Dromomania

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui. Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula "dromomania" vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin. Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis, internament forçat i medicació, apreto a córrer com un conill amb la cua encesa. Suposo que aquesta és la causa inconscient de la meva fal·lera per caminar... Evito les espirals de violència sortint-me per la tangent, és a dir, fent mutis i retirant-me. Cal canalitzar bé l'energia sobrant. Si defujo la gent i adoro cada cop més la Natura és per aquest motiu: només en Ella trobo la pau. Sóc estable en solitud, caminant, amb les papallones i els ocells... ("estable" fins que em foto de cap, com fa una setmana). Per això vaig ser feliç a Terradets. Mentre s'encengui la llum vermella d'alarma i pugui reaccionar a temps, estem salvats i la salut és possible. El dia que falli això, malament rai. Em conec prou bé i no me la jugo. Que sovint em manca empatia? Doncs sí. Estic tan preocupat per mi mateix (intentant controlar el caos) que no puc estar pendent dels altres. L'home-bomba s'ha d'autodesactivar, i res de fora pot despistar-lo. Per davant de tot i de tothom està la meva supervivència. Les coses van així. Jo sóc el primer interessat a esbrinar per què sóc com sóc i per què actuo com actuo. Cridar l'atenció? Nen mimat, consentit i maleducat? Tant de bo fos tan simple. Em temo que tot és més complex. El llop estepari sembla que guanya la partida. El nomadisme dromomaníac amaga una por a l'estabilitat, al lligam, al compromís. Entre les arrels i les ales, escullo les ales i volo. La llibertat és abisme, incertesa i horitzó... I això només és per als valents...

Faig mutis i em retiro. 4 km a les fosques, amb la cama coixa, sota la pluja, són argument suficient per a la fugida. El dolor és més dolor a les dues de la matinada. No em fa por la solitud. El que em fa por és la resignació. L'ombra de la meva ombra s'allargava per la recta interminable, d'esquena al mar i amb la lluna rere els núvols. Les llums dels cotxes m'enlluernaven com si fos un fantasma. No és la llibertat el que em fa por, sinó l'addicció a la gàbia, aquell caliu que t'atrapa entre els llençols i et va retallant les ales. Faig mutis i em retiro. Per a què serveixen tantes paraules? Torno a caminar i m'allunyo de l'espectre que no vull ser. He dit prou a l'infern. Escullo l'abisme.

He tornat  a caminar. A partir d'ara ho faré amb bastons...

Silenciosament eterna

Hi ha una llum que tenyeix el capvespre de nostàlgia. No és groga, és viva, densa; sobre les fulles de l'heura, sobre els teulats del poble, sobre l'ampla badia, sobre les oliveres; entre núvols erràtics, grisos i blancs, repintant les branques de la figuera; entre el ressò de la campana i el piular dels ocells que s'envolen. És la llum que s'acomiada, silenciosament eterna; enaltida pel mestral, va daurant els cimals de la serra de Verdera. S'esvaloten les formigues perquè la lluna és plena. Hi ha una llum que s'allunya i ens deixa l'escarida silueta del present intacte. Albiro el campanar de l'església; més enllà els aiguamolls. Dins meu, la joia de viure malgrat les aparences, camacoix, més humil que abans d'ahir. Però la llum d'avui és nostra, la guardo en el cor que encara em batega. Tot el cel i la mar i les muntanyes per aquesta sagrada llum que ens enlluerna.

poemes

El Camí de l'Últim Càtar

Dimarts començo a Bagà la travessa transpirinenca anomenada El Camí de l'Últim Càtar. Si tot va bé i el temps no em fa la guitza, estaré 10 dies resseguint les passes de Guillem de Belibasta...

Per a obrir boca, us deixo el fragment de la novel·la El Camí de la Tau (2001) en el qual relato la primera trobada amb Guillem

Espero retrobar-me'l aquesta setmana...

Per a les etapes: Wikiloc

Per a les imatges: Facebook

He hagut d'interrompre el ECUC el dia 10-7-14 per causa d'un accident (baixant del Coll de Creus en direcció a la Seu) arran del qual he patit un esquinçament muscular del quàdriceps femoral que m'obligarà a fer repòs uns dies. Espero poder reprendre'l aviat.    

Us deixo alguns dels vídeos gravats

 

Canten les cigales

He pujat al Castell de Sant Salvador en 51 minuts. Nou rècord. Baixant he escoltat per primer cop les cigales. Han emmudit els rossinyols i ara "canten" aquests insectes estridents. Com en el cas dels ocells, són els mascles els que canten per atreure les femelles... (¿Els mascles humans també cantem o en tenim prou escrivint posts?) Si canten de bon matí els cigalos vol dir que farà calor. A pesar del mal oratge i les pluges dels dies passats, som a l'estiu. Al cim de la Serra Veritable he trobat flors precioses; també a la part més ombrívola del rec de Sant Onofre, en els castanyers d'en Mateu. Ahir vaig comprar per 5 euros el domini tonibanez.cat. No sé què en faré. Tinc ganes de caminar dies i dies... Estic dubtant entre fer El Camí dels Bons Homes o El Camí de l'Últim Càtar...     

Sobirania.cat

Ara mateix s'està presentant a l'Ajuntament de Girona el llibre de Saül Gordillo Sobirania.cat (10 anys de la revolta política catalana a internet). N'he comprat un exemplar aquesta mateixa tarda a la Llibreria 22.

El llibre parla de la darrera dècada prodigiosa que hem tingut la sort i el privilegi de viure i de la qual, d'una manera o altra, hem sigut protagonistes tots plegats. En Saül ha volgut incloure'm entre "els 200 noms de la internet catalana". Tot un honor. M'esmenta a les pàgines 38, 53, 192, 243 i 252. A més, a la pàgina 66 posa la foto de família de l'acte de presentació de La Catosfera Literària que vam fer a Vallromanes el maig de 2008.

Veure la teva feina de 10 anys reduïda a unes poques línies produeix un vertigen d'humilitat difícil d'explicar. Som la lletra petita d'una Història Majúscula, com la pinya d'un castell immens que s'enlaira cap a l'infinit... La revolta digital, la ciber-revolta catosfèrica, s'ha ben desvirtualitzat i ara és més real que mai. Fa 10 anys érem pocs, els independentistes que donàvem la cara sense embuts a la xarxa. 

Mentre llegeixo el llibre a la Plaça de la Independència de Girona (un indret molt adient per a encetar la lectura d'aquesta obra), em poso nostàlgic rememorant aquell lustre frenètic (2004-2009) en el qual ens vam deixar la pell, la salut, l'ànima i les lletres bloguejant com a orats... Fa goig veure la detallada crònica dels fets amb una certa perspectiva. Fa goig la grogor del paper i de les samarretes. Fa goig saber que estem en el bon Camí i que la Llibertat és a tocar. 

Gràcies Saül. Gràcies catosfèrics!     

Al cim del Canigó

Tot i que les previsions anunciaven núvols, he agafat la moto, he travessat la frontera i m'he plantat a Prada de Conflent. Ja feia temps que el Canigó em cridava. Mítica muntanya cantada pels poetes. Origen de la flama que abrusa els nostres cors. Ha sigut la meva manera de rebre el solstici d'estiu. 

La pista que mena fins al refugi de Cortalets és llarga... L'Honda s'ha portat molt bé, és una moto dura i ferma. Recomano fer-ho amb un tot terreny. L'ascens des del refugi a la pica és progressiu. Llàstima que les gropades m'han robat la panoràmica. A voltes plovisquejava. Hi he arribat en una horeta i quart. Dalt del cim, una colla de francesos i una parella d'alemanys. Les tòries al voltant de la creu fan patxoca. Estelades i escrits que recorden que és un dels nostres cims llegendaris. 

Fa set anys vaig pujar a la Pica d'Estats i al Verdaguer. Eren els meus primers tres mil. El Canigó en fa 2.784, però la seva alçària és més espiritual que física. M'hi he estat una bona estona; badant, meditant, esperant que el sol em fes l'ullet. Ha estat gasiu, com la vegada que vaig anar als Alps i no vaig poder veure el cim del Mont Blanc. Quina gran metàfora són els núvols!

Baixant m'he mullat una mica. La moto relliscava en alguns revolts. He arribat a Prada sa i estalvi. Fins a Perpinyà un sospir i fins a La Jonquera un altre. Mai hagués pensat que pujar al Canigó seria tan fàcil. La barrera sempre és mental. Fins que no fas les coses no veus lo fàcils que són.         

Independències

Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito. Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.    

Demà és un gran dia per a la meva filla. En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant. 

No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intactes. Els meus pares m'acomiadaven amb llàgrimes als ulls a l'andana de l'estació de tren de Lleida. Destinació Pamplona. Coses així no s'obliden. Marxar de casa és necessari...

Demà acompanyaré ma filla a la seva nova destinació. Sense que em vegi, també ploraré una miqueta. Ara per ara, només en puc ser còmplice i recolzar-la, respectant les seves decisions. Si s'equivoca o encerta, és cosa seva, com seva és la responsabilitat. Jo m'he equivocat tantes vegades...

Fa 21 anys que la meva cuca va sortir de l'ou. Demà obrirà les ales per a volar més lluny... 

Future is waiting for you. I wish you all the best and hope all your dreams come true... 

La vida va, mai no ve

Vaig recollir en Saül Vanaclocha (nom artístic Mano Asül) al peatge de Figueres. Estava fent autoestop amb una motxilla i la guitarra embotida en una funda dura de color groc. Venia de Londres (on havia estat una temporada tocant al carrer) i baixava cap a València. El vaig deixar a l'àrea de servei del Montseny. Sempre agafo als hitchhikers que em trobo pel camí. Solen ser gent interessant. Jo també vaig fer autoestop i sé què significa estar a l'altra banda. Xerra que xerraràs una hora, ell en valencià i jo en català (i ens enteníem!). Un paio aventurer, creatiu, compromès socialment, amb idees clares... Em va regalar el CD del seu darrer projecte en solitari. La cançó que més m'agrada de totes és La vida va.  Aquí en teniu una altra versió

No sóc súbdit ni vassall de ningú. La llibertat és la meva corona. El meu reialme l'horitzó... #republicacatalana #9N2014 #NiDiosniRey

— Toni Ibanez (@tonibanyes) June 18, 2014

Només els bojos

La força de l'amor ho pot tot. No has de tornar odi per odi ni insult per insult. Torna alegria per tristesa, felicitat per amargura, pau per violència. No perdis els nervis, keep calm, conserva la positivitat. Sovint la malícia és una barreja d'ignorància i ofuscació. Sigues comprensiu i compassiu amb aquelles persones que encara no han evolucionat prou. Tard o d'hora abandonaran les ombres i arribaran a la llum. És una qüestio de temps. Paciència. Recorda quan tu també eres cec i et rabejaves en la foscúria. La força de l'amor ho pot tot perquè l'amor és difusiu, expansiu, contagiós. Allò que regales et fa més ric. Estimar és la força més poderosa. Mai te'n penediràs, de fer el bé. Mai. Segueix el teu camí i ajuda als altres en allò que puguis. Tu seràs millor i el món serà millor. No ho dubtis. 

La República de la Tramuntana

Entropia

Estic en fase entròpica, és a dir, en desordre creixent, tendint al caos alliberador... Això acostuma a succeir quan l'existència arriba a un punt de màxima regularitat a partir del qual tot esdevé rutinari i previsible. Llavors el sistema activa les alarmes, entra en contradicció amb si mateix i cerca la manera de desestabilitzar-se. Com l'aigua quan comença a bullir, apareixen bombolles pertot arreu, idees, plans, somnis... L'entropia vital podria confondre's amb la fase maníaca, però no és exactament el mateix. La normalitat avorreix, els hàbits cansen, les repeticions maten la motivació necessària per a l'alegria. Per tant, el que cal és fugir, trencar, capgirar, inventar, crear, renovar-se... De vegades has d'allunyar-te de tu mateix i de la resta. El caos, l'entropia, la inestabilitat són imprescindibles com una bona tramuntanada. L'entropia impedeix la paràlisi i ens ajuda a evolucionar. És higiènica. Suposa un risc plausible que ens expulsa de la "zona de confort" en la qual vegetem mig endormiscats. L'entropia ens desperta i ens empeny a trobar la millor manera de tirar endavant. Si no arriba sola, cal anar a buscar-la, invocar-la, desitjar-la. Talment una tempesta, sacsejarà les estructures, s'endurà les boires, esbandirà els dubtes... Res no és estable ni és aconsellable que ho sigui. Viure és anar canviant o fossilitzar-se. No hi ha terme mig. Entropitza't sovint. Va de meravella...

Malgrat les ombres

Sóc l'eremita de Canadell. No tinc ganes d'escriure. No m'agraden els gossos, els gats, les mosques ni la gent que fuma. Com diu Rafael Narbona, el món és ple d'idiotes que viuen adormits mentre ho embruten tot. No crec en la humanitat. Només crec en la Natura i, depèn del dia, també crec en mi. Sóc càtar perquè sóc pur. En mi no habita el mal. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva. 

Escriure és embrutar el món de paraules. La felicitat no té res a veure amb les paraules. La felicitat és una flor senzilla i perfecta que creix en l'escletxa d'una roca. La felicitat és una posta de sol que envermelleix l'horitzó. La felicitat és l'oblit del passat i l'oblit del futur. La felicitat és endinsar-se a poc a poc en el mar i sentir-se peix. La felicitat és menjar un albercoc madur. La felicitat és fer l'amor sense demanar permís. La felicitat és saber que no saps res i aprendre alguna cosa cada dia. La felicitat és un concepte buit (com la llibertat o l'amor) que s'hauria de concretar amb fets consumats. La felicitat és no deure res a ningú i no tenir obligacions de cap mena. 

Sóc l'eremita de Canadell com vaig ser l'eremita de Terradets com seré l'eremita de la fi del món. No tinc ganes d'escriure. La felicitat no té res a veure amb les paraules. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva.

Canvia el teu món

No has de canviar el món, sinó canviar el TEU món, cercar i crear les circumstàncies adients per a desenvolupar el teu potencial com a persona, sobretot quan no estàs bé i el context és advers. O les persones que t'envolten et recolzen i t'ajuden a treure lo millor de tu, o allunya-te'n, siguin parella, amics o familiars. O et valoren o marxes. La salut és lo més important (física i mental). Res ni ningú pot atemptar contra ella. Deixa la vida tòxica i les persones tòxiques ben lluny perquè t'arrosseguen al mal. Has de ser tu mateix i trobar allò que més et convé per a poder florir i fruitar. Una planta que vol sol no pot estar a l'ombra o mor. T'has de salvar. Tu ets lo més important. Ningú té dret a trepitjar-te ni a maltractar-te. Fugir no és covardia. Covardia és quedar-se allà on som infeliços. Covardia és continuar acceptant l'infern del menyspreu. Covardia és no desplegar les ales per a volar cap als teus somnis. Ningú et farà feliç. La felicitat l'has de crear tu mateix. Sovint les persones t'envejaran i et posaran entrebancs. No hi ha res més insuportable per a un infeliç que la felicitat aliena. Sigues tu mateix sense por, encara que et sentis sol. No estàs sol. Les persones que tenen somnis mai estan soles. Sovint la solitud és el preu de la llibertat. No esperis dels altres allò que està dins teu. Creu en tu, somia't millor, estima't... Si canvies el TEU món, demà sortirà el sol, però no esperis que ningú el canviï per tu. Hi ha coses que has de fer tu sol, prendre decisions per tu mateix, jugar-te-la...

Sant Salvador Veritable

Surts a les 8 en punt del matí, el sol et fa l'ullet, carrer Nou amunt fins a la Font de Dalt. Prens el camí de Sant Onofre i comences l'ascensió. T'esperen 500 metres de desnivell fins assolir el cim de 670 m. Passes per la Cova de Veta Negra. 35 minuts. Respires i beus un glop d'aigua. Contemples la panoràmica. Avui farà calor. No notes el cos. És una sensació estranya, com si la ment i el cos no anessin junts. De vegades t'adones que els batecs s'acceleren més del compte. Llavors t'atures un instant i fas una respiració profunda. No hi ha límits. Quan arribes dalt de tot i mires el rellotge no t'ho creus. Menys d'una hora. Has pujat a Sant Salvador Veritable (l'etimologia de Verdera és aquesta: Ver-ta-dera) per la via més costeruda possible. No estàs com una puta cabra, sinó que ETS una puta cabra. Medites. Recordes les 100 primeres pàgines que has llegit del llibre El santuario del Grial en el catarismo. A la portada hi ha una foto del castell. L'autor és un enigmàtic místic d'origen rus que viu a Llançà...

En San Salvador Verdadero el Cáliz-Grial estuvo mucho tiempo y fue rodeado de inmensa piedad. Allí vivieron los inmortales.  

Medites. Sant Pere de Rodes (matriu de tot el romànic, segons Deulofeu) va ser construït per a despistar. El Cap de Creus és un malnom que els cristians van posar al Cap de Venus pagà. Per què us penseu que hi ha 100 dòlmens envoltant la Serra Veritable i la de Rhodes? Casualitat? No hi ha espai més sagrat a Catalunya ni a Europa. Ni Montserrat. Medites mentre el sol t'acarona la cara i les energies tel·lúriques pugen pels txacres i surten per la coroneta. No hi ha cos. No hi ha límits...

En San Salvador existen lugares misteriosos escondidos donde crecen la hierbas para la bebida de la inmortalidad

Per què hauries de baixar? Per què no et quedes aquí dalt per sempre? Sents veus... Un autocar de teenagers anglesos pugen de Sant Pere esbufegant. És l'hora de guillar. Et poses a córrer muntanya avall. Saltes de pedra en pedra. Te'ls trobes enmig del corriol, s'aparten i es pregunten al·lucinats: Qui és aquest runner que guimba per les muntanyes? Santa Helena. Albires el Mar Nostre des de la Muntanya Veritable. Com has fet cap fins aquí? Què t'hi ha portat? Existeix un lloc millor? Qui et beneeix des de dalt? Mas Ventós, Sant Onofre (estan arranjant l'ermita per a l'aplec de dissabte) i els castanyers d'en Mateu... Del castanyer centenari cremat han nascut fills esponerosos. Entre falgueres escoltes els rossinyols. La Muntanya del Rossinyol en la Serra Veritable és la porta d'entrada al Cap de Venus que s'endinsa en el Mar Nostre d'on prové el Sol cada albada...
   

   

Cui prodest

Avui comença el mes de juny. Deixeu-me aprofitar la calma dominical per a fer unes reflexions a l'entorn del que ha succeït a BNA aquesta darrera setmana tràgica de maig. 

Fa sis mesos, l'exdiputat imputat ciutadà Cañas va profetitzar que ens muntaria un "Ulster que os vais a cagar". L'Ulster ja ha arribat mitjançant una decisió inexplicable de l'alcalde convergent Trias i la inestimable col·laboració dels "antisistema-okupes". La paradoxa inicial consisteix en aquesta sospitosa sintonia entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra per tal de perjudicar els interessos de Catalunya. Perquè, no ens enganyem, la clau per entendre el que està passant és preguntar-se qui se'n beneficia (Cui prodest). La resposta a aquest interrogant ens ajudarà a esbrinar els fets i els objectius.

L'anomenat "Procés" (fa 100 anys que un jueu de Praga escrivia una obra titulada així, que potser ens convindria rellegir per tal de dilucidar els esdeveniments kafkians que ens han "caigut" a sobre) anava la mar de bé: la premsa internacional en parlava a bastament, totes ens ponien, el guió de l'ANC se seguia de forma impecablement pacífica i democràtica. Tot flors i violes fins a l'endemà de les eleccions europees. Els resultats del 25M van encendre totes les alarmes i es va activar un dels plans preparats pels serveis d'intel·ligència espanyols. Els tímids intents de promoure la violència a Catalunya (plantofada navarresa, crema de bandera espanyola a Terrassa, etc.) havien fracassat fins al punt de resultar irrisoris. Calia fer-la més grossa. Tot estava previst i era una qüestió de temps.   

Fins ara, els turistes em preguntaven sobre el tema de la independència i jo, amable i didàctic, els en feia deu cèntims. Aquest matí, un turista m'ha preguntat: Què està passant a BNA? Aleshores m'he adonat que l'objectiu de l'enemic havia reeixit. Miro els diaris internacionals, i els espais que abans s'omplien parlant del Procés ara són okupats pels avalots que pateixen els carrers de BNA. El mateix val per a les converses, tertúlies televisives o radiofòniques. És a dir, la cortina de fum de la violència ha tapat la llum diàfana del Procés. Aparentment, una cosa no té res a veure amb l'altra, atès que els okupes incendiaris no branden cap estelada, però no badeu, amics, no badeu. Anem amb el lliri a la mà i fem volar coloms massa de pressa. Diem blat abans d'hora i no som conscients que l'enemic no dubtarà a emprar els mètodes més sibil·lins i abjectes per tal de fer-nos encallar. Espanya es juga la supervivència econòmica.

Aprofitant l'avinentesa, les forces d'ocupació de l'estat han pres posicions a casa nostra. En el memorial que el Conde-Duque d'Olivares va escriure per a Felip IV (aviat tindrem Felip VI), diu: 

"Hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente..."

La gente que han metido són aquests: 1 - 2 - 3  Amb quin permís? Amb l'excusa de protegir a qui? Continuaran els avalots? Hi haurà més kale borroka? Seguiran desprestigiant els Mossos? Suspendran l'autonomia? A qui beneficia tot plegat? No cal tenir cap màster per a saber la resposta. A qui perjudica? Al Procés. Si la paraula VIOLÈNCIA queda associada a BNA i, de retruc, a Catalunya, cagada l'habemus. El món rebutja això. Em temo que el CNI està fent bé la seva feina, i el més calent és a l'aigüera. Abans del 11S la troca s'embolicarà i arribarem al 9N amb els pixats al ventre... Tot són "provocacions" gens innocents. Forces d'ocupació, violència de falsa ensenya, emmascarats sense identificar... Fa tanta pudor que es torna irrespirable. Els interessa emmerdar-ho encara més. Que hi hagi sang i morts. Llavors, l'estat podrà actuar per a "defensar-nos"... Pilleu? 

M'aturo aquí, que fa bon dia i vull menjar cireres Summit a Ceret. Espero que la tramuntaneta no vagi a més.

     

Vinya del Rei

Wikiloc-3

Bye bye Europa

Jo també vaig creure en Europa. Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista. 

A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats. 

Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la troika financera posant el poble contra les cordes. 

Europa ha de canviar de model polític i econòmic, cosa complicada perquè cal enderrocar el capitalisme salvatge sobre el qual es manté l'actual status quo, un capitalisme que, a poc a poc, s'està autodestruint tot solet, atès que és insostenible per se. Alhora, Europa ha de deixar pas a l'emergència de les nacionalitats versus l'immobilisme dels vells estats. 

Quan dic "Bye bye Europa" em refereixo a l'Europa antiga i mercantil que fa aigües pertot. O ens reinventem o tenim els dies comptats, cosa que afavoreix USA, Xina i Putin. 

Quan alguns ens amenacen amb quedar fora d'aquesta Europa, me'n ric com David Fernández. Abans, ser "europeu" era un prestigi, ara és una vergonya que posa en risc el nostre futur. 

Que el PP sigui residual a Catalunya, que en Navarro hagi anorreat el PSC, que CiU hagi aguantat bé i que ERC hagi guanyat... Tot plegat són bones notícies a casa nostra. 

Si les coses no canvien radicalment, deixaré de considerar-me "europeu". En tinc prou amb definir-me com a mediterrani...       

Wikiloc-2

Wikiloc-1

Asteroïdeu

Mountain Trail

Matí de Mountain Trail. He pujat pel camí de Mas Ventós fins al dolmen de la Muntanya d'en Caselles, he travessat a l'altra banda del rec de Mas Ventós per a visitar el dolmen homònim (una sendera fomuda, acabada de marcar amb línies grogues). Com que no he volgut tornar pel mateix camí, m'he complicat la vida muntanya amunt cercant l'accés “directe” a Mas Ventós...

Sort dels pantalons llargs i de la jaqueta de màniga llarga. Molt complicat, amunt i avall pels talussos de pedra seca, saltant de feixa en feixa, patint entre matolls espinosos. Finalment he arribat al mirador de Mas Ventós fet un cristo. Ha sigut pitjor que el dia que cercava la ruta a Sant Salvador per la torre de la llum que hi ha damunt els castanyers d'en Jumbet. Hi ha hagut moments on només m'han guiat els passos dels senglars, és a dir, els rastres de terra remoguda que indiquen una sortida viable, però que tenen el handicap d'estar fets a l'alçària dels porcs, no pas dels animals bípedes amb la qual cosa només et queda l'opció de posar-te a marrameus o d'endur-te (pit i collons) els arbustos per endavant. La putada és que la majoria de la vegetació d'aquesta zona punxa perquè té espines (argelaga) o pel fet que els branquillons dels arbusts són secs i esmolats.

Prometo solemnement no tornar a fer-me malbé les extremitats entre la malesa, saltant de pedra en pedra com una cabra, esgarrinyant-me sense clemència. Amics, feu-me cas: us recomano seguir els camins traçats, que per això van ser fets i provenen de segles i segles de saviesa humana.

Sense les MT500 no me n'hagués sortit pas. La seguretat que em proporcionen és excel·lent. Porto tres sortides fortes i ja se'n ressenten, pobrissones. Al pas que vaig (mai millor dit) no arribaran a l'estiu. La sola es va desgastant a còpia de trepitjar pedra viva i suportar les estrebades d'un animaló esverat de 80 kg. Massa extrem. He d'acostumar-me a caminar més tranquil. No puc arribar a casa i abocar mig pot de Betadine cada cop que surto a trescar. Això s'assembla molt al masoquisme.

La baixada ha sigut un passeig pel Coll de la Creu Blanca avall fins a Pau. Tornant, meditatiu, rumiava que la vida és així: primer pujada, riscos, complicacions, patiments, reculades, esgarrinxades, moments de dubte, desorientació, tossuderia, confiança, esperança, i atènyer el cim finalment... Uffff

A Terradets m'emboscava (em perdia pel bosc fins que retrobava el no-camí de tornada) i aquí m'embardisso. Perquè sempre he defugit els camins prefabricats. Sóc una soca, un tros d'ase. I mira que en són, de còmodes els camins amb ratlletes de colors i senyalitzacions verticals. Doncs no. Sempre enderiat a descobrir alguna cosa nova, quan l'únic que descobreixo és que puc tirar endavant tot solet encara que no hi hagi "camins" a la vista. Vet aquí la lliçó.

Mountain Trail? Més aviat la vida mateixa; i la satisfacció, el premi, quan sota la dutxa penses: ho he aconseguit, he tornat viu, sóc un màquina... i a sobre ho puc explicar! :)

Feliç perquè les patateres m'han florit.