Pinta Vallromanes

He fet llibres de moltes menes, però aquest últim em fa una especial il·lusió perquè va adreçat als nens petits del meu poble. Es tracta d'una obra que vol donar a conèixer (o reconèixer) 15 indrets emblemàtics del municipi a partir d'uns dibuixos que les criatures han d'acolorir. Les il·lustracions són de Pilar Masip, els textos de Sergi Santjoan i Toni Ibàñez, i el disseny de Vicenç Prims. Val a dir que tots hi hem participat desinteressadament d'acord amb la iniciativa de Joan Bautista Hernández, el nostre regidor d'Ensenyament. Aquí teniu una mostra del contingut:

PDF DEL LLIBRE

El duel

Trobem que el duel hauria d'ésser absolutament i completament prohibit; no pas perquè sigui perillós i impliqui un risc per a la vida, sinó perquè és una cosa tan ridícula que no té cap dret a existir. Ai, el duel! El duel modern! A l'antigor, quan s'adeia a la psicologia de l'època, encara estava justificada la seva existència. Però avui, per què? No lliga amb els nostres costums actuals i només és una rucada. I afegiré encara una altra consideració. No és tracta solament d'una cosa estúpida des del punt de vista de la defensa de l'honor, sinó que constantment veiem que l'utilitza gent que no té res que pugui entendre's com honor. Galifardeus emmascarats, souteneurs (proxenetes), que sovint s'envalenteixen i sempre estan a punt d'induir una baralla que atempti contra l'honor, ells, que d'honor no en tenen ni el nom. Se'ns escapa per complet la psicologia d'aquesta gent. Tanmateix, ja n'hem vist prou per a concloure que és l'estupidesa el que predomina.

Fernando Pessoa, L'educació de l'estoic

Melangies

Un dels drames més punyents de la nostra societat són les separacions matrimonials en les quals hi ha fills pel mig. Assisteixo a una escena tràgica. Impotent contemplo les llàgrimes de dues criatures quan el pare se les emporta. Pugen al cotxe a contracor mentre, aixecant tremolosament els bracets, s'acomiaden de la mare. El cotxe s'allunya. La mirada perduda de la mare que també plora. La mirada perduda dels fills rere la finestreta. Se m'estripa l'ànima (perquè jo encara tinc ànima). Són els més dèbils els que sempre acaben pagant l'egoisme dels més forts. L'amor sense responsabilitat és pura frivolitat (disculpeu el rodolí). Res no justifica una sola llàgrima d'un nen (torneu-me a disculpar, però avui pateixo un atac atroç de sentimentalisme). Fa molt de temps que aquesta mare ja no riu. És una dona essencialment trista. L'amor ha de provocar somriures, horitzontals i verticals. Estimar-se és riure junts. El desamor, en canvi, ens fa plorar separats. El drama de les separacions. Llàgrimes infantils. Mirades perdudes. Vides esquinçades. Sona el mòbil de la mare. Hola, mami, estem bé. T'estimem. Jo també us estimo. Us trobo a faltar... Fosqueja a Mas Voranell. Les fulles dels plataners groguegen omplint la riera de melangies...

Vindrà l'hivern

Vindran dies pitjors. No temis. N'hauràs de veure de més grosses, de tots els colors. No és la ràbia, ni tan sols l'odi, sinó la pulsió primigènia que accelera els fràgils batecs del cor. La impunitat impossible. Cada gest, cada paraula, cada silenci, ens acosten una mica més a la sentència definitiva. No hi ha escapatòria. Si saps mantenir la calma has vençut. La racionalitat comença quan som capaços d'aturar l'automatisme de la reacció. La suprema racionalitat humana culmina en la inacció. Has llegit Pessoa. Ara experimentes Pessoa. Facis el que facis, resultarà completament inútil. La futilitat governa el destí dels homes. Potser hi ha un karma. Potser existeix la justícia. Potser demà tot se'n va en orris com aquell castell de sorra que vas construir de petit en aquella platja solitària...

No ho dubtis: vindran dies pitjors. El que resta no és agradable. La veritat és només una altra perspectiva possible. El que ataca sempre és dèbil. El fort roman incòlume. Pensa que la vida ha estat prou generosa. Pensa que has escrit llibres, has plantat arbres i has tingut una filla. Pensa que ningú no pot robar-te el teu tresor: el camí que has fet fins aquí, aquesta munió de passes fins atènyer l'horitzó...

La sang vermella. La tardor que despulla els plataners de la riera. Els nens que juguen entre les fulles seques. Vindrà l'hivern i tot serà tenebra. ¿Que no ho veus, a l'entrellum, on es veuen les coses boiroses o incompletes?

Antropofàgia

L'amor tendeix a l'antropofàgia. Els pares miren i remiren el seu nadó mentre comenten: Està per menjar-se'l. ¿Què va fer el llop amb la caputxeta? Cruspir-se-la. ¿I el sexe oral? ¿Què me'n dieu, del 69 i altres pràctiques bucoeròtiques? Ummmm... ¿Com s'anomenen també les femmes fatales? Devoradores d'homes! I aquella cançoneta que deia Devórame otra vez, devórame otra vez... I aquella altra: Carolina trátame bien o al final te tendré que comer...

Per tant, que un paio menjuquegi la seva xicota no ens hauria d'estranyar tant. Recordeu el manament que Jesús va donar als seus deixebles a l'últim sopar: Accipite et manducate ex hoc omnes, hoc est enim corpus meum... Els cristians endrapen déu cada vegada que combreguen! El canibalisme és quelcom inherent a la nostra espècie, un ritual atàvic. No hi ha civilització que pugui eradicar-lo.

Entrevista a La Plana Ràdio

Aquest matí Josep Roig m'ha fet una entrevista a La Plana Ràdio (Santa Bàrbara) en el programa El Nostre Matí dins la secció sobre blogs: Escolta-la

Les meves 4 recomanacions:
MV SG SM L2P

+ entrevistes

Fa 67 anys

IN MEMORIAM

Visca la Llibertat Catalana!
“Per Catalunya!”

Bàsquet

Feia segles que no jugava a bàsquet. Fins als 18 anys no vaig fer res més. Encara que sembli mentida, jo era un jove sa i normal que feia esport i festejava amb novietes. Després, a la universitat, vaig començar a llegir llibres -massa llibres- i em vaig espatllar. Jugava amb l'equip del col·legi, guanyàvem tots els partits. Vam arribar a ser campions provincials de Lleida i subcampions de Catalunya. Sempre estava al cinc inicial. Teníem un entrenador collonut, el Sr. Garcia, que ens feia sirgar de mala manera. Però de tot això ja fa 25 anys...

Últimament torno a viure l'esport amb intensitat. Aquest cap de setmana celebrem un Torneig de Bàsquet al meu poble. Anit, al bar del Nico, el Quim em va embolicar per a formar part d'un equip.

A les deu del matí ens hem enfrontat amb un escamot polititzat (és una veritable llàstima que alguns no siguin capaços de separar l'esport i el divertiment de la puta política; si més no ens hem de felicitar perquè ja era hora que participessin en alguna activitat). Hem perdut. Jo estic content perquè, de xamba, he encistellat un triple.

Aquesta tarda a les quatre, malgrat que hem tornat a perdre (som dolents a matar), hem marcat tres vegades més punts que al matí. Jo he fet una altra cistella. El problema és que m'he lesionat. En un salt forçat he sentit una estrebada rere el genoll esquerre i, de sobte, el dolor ha irromput com a senyal d'alarma. No sé exactament quin múscul o tendó m'he cascat. El cas és que coixejo.

L'altre dia feia el cim i avui he fet el ridícul i, a sobre, he pres mal. Espero que no sigui res greu. Farem repòs.

Una llengua més dolça

No m'he pogut resistir a copiar el fragment d'una redacció feta per una alumna de 1r. de BTX. Enmig d'un context aclaparadorament castellanoparlant m'emociona descobrir que encara hi ha motius per a l'esperança:

Des de ben petita, inclús abans d'aprendre a parlar per mi mateixa, ma mare ja em parlava català. Ella és catalana, però cap dels seus pares ho són ni parlen la llengua, no obstant, ella el va estudiar i el parla i va decidir parlar-me'l a mi també. Suposo que ella és la culpable doncs, de què a mi m'agradi parlar-lo. A casa parlem tant en català com en castellà, però personalment prefereixo el català perquè, encara que soni cursi, em sembla una llengua més dolça, més maca que el castellà. Amb els amics igual, sempre que puc el parlo perquè em sento més còmoda. És trist que, per culpa d'algunes persones tancades de ment que consideren el català com a dolent, s'estigui perdent la llengua (i dic jo que si tant els agrada Espanya haurien de saber que una llengua més no fa nosa, el que fa és enriquir la cultura del país: seria una veritable llàstima que el català s'extingís). I admiro la gent que fa l'esforç d'aprendre'l i parlar-lo; per exemple, la mare té uns amics que, malgrat que entre ells parlen castellà i la seva pronúncia del català no és gaire perfecta, el parlen a les seves filles petitones.

12-OCT: 300 anys de la caiguda del Roser de Lleida

Jo estic orgullós de ser català, Sr. Rajoy. El seu vídeo és esperpèntic. El que no entenc és què coi fa Montilla avui a Madrid. Estic avergonyit de tenir un President així.

Fa 300 anys el van ocupar i ara en volen fer un Parador Nacional

Land der Liebe und der Rebellion

Via The Berlin Chronicles m'assabento de què ARTE dedicarà aquest divendres dos programes a Catalunya

Trotz ihres Anspruches auf Autonomie propagieren sie keinen engstirnigen Lokalpatriotismus... Deutlich wird, warum die Katalanen leidenschaftlich auf ihrer Sprache beharren und ihre Identität und Unabhängigkeit zu bewahren suchen.

(Malgrat la seva pretensió d'autonomia no propaguen cap patriotisme local estret de mires... Queda palès per què els catalans es refermen apassionadament en la seva llengua i intenten conservar la seva identitat i independència)

Frankfurt a ENTRELLUM

Article recomanat

Patriotisme cultural

Yo abomino del concepto patria, catalana o española. Mi patria son los paisajes de mi Barcelona de la infancia, mis lecturas en ambas lenguas, mi descubrimiento de la literatura y del ensayo, mi ensanchamiento con la lectura en francés. Mi patria es mi cultura y vivo lo bastante retirado de cualquier ruido nacional, de cualquier algarada patriótica o de cualquier afección política. Cuando me preguntan, tú ¿qué eres, catalán o español? contesto sin dudar: Luis Rivera. (Comentari extret del blog de JPQ)

Sobre sentirse catalán, español, marciano, galáctico o infrahumano, yo creo que los terrícolas tenemos hondas diferencias debidas a lo cultural, y eso nos hace ser exóticos y atractivos para unos, o indiferentes y repelentes para otros. Yo siempre soy de los primeros, póngase ahí la cultura que se quiera, porque soy curioso, me siento mediterráneo, abierto a otras culturas, al diálogo entre ellas. No obstante defiendo siempre mi cultura, la catalana. ¿Por qué? Pues muy fácil, porque me ha condicionado en mi manera de ser y de pensar (dentro de mi genética, que es única y va por libre), porque creo que puede aportar cosas únicas al mundo, así como otras culturas (entre ellas la española) aportan también su grano de arena y, por último (aquí Quiñonero diría and last but not least) lo que yo creo que es más importante: es una cultura en peligro de extinción. (Mr. Bostezo, sempre excepcional)

Acte inaugural de Frankfurt

Estic mirant el C33. Acte inaugural de la Fira del Llibre. Quin ensopiment. Quina carrinclonada. Quina tristor. Quanta naftalina. Els alemanys que encara no s'hagin adormit deuen pensar que Catalunya és un geriàtric o un cementiri. Tot negre. Tot fosc. Tot lent. He llegit el discurset del Quimet i m'ha caigut l'ànima a terra. Quina cosa més fluixa. Aquest home ha perdut molt des que escriu a La Vanguardia Española. Ara canten Paraules d'amor. Me'n falta una de Llach per acabar-ho d'adobar. Els que aplaudeixen deuen ser tots de casa. Fragment del Quadern gris de Pla. Al fons apareixen les traduccions en l'alemany. Els mateixos de sempre. Les mateixes cares. Estic fart de veure els mateixos endollats, els mateixos subvencionats, els mateixos i les mateixes mediocritats. Ara llegeixen Rosselló-Pòrcel auf Deutsch. Així els hem d'engrescar? Els versets feministes de la Marçal. Bartra. Fuster. Pedrolo. Moncada. Und so weiter.

Joan Anguera recita EL MILLOR POEMA CATALÀ DE TOTS ELS TEMPS: Corrandes d'exili de Pere Quart. L'han escapçat! Ara l'esguerren llegint un poema en castellà! Espriu, un poeta sobrevalorat. Què ha dit Montilla? I-na-ni-na-ni-tat. PAU CASALS: 1971 a l'ONU. Cosa seriosa... Much before England. Eleven Century. Against against against war. I l'home, emocionat, acaba plorant. El cant dels ocells. Lluís Claret. Silenci............ Toti Soler a la guitarra. Té raó l'amic Marc: tot això és PASSAT. Sona antic, rebregat. Els que som futuristes necessitem nous horitzons, nous oceans, i no la mateixa bassa pudenta de sempre. Ciberliteratura. 2.0. N'hi ha que encara no se n'han assabentat i s'aferren desesperadament als seus privilegis decimonònics per no dir feudals.

Vinyoli. Cançoneta. ¿Per què no em sento identificat amb tot això? La idea d'una cultura catalana nostàlgica, rància. Estellés. Els grills que no he matat. L'amic Jordi Julià va guanyar el Màrius Torres amb un poemari titulat així. I estic content i calle. Durarà molt, aquest funeral?

Caga-t'hi: el lobito de Goytisolo!!!! Si tornen a cantar o recitar alguna cosa en castellà tanco la tele. Ara Paco Ibáñez en català. Això està molt millor. Paco Ibáñez versus Pamplina Peri Rossi. Apali.

Català montillero. Aquest mestissatge lingüístic em posa frenètic. Sota un mur emblanquinat de Blai Bonet. Toti de nou guitarrejant. Era pedra viva. On és Mesquida? No sortirà Mesquida? Vull veure en Biel. Martípol. Una altre poeta sobrevalorat. Piano. Sona altre cop carrincle. Hòstia. No aixequem el vol.

Wenn ihr ohne Sünde lebt
einander brav das Händchen gebt
Wenn ihr nicht zur Sonne schielt
wird für euch ein Lied gespielt

Brossa. Vázquez Montalbán en castellano. Apago la tele! No, encara no. Puc suportar una mica més vergonya. Gastronomia catalana. Pa amb tumàquet. Sisa. No el trago. Ensaïmada mallorquina. Totum revolutum. Benvinguts, passeu, passeu... El Quimi Porquet, perdó, Portet, no hi és? Ho dic pèrquè és la revisitació de Sisa al segle XXI. Hola Jaimito y Doña Urraca y Carpanta... Mare meva, quina vergonya aliena. Sisa, sisplau, desapareix. ¿Durarà molt més aquest martiri?

Ara surt un Mosso d'Esquadra a la pantalla. Increïble. Samarreta del Barça. Cava català. Vinga, foteu-li. Algun lector malpensat dirà que escric tota aquesta merda perquè estic enrabiat perquè no m'han convidat perquè segur que m'encantaria estar ara mateix assegut allí (Y Mortadelo y Filemón y la Caputxeta y el Caganer y Tot Cristo y en Coco Liso: oui, c'est moi) entre els aplaudidors de la sala on se celebra aquesta tortura inaugural... Doncs no, senyors, no pas, van vostès molt equivocats. ¿Com voleu que em convidin uns editors amb els quals competeixo cada dia ferotgement? Jo sóc el seu pitjor enemic. Tots els bloggers ho som. Bloguejo per a poder suportar el que estic veient. Terenci Moix. Ecs.

Ara surt l'encarnació de la ballarina blava de Barceló i es fot sobre el piano, es contorsiona, s'hi ajeu, ensenya les calces blaves, es gronxa... A terra hi ha un adhesiu CAT amb les quatre barres, d'aquests que no pots enganxar-te al cotxe perquè et foten la multa. La ballarina i la musiqueta són depriments. Una deconstrucció musical dels Segadors. Torna a enfilar-se al piano. Pobre piano. Carles Santos és un tarat, però es veu que fa gràcia, com el Monzó. Puto país de graciosets. Polacs. El Bonafont no hi és, no l'han convidat? Ara la ballarina abraça amb les cames el cap del pianista. Finito. Crèdits. ¿Un passeig per la cultura catalana? Una pallissa. Ein grosse Mühe.

Die Welt ist uns vielmehr noch einmal "unendlich" geworden: insofern wir die Möglichkeit nicht abweisen können, dass sie unendliche Interpretationen in sich schließt. Noch einmal fasst uns der große Schauder — aber wer hätte wohl Lust, dieses Ungeheure von unbekannter Welt nach alter Weise sofort wieder zu vergöttlichen?

516 visites. Bona nit.

ALP for President!

Frankfurt.cat

Marc Vidal la clava en el seu darrer post: Frankfurt.cat. Llàstima que l'únic enllaç que hi posa desmereixi l'encert i la qualitat del seu escrit. De totes maneres, GRÀCIES! Te'n dec una altra.

Frankfurt a ENTRELLUM

El Castell de Sant Miquel

Preparant la propera Passejada per Vallromanes, pujo al Castell de Sant Miquel. Enfilo Can Corbera amunt fins al turó de la Salve, on es troba el repetidor. Des d'aquí la vista de Vallromanes és esplèndida. Segueixo pel camí que puja per la banda de Montornès tot gaudint d'una àmplia panoràmica del Vallès. Arribo al cim (426 m.) on destaca la torre circular de l'homenatge. Originàriament fou un assentament iber sobre el qual van construir després una important fortificació medieval. Encara podem veure un bon tros de murada, la base d'una altra torre situada al nord i les restes de la capella de Sant Miquel (patró de Vallromanes), que dóna nom a la muntanya i al castell.

Davallo. Quan arribo al lloc on s'acaba el camí ample que puja de Can Girona veig un cotxe de color blau. El condueix l'alcalde de Montornès, Dani Cortés. L'acompanyen dos homes més. Hola. Bon dia. Es pensen que sóc un furtiu (no fa gaire en van enxampar un que feia excavacions per la zona). Ens presentem. L'alcalde va amb l'arxiver municipal, Nicolau Guanyabens, i amb el Dr. Josep Guitart, director de l'ICAC (Institut Català d'Arqueologia Clàssica) el qual porta un barret de palla, un bastó i una màquina de retratar. Volen visitar el Castell.

Primer fem una ullada al poblat ibèric, completament emboscat. Caldria desbrossar la zona, plena de malesa. Pertany a Vallromanes, que va comprar els terrenys al seu propietari. Es van fer unes excavacions els anys 1963-64 (Estrada, Ripoll, Barberá i Monreal). Segons aquests estudiosos, es tracta d'un poblat molt extens ubicat al sud-est del cim en un ampli replà a 40 m. per sota del Castell. Seria molt semblant al de Burriac. Hauria estat habitat entre el 250 i el 100 AC. Hi ha una gran quantitat de blocs de pedra afilerats que serien els habitacles (s'han identificat quatre llars i un forn). En els sondeigs van trobar molts vestigis d'objectes d'ús domèstic i agrícola, fets de pedra, ceràmica, ferro i bronze. Encara avui, a nivell superficial, apareixen nombrosos fragments ceràmics [aquests els he trobat aquest matí] pertanyents a vasos, àmfores i molins de mà. Fa poc van acabar de restaurar una àmfora ibera trobada aquí dalt. En aquest poblat vivien els laietans i, probablement, fou un dels primers assentaments humans de la comarca.

Pugem al Castell. Primer passem per la capella de Sant Miquel. El Dr. Guitart lamenta el seu estat. Li explico que els veïns de Vallromanes feien una romeria cada any. Al Turó de la Salve cantaven el Salve Regina (d'aquí li ve el nom) mentre recuperaven forces per escometre el darrer tram fins a l'ermita del Patró. Tant de bo fos restaurada. També caldria restaurar la torre principal del Castell. Els ajuntaments de Montornès i de Vallromanes han de fer les gestions oportunes perquè aquest patrimoni comú sigui recuperat.

Ells marxen quan comença a ploure. Tenen pressa perquè, abans de dinar, volen anar a Can Tacó. Em conviden a pujar al cotxe. No, gràcies. Jo agafaré una drecera. M'encanta mullar-me amb la pluja... Res, al final quatre gotes mal comptades.

Ah, oblidava un detall important: des de dalt del Castell de Sant Miquel es veu el mar.

No us perdeu la Passejada

Els López salvaran Catalunya

Em refereixo a l'Alfons López Tena i a l'Hèctor López Bofill, més coneguts per Tena i Bofill. Per aquesta regla de tres jo seria Ros. En català cauen preposicions i també cauen (alguns) cognoms...

Ignorància absoluta

Sin duda, todo eso necesitaría infinitas matizaciones, hasta llegar a esta conclusión un poco abrupta: ¿cómo olvidar que la cultura española oficial ha ignorando durante siglos la existencia misma de una gran literatura catalana? Todavía hoy, de hoy mismo, la ignorancia hacia la cultura escrita catalana es sencillamente absoluta. Si yo fuese escritor catalán en catalán (soy algo peor; pero esa es otra historia) me sentiría humillado y condenado al ostracismo por un Estado que siempre me ha ignorado. (JPQ, excepcional)

Sea como sea, la literatura catalana no se conoce en el mundo y esto es así porque el gobierno español nunca ha hecho nada para promocionarla (y en general nada por la cultura catalana). (Mr. Bostezo, doblement excepcional)

I quan nosaltres tenim l'oportunitat de fer alguna cosa, ells s'encarreguen de boicotejar-ho...

La ambigüedad rige el destino de nuestras fútiles ilusiones

Guerracivilisme

El reialme borbònic s'inflama cada dia més amb el guerracivilisme entre PPeros i ZPeros (les dues espanyes de sempre que, segons el poeta, ens glaçaran el cor). Sense entrar ara en el conflicte basc, aquí tenim una altra batalla que podria recruar fins amenaçar la pacífica convivència nostrada: l'enfrontament entre catalufos i xarnegos.

De la mateixa manera que hi ha dues espanyes, també hi ha dues catalunyes: la Catalunya Catalana (que va des del catalanisme light fins a l'independentisme més canyero) i la Cataluña españolista (que va des de la catalanoindiferència no-sabe-no-contesta fins a la catalanofòbia més fatxa). Alguns parlen d'un fifty-fifty que, en un hipotètic referèndum, donaria un resultat molt ajustat, potser un empat tècnic. O no. Ni sóc profeta ni tinc dades fiables.

Les circumstàncies -sempre empitjorables- i la radicalització creixent ens poden conduir fins a un punt sense retorn on haurem d'escollir en quin bàndol estem. Tu i jo potser ja ho tenim clar, però hi ha una majoria silenciosa (que coincideix més o menys amb els abstencionistes) que encara no s'ha pres la molèstia de decidir. Molts diran: "Jo no milito en el catalanisme, però tampoc no sóc anticatalà. Em sento català i també espanyol. Les coses ja m'està bé com estan..."

La batalla entre catalufos i xarnegos només ha fet que començar. No descarto l'horitzó guerracivilista. Poca broma, doncs. Per un costat creixen els piròmans i per l'altre corren les navalles (más todo el peso de la ley: Estado de Derecho, Marlaskas y Garzones)...

El toro d'Osborne contra el burro de Banyoles. S'accepten apostes.

Wir sind nicht Spanien

La Clara, d'arsvirtualis, molt indignada, em dóna la pista sobre un article perpetrat per l'ínclit corresponsal a Espanya del diari amb més tirada de Colònia (Kölner Stadt- Anzeiger), Ralph Schulze, titulat Wir sind nicht Spanien.

Us copio algunes de les perles que conté l'article (les negretes són meves):

Després d'un tendenciós preludi on explica la crema de fotografies monàrquiques, Herr Schulze escriu:

Mit ähnlicher Lust zur Provokation präsentiert sich die katalanischsprachige Welt als Ehrengast auf der Frankfurter Buchmesse (El món catalanoparlant es presenta com a convidat d'honor a la Fira de Frankfurt amb similars ganes de provocar)

um diese kleine Kultur auf der weltgrößten Literaturmesse zu präsentieren. Diese sprachliche Abgrenzung dessen, was seitens der Regionalregierung als „einzigartige und universelle“ Literatur Kataloniens präsentiert wird (per a presentar aquesta petita cultura a la Fira del Llibre més gran del món. Aquesta delimitació lingüística, que per part del Govern Regional és presentada com “l'única i universal literatura de Catalunya”)

Dieser eigenartige Sprach-Separatismus der Gastregion wirkt umso verwunderlicher (Aquest separatisme lingüístic de la regió convidada resulta sorprenent)

Ergebnis: Man kann heute in Katalonien ohne Katalanischkenntnisse weder arbeiten noch studieren; (Resultat: a hores d'ara no es pot treballar ni estudiar a Catalunya sense el coneixement del català)

Spanisch wird immer mehr verdrängt - und fast zur Fremdsprache. (Cada cop més s'està expulsant l'espanyol gairebé com una llengua estrangera)

So tief, dass die Anhänger einer lückenlosen Katalanisierung zuweilen übers Ziel hinausschießen und kleingeistiger Abschottung statt kultureller Öffnung den Weg bereiten. (Tan profund que els partidaris d'una completa catalanització es passen i, en comptes de procurar el camí de l'obertura cultural, sovint cauen en l'aïllament nanomental)

diese politische „Entführung“ der Buchmesse (aquest "segrestament" polític de la Fira del Llibre)

Javier Cercas... hat keine Lust auf nationalistisch motivierte Kulturdebatten: Der katalanische wie der spanische Nationalismus seien so „heuchlerisch, so engstirnig und potenziell gefährlich wie alle Nationalismen“. (Javier Cercas no té cap ganes d'entrar en debats culturals; segons ell, el nacionalisme català i l'espanyol són tan "hipòcrites, tan curts de mires i potencialment perillosos com tots els nacionalismes")

El dia que els corresponsals, en comptes de viure a Madrid, visquin a Barcelona, tot canviarà.

Bé, per a compensar, aquí teniu un altre article que ens deixa una mica millor: Einmalig zweisprachig

L'affaire Peri Rossi

El 12 de març de 2005 vaig conèixer personalment Cristina Peri Rossi. Sobre aquesta trobada vaig escriure un post a TdQ: Peri Rossi a la Casa Bruna. Aquí teniu la dedicatòria que em va fer:

La Peri Rossi fot 35 anys que viu i treballa a Catalunya. No estic d'acord amb Víctor Alexandre quan afirma que el seu és un cas d'impotència intel·lectual. En absolut. Es tracta de quelcom encara pitjor, d'una decidida voluntat anticatalana, d'una manca de respecte per la cultura del país que t'ha acollit durant tots aquests anys. No li costava gaire fer un petit esforç i expressar-se en la nostra llengua; però no, ella ha persistit en el seu monolingüisme refractari. No és un bon exemple. Almenys Montilla ho intenta, i l'home se'n surt; amb l'eximent que Montilla no és un lletraferit com aquesta escriptora barruda que ara va de víctima brandant manifestos signats pels seus amics. El que necessita Catalunya són més montilles i menys peri rossis. Mentrestant, deixeu que bordin els gossos espanyolistes. Com més por té el ca, més lladra...

Agraït 1
Agraït 2