Cultura en temps de xarxes-2

Segueixo amb les anotacions prèvies a la taula rodona "Cultura en temps de xarxes" que moderaré aquest dissabte 30 de gener a les 9:30 a les Terceres Jornades de la Catosfera.

2- Reflexió sobre les xarxes socials

Formem una societat de nòmades digitals, individualistes interconnectats que busquem una tribu on poder reconèixer-nos. Les xarxes socials permeten aquestes connexions on line. Àgora virtual. Ciberpolis. Comunitat global de diàleg. Intercreativitat.

Nova cultura digital on prima allò col·lectiu. Tenim les eines per a fer coses junts sense haver de menester les tradicionals (i obsoletes) estructures organitzatives (l'exemple dels partits polítics és flagrant).

Cadascú de nosaltres és un node d'identitat. Ja no som una massa unitària i uniforme de subjectes, sinó epicentres en els quals pivoten reticularment els altres d'acord amb uns interessos comuns.

Les xarxes socials permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. Blogs, Facebook, MySpace, Delicious, Twitter, YouTube, Flickr... Llocs de trobada on l'usuari és un subjecte actiu que interacciona.

Museus, biblioteques, llibreries, teatres, cinemes... No poden esperar que el client o usuari vagi al lloc, sinó que han de buscar-lo a la xarxa. Cal ser-hi present, establir una conversa, intercanviar experiències, crear una comunicació multidireccional que permeti després passar de lo virtual a lo presencial.

Valor de la creació i valor de comunicació. Avui es publiquen massa llibres (de paper). L'escriptor el que vol és ser llegit, i on trobarà més lectors és a la xarxa. Hem d'anar cap al model de comunicació cultural lliure...

"Una nueva era delimitada por los horizontes ideales de la distribución universal y el acceso universal... No hay duda de que un panorama donde los lectores tengan acceso libre y gratuito a los libros es el modelo deseable, y vale la pena trabajar en esa dirección." (Javier Calvo)

No n'hi ha prou amb usar les eines i tenir les destreses, sinó que cal reflexionar sobre elles, pensar-les, conceptualitzar-les. La cultura a internet és sobretot un univers de processos i agents. Cal entendre millor cap a on anem en els nostres projectes culturals.

NB: Com diu Clay Shirky, si no fos per internet, tots estaríem veient televisió, i aleshores l'avorriment encara seria més mortal.

Cultura en temps de xarxes-1
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

Cultura en temps de xarxes-1

Aquesta setmana que queda fins al dissabte dia 30 postejaré algunes reflexions [i dubtes] que puguin servir com a punt de partida per a preparar la taula rodona "Cultura en temps de xarxes". Us convido a fer comentaris i suggeriments.

1-Reflexió sobre la (ciber)cultura

Internet és la major font de cultura que ha existit mai, malgrat que el seu accés encara no sigui universal i gratuït. Al S. XVIII el projecte dels enciclopedistes (Diderot, D'Alembert & Co) era la democratització la cultura; ara tenim la Wikipedia, desinteressada i col·laborativa, on desapareixen els conceptes d'autor i de propietat. Copyleft. Creative Commons. Safe Creative...

[¿És el mateix disposar de molta informació que tenir cultura?]

Se soscaven les jerarquies, els cànons. Abans la cultura era quelcom vertical, elitista, relacionat amb el poder. Hi havia filtres.

"Abans el sedàs era més consistent, o millor dit: abans hi havia sedàs, i certs grumolls no colaven. Ara el circ s’ha fet tan gran que el domador salta i la cabra mana. I passa el que acaba passant." (SS)

Encara avui s'exerceix un control de la cultura des del poder mitjançant finançaments, subvencions, patrocinis... Es compren opinions. Es lloguen cervells. Cultura "oficial". Internet dinamita això.

[¿La xarxa afavoreix realment la llibertat de pensament i de publicació?]

De la “cultura de masses” (indústria > consum > entreteniment > panem et circenses) a la “cibercultura”, “tecnocultura” o “cultura de xarxes”.

[¿No segueix sent "de masses" i d'entreteniment l'ús majoritari que es fa d'internet?]

De l'offline (món analògic) hem passat a l'online (realitat virtual & identitat digital). Abans l'analfabet era el que no sabia llegir ni escriure, ara és el que, a més, no està connectat.

[¿Qualsevol cultura passada fou millor? ¿Què enyoren els nostàlgics tecnòfobs?]

La indústria tremola-trontolla perquè ja no calen intermediaris entre el creador i el consumidor. L'apropiació i difusió dels continguts culturals és quasi immediata. Mireu el que està passant amb la música o el cinema. P2P. Aplicar-ho als llibres és igual de senzill (e-books piratejats). Crisi > canvi social > canvi cultural > canvi de paradigma. La cultura lliure a l'era de l'accés global. Anem cap al “comunisme cultural”, on l'antiga “propietat intel·lectual” deixa pas al “tot és de tots” (Google = CiberLeviatà!).

[¿Es viable la cultura en termes no mercantilistes-postcapitalistes?]

El món s'ha tornat petit, ara el tenim a l'abast d'un clic de ratolí. Flux d'hiperconsciència global. La cultura del link, de la sinapsi. Cada cervell actua com un node, com una ciberneurona que es connecta amb les altres. Noosfera? Cervell Digital Planetari (Vernadsky & Theilard de Chardin & McLuhan). La utopia digital. Intel·ligència col·lectiva gràcies a la immensa simbiosi internètica. Blogroll...

“Has d'enllaçar les persones que t'ajuden a pensar, amb veu pròpia, i no pas els lloros que repeteixen el que repeteixen altres lloros o els mitjans oficials.” (Thierry Crouzet)

El vell ecosistema deixa pas a la nova cultura ciber, dissident, alternativa. Més que de (ciber)cultura potser hauríem de parlar de contracultura.

[¿Quina és la veritable revolució cultural de l'homo digitalis?]

Cultura en temps de xarxes-2
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

La lliçó del riu al capvespre

Segueixo el teu curs caminant quaranta minuts fins que arribo al meu indret predilecte. M'assec on sempre, amb l'esquena recolzada al tronc del xop, amb els peus a tocar de l'aigua. Els canyars, amb els seus plomalls al capdamunt, estan secs. Les branques dels arbres formen esquelets capriciosos, braços i mans i dits, turmentades figures que dormen. Piulen els ocells. Ànecs que s'envolen. Aviat tornaran les cigonyes. El teu mormoleig monòton. Superfície esmerilada, lluentor de pura plata. El sol decau. Envoltat de còdols, sóc còdol. Pelegrí del teu camí, n'aprenc la lliçó. De sobte irromp un ramat de corders. Molts. Em quedo quiet. Passen de llarg com passes tu. Els gossos i el pastor. Parlo amb ell. Li pregunto quants. Vuit-cents. Déu n'hi do. És hora de tornar a casa. Quaranta minuts més. Sobre el pont de fusta et dic adéu. Potser fins demà. Sempre tornaré a tu. El cel és un flama.

Les primeres flors dels ametllers

He deixat sis exemplars de la meva darrera novel·la al despatx de la regidoria de cultura d'un poble proper. La il·lusió pels premis no s'estronca tan fàcilment. He passejat vora mar amb ella, ens hem fet fotos, hem dinat, hem rigut, hem oblidat el passat perquè el passat no porta enlloc. El passat només és un pròleg. He vist les primeres flors dels ametllers. He intuït la primavera. Tornant per l'autovia, he apagat la ràdio per a escoltar el silenci. A l'altura de Cervera m'he adonat que era feliç. Al pàrquing he trobat els veïns. Hem pujat junts a l'ascensor. M'he posat el pijama. He menjat dues mandarines. M'has trucat per telèfon. Hem fet plans. Si no ens sedueix el futur no val la pena viure. Dins el llit he recordat la flor de l'ametller: trèmula, límpida, evanescent. I m'he adormit com un nen.

Sobre blogs i bloggers

"Otra experiencia de usuario de mayor calado y popularidad son los blogs. La facilidad de creación, productividad, posibilidad de indexación y visibilidad en los buscadores justifican su éxito. Rojas (2005) resume los porqués de su popularidad: los blogs son fáciles de usar, tienen un bajo coste o a veces son gratuitos, son interactivos, humanizan a las organizaciones, son creíbles, inmediatos, directos e infecciosos, pueden ser consultados por los periodistas, no son intrusivos, otorgan autoridad e influencia, permiten llegar a audiencias que han abandonado otros medios, crean comunidad, ayudan a aumentar la notoriedad de la organización en la red, refuerzan la cultura de la organización y ayudan en momentos de crisis institucionales." (Planeta Web 2.0 p. 33)

"Però Déu va crear l'autoedició, i els bloggers es van convertir en uns éssers arrogants i espitragats, uns éssers autosuficients i orgullosos i la ira va créixer dintre seu i la van llençar contra aquells censors antiquats, aquells patètics comerciants: els editors." (LACCSQ)

Sic transit gloria mindundi...

A casa dels pares

Escolto a la ràdio que un 72% de les persones menors de 30 anys encara viuen a casa dels pares, i recordo el que un amic divorciat em va dir l'altre dia: mentre la meva filla visqui a casa de sa mare, jo hauré de seguir vivint a casa dels meus pares. Així està pati, companys.

Cultura en temps de xarxes

Els nous reptes que els entorns 2.0 plantegen al món de la cultura també seran tractats a les Terceres Jornades de la Catosfera del CDigital 2010 a la taula ‘Cultura en temps de xarxes‘.

Moderada per Toni Ibañez (Entrellum), escriptor i impulsor de la Catosfera i tot un referent de la cultura 2.0, la conversa comptarà amb la participació com a ponents de Conxa Rodà (Museu Picasso Barcelona), Lucía Calvo (CCCB) i Teresa Fèrriz Roure (LletrA).

Les eines 2.0 obren noves possibilitats i perspectives al món de la creativitat cultural. Les arts plàstiques i la literatura tenen un paper essencial a jugar en aquest panorama emergent. Els convidats han estat impulsors d’iniciatives culturals 2.0 rellevants i innovadores en els seus respectius camps. Volem conèixer de primera mà les seves experiències i compartir-les, en debat obert, amb la resta d’assistents presents a la trobada catosfèrica.

Cultura en temps de xarxes-1

Cultura en temps de xarxes-2

Mala bèstia neoplàstica

"Venus no acaba d’entendre què significa ser escriptor. Tampoc no ho entenia la meva ex. ¿Com pot entendre una persona que no escriu el que suposa l’imperatiu d’escriure? El més dur no és estar-se hores i més hores assegut, ni tampoc la solitud intrínseca i extrínseca de la tasca literària, sinó la tràgica incompatibilitat entre la vida normal i la vida creativa, entre la rutinària quotidianitat i l’efervescència artística. Això és el més dur, combinar aquestes dues dimensions sense fracassar en una o en l’altra, o potser en ambdues. L’escriptor de raça no és un ésser qualsevol, un ciutadà estàndard, sinó una mala bèstia neoplàstica que necessita la llibertat com l’aire que respira. Sense llibertat no hi ha obra autèntica, sense llibertat només hi ha posa falsària, esguerros abominables. Jo sempre he escrit el que m’ha sortit dels collons. Quan he vist que no podia escriure el que volia, he plegat d’escriure i santes pasqües. Tots els meus llibres són afirmacions llibertàries que s’adrecen a lectors lliures. Si una obra que llegeixes no et fa més lliure, estripa-la, crema-la, llença-la a les escombreries. L’art que no allibera endogala. Ser escriptor no és una bicoca, sinó una condemna. La paradoxa és fantàstica: només ets completament lliure quan ets completament esclau de les paraules, quan els mots et posseeixen fins a l’extrem d’anihilar-te. L’autor ha de desaparèixer rere la grandiositat de l’obra com una ombrívola estampa eclipsada per la resplendor de la bellesa. Restarà ella, no pas tu. Tu seràs un nom en una coberta, un minúscul fragment d’una enciclopèdia, mentre ella brillarà per sempre més. Venus no ho pot entendre. ¿Com podria entendre el sacrifici algú que només pensa en el seu propi plaer? Nietzsche clou el Zarathustra amb aquesta sentència lapidària: Trachte ich denn nach Glücke? Ich trachte nach meinem Werke! Per això va embogir."

(Fragment de la novel·la El somni de Venus)

Ja està disponible el programa amb el nom dels participants
a les taules rodones de les Terceres Jornades de la Catosfera

El Dubte

Després d'hores i hores i hores i hores i hores de feina solitària, sense moure el cul de la cadira, amb els ulls socarrimats davant la pantalla, havent fet vàries versions, havent perdut l'arxiu i havent-lo recuperat gràcies al miracle de la tecnologia, repassant lletra per lletra, accent per accent, fins que t'ho has après de memòria, per fi decideixes imprimir-ho i, mig incrèdul, contemples el munt de folis sobre la taula. Aquest és el producte, el resultat. Llavors, com altres vegades, t'entra el dubte, el Gran Dubte: ¿Vols dir que val la pena tant d'esforç? ¿Vols dir que no t'equivoques esmerçant la teva vida en una activitat tan incerta i ingrata com la literatura? Et quedes rumiant una estona davant la pila de folis acabats d'imprimir. Els tornaràs a llegir per enèsima vegada, canviaràs paraules, frases senceres, mai no t'acabarà de convèncer. El Dubte no marxarà. En faràs còpies, les enquadernaràs, les enviaràs a algun premi menor (els grans estan donats, no cal ni intentar-ho), amb moltíssima sort, el pots guanyar, et publicaran un altre llibre que no llegirà ningú, un altre volum que s'afegirà a la lleixa de "llibres propis", i el Dubte dels collons seguirà dins teu com un cuc que et rosega els fonaments de l'ésser. Això ets, el que fas. Operari sequitur esse. I no saps si podries ser res més, si sabries fer res més, perquè potser ja és massa tard per a deixar de fer el que fas i deixar de ser el que ets. El Dubte et corroeix com un àcid que, gota a gota, fa malbé l'esperança. Mires l'obra i penses que ella és el suc, l'essència, i tu la llimona espremuda, la pela rebregada. Potser l'obra farà el seu camí. El teu és aquest: lliurar-te en cos i ànima.

oel ngati kameie

Picture by Zorkky

Va de pintades

Fa dies que col·lecciono pintades. Les guardo en un àlbum de fotos del Facebook. Quan en veig una d'interessant, de seguida la fotografio, perquè les solen esborrar ràpid. La majoria són de caire polític, però sovint te'n trobes algunes en les quals no manca la crítica social. Us en deixo unes quantes. L'última és una pintada "amorosa" que ha generat uns quants comentaris que també us adjunto...

Al principi de l'eix comercial

A la sortida d'una discoteca

A la façana del McDonald's

Al barri de Balàfia

Joan Dalmau Vilella
Aquestes pintades són obra d'algun pesat... Però són prou poètiques!

Toni Ibañez Ros
barri de Balàfia... (està en francès, com ho interpretes?)

Quico Ventalló
cosa de moros

Joan Dalmau Vilella
Aquesta està en francés, però després n'hi ha 5 o 6 més on diu "Mireia t'estimo" o d'altres empalagositats per l'estil, si no els han esborrat... Vaja, que la tal "Mireia" devia estar contenta...

Toni Ibañez Ros
Primer m'havia semblat català, però he dubtat... Tampoc és francès correcte: "Je suis, tu ES, il est..." (i falta l'accent tancat a trÉsor). No sé si és un moro o un català que tenia massa pressa perquè no l'enxampessin i ha bescanviat les lletres...

Joan Dalmau Vilella
També hi ha l'opció que aquest malalt d'amor estigués parafrasejant la cançó de Dusminguet on es repeteix aquesta frase... I que evidentment no tingui ni idea de com s'escriu!

La Catosfera Literària 2010

Com vaig anunciar, el proper dissabte 30 de gener a les 11:30, dins les Terceres Jornades de la Catosfera, moderaré una conversa sobre "La catosfera literària". He pensat que seria una bona ocasió perquè els que vam participar (i els que no també!) fa dos anys en aquell projecte pioner de La catosfera literària 08 ens trobem per a parlar de l'experiència, i qui sap si per a engegar nous projectes col·lectius. ¿Com han evolucionat els blogs literaris? ¿Quin és el panorama actual de la Literatura 2.0? Autopublicació on line, e-books, etc. Podrem discutir de moltes coses. Que el format de la trobada sigui una "conversa" i no pas una "taula rodona" o una "conferència", dóna peu a una major participació que de ben segur resultarà d'allò més enriquidora. ¿Què us sembla la idea? ¿Ens veiem el 30 a Granollers?

Els que vulgueu venir, us hauríeu d'inscriure

Recuperant "La catosfera literària"
Ressenya d'Enric Gil

Què en queda? (de la catosfera)

"¿Què en queda d'allò que el blocaire Toni Ibàñez va batejar com a catosfera?" (Saül Gordillo)

En queda una referència a la Viquipèdia i 255.000 a Google.

En queda un parell de títols literaris: La catosfera literària 08 i Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06.

En queda un domini: catosfera.net by Marc Vidal.

En queda (i això és el que compta de veritat) tots els blogaires que encara escrivim els nostres blogs en català. (Un mapa de mostra).

I en queda la nostàlgia...

Saül, Toni i Marc
Primeres Jornades de la Catosfera
Gener 2008

El cónsul de Sodoma

Últimament estic molt cinèfil. Jo, que abans anava al cinema dos cops a l'any! Ho deu fer que tinc la temptació davall de casa i que, quan surto a la terrassa, ensumo la flaire de les crispetes; o que a Lleida l'hivern és molt cru i, si no et vols quedar ensopit a casa, ja m'explicaràs què fots pel carrer amb aquesta rasca. Sempre hi ha l'opció d'acabar en un pub, però tinc alèrgia a l'alcohol i no suporto que la roba em pudi fastigosament a fum. A veure si prohibeixen el puto tabac d'un puta vegada A TOT ARREU!! Nicotina és sinònim d'oligofrènia.

Tan cinèfil estic que no dono a l'abast per a blogeujar totes les pel·lis que veig. Aquest divendres em vaig empassar Celda 211, basada en una novel·la publicada per Lengua de trapo, i que va d'un motí en una presó. Dura, dura. Parla de la misèria humana, quelcom que cada dia m'interessa menys. Som animals mentiders per naturalesa. La supervivència ho justifica tot. Luis Tosar broda el paper. Vaig sortir amb les tripes regirades. Crec que li donaran uns quants goyes.

Aquesta tarda he anat a veure El cónsul de Sodoma, basada en la vida de Jaime Gil de Biedma. Als 45 anys (els que ara tinc jo) el poeta va patir una "crisi existencial" que el va portar a abandonar la literatura. A mi, en canvi, la crisi m'ha portat a tot el contrari...

El poeta que quería ser poema. Un maricón inteligente. Jordi Mollá titoleta. Gauche divine. La vida privada de un poeta no le interesa a nadie. Soy un poeta de domingo con conciencia de lunes. Me dan pena las cosas que se han roto. Por mucho que se arreglen son como cicatrices. Espera, tengo la regla. ¿Qué problema hay? Soy un vampiro. Me gusta la poesía porque es como una canción sin música. Nadie puede estar enamorado de la realidad. La naturaleza es todo lo que no es literatura. Sodoma está en todas partes, cariño. De todas las historias de la Historia la más triste sin duda es la de España porque termina mal. No hay nada más sexy que una mujer con el rímel corrido por las lágrimas. Un respeto por la meseta castellana. Hasta que mi madre no se muera yo no soy maricón. El pasado ya no importa. Tú calla que siempre llevas a Virginia Woolf en el coño. Lo que tenía que decir ya lo he dicho y no lo voy a decir mejor. Que la vida iba en serio... Envejecer, morir... And all the rest is silence.

Presència ridícula del català: cinc frases subtitulades i un parell de cançonetes tallades...

Mi lengua materna es el castellano, y en él he escrito todo. Pero mis apellidos tampoco son catalanes; en mi familia no se hablaba catalán y como le he dicho la guerra la pasé en Castilla, y tras la guerra, al volver a Cataluña, el catalán estuvo prohibido por años. Cuando hablo el poco catalán que conozco, me avergüenzo de mi acento. Además, yo aprendí inglés y francés antes del catalán. (Extret d'una entrevista publicada a La Libertad, Barranquilla, 22-5-1984)

Gil de Biedma és un clar exemple de l'escriptor la vida del qual és més interessant que la seva obra. La contradicció vital: glamour vs sordidesa. La vida perillosa. Trobo que el guió posa massa èmfasi en la condició homosexual del poeta.

M'ha semblat reconèixer que la cala que surt és la de Santa Cristina (Blanes).

El 8 de gener de 1990 JGdB moria de SIDA. El 8 de gener de 2010 (20 anys justos després) la pel·lícula ha estat estrenada.

Marsé y Juaristi denuncien

Catosfera 2010

Del 28 al 30 de gener se celebraran a Granollers les Terceres Jornades de la Catosfera (programa).

En el mateix indret, fa justament dos anys, vam fer les primeres jornades catosfèriques, pioneres a casa nostra. Llavors, de la taula rodona sobre literatura que vaig moderar, en va sortir el llibre La catosfera literària 08, en el qual van participar 100 blogaires.

El dissabte 30 de gener pel matí moderaré la taula "Cultura en temps de xarxes" (9:30 a 11) i la conversa "La catosfera literària" (11:30 a 13:30). Allí ens (re)trobarem.

La catosfera literària 2010
Cultura en temps de xarxes-1
Cultura en temps de xarxes-2
Recuperant "La catosfera literària"
CRÒNICA CATOSFERA_10
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

Premi Machado 2010

M'ha arribat una capsa que conté els originals que concursen al Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2010. Quan el vaig guanyar fa dos anys (llibre) em van fer membre de la Fundació i del jurat. Guy Llobet, el president de la Fundació, em confirma que el jurat d'enguany és enterament trilingüe, és a dir, que hauré de llegir obres en francès, castellà i català. Aquí teniu la composició del jurat:

Pobre de mi, una ratlla i gràcies! Intentaré estar a l'altura de la responsabilitat que m'ha estat encomanada. Només disposo d'un mes per a llegir-me tota aquesta pila de fulls. M'hi poso ara mateix. L'any passat va guanyar l'obra que jo havia proposat (Toni Quero). Veurem què passa aquesta vegada.

Conquistar-me

El que conec ja ho conec. M'interessa el desconegut. M'empeny la curiositat. No tinc arrels, sinó cames. M'estimo més el lloguer que la propietat. Im Vorübergehen. Estar en camí. Passar de llarg. Fugir del que va ser devers el que vindrà. Conquistar-me.

Bestioleta

Tot és incert dins la boirina d'aquest hivern malenconiós: la tremolor dels fanals vora el riu, el sanglot dels nadons, la munió de records que s'apleguen inútils, músiques sacres que no escolta ningú, solituds devastadores, ombres incògnites que omplen el mirall de la por. Tot és incert menys l'amor que fem i refem a redós del món, cos a cos, pell a pell, mot a mot. L'amor que no vol promeses, que defuig tots els papers, cavalcant l'instant suprem en què crides el meu nom. Tot és incert menys l'amor que ens allibera de les màscares, llavis savis que flamegen, bestioleta del meu cor.

MARIA COMA

Ciberpoesia

I què?

Enllesteixo una altra novel·la. Imprimeixo i la repasso sobre el paper. No és gaire llarga, no arriba a les 100 pàgines. És la tercera novel·la que escric en vuit mesos. Constato que sóc un novel·lista molt sui generis. Ara miraré a quin premi la puc enviar. Suposant que guanyi (que ja és molt suposar), serà publicada. I què? Guanyes premis, publiques llibres. I què? Fa sis anys que blogueges. I què? Hi ha dies en els quals aquest I què? apareix amb tota la seva cruesa més contundent. No, no és pessimisme, sinó sisifisme. Treballes i treballes, però sempre tens la impressió de tornar a començar de bell nou. Cada paraula que escrius és l'última i la primera. I aquesta feinada mai no té fi.

Neruda a Rapa Nui

Uns mesos abans de rebre el Premi Nobel, Pablo Neruda va estar deu dies a Rapa Nui. D'aquesta visita en va sortir un poemari: “La rosa separada”. (Vint anys abans ja havia dedicat tres poemes a l'illa en el seu “Canto General”). El poeta constata el seu enlluernament alhora que reconeix la necessitat d'abandonar-la:

Y se acabó el silencio solemne, es necesario
dejar atrás aquella soledad transparente
de aire lúcido, de agua, de pasto duro y puro,
huir, huir, huir de la sal, del peligro,
del solitario círculo en el agua
desde donde los ojos huecos del mar,
las vértebras, los párpados de las estatuas negras
mordieron al espantado burgués de las ciudades:
Oh Isla de Pascua, no me atrapes,
hay demasiada luz, estás muy lejos,
y cuánta piedra y agua:
too much for me! Nos vamos!

Neruda fuig de l'illa perquè té por de ser atrapat per ella. Cal oblidar el paradís per a tornar a l'infern de la civilització i poder sobreviure-hi. Cal deixar l'illa per a reviure-la des de la llunyania, recreant l'impuls, recomençant de nou:

Allí, en el minúsculo ombligo de los mares,
dejamos olvidada la última pureza,
el espacio, el asombro de aquellas compañías
que levantan su piedra desnuda, su verdad,
sin que nadie se atreva a amarlas, a convivir con ellas,
y ésa es mi cobardía, aquí doy testimonio:
no me sentí capaz sino de transitorios
edificios, y en esta capital sin paredes
hecha de luz, de sal, de piedra y pensamiento,
como todos miré y abandoné asustado
la limpia claridad de la mitología,
las estatuas rodeadas por el silencio azul.

Neruda no és Gauguin. Per a ser Gauguin cal molta valentia.

FREEDOM FOR RAPA NUI

NB: Avui fa 6 anys i un dia que bloguejo.