Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre.
En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment:
- La independència de Catalunya #13D
- El perill de l'integrisme islàmic a casa nostra
Ambdós tenen a veure amb la
immigració, l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els
xarnegos. L'actual immigració és més
tutti-frutti: moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la
catalanitat de Catalunya.
El problema de la independència és un problema d'
identitat. França es troba de ple en aquest
debat. Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar.
Que
Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La
descatalanització ha portat una
espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una
islamització perillosa.
Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deures, encara que sovint creguin que només tenen drets. Si no hi ha una
catalanització dels immigrants -que hauria de ser un deure envers el país que els acull-, Catalunya acabarà perdent del tot la seva identitat. Claudicació. Suïcidi. Per tal d'aturar aquest procés ens cal un
Estat Propi amb el qual poder fer unes polítiques que promoguin la
recatalanització de Catalunya. Vull creure, necessito creure, que encara hi som a temps.
La llengua, l'ensenyament i més coses. Els xarnegos d'Andalunya voten
sociata i escolten
ràdioteletaxi, però els moros d'Al-Andalunya practiquen la poligàmia (
femelles invisibles) i, a la que et descuides, et foten una
fàtua o un
atemptat; per no citar les ablacions de clítoris de les nenes d'Africunya...
Direu que generalitzo, que exagero. Podeu cridar visques a la plurimulticulturalitat i tota la pesca progrezapateril. El cert és que fa pena comprovar com els catalans som cada cop més
residuals en la nostra pròpia terra, fins a l'extrem de sentir-nos estrangers en determinats indrets. (Us ho dic jo, que he
sobreviscut 20 anys envoltat de
xarnegos metropolitans).
També podeu dir allò del Pujol: “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. ¿Segur? ¿I si, en comptes de treballar, viuen només dels ajuts socials? ¿I si, en comptes d'integrar-se, fan d'okupes fins a permetre's la barra de renegar de Catalunya, ostentant el seu anticatalanisme, quan no la volen destruir, com en el cas dels
islamistes radicals?
Digueu-me
catalibà, però aquests són els temes que realment em preocupen a hores d'ara.
O independència o decadència. Ho deixo aquí apuntat.
Que passeu un bon cap de setmana...
NB: Una pregunta capciosa: ¿És Àngel Colom el nou Paco Candel? 
Com vaig anunciar, el proper dissabte 30 de gener a les 11:30, dins les Terceres Jornades de la Catosfera, moderaré una conversa sobre "La catosfera literària". He pensat que seria una bona ocasió perquè els que vam participar (i els que no també!) fa dos anys en aquell projecte pioner de La catosfera literària 08 ens trobem per a parlar de l'experiència, i qui sap si per a engegar nous projectes col·lectius. ¿Com han evolucionat els blogs literaris? ¿Quin és el panorama actual de la Literatura 2.0? Autopublicació on line, e-books, etc. Podrem discutir de moltes coses. Que el format de la trobada sigui una "conversa" i no pas una "taula rodona" o una "conferència", dóna peu a una major participació que de ben segur resultarà d'allò més enriquidora. ¿Què us sembla la idea? ¿Ens veiem el 30 a Granollers?
