ENTRELLUM labelitzat!

Cagonlou! Per fi, per fi, per fi he acabat d'etiquetar els 529 posts d'ENTRELLUM (since 21.12.05). Una feinada de por. Des del dia 27 de desembre fins avui! Totes les vacances entretingut rellegint i republicant post per post. (Em sap greu pels de Bloglines). El resultat és una absoluta bogeria: 545 etiquetes que inclouen paraules genèriques, noms propis, topònims, etc. El rànquing l'encapçala l'etiqueta "poemes" amb 66 referències. A continuació (amb + de 20 referències):

(64) política

(62) filosofia
(57) blogologia
(50) L_OI
(40) llibertat
(39) amor
(34) paraules
(33) escriure
(33) somnis
(32) premis
(30) institut
(29) Catalunya
(28) religió
(27) literatura
(27) Montilla
(27) poesia
(27) Vallromanes
(26) catosfera
(26) llibres
(25) veritat
(22) futur
(22) jardí
(22) solitud
(21) traduccions
(21) mort
(21) música
(20) llengua
(20) Nietzsche
(20) ombra
(20) silenci

Això de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrinar quines són les paraules que empra més sovint. En el meu cas, he descobert que faig anar molt (potser massa) les següents paraules:

llibertat
somni
veritat
futur
solitud
silenci
pluja
misteri
lluna
platja
llavi
horitzó
ombra

O sigui, que aquesta nova eina que ofereix Blogger ens ajuda a orientar-nos amb eficàcia dins la selva blogològica. Si, a més dels labels, afegim l'ajut del cercador que té cada blog, aleshores la tasca resulta encara més fàcil.

Em sento com si m'hagués tret un pes de sobre. Hem desmuntat l'arbre de Nadal. A migdia, els cavalls han passat tres tombs per davant de casa. Sant Antoni. El sant de la Tau. El meu sant...

[Escolto April in Paris, una meravella de cançó interpretada l’any 1956 per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. La lletra parla de l’encís (charm) de la primavera a París, la ciutat més bonica del món. Els marronniers en flor (chestnuts in blossom), el perfum de l’amor… Si la perfecció musical existeix (amb el permís de Johann Sebastian), és això: aquestes dues veus unides i aquest solo de trompeta…]

Cibersexe

Sònies, Mireies, Candeles... Proliferen les escalfabraguetes catosfèriques. Són una epidèmia. El cibersexe guanya terreny. El cibersexe funciona. El cibersexe mola. Onanisme digital (en el doble sentit del terme). El ratolí i el teclat empastifats. Els reprimits malcardats que s'adiccionen a aquesta mena de blogs només demostren que la il·lusió és el motor de les nostres vides. I és que alguns confonen l'erotisme amb l'il·lusionisme o, com es diu en castellà, el culo con las témporas. Confesso que a mi els blogs eròtics no em fan trempar gaire. Hi ha coses pitjors, com ara els blogs polítics. Aquests sí, que destrempen. Són una pandèmia clònica, una pesta bubònica. Vade retro. Però el cibersexe està de moda. ¿Encara no l'has provat?

Aforisme 2 + poema

Quan tot està perdut és quan més tenim a guanyar.

--&--

Poema escrit ahir divendres a les 19:23 (dedicat a Penèlope):

AQUEST HIVERN

Aquest hivern que no és hivern
Aquest gener de ginesta i papallones
Aquest silenci que diu el que callen les paraules
Aquest retrobar-te després dels anys i enamorar-me de tu encara més

Aquest hivern que no és hivern
Aquest florir de les cendres quan la nit es marceix i l'horitzó s'envermelleix

Aquest hivern que no és hivern
Aquest delit d'estimar-te

Aforisme 1

Si no saps cap a on has d'anar el millor que pots fer és aturar-te, però no gaire, perquè els que s'aturen massa mai no arriben enlloc.

Complexitat

Probablement el repte més gran que a hores d'ara té plantejat la humanitat és gestionar la complexitat. El mateix podem dir de les persones particulars. Hem de ser capaços de viure dins un món cada cop més complicat. Aquesta complexitat és doble: les relacions amb els altres són força complicades i també és complicada l'autogestió de la nostra pròpia interioritat, sovint plena de contradiccions. Podem arribar al col·lapse, naufragar en l'intent de sortir-nos-en, però es tracta de surar, de no defallir, de tocar quatre mil tecles alhora i fer que la melodia soni...

En tot cas, algunes i alguns no tenen cap problema en aquest sentit. Són la gent simple que tot ho arregla amb un parell d'idees simples, la gent que viu tota la vida pensant que el món es divideix en blanc o negre, bo o dolent, dreta o esquerra, déu o dimoni, to be or not to be, m'estima o no m'estima... Aquesta gent simple que ho simplifica tot és la que acaba complicant encara més les coses.

Una molt bona notícia

L_OI al Saló del Sexe en Català

Com ja vaig anunciar, presentarem L_OI al II Saló del Sexe en Català que se celebrarà a la Fira de Manresa dels dies 30/3 a l'1/4 de 2007 (un bon preludi per a la Setmana Santa). Han renovat el web i ja han posat la informació sobre el llibre. Aquí teniu el banner:

14 anys

Avui la meva filla fa 14 anys.

Avui fa 14 anys que vaig plorar quan, rosseta com un fil d'or, me la van posar al braços embolcada amb una tovallola blava.

Avui fa 14 anys que, de sobte, vaig descobrir que existia algú més important que jo.

Avui fa 14 anys que intento ser un bon pare i no estic gaire segur d'haver-ho aconseguit.

Avui fa 14 anys que sé que (escrigui el que escrigui i guanyi els premis que guanyi) ella és el meu millor premi i la meva millor obra: el millor que deixaré en aquest món.

Per molts anys, Marina!

Can Dominguet

Tret d'algunes finques privades d'accés restringit, puc dir que conec el terme municipal de Vallromanes pam a pam. 10,7 km². 70% de bosc. 70 masies. 2.000 habitants. Camins, senderes, barrancs, fonts, arbres, ocells, senglars, racons idíl·lics... Fa set anys que hi estic empadronat, però en fa més de deu que pedalo i camino per aquestes contrades. Avui us mostraré la meva última troballa.

Més amunt de Can Gurguí Gros, a llevant del camí de Cuquet, hi ha aquesta entrada amb dues columnes quadrades de totxo amb rajoles (BONESBARJO | ANY 1922) i un cadenat:

L'havia vist mil vegades i sempre m'havia cridat l'atenció la data (1922), però mai no havia gosat d'entrar-hi. Fins aquest matí. El camí puja tres-cents metres tot fent una corba ampla cap a l'esquerra que condueix a una esplanada on hi ha una petita casa situada a la falda obaga de la muntanya de Can Gurguí:

Es tracta de Can Dominguet. L'edificació, ben emboscada, mig camuflada rere una mimosa, no té cap mena d'interès. Segurament va ser feta l'any 1944, segons consta en una inscripció a la façana (JL AÑO 1944). El més interessant són les dotze rajoles encastades sobre la porta d'entrada en les quals podem llegir quatre versos molt curiosos escrits amb un català d'allò més verdaguerià:

Llum... ocells... flaire... exquisida...

ací el viure és bell i clâ;
ací el cor pren nova vida
i hom s'hi sent més catalá.

Fixeu-vos en la profusió de punts suspensius al primer vers, en el clâ, en l'hom i en l'accent tancat de catalá. Tota una relíquia lingüística pre-fabriana. Sobretot m'ha sobtat el vers final amb el qual, després d'una exaltació de la natura, el poeta apel·la al sentiment patriòtic... la catalanitat. M'encantaria saber qui fou l'autor del poema i a qui se li va acudir la genial idea de posar-lo aquí, presidint aquest humil casot...

Em quedo una estona contemplant l'indret. Em ve al cap la cabana en la qual va amagar-se Unabomber a la Serra de Montana... Aquí fa molt de temps que no hi viu ningú. No estaria malament esbrinar qui és el propietari i llogar-la per tal de poder aïllar-me...

Torno xano-xano pel camí de la carena. El sol, tímidament, fa acte de presència, enlluernant l'horitzó marítim...

Cap al sud, mig emboirada, batega la ciutat dels prodigis...

Actualització 25.2.08

El propietari de la finca, el Sr. Antoni Layret, m'ha enviat un mail on aclareix la meva confusió a l'hora d'anomenar aquest casa "Can Vinagre":

Per cert, fa vosté referència a unes rajoles a la façana de Can Vinagre, doncs bé, aquesta casa no és diu can Vinagre. El seu nom correcte és Can Dominguet, abans Can Sanjoan, i anomenada popularment Bonesbarjo. Les rajoles de la façana les vàren col.locar el Sr Giró (avi Girò + ) antic manobre del poble i molt conegut pels que portem molts anys al poble (els seus fills encara son pel poble), al voltant del anys 40, per ordre del meu avi. Igualment, els textos, segons tinc entès, son del pare del meu avi, Joaquim Layret Massana.

Mai adéu

No dir mai adéu. No dir mai adéu i romandre en el límit exacte on s’ajunten passat i futur. No dir mai adéu i confondre el desig amb la realitat. No dir mai adéu i esperar que demà les coses millorin. No dir mai adéu i tranuitar totes les nits fins que arribi la fi del món. No dir mai adéu i entomar la solitud. No dir mai adéu i obrir de bat a bat les finestres perquè entri el vent del nord. No dir mai adéu i abraçar cada segon com si fos l’últim segon. No dir mai adéu i comprendre que tot és un joc que va inventar-se un déu foll que s’avorria. No dir mai adéu i gronxar-se en el balancí dels mots com si els mots fossin l’única salvació que ens queda enmig d’aquest desgavell de cors. No dir mai adéu i tallar tot els lligams que ens aferren a les ficcions. No dir mai adéu i lliurar-se al deliri de les passions. No dir mai adéu i cremar totes les naus per a estalviar-se la temptació del retorn. No dir mai adéu i emmalaltir d’amor. No dir mai adéu i ensopegar mil cops amb la mateixa pedra. No dir mai adéu i acomiadar-se de tot i de tothom. No dir mai adéu i fer-te un petó, només un petó, Mahalta, abans que la nit abaixi el teló… No dir mai més adéu i esperar una nova primavera.

Putes

Sempre que les dones es barallen hi ha un home pel mig.

Via Sois todas unas putas

100 maneres de dir puta en català

Dia de Reis

Em llevo tard. Planxo 10 camises. M'assabento (via telefònica) de qui és el guanyador del Premi Josep Pla d'enguany. No puc donar cap pista perquè el veredicte és aquesta nit. Fa un solet que enamora. Ara menjaré alguna cosa i, encabat, me n'aniré a passejar... Els Reis m'han portat algunes cosetes: un pijama, quatre parells de mitjons, un parell de samarretes CK, un clauer de plata, el CD de Xavier Monge Trio & Carme Canela titulat Altres cançons a Mahalta...

Anit, a la cavalcada del meu poble, ningú s'ajupia a arreplegar els caramels... Malaguanyats. Els de la brigada de neteja de l'Ajuntament els van haver de recollir tots.

Demà passat tornem a la feina. Ja era hora. Hem sobreviscut un altre Nadal.

L_OI al Línia Vallès

Més ressenyes de L_OI

Decepcions

La vida és un camí empedrat de decepcions. Sempre esperem massa dels altres i els altres sempre esperen massa de tu amb la qual cosa la decepció és inevitable. Després hi ha el maleït mecanisme idealitzador que tergiversa la realitat fins a extrems inimaginables. Poc a poc, amb els anys, vas assumint que la cosa més difícil del món és la comunicació profunda amb els altres; vas acceptant que la teva solitud és substantiva, substancial, indeludible; que qualsevol intent de llençar ampolles amb missatge és completament inútil enmig d'aquest oceà de confusió i banalitat aterridores. La culpa no és de ningú. No hi ha culpables. La teva covardia. El teu egoisme. Les teves contradiccions. Les divergències entre el cos i l'ànima, entre cor i el cap, entre la raó i els sentiments, entre els sentiments i les sensacions, entre el deure i el plaer, entre el present i el passat, entre el poder i el voler, entre el que és anecdòtic i el que és categòric, entre el nucli i els electrons, entre la ficció i la realitat, entre la literatura i la vida... Massa divergències. ¿Quantes vides distintes voldries viure alhora si poguessis? El més important de tot és no enganyar-se. Jo sóc un home sol que es contradiu i que (potser per això) té molts problemes de relació amb els altres. Un home sol que, malgrat tot, té la sort i el privilegi de ser estimat: el regal més immerescut de tots. Sí, la vida és un camí empedrat de decepcions, però no és una merda. Paga la pena viure per a descobrir qui ets, què pots arribar a fer, quin sentit té tot plegat. Paga la pena viure per aspirar a la lucidesa, una lucidesa que mai no serà definitiva, però que t'ajudarà a sobreviure a pesar dels mals moments. El balanç final sempre serà positiu: també de les decepcions se'n pot aprendre.

Eternitat

Encara que marxis, no te’n vas.

Et quedes aquí amb l’oreig,

amb el porpra que tenyeix

el cel crepuscular.

Et quedes i ets

la sang del cor que em batega,

el fum de l’encens que crema,

la llum de la lluna plena

que s’esmuny per la finestra

i em parla de tu a cau d’orella.

Encara que marxis, no te’n vas.

Els carrers de la ciutat t’acullen sense tenir-te.

La gent que t’acompanya són espectres de carn,

figurants d’un pessebre al qual no pertanys.

Perquè em penses amb totes les teves

cèl·lules.

Encara que marxis, no te’n vas.

¿On aniries a raure que t’allunyessis

un sol pas?

Et sento entre els dits quan teclejo,

arraulida sota les ungles,

a la comissura dels llavis,

destil·lant-te...

Et sento dins el crani,

ballant la dansa de

Shiva.

Et sento quan cloc les parpelles

i et veig sencera i radiant

mirant-me amb els ulls

tan tendres.

Encara que marxis, no te’n vas.

L’eternitat és un instant que

s’allargassa entre les teves

mans.

powered by ODEO

Hi ha blogs realment espectaculars

Eros e Psique

El maig de 1934 Pessoa va publicar a la revista Presença un dels seus poemes més esotèrics, basat en el mite de l'Amor i l'Ànima...

EROS E PSICHE

Conta a lenda que dormia
Uma Princesa encantada
A quem só despertaria
Um Infante, que viria
De além do muro da estrada.

Ele tinha que, tentado,
Vencer o mal e o bem,
Antes que, já libertado,
Deixasse o caminho errado
Por o que à Princesa vem.

A Princesa Adormecida,
Se espera, dormindo espera,
Sonha em morte a sua vida,
E orna-lhe a fronte esquecida,
Verde, uma grinalda de hera.

Longe o Infante, esforçado,
Sem saber que intuito tem,
Rompe o caminho fadado,
Ele dela é ignorado,
Ela para ele é ninguém.

Mas cada um cumpre o Destino
Ela dormindo encantada,
Ele buscando-a sem tino
Pelo processo divino
Que faz existir a estrada.

E, se bem que seja obscuro
Tudo pela estrada fora,
E falso, ele vem seguro,
E vencendo estrada e muro,
Chega onde em sono ela mora,

E, inda tonto do que houvera,
À cabeça, em maresia,
Ergue a mão, e encontra hera,
E vê que ele mesmo era
A Princesa que dormia.

No el penso fer malbé traduint-lo. Fa anys que estudio aquest poema i cada cop que el rellegeixo trobo una nova pista, un nou matís que m'acosta al seu sentit últim. Necessitaria 100 posts per a poder explicar TOT el que conté. Us deixo només uns enllaços. Ja us ho fareu.....

http://segueixlallum.blogia.com/2005/042402-eros-i-psique.php
http://library.thinkquest.org/J002356F/erospsyche.htm
http://www.plotinus.com/eros_pictures_copy2.htm

Palazuelo translacional

Hi ha coses molt difícils d'entendre, com ara que el MACBA obri a les 11 del matí els dies laborables i a les 10 els festius. ¿Per què no obre cada dia a les 9? Els turistes (la majoria de visitants) solen matinar per aprofitar el dia. I els que no som turistes també. Hem fet temps anant a la llibreria La Central del carrer Elisabets. Bar amb zona wifi. Te verd amb menta. A les 11, lògicament, hi havia una bona cua per a les entrades. Tercermundista.

Una altra cosa difícil d'entendre: la pintura de Palazuelo. El paio comença pintant formes repetitives on predomina la línia recta amb blancs i negres, passa a les formes repetitives fetes amb línies corbades i acolorides, per acabar amb els quadres de gran format totalment coloristes. De les escultures millor no parlar-ne. El més divertit: els títols presumptament espirituals i tota la xerrameca poeticopitagòrica amb la qual vol revestir els seus gargots: una mala barreja de Kandinsky, Mondrian, Klee i Chillida. Si Palazuelo no s'ho hagués muntat amb la dona del seu marchand, potser seria més conegut i la seva pintura una mica més reeixida...

Més coses. L'imparable avenç dels anglicismes. Veig que, en els cartells, les plantes del MACBA són anomenades nivell. Per exemple, l'exposició de Palazuelo està al nivell 1. Això és una traducció calcada del level anglès.

Una altre paraulot que he descobert avui mateix en el prospecte promocional del PRBB (Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona). A la primera pàgina trobes el següent titular:

Des del sud d'Europa liderem la investigació biomèdica translacional

Llegeixo per primer cop la paraula translacional i penso que hi ha una errata: han posat una "l" on havia d'anar una "n": transnacional. Però resulta que no, que la paraula translacional existeix i s'ha posat de moda per a substituir la paraula aplicada. Prové del mot anglès translation. Si vas al web surts de dubtes:

From Southern Europe we lead biomedical translational research

L'edifici (que he tingut el privilegi de poder visitar per fora i per dins) és una meravella arquitectònica. Concebut com un claustre, amaga a sota un pavelló poliesportiu! Hi ha fusta pertot arreu, des de la pell fins les entranyes. Encara no fa un any que fou inaugurat. Capdavanter en la recerca biomèdica, acabarà acollint un miler de persones dedicades a la investigació.

Última cosa. Ja resulta impossible trobar a Barcelona un(a) cambrer(a) que parli català. Si aneu a menjar al restaurant Agua (davant mateix del PRBB, a peu de platja, amb terrassa i vistes magnífiques) us recomano la paella de carxofes, gambes i sèpia feta al forn. Val la pena. Sens dubte, el millor restaurant en relació qualitat-preu d'aquesta zona olímpica.

Groc

He caminat tres hores per la muntanya. Ho trobava a faltar. Un matí radiant. El sol de l'hivern senyorejant tots els àmbits. Ni una ànima. Sol i vern, trescant. D'antuvi he visitat la Roca Foradada. Després, carena amunt, fins a Sant Mateu. Han eixamplat els camins. Han netejat la franja perimetral de les urbanitzacions. Hi ha llenya per a parar un tren. La molsa preciosa. El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor. He vist papallones! Mai no hagués pensat que veuria papallones el 2 de gener. El mar quiet allà baix, brillant com un espill. Si corre la sang corren les idees. El meu cervell funciona més nítidament i bull en ocurrències. Intento no pensar, però no puc. Voldria gaudir del paisatge, oblidar les cabòries, però no puc. Per exemple, se m'ha acudit un possible post titulat Salvador Sostres + Lo Cartanyà = Toni Ibàñez. Encara el tinc voltant pel cap... No, no i no. ¿Per què he d'obeir SEMPRE el meu maleït cervell? M'hi nego. Vull ser lliure, no dependre tant d'ell. Aquest matí obeïa sobretot les meves cames. Al cervell li he dit: calla. Mirant el mar, assegut sota la figuera centenària, he meditat sobre la vida i sobre la mort... El groc de les fulles del roure m'ha robat el cor.

Quan he baixat, la meva dona m'estava esperant. Va, dutxa't i vesteix-te, que et convido a dinar. Hem anat al Mont-Bell. Carpaccio de gambes, foie, morro de bacallà amb rossinyols, vi blanc verdejo de Rueda. Sobretaula dialògica. Les parelles han de tenir temps per a parlar amb calma. La parella és una flor delicada que cal cuidar. Contra tot pronòstic, aquesta meva orquídia ja fa 21 anys que dura. Me'n faig creus. Res a la vida no m'ha durat tant...

Fito & Fitipaldis, Por la boca vive el pez

Kundera & Thoth

Si escriure no fos gratificant, ja hauria deixat d'escriure. Això es pot aplicar a qualsevol altra activitat. Crec que fou Kundera el que va dir en algun dels seus llibres (me'ls vaig llegir tots, però ja he oblidat els títols i ara em fot mandra buscar-los per la biblioteca perquè deuen estar a la tercera fila del darrere): La felicitat és el desig de repetir. Una frase-trampa. Després explicaré on està la trampa. Amb el temps, escriure esdevé un hàbit tan arrelat que ja no en pots prescindir, com ara fumar. El dia que no escrius res t'adones que et manca alguna cosa, que has perdut el dia. La gent que no escriu no té aquest problema: viu i prou, sense més complicacions. En canvi, els que hem adquirit l'hàbit diari d'escriure no en tenim prou amb la simple vivència, sinó que necessitem aparaular la vida, verbalitzar les experiències, explicar-les, deixar-ne constància gràfica. Jo no dic que no es pugui viure sense escriure (i sense llegir) o que viure sense escriure (i sense llegir) sigui millor que viure amb la necessitat de l'escriptura (i la lectura); el que jo dic és que per a mi la vida sense escriptura és una vida estèril, inconcebible. ¿Com he arribat fins aquesta lamentable malaltia? Bona pregunta. La grafomania no s'improvisa d'un dia per l'altre; igual que la lectomania no apareix havent llegit dos llibres. Si abans he esmentat Kundera (i encara he d'explicar la seva frase-trampa), ara esmentaré Plató. Al final del Fedre (274a - 278b), l'eminent deixeble de Sòcrates, parlant del mite de Thoth (el déu llunàtic amb cap d'ibis, creador de l'escriptura), afirma que l'escriptura inclou un doble perill: per una banda, és incapaç de reproduir la veritable realitat en la mesura que les paraules escrites són aparences (δόξαι) que la suplanten; i, per una altra banda, l'escriptura pot afavorir la desmemòria perquè confiem massa en l'escrit, en el signe extern d'aquesta veritable realitat que les paraules mai no podran atènyer. Plató preconitza que cal escriure no pas en papers (o pantalles), sinó en l'ànima i, per això, és partidari de la diàlectica oral en comptes de l'escrita. Llavors, d'acord amb Plató, escriure suposaria un allunyament de la vida, una representació de la realitat mitjançant el Logos i, en conseqüència, un enfosquiment de la veritable llum dins l'ànima la qual queda emmascarada per aquestes paraules-ombra... Escriure és ombrejar(-se). Tot escriptor és ombrívol. Ara torno a Kundera. La reiteració escrividora (o la repetició de qualsevol altra activitat gratificant) és una trampa perquè, sí, potser ens adelita d'allò més repetir i repetir i repetir quelcom que ens fa feliços, però alhora podem córrer el perill de què, a còpia de tanta repetició, allò ens acabi avorrint i fastiguejant. ¿Qui m'assegura que el que més m'agrada fer ara no arribi a esdevenir insuportable algun dia? ¿Puc cansar-me de la felicitat (o de la repetició sistemàtica d'allò que em fa feliç)? Deixo l'interrogant a la pantalla juntament amb aquests cinc punts suspensius..... mentre segueixo escoltant el Cantabile de Paganini.

El primer post de l'any

Avui fa justament tres anys (1.1.04) que vaig perpetrar el meu primer post. Recordo que fou després del Neujahrskonzert (que intento no perdre'm mai. Començar l'any amb música clàssica -aquesta apoteosi burgesa que és l'espectacle vienès- em renovella l'esperança en la Cultura Occidental, tan periclitada per les noves barbàries del segle XXI).

¿Què dir sobre aquests 3 anys de blogueig? Que s'ha convertit en un hàbit necessari (¿saludable o nociu? ¿vici o virtut?). Que cada cop m'agrada més. Que ha suposat tota una nova manera d'entendre el fet d'escriure (ciberliteratura). Que és un laboratori d'experimentació contínua. Que és un immillorable aparador d'autopromoció. Que fins i tot resulta rendible. Que, almenys, em consta que tinc lectors (entrellumaires: un petonet a la galta a totes i a tots). Que he pogut conèixer gent interessant. Que la CATOSFERA ha esdevingut un nou territori comanxe que parla la llengua mil·lenària d'una tribu a la qual em sento molt orgullós de pertànyer. Que el blog ja és indestriable de la nostra essència i de la nostra existència. Que aquest dietarisme digital és un poti-poti de gèneres força arriscat que em permet parlar de TOT i àdhuc de mi mateix. Que em dóna la llibertat creativa que no em donaria cap subvenció ni cap editorial ni cap diari ni cap ràdio ni cap TV ni res del món. Que m'ofereix la possibilitat de rebre les crítiques que necessito per a superar-me. Que és collonut: el millor invent de la història.

Potser sóc massa optimista. Potser això no és res més que una altra moda passatgera. Potser flipo mandonguilles i pixo fora de text. Tant se me'n fot. Deixeu-me somiar. Somieu amb mi. És gratis.

Ara me'n vaig a dormir. El sol ja està sortint... Hi ha un ENTRELLUM a l'horitzó que em recorda la teva mirada... Hi ha un cel esquitxat d'estels que em recorda la teva pell esquitxada de pigues ... ¿Vols venir amb mi? ¿Vols que ens fuguem? ¿Vols que et faci un poema?

Escriure és construir amb la precarietat de la llengua un reservori fràgil per estotjar-hi la inquietud de pensar, les absències de la raó, la natura imprevisible de les hores, les agitacions sexuals, la bellesa de les coses, el desfici, les batalles de l'amor, les ràbies i els plers, la dolcesa dura de viure.

Benvinguts a ENTRELLUM 07

Tot comença prop del final

Amb aquest post acaba ENTRELLUM 06 (510 posts & 70.000 visites) i comença ENTRELLUM 07. Com diu la cançó de Fito & Fitipaldis:

Puedes encontrarme cerca del final
Porque todo empieza cerca del final

Aquí ens seguirem trobant, entrellumaires.
Us desitjo un 2007 inoblidable.