Roses vermelles a la platja

Dilluns ennuvolat. De vegades apareixen roses a la platja. No és la primera vegada. Avui dues de vermelles, elegants, amb la tija llarga, flors de floristeria. De ben segur acompanyaven unes cendres que s'hauran fos amb l'escuma i l'aigua, nodrint peixos, garotes, posidònies... Les roses han surat i, anant a la deriva amb el caprici de les ones, han arribat a la sorra, testimoni d'un altre naufragi vital. 

Podrien ser les teves cendres i les teves roses, si és que les roses poden pertànyer a algú. Avui són del mar i de la platja. Ahir estaven en mans d'amics i familiars que acomiadaven l'ésser estimat. No les toco. Són sagrades. Roses vermelles a la platja. Descansa en pau.

Xantipa

 

Diògenes Laerci explica que un dia li van preguntar a Sòcrates si era millor casar-se o no casar-se. Ell va respondre: facis el que facis, te'n penediràs. I va afegir: casa't, si el matrimoni et surt bé, seràs feliç; i si et surt malament, seràs filòsof. 

Jo, quan em vaig casar, ja era filòsof (si més no llicenciat). Vaig ser feliç fins que me'n vaig cansar, de la felicitat conjugal. Ara sóc exmarit i exfilòsof (si més no exprofessor) i gaudeixo d'una altra mena de felicitats... Fins que me'n cansi, clar. 

Tot és impermanent. 

Impermanència

La impermanència de totes les coses no és només una paraula, sinó un fet catastròfic que hauríem d'acostumar-nos a percebre com a natural i, fins i tot, agradable. Ni lo bo ni lo dolent duren sempre. Sortosament. 

El somni manté la tensió en el punt just d'efervescència sense esclatar, sense vessar-se, sense gaudir del caos alliberador... Somiant ens estalviem la consumació, sempre decebedora. També cal alliberar-se dels somnis. L'alliberament absolut (Moksha) s'anomena il·luminació. 

Lo més important és com et sents tu. De què serveix que t'estimin els altres si no t'estimes tu? No cal verbalitzar el misteri (Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen). 

La pedra filosofal (alquímica i tàntrica) consisteix a destil·lar l'essència de l'existència, és a dir, depurar les aparences per tal d'atènyer la substància, l'or que brilla de veritat. És una obra magna que dura moltes vides. 

El sol vol sortir entre les bromes. Les gavines sobre els esculls. La Mar d'Amunt boirosa i divina. 

Hi ets sense estar. Hi ets sempre, arreu, a totes hores. El teu ser-hi és una presència metafísica.

La impermanència no és només una paraula, sinó el quid de la qüestió.   

Escoltant el silenci

Estic aprenent a escoltar els teus silencis.

Les arrels i les ales creixen lentament, com totes les coses que valen la pena.

Paciència. Serenor. Compromís. Integritat.

No hi ha cap pressa.

Vam ser un esclat d'alegria a la primavera. Ara tardoregem.

Netejarem el camp, collirem les olives, en farem oli...

Dòcil amb el destí que em governa, no espero res, flueixo amb el sol que surt cada matí, deixo que la seva llum m'adreci les passes.

No, no espero res del futur, conscient que el present és un regal tan gran que no tinc paraules per agrair-lo.

Per això estic aprenent a escoltar els teus silencis.

Txxxxxxxxxxx...       

Buda decapitat

He vingut a veure què s'esdevé. Sense plans ni intencions ni expectatives ni projectes, sense cercar res concret, obert simplement a la realitat, observant amatent aquest teatre de l'ésser on som titelles divines gesticulant ridículament. El paradís és ara i aquí. No cal anar enlloc. No hi ha guió, no hi ha destí. No sóc ningú, no existeix la llibertat ni la volició ni l'elecció. El somni de l'ego és el somni de la separació. 

La ment sempre vol analitzar, calcular, etiquetar, planejar, controlar, manipular, perquè té por i necessita seguretats. Però l'Ésser és absolutament incognoscible. La ment fracassa sempre i continua autoenganyant-se amb noves històries que inventa, nodrint-se d'il·lusions. Som contes contant contes. Soroll i moviment i confusió sempre, quan el que ens cal és silenci i quietud i claredat.  

Vull deixar que les coses siguin sense intervenir-hi gaire. Lliurar-me, rendir-me, despullar-me, ser vulnerable. Plorar. No hi ha ningú. No hi ha res que pugui ser fet.  La idea de "camí" és absurda. Per què he de caminar sempre cap a un altre lloc? Per què sempre he de procurar ser millor del que sóc? Què significa "millor"? 

L'alliberament és un canvi energètic. "Despertar" per adonar-se que existeix la Totalitat, la Unitat, la pura immediatesa que és tot el que pot ser. Existeix la vida que es manifesta en totes les formes. Deixa de preguntar i de buscar respostes, perquè la vida és la resposta. No hem d'entendre res, sinó viure-ho. Les paraules són ombres que no ens deixen veure la llum. 

Desaferra't de la teva presumpta identitat. No ets ningú. No ets res. Re-connecta't amb l'Ésser. Aleshores ho seràs Tot. El somiador s'ha de dissoldre. Hem d'anar més enllà de la limitació corporal-mental-egòtica per a fondre'ns en la Totalitat de l'energia còsmica. De la contracció a la dissipació en lo il·limitat. Viure en el desconeixement. Infantilment en la vibrant vivacitat. Que el misteri de la vida ens xucli en la seva eterna Espiral...... 

Només existeix Energia. No et deixis entabanar per les aparences. 

Decapita't.            

Aquest és el secret. 

Això és tot el que hi ha.

Arrels en el mar

Benaurada soledat. La llevantada va a la baixa. Sortirà el sol. Caminaré...

Tot endreçat, la vida endreçada, segueixo endavant...

Benvingut octubre. He signat per als propers 9 mesos. Un embaràs?

Després de 100 dies de vida nòmada, trobava a faltar la teva salabrosa dolçor. Sweet home.

He tornat a tu perquè em vas fer feliç. Intentaré estar a l'altura de la teva generositat. Brames perquè he tornat? Quines secretes escumes guardes per a mi? Quins fruits saborosos? Torno a tu per a ser menys jo. La teva màgia. La teva seducció incontestable.

Sense plans. Sense personatges. Més pur i més lliure encara.

Arrelant-me a les onades. 

27S

Com a les darreres eleccions, votaré CUP. 

Per la República Catalana, per Allende i pels meus néts!

Vipassana

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%. 

Si, segons Buda, l'aferrament és dissort, desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. Mentrestant, nosaltres seguim encaparrats amb aquesta dèria grafomaníaca, deixant un rastre d'ombres rere nostre... 

Bhavatu sabba maňgalam. Que tots els éssers siguin feliços!

Sobre la necessitat d'una àncora

Si Jesús va fer creure al món que podia caminar sobre l'aigua, per què no podria fer creure jo que puc volar? No calen drogues. Només has de saltar i moure els braços amb convicció. Que els braços esdevinguin ales és sols una qüestió de confiança. 

La llibertat ha de ser creada. No la regalen ni la venen enlloc. Depèn de tu. Els altres voldran negar-te-la, retallar-te-la. Els altres no suporten que t'enlairis i els deixis a terra amb un pam de nassos. Llavors, amb l'excusa d'estimar-te, intenten fer-te baixar, proven d'acollonir-te amb la vella tàctica de la por: que prendràs mal, que la caiguda pot ser mortal... (les religions i tota mena de submissions es basen en els mateixos romanços). Què coi sabran ells, si no han volat mai? Oblida les seves gesticulacions i la seva cridòria gallinàcia. De dalt estant en tens prou amb els núvols, els ocells, el vent... 

Ai dels humans-àncora! Ai dels esclaus que maleeixen la llibertat! Ai dels que (diuen que) t'estimen per engabiar-te! Ai dels covards incapaços de comprendre que la Flor de la Vida només es bada amb autèntic coratge!

Deixo les arrels per als arbres. Jo tinc cames. M'encanta caminar, moure'm, venir i anar. I també tinc braços que sovint s'obren de bat a bat per a empaitar l'horitzó inabastable. 

Diran que estic en fase maníaca. Psicòlegs de pa sucat amb oli. Els caiguts esperen que caiguis. I jo els responc: la vostra sola presència em deprimeix profundament. Deixeu-me estar!

Volar és una metàfora.

Return to Sender

L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. No hi ha cap altre horitzó que el teu esguard blau profund. Em capbusso en la tendresa del teu cos. M’encisa la teva veu de nina quan els dits fan delits i t’estremeixes felina. Juguem el joc més antic. La lluna i el sol mirant-se de fit a fit. El misteri de la llum feta carn. Dos cors bategant la mateixa sang. El silenci dels mots esdevinguts petons. No pateixis, ja vinc. No sóc a prop, sóc endins. Deixa que m’arreli per a poder enlairar-me. Dóna’m les ales que voldries per a tu. El vent em xiuxiueja el teu nom. Un nom de pètals i perfum. Torno a tu per a ser allò que la vida vol de mi. L’ocell ja sap que uns braços poden ser niu. L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. Vols que ballem aquella cançó d’Elvis?

Monstres

Conversa interessant amb ma filla tornant de Lleida amb el cotxe. Em diu: Papa, no has de malgastar energia justificant-te davant els altres, no has de demostrar res a ningú, tu ets com ets i així han d'acceptar-te, si no et comprenen és el seu problema. I afegeix: A mi em passa el mateix, pertanyem a la raça dels solitaris, no parem d'evolucionar, d'aprendre, estem oberts a noves experiències, som aventurers...  

Té 22 anys, estudia Turisme, ha viscut el darrer curs a Dublín i passat demà l'acompanyo a París on s'estarà el proper curs. 

La Marina rebla la conversa amb aquestes paraules: El millor que tinc ho he heretat de tu, em refereixo a aquest neguit insadollable que m'empeny cap a nous horitzons, nous països, noves llengües, noves relacions... Hi ha gent que viu estancada en la seva zona de confort, però nosaltres morim de pena engabiats, per això necessitem la llibertat com l'aire que respirem...  

Jo callo. M'estimo més callar. Ella posa l'últim Cd de Of Monsters and Men, un grup islandès que ens entusiasma. Sempre hem compartit els mateixos gustos musicals. 

Equilibri

Costa mantenir l'equilibri, conservar l'estabilitat. Es tracta d'articular cos, ment, cor, ànima, esperit... Massa pedres a la pila, de formes i mides diverses, l'una sobre l'altra... Costa trobar el punt exacte en el qual sostenir-se un mateix, individualment. I costa encara més trobar les distàncies justes i les relacions adients amb els altres. 

Podria semblar que la solitud és la millor alternativa, així evitem malentesos i conflictes. Podria semblar que la vivència sense con-vivència (amb humans) ens permet reeixir en el camí de la felicitat. Per què serà que no paren d'augmentar els singles i els animals de companyia?

En el meu cas, gens paradigmàtic, la relació amb la Natura em salva de gairebé tots els desastres. Natura salvatge. Pura energia natural. Lluny de ciutats i gernacions. Sóc molt feliç quan estic sol connectat amb Ella. Res ni ningú podria substituir aquesta connexió. La Natura és la gran mestra, la gran mare, la metgessa suprema.

Després hi ha la resta de coses, arrels i ales, les connexions humanes que, sovint, produeixen curtcircuits i ens desestabilitzen. Cadascú sap allò que li va bé. En el meu cas, gens paradigmàtic, tendeixo a allunyar-me del ramat (humà) i de les relacions complicades. Alguns diran que el complicat sóc jo. No pas. Per a mi tot és ben simple.         

Pedraforca

 

La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida. 

Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy. Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora. 

Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort. 

Com que m'havia ficat entre cella i cella de fer el Pedraforca (dèries antigues, muntanyes mítiques, com vaig pujar la Pica i el Canigó), un parell de collons. Canal del Verdet. La cosa s'anava complicant fins que vaig arribar a una escletxa per on passava el meu cos però no pas la motxilla. L'alternativa era una corda penjada sobre el no-res... Allà em vaig aturar. STOP. No les tenia totes. O m'aferrava a la corda i amunt, o malament rai. 

Quan fas una cosa per primera vegada i, a sobre, vas sol, t'entren dubtes. Els puntets grocs ho deixaven clar: el camí anava per allí... Tornar enrere era encara més fomut, a banda de psicològicament depriment. Vaig estar uns minuts respirant a fons, sospesant la situació. Coi de Pedraforca! Ningú m'havia dit que l'ascensió era tan xunga. Després vaig assabentar-me que havia optat per la via clàssica, més arriscada. Es veu que des de Gósol o pujant per la tartera és més fàcil. Vaig fer el cor fort (silenciant la ment i la por) i vaig agafar la corda amb força, enfilant-me roca amunt. Prova superada. Déu n'hi do. Què vindria a continuació? 

Em vaig asseure a contemplar el paisatge. El dia era perfecte: sol radiant, es veia Montserrat, la Mola, el Montseny, el Montsec, mitja Catalunya... Quina meravella.

Vaig escoltar unes veus. Van aparèixer dos nois. No estava sol. L'un era de Saldes i l'altre brasiler, cunyat seu. Vam comentar la jugada. Els vaig demanar si podíem atacar el cim plegats, ells l'havien fet moltes vegades. Dos àngels em van guiar fins al Pollegó Superior, jo al darrere, més confiat i tranquil. Tota una metàfora de la vida. Pensem que som autosuficients, que no necessitem ningú... 

La baixada per la famosa tartera, ara caic ara m'aixeco, antològica. No vaig prendre mal, que ja és molt. 

No tornaria a fer aquesta via. Si torno a pujar al Pedraforca, serà per Gósol. No em calen aquestes adrenalines per a sentir-me viu. 

Conclusió: un altre cim al sac. I no serà l'últim. Pujar muntanyes té un no sé què inexplicable, com si deixessis a sota, a la vall, tota la misèria humana i t'enlairessis cap a la puresa celestial... Sentir-te núvol i vent, ocell i blau...    

         

Adéu Còrsega

Davant el mar tot es dilueix

I més després de la pluja 

La línia immutable de l'horitzó 

La silueta d'Elba al fons 

El far del port de Bastia 

He vingut a ser feliç 

I tanmateix recullo els fruits 

Verosos i macats de la tristesa 

El cel plora per nosaltres 

Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor 

Se'n van els núvols terra endins 

L'illa és esquerpa com tu 

I tanmateix roman la tendresa indesxifrable 

D'aquella primera mirada que, eterna, 

Quedarà per sempre més
En el calaix dels somnis 

Adéu Còrsega! 

Adéu fada! 

Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses, 

Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors, 

Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs

Adéu amor malaguanyat que no vas passar
D'il·lusió primerenca 

Hi ha més camí endavant 

Sempre hi ha més camí 

I més illes i més somnis i més llavis
I més món 

La culpa no és teva ni meva 

Havia de ser així 

Tard o d'hora les piles de pedres cauen

(Tu ho vas predir)

(Jo renegava de la teva predicció) 

Ara, a contracor, et dono la raó 

Enhorabona, pitonisa! 

Adéu fada! 

Adéu Còrsega! 

Davant el mar ens diluïm com llàgrimes efímeres

Qui som dins l'espectacle espaterrant de la Natura? 

Qui sota els milions d'estrelles que brillen per ningú? 

I tanmateix roman la tendresa d'aquella primera mirada 

Quan encara no sabíem que tot plegat era un joc

Vermell sobre negre

Veure sortir el sol, fer una pila de pedres, nedar amb parsimònia, escoltar el mar, planejar viatges, estimar sense esforç, agrair a totes hores, ser com ets i sentir-te imperfecte i no voler violentar les coses, fitar l'horitzó, somriure, tocar la guitarra, cantar, ballar, respirar profundament, deixar que l'espai i el temps s'escolin per les escletxes sense afectar l'essència, romandre en el centre de tu mateix (equilibrat, estable, lleuger, ferm), aigua i aire en harmonia, com aquesta mar calma d'avui que em recorda l'ànima intangible, i aquest cel ras i la vida sencera, ofrena d'aquest instant, llum que creix en el cor que batega...

Barret de palla

La platja es va buidant. Aviat quedaran només l'aigua, el sol ponent, el vent, els núvols, la sorra i un poeta amb barret de palla i ulleres de sol Ray-Ban. 

La pregunta (im)pertinent és: Amb qui has fet l'amor per darrera vegada? La majoria de respostes seran: Amb mi mateix(a). De fet, fins quan fem l'amor amb un altra persona, és amb nosaltres que el fem a través seu. 

Estimeu-vos, abraceu-vos, sentiu-vos orgullosos de ser com sou... I, després, si s'escau (i sempre s'escau), estimeu els altres: humans, animals, vegetals, minerals, siderals, éssers angelicals i divinals... 

Quan s'acaba la bateria del mòbil és quan comences a comprendre que el mòbil no és tan necessari...

En realitat, necessari-necessari hi ha poques coses que ho siguin: l'aire que respirem, un glop d'aigua... L'amor no és necessari, i si ho és, aleshores no és amor, sinó dependència. Jo depenc de l'oxigen, de l'aigua, de fer un mos... però no puc dependre de tu. Estimar-te no és necessitar-te. 

Estimar-te és agrair que existeixis, que siguis com ets, respectar-te infinitament, adorar l'ésser preciós i diví que es manifesta en tu. Estimar-te és comprendre que som el mateix, encara que els cossos ens separin. O encara penses en termes de dualitat i polaritat?

No, no et necessito pas, però sempre va bé saber que hi ha algú que t'espera amb els braços oberts, amb el cor obert, amb l'ànima oberta, una dona valenta que no té por de lliurar-se al misteri de l'amor veritable...

Viatgem per a tornar i tornem per a marxar. Les ales no són ales sense arrels, i nosaltres (meitat arbres, meitat àngels) caminem descalços per una platja deserta cercant petxines buides i trossos de fusta que el mar ha polit a còpia de rebregar-la entre roques i onades... 

La marieta s'ha quedat a viure al meu braçalet. Arrecerada del vent, s'hi troba a gust. 

Passen trens. A la platja de la Balena de Seta s'hi està la mar de bé. Quan no quedi ningú tocaré el tambor... El vent s'endurà l'eco mar endins... cap a tu...

Estimar-te és estimar-me més, ser millor gràcies a tu. Per això tornaré. No ho dubtis. 

Els assassins sempre tornen al lloc del crim.

Fer pedres

 

Abans que surti el sol recullo pedres, les acarono, les apilo l'una sobre l'altra, fent composicions, figures que agafen entitat pròpia, que s'enlairen cap al cel amb un equilibri de bellesa intangible. Medito concentrat en el pur present. És teràpia zen. Els pensaments no poden interferir en els gestos, no hi caben dubtes ni sospites. Cada pedra es quedarà en la seva posició idònia, reposant sobre el punt de massa, desafiant la gravetat. No hi ha trucs. Només fe, paciència, confiança, màgia. Quan apartes les mans de la pila, en aquell instant que t'adones que se sosté sola, aguantes la respiració i agraeixes de tot cor el miracle. Cada pila és diferent, única, meravellosa. Que sigui efímera significa que, tard o d'hora, caurà. De vegades et dóna temps de fer la foto, de vegades dura dies i dies contra tot pronòstic. 

Ho anomenen Stone Balancing. Nosaltres en diem Fer pedres. On és el Toni? Fent pedres. En realitat les pedres ja estan fetes, el que faig és ajuntar-les, reordenar-les, inventar una figura amb la suma de totes. Perquè les pedres són com les persones: soles tenen la seva gràcia, però quan s'ajunten amb harmonia el resultat és d'una bellesa corprenedora. Efímera i fràgil és tota unió o reunió de persones. Des d'una parella fins a una família, un grup, una tribu, un poble... El mèrit rau en la conjunció que permet que cada peça continuï sent ella mateixa enriquint-se amb la presència de les altres. Com un castell humà, les piles de pedres representen el poder de la unitat, l'elevació a través de la sinergia, la combinació de forces que produeixen un resultat superior. Per això les contemplem amb respecte i adoració. 

Abans que surti el sol i després de pondre's. La resta del dia no faig pedres. Si cauen no les refaig, sinó que en basteixo de noves. Fa mesos que hi estic enganxat. Quan ho proven, moltes persones (sobretot els nens) s'hi enganxen de seguida. La ment diu NO, és difícil, impossible... però els dits són savis i descobreixen la manera de desafiar les limitacions mentals. La pràctica ho és tot. Si aconsegueixo fer algunes composicions, sé que la resta del dia mantindré l'equilibri, l'estabilitat. El que està fora és el que està dins, el que hi ha a dalt és el que hi ha a baix. Les pedres m'han ensenyat moltes coses. Es tracta de trobar el punt exacte en el qual és possible compartir sense desequilibrar-se, estimar sense deixar de ser tu, créixer sense perdre's... 

Què és una pedra sola? Ben poca cosa. Si som capaços de configurar plegats un NOSALTRES, obtindrem l'Obra Magna. El castell més alt és el que té la pinya més grossa. La pila més ferma és la que conté les pedres més estables. Si balla una, ballen totes. De la teva estabilitat depèn l'estabilitat dels altres. 

Prova-ho. És fàcil. La pedra et cridarà, escolta-la, ella et dirà on vol posar-se, deixa-la ser com és, no hi oposis resistència... Quan la pila estigui acabada, ajunta les mans, venera-la, dóna-li les gràcies. Tu no has fet res. Ella s'ha fet a través teu. Ara ella és sense necessitar-te. Te'n pots anar. Qui la vegi sentirà quelcom especial. Així contribueixes a l'embelliment del món i a la meditació dels altres. Stone Balancing. Fer pedres.

CaP RaS aRT

Stone Balance

Ara tornen els mots

Ara tornen els mots per a consignar aquest reguitzell de miracles que he tingut el privilegi de viure. Tangata Manu persisteix en el vol, sovint erràtic, a voltes sublim i deliciós. Només hi pot haver agraïment. Alliberat de les obligacions mundanes, disposo de tot el temps per a créixer, florir i fruitar. Tant se val l'indret. Tendeixo al nomadisme. La connexió amb la natura es complementa amb la connexió amb les persones a través de les quals flueix l'energia bona. Paisatges i ànimes que m'han fet i em fan sentir bé. 

La llista seria interminable: Karim, Eladi, Lindsay, Jacques, Cristiane, Graciela, Antonio, Mary, Joan, Montse, Andy, Lily, Pura, Tina, Jesús, Agnès, Paul, Roger, Solange, Beatrice, Caroline, Claudia, Lidia, Patrick, Úrsula, Bernardette, Ingeborg, Àngel, Dolors, Lola, Alfons, Román, Tom, Lluís, Bàrbara, Farners, Nuri, Gregoire, Vero, Rubén, Sam, Isabel, Alex, Sibille, Elena, Draffoh, Laura, Amin, Maria Cinta, Toni, Anna, Conxa, Raquel, Doa, Teresa, Mercè, Meia, Marga, Judit, Lluís, Rosa, Liliane, Olga, Merche, Núria, Nua, Muriel, Keith, Amelie, Eva, Eric, Carles, Howard, Lewis, Raytray, Estella, Giulia, Valerie, Denis, Robin, Bruno, Frédéric, Anna Maria, Àgata, René, Antonio Alberto, Lola, Esther, Juanjo, Manuel... 

Gràcies a tot@s!
Us porto dins el cor

Ecce ego quia vocasti me

Només tindràs allò que retorna. La serp es converteix en àliga seguint el Camí de L'Espiral. Les onades del mar es fonen amb la lluna tàntrica. El cant i la dansa et permeten assolir un estat de trànsit on la visió és un cercle de color violeta. Allò que ets en el nucli, amb les parpelles closes, amb l'ànima esbatanada, amb l'íntima certesa que tots els éssers són manifestacions de la mateixa energia. Diga-li Déu si vols. Manitú. Mirades i abraçades infinites. La tribu vibra. Sana el cor. Ahó. Ha arribat l'hora del compromís. Com les pedres que apiles, hauràs d'aprendre el subtil equilibri entre el cap i l'emoció. Plora. Dorm.

          

La fada trista

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria.

Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern. 

Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla... 

Hi ha una sintonia còsmica en cada gest, en cada mirada, en cada silenci, en cada fulla, en cada núvol, en cada instant que resumeix la totalitat divina. 

La fada rega les flors del jardí mentre somia viatges llunyans. El nen se la mira amb tendresa i pensa: què en són, de maques, les fades!