Totes tenim un passat. Els inicis mai no són fàcils... L'endemà que vaig decidir reactivar aquest blog, una noia que escriu molt bé va encetar el seu. Jo de vosaltres no me'l perdria. Benvinguda a la Catosfera! Salut i posts!
“Era un poeta de pura raça. Tot el que pensava i feia era poesia. Un personatge multivectorial .Un home molt lúcid, molt honest, molt rigorós amb el treball. Un gran amic. Un gran artista.”
La sang palestina és la meva sang i la teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar... Pots tancar els ulls i imaginar la mirada del nen que plora sota les runes. Pots tancar els ulls i somiar que algun dia tot aquest malson passarà. Però no passarà. El déu fet home va néixer a Betlem i l'home fet déu ha mort a Betlem. Betlem és el cel i l'infern alhora. Betlem és el niu de totes les serps. Pau i felicitat per als homes de bona voluntat. Guerra i desgràcia per als assassins de nens. No m'expliquis res més. La sang palestina és la meva sang i la teva teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar...
Contemplo les evolucions de la bromallada mentre alterno la meva dispersa atenció entre els fragments del Dietario voluble de Vila-Matas i les cançons de Love of Lesbian. Ara no plou. Tot és humitat. La riera fa goig. L'ànima és líquida. Tinc milions paraules a la punta dels dits. El vent de llevant empeny els núvols. Em quedo impassible esperant l'impossible. Tot és tan enigmàtic que no val la pena plantejar-se la pregunta fonamental. Cada resposta un fracàs. Hi ha el precipici. Hi ha l'ombra. Hi ha la pluja que esbandeix les branques despullades dels arbres. Hi ha massa esperances, massa. No hi ha treva. No hi ha escapatòria. Fugim pels espadats, arrapats a les esquerdes, com sargantanes embogides, amb les ungles plenes de sang...
Va ser un encàrrec. Fa 10 mesos em van dir que preparés un capítol per a un llibre... M'ho vaig currar, em vaig documentar a fons, vaig parlar amb molta gent... El resultat va ser un assaig de 16 pàgines amb 69 notes a peu de pàgina on parlo de la nova literatura del segle XXI; de l'escriptor, el lector, l'editor i el llibre 2.0; poso exemples de fora i d'aquí; repasso la Catosfera Literària i aventuro perspectives de futur... Es tracta d'un estudi de rabiosa actualitat que aviat perdrà la seva vigència. Per això he decidit fer-lo públic. Aquí el teniu, és el meu regal de Nadal:
No escolto la veu dels anys encastats en el fons dels meus ossos. M'hi allunyo com qui s'allunya d'un malson que no l'ha deixat dormir. Hi ha una pell que es renova cada matí com la pell de les serps quan han de créixer. Escolto la veu del futur, de la pluja que llisca rere els vidres, dels cims nevats i solitaris, de les pedres lluents que rodolen riu avall... Hi ha una pell que no ens pertany perquè és la pell que tothom acarona. Només el cor és nostre. Només el cor coneix el secret més ben guardat. Que pensin el que vulguin. Només el cor i la sang i aquest silenci inesborrable.
Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris!]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca?Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància...
Sempre he sigut partidari de les "crisis", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes, cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb...
En això estem.
He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d'inactivitat blogogràfica he vist com el boom dels blogs deixava pas al boom del Facebook... Ai, les modes internètiques! Això no significa pas que els blogs hagin perdut el seu valor com a eina d'expressió digital, ans al contrari. Morir, no crec que morin. Estaven massa sobredimensionats. Potser ara quedaran com el que realment són, amb les persones que poden treure'n profit de debò...
Per a mi el blog sempre ha sigut un ciberdietari. Com a escriptor, m'interessa disposar d'un espai propi en el qual poder escriure ambplenallibertat. En aquest sentit, el blog em proporciona un format adient i la possibilitat de ser llegit per persones amb les quals puc interactuar. Com a escriptor del segle XX, no puc obviar la xarxa i no puc desaprofitar les seves virtualitats. El blog és alhora aparador i gresol, taller d'experimentacions i arxiu on deso l'obra, una obra feta de petites peces esbarriades com un puzle immens en el qual acabo trobant la imatge del que sóc... No hi ha Narcís sense mirall, sense pantalla.
Escrivint m'escric. Operari sequitur esse, deien els escolàstics, i viceversa: sóc el que sóc en la mesura que faig el que faig... I què passa si deixo d'escriure? I què passa si deixo de bloguejar? Essencialment passa una cosa molt greu: M'AVORREIXO! L'avorriment sorgeix d'una vida insubstancial en la qual hi manca la creativitat. Una vida sense activitat creativa és una vida banal, trivial, vulgar, intranscendent, depriment, avorridíssima. Crear és l'antídot més eficaç contra l'avorriment.
La vida cansa, sí, però també cansa descansar massa. Per tant, seguiré endavant, seguiré bloguejant... Tinc una altra elecció? Com diuen els Counting Crows:
There's a bird that nests inside you Sleeping underneath your skin When you open up your wings to speak I wish youd let me in
Quan el Fènix reobre les ales i s'enlaira cap al cel, qui se'n recorda, de les cendres?
El proper dia 1 de gener farà un lustre que bloguejo. La història està molt bé, però el que m'interessa -per damunt de tot- és elfutur. Allí ens trobarem.
La vida cansa. Cansa la gent. Cansen les paraules. T'havies de menjar el món i, a la que et descuides, ja t'has fet vell. Passen les hores, passen els dies, passen els mesos, passen els anys. Tot passa de llarg i ens deixa un regust de poma oxidada entre les dents. (Perquè, no sé si ho sabies, les pomes també s'oxiden com s'oxiden les bigues de ferro, però no et recomano fotre't una biga de ferro a la boca, encara que cadascú és lliure de destrossar la seva dentadura com li plagui). Cansa la vida i els blogs també cansen. Cinc anys és molt temps. Sobretot estic cansat de mi mateix. Per això em demano una excedència. Potser torno aviat o potser no torno mai més. L'únic que sé del cert és que, peti qui peti, continuaré escrivint, si més no privadament, que és cosa sana, teràpia infal·lible. Per tant, dono peixet a la legió incomptable dels enemics els quals destaparan ampolles de cava barat en rebre aquesta notícia. Tranquils, patuleia, que no plego per vosaltres, sinó per mi. S'ha acabat l'entreteniment. Ha arribat l'hora suprema. A reveure.
Quan he arribat a casa m'he trobat dos paquets. L'un provenia de Mallorca i contenia les proves del llibre Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06. Un totxo de 535 pàgines de paper que conté els millors posts escrits durant els meus tres primers anys de blogueig. L'he de repassar sencer perquè surti publicat abans no s'acabi l'any.
L'altre paquet me l'enviava La Campana. Es tracta del llibre La dictadura de la incompetència de Xavier Roig. Té molt bona pinta. A veure si trobo temps per a llegir-lo.
Ja tenim el cartell del Festival de Poesia "Una rierada de poemes" que farem a Les Borges del Camp:
Estic buscant la manera de no perdre'm Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino Mals averanys, cançons dels anys vuitanta, calces que no casen amb els sostenidors Tu trontolles quan em mires i jo hauria de centrar-me (que diu una amiga nostra que se la sap llarga) Ara mateix fa una tarda preciosa i te'n vas a treballar Ningú no diria que divendres vam presenciar el cataclisme La crisi econòmica és una crisi sistèmica Fulles trinxades i esbarriades encatifen la riera Fan olor de cementiri El cel ras La vida ensopida Quan te n'afartis de tot, m'avises, que vindré amb tu Estic buscant la manera de ressuscitar de les meves pròpies cendres Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino
La tempesta s'ha congriat després de dinar. Fosques bromotes han omplert el cel del Vallès. Les fulles voleiaven esbojarrades. Ara descarrega de valent. Escolto la pluja. Contemplo la pluja. Les gotes impacten violentament contra la meva ànima atrotinada. El clapoteig em relaxa. La pluja cau de biaix empesa per la llevantada. Trona. No sé què fer amb la meva vida. Provo de trobar la presumta sortida del laberint. Plou intensament. Aigua a dojo. Cotxes lluents. Què marca la brúixola? On és la brúixola? Què coi és una brúixola? No sé què fer amb el futur. Odio repetir-me. Odio totes les rutines. Trona i retrona dins meu. Aigua, aigua, aigua. Ara cau pedra.... pedres com olives gens arbequines, més aviat sevillanes... tot el carrer blanc... les fulles totes arranades encatifen el terra... Hauré embogit? Tard o d'hora tots plegarem. Sóc la fulla xopa que davalla cap al seu destí incògnit o l'última papallona que amb les ales esquerdades tremola de fred o el nen que s'ha perdut enmig de la gernació i plora i plora i plora com ara plora aquest cel insensat, sense esma, sense objectiu, funesta pluja de tardor sobre les teules del meu poble tan petit, pluja que s'escola riera avall cap a la mar enyorada, la platja intangible dels teus pits...
He rebut un mail del servei de publicacions de la UIB en el qual se'm comunica que el llibre Catosfera (Ciberdietaris 04-05-06) ja està maquetat. En els propers dies m'arribaran a casa les proves en paper.
Joan Pere Sunyer, el traductor d'Entrellum al francès, em diu que ja ha enllestit l'elegia final. L'editor s'hi posarà al mes de novembre.
Se m'acumula la feina. Tinc els paletes a casa. L'astènia tardorenca. L'escriptor de raça mai no deixa d'escriure. No m'agrada repetir-me. No m'agrado fent sempre el mateix. Necessito fressar nous camins, insòlits, inhòspits, inèdits. Necessito inventar per a reinventar-me. Sé que encara no he donat el millor de mi. Sé que encara puc fer coses grans. Reinventar-se o morir.
Després de 5 anys i 2.000 posts (700 a TdQ i 1.300 a ENTRELLUM), m'estic plantejant seriosament la possibilitat de deixar els blogs... De la mateixa manera que, després de 3 anys i mig, he plegat del programa de ràdio Capvespre, també podria plegar de bloguejar...
Estic content de tot el que he fet. El balanç no podria ser millor:
I totes les persones que he conegut (perquè al final sempre hi ha persones rere la pantalla)
Vaig ser un dels pioners i he treballat dia a dia, post a post, per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes a internet. Hi vaig creure des d'un bon principi i, amb el temps, no he fet més que reafirmar-me en la convicció de què els blogs són una eina extraordinària.
La vida està feta de cicles, d'etapes successives que cal apamar amb plena consciència. Sento que ara s'acaba una època i que he d'estar en disposició d'encetar-ne una altra, un nou horitzó que encara no sóc capaç de discernir amb claredat.
El blog m'ha ocupat molt temps i moltes energies, massa. Si vols fer-ho bé, t'hi has de deixar la pell, dedicar-t'hi amb cos i ànima. Sé que podria continuar així tota la vida, però ara mateix dubto, rumio la possibilitat de provar altres camins...
El dia 21 de desembre (3r. aniversari d' aquest blog) prendré una decisió.
Preparant la classe sobre Parmènides que faré demà a 2n. de BTX. Corregint el qüestionari sobre El show de Truman que vaig fer a 1r. de BTX. La meva filla escolta això. Encara estem de Festa Major. Demà Sant Miquel. Fa sol. No hi ha núvols al cel. S'acaba setembre. Ens costa acceptar la intrínseca caducitat de les coses, sobretot de les que estimem...
Tudo quanto pensei, tudo quanto sonhei, tudo quanto fiz ou não fiz -- tudo isso irá no outono, como os fósforos gastos que juncam o chão em diversos sentidos, ou os papéis amarrotados em bolas falsas, ou os grandes impérios, as religiões todas, as filosofias com que brincaram, fazendo-as, as crianças sonolentas do abismo. Tudo quanto foi minha alma, desde tudo a que aspirei à casa vulgar em que moro, desde os deuses que tive ao patrão Vasques que também tive, tudo vai no outono, tudo no outono, na ternura indiferente do outono. Tudo no outono, sim, tudo no outono...
La sang palestina és la meva sang i la teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar... Pots tancar els ulls i imaginar la mirada del nen que plora sota les runes. Pots tancar els ulls i somiar que algun dia tot aquest malson passarà. Però no passarà. El déu fet home va néixer a Betlem i l'home fet déu ha mort a Betlem. Betlem és el cel i l'infern alhora. Betlem és el niu de totes les serps. Pau i felicitat per als homes de bona voluntat. Guerra i desgràcia per als assassins de nens. No m'expliquis res més. La sang palestina és la meva sang i la teva teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar...
Va ser un encàrrec. Fa 10 mesos em van dir que preparés un capítol per a un llibre... M'ho vaig currar, em vaig documentar a fons, vaig parlar amb molta gent... El resultat va ser un assaig de 16 pàgines amb 69 notes a peu de pàgina on parlo de la nova literatura del segle XXI; de l'escriptor, el lector, l'editor i el llibre 2.0; poso exemples de fora i d'aquí; repasso la Catosfera Literària i aventuro perspectives de futur... Es tracta d'un estudi de rabiosa actualitat que aviat perdrà la seva vigència. Per això he decidit fer-lo públic. Aquí el teniu, és el meu regal de Nadal:
No escolto la veu dels anys encastats en el fons dels meus ossos. M'hi allunyo com qui s'allunya d'un malson que no l'ha deixat dormir. Hi ha una pell que es renova cada matí com la pell de les serps quan han de créixer. Escolto la veu del futur, de la pluja que llisca rere els vidres, dels cims nevats i solitaris, de les pedres lluents que rodolen riu avall... Hi ha una pell que no ens pertany perquè és la pell que tothom acarona. Només el cor és nostre. Només el cor coneix el secret més ben guardat. Que pensin el que vulguin. Només el cor i la sang i aquest silenci inesborrable.
Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris!]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància...
Les tardes plujoses de tardor rellegeixo Pessoa: 
