El miracle de cada dia

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses”. Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. Hi ha un besllum porpra que sura sobre l'horitzó, encetant-lo. La tímida llum de l'albada redibuixa la silueta fosca de les muntanyes. Refilen els ocells. El món es desvetlla. Som fills d'aquest miracle que es repeteix cada dia.

Dreamless

Em llevo a trenc d'alba. Camino 20 km. Prenc el sol despullat. Menjo fruita. Bec te. Faig amics hippies. Toco la guitarra. Treballo fusta de deriva. Sóc un home a la deriva, a drifting man... 

(Parlo de mi perquè de la resta d'humans en sé ben poca cosa. Em costa comprendre per què viuen com viuen i per què fan el que fan.) 

Basteixo piles de pedres que duren el que dura la meva estabilitat emocional. Però, quan cauen, en torno a bastir de noves. El mar l'escolto més que el miro. La seva banda sonora m'embolcalla i m'inspira. Cada dia ho simplifico tot una mica més. Poc i bo millor que molt i mediocre. A l'hora de la posta agraeixo les hores viscudes i m'adormo sense somnis...          

 

No em cals

M'autoobservo. M'autopurifico. Defujo les contaminacions de tota mena, sobretot les sentimentals. M'allibero dels lligams que presumptament havien de refermar la meva estabilitat. Vomito la por. Desperto del somnambulisme. No perdré ni un minut més amb toxicitats ni amb negativitats. Les relacions humanes t'han d'enriquir, han d'eixamplar l'horitzó vital, sinó prescindeix-ne. 

M'agrada el cel ras. Adoro el silenci i la soledat. Les ombres, els núvols, els dubtes... Te'ls regalo. Dóna'm llum i veritat. Faré via pels blaus, pels verds, pels blancs. Volaré encara més alt. Amb el somriure esbatanat. Amb l'ànima tendra i serena. Sense tu. 

No em cals.

Me autoobservo. Me autopurifico. Rehúyo las contaminaciones de toda clase, sobre todo las sentimentales. Me libero de los lazos que presuntamente tenían que reforzar mi estabilidad. Vomito el miedo. Despierto del sonambulismo. No perderé ni un minuto más con toxicidades ni negatividades. Las relaciones humanas han de enriquecerte, han de ensanchar el horizonte vital, sino prescinde de ellas.

Me gusta el cielo claro. Adoro el silencio y la soledad. Las sombras, las nubes, las dudas... Te las regalo. Dame luz y verdad. Me iré por los azules, por los verdes, por los blancos. Volaré todavía más alto. Con la sonrisa de par en par. Con el alma tierna y serena. Sin ti.

No me haces falta.   

I observe myself. I purify myself. I shun all kind of pollution, especially sentimental. I release from the bonds that allegedly had to reinforce my stability. Vomiting fear. Awakening from sleepwalking. I will not spend another minute more with toxicities or negativity. Human relationships are to get rich, they have to widen the vital horizon but you have to ignore them. 

I like the clear sky. I love the silence and solitude. Shadows, clouds, doubts ... I gift them you. Give me light and truth. I'll go across the blues, the greens, the whites. I will fly even higher. With wide smile. With the tender and serene soul. Without you. 

I don't need you.

Premi Vila de Lloret 2015 al millor blog literari

Els abrils em proven. Si ara fa un any em va concedir a Martorell el premi al millor blog en català, enguany he anat a Lloret a recollir el premi al millor blog literari. Es tracta d'una categoria nova incorporada als Premis Vila de Lloret en la seva onzena edició, juntament amb al premi al millor blog de viatges i al millor post sobre Lloret. Gràcies al jurat i a Lloret, per les hores serenes que m'han regalat.

Notícia a Ràdio Lloret

  

Palmarès de premis

Viu ocult

No són els fets, sinó la interpretació que en fem. Romandre quiet, en perfecta calma. No anar cap a la gent, sinó que la gent vingui a tu. Adoptar el posat de savi impassible, silent, allunyat del món. Puc estar tot el dia fitant l'horitzó? Ho he de provar. Sense fer res, ni escriure, ni parlar. La pura contemplació. Observar els matisos dels blaus, el blanc dels núvols, sense desigs, conscient de la respiració. He creat el meu univers a imatge i semblança meva. Ara, al setè dia, descanso merescudament. Tot és bo, bonic, veritable. L'embolcall perfecte per a un ésser imperfecte, ple d'ombres que malden per enlluernar-se. Autèntic, bell, agradable. Casa meva és casa vostra com vostre és el meu cor. Vull donar-me, ser ofrena per al vostre neguit, bàlsam per al dolor, esperança per a la depressió. Parlo massa, escric massa, faig massa. És cap endins, que cal créixer, com les patates i els moniatos. Menys flors i més tubercles, arrelar pregonament. Encara he d'aprendre a ser sense actuar, deixar de fer teatre. Tot és tan simple que fa vertigen. La gent necessita camins, mapes, indicadors, senyals, pautes. Jo només necessito aire per a respirar, horitzó inabastable. El somni més antic de tots: núvol lleuger, gavina sobre el mar, aigua a trenc de sorra. Sense actuar. Simplement ser, sense carotes ni impostures. Tornar a ser nen, oblidar allò que em van ensenyar i aprendre l'abecedari nou del present, sens traves ni temences. Tan difícil és ser discret? Epicur aconsellava viure ocult. Què coi és tot aquest exhibicionisme? Per què cal tant d'aparador? Realment cerques la calma? Que no passi ningú. Que ningú pregunti res. Que els ocells es facin amics meus i el sol em colri la pell i l'ànima. Cada batec m'uneix més i més a l'essència mediterrània. Els somnis s'esvaneixen quan mires de fit a fit el cel sobre el blau marí. Fins i tot estimar és una exageració. Dono gràcies als mestres desconeguts que m'han acompanyat fins aquí. Ells sabran què volen de mi. El que jo vull no té cap mena d'importància.

Lost Soul

 

El sol s'amaga. Ressurrectem. Ressuscitem. Hi ha l'amor, que ens salva del naufragi. Hi ha els petons, que ens uneixen a l'essència, la dolça connexió de la sang i el semen. Som llavor per a crear nous universos. El vent juga amb les onades. Per què vols paraules, si parlen els objectes? S'enlairen els peixos. Els ocells es capbussen. Sóc on he de ser, faig el que he de fer i, tanmateix, em manques. Els dia que apareguis, sabré que ets tu. Sirena o ànima perduda de cabells curts, amb la motxilla lleugera. El sol s'amaga. Ajuda'm a oblidar-me. 

Elogi del vàndal

He fet la tercera apatxeta del Cros després que ahir enderroquessin les dues (1-2) que hi havia les quals havien suportat tramuntanades i llevantades durant dos mesos, però no han sobreviscut a l'acció vandàlica. Gràcies a aquesta destrucció deliberada, he comprès que els vàndals són còmplices de la meva creació en la mesura que m'empenyen a realitzar noves obres cada cop millors. Així les obres es renoven i el repte m'estimula d'allò més. Les anteriors eren imperfectes perquè havia emprat una mica de cola de contacte. La nova apatxeta és pur Rock Balancing. Si comprenem que creació i destrucció van unides, comprendrem com funciona l'univers, la natura i tot plegat. M'ha vingut a la memòria aquell poema de Kavafis: Esperant els bàrbars...   Jo els espero amb candeletes. Gràcies, de debò!     

Connexió Espiral 2

Vaig crear L'Espiral del Cros de forma espontània, automàtica, inconscient, com si ella es fes a través meu, usant-me com a instrument. Avui, 6 setmanes després d'acabar-la, he fet una descoberta increïble. L'Espiral de la platja de davant de casa és una representació a petita escala de la Gran Espiral que uneix els tres caps de l'Alt Empordà (Norfeu, Creus, Ras). Es tracta d'una espiral àuria (daurada o logarítmica) que passa pels principals enclavaments tel·lúrics de la zona (Castell de Sant Salvador, concentració de dòlmens de la Serra de Verdera, Sant Silvestre, Puig d'Esquers, Portbou...) per a cloure al rovell de l'ou: Cap Ras. Sobre el mapa pot apreciar-se la doble trajectòria indicada la qual s'inicia a l'est, per on surt el sol, i segueix el sentit de les agulles de rellotge. 

Frederic Macau ja va estudiar la proporció àuria de la badia de Roses en el seu teorema de l'Empordà. El que potser no sabia és que la "divina proporció" continua manifestant-se a l'altra banda de la Serra de Verdera...i arreu de la Mare Natura.

La Connexió Espiral continua in crescendo. Des de persones tatuades amb espirals, passant per xamans maies que viuen en una iurta, fins a la noia que ha aparegut avui amb una samarreta plena de moais! Havia visitat Rapa Nui feia poc. L'abraçada ha sigut llarga i profunda. He sentit com em transmetia el "mana" de l'illa més màgica del planeta. Ella és la segona persona que conec que ha estat a L'Illa de Pasqua. El més curiós del cas és que el seu nom és Meia, o sigui, gairebé Moai.  

Espirals, moais, taus... Necessito processar tot això amb calma, amb molta calma.

In situ

Viatges que són pelegrinatges, com l'estada a Sils-Maria, on passava els estius Nietzsche; o la propera visita a Pont-Aven, a la Bretanya, on Gauguin va desenvolupar el colorisme. Idolatrat Paul Gauguin. Aquells indrets que van inspirar els mestres. La importància del paisatge, de l'entorn, de l'escenari, del context. Cal anar-hi si vols comprendre pregonament l'obra, si vols transcendir les paraules que ombregen el paper o els colors que taquen el llenç. In situ. Des que sóc aquí (ja fa 3 mesos), entenc millor els quadres de Dalí i els poemes de l'alquimista de Palau i Fabre. I que consti que jo ja estava atramuntanat abans d'arribar a l'Empordà.

El fil

Tot penja d'un fil. L'amor-onatge que es bressola entre el llevant i el ponent. La sorra que s'esmuny entre les pedres de la cala. L'horitzó, aparentment lineal. Les fulles tendres que brollen. La sang que s'escola per la ferida oberta. L'art tan efímer. La sensació fugaç. La vida tota, cada minut, cada pas, cada glop, cada raig. Tot penja d'un fil de niló o de seda, depèn de la traça que tinguis a l'hora de fluir o d'entrebancar-te amb les petiteses existencials. I tanmateix no passis pena. La pesantor del cel i l'atracció fatal de la terra faran la resta, un dia o altre, amb solemne gravetat. Mentrestant, sigues lleuger, no acumulis objectes, sinó vivències. Si pot ser, camina sense motxilla, descalç, ben nu, serè. I després, al final, quan hagis d'acomiadar-te, somriu sense impostura, sense estrafer el gest. Perquè tot penja d'un fil i som la ploma volàtil que se somia arrel. No oblidis mai la tardor quan neix la primavera.   

Peace Stone

Des que visc a Cap Ras cada dia és una sorpresa, un regal, una benedicció. No solament pel lloc en si, les vistes, l'entorn (que és una meravella); o per la desfermada creativitat que no s'atura; sinó sobretot perquè apareixen persones interessants que m'aporten coses increïbles. Anoto els seus noms en el mateix bloc on anoto els títols de les obres. Si fa uns dies va ser la francesa tatuada amb l'espiral, ahir va venir un xaman mexicà i avui un alemany que m'ha regalat una Peace Stone. Flipo.

Draffoh Rheinmann m'ha explicat que fa 20 anys que basteix Steinmann per la pau i la llibertat. Ara es dedica a regalar pedres pintades a mà les quals estan numerades (n'ha fet 111). Es tracta de conservar-la un temps i després donar-la a una altra persona per tal que la pedra vagi corrent de mà en mà. Ell està convençut que aquestes pedres portaran la pau. A mi m'ha regalat la número 23. La tindré amb mi uns dies fins que la passi a algun caminant del país més allunyat possible. Quan te'n desprens, cal enviar un missatge a Draffoh indicant la ubicació i el número de la pedra. Ell va fent un seguiment sobre el mapamundi. La idea és divertida. Una mena de bookcrossing, però amb pedres...

Hem estat una estona xerrant, sobre pedres i moltes altres coses. M'ha servit per a practicar una mica el meu alemany rovellat. Em passo el dia parlant en francès i s'agraeix canviar de llengua.

Aquesta és la instal·lació de Land Art que ha deixat a la platja de Canyelles:

Les pedres de L'Espiral avui ha atret a Draffoh Rheinmann. Qui vindrà demà? Hi ha un magnetisme molt misteriós en aquest obra, com si fos un vòrtex, un xuclador d'energia que convoca éssers amb una consciència desperta. Pas a pas, teixim la xarxa dels espiralians...     

El factor humà

Observa el misteri de la vida i de la mort: tot és el mateix. La natura és divina, com tu. Ella ens va crear i, en la mesura que creem, som els seus còmplices en la veritat, la bellesa i la bondat. Aquesta és la tasca que ens correspon. Quan l'home s'allunya de la natura, quan es desconnecta d'ella, està perdut i (es) destrueix. La desconnexió pot produir-se a través de l'artifici tecnològic, portant una vida contranatural o fomentant la mentida, la corrupció, la lletjor, el mal... No es tracta de racionalitat. Sovint lo racional és antinatural. Es tracta de naturalitat, sensibilitat, intuïció, espontaneïtat... Més cor que cap. El cor no destrueix mai. El cor no pateix càncer. La resposta és l'amor. Estima la natura. Estima els altres. Estima't a tu mateix. Dóna gràcies al sol quan surt cada matí i a la lluna cada nit i a les estrelles per brillar enmig de la foscor. Dóna gràcies a les persones que t'estimen i a les que no també. Observa el misteri de l'univers. Tot és energia i la matèria és el combustible. Si vols trobar la pau, deixa de jutjar. Som una ombra que aspira a la llum definitiva.      

Connexió Espiral

Ha aparegut pel revolt del camí de ronda amb la seva motxilla negra. Eren quarts de dues. Ha vist L'Espiral i s'ha aturat de cop. Jo observava els seus moviments de la terrassa estant. S'ha ficat a córrer com una boja, ha baixat a la platja i ha fet el recorregut de L'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge, gesticulant i cridant, sense deixar de córrer. Quan ha arribat al centre, ha besat les fustes del Tòtem, ha llegit les frases, ha besat les pedres, i no parava de riure i gesticular. Encabat, ha llençat la motxilla a terra i s'ha començat a despullar. Quan s'ha quedat de pèl a pèl, ha corregut cap a l'aigua i s'hi ha ficat de cap. Ha entrat i ha sortit diverses vegades, sempre rient, cridant, gesticulant. Jo continuava observant aquella performance, ara des del camí de ronda, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, al·lucinat. Ho havia d'haver gravat, però he preferit mirar-ho a ull nu, directament, sense la interferència de la tecnologia. Allò que estava succeint davant meu era real, espontani, salvatge, lliure, autèntic, pur, d'una puresa esbalaïdora. Ha agafat la tovallola i s'ha començat a assecar. Aleshores és quan s'ha girat i m'ha vist. L'he saludada i li he demanat si parlava francès. Oui. Se m'ha acostat. M'ha mostrat el tatuatge que portava sota el clatell: una espiral amb tots el colors de l'arc de Sant Martí. Li he preguntat si podia fer una foto al tatuatge. M'ha donat les gràcies per construir L'Espiral, s'ha vestit i ha accedit a prendre un te. He pensat que l'escalfor de la beguda l'ajudaria a recuperar-se una mica de la gèlida remullada. No tenia fred, estava molt energètica i feliç. El seu nom comença per L, 25 anys, francesa de Toulouse, apassionada pel teatre. Havia sortit de Portbou i anava cap a Llançà. El tatuatge se'l van fer a Mèxic. L'estona que vam xerrar va ser tan màgica com tot el que havia passat minuts abans. Un ésser de llum que irromp, es manifesta i, com ha vingut, se'n va... No oblidaré mai els teus ulls. Gràcies!    

Sanglier

Fusta i pedra

100 x 50 cm

El dia 2 de març de 2015, l'endemà d'una tramuntanada, tornant del Port pel camí de ronda, vaig veure un gran arbre a llevant de la platja d'en Jordi (entre l'Argilera i Grifeu). Vaig baixar per a observar-lo d'a prop. La meva sorpresa va ser descobrir que aquell pollancre tenia diverses pedres encastades a la soca. Hi vaig intuir possibilitats. Com que no disposo de serra mecànica, vaig esmerçar mig matí tallant les set branques amb la serra d'arc. Finalment, quan vaig separar el fustam de la soca, en girar-la, em vaig adonar que la peça era d'allò més valuosa. Tenia quatre pedres grans inserides a la fusta, a més d'algunes de petites. L'arbre, a mesura que va anar creixent, va anar integrant fusta i pedra en un admirable exercici d'empenta vital. El resultat era una proesa, una obra d'art de la natura. Havia sigut arrencat de la seva terra nodridora, arrossegat de qualsevol manera, havia surat (quina distància? quant temps?) i, després de tantes peripècies, el gegant jeia sobre les roques, cansat, abatut, oblidat...

  

Ara venia la segona part: moure-la, emportar-me-la. Vaig acostar la Caddy a l'indret, ficant-la marxa enrere pel camí de ronda. La soca podia rodolar, sort d'això. Vaig dur-la des de les roques fins a la sorra i, més tard, suant la cansalada i jugant-me la integritat de l'esquena, la vaig empènyer costa amunt fins a la furgoneta. Llavors va venir el moment crucial, el més dur i delicat: calia aixecar-la des de terra i carregar-la al vehicle. No tinc ni idea del que pot pesar, diguem que entre 50 i 100 kg. Una odissea. Quan vaig arribar a casa, un cop descarregada, s'havia fet l'hora de dinar i necessitava una bona dutxa. Vet aquí la bèstia:

Havia d'estabilitzar-la. Vaig decidir que la posició seria invertida, és a dir, la part de les branques farien de potes i la part de les arrels mirarien el cel. Quan la peça se sostenia dreta, vaig començar a pelar-la. A mesura que li anava traient l'escorça, endevinava formes noves, figures, animals, cares... Encara era massa aviat per a escollir un títol o limitar la virtualitat. Les primeres persones que van veure-la, de seguida van descobrir un elefant o dos, un senglar, un brau, una cabra, un unicorn... Tots coincidien en què l'escultura transmetia una força insòlita, pura energia. Em preguntaven si era jo qui havia posat les pedres allí dins. Impossible, els deia. Aquelles pedres ni es podien ficar ni es podien treure, la fusta les embolcallava amb una poderosa abraçada. 

La tasca de poliment ha durat setmanes. Hi he treballat a estones, sempre manualment, amb gúbies i paper de vidre. La meva intenció era destacar la fusta i les pedres. Un dia vaig decidir comprar una fregadora elèctrica per avançar amb més rapidesa i aconseguir un acabat òptim.

 

 

No he volgut polir-la completament, sinó que hi he deixat diferents textures, fins i tot un tros amb l'escorça original. La fase final ha inclòs l'aplicació d'un oli que la protegeix del podriment, dels cucs i repel·leix l'aigua. No afecta al color de la fusta perquè no és un vernís.

El nom (Sanglier) prové d'un suggeriment que em va fer en Patrick, un veí francès que passa dos cops al dia per davant de casa passejant el seu gos Tess. Patrick es va enamorar de l'escultura i n'ha fet un seguiment gairebé diari. Diu que necessita "obres d'art" per al seu jardí. Té una casa molt maca amb unes vistes extraordinàries. Sempre li dic que encara no està acabada... Passen els dies i ell pregunta si em queda molt per a enllestir-la. La veritat és que jo també n'estic enamorat i no vull acabar-la... Penelòpicament, faig veure que encara hi treballo... El Sanglier, juntament amb el Big Fish, s'han convertit en les meves mascotes, els meus dos animals de companyia...        

Ulls de sirena

Del viatge al Marroc conservo dues imatges que tenen quelcom en comú: la ciutat en ruïnes de Volubilis i el cementiri de Salé. Podria afegir la Medina de Fes el Bali o el cedre Gouraud. Són imatges que que parlen de la decadència, de la mort. Arbres, ciutats, persones... Tot acaba arruïnat després d'una efímera existència. Perquè, què són mil anys al costat del temps del sol i de les estrelles? 

Avui, dia d'eclipsi, podem meditar sobre la desaparició, contrastant amb la imminència de la primavera. Contemplant la fusta seca, les làpides, els mosaics, haurem d'admetre que tot el que fem i el que som no té cap mena d'importància, que tot plegat és tan minúscul i irrellevant que faria riure si no fes pena.

Després d'aquesta incòmoda reflexió, l'ego es queda més tranquil, s'acaba el te i se'n va a fer una passejadeta per la platja, a veure si troba ulls de sirena...   

Taronja

Dins la meva bombolla predomina el taronja. El meu banc és ING. Les targetes d'artista són taronges. Les cartolines amb el títol de les obres també. La funda del sofà que vaig comprar ahir en un xinès és taronja. Taronja el raspall de dents. Un Buda presideix la taula de treball (el color simbòlic del budisme és el taronja). Taronja la meva motxilla i les darreres Salomon que he estrenat. Taronja l'impermeable i la manta que duc a la Caddy. Taronja (i vermella) la guitarra. La meva beguda preferida és el suc de taronja. Devoro pastanagues, mandarines, préssecs i albercocs. Taronja és el color de Blogger (ja fa 11 anys que li sóc fidel). Ah, que consti que no voto Ciutadans! Fa dies que no m'afaito i em sembla que la barba m'està sortint taronja...

Diuen que és el color de la creativitat, que allibera les emocions negatives, estimula la ment, energètic, antidepresssiu... El color de l'albada i del capvespre, i també del segon txakra...       

Tu ets el jardí

Vaig prometre a la Montse que li faria uns cartells nous per al jardí. Els que té no són gaire bonics i estan fets malbé. El jardí més ben cuidat de tot el camí de ronda del Cap Ras es mereix un cartells com cal. Ella es queixa que alguns passejadors trepitgen les plantes, se les emporten o deixen que els gossos hi facin les seves necessitats. Vaig cercar fustes amb base plana per a poder escriure-hi. El color taronja (groc valència 481W) s'ha convertit en el color oficial de CaP RaS aRT. A banda de les bases de bois flotté i els "respecteu" habituals, m'he empescat un cartell que diu: TU ETS EL JARDÍ. Va en la línia del Ta Tvam Asi... A veure com reacciona la Montse demà quan se'ls porti. I a veure si tenen més èxit que els anteriors.

La Montse

La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la Grècia... He rigut molt amb l'ocurrència. Si esventen les cendres amb la tramuntana farà cap al port de Llançà, mal negoci doncs. Se'n va com ha arribat: riallera. Ningú diria que té més de vuitanta anys. Els seus ulls estan amarats de blau. Abans d'acomiadar-se diu: Saps quina és la meva estrella preferida? L'estrella de l'alba... Jo dic: Venus! Sí, fa ella. La Montse no sabia que el Cap de Creus abans es deia Cap de Venus... Sí, aquella deessa que neix d'una petxina mentre bufen els vents i plouen flors...        

Camí de ronda

Pel camí de ronda passa molta gent: els que passegen (o són passejats) pel gos, els que fan fúting, estrangers amb motxilla... La majoria s'aturen a la platja atrets per la instal·lació que he muntat, fan fotos i, si s'escau, xerrem una mica. M'agrada el feed-back, escoltar el seu punt de vista. Alguns entren a casa per a visitar l'atelier i l'exposició.  Els veïns em diuen "L'artista" :)

L'altre dia una parella de francesos van fer la migdiada al costat de L'Espiral. Al despertar-se, asseguraven que havien tingut somnis meravellosos. Avui una una família holandesa amb dos criatures ha dinat dins L'Espiral. Lo més divertit era la fila que feia el nen petit (mascle): portava un vestit de faralaes! Davant la meva estupefacció, els pares m'han dit que el vestit li havien comprat a la germana, però que al nen li encantava... Of course, hem parlat de les diferències entre Catalunya i Espanya, sobretot de la situació política actual. Hi havia un home agafant garotes als esculls. M'han preguntat què feia, els he explicat que aquí ens mengem les gònades dels urchins, que ara és l'època bona. Flipaven, no s'ho podien creure.

Viure ran del camí de ronda és un privilegi. A més, el xiprer que tinc a la porta m'obliga a practicar l'hospitalitat. Amb molt de gust. 

La veritable bogeria

Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules. Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.