Connexió Espiral 2

Vaig crear L'Espiral del Cros de forma espontània, automàtica, inconscient, com si ella es fes a través meu, usant-me com a instrument. Avui, 6 setmanes després d'acabar-la, he fet una descoberta increïble. L'Espiral de la platja de davant de casa és una representació a petita escala de la Gran Espiral que uneix els tres caps de l'Alt Empordà (Norfeu, Creus, Ras). Es tracta d'una espiral àuria (daurada o logarítmica) que passa pels principals enclavaments tel·lúrics de la zona (Castell de Sant Salvador, concentració de dòlmens de la Serra de Verdera, Sant Silvestre, Puig d'Esquers, Portbou...) per a cloure al rovell de l'ou: Cap Ras. Sobre el mapa pot apreciar-se la doble trajectòria indicada la qual s'inicia a l'est, per on surt el sol, i segueix el sentit de les agulles de rellotge. 

Frederic Macau ja va estudiar la proporció àuria de la badia de Roses en el seu teorema de l'Empordà. El que potser no sabia és que la "divina proporció" continua manifestant-se a l'altra banda de la Serra de Verdera...i arreu de la Mare Natura.

La Connexió Espiral continua in crescendo. Des de persones tatuades amb espirals, passant per xamans maies que viuen en una iurta, fins a la noia que ha aparegut avui amb una samarreta plena de moais! Havia visitat Rapa Nui feia poc. L'abraçada ha sigut llarga i profunda. He sentit com em transmetia el "mana" de l'illa més màgica del planeta. Ella és la segona persona que conec que ha estat a L'Illa de Pasqua. El més curiós del cas és que el seu nom és Meia, o sigui, gairebé Moai.  

Espirals, moais, taus... Necessito processar tot això amb calma, amb molta calma.

In situ

Viatges que són pelegrinatges, com l'estada a Sils-Maria, on passava els estius Nietzsche; o la propera visita a Pont-Aven, a la Bretanya, on Gauguin va desenvolupar el colorisme. Idolatrat Paul Gauguin. Aquells indrets que van inspirar els mestres. La importància del paisatge, de l'entorn, de l'escenari, del context. Cal anar-hi si vols comprendre pregonament l'obra, si vols transcendir les paraules que ombregen el paper o els colors que taquen el llenç. In situ. Des que sóc aquí (ja fa 3 mesos), entenc millor els quadres de Dalí i els poemes de l'alquimista de Palau i Fabre. I que consti que jo ja estava atramuntanat abans d'arribar a l'Empordà.

El fil

Tot penja d'un fil. L'amor-onatge que es bressola entre el llevant i el ponent. La sorra que s'esmuny entre les pedres de la cala. L'horitzó, aparentment lineal. Les fulles tendres que brollen. La sang que s'escola per la ferida oberta. L'art tan efímer. La sensació fugaç. La vida tota, cada minut, cada pas, cada glop, cada raig. Tot penja d'un fil de niló o de seda, depèn de la traça que tinguis a l'hora de fluir o d'entrebancar-te amb les petiteses existencials. I tanmateix no passis pena. La pesantor del cel i l'atracció fatal de la terra faran la resta, un dia o altre, amb solemne gravetat. Mentrestant, sigues lleuger, no acumulis objectes, sinó vivències. Si pot ser, camina sense motxilla, descalç, ben nu, serè. I després, al final, quan hagis d'acomiadar-te, somriu sense impostura, sense estrafer el gest. Perquè tot penja d'un fil i som la ploma volàtil que se somia arrel. No oblidis mai la tardor quan neix la primavera.   

Peace Stone

Des que visc a Cap Ras cada dia és una sorpresa, un regal, una benedicció. No solament pel lloc en si, les vistes, l'entorn (que és una meravella); o per la desfermada creativitat que no s'atura; sinó sobretot perquè apareixen persones interessants que m'aporten coses increïbles. Anoto els seus noms en el mateix bloc on anoto els títols de les obres. Si fa uns dies va ser la francesa tatuada amb l'espiral, ahir va venir un xaman mexicà i avui un alemany que m'ha regalat una Peace Stone. Flipo.

Draffoh Rheinmann m'ha explicat que fa 20 anys que basteix Steinmann per la pau i la llibertat. Ara es dedica a regalar pedres pintades a mà les quals estan numerades (n'ha fet 111). Es tracta de conservar-la un temps i després donar-la a una altra persona per tal que la pedra vagi corrent de mà en mà. Ell està convençut que aquestes pedres portaran la pau. A mi m'ha regalat la número 23. La tindré amb mi uns dies fins que la passi a algun caminant del país més allunyat possible. Quan te'n desprens, cal enviar un missatge a Draffoh indicant la ubicació i el número de la pedra. Ell va fent un seguiment sobre el mapamundi. La idea és divertida. Una mena de bookcrossing, però amb pedres...

Hem estat una estona xerrant, sobre pedres i moltes altres coses. M'ha servit per a practicar una mica el meu alemany rovellat. Em passo el dia parlant en francès i s'agraeix canviar de llengua.

Aquesta és la instal·lació de Land Art que ha deixat a la platja de Canyelles:

Les pedres de L'Espiral avui ha atret a Draffoh Rheinmann. Qui vindrà demà? Hi ha un magnetisme molt misteriós en aquest obra, com si fos un vòrtex, un xuclador d'energia que convoca éssers amb una consciència desperta. Pas a pas, teixim la xarxa dels espiralians...     

El factor humà

Observa el misteri de la vida i de la mort: tot és el mateix. La natura és divina, com tu. Ella ens va crear i, en la mesura que creem, som els seus còmplices en la veritat, la bellesa i la bondat. Aquesta és la tasca que ens correspon. Quan l'home s'allunya de la natura, quan es desconnecta d'ella, està perdut i (es) destrueix. La desconnexió pot produir-se a través de l'artifici tecnològic, portant una vida contranatural o fomentant la mentida, la corrupció, la lletjor, el mal... No es tracta de racionalitat. Sovint lo racional és antinatural. Es tracta de naturalitat, sensibilitat, intuïció, espontaneïtat... Més cor que cap. El cor no destrueix mai. El cor no pateix càncer. La resposta és l'amor. Estima la natura. Estima els altres. Estima't a tu mateix. Dóna gràcies al sol quan surt cada matí i a la lluna cada nit i a les estrelles per brillar enmig de la foscor. Dóna gràcies a les persones que t'estimen i a les que no també. Observa el misteri de l'univers. Tot és energia i la matèria és el combustible. Si vols trobar la pau, deixa de jutjar. Som una ombra que aspira a la llum definitiva.      

Connexió Espiral

Ha aparegut pel revolt del camí de ronda amb la seva motxilla negra. Eren quarts de dues. Ha vist L'Espiral i s'ha aturat de cop. Jo observava els seus moviments de la terrassa estant. S'ha ficat a córrer com una boja, ha baixat a la platja i ha fet el recorregut de L'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge, gesticulant i cridant, sense deixar de córrer. Quan ha arribat al centre, ha besat les fustes del Tòtem, ha llegit les frases, ha besat les pedres, i no parava de riure i gesticular. Encabat, ha llençat la motxilla a terra i s'ha començat a despullar. Quan s'ha quedat de pèl a pèl, ha corregut cap a l'aigua i s'hi ha ficat de cap. Ha entrat i ha sortit diverses vegades, sempre rient, cridant, gesticulant. Jo continuava observant aquella performance, ara des del camí de ronda, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, al·lucinat. Ho havia d'haver gravat, però he preferit mirar-ho a ull nu, directament, sense la interferència de la tecnologia. Allò que estava succeint davant meu era real, espontani, salvatge, lliure, autèntic, pur, d'una puresa esbalaïdora. Ha agafat la tovallola i s'ha començat a assecar. Aleshores és quan s'ha girat i m'ha vist. L'he saludada i li he demanat si parlava francès. Oui. Se m'ha acostat. M'ha mostrat el tatuatge que portava sota el clatell: una espiral amb tots el colors de l'arc de Sant Martí. Li he preguntat si podia fer una foto al tatuatge. M'ha donat les gràcies per construir L'Espiral, s'ha vestit i ha accedit a prendre un te. He pensat que l'escalfor de la beguda l'ajudaria a recuperar-se una mica de la gèlida remullada. No tenia fred, estava molt energètica i feliç. El seu nom comença per L, 25 anys, francesa de Toulouse, apassionada pel teatre. Havia sortit de Portbou i anava cap a Llançà. El tatuatge se'l van fer a Mèxic. L'estona que vam xerrar va ser tan màgica com tot el que havia passat minuts abans. Un ésser de llum que irromp, es manifesta i, com ha vingut, se'n va... No oblidaré mai els teus ulls. Gràcies!    

Sanglier

Fusta i pedra

100 x 50 cm

El dia 2 de març de 2015, l'endemà d'una tramuntanada, tornant del Port pel camí de ronda, vaig veure un gran arbre a llevant de la platja d'en Jordi (entre l'Argilera i Grifeu). Vaig baixar per a observar-lo d'a prop. La meva sorpresa va ser descobrir que aquell pollancre tenia diverses pedres encastades a la soca. Hi vaig intuir possibilitats. Com que no disposo de serra mecànica, vaig esmerçar mig matí tallant les set branques amb la serra d'arc. Finalment, quan vaig separar el fustam de la soca, en girar-la, em vaig adonar que la peça era d'allò més valuosa. Tenia quatre pedres grans inserides a la fusta, a més d'algunes de petites. L'arbre, a mesura que va anar creixent, va anar integrant fusta i pedra en un admirable exercici d'empenta vital. El resultat era una proesa, una obra d'art de la natura. Havia sigut arrencat de la seva terra nodridora, arrossegat de qualsevol manera, havia surat (quina distància? quant temps?) i, després de tantes peripècies, el gegant jeia sobre les roques, cansat, abatut, oblidat...

  

Ara venia la segona part: moure-la, emportar-me-la. Vaig acostar la Caddy a l'indret, ficant-la marxa enrere pel camí de ronda. La soca podia rodolar, sort d'això. Vaig dur-la des de les roques fins a la sorra i, més tard, suant la cansalada i jugant-me la integritat de l'esquena, la vaig empènyer costa amunt fins a la furgoneta. Llavors va venir el moment crucial, el més dur i delicat: calia aixecar-la des de terra i carregar-la al vehicle. No tinc ni idea del que pot pesar, diguem que entre 50 i 100 kg. Una odissea. Quan vaig arribar a casa, un cop descarregada, s'havia fet l'hora de dinar i necessitava una bona dutxa. Vet aquí la bèstia:

Havia d'estabilitzar-la. Vaig decidir que la posició seria invertida, és a dir, la part de les branques farien de potes i la part de les arrels mirarien el cel. Quan la peça se sostenia dreta, vaig començar a pelar-la. A mesura que li anava traient l'escorça, endevinava formes noves, figures, animals, cares... Encara era massa aviat per a escollir un títol o limitar la virtualitat. Les primeres persones que van veure-la, de seguida van descobrir un elefant o dos, un senglar, un brau, una cabra, un unicorn... Tots coincidien en què l'escultura transmetia una força insòlita, pura energia. Em preguntaven si era jo qui havia posat les pedres allí dins. Impossible, els deia. Aquelles pedres ni es podien ficar ni es podien treure, la fusta les embolcallava amb una poderosa abraçada. 

La tasca de poliment ha durat setmanes. Hi he treballat a estones, sempre manualment, amb gúbies i paper de vidre. La meva intenció era destacar la fusta i les pedres. Un dia vaig decidir comprar una fregadora elèctrica per avançar amb més rapidesa i aconseguir un acabat òptim.

 

 

No he volgut polir-la completament, sinó que hi he deixat diferents textures, fins i tot un tros amb l'escorça original. La fase final ha inclòs l'aplicació d'un oli que la protegeix del podriment, dels cucs i repel·leix l'aigua. No afecta al color de la fusta perquè no és un vernís.

El nom (Sanglier) prové d'un suggeriment que em va fer en Patrick, un veí francès que passa dos cops al dia per davant de casa passejant el seu gos Tess. Patrick es va enamorar de l'escultura i n'ha fet un seguiment gairebé diari. Diu que necessita "obres d'art" per al seu jardí. Té una casa molt maca amb unes vistes extraordinàries. Sempre li dic que encara no està acabada... Passen els dies i ell pregunta si em queda molt per a enllestir-la. La veritat és que jo també n'estic enamorat i no vull acabar-la... Penelòpicament, faig veure que encara hi treballo... El Sanglier, juntament amb el Big Fish, s'han convertit en les meves mascotes, els meus dos animals de companyia...        

Ulls de sirena

Del viatge al Marroc conservo dues imatges que tenen quelcom en comú: la ciutat en ruïnes de Volubilis i el cementiri de Salé. Podria afegir la Medina de Fes el Bali o el cedre Gouraud. Són imatges que que parlen de la decadència, de la mort. Arbres, ciutats, persones... Tot acaba arruïnat després d'una efímera existència. Perquè, què són mil anys al costat del temps del sol i de les estrelles? 

Avui, dia d'eclipsi, podem meditar sobre la desaparició, contrastant amb la imminència de la primavera. Contemplant la fusta seca, les làpides, els mosaics, haurem d'admetre que tot el que fem i el que som no té cap mena d'importància, que tot plegat és tan minúscul i irrellevant que faria riure si no fes pena.

Després d'aquesta incòmoda reflexió, l'ego es queda més tranquil, s'acaba el te i se'n va a fer una passejadeta per la platja, a veure si troba ulls de sirena...   

Taronja

Dins la meva bombolla predomina el taronja. El meu banc és ING. Les targetes d'artista són taronges. Les cartolines amb el títol de les obres també. La funda del sofà que vaig comprar ahir en un xinès és taronja. Taronja el raspall de dents. Un Buda presideix la taula de treball (el color simbòlic del budisme és el taronja). Taronja la meva motxilla i les darreres Salomon que he estrenat. Taronja l'impermeable i la manta que duc a la Caddy. Taronja (i vermella) la guitarra. La meva beguda preferida és el suc de taronja. Devoro pastanagues, mandarines, préssecs i albercocs. Taronja és el color de Blogger (ja fa 11 anys que li sóc fidel). Ah, que consti que no voto Ciutadans! Fa dies que no m'afaito i em sembla que la barba m'està sortint taronja...

Diuen que és el color de la creativitat, que allibera les emocions negatives, estimula la ment, energètic, antidepresssiu... El color de l'albada i del capvespre, i també del segon txakra...       

Tu ets el jardí

Vaig prometre a la Montse que li faria uns cartells nous per al jardí. Els que té no són gaire bonics i estan fets malbé. El jardí més ben cuidat de tot el camí de ronda del Cap Ras es mereix un cartells com cal. Ella es queixa que alguns passejadors trepitgen les plantes, se les emporten o deixen que els gossos hi facin les seves necessitats. Vaig cercar fustes amb base plana per a poder escriure-hi. El color taronja (groc valència 481W) s'ha convertit en el color oficial de CaP RaS aRT. A banda de les bases de bois flotté i els "respecteu" habituals, m'he empescat un cartell que diu: TU ETS EL JARDÍ. Va en la línia del Ta Tvam Asi... A veure com reacciona la Montse demà quan se'ls porti. I a veure si tenen més èxit que els anteriors.

La Montse

La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la Grècia... He rigut molt amb l'ocurrència. Si esventen les cendres amb la tramuntana farà cap al port de Llançà, mal negoci doncs. Se'n va com ha arribat: riallera. Ningú diria que té més de vuitanta anys. Els seus ulls estan amarats de blau. Abans d'acomiadar-se diu: Saps quina és la meva estrella preferida? L'estrella de l'alba... Jo dic: Venus! Sí, fa ella. La Montse no sabia que el Cap de Creus abans es deia Cap de Venus... Sí, aquella deessa que neix d'una petxina mentre bufen els vents i plouen flors...        

Camí de ronda

Pel camí de ronda passa molta gent: els que passegen (o són passejats) pel gos, els que fan fúting, estrangers amb motxilla... La majoria s'aturen a la platja atrets per la instal·lació que he muntat, fan fotos i, si s'escau, xerrem una mica. M'agrada el feed-back, escoltar el seu punt de vista. Alguns entren a casa per a visitar l'atelier i l'exposició.  Els veïns em diuen "L'artista" :)

L'altre dia una parella de francesos van fer la migdiada al costat de L'Espiral. Al despertar-se, asseguraven que havien tingut somnis meravellosos. Avui una una família holandesa amb dos criatures ha dinat dins L'Espiral. Lo més divertit era la fila que feia el nen petit (mascle): portava un vestit de faralaes! Davant la meva estupefacció, els pares m'han dit que el vestit li havien comprat a la germana, però que al nen li encantava... Of course, hem parlat de les diferències entre Catalunya i Espanya, sobretot de la situació política actual. Hi havia un home agafant garotes als esculls. M'han preguntat què feia, els he explicat que aquí ens mengem les gònades dels urchins, que ara és l'època bona. Flipaven, no s'ho podien creure.

Viure ran del camí de ronda és un privilegi. A més, el xiprer que tinc a la porta m'obliga a practicar l'hospitalitat. Amb molt de gust. 

La veritable bogeria

Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules. Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

Pendulum

Hi vaig venir cercant "inspiració" i vaig trobar fustes i pedres: troncs, branques, canyes i còdols amorosits pel vaivé de les onades. Tinc l'anima neta i les mans ferides. Tot plegat una immensa metàfora. Perquè jo també sóc un bois flotté humà que va recalar en aquesta platja aviat farà dos mesos. Em reinvento cada dia. Ara sóc "artista" i em dic Toni Ros. M'encanta aquest nou personatge. La banda sonora del mar m'inspira totes les hores; de nit em bressola, de dia em fa companyia. Habito entre dos blaus. El vent s'emporta les cabòries i em deixa una pau sense adjectius. No em calen gaires paraules. El primer raig de sol em desperta, el temps s'esmuny de puntetes. Seria com un somni si no fos un somni. Tota la vida ho és, fins la mort. El nen que sóc juga a la platja amb pedretes i fustetes mentre omple la casa d'obres estranyes, com estrany és ell. La gent que passa diu que són maques (en francès superbe!). Què en sabrà la gent, de la Bellesa? Hi vaig venir cercant inspiració i mai no havia sigut tan feliç com ara. El nen que sóc menja bombons. La mar aquesta nit vol seduir-me...         

L'Espiral del Cros

L'Espiral del Cros és una obra de Land Art de gran format (una filera de 130 m amb una amplada màxima de 20 m) realitzada amb pedres recollides a la platja del Cros, al terme municipal de Llançà, on s'inicia el camí de ronda que mena al Cap Ras. L'autor va trigar 5 dies a enllestir-la, començant el 15-2-15 i acabant el 20-2-15. 

L'Espiral és la figura central d'un conjunt delimitat per 4 apatxetes (la més gran és de pedra i està situada a la punta del Cros; l'altra es troba dins la barca; la tercera és de fusta i està sobre el banc del revolt del camí de ronda; i la quarta està a la porta de casa). La dues apatxetes de pedra estan alineades mitjançant l'inici de l'Espiral. La millor manera d'apreciar la magnitud de l'obra i la seva integració en el paisatge és a vista d'ocell, des de la carretera de dalt, al capdamunt de les escales del camí de ronda.

 

Aquest conjunt artístic conforma un "espai sagrat" dedicat al Sol i a la connexió amb la Natura. L'arquetip de l'espiral conté una simbologia esotèrica que no explicarem aquí. Millor que cadascú es deixi portar per allò que li dicta el seu inconscient, espontàniament, lliure de qualsevol pauta prèvia.    

Suggerim el següent "ritual": agafa una pedra, porta-la a la mà i comença el recorregut des de l'apatxeta gran tot seguint el Camí de l'Espiral en la direcció de les agulles del rellotge. Es recomana fer-ho descalç, amb parsimònia, escoltant el mar, deixant la ment en blanc, respirant profundament... La pedra que portes l'has de deixar on sentis que ella vol estar. Així afegiràs una pedra més a l'Espiral, contribuint a la seva conservació, fent el gest de construir, participant en l'Obra, respectant-la i sent conscient de la Bellesa de l'entorn, sentint com l'Energia flueix a través teu. Quan arribis al Centre de l'Espiral, pots posar el braç dins el forat i extreure una mica de sorra. Hauràs connectat lo Superior (Cel) amb lo Inferior (Terra), obrint i equilibrant els teus txakres (simbolitzats per la figura de l'apatxeta). 

Conscients que l'art és efímer, com els mandales i com tot a l'univers, preguem que els visitants tinguin cura de l'obra per tal que els altres la puguin gaudir després. Gràcies.

 CaP RaS aRT

L'Espiral

Ja és fosc. Bufa tramuntana. Uns 10 graus. He avançat una mica més en L'Espiral del Cros, que té uns 130 metres des de l'apatxeta gran fins al centre (un forat fondo com el braç dins el qual hi ha aigua del mar). El "ritual" consistirà a recórrer el Camí de l'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge des de l'apatxeta fins al centre i tocar l'aigua del pou amb els dits (o treure la sorra fins que trobis l'aigua), establint així la connexió amb el nucli (Kern -Cairn) còsmic. 

Aquests dies he arribat a dues conclusions incontestables: les pedres pesen i les pedres són dures. Cosa que no passa amb la fusta, que sol ser més lleugera (si està seca, clar) i és tova. Les broques ho saben igual que jo, de primera mà. Totes i cadascuna de les pedres de L'Espiral han passat per les meves mans. Són milers, de més grosses i de més petites. Demà podria enllestir la traça principal, sense comptar la línia recta fins a l'apatxeta, que ha de fer-se amb rocs grans perquè el mar no se'ls endugui fàcilment [Art efímer]. El problema és que no hi ha gaires rocs grans a prop. He usat guants i he optat per un mètode efectiu: carregar les pedres en el recipient blau que fa de contenidor de deixalles a la platja (el vaig trobar a la Punta dels Tres Pecats... quins deuen ser, per cert?). És d'un plàstic dur que resisteix els cops. El problema és que no puc omplir tot el recipient, sinó solament una mica més de la meitat. Tanmateix és millor que amb les mans, ja que així puc carregar més de 3 o 4 pedres alhora. El procés és lent i dur. L'esquena se'n ressent. 

És una obra ambiciosa, sense desmerèixer el Big Fish. L'Espiral és Land Art amb totes les lletres, mentre el Big Fish era Driftwood.

L'espiral és un símbol ancestral, que apareix als megàlits i petroglifs. Robert Smithson en va fer una de ben grossa: Spiral Jetty. Ell va trigar 6 dies, a veure quan trigo jo (sense màquines, tot manual).

Em vaig familiaritzant amb noms nous: Andy Goldsworthy, Richard Long...     

Poesia visual

M'adono que el que estic fent és poesia visual. Com en Guillem Viladot a la masia de Ca l'Isidori. O Brossa. Quan manquen les paraules (o es queden curtes o bordes), l'entorn ens regala objectes per a empaitar la Bellesa. Sí senyor. Poesia visual és el que faig. Es pot fer poesia sense mots, amb objectes que ens ofereix la natura. Poesia objectiva, objectual,. Més que una poètica del jo, estic desenvolupant una poètica del mar, dels objectes nàufrags que arriben a la platja i es transmuten en noves identitats. Des-naufrago i re-poetitzo. Vet aquí l'Alquímia artística. Allò que fou arrabassat, desarrelat per la tempesta, la riuada, la llevantada; allò que va surar a la deriva dies i dies; allò que reposa en una cala després d'una odissea anònima; allò és per a mi un "això" significatiu al qual redimeixo. Escullo el tronc, la branca, la pedra, la petxina i, acaronant les peces, en faig Obra (Poema Objecte). No interfereixo gaire en la seva essència, perquè cada peça guarda dins seu l'Esperit de la Natura. Tot plegat metàfora de la vida. Després del naufragi existencial, hem arribat fins a aquesta platja i ens re-inventem a nosaltres mateixos. El nàufrag es des-naufraga. Poesia visual. Poesia vital. Naufragis creatius.

Més a prop de mi

Cada dia estic més lluny de les paraules. Vaig regalar els llibres i a penes escric. No penso, faig. Pensar i parlar vénen a ser la mateixa cosa. Cada dia parlo menys, penso menys, sento menys... Escolto la mar, passejo de nit sota els estels, ajunto fustes i pedres... Fa dos mesos que no escric un poema. M'hauré guarit de la malaltia poètica o hi tornaré a recaure? No recordo el darrer somni que vaig tenir dormint. Cada matí, quan obro els ulls, miro la Mar d'Amunt i descobreixo el paradís. Em pregunto com he pogut sobreviure tants anys lluny d'aquí. Inevitablement, tendrament, dolçament, cada dia que passa estic més a prop de mi.    

La forma exacta dels somnis

Els dies més freds de l'any. Em deleixo amb l'espectacle de la mar embravida, empesa per les ràfegues del vent, amb l'aigua vaporitzada que s'enlaira entre escumalls efímers transformant el Cap de Creus en una silueta fantasmagòrica. M'encanta aquesta mar despentinada, eixelebrada, salvatge. Rere el finestral –te verd amb mel–, gaudeixo de la fúria aclaparadora de la natura. Cel amunt, el sol saluda amb timidesa. Tot el protagonisme el tenen les onades que, afamades, bramen i s'empassen la sorra de la platja. Els esculls desapareixen per moments. Hi ha la bellesa de les tempestes i de l'hivern. Fins i tot hi ha la bellesa de la malaltia –amoxicil·lina amb àcid clavulànic–, la laxitud del cos que lluita contra els agents patògens. Algun valent gosa transitar pel camí de ronda amb el gosset. Segueixo acaronant pedres i fustes, cercant la forma exacta dels somnis.

Febrer (Driftwood Art)

S'ha acabat el mes de gener! Recullo fustes, petxines i pedres que trobo a les cales properes. El mar em regala la matèria primera. Observo les formes i endevino bèsties, artefactes, somnis, secrets amagats: una dansa de serps, un cap de flamenc, un tauró, un petit cocodril, un veler, boscos impossibles... Aplego objectes provinents dels naufragis i les llevantades tot inventant noves maneres d'interpretar el sentit de les coses. Driftwood Art. Entre la natura i l'art només hi ha el lapsus d'una mirada capaç de fer florir la deixalla o la ruïna. I no cal intervenir-hi gaire. Plató diria que hem de re-conèixer la idea primigènia, l'arquetip que nodreix l'ànima. Les paraules vénen després. Primer és la pura troballa, la trobada física amb els elements (pedra, aigua, sol, fusta, tramuntana). Poso ordre en el caos com ho faria un déu menor, minúscul. Alquímia. El pit-roig em mira tendrament. Els veïns (Andy & Lily, ell alemany i ella francesa) han vingut a presentar-se. Ella em pregunta si sóc feliç aquí. Li responc que sí, que és impossible no ser-ho davant de tanta meravella. M'agrada el febrer perquè és curt de dies i la llum s'allarga. M'agrades tu perquè ets profunda i saps com eixugar-me les llàgrimes.