Desitjant

Debo dejar que todo fluya como hasta ahora, confiando en el destino, sin forzar nada ni interponer mi ego o mi voluntad codiciosa...

El desig demostra que hi ha dualitat, alteritat, tensió. Per una part, hi ha el subjecte que desitja i, per una altra, allò desitjat (l'objecte del desig). Buda va dir que cal eradicar el desig si volem deixar de sofrir. Es pot viure sense desitjos? Desitjar no desitjar no és també un desig? Qui desitja exactament? L'ego? 

Si flueixo amb l'energia còsmica, si confio i permeto que les coses siguin allò que han de ser... On queda el desig? El desig de fluir no és també un desig? I el desig de ser feliç? Desitgem només el que no tenim o podem desitjar conservar i incrementar el que ja tenim? 

Arribar a la plenitud (Pleroma), a la il·luminació o a la saviesa (Sofia) seria ser conscient que tot és u, que no hi ha cap separació entre subjecte i objecte, ni entre subjecte i subjecte, és a dir, sobraria el desig com a pont o intermediari, atès que les ombres quedarien enrere i tot seria LLUM...  

Medito sobre això. Medita-hi tu també.      

Som cel

Som cel

I res no ens emportarem 

tret d'aquestes hores

El silenci de Déu al tou dels dits

Tremolosa tendresa dels llavis humits

El temps absent

El cor que s'apura

Alè amb alè

Visió d'horitzons
sense mesura

Som cel

I res no ens emportarem

tret d'aquest instant suprem

en què tot esdevé llum pura

Connexió Espiral (llibre)

"Vaig llogar una casa a Cap Ras (Llançà) i allí, enlluernat per la claredat mediterrània esbandida per la implacable tramuntana, vaig adonar-me que les paraules eren ombres i jo cercava la llum. Les vaig deixar de banda. Les pedres i les fustes de deriva van ocupar l'espai elemental dels mots. Des d'aleshores l'home ocell ha viscut coses increïbles. Resulta difícil resumir tota la màgia dels darrers mesos. Ho faré amb textos curts, espigolant fragments del dietari. Són la destil·lació de les vivències d'un Robinsó al paradís. Perquè Cap Ras ha sigut el lloc més bonic on he viscut i aquest darrer semestre l'època més joiosa."

                                               Connexió Espiral

Cap Ras 2015

A una setmana vista de Cap d'Any, què podria dir del 2015? Aquest ha sigut l'any més màgic i abracadabrant de la meva existència. Tot es resumeix en un topònim: Cap Ras; i en una fórmula: Connexió Espiral. Si el 2009 va ser l'any del trencament i la metamorfosi (amb un altre topònim clau: Rapa Nui); aquest any que fineix suposa l'inici d'un nou cicle vital...

Cada cop em resulta més complicat d'explicar amb paraules el que visc. La literatura ha deixat de ser el meu vehicle natural d'expressió. Les pedres, les fustes, la música i la meditació han pres el relleu dels mots la qual cosa no significa que no em comuniqui, sinó que la comunicació actual és més real que virtual, és a dir, més de mirada a mirada, d'abraçada a abraçada, de cor a cor, d'ànima a ànima... És a dir, menys intel·lectual. El filòsof-escriptor ha deixat pas a l'artista-alquimista...

Veure sortir el sol cada dia és pura sanació, et dóna una energia extraordinària que et renova i carrega cadascuna de les cèl·lules. Si afegim el mar, la tramuntana, la força tel·lúrica del Cap de Venus i la munió de persones que han enriquit la meva xarxa de relacions, obtindrem un còctel de qualitat excel·lent, capaç d'embriagar-te fins a l'èxtasi. La paraula felicitat es queda molt curta.

Per això repeteixo a totes hores un mantra: GRÀCIES GRÀCIES GRÀCIES...!!!!

2015 a Cap Ras ha sigut l'any de l'eclosió, de la flor que es bada, de la promesa providencial, de la missió, del compromís, del Gran Projecte... 

2016 serà encara millor, per a mi i per a tots vosaltres. Passeu bones festes, que l'AMOR i la LLUM guiïn les vostres passes.  

Cada instant

No hi ha finals, tot són principis. Ho dius amb aquesta calma infinita que brolla del fons del teu ésser misteriós. Cada instant és nou, com ho és el sol cada dia. Cada instant podem recomençar i cada instant podem tornar a creure en la màgia, perquè la vida no para de sorprendre'ns i el futur és el somni que somiem ara.  

No hi ha finals, tot són principis. En la plena llibertat de la contradicció més íntima reapareix l'esperança que inunda de verd l'horitzó. Ens agafem les mans i ballem la dansa dels cors. Som un raig de llum que enlluerna les pedres. Cada instant déu recrea en nosaltres la veritat, la bellesa i la bondat del món.       

Buda somriu

Meditem junts abans de sortir el sol. Els nens que som es fan pessigolles. Tot flueix d'acord amb un pla diví que no depèn de les nostres decisions i, tanmateix, som lliures, més lliures que mai. No calen moltes paraules. Batecs harmònics. Bressoleig de les onades que s'escumegen a trenc de sorra. Fràgils recipients de l'amor. En som conscients. Gaudim de cada instant. Tot el camí ha valgut la pena per arribar fins aquest port. Llueix el sol. El vent sacseja les fulles de l'olivera. Les gavines sobrevolen els esculls. Agraïm el regal de ser i d'estar ara mateix aquí, sense passat ni futur, oberts de bat a bat a la llum que ens guia més enllà de les ombres. Hi ha una pau infinita i un silenci preciós. Meditem junts. Buda somriu.        

Enlightenment

El pare és déu per a tots, inclús per a déu mateix. El pare és conegut. La mare mai no és revelada. Ella observa, cria, estima en silenci. La mare és sentida. El propòsit de qualsevol univers és arribar al nivell de freqüència de l'amor. Els universos es reprodueixen com cèl·lules: primer són silenciosos, després hi ha fricció, vibració, so, ment, consciència i, finalment, amor conscient, en el qual l'essència de l'univers és revelada i coneguda.

Nicolas Zampiero

Llum

Darrer dia de novembre. El Cap de Creus sembla més proper. La Mar d'Amunt té una llum diàfana. Pardals i estornells picossegen les olives que han caigut a terra. Una mallerenga es passeja sobre la taula de la terrassa. Gavines cridaneres. Llum, quina llum més neta. Quina quietud. Quina solitud. Quina benaurança. La natura tot ho cura. És impossible ser infeliç davant d'aquest paisatge. 

Quan es tanca una porta, se n'obre una altra. Hem après a improvisar. Hem après a acceptar que si les coses són complicades és que no convenen. Ha de ser fàcil. Tendim a la simplicitat. Una mirada és suficient per a penetrar un ésser fins a l'essència. Quina llum desprens? Quina energia et nodreix? Omraam diu que ens hem de concentrar en la llum, en la bellesa, en la puresa... Fins que assolim un estat de consciència que ens portarà pau i felicitat.  

Les barques tornen a port. No hi ha núvols. Ni expectatives. Cada instant és un regal meravellós.  

GRÀCIES.        

El silenci dels estels

Tramuntana. La lluna plena d'anit va portar mals averanys. L'amic L. té un tumor al cervell que li ha trastocat la parla. El pronòstic és lleig. Encenc una espelma i prego per ell mentre em vénen a la memòria les hores compartides... Accepto amb serenitat els trasbalsos del destí. 

L'espectacle de la Mar d'Amunt esvalotada, l'arc de Sant Martí que he vist sobre el castell de Quermançó, el regal de cada instant, allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren sense demanar-nos permís, sovint sense misericòrdia. Quins núvols més bonics. Sol i pluja alhora. El cel és un mapa indesxifrable. 

Ahir em deies que el teu camí continua sense mi, amb solitud, amb el silenci dels estels (que brillen, no necessiten parlar, no poden ser posseïts). Em desitges pau i benediccions. Així sia.

Allò que la vida ens dóna i allò que la vida ens pren. Àngels que s'acomiaden. 

T'estimo L. T'estimo N.     

El racó de l'òliba

Temps esvaït, temps fos,

d'il·luminació escassa,

de lluna plena que trepitja

pedres, marges i cases.

El protagonista es presenta

d'un blanc contundent,

sense pietat descalça

el noguer, per l'escletxa, l'arrel.

El glaç, l'estrella sagrada,

l'octògon adorat per savis i mags,

bruixes i fades, l'infinit amb sentit.

Una nova Era plena d'esperança

de color violeta, de vidents i sanadors,

de guerrers de la llum i princeses

descalces, amb vestits de llana.

Entre alzines, en una quadra,

sota una manta estelada,

la llum de set espelmes

i un guardià de l'ànima.

Una filadora i un pastor

hi fan niu calentó.

Ara només hi falta

la palla daurada.

Un rierol de benvinguts

picant la porta: "És aquí

on ha nascut?" pregunten.

Un cabirol ens ha guiat.

Sí, és aquí on és nat. Doncs

us deixem aquests presents,

feu-ne d'ells grans castells

i ajudeu el viatger perdut 

a trobar la seva llar.

MONTSE CUFÍ

El Gran Terratrèmol

Un altre sisme aquesta nit (magnitud 3) 

És el tercer en dos mesos (l'anterior va ser de 4,1 i em va despertar, tot tremolava) 

El Gran Terratrèmol del Cap de Creus s'acosta... 

Venus parirà quelcom grandiós 

El pare és Neptú  

Cavalls i dofins anuncien els dolors de part

Les sirenes, les nimfes i els tritons fan festa grossa

Mengeu garotes abans de l'apocalipsi

Posidó no tindrà pietat amb els fills dels homes

N'Orfeu canta més al sud

El Canigó s'ho mira altívol

Terra endins Terra endins hi ha la salvació

Abraceu un tronc amb totes les vostres forces 
Reseu perquè la deriva sigui venturosa

L'aranya fila la fràgil teranyina

Els núvols sobrevolen les guerres

No em fa més por l'aigua que el foc

Hem nascut per a morir

I morim una mica a cada orgasme

Afrodita coneix el nostre cor

Hi ha tants paradisos com petons

Mengeu Mengeu garotes abans de l'apocalipsi

La bogeria més gran és renunciar a la llibertat

Em fan més por els policies que els terroristes

No vull tanta tanta tanta seguretat
El Gran Terratrèmol s'acosta....

Big War is coming....

La mar té llances amagades (deia el poeta de Grifeu)

He fet un tòtem per aplacar els déus implacables

Si ells volen surarem

Si no dormirem ca les gorgònies

Horitzó de nítida puresa

M'he begut totes les aurores

La vida eterna en aquest mot

Venus coneix el nostre cor

No tingueu por

Som eterns com les papallones

Isis i la Lluna 

Beseu-vos 

Sigueu sols

Més terrorisme

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

Cançons pròpies

Calma

El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

Fent cançons

He composat poques cançons a la meva vida. Aquí us deixo les dues darreres. Una és de març de 2012, quan vivia a Terradets; l'altra és més recent, del juny de 2015. Ambdues tenen en comú que van ser inspirades per "amors platònics", és a dir, per relacions impossibles basades en somnis i paraules... Almenys en queda una obra, un producte musical i poètic que serveix per a sublimar la frustració humana. L'art, de vegades, no és tan inútil com sembla. 

Consciència i energia

Los niveles de conciencia (campos de energía) se calibran de acuerdo a su efecto mensurable. Con cada aumento progresivo en el nivel de conciencia, la frecuencia o vibración de la energía se incrementa. Por tanto, la conciencia superior irradia un efecto beneficioso y curativo en el mundo, verificable en la respuesta muscular humana, que se fortalece en presencia del amor y la verdad. Por el contrario, los campos de energía no verdaderos o negativos inducen una respuesta muscular débil. Lo que debilita la energía vital debe ser evitado: vergüenza, culpa, confusión, miedo, odio, orgullo, desesperanza y falsedad. Lo que eleva la vida ha de ser realizado: verdad, coraje, aceptación, razón, amor, belleza, alegría y paz.

David R. Hawkins

El criteri

El criterio es: cada cosa que produce la armonía es divina; cada cosa que nos debilita es infernal. ¿Queréis saber si la influencia de una mujer sobre un hombre es benéfica? Ella le confiesa su amor, pero él decae, se empobrece, se elimina, se vuelve insignificante como si dejara de existir. Entonces, es malo, pues la persona no se vuelve más luminosa, clara, precisa, viva, sino más bien se hace añicos, desaparece. Esto es grave, debéis reflexionar sobre este tema. Todos lo pueden constatar. Diréis: “No sé si mi amor es bueno para él” ¿Esta persona tiene una salud que se refuerza, una mirada que se aclara, se ilumina? No, ¡ella se apaga, disminuye! Cuando la miráis, no os dais cuenta que ella ha dejado de existir, todo está hecho una lástima. Existen criterios desde siempre, pero no sabemos servirnos de ellos.

Omraam Mikhaël Aïvanhov

De l'Espiral al Pentacle

Ouspensky comprendió que el carácter circular del tiempo y de la cuarta dimensión tenía bastante que ver con los símbolos de espirales y círculos trazados por los antiguos magos, psicólogos y alquimistas de diferentes épocas y tradiciones espirituales: la serpiente mordiéndose la cola (el enigmático uróboros que tanto fascinara a egipcios, griegos y chinos), el eterno retorno, el Tao, las espirales descritas y trazadas por sabios antiguos de todo el mundo, etc. Probablemente los pensadores, filósofos y médicos más antiguos lograron intuir que lo que había más allá de nuestros sentidos era circular y con forma de espiral, no pudiendo ser encontrado en lugar alguno más que al interior de nosotros mismos.

Si la primera època de Cap Ras (gener-juny 2015) va estar presidida pel símbol de l'Espiral (Connexió Espiral), em fa l'efecte que aquesta segona època serà la del Pentacle...

Phi - The Golden Key
The Golden Key - a video by Jonathan Quintin Art
Posted by Jamie Janover on Domingo, 25 de octubre de 2015

Essència

No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres. 

No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel. 

I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

Roses vermelles a la platja

Dilluns ennuvolat. De vegades apareixen roses a la platja. No és la primera vegada. Avui dues de vermelles, elegants, amb la tija llarga, flors de floristeria. De ben segur acompanyaven unes cendres que s'hauran fos amb l'escuma i l'aigua, nodrint peixos, garotes, posidònies... Les roses han surat i, anant a la deriva amb el caprici de les ones, han arribat a la sorra, testimoni d'un altre naufragi vital. 

Podrien ser les teves cendres i les teves roses, si és que les roses poden pertànyer a algú. Avui són del mar i de la platja. Ahir estaven en mans d'amics i familiars que acomiadaven l'ésser estimat. No les toco. Són sagrades. Roses vermelles a la platja. Descansa en pau.

Xantipa

 

Diògenes Laerci explica que un dia li van preguntar a Sòcrates si era millor casar-se o no casar-se. Ell va respondre: facis el que facis, te'n penediràs. I va afegir: casa't, si el matrimoni et surt bé, seràs feliç; i si et surt malament, seràs filòsof. 

Jo, quan em vaig casar, ja era filòsof (si més no llicenciat). Vaig ser feliç fins que me'n vaig cansar, de la felicitat conjugal. Ara sóc exmarit i exfilòsof (si més no exprofessor) i gaudeixo d'una altra mena de felicitats... Fins que me'n cansi, clar. 

Tot és impermanent.