3.1.09

Nítida nit

Degoten les hores inútils com un plugim de parsimònies líquides. Viure és fugir, defugir-nos. Arriba la nítida nit de puntetes com una fada sense ales que ha perdut la brúixola dels somnis. Parlo amb enigmes. Tu, només tu, saps desxifrar-los. Tantes paraules. Tantes. Dins teu habito.

NITIDA NOTTE

Sgocciolano le ore inutili come pioggerellina di parsimonie liquide. Vivere è fuggire, sottrarci. Arriva la nitida notte di puntine come una fata senza ali che ha perduto la bussola dei sogni. Parlo con enigmi.Tu, soltanto tu, sai decifrarli. Tante parole. Tante. Dentro te abito


2.1.09

El punt de no retorn


"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas
y la certeza del imposible regreso"

D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit)

He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta:
Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar
És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay. Per tant, la frase completa hauria de ser:
Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar
Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas, publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa.

La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des de la mítica Odissea d'Homer. Ulisses, al final, després de molts anys i moltes peripècies, aconsegueix retornar a la seva Ítaca particular. D'acord amb la frase que cita Vila-Matas, em pregunto quin hagués pogut estar "el punt de no retorn" en el viatge ulissíac... És a dir, ¿què hauria hagut de passar perquè Ulisses ja no pogués tornar a Ítaca? (llevat, esclar, de la seva mort)

Ens passem mitja vida "anant" i l'altra mitja "tornant". Tornem als indrets i a les persones amb les quals hem establert alguna mena de lligam. Hi ha indrets i persones que "ens atrapen". Però no només indrets i persones, sinó també músiques, llibres, activitats, projectes... Hi ha coses a les quals tornem i tornarem sempre: llibres que rellegirem, cançons que ens acompanyaran... ¿Què és, si no, la llar (home sweet home)? Aquell lloc on sempre volem tornar, i hi volem tornar perquè el sentim "nostre"... ¿Possessió, amor, record? Ens passem la vida cercant paradisos. Uns llavis, uns ulls, uns braços, que ens acullin... L'aixopluc, el recer, el caliu... Sempre serem nadons tremolencs que enyoren la sina materna... Retornem sempre al paradís del qual un dia vam ser expulsats... Tu sabràs on tens la teva Ítaca particular...

Què ha de succeir, doncs, perquè el retorn sigui impossible? Quin és aquest misteriós "punt de no retorn"...? Fins on cal anar per "anar massa lluny", tan lluny que ja no puguis tornar?

1.1.09

5 anys de blogs

Ho recordo com si fos ara: va acabar el concert d'Any Nou de la Filarmònica de Viena i vaig perpetrar el primer post de la meva vida... a Can Blogger, of course, al qual segueixo sent fidel. Parlo del dia 1 de gener de l'any 2004. Ja han passat cinc anys, tot un lustre! Aquell primer blog el vaig titular Tros de Quòniam perquè així es titulava l'últim llibre que havia publicat. 5 anys, que es diu aviat. Ha plogut molt des d'aleshores.

TdQ va durar dos anys (04-05). Després en van venir altres... ENTRELLUM ja fa tres anys que funciona (06-07-08).

Ara, escoltant les primeres notes del Danubi blau, m'entra la nostàlgia... aquesta sensació de què tot retorna, de l'etern retorn de les mateixes coses, que diria Nietzsche.

Sona el telèfon. És ma mare que em desitja bon any nou.

Les notes del Danubi blau, la veu de ma mare, aquesta nostàlgia tan profunda que es barreja amb la ressaca d'una nit massa llarga...

A casa tothom dorm encara. Només jo tinc els ulls esbatanats. Flueixo com el Danubi, amb els braços ben oberts, cap al demà...

Aplaudiments. 1 de gener. Cinc anys. La marxa Radetzky....

Benvinguts al 2009!

31.12.08

Bye-bye 2008

Avui s'acaba un any estr-any... (Dic "estrany" perquè ara em fa mandra buscar l'adjectiu exacte que resumeixi aquests 365 dies sobreviscuts, suposant que un sol adjectiu fos capaç de resumir-los). Estrany perquè han passat coses fonamentals a la meva vida que encara no he pogut pair ni relativitzar. Estrany perquè no tinc cap dret a queixar-me però, pessimista com sóc, sempre estic rondinant... no tinc remei.

Vam començar el 2008 amb les Jornades de la Catosfera d'on en va sortir un llibre del qual en vam fer diferents presentacions (1-2-3-4), a més de tot el ressò mediàtic (TV inclosa). Vaig guanyar el Premi Machado. Vaig flirtar amb la política (1-2-3). Vaig coincidir amb gent interessant (1-2-3). Vaig descansar una mica i, ben descansat, vaig reprendre el blogueig amb més empenta que mai... i aquí estic un altre cop donant guerra.

Entre les coses superficials cal destacar que vaig estiuejar a Eivissa, m'he aprimat 12 kg, m'he canviat les ulleres i, després d'anys i panys resistint-me, per fi he caigut en la temptació de tenir mòbil... ara ja puc dir que sóc "normal"!

Com sol passar, les coses més importants (que sovint s'esdevenen en l'àmbit estrictament íntim i privat) no es poden explicar. Per tant, us haureu de conformar amb aquest succint relat dels fets públics, aprendre a llegir entre línies o si més no esperar que algun dia escrigui les meves memòries... que tot arribarà.

El 2009 es presenta la mar de bé. A principis d'any publicaré dos llibres nous: Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Premi Nadal Batle) i la versió trilingüe del poemari Entrellum (Premi Machado). Anirem a Mallorca i a Cotlliure a presentar-los... quin plaer tornar-hi!

Intueixo que el 2009 serà un any decisiu per a mi. Faré 45 anys; en farà 20 que em vaig casar, 20 que treballo de professor d'institut, 10 que visc a Vallromanes i 5 que bloguejo. Que per què serà "decisiu"? Ja ho veureu... no penso donar més pistes.

Mentrestant, aquí em trobareu... aquest és el meu cau.

Us desitjo un bon cap d'any... i que demà la ressaca sigui lleu.

30.12.08

Anna Punsoda


Totes tenim un passat. Els inicis mai no són fàcils... L'endemà que vaig decidir reactivar aquest blog, una noia que escriu molt bé va encetar el seu. Jo de vosaltres no me'l perdria. Benvinguda a la Catosfera! Salut i posts!

“Era un poeta de pura raça. Tot el que pensava i feia era poesia. Un personatge multivectorial .Un home molt lúcid, molt honest, molt rigorós amb el treball. Un gran amic. Un gran artista.”

(Josep Maria Mestres Quadreny)

29.12.08

La sang palestina

La sang palestina és la meva sang i la teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar... Pots tancar els ulls i imaginar la mirada del nen que plora sota les runes. Pots tancar els ulls i somiar que algun dia tot aquest malson passarà. Però no passarà. El déu fet home va néixer a Betlem i l'home fet déu ha mort a Betlem. Betlem és el cel i l'infern alhora. Betlem és el niu de totes les serps. Pau i felicitat per als homes de bona voluntat. Guerra i desgràcia per als assassins de nens. No m'expliquis res més. La sang palestina és la meva sang i la teva teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar...

28.12.08

L'ànima és líquida



Contemplo les evolucions de la bromallada mentre alterno la meva dispersa atenció entre els fragments del Dietario voluble de Vila-Matas i les cançons de Love of Lesbian. Ara no plou. Tot és humitat. La riera fa goig. L'ànima és líquida. Tinc milions paraules a la punta dels dits. El vent de llevant empeny els núvols. Em quedo impassible esperant l'impossible. Tot és tan enigmàtic que no val la pena plantejar-se la pregunta fonamental. Cada resposta un fracàs. Hi ha el precipici. Hi ha l'ombra. Hi ha la pluja que esbandeix les branques despullades dels arbres. Hi ha massa esperances, massa. No hi ha treva. No hi ha escapatòria. Fugim pels espadats, arrapats a les esquerdes, com sargantanes embogides, amb les ungles plenes de sang...

27.12.08

LITERATURA 2.0

Va ser un encàrrec. Fa 10 mesos em van dir que preparés un capítol per a un llibre... M'ho vaig currar, em vaig documentar a fons, vaig parlar amb molta gent... El resultat va ser un assaig de 16 pàgines amb 69 notes a peu de pàgina on parlo de la nova literatura del segle XXI; de l'escriptor, el lector, l'editor i el llibre 2.0; poso exemples de fora i d'aquí; repasso la Catosfera Literària i aventuro perspectives de futur... Es tracta d'un estudi de rabiosa actualitat que aviat perdrà la seva vigència. Per això he decidit fer-lo públic. Aquí el teniu, és el meu regal de Nadal:

26.12.08

Només el cor

No escolto la veu dels anys encastats en el fons dels meus ossos. M'hi allunyo com qui s'allunya d'un malson que no l'ha deixat dormir. Hi ha una pell que es renova cada matí com la pell de les serps quan han de créixer. Escolto la veu del futur, de la pluja que llisca rere els vidres, dels cims nevats i solitaris, de les pedres lluents que rodolen riu avall... Hi ha una pell que no ens pertany perquè és la pell que tothom acarona. Només el cor és nostre. Només el cor coneix el secret més ben guardat. Que pensin el que vulguin. Només el cor i la sang i aquest silenci inesborrable.

23.12.08

Entrevista a Lletres Ebreques

El passat divendres 19 de desembre, Emigdi Subirats em va entrevistar al programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes. Aquí podeu escoltar-ho:

21.12.08

Sant tornem-hi...

Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris!]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància...

Sempre he sigut partidari de les "crisis", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes, cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb...

En això estem.

He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d'inactivitat blogogràfica he vist com el boom dels blogs deixava pas al boom del Facebook... Ai, les modes internètiques! Això no significa pas que els blogs hagin perdut el seu valor com a eina d'expressió digital, ans al contrari. Morir, no crec que morin. Estaven massa sobredimensionats. Potser ara quedaran com el que realment són, amb les persones que poden treure'n profit de debò...

Per a mi el blog sempre ha sigut un ciberdietari. Com a escriptor, m'interessa disposar d'un espai propi en el qual poder escriure amb plena llibertat. En aquest sentit, el blog em proporciona un format adient i la possibilitat de ser llegit per persones amb les quals puc interactuar. Com a escriptor del segle XX, no puc obviar la xarxa i no puc desaprofitar les seves virtualitats. El blog és alhora aparador i gresol, taller d'experimentacions i arxiu on deso l'obra, una obra feta de petites peces esbarriades com un puzle immens en el qual acabo trobant la imatge del que sóc... No hi ha Narcís sense mirall, sense pantalla.

Escrivint m'escric. Operari sequitur esse, deien els escolàstics, i viceversa: sóc el que sóc en la mesura que faig el que faig... I què passa si deixo d'escriure? I què passa si deixo de bloguejar? Essencialment passa una cosa molt greu: M'AVORREIXO! L'avorriment sorgeix d'una vida insubstancial en la qual hi manca la creativitat. Una vida sense activitat creativa és una vida banal, trivial, vulgar, intranscendent, depriment, avorridíssima. Crear és l'antídot més eficaç contra l'avorriment.

La vida cansa, sí, però també cansa descansar massa. Per tant, seguiré endavant, seguiré bloguejant... Tinc una altra elecció? Com diuen els Counting Crows:
There's a bird that nests inside you
Sleeping underneath your skin
When you open up your wings to speak
I wish youd let me in
Quan el Fènix reobre les ales i s'enlaira cap al cel, qui se'n recorda, de les cendres?

El proper dia 1 de gener farà un lustre que bloguejo. La història està molt bé, però el que m'interessa -per damunt de tot- és el futur. Allí ens trobarem.

Sant tornem-hi, doncs.



[La nova capçalera és una foto que el Gran Benjamí va fer a la presentació de LCL a Mallorca]

15.10.08

La vida cansa

La vida cansa. Cansa la gent. Cansen les paraules. T'havies de menjar el món i, a la que et descuides, ja t'has fet vell. Passen les hores, passen els dies, passen els mesos, passen els anys. Tot passa de llarg i ens deixa un regust de poma oxidada entre les dents. (Perquè, no sé si ho sabies, les pomes també s'oxiden com s'oxiden les bigues de ferro, però no et recomano fotre't una biga de ferro a la boca, encara que cadascú és lliure de destrossar la seva dentadura com li plagui). Cansa la vida i els blogs també cansen. Cinc anys és molt temps. Sobretot estic cansat de mi mateix. Per això em demano una excedència. Potser torno aviat o potser no torno mai més. L'únic que sé del cert és que, peti qui peti, continuaré escrivint, si més no privadament, que és cosa sana, teràpia infal·lible. Per tant, dono peixet a la legió incomptable dels enemics els quals destaparan ampolles de cava barat en rebre aquesta notícia. Tranquils, patuleia, que no plego per vosaltres, sinó per mi. S'ha acabat l'entreteniment. Ha arribat l'hora suprema. A reveure.

7.10.08

Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06

Quan he arribat a casa m'he trobat dos paquets. L'un provenia de Mallorca i contenia les proves del llibre Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06. Un totxo de 535 pàgines de paper que conté els millors posts escrits durant els meus tres primers anys de blogueig. L'he de repassar sencer perquè surti publicat abans no s'acabi l'any.

L'altre paquet me l'enviava La Campana. Es tracta del llibre La dictadura de la incompetència de Xavier Roig. Té molt bona pinta. A veure si trobo temps per a llegir-lo.


Ja tenim el cartell del Festival de Poesia "Una rierada de poemes" que farem a Les Borges del Camp:

6.10.08

Aspiro

Estic buscant la manera de no perdre'm
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino
Mals averanys, cançons dels anys vuitanta, calces que no casen amb els sostenidors
Tu trontolles quan em mires i jo hauria de centrar-me (que diu una amiga nostra que se la sap llarga)
Ara mateix fa una tarda preciosa i te'n vas a treballar
Ningú no diria que divendres vam presenciar el cataclisme
La crisi econòmica és una crisi sistèmica
Fulles trinxades i esbarriades encatifen la riera
Fan olor de cementiri
El cel ras
La vida ensopida
Quan te n'afartis de tot, m'avises, que vindré amb tu
Estic buscant la manera de ressuscitar de les meves pròpies cendres
Aspiro a la certesa que m'asseguri que res no serà com imagino



Slow Show, The National

3.10.08

La platja intangible

La tempesta s'ha congriat després de dinar. Fosques bromotes han omplert el cel del Vallès. Les fulles voleiaven esbojarrades. Ara descarrega de valent. Escolto la pluja. Contemplo la pluja. Les gotes impacten violentament contra la meva ànima atrotinada. El clapoteig em relaxa. La pluja cau de biaix empesa per la llevantada. Trona. No sé què fer amb la meva vida. Provo de trobar la presumta sortida del laberint. Plou intensament. Aigua a dojo. Cotxes lluents. Què marca la brúixola? On és la brúixola? Què coi és una brúixola? No sé què fer amb el futur. Odio repetir-me. Odio totes les rutines. Trona i retrona dins meu. Aigua, aigua, aigua. Ara cau pedra.... pedres com olives gens arbequines, més aviat sevillanes... tot el carrer blanc... les fulles totes arranades encatifen el terra... Hauré embogit? Tard o d'hora tots plegarem. Sóc la fulla xopa que davalla cap al seu destí incògnit o l'última papallona que amb les ales esquerdades tremola de fred o el nen que s'ha perdut enmig de la gernació i plora i plora i plora com ara plora aquest cel insensat, sense esma, sense objectiu, funesta pluja de tardor sobre les teules del meu poble tan petit, pluja que s'escola riera avall cap a la mar enyorada, la platja intangible dels teus pits...

2.10.08

Dos llibres i un recital

He rebut un mail del servei de publicacions de la UIB en el qual se'm comunica que el llibre Catosfera (Ciberdietaris 04-05-06) ja està maquetat. En els propers dies m'arribaran a casa les proves en paper.

Joan Pere Sunyer, el traductor d'Entrellum al francès, em diu que ja ha enllestit l'elegia final. L'editor s'hi posarà al mes de novembre.

Per tant, si no passa res, abans que acabi l'any, sortiran publicats dos nous llibres meus: el Premi Nadal Batle i el Premi Machado.

A més, el proper dissabte 25 d'octubre participaré en un festival poètic a Les Borges del Camp. L'amic trapezista m'hi ha convidat.

M'espera un trimestre emocionant...

1.10.08

Reinventar-se

Se m'acumula la feina. Tinc els paletes a casa. L'astènia tardorenca. L'escriptor de raça mai no deixa d'escriure. No m'agrada repetir-me. No m'agrado fent sempre el mateix. Necessito fressar nous camins, insòlits, inhòspits, inèdits. Necessito inventar per a reinventar-me. Sé que encara no he donat el millor de mi. Sé que encara puc fer coses grans. Reinventar-se o morir.