Despotisme il·lustrat

Ple de l'Ajuntament. Cinc hores de duració. En un moment determinat, fruit de la inexperiència política i de l'abrandament hiperbòlic, un regidor de l'oposició acusa el Govern de viure al segle XVIII i d'actuar com el despotisme il·lustrat. L'acusació, gravíssima, no és pertinent i resulta absolutament inadmissible en el si d'un consistori democràtic del qual el regidor acusador forma part. A l'hora de les preguntes del públic, m'adreço al regidor i li recordo que estem al segle XXI i que, sortosament, vivim en un règim democràtic. Li prego al regidor que retiri públicament l'acusació. Ell s'hi nega. S'acaba el ple. Consta en acta.

Ja n'hi ha prou
(Partal segueix inspirat)

La problemàtica del vel

Al meu institut no deixem que els alumnes portin posada la gorra a classe. La gorra és el distintiu propi d'algunes tribus urbanes (MC -rapers, grafiters, B-Boys-, latins, etc.). En canvi, acceptem que algunes noies portin el vel islàmic (hijab). No entenc aquesta discriminació. O tots moros o tots cristians. El vel aïlla socialment les envelades les quals formen un gueto escolar. A més, la cosa s'ha agreujat respecte al curs passat. Potser enguany han canviat l'imam i es nota encara més la diferència... Aquesta situació, que pot semblar molt políticament correcta i molt multicultuguai, resulta molt poc favorable per a la integració i la convivència entre l'alumnat. ¿Algú em pot dir cap a on anem?

Islamofòbia?

No us perdeu aquest curtmetratge (gràcies Òscar!):

Entre línies

Si vols llegir sempre entre línies pots córrer el perill de no entendre què diuen les línies entre les quals t'entestes a llegir. L'espai en blanc és una buidor que provaràs d'omplir amb les teves especulacions. Llegeixes el que t'interessa i no pas el que ha volgut dir l'escriptor. Es tracta d'un vici antic, gairebé inevitable: cada paraula ressona diferentment dins el cervell de cadascú, cada verb batega de forma distinta en cada cor... Llegir és reescriure. Llegir sempre és llegir-se.

Petita felicitat

¿On està escrit que hem vingut aquí per a ser feliços? Deixeu-me dubtar d'aquest imperatiu que ens obliga a atènyer la fictícia felicitat. La felicitat la va inventar un flonjo que somiava floretes. Quina quimera més vulgar. Ja ho deia Nietzsche: la felicitat és una cosa burgesa que només està a l'abast de les vaques i de les dones.

Jo no vull ser feliç, sinó sentir-me pletòric, fort, poderós... La felicitat és una anestèsia que deprimeix la meva vitalitat. El que necessito són sensacions punyents i no pas sentiments mandrosos. La calma és per als rius estancats. Doneu-me meandres ràpids, fredes cascades, la violència dels guèisers, l'esclat dels volcans, abismes oceànics... La vostra petita felicitat em fa fàstic.

--&--

No hi ha hagut mai a la història de la humanitat un mitjà de comunicació més lliure que els blogs la qual cosa no significa que tot s'hi val. Un blog anònim o sensacionalista té els dies comptats. La credibilitat del bloguer i la fidelitat dels ciberlectors només es guanya dia a dia donant la cara i amb una feina honesta. (RdY)

Magnífic Partal!

Democràcia?

Monarquia i democràcia són termes antitètics. El Borbó no sap què s'empatolla.

(AR)

Ètica patètica

Una ètica que s'inhibeix cedint a la por deixa de ser ètica per esdevenir submissió al poder amenaçador. Ètica pat-ètica. Anorreament de la llibertat. Ni el rei ni la llei poden estar per damunt de la consciència...

« La plus extravagante idée qui puisse naître dans la tête d'un politique est de croire qu'il suffise à un peuple d'entrer à main armée chez un peuple étranger, pour lui faire adopter ses lois et sa constitution. Personne n'aime les missionnaires armés; et le premier conseil que donnent la nature et la prudence, c'est de les repousser comme des ennemis. »

—Maximilien de Robespierre, premier discours au club des jacobins sur la guerre, le 2 janvier 1792

Adhereix-t'hi

Benvingut octubre

He canviat la imatge de la capçalera. No és la primera vegada que ho faig. Algú amb criteri em va dir que la foto amb el Partenó al fons estava torta. N'he posat una de nova que és un retall d'aquesta foto que em va fer el diumenge 23 de setembre l'amic Joan Bautista al Coll de Riufred (2.978 m.), baixant de la Pica. Estic de perfil contemplant el paisatge del vessant català del massís. El que es veu al fons no és fum, sinó boira: Catalunya emboirada del cim estant.

ENTRELLUM: Llunyania on es veuen les coses boiroses o incompletes
(Diccionari CVB)

Romanços

Som el que som en la mesura que ens diferenciem dels altres, però aquesta diferència és sovint la que ens condemna. Com fou condemnat Sòcrates. Aviat farà 4 anys que bloguegem. Aquest és el post número 855 d'ENTRELLUM. Hem superat les 150.000 visites. Diuen que som un blog de referència. No estem mal situats al rànquing. Ningú no ens ha regalat res. No som genials. Només creiem en el treball (no és una fe, sinó una constància). En el treball i en la llibertat. Aquesta és la nostra voluntat de poder. [Agafeu-vos la primera persona del plural com vulgueu]. La resta són romanços.

Vallesfera

La nova actualització del rànquing de blogs en català d'Alianzo m'ha situat en 5è. lloc (abans ocupava la 10a. posició):

Crida l'atenció que dels 5 primers blogs 3 siguin del Vallès Oriental: Marc Vidal de Granollers, Joan Ramon de Llinars i servidor de Vallromanes. Dins la Catosfera, per tant, s'imposa la Vallesfera. Així l'han batejada en Marc i en Joan Ramon. Em sembla una bona iniciativa, això d'aplegar en un metablog tots els blogs d'un territori concret. Un bon precedent en aquest sentit és, per exemple, Ebresfera.

Una altra cosa que em crida l'atenció és que dels 5 primers blogs classificats 4 tenen una capçalera on apareix la cara del seu autor...

Considero que el fet que els bloguers donin la cara és una garantia de credibilitat. L'anonimat ha caigut en el desprestigi. Hi ha alguna cosa de "marca" en aquesta presentació a cara descoberta (en Marc en sap més, de branding, i ho explicaria millor). També podríem analitzar els fons (per què hem escollit aquesta foto i no una altra), el tipus de lletra, els colors predominants, la ubicació (esquerra, centre, dreta) del blogger dins la capçalera. De tot plegat se'n podrien extreure moltes conclusions...

La corda es tiba

La data m'agrada: 25 d'octubre de 2008. La cosa crema [Et de faire oublier que la monarchie a été imposée aux Espagnols par le dictateur Franco, peu avant sa mort, en 1975]. Ens tombaran l'Estatut. La corda es tiba cada cop més... Somio el Dia de l'Alliberament.

Igual que no tienen narices de publicar las balanzas fiscales tampoco permitirán los referendos. Como sugiere maty, lo mejor es meter a todos los nazionalistas en la cárcel o ejecutarlos directamente. Cuando entren los tanques por la Diagonal con la cabra de la legión al frente marcando paso marcial, los birmanos vendrán a ayudarnos, como antaño Eric Arthur Blair, que dios lo tenga en su gloria orwelliana. (Una temporada en el infierno)

Blogs de lletres ha guanyat el Premi Lletra_07. Enhorabona, Josep!

Al meu poble és Festa Major. Fa un solet que enamora.

Birmània serà democràtica.

Filosoficidi

L'educació en aquest país està tan malament que cada cop que sento que canviaran alguna cosa em poso a tremolar perquè sóc conscient de què encara és susceptible d'empitjorament. L'última genialitat del govern ZP és la següent:

El Gobierno elimina Filosofía de Primero de Bachillerato para introducir Ciudadanía

Quina mania amb la Ciutadania! Si no en tenien prou amb L'educació per la ciutadania a l'ESO, ara es volen carregar la filosofia del BTX.

El Ministerio está jugando con el profesorado de filosofía y probablemente también con las asociaciones de filósofía. Está claro que su intención es que los profesores de filosofía nos “reconvirtamos” en profesores de “Educación para la Ciudadanía” en 4º de la ESO y 1º de Bachiller. ¿Qué ocurrirá cuándo llegue un nuevo partido que considere que la Educación para la Ciudadanía carece de sentido en un bachillerato? ¿O si hubiera cambios en el actual gobierno y los nuevos responsables de educación piensan que la EpC no debe impartirse? ¿Se acordará alguien para entonces de la palabra “filosofía” o “ética? Debemos seguir manteniendo las movilizaciones, escribiendo a medios de comunicación, políticos y cualquier tipo de representante. Debemos luchar contra la ambigüedad del acuerdo, y reivindicar un nuevo acuerdo que mantenga la denominación “filosofía”.

¿Filoqué? Pa qué. Pues no semo siudadano, ¿pa que pretendé cosa otra? Toos eso tios raros, con raros nombre como er Kan o er NIche, o el heidegggg¡? solo sirvían -cuando la filoqué se enseñaba en los colegios- pa liar a lo bueno siudadano, y así salían: terrorista y to lo demás. Bueno, os dejo que me voy al tajo y aluego a ver el gran hermano. Ese si que enseña, lo desía el instructó: como la filosoqué de la vida no hay na. Arrivederchi roma que decían los atlantes en el comic que leí. Bueno, también es que es lo único que he leío. Jo, qué pesao me pongo cuando me apongo intelestuá. Alé adió.

Escolto Montilla al Parlament. Diu que "a Frankfurt van els escriptors que volen anar" (sic). Fa un moment ha dit "plaços" (en comptes de terminis). Acaba el seu discurs dient que "per sort Catalunya no és un cuarté (?)" Una pregunta indiscreta: ¿Ha cursat (el bachiller) Montilla alguna vegada l'assignatura de filosofia?

Ramon Aparicio

La història és bonica, entranyable, poseu-li els adjectius que us plaguin; per això l'explico. El seu nom és Ramon Aparicio, charpentier de St. Félix de Tournegat, nascut a l'Argentina de la qual va haver de fugir per raons polítiques fa 35 anys. Ens vam trobar al refugi de Pinet el dissabte 22 de setembre. Ell duia un casquet de llana andí que no es va traure en cap moment. Havia vingut a esventar les cendres d'un amic al cim del Montcalm. L'amic, professor de dibuix en un lycée d'Alsàcia, s'havia suïcidat. Acompanyaven Ramon tres amics del difunt: una japonesa amb el cabell tenyit de vermell que viu a Luxemburg, un jove executiu parisenc i un vell col·lega que ara exerceix a Niça. Tots quatre havien vingut a retre el darrer homenatge a l'amic comú dalt del Montcalm. Per què? Era la seva darrera voluntat. En Ramon li havia fet estimar les muntanyes; el Montcalm va ser el primer 3.000 que van fer junts.

Al vespre, havent sopat, en Ramon va agafar la guitarra i va cantar algunes cançons: melodies argentines, franceses, catalanes, occitanes... Sí, occitanes. Va sentenciar que el catalán es un dialecto del occitano. No li ho vaig discutir. Baixant de la Pica me'l vaig tornar a trobar. Coixejava. Ando jodido de la rodilla... Vam estar una bona estona caminant plegats, xerrant... Em va donar una targeta seva. Ens vam fer una foto a l'estany de Montcalm. Vam parlar de política (Es difícil ser anarquista...) i d'altres coses més importants (Las mujeres son como las maderas, unas más blandas y otras más duras...) Va recitar fragments del Canigó de Verdaguer. Se sabia de memòria molts poemes...

Qui pogués tenir amics com en Ramon. El seu amic restarà per sempre a les muntanyes. Nosaltres vam davallar.

Esbraonament

Ho escriu Homer a l'Odissea (al capítol de la presentació d'Ulisses als feacis) i ho tradueix Riba divinament:

Car no hi ha glòria més gran per un senyor, a la vida, que allò que amb els seus peus i amb els seus braons acompleixi.

Si diumenge feia el cim, avui encara en pateixo les conseqüències: una dolorosa ressaca muscular que els castellans anomenen agujetas. La denominació científica és DOMS (Delayed Onset Muscle Soreness). En català hi ha gent que diu "agulletes" o "tiretes", però és incorrecte.

Gabriel Bibiloni va dedicar un post a la qüestió: Alguna barbaritat lingüística més? Segons el lingüista mallorquí, l'alternativa catalana a les agujetas castellanes seria esbraonament. Alguns proposen també cruiximent. Ambdues opcions m'agraden (la primera és més mallorquina i la segona més valenciana). Esbraonar-se és perdre el braó, el vigor, fatigar-se en alt grau. A mi els braons que més mal em fan són els braons de les cames, o sigui, de genoll en amunt; també el talons d'Aquil·les i els músculs bessons; sobretot quan pujo o baixo escales...

Vaig acomplir el somni de fer el cim de Catalunya amb els meus peus i amb els meus braons, però vet aquí que ara estic esbraonat... Tanmateix, com diuen també en castellà: Sarna con gusto no pica. ¿Sabeu quina seria la traducció d'aquest refrany al català?

Blog català de referència

Ahir l'Eduard Batlle, en un article publicat a El Punt [La catosfera, a mil per hora], va gosar incloure aquest humil blog dins la seva llista de blogs catalans de referència. Que déu l'hagi perdonat.

Val a dir que trobo a faltar Saül Gordillo. Dels 12 que formem l'alineació catosfèrica em crida l'atenció que n'hi ha alguns que escriuen els seus blogs en lengua castellana (Jaume Soler i Eduard Punset, aquest últim amb l'agreujant del .es) . Si no empren el català, Sr. Batlle, no formen part de la CATosfera.

He fet el cim

Ahir diumenge 23 de setembre de 2007 a les 11:20
vaig fer el cim de la Pica d'Estats.

I el Verdaguer

Catalunya -emboirada- sota el meus peus

El cos ha de seguir l'ànima. L'ànima ha de seguir la voluntat. La voluntat és el motor que ho mou tot, la clau que obre tots els panys. Vinga, encara més amunt. Tot el que val la pena a la vida costa un esforç.

Aquí trobareu el relat

Pica d'Estats

Jacint Verdaguer hi va pujar fa 124 anys. Jo, si tot va bé, faré el cim aquest diumenge. No cal dir que em fa MOLTA il·lusió. Les previsions anuncien pluja...

Primera guàrdia de pati

Les onze. Hora de l'esbarjo. Em toca guàrdia de pati. Em poso a passejar tranquil·lament entre els alumnes. Esmorzen, xerren... Pujo al pati de dalt. N'hi ha que juguen a bàsquet, altres xuten la pilota. A la cantonada esquerra, al final de tot, veig una aglomeració de gent. Reconec algunes cares. Estan arrencant els plomalls de gineri (Cortaderia selloana) i després els utilitzen per emprenyar els companys. De sobte, veig que dos alumnes de tercer comencen a barallar-se. Cridòria general. La resta s'aplega al voltant dels contendents i els encoratja. Primer penso que la cosa no té gaire importància, però observo atònit que els cops de puny són cada cop més decidits i que la batussa creix en violència... Crido els seus noms sense èxit. Segueixen encegats en els pinyacs. Cauen a terra, es tornen a aixecar. Corro a separar-los, però no em veuen, no em deixen... He de fer molta força per a desaferrar-los. Al final, ho aconsegueixo. La cara d'un està prou contusionada. El colze de l'altre encetat. Té gotes de sang a la samarreta. Acompanyeu-me a direcció, xavals. La cap d'estudis els agafa. Escric els corresponents comunicats. Explico la pel·lícula al director. Deixo els comunicats a la gaveta dels respectius tutors. Sona la sirena de l'esbarjo. Primera guàrdia de pati.

En Manel de Can Raspall

Diumenge al matí, al Concurs de Pintura, vaig trobar en Josep Pericas, l'exalcalde, una de les institucions vives del poble, i vaig fer-li cinc cèntims de la nostra troballa. Ell no la coneixia, però em va dir que parlés amb en Manel de Can Raspall, que ell segur que em podria proporcionar més informació.

Manel San Francisco Andreu viu al costat del restaurant Can Raspall, situat a Coll de Clau, en la carena que separa Teià de Vallromanes. Hi he pujat a migdia i, tot entrant al restaurant, he trobat una dona de 65 anys... Hola, bon dia, miri, vinc de Vallromanes i busco en Manel... En Pericas m'ha dit que podia parlar amb ell... Parlar de què? Jo sóc la seva germana, som tres germans, ell és el gran... Ah, doncs si vostè és la seva germana potser em pot ajudar... Resulta que estic buscant informació sobre la Pedra del Diable... Aleshores ella ha somrigut i els ulls se li han il·luminat. La Pedra del Dimoni! Sí, sí... I tant. Era molt a prop de casa nostra. Deien que creixia... Que creixia?! Sí, deien que aquesta pedra creixia una mica cada any... Tenia un forat que fèiem servir d'escaleta... Espera, que cridaré mon germà... La dona ha anat fins a la barraca del costat del restaurant i ha tustat a la porta... És que el pobre està molt constipat... La porta s'ha obert i ha sortit un home atrotinat, estossegant, amb les narius degotant talment doll inestroncable... Mira, Manel, aquest senyor vol parlar amb tu de la Pedra del Dimoni... La dona ha marxat i ens ha deixat sols. Ens hem assegut en unes cadires sota la figuera de davant de casa. Hem estat una hora i mitja xerra que xerraràs.

En Manel i la seva família vivien a la masia de Can Raspall, situada entre Can Gurguí i Cal Fuster. Aquesta masia era, abans que fessin Can Duch, la casa més propera a la Pedra del Dimoni. En Manel ha confirmat el que m'havia dit sa germana: la Pedra estava plantada ran de camí i tenia un forat al mig... No estava ben bé recta, sinó inclinada, més o menys com en aquest dibuix:

Per tant, si en Manel i sa germana recordaven la Pedra dreta, tampoc no devia fer tants anys que la van fer caure. Però aturem-nos. Hi ha un parell de punts foscos que cal aclarir abans de continuar endavant.

1. El nom. Fins ara tothom en deia la Pedra del Diable, tant en Vicenç de Can Maura (que me la va ensenyar) com en Pau Ubach al seu llibre. ¿Per què ara els de Can Raspall l'anomenen Pedra del Dimoni? Ja sabem que Diable i Dimoni vénen a ser el mateix, però cal filar molt prim. He insistit en aquest tema, i en Manel ha corroborat que ell i la família (pares, avis) sempre l'havien anomenada la Pedra del Dimoni.

2. El forat. Es tractaria d'un clot practicat a la Pedra que no arribaria a travessar-la dins el qual s'hi podria ficar el peu. Estaria a mitja altura. El problema és que actualment aquest forat no el podem veure ja que deu estar a la part de sota de la Pedra, a la cara oculta. El dia que l'aixequem i li donem la volta, trobarem el forat al qual es refereixen els germans de Can Raspall. Suposo.

3. Què significa (la llegenda) que la Pedra creixia? Com que estava a la vora del camí, clavada en un terreny saulós, la Pedra s'anava descarnant a poc a poc... Aquesta és l'explicació lògica que el mateix Manel ha reconegut.

A partir d'ara, per tant, caldrà acostumar-se a dir El menhir de la Pedra del Dimoni. A mi, personalment, aquesta denominació m'agrada més que l'anterior. Pedres del Diable ja en tenim a Santa Pau, a Palau-solità i a Parets (amb bonica llegenda inclosa). Google m'indica que a Garrigoles tenien una Pedra del Dimoni, que també estava al peu d'un "camí de carros", però resulta que la van robar. Que consti que els lladres no som nosaltres, que la nostra sempre ha estat aquí.

Trobo una altra Pedra del Dimoni en els versos finals del poema Nerto de Frederic Mistral:

¡Quan jo us deya que mestre Mosca moltes vegades, ahont pensa fer un gaudeamus, va á fer de badoch! Ja ho veyèu, no manca sinó girarli l'esquena: debades trona y porta pedres; un colp de creu l' esquiva, y ab la pedra del dimoni s' alsa la torre del bon Deu.

Més coses. En Manel és un pou de saviesa. No para d'enraonar. Fa l'efecte que no xerrava des de feia anys. M'explica la seva vida. Quan anava a l'escola de Vallromanes i baixaven els tres germans cada dia caminant des de la masia. A l'hivern portaven les cames vermelles pel fred. Està molt orgullós del seu servei militar. M'ensenya fotos en blanc i negre on apareix amb l'uniforme. Diu que tenia una punteria prodigiosa. El seu cap desvarieja. No sé si és per l'edat o pel conyac, que va molt bé pel constipat. El nas no deixa de rajar-li. La tos em fa patir. Es moca i es disculpa. Però se'l veu feliç parlant. Jo l'escolto amb tota l'atenció del món. No duc càmera de fotos ni un miserable bolígraf per anotar els noms o els detalls. Ell salta d'un fil a l'altre fins que perd tots els fils i l'he d'ajudar a reconduir la conversa. M'interessa que em parli sobretot de la Pedra...

Segons ell, va estar dreta (amb una certa inclinació) fins als anys setanta. Ell ha dit "fins a la Constitució", és a dir, fins a l'arribada de la democràcia. Qui la va tombar? O bé el creixement propi de la Pedra, o potser algú que va posar-se damunt i la va fer inclinar massa, o tal vegada (aquesta és la hipòtesi més versemblant) la màquina que va eixamplar el camí a mitjans dels setanta, que és quan la van trencar, i des d'aleshores es donava per destruïda i perduda. Segons el dibuix que he fet a partir de la descripció d'en Manel, la situació originària del menhir no variaria gaire respecte a l'actual. Estava a la part interior del camí, just enmig del revolt, mirant cap a la muntanya, apuntat a Sant Mateu.

Això és tot el que he pogut esbrinar sobre la Pedra. Les altres qüestions que han anat sortint al llarg de la conversa, certament caòtica, me les reservo per a posts futurs. Només un avís important: el que m'ha explicat sobre la Roca Foradada (ell l'ha anomenat Pedra dels Sacrificis) és força suggeridor. Ha parlat de moros i de sang...

Abans de marxar, en Manel m'ha regalat un petit test amb un plançó de sàlvia. En tenia uns quants de preparats "per a regalar als amics"... Baixant cap al poble amb el meu regal a la mà he pensat que no la plantaré al jardí (ja en tinc una), sinó que la deixaré al test fins que el Menhir de la Pedra del Dimoni sigui restaurat i redreçat. Llavors, la plantaré al costat del menhir...

Per què sàlvia? Bona pregunta. És una planta màgica, druídica, medicinal (panacea); el seu nom vol dir "la que salva"... Busqueu, busqueu quines són les seves mútiples propietats... (algunes tenen a veure amb la fertilitat, sempre associada als menhirs)...

Cur moriatur homo cui Salvia crescit in horto?

¿De què podria morir un home que té sàlvia al seu hort, si no és perquè no existeix cap remei contra la mort?

En Manel se la sap llarga.

Tots els posts sobre el tema:
La Pedra del Diable
Visita amb l'Albert Fàbrega
El diable viu a Can Duch
El menhir de la Pedra del Diable
Seguint el rastre d'Obèlix

Fotos que m'ha enviat la Roser Loire, biòloga del Parc, de la visita de dissabte:

XIII Concurs de Pintura de Vallromanes

Més abjecte impossible
Visca Rússia!!!

Seguint el rastre d'Obèlix

Havia quedat amb l'Enric a les 10:30 a la Creu d'en Boquet. Mentre l'esperava assegut a la vora del punt d'informació del Parc, sota l'ombra del pi majestuós que presideix la cruïlla, he menjat raïm de les vinyes properes. Boníssim. El deixen madurar perquè agafi grau.

A l'hora prevista han començat a arribar vehicles, cotxes i tot-terrenys, cinc, sis, set, l'un rere l'altre, amb gent de totes les edats... L'Enric havia convocat amb menys de 24 hores una bona colla de persones de Vilassar de Dalt, de la secció arqueològica del Museu Arxiu, responsables del Parc, però també curiosos que volien comprovar amb els seus propis ulls la realitat de la troballa.

Una trentena de persones que he hagut de guiar camí de Vilassar avall fins al revolt que hi ha abans de Can Mamet, punt en el qual ha calgut aparcar els vehicles. A peu hem enfilat l'antic camí que mena a Can Gurguí. Després d'un tros de pujada, a l'altura de Can Duch, el camí segueix pla fins al revolt en el qual reposa el menhir, situat a mà esquerra sobre una petita elevació del terreny, sota l'ombra d'un pi important.

L'expectació era màxima. Els arqueòlegs i les autoritats frisaven. Ja hi som: Voilà! Aquí teniu la Pedra del Diable, suposadament destruïda i perduda. L'altra peça que falta és allà baix, a l'altra banda del camí. Han fet fotos, l'han mesurat, l'han dibuixat, hem especulat sobre el possible emplaçament original, sobre qui la va poder trencar, etc. Els experts han confirmat que és el menhir de la Pedra del Diable.

Aleshores algú ha tret una fotocòpia i, assegut sobre el menhir, ha llegit això en veu alta:

Es tracta d'un fragment de la pàgina 197 del llibre Memòries Etno-Arqueològiques (1994) de Pau Ubach, arqueòleg pioner en la recerca dels jaciments de Vilassar, del Maresme i comarques veïnes. Les dades que proporciona coincideixen amb la nostra troballa: el nom ("Pedra del Diable"), la ubicació, les mides... Ell se'n va assabentar gràcies al testimoni d'unes "persones grans", com em va passar a mi: en Vicenç Corbera de Can Maura m'hi va portar. Mesos després l'enterràvem. Sense aquesta valuosa tradició oral no l'haguéssim pogut redescobrir.

Estic molt content d'haver viscut aquesta història tan bonica. Jo només he estat una baula de la cadena de transmissió. Vaig rebre el testimoni d'en Vicenç, vaig contactar amb l'Albert Fàbrega, vaig enviar uns mails i, a partir d'avui, la cosa queda en mans dels experts, en bones mans. Al capdavall, jo sóc un simple afeccionat, un amateur. Sé que faran el que convingui per a catalogar-la i protegir-la. D'aquesta manera, Vilassar de Dalt incorpora un nou element al seu catàleg megalític, enriquint així el seu patrimoni històric.

Hi ha coses de les quals et sents orgullós. L'any 2003 vaig promoure la declaració de la Roca Foradada com a Bé Cultural d'Interès Local. Si algun dia el menhir de la Pedra del Diable és restaurat i es torna a aixecar, llavors la meva felicitat serà completa. Us mantindré informats.

Tots els posts sobre el tema:
La Pedra del Diable
Visita amb l'Albert Fàbrega
El menhir de la Pedra del Diable