Tres regals de Nadal

1. Una BlackBerry Storm
2. Un mail de Jordi Ferré
3. Un mail de Jean-Pierre Gayraud
   

BON NADAL!

La possibilitat d'una literatura

LCL_08

Entrevista a Lletres Ebreques

El passat divendres 19 de desembre, Emigdi Subirats em va entrevistar al programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes. Aquí podeu escoltar-ho:

Sant tornem-hi...

Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris!]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància...

Sempre he sigut partidari de les "crisis", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes, cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb...

En això estem.

He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d'inactivitat blogogràfica he vist com el boom dels blogs deixava pas al boom del Facebook... Ai, les modes internètiques! Això no significa pas que els blogs hagin perdut el seu valor com a eina d'expressió digital, ans al contrari. Morir, no crec que morin. Estaven massa sobredimensionats. Potser ara quedaran com el que realment són, amb les persones que poden treure'n profit de debò...

Per a mi el blog sempre ha sigut un ciberdietari. Com a escriptor, m'interessa disposar d'un espai propi en el qual poder escriure amb plena llibertat. En aquest sentit, el blog em proporciona un format adient i la possibilitat de ser llegit per persones amb les quals puc interactuar. Com a escriptor del segle XX, no puc obviar la xarxa i no puc desaprofitar les seves virtualitats. El blog és alhora aparador i gresol, taller d'experimentacions i arxiu on deso l'obra, una obra feta de petites peces esbarriades com un puzle immens en el qual acabo trobant la imatge del que sóc... No hi ha Narcís sense mirall, sense pantalla.

Escrivint m'escric. Operari sequitur esse, deien els escolàstics, i viceversa: sóc el que sóc en la mesura que faig el que faig... I què passa si deixo d'escriure? I què passa si deixo de bloguejar? Essencialment passa una cosa molt greu: M'AVORREIXO! L'avorriment sorgeix d'una vida insubstancial en la qual hi manca la creativitat. Una vida sense activitat creativa és una vida banal, trivial, vulgar, intranscendent, depriment, avorridíssima. Crear és l'antídot més eficaç contra l'avorriment.

La vida cansa, sí, però també cansa descansar massa. Per tant, seguiré endavant, seguiré bloguejant... Tinc una altra elecció? Com diuen els Counting Crows:

There's a bird that nests inside you
Sleeping underneath your skin
When you open up your wings to speak
I wish youd let me in

Quan el Fènix reobre les ales i s'enlaira cap al cel, qui se'n recorda, de les cendres?

El proper dia 1 de gener farà un lustre que bloguejo. La història està molt bé, però el que m'interessa -per damunt de tot- és el futur. Allí ens trobarem.

Sant tornem-hi, doncs.



[La nova capçalera és una foto que el Gran Benjamí va fer a la presentació de LCL a Mallorca]

Gràcies!
L'esforç dels blogs

La vida cansa

La vida cansa. Cansa la gent. Cansen les paraules. T'havies de menjar el món i, a la que et descuides, ja t'has fet vell. Passen les hores, passen els dies, passen els mesos, passen els anys. Tot passa de llarg i ens deixa un regust de poma oxidada entre les dents. (Perquè, no sé si ho sabies, les pomes també s'oxiden com s'oxiden les bigues de ferro, però no et recomano fotre't una biga de ferro a la boca, encara que cadascú és lliure de destrossar la seva dentadura com li plagui). Cansa la vida i els blogs també cansen. Cinc anys és molt temps. Sobretot estic cansat de mi mateix. Per això em demano una excedència. Potser torno aviat o potser no torno mai més. L'únic que sé del cert és que, peti qui peti, continuaré escrivint, si més no privadament, que és cosa sana, teràpia infal·lible. Per tant, dono peixet a la legió incomptable dels enemics els quals destaparan ampolles de cava barat en rebre aquesta notícia. Tranquils, patuleia, que no plego per vosaltres, sinó per mi. S'ha acabat l'entreteniment. Ha arribat l'hora suprema. A reveure.

Blogmortem
Filant prim
Antaviana
Anar i venir

Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06

Quan he arribat a casa m'he trobat dos paquets. L'un provenia de Mallorca i contenia les proves del llibre Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06. Un totxo de 535 pàgines de paper que conté els millors posts escrits durant els meus tres primers anys de blogueig. L'he de repassar sencer perquè surti publicat abans no s'acabi l'any.

L'altre paquet me l'enviava La Campana. Es tracta del llibre La dictadura de la incompetència de Xavier Roig. Té molt bona pinta. A veure si trobo temps per a llegir-lo.


Ja tenim el cartell del Festival de Poesia "Una rierada de poemes" que farem a Les Borges del Camp:

Aspiro

Estic buscant la manera de no perdre'm
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino
Mals averanys, cançons dels anys vuitanta, calces que no casen amb els sostenidors
Tu trontolles quan em mires i jo hauria de centrar-me (que diu una amiga nostra que se la sap llarga)
Ara mateix fa una tarda preciosa i te'n vas a treballar
Ningú no diria que divendres vam presenciar el cataclisme
La crisi econòmica és una crisi sistèmica
Fulles trinxades i esbarriades encatifen la riera
Fan olor de cementiri
El cel ras
La vida ensopida
Quan te n'afartis de tot, m'avises, que vindré amb tu
Estic buscant la manera de ressuscitar de les meves pròpies cendres
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino


Slow Show, The National

Pedregada d'ahir

La platja intangible

La platja intangible

La tempesta s'ha congriat després de dinar. Fosques bromotes han omplert el cel del Vallès. Les fulles voleiaven esbojarrades. Ara descarrega de valent. Escolto la pluja. Contemplo la pluja. Les gotes impacten violentament contra la meva ànima atrotinada. El clapoteig em relaxa. La pluja cau de biaix empesa per la llevantada. Trona. No sé què fer amb la meva vida. Provo de trobar la presumta sortida del laberint. Plou intensament. Aigua a dojo. Cotxes lluents. Què marca la brúixola? On és la brúixola? Què coi és una brúixola? No sé què fer amb el futur. Odio repetir-me. Odio totes les rutines. Trona i retrona dins meu. Aigua, aigua, aigua. Ara cau pedra.... pedres com olives gens arbequines, més aviat sevillanes... tot el carrer blanc... les fulles totes arranades encatifen el terra... Hauré embogit? Tard o d'hora tots plegarem. Sóc la fulla xopa que davalla cap al seu destí incògnit o l'última papallona que amb les ales esquerdades tremola de fred o el nen que s'ha perdut enmig de la gernació i plora i plora i plora com ara plora aquest cel insensat, sense esma, sense objectiu, funesta pluja de tardor sobre les teules del meu poble tan petit, pluja que s'escola riera avall cap a la mar enyorada, la platja intangible dels teus pits...

Vídeo

Dos llibres i un recital

He rebut un mail del servei de publicacions de la UIB en el qual se'm comunica que el llibre Catosfera (Ciberdietaris 04-05-06) ja està maquetat. En els propers dies m'arribaran a casa les proves en paper.

Joan Pere Sunyer, el traductor d'Entrellum al francès, em diu que ja ha enllestit l'elegia final. L'editor s'hi posarà al mes de novembre.

Per tant, si no passa res, abans que acabi l'any, sortiran publicats dos nous llibres meus: el Premi Nadal Batle i el Premi Machado.

A més, el proper dissabte 25 d'octubre participaré en un festival poètic a Les Borges del Camp. L'amic trapezista m'hi ha convidat.

M'espera un trimestre emocionant...

Reinventar-se

Se m'acumula la feina. Tinc els paletes a casa. L'astènia tardorenca. L'escriptor de raça mai no deixa d'escriure. No m'agrada repetir-me. No m'agrado fent sempre el mateix. Necessito fressar nous camins, insòlits, inhòspits, inèdits. Necessito inventar per a reinventar-me. Sé que encara no he donat el millor de mi. Sé que encara puc fer coses grans. Reinventar-se o morir.

Noves possibilitats

Després de 5 anys i 2.000 posts (700 a TdQ i 1.300 a ENTRELLUM), m'estic plantejant seriosament la possibilitat de deixar els blogs... De la mateixa manera que, després de 3 anys i mig, he plegat del programa de ràdio Capvespre, també podria plegar de bloguejar...

Estic content de tot el que he fet. El balanç no podria ser millor:

1. Un número respectable de visites
2. Bones posicions en els rànquings
   
3. El blog més votat tres anys consecutius
   
4. Un premi important (el llibre sortirà publicat aviat)
5. Una paraula inventada
6. Una antologia amb 100 blogaires
7. Manifestos, taules rodones, entrevistes, recitals, bolos...
   
8. I totes les persones que he conegut (perquè al final sempre hi ha persones rere la pantalla)
   

Vaig ser un dels pioners i he treballat dia a dia, post a post, per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes a internet. Hi vaig creure des d'un bon principi i, amb el temps, no he fet més que reafirmar-me en la convicció de què els blogs són una eina extraordinària.

La vida està feta de cicles, d'etapes successives que cal apamar amb plena consciència. Sento que ara s'acaba una època i que he d'estar en disposició d'encetar-ne una altra, un nou horitzó que encara no sóc capaç de discernir amb claredat.

El blog m'ha ocupat molt temps i moltes energies, massa. Si vols fer-ho bé, t'hi has de deixar la pell, dedicar-t'hi amb cos i ànima. Sé que podria continuar així tota la vida, però ara mateix dubto, rumio la possibilitat de provar altres camins...

El dia 21 de desembre (3r. aniversari d' aquest blog) prendré una decisió.

Diumenge de Festa Major

Preparant la classe sobre Parmènides que faré demà a 2n. de BTX. Corregint el qüestionari sobre El show de Truman que vaig fer a 1r. de BTX. La meva filla escolta això. Encara estem de Festa Major. Demà Sant Miquel. Fa sol. No hi ha núvols al cel. S'acaba setembre. Ens costa acceptar la intrínseca caducitat de les coses, sobretot de les que estimem...

La meva llibreria Lulu

Rellegint Pessoa

Les tardes plujoses de tardor rellegeixo Pessoa:

Tudo quanto pensei, tudo quanto sonhei, tudo quanto fiz ou não fiz -- tudo isso irá no outono, como os fósforos gastos que juncam o chão em diversos sentidos, ou os papéis amarrotados em bolas falsas, ou os grandes impérios, as religiões todas, as filosofias com que brincaram, fazendo-as, as crianças sonolentas do abismo. Tudo quanto foi minha alma, desde tudo a que aspirei à casa vulgar em que moro, desde os deuses que tive ao patrão Vasques que também tive, tudo vai no outono, tudo no outono, na ternura indiferente do outono. Tudo no outono, sim, tudo no outono...

(Livro do desassossego, 202)

VOTA ENTRELLUM

LCL entre els més venuts

Presentació a Mallorca (1 + 2)

LCL_08

En parla Antaviana
> Via eLiteratura

En l'exacta equidistància

En l’exacta equidistància que separa el teu cos del meu, en el punt on s’estiba el desig més secret, en la incògnita enyorança d’aquell pretèrit plaer, habita el meu desesper. La tardor sap allò que ens convé. Ella és més sàvia que nosaltres. Però els cossos són cossos i bullen indecorosos fins i tot a l’hivern...

Hi ha tardes

Hi ha tardes que busco la innocència que vaig perdre. Hi ha tardes que enyoro la mirada que tenies aquella primera vegada que et vaig veure. Hi ha tardes que tremolo sense saber res de tu. Hi ha tardes esquitxades de silencis impossibles. Hi ha tardes tan absurdes com el meu desig de ser millor. Hi ha tardes amb ales plenes de plom. Hi ha tardes que m’envolo. Hi ha tardes que abdico de tot. Hi ha tardes infinites com el mar més profund.

Demano la dimissió del coordinador de filosofia

Arribo a l'institut i em trobo una circular enviada per la Coordinació de les PAU amb data 16 de setembre en la qual se m'informa de les pautes, autors i textos per a la matèria de Filosofia de les PAU 2009. La meva "sorpresa" arriba quan llegeixo que han decidit canviar els textos de Plató, Descartes i Nietzsche. De Plató entrava el llibre VII de La República el qual ara ha estat substituït pel Fedó. De Descartes entraven les parts I-IV del Discurs del mètode, i ara han posat les parts I-IV de les Meditacions metafísiques. De Nietzsche han eliminat l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral i han afegit la 2a. part de La genealogia de la moral. Els únics que no varien són els textos de Hume i Mill.

He dit "sorpresa", però hauria de dir "emprenyament". No és admissible que aquests canvis arribin amb data 22 de setembre, quan fa una setmana que hem començat les classes. No és admissible perquè els professors ja hem programat el nou curs en funció de les pautes que teníem a final del curs passat. En el meu cas, com cada any, durant el mes de juny vaig preparar un dossier per a l'alumne que inclou tots els textos previstos... la meitat dels quals, a partir d'avui, ja no em serveixen. Això suposa un 40 % del dossier. Ara em cal buscar a corre-cuita els nous textos, afegir-los al dossier o fotocopiar-los perquè els alumnes els tinguin... Un desgavell de cal déu, amb la despesa que se'n deriva.

És inadmissible i inacceptable. Així no podem treballar. I després volen que millori "la qualitat" de l'ensenyament a casa nostra. Modifiquen la llei cada dos anys, ens instal·len un miler de barracons, ens redueixen les hores i ens canvien els textos sobre la marxa... Improvisació i desorientació. Això és tercermundista i molt poc seriós.

Per tot plegat, des d'aquest blog, demano la dimissió (o destitució) del coordinador de filosofia de les PAU.

(S'agraeixen les adhesions)

Mitjons

Primer dia de tardor. El cel és un trespol i és un espill. Fa dies que no camino. Fa dies que no veig el mar. Cada dia sóc més conscient de les meves imperfeccions. Cada dia disculpo més les imperfeccions alienes. Fem el que podem amb les nostres limitacions. La tardor ens recorda que som efímers, fràgils, caducs. La tardor ens recorda que, tard o d’hora, caurem com cau tot, ens debilitarem, desapareixerem a l’altra banda de la matèria, fora de l’escenari corpori, deixant un rastre de mots i de records com pells de serp abandonades entre els rostolls. Primer dia de tardor. Em tornaré a posar mitjons. ¿Ja han marxat les orenetes? ¿Què se n’ha fet, de les papallones de colors? ¿I els teus petons, on han anat a parar, també se’ls ha endut la tardor…?

Escriure és fugir

S'acosta la mitjanit. A la tele no fan res. Hi ha Festa Major al poble del costat. La setmana vinent començarà la nostra. Les nits de dissabte són plàcides i tendres. La vida sembla més fàcil. Demà serà diumenge i potser plourà. Viure sense trasbalsos, assossegadament. 50 pulsacions per minut. No esvalotar-se, no alçar la veu. S'acosta la mitjanit. La lluna minva. Escriure és fugir del que ets. Cada paraula és una passa que t'allunya de tu mateix.

VOTA ENTRELLUM