dret a l’Estat propi.

En aquest acte tant especial ens acompanyaran diverses personalitats catalanes i europees.

La celebració serà l'inici d'una campanya que tindrà continuïtat fins al final de la presidència espanyola de la Unió Europea. Volem que la veu de Catalunya s'escolti al món.

Treballarem perquè Catalunya sigui el proper estat d’Europa. Com bé sabeu, més d’un centenar de poblacions catalanes consultaran el proper 13 de desembre als seus ciutadans si volen la independència. Molts d’altres ho faran en els propers mesos.

Catalunya està començant a decidir el seu futur.

Voldríem demanar-vos el vostre suport en aquesta iniciativa:

-Adherint-vos a la campanya.

-Penjant en el vostre web, blog... algun dels bànners que us adjuntem.

-Col·laborant en l’edició d’escrits que aniríem fent arribar a ambaixades, consolats, organitzacions internacionals... explicant què és Catalunya i què volem.

Estem oberts a totes les col·laboracions.

Gràcies per avançat pel vostre suport. Estem al vostre servei, podeu contactar-nos a través de:

Oriol Falguera, en nom de la campanya

I’m Catalan I love freedom

00 34 637 73 38 49

contacte@freedom.cat

"No us defraudaré. Feu-me confiança."
(Retòrica de cabaretera prejubilada)

L'ermita de Sant Jaume de la Granja d'Escarp

Ahir, fent el post sobre el Montmeneu, vaig recordar que aquesta muntanya apareix en un dels meus llibres, concretament en El Camí de la Tau (1999). El protagonista, Lluís Cotonat, hi passa ben a prop i, abans de travessar l'Ebre, pernocta a l'ermita de Sant Jaume de La Granja d'Escarp. Quan vaig escriure la novel·la, per a mi aquesta ermita només era un nom en un mapa. Ara que l'he pogut visitar, m'he quedat molt sorprès, perquè és exactament com me l'havia imaginada... (No és la primera vegada que em passa quelcom similar: somio o imagino una cosa, i després me la trobo a la realitat...) L'ermita està situada justament sobre l'indret on es produeix l'aiguabarreig entre el Segre i el Cinca, ran de la carretera que va de La Granja a Mequinensa, en una posició elevada, com si fos un balcó sobre el riu. El seu estat és ruïnós. Té el sostre ensorrat, però conserva encara algunes pintures entre les quals he pogut identificar la figura d'un Sant Antoni amb el porquet als peus. El sant de la Tau. Us deixo el fragment corresponent (aviso que aquesta obra ve ser escrita sense signes de puntuació) i unes quantes fotos...

EL CAMÍ DE LA TAU (Trobada amb Priscil·lià)