20.4.13

Lo més important

No és important qui o què som ni què diem ni què somiem ni què coi pensen els altres de nosaltres o què pensem nosaltres de nosaltres mateixos ni tampoc és gens important quina edat tenim ni quants quilos pesem ni si mengem dieta mediterrània o si estem sols o aparellats o si fem-el-que-podem-amb-el-que-tenim o si el nostre currículum és la rehòstia o si sabem anglès o xinès no no no amics això no és important en absolut sinó que lo que realment importa és saber què faràs els propers cinc minuts si seràs capaç de connectar-te amb l'essència de totes les essències meditant o xucant el melindro o com bonament puguis però afanya't perquè el temps passa volant i fes-me cas d'una vegada perquè el dia que no et connectes amb l'essència és un dia perdut aigüera avall i no et recomano que esmercis el temps i les energies amb bajanades inútils sense importància posa't les piles i para esment que els propers cinc minuts poden transformar per sempre la teva existència amb el benentès que aconsegueixis connectar-te amb l'essència suprema i no no et penso dir com es fa ja t'ho faràs tu solet que servidor sap lo seu i lo meu no ha de servir-te per a tu no fotem que cadascú coneix les seves peces i les molles que li grinyolen i no cal generalitzar a tort i a dret ni donar consells campi qui pugui doncs però que et quedi clara clareta una cosa coseta o et connectes amb l'essència o has begut oli i vinagre i coca-cola esbravada que la vida és connexió profunda amb les arrels que ens nodreixen el yang amb el yin el sol amb la lluna etcètera sexualment parlant és prou evident quina és la manera mentre que en altres àmbits et deixo que reflexionis sobre la conveniència d'obrar d'acord amb el gran principi l'axioma de tots els axiomes segons el qual lo més important és encertar ara i aquí amb plena consciència i la resta és silenci mutis doncs

La verdadera felicidad es la conexión con el latido de la vida
Joan Garriga, El buen amor en la pareja, pàg. 27

17.4.13

De bat a bat

Sempre he volat en somnis, per això quan veig les imatges d'Alexander Polli no em vénen de nou. M'encanta caminar, sentir la terra sota els peus, però si pogués volar... uffff. Acostumo a pujar a llocs elevats, encimbellant-m'hi amb delit, per tal de poder albirar una panoràmica àmplia del territori. El cim més proper que tinc és el de Sant Salvador, una magnífica talaia des d'on puc abastar amb la mirada el Cap de Creus, l'Empordà i part dels Pirineus. Amb el dia clar l'espectacle és incomparable.


    La primavera afegeix llum i color als dies que s'allarguen. La piuladissa dels ocells, els arbres reverdint, la bonior de les abelles, un fotimer d'espàrrecs enguany, el vol de les papallones, la varietat cromàtica de les flors, i aquesta sensació agradabilíssima que et dóna estar amb samarreta i deixar per fi els peus nus, la carícia del sol, les nits més amables. 

    Tot és millor quan pots obrir la finestra de bat a bat, sense por. Tot és millor quan pots obrir el cor de bat a bat, sense por. La immensa majoria de les relacions humanes són relacions escapçades, temorenques, covardes. Sovint ens quedem a mig camí. Gairebé mai ens donem del tot ni rebem del tot. Hi ha la por, la desconfiança, l'egoisme, l'interès, les circumstàncies i altres qüestions que impossibiliten que la relació esdevingui pura i autèntica, plena. Només quan trobes algú amb qui pots ser tu mateix sense hipocresies, algú amb qui flueixes sense entrebancs dins una relació basada en la comunicació profunda; llavors, si tens la sort de trobar aquesta persona, les portes i les finestres del cor s'esbatanaran de forma natural i sentiràs que val la pena lliurar-se amb alegria, donant el millor de tu mateix...

    Hi ha el vol de l'amor les ales del qual són la confiança i la generositat. Siguem primavera i obrim-nos de bat a bat a la vida que ens vol pletòrics i innocents de bell nou.  
      

    10.4.13

    Chemtrails


    Estic un xic amoïnat perquè fa uns dies que trobo ocells morts. El primer va ser una carderola a la cala Canadell i el segon un pardal en el camí que va de Palau a Pau. Els cadàvers no presentaven cap signe de violència. L'any passat vaig sentir que havien mort la meitat de les abelles del planeta. Enguany potser els toca als ocells. La causa d'aquestes morts és un misteri. 

    Volen massa avions. La culpa no és només de Ryanair. Sabeu que són els Chemtrails? Sempre m'han atret les teories conspiracionistes. Ja no n'hi ha prou amb la TV, el futbol, la pornografia, la música de masses, les modes, la pol·lució, el tabaquisme, l'alcoholisme, el carnivorisme (i tot allò que genera la bogeria tumoral), l'arsenal farmacològic o la promoció de la indigència material i intel·lectual. Ara calen accions més cotundents i efectives. Si ens estan fumigant des de dalt per anestesiar-nos, se n'estan sortint prou bé. Amb el que està passant al món sembla mentida que la gent no es revolti. Tothom mutis i quiet. Què estrany, no? Penso que seria més fàcil infectar l'aigua de l'aixeta que dispersar a tort i a dret química nociva des d'uns avions secrets. O potser fan ambdues coses alhora. Qui? Els de sempre.  

    Abelles, ocells... Al món hi sobra gent. Els de sempre se les empesquen per a donar la raó a Malthus. A falta de guerres com les d'abans, n'han creat una de nova que consisteix a empobrir (a través de la deutocràcia) la població fins que la necessitat (primum vivere) impedeixi qualsevol reacció. L'enemic ja no està fora del sistema, sinó que és el mateix sistema que fagocita els seus membres i després els escup. Desnonats, afamats, anestesiats, lobotomitzats... els humans malviuen dins un malson que, malauradament, ha esdevingut el pa (o la manca de pa) de cada dia.

    Ocells morts. Estic un xic amoïnat. Res més.  

    5.4.13

    Faig el que puc amb el que tinc


    Hi ha dies que tot surt a l'inrevés, dies que no fas allò que havies de fer, dies en els quals l'agenda se'n va en orris sense que puguis evitar-ho. Llavors et queda el consol de lamentar-te com un babau i pensar que el destí s'ho manega com vol per a sorprendre't. A sobre, plovisqueja i fa fred. La primavera juga a l'acuit. 

    Voldria anar amb samarreta i prendre el sol com un llangardaix. Voldria suar en comptes de sentir aquest neguit als peus. Voldria. Voldria. Voldria. I què? Les coses són com són i van com van. Faig el que puc amb el que tinc. Encara em sorprenc a mi mateix fent coses noves, coses que mai no m'havia pensat que podia arribar a fer. Segueixo aprenent com un nen malgrat que m'acosto als 50. 

    Hi ha dies que no passaran a la història, però els dies no passen debades. Com els trens. 

    1.4.13

    Sociopatia


    Em prenc la molèstia d'enviar-te un mail per a donar-te la benvinguda al club dels sociòpates. El gest simbòlic d'eliminar els comptes de FB i TW implica un cert outsiderisme admirable. Servidor ho va fer fa un temps i, inevitablement, hi va recaure... si no, quina gràcia tindria? No estic segur tanmateix si la sociopatia és una mania o una variant esotèrica del narcisisme. Potser és pur esnobisme. 

    És quan ens ocultem que som més visibles als ulls de Déu. 

    Atentíssimament 

    T

    28.3.13

    El mite de la llibertat

    La qüestió essencial no és si som lliures o no ho som, sinó esbrinar si som feliços. Es pot ser lliure i ser infeliç, i viceversa. Ambdues coses (llibertat i felicitat) són estats, no pas éssers; és a dir, es troben subjectes a la transitòria variabilitat de nombroses circumstàncies, tan externes com internes. Per tant, caldria ser més rigorosos i dir "estic feliç" en comptes de dir "sóc feliç". De la mateixa manera, caldria dir "em sento lliure", més que "sóc lliure". Al capdavall, ambdues coses (felicitat i llibertat) són estats d'ànim, percepcions subjectives.

    L'època moderna ha sobrevalorat la llibertat, l'ha mitificada. Jo mateix, durant una gran part de la meva vida, vaig creure que era lo més important. La conclusió a la qual he arribat és que la llibertat no mereix tants sacrificis. M'estimo més ser (o estar) menys lliure i sentir-me menys infeliç. O dit altrament: hi ha lligams que omplen de sentit la nostra vida, mentre que la llibertat absoluta (suposant que pogués existir) es reduiria a la pura vacuïtat, com el nirvana budista o la solitud de l'ermità. No podem viure només de mites. 

    Pregunta't cada dia si et sents feliç. Esbrina quines són les causes de la teva felicitat o de la teva infelicitat. Mira si lo que penses, lo que sents i lo que fas flueixen harmònicament. Analitza quins són els entrebancs i, si pots, posa-hi remei. 

    21.3.13

    Soms lliures


    De vegades m'oriento de sobte, per pura intuïció. La brúixola interior s'atura i deixo de moure'm com una baldufa. L'espai i el temps es concentren en un punt. La calma i la consciència brollen del fons de mi mateix. Ja no em cal res exterior, ni coses ni persones. Aleshores sé qui sóc i on sóc i per què sóc. No dubto. No tinc por. El miratge de la solitud desapareix. Tot és clar. M'escolto, respiro, medito.

    Obro els ulls, miro el mirall i em pregunto: ¿Quin déu ens ha regalat el do de la llibertat? Soms lliures. Cap escenari pot limitar-nos. Soms lliures. Ni la física ni la química ni la gramàtica ni el baròmetre poden escapçar les nostres possibilitats. Soms lliures. Ni els diners ni les lleis ni les ficcions poden tallar les ales de l'esperit. Soms lliures. Hi ha quelcom més enllà del cos que transcendeix les sensacions, les emocions, els conceptes i els somnis. Morir és obrir una altra porta. Segur. 

    17.3.13

    No soms lliures


    De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat, els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc a poc, els batecs del cor s'encalmen... 

    L'endemà obres els ulls, mires el mirall i et preguntes: ¿Qui va ser el malparit que es va inventar l'absurda quimera de la llibertat? No soms lliures. Soms titelles que gesticulem damunt un escenari cada cop més enfangat. No soms lliures. Soms esclaus del l'ADN, els neurotransmissors, la gramàtica, la sintaxi i la climatologia. No soms lliures. Soms esclaus del sistema financer, la política i els mitjans de comunicació. No soms lliures. Soms esclaus de la matèria, les sensacions, les emocions, els pensaments, les ficcions i els somnis. Potser la mort ens alliberarà de tot plegat. O no. Qui sap.

    10.3.13

    L'horitzó inalterable


     La calma sempre és aparent 
    La platja plena de petxines buides l'endemà de la llevantada 
    He vist estrelles de mar agonitzant amb els braços escapçats 
    El mar no té sentiments, sinó onades 
    Tèrbola, l'aigua encara brama 
    Hi ha branques i troncs escampats entre les roques 
    L'horitzó inalterable 
    Escuma de les nits i de les hores que no he sabut estimar-te 
    El cor se m'erosiona a còpia de patacades 
    Massa paraules 
    Sort que tenim mala memòria 
    Sort que vivim en un somni 
    Sort que la solitud ens guareix quan perdem l'esperança 
    Adoro aquest cel ras i el sol que se'n riu de dalt estant 
    i la silueta llunyana de les muntanyes 
    La calma sempre és aparent 
    Encara crec en nosaltres

    7.3.13

    L'aprenentatge de les pèrdues

    L'aprenentatge de les pèrdues. Això és la vida. O això hauria de ser. No és el que guanyem, ni el que tenim, ni el que gaudim. No. Guanyar, tenir, gaudir són verbs superficials. Tard o d'hora t'adonaràs que només et tens a tu mateix, i de vegades ni això. Pots estar envoltat de gent i de coses -seguretats aparents-; i ho pots perdre tot demà mateix. Hi ha una buidor profunda que no podràs omplir. Ni coses ni persones seran suficients. No t'has preguntat mai per què hi ha tanta gent que creu en Déu? Perquè Déu no pot ser perdut, sempre el tindrem, sempre podrem confiar en ell. Per això és tan seductor, com tots els ideals.  I si perdem la fe en Déu, en els altres i en nosaltres mateixos? Què ens queda? I si perdem l'esperança? I si perdem l'amor? I si perdem la salut i perdem la vida? L'aprenentatge de les pèrdues. El més difícil de tots.        

    5.3.13

    Meditacions


    El blog és un taller d'experimentació i, al mateix temps, un calaix de sastre on es van acumulant textos de tota mena. Si no som capaços de destriar el gra de la palla i posar una mica d'ordre, ens podem perdre molt fàcilment, sobretot quan la matèria primera abasta la feina de gairebé nou anys. Sort que les etiquetes ens ajuden a orientar-nos enmig de la selva dels posts. Fruit d'aquesta endreça, ja han sortit dos volums de dietaris: Terradets i 2007-2012. Avui publico un nou volum: Meditacions. És una obra que recull textos que parlen de la solitud, l'amor, l'escriptura, la llibertat, la felicitat i... les postes de sol. He gosat incloure'l dins la secció d'autoajuda i superació personal. És el llibre número 13 de la meva biblioteca Bubok. Com els altres, te'l pots descarregar gratuïtament.

    28.2.13

    Déu en nosaltres


    Hi ha núvols perfectes malgrat el vent
    com el somriure de la meva filla
    ara que tornem a viure moments de mel 
    i passegem Rambla avall
    i entrem a la Boqueria
    i mengem móres enormes
    i somiem

    Em veig en els seus ulls
    Enyoro el temps que hem perdut
    La vull feliç, apassionada

    Ella quedarà de mi
    Ella i uns llibres plens de paraules
    Ella i la ressaca de l'amor
    Allò que no pot ser dit
    Déu en nosaltres

    poemes

    22.2.13

    Objectius


    Surto de Palau xino-xano en direcció est. Arribo a la urbanització de Mas Fumats i, deixant enrere les cases, m'enfilo per una tartera grimpant com una cabra. El sol m'escalfa l'esquena. Suo la samarreta. No porto aigua. La bateria del mòbil marca vermell. La sola de les botes està tan gastada que sento les pedres a la pell. A més rellisquen. Me n'hauria de comprar unes de noves, però hem fet tants quilòmetres plegats (Terradets, Xile, Suïssa) que em sap molt de greu desprendre-me'n. Per fi localitzo la sendera amb marques grogues. Estic en el bon camí. Carenejo per la serra de Verdera en direcció nord-oest. A la meva esquena la badia de Roses; a mà dreta el Cap de Creus, amb La Selva del Mar i El Port de la Selva; a mà esquerra Palau i tota la plana de l'Empordà als meus peus; al fons els cims nevats del Pirineu entre els quals destaca el Canigó. Llàstima de la calima. Si hagués bufat la tramuntana la panoràmica seria encara més espectacular. Pujo i baixo. Un trenca-cames. On no hi toca el sol hi ha zones humides perilloses. Molt de compte que em podria estimbar. Per fi, trinxat i deshidratat, atenyo les ruïnes del castell de Sant Salvador. 670 metres. He fet el cim. És la segona vegada que hi pujo. Aquest podria ser el Montsalvat del Sant Greal. Medito.

    Per ser feliç, mortal, camina sempre i oblida.

    El meu objectiu és aconseguir viure sense objectius. O dit en positiu: viure el present plenament, oblidant el passat i despreocupant-me del futur. Hic et nunc. Conscient de l'instant. Els objectius són una quimera. Si et planteges una meta t'estàs projectant cap al futur, és a dir, estàs ajornant el gaudi, perdent el present, que és l'únic que tens. Ni objectius ni metes ni projectes ni plans. Això és la pastanaga per a l'ase. A qui necessites demostrar res? Tan poca autoestima tens? Ho fas per a tu o per als altres? De què o de qui depèn la teva felicitat?

    No vull fer res que no faci. No vull tenir res que no tingui. No vull ser res que no sigui. Així ho faré tot i ho tindré tot i ho seré tot. Fluir. Respirar. Caminar. Estimar. Viure.

        17.2.13

        The Released Man


        After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds, staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.” 

        As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “Kill yourself, banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life and dignity. They are the thieves!” The man didn’t understand. “Why are they the thieves?” The woman said: “They fooled us into believing that our house was more valuable than it really was. Afterwards, the price fell, but the debt didn’t. That’s the big rip-off!” The multitude was getting more and more angry. Then, absolutely puzzled, the man moved away from the crowd and carried on with his walk. 

        A few streets further on, the man found another demonstration. In this case, all the people were shouting in front of the headquarters of a political party: “No more corruption! Resignation!” The man instantly realised that the protestors' mood was heating up, spreading like wildfire. “Corrupts, thieves, go to guillotine!” –they were clamouring. Never before had he seen anything like this. Suddenly, the police arrived and began hitting everybody. Very frightened, he ran away and saved his neck. “Phew! What a madness! I am afraid they are fighting a losing battle.” –he exclaimed completely amazed.

        Unconsciously, the man left the hubbub of the city and he went back to the blossom cherry tree. He got some rest. Smelling the sweet fragrance of the flowers, he thought: “There are more criminals out of the prison than in it. Forty years later the world hasn’t improved so much. On the contrary, it goes from bad to worse. This society is hopeless! Anyway, it’s better to be free than imprisoned...” 

        The man eventually stood up, breathed deeply and, step by step, started off towards the mountains.

        11.2.13

        Flock of Starlings


        Estic envoltat d'ocells. Passen estols davant el finestral. Fan figures i es perden. Retornen. Si els pogués atrapar amb les paraules. Paraules-gàbia. Millor que se'n vagin cel enllà. On la mar és un mirall entelat. On les muntanyes s'emblanquinen. Millor que se'n vagin. La paraula ocell no és un ocell. Jo no sóc jo. Tu no ets tu. Retornen. Sempre retornen. 
          I'm surrounded by birds. Flocks pass in front of the large window. They make figures and get lost. They return. If I could catch them with the words. Words-cage. They had better fly away into the sky. Where the sea is a tarnished mirror. Where the mountains become white. They had better leave. The word bird is not a bird. I am not myself. You are not yourself. They return. They always return.

          9.2.13

          La por destrueix l'amor



          Última meditació de Krishnamurti, un mes abans de morir amb 91 anys.

          8.2.13

          Costa amunt

          Costa amunt per les vinyes de Palau-saverdera... Quins raïms negres més dolços que s’hi fan! Jo he pujat, com apassionat romeu, per les mateixes rutes que hi va seguir el meu pare, i he sentit la punyent emoció d’adorades memòries, al trepitjar les ruïnes de l’antic cenobi català. I després, al pujar al castell de Sant Salvador, la terra empordanesa m’ha semblat encara més plana i resplendenta, i he resseguit amb delícia les cales de la costa i he contemplat la mar immensa, tan polida i clara que s’hi emmirallava el sol. 
          "Les gràcies de l'Empordà" (1919), Pere Coromines. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1972, p. 938-939 (Biblioteca Perenne).

          6.2.13

          Teranyina


          És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes?

            1.2.13

            Holy Motors


            Una pel·lícula com un quadre abstracte. Inquietant, anàrquica, ombrívola, hipnòtica, fragmentària, surreal, salvatge, transgressora, fantasmagòrica, poètica, imprevisible... I sobretot nihilista. No et trenquis el cap amb el significat lògic de les imatges. Hi ha l’aspiració a fugir de la realitat rutinària, simiesca, gallinàcia, d’aquesta l’anestèsia generalitzada que ens aclapara, fent volar la fantasia en somnis i reencarnacions, viure totes les vides (com deia Pessoa) i ser-ho tot de totes les maneres possibles. L’Art és el vehicle-limusina. Hi ha la bellesa del gest pel gest, ara i aquí, sense més transcendència, fent l’amor amb una contorsionista, tocant l’acordió en una església o emulant la Pietà a les clavegueres de París. ¿Què hi ha després de l’apocalipsi, després del món que s’ha acabat? Aquesta mena de cinema com un collage de youtubes, imatges que travessen l’ànima, morts que no són morts, sang que no és sang, bogeria i més bogeria, inhumana humanitat mutant. Quan l’assassí i la víctima s’identifiquen. Màscares. Epitafis www. Les persones emmudeixen mentre el cotxes parlen. L’infern de cada dia i el cel de cada nit i, inevitablement, un cansament infinit com el de Sísif. Holy Motors. La tornaria a veure.