(EG3) De postes i d'albades

Navegar amb un vaixell de 51.000 cavalls de potència és una experiència sensacional. Quan els quatre motors del creuer més ràpid del món (fabricat a Alemanya i amb bandera de Bahames, un monstre marí que pot assolir la velocitat de 28 nusos) bramen a tota màquina, l'estela que deixa al darrere és un escumall quilomètric que fa la clenxa a Posidó. Bado a popa evocant aquells suats versos de Machado:

y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Deixant enrere Istanbul

Jo, que sóc un home de terra endins, fill de la Terra-ferma, sempre he tingut molt de respecte al mar. M'agradava fitar-lo de lluny, assegut a la platja... Aquests dies que he viscut completament envoltat de pèlag, resseguint els seus gestos, esbrinant els seus colors, mai no m'he cansat de mirar-lo amb reverència i estupor. El mar és una cosa seriosa, imponent, immensa. Tanta aigua et fa sentir petit, insignificant.

Pleniluni des de popa

De tots els moments sublims, em quedo amb les hores en què el sol s'acomiadava a ranvespre o ressorgia de matinada ran d'horitzó. Vaig fer moltes fotos, la majoria inservibles. Us en deixo algunes que valen tot el viatge...

Albada entrant al Pireu

Posta sortint de Dubrovnik

Albada arribant a Venècia
(és la que he posat al salvapantalles)

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul

(EG2) Istanbul

Confesso que la ciutat d'Istanbul em va agradar més vista de lluny. Era molt difícil superar les impressions de la vigília. El llibre de Pamuk tampoc no m'havia engrescat gaire. A l'altra banda del pont del Gàlata vaig trobar una ciutat bigarrada i sorollosa, lletja de solemnitat, tret dels quatre punts turístics una mica endreçats perquè no desmereixin les tòpiques fotografies.

La plaça de Sultanahmet separa Santa Sofia de la Mesquita Blava. És un espai que fa goig, ample i ben ajardinat. Al mig, on hi havia l'hipòdrom romà, podem trobar l'obelisc egipci de Tutmosis III (originari de Karnak), la columna de Constantí VII (feta amb blocs de pedra) i la curiosa "Columna Serpentina" [+] la qual procedeix del temple d'Apol·lo a Delfos i representa tres serps entortolligades, ara decapitades...

La Mesquita Blava presumeix de minarets (en té sis). Cal destacar les quatre poderoses columnes interiors que sostenen la cúpula, les rajoles, els vitralls i la munió de catifes que omplen el terra. Per a poder entrar t'has de descalçar i cobrir-te les espatlles i els genolls. Em trec les sabates i em poso uns mitjons d'esport. La guia (una turca amb molta mala llet) em diu: "¿Te molesta ir descalzo?". No és que em molesti, senyora, és que, per molt que les netegin, em fot fàstic trepitjar aquestes catifes hipertrepitjades per milions de pinrels sarraïns i cafres...

Mireu quin cartell vaig trobar al pati d'entrada (comparat amb el turc -una llengua plena de ces trencades i dièresis-, l'anglès és un idioma d'allò més sintètic):

A Santa Sofia cua i calorada. Un venedor ofereix ampolles petites d'aigua fresca a un euro i, al cap d'una estona, n'apareix un altre que te les ofereix a mig euro. Fixeu-vos en el cartell d'accés:

No vol dir "entrada per a estrangers (giris)", sinó que "giris" vol dir entrada en turc. A dins una nova decepció. Estan restaurant la cúpula de 56 metres d'altura i una bastida descomunal entorpeix greument la visibilitat del temple...

El més divertit és la rampa que hi ha per a pujar al pis superior (que estava destinat a les dones). Fou dissenyada també per als cavalls i, puja que pujaràs, sembla que no s'acaba mai. A dalt hi ha alguns mosaics bizantins (cap de sencer) i para de comptar.

A fora la calor es fa insuportable i busquem una ombra fresca. Entre baladres i columnes de marbre anem a parar on abans es feien les ablucions...

Com que és dimarts i els dimarts tanquen, ens quedarem sense veure el Palau de Topkapi. Ara toca anar al Gran Basar. Sort que l'autocar té un bon aire condicionat. Diuen que no te'l pots perdre, que té 4.000 botigues repartides en 100 carrers... Ja n'estic tip de veure moros mostatxuts i mores tapades, amb la calor que fa! Només tinc ganes d'arribar al vaixell i fotre'm una bona dutxa. La sensació de brutícia que tinc és exagerada. Digueu-me maniàtic, però no me'n refio ni un pèl, d'aquesta genteta. No m'agrada com ens miren. Vaig amb dues rosses que criden massa l'atenció. Dins el Gran Basar se m'agreuja aquesta desagradable sensació. Una gernació increïble, no paren d'interpel·lar-nos, i jo vigilant alhora les meves rosses i la motxilla i la cartera que duc a la butxaca davantera... Quin patiment! Apa, compreu el que sigui i toquem el dos, sisplau, o em desmaiaré d'un moment a l'altre. Mai no havia vist tantes joieries juntes. Pulseretes i tota mena d'articles d'imitació (els cabrons dels turcs imiten millor que ningú). No passem del carrer central. Només de mirar els carrers laterals ja m'entra la paüra. Quatre fotos i barca nova...

Al sortir em trobo un paio amb un carret que ven panotxes de blat de moro torrades. Em fa gràcia i el fotografio. Me n'ofereix una per un euro (uan uro, diu, uan uro), l'agafo i li dono l'euro. Es posa més content que un gínjol. Aquí no calen lires turques. Veuen un uro i es tornen bojos. Quan intento menjar-me allò comprovo que no és comestible. Sembla plàstic. La llenço. Abans de pujar a l'autocar em fixo en un establiment de menjar típic on fan kebab (a Grècia l'anomenen Gyros). Hauria d'estar molt mort de gana per endrapar això. Sort que el Bufet del vaixell és espectacular. Però abans em dutxaré a consciència i guardaré el mitjons de la mesquita en una bossa de plàstic ben tancada al fons més fons de la maleta.

Lamento discrepar del mestre Pla quan escriu que Istanbul

és una ciutat que per al viatger occidental no arriba a la cordialitat, però que es deixa amb recança (OC, XIII, 401)

Ni recança ni llets, Josepet. No em sap greu de deixar aquesta ciutat, de veritat. A més, no hi penso tornar. Istanbul te la regalo tota. La culpa és d'alguns desaprensius que l'han mitificat, com aquell ensucradíssim Antonio Gala amb la seva Pasión turca, una novel·leta d'amor que ha fet viatjar milers de dones desesperades a Istanbul a l'encalç d'una aventura... Pobrissones.

A les 17 h. els motors dels vaixell retronen i ens allunyem Màrmara enllà. Demà ens espera Grècia...

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor

El Fokker 100 de GIRjet ha sortit amb dues hores d'endarreriment. Mai no havia volat amb un avió tan petit. Els nostres seients són a la fila 14, just al costat de la sortida d'emergència. El vol GJT1635Y té com a destinació l'aeroport Sabiha Gökçen d'Istanbul. Seran 2.400 km. sobrevolant la Mediterrània (Còrsega, el centre d'Itàlia, el nord de Grècia, el Màrmara). El comandant, Javier Escalante, afirma que la duració del vol serà d'unes 3 hores i 5 minuts. Les hostesses vesteixen faldilla blau marí amb camisa blanca damunt la qual porten una armilla vermella. N'hi ha tres. A la meva dreta un home* llegeix El corazón de Ulises de Javier Reverte. Acaba de començar el capítol titulat El barco de Peter Pan. Mai un viatge m'havia fet tanta il·lusió com aquest. París (fa dos estius) era també una visita molt esperada, però res comparat amb Grècia. Em penso que aquest parell de dos que seuen a l'esquerra són gais. A Míkonos xalaran, doncs. M'he pres una biodramina per si de cas. L'últim aterratge crític a Mallorca em va deixar la por al cos.

* Jaume Matamala, exjesuïta i exmilitar. Aquí teniu els seus blogs: 1 - 2 - 3

El comandant anuncia per megafonia que estem sobrevolant Còrsega i Sardenya. El vol és perfecte i el dia radiant. Ens han donat una safata amb menjar i sucs per beure.

Per la finestreta albiro Lemnos. Reconec el seu perfil a 9.000 peus d'altura perquè tinc a la mà el mapa de les illes gregues. A continuació apareix Gökçeada, la primera illa turca abans de l'Hel·lespont.

Aterratge. Hem d'avançar el rellotge una hora. L'aeroport és gairebé buit. Sembla ser que aquí només hi arriben els xàrters i algun vol interior. El primer que fem és pagar el visat (vàlid per a 90 dies). 10 € per cap. La senyoreta enganxa un segell al passaport i, acte seguit, fem cap al control d'immigració on un policia hi estampa dos segells més, un de tinta blava i un altre de vermella. Pugem a l'autocar. El primer que veig des de la finestra és una acàcia de Constantinoble (Albizia julibrissin) tota florida. Clar, estem a Constantinoble! És un dels meus arbres preferits.

La guia ens parla pel micro. Diu que som a l'Àsia i que passarem a Europa pel pont del Bòsfor (Bogaziçi Köprüsü). Istanbul té 15 milions d'habitants 6 dels quals viuen a la part asiàtica. Hi ha molt de trànsit...

Mai no havia estat tan lluny de casa i mai no havia trepitjat un altre continent. Aquesta doble sensació d'estranyesa augmenta quan, al bell mig del pont, contemplo la grandiositat del Bòsfor i intueixo aigües amunt el mar Negre...

Ressonen al cap els arxiconeguts versos d'Espronceda:

y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Stambul

A la part europea canvia la fesomia dels carrers i veig la primera bandera turca...

Arribem al port on embarcarem. Del moll estant descobreixo una panoràmica extraordinària: l'entrada del Corn d'Or, magnífic skyline de la Istanbul monumental on puc distingir el palau de Topkapi envoltat de verd i, més a la dreta, els minarets de les dues gran mesquites (Santa Sofia i la Mesquita Blava)...

Però el millor de tot arriba quan es fa fosc... Hi ha lluna plena i el vaixell és un balcó privilegiat sobre el Bòsfor. El pont que canvia de color, la riba asiàtica al davant, a l'altre costat la ciutat il·luminada... No gaire lluny sobresurt la Torre de Gàlata (també anomenada Torre dels genovesos). La màgia del luar que pinta d'argent les onades. De nou Espronceda:

La luna en el mar rïela,
en la loma gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;

És impossible de no sentir davant aquest panorama
el xoc de la grandiositat i de la gràcia
(Josep Pla, OC, XIII, 383)

Terrassa de la coberta 6, quarts d'onze de la nit. De sobte, els muetzins de les 200 mesquites d'Istanbul comencen a cantar la seva pregària... Els altaveus dels minarets proclamen als quatre punts cardinals que Al·là és gran i Mahoma el seu profeta. Se'm posa la pell de gallina. La nit esdevé un guirigall de veus que es barregen sobre les teulades, els ecos m'arriben d'arreu com un reclam inintel·ligible...Istanbul sota la lluna plena... Com podria dormir? Massa emocions, massa bellesa... Abans de les sis torno a ser a coberta. Bocabadat contemplo l'albada que esquinça el celatge rere el pont del Bòsfor, quin horitzó indescriptible...

La matinada irromp vestida de blaus vaporosos. El sol i la lluna es miren de fit a fit...

Istanbul ens espera. Després d'esmorzar passarem el pont del Gàlata...

NB: Totes les fotos són meves. Disculpeu la seva qualitat, no sóc professional en la matèria.

(EG) Estiu grec
(EG2) Istanbul

El risc de la llibertat

Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar llur vida
en el seu alliberament i defensa

Lluís Maria Xirinacs, Acte de sobirania, 6 d'agost de 2007

Und es ist allein das Daransetzen des Lebens,
wodurch die Freiheit bewährt wird

(I només arriscant la vida
podrem conservar la llibertat)

G. W. F. Hegel, Fenomenologia de l'Esperit, IV, A, 2

La victòria de Xirinacs

El Baró de Teive, l'heterònim suïcida de Pessoa, clou la seva obra L'educació de l'estoic amb aquest paràgraf:

Com el gladiador, condemnat pel seu destí d'esclau a posar-se damunt l'arena, saludo, sense que s'estremeixi el Cèsar que hagi en aquest circ envoltat d'estrelles. Saludo de front, sense orgull, perquè l'esclau no pot tenir-ne; sense alegria, que no pot ésser fingida per un condemnat. Així i tot, saludo, perquè no vull faltar a la llei encara que tota llei em manqui. I, tot acabant de saludar, em clavo al pit el glavi que ja no em servirà per a combatre. Si el vençut és el que mor i el vencedor el que mata, amb això, confessant-me vençut, em declaro vencedor.

Aquesta mort conscient i voluntària simbolitza el desenllaç més estremidor de la decadència a la qual em referia en el post anterior. Jubilats els Pujol i els Barrera, la nostra dissortada pàtria passa per les seves hores més baixes. Xirinacs ens ha deixat la seva postrema lliçó. Hem ultrapassat els límits de la indignitat nacional, i el que resta són titelles polítics i un demos que fa pena. Xirinacs se'n va amb el cap ben alt després de tota la seva vida lluitadora. Ell ha vençut. Vae Victis!

Bon text

La mort de Xirinacs i la reacció dels politicastres catalans

Retorn

Fa massa dies que no escric. El darrer post és del 17 de juliol i l'última pàgina manuscrita de l'u d'agost...

La Moleskine va fer figa a la pàgina 32 tan bon punt vam travessar l'Estret dels Dardanels*. Des d'aleshores res de res, ni un sol mot. Increïble. No és veritat que l'escriptor necessiti escriure tothora. Les paraules sempre fan tard. Escrivim des de la indigència, des de l'absència, freturosos perquè la vida no és prou plena. Escrivim aquests ombrívols gargots que maldestrament pretenen dir el que vam viure o tal vegada fingir el que no hem viscut ni podrem viure. Perquè escriure és fracassar. No em veig amb cor de descriure tot el que he vist i tot el que he viscut aquests dies gloriosos que els déus i els patacons m'han concedit. (Jo no tinc una mama que em pagui les vacances i els capritxos). He arribat més lluny que mai per a perpetrar un somni llargament cobejat. Podria dir que he fet el viatge de la meva vida, si no fos que la vida tota és viatge o que hi haurà viatges ulteriors que seran encara més llunyans i més gloriosos. Sense anotacions escrites, hauré de refiar-me de la fràgil memòria i de les 667 fotografies que vaig fer amb l'atrotinada Olympus Camedia C-350 (que aviat jubilaré perquè no guanyo per a piles!). En els propers posts només aspiro a reproduir alguns episodis, esquitxos, paisatges, meditacions, sensacions, anècdotes... No vull ni puc explicar-ho tot. Us haureu de conformar amb unes pinzellades del meu extraordinari estiu grec (EG)...

Comentari d'actualitat (molt a contracor). D'ençà de l'olímpic any 1992 Catalunya avança cap a la més absoluta decadència. Al desastre infraestructural de la RENFE, l'apagada elèctrica, el caos a l'aeroport (que jo mateix vaig patir a la tornada: dues hores esperant les maletes!), el col·lapse a les autopistes i un llarg etcètera; cal afegir el crònic desgavell del sistema educatiu i la misèria política que ens aclapara des que el Tripartit fa veure que governa. Surts a fora i comproves que les coses funcionen, fins i tot a Turquia! Per exemple, Croàcia -un país nou de trinca en el que podríem emmirallar-nos- és una meravella. Aquí anem de mal borràs, cada vegada més pèssim. Aquests dies a l'estranger he sentit la vergonya de ser català quan, parlant amb gent d'arreu, se'n fotien de nosaltres i del nostre galopant desori... Quo usque tandem abutere, Montilla, patientia nostra? Que som un poble mesell ja ho sabia, però aquesta capacitat que tenim de suportar l'insuportable em té ben astorat. Se'ns pixen a sobre i diem que plovisqueja. La culpa no és de Madrid, no; la culpa és nostra. Vergonya i ràbia. No reaccionem. Quatre crits, quatre cops de cassola i apa, mutis i a la gàbia, mentre els nostres presumptes representants són de perpètues vacances eximits de qualsevol responsabilitat. ¿O potser ens plantarem i farem vaga general? És el declivi, la imparable decadència catalana (política, econòmica, social, educativa, cultural, literària...). I espereu-vos, que demà serà pitjor i el 2008 la repera!

* El monument que esmento i esbosso a la pàg. 31 de la Moleskine és aquest. Es troba a prop de Seddülbahir. És un memorial als màrtirs de guerra. El vaig veure il·luminat la nit que vam passar pels Dardanels. (Informació i imatges extretes del Google Earth)

Xirinacs, in memoriam

Oia

Διακοπές στην Ελλάδα

A partir d'avui, i mentre durin les sacratíssimes vacances, canvio el blog pel bloc. (La polèmica terminoil·lògica és tan absurda que fa riure). Tot el que escrigui aquests dies al bloc potser serà bloguejat o potser esdevindrà llibre de paper o vés a saber... L'únic que sé de cert és que la grafomania (si no digital, analògica) continuarà fins i tot a l'illa més aïllada del món. Tal vegada les veritables vacances foren això: desconnectar de l'addicció internètica i deixar d'escriure si més no uns dies, sufocar aquesta malaltissa lletraferidura, però ho veig molt difícil, sobretot viatjant, perquè els nous paisatges t'ofereixen noves inspiracions... Igual que hom no decideix ser escriptor tampoc no pots decidir deixar de ser-ho. Aquestes coses no es decideixen. ENTRELLUM i A RANVESPRE descansaran uns dies lluny del seu blogmestre. We'll back as soon as possible. Mentrestant us podeu cabussar en els arxius. Teniu 800 posts per triar i remenar. Entrellumaires, que l'abstinència us sigui lleu.....

[A scribendo vacare_06]

Franca Masu & Albert Fàbrega

Ahir al vespre concert de la Franca Masu al Casal de Vallromanes, dins la programació de Trobadors i Joglars. La cantant algueresa és, probablement, el millor que ha passat per la sala polivalent d'ençà que la vam inaugurar. Va cantar en català, sard, castellà i italià. La mediterraneïtat en estat pur, aquàtica, nítida, blavíssima. Jazzejant, fadejant, la Franca ens va bressolar l'ànima amb les essències de la música popular de la seva illa. Magnífica interpretació de la cançó Alfonsina y el mar. Un aplaudiment especial per a l'acordionista (Fausto Beccallossi i el seu fantàstic bandoneó). Llàstima que la sala estava mig buida. No ho entenc. Jo dec ser un extraterrestre. La majoria de la gent en té prou amb el futbol, el politiqueig i la platja. Cultura? Per desgràcia, l'autèntica cultura sempre serà elitista.

La crítica: El 9 Nou (20.7.07)

--&--

Avui, a les nou del matí, m'esperava l'Albert Fàbrega a la plaça de l'Església. Havíem quedat perquè volia conèixer la Pedra del Diable. És un expert en megalitisme. Aviat sortirà la tercera edició del seu llibre. Hem aparcat el tot terreny més amunt de Can Gurguí i hem caminat el tros de sendera fins al menhir abatut. Li hem pres les mides: 3 m. d'alt x 1 m. d'ample. Ell duia la càmera i el GPS. Encara no està clar si pertany al terme municipal de Premià de Dalt o de Vallromanes. El més segur és que estigui just en el límit fent de fita. El GPS ens ho aclarirà. Hem descobert algunes coses interessants. Per exemple, una sèrie de marques d'aspecte serpentiforme, com un rebaix o una osca practicada sobre la roca granítica. L'Albert les ha assenyalat amb un guix i les ha fotografiat. Però el millor de tot ha estat la troballa de la part que faltava del menhir. Al post anterior ja vaig dir que aquesta pedra estava escapçada per una punta. Mirant i remirant per l'entorn, a l'altra banda del camí, primer he trobat una ferradura i, després, més avall, el tros de pedra que faltava per a completar el menhir.

No sóc gaire supersticiós, però la ferradura m'ha donat molt bones vibracions. Per descomptat que m'he l'he enduta i ara la tinc sobre la taula de treball. Les vegades anteriors que havia visitat aquest indret només havia vist la pedra. Avui hem tingut més sort. La peça trobada està recoberta de molsa (potser per això no la vaig veure a l'hivern) i té un caire que encaixa perfectament amb el tall de la part que falta del menhir. Es devia trencar quan la màquina la va apartar per eixamplar el camí. Amb l'Albert hem parlat de la possibilitat de tornar-la a aixecar i posar-la en l'espai que hi ha al costat del revolt, lloc on quedaria perfecta. La restauració (enganxar les dues peces) i ulterior erecció del menhir de La Pedra del Diable depèn de molts factors. Primer de tot cal saber dins de quin terme municipal està. Si es troba en el límit entre els dos termes, aleshores caldria posar-se en contacte amb l'altre poble i parlar del tema. Després, comunicar-ho a la Generalitat. Etcètera. Seria fantàstic poder recuperar aquest menhir, redreçar-lo i crear un nou punt d'interès cultural dins el Parc de la Serralada Litoral. Quan l'Albert m'enviï les fotos, les penjaré.

15:10 Rebo l'esperat mail de l'Albert:

Hola Toni,
He mirat la situació del menhir: és en terme de Vilassar de Dalt!!. Per 50 m. no és en terme de Vallromanes. La divisòria del terme passa pel torrent de can Martí. De totes formes, es troba molt proper al punt on es troben els termes de Vallromanes, Vilassar de Dalt i Premià. Parleu-vos-ho, però estaria molt bé (I SERIA MOLT EXEMPLAR!!) una col·laboració dels tres municipis per aixecar-lo.
Gràcies per haver-me acompanyat aquest matí. T'envio les fotos.
Records

Doncs ni de Vallromanes ni de Premià, sinó de Vilassar. Apa. Us deixo les fotos:

Posició al Google Maps

Després del lapsus electoral,
tornem a pujar com l'escuma

Què hem de fer amb els nostres errors?

¿Què hem de fer amb els nostres errors? Fa dies que m’ho pregunto. Els encerts i les victòries alleugereixen la vida; el que pesa són els fracassos, les errades. Aquesta pesantor t’enfonsa cada dia més en la teva pròpia misèria. Com si es tractés d’una ombra espessíssima, el passat erroni enterboleix el present, el distorsiona negativament. ¿Què cal fer, doncs, amb l’ombra que vam ser? ¿O encara la som, encara persisteix en algun racó recòndit? ¿Les persones poden canviar o només poden canviar els seus actes? ¿Si canvien els actes, canviarà la persona? ¿Som el que fem? ¿Podem alliberar-nos del que vam fer? Tota biografia és una gàbia, una garjola feta a la nostra mesura. Una trajectòria erràtica no deixa de ser una trajectòria. Són els meus errors els que determinen les meves possibilitats futures? Fins a quin punt ens interessa mirar enrere? L’experiència només és vàlida si serveix per a millorar el nostre present, sinó l’experiència esdevé un llast inútil. El futurisme no ens salva de la responsabilitat adquirida en el passat. ¿Com podríem fugir endavant si portem una motxilla plena de pedres pesants? ¿Puc renegar de mi mateix i renàixer de les meves cendres? Si fos cristià parlaria del penediment i del perdó (un perdó que mai no depèn de tu). Com que sóc neopagà parlaré de l'oblit necessari i de la voluntat. Em regenero en la mesura que canvio els meus actes amb la ferma voluntat de no recaure en els errors. He dit VOLUNTAT. Hi ha un interès claríssim: no vull tornar a equivocar-me, no vull tornar a cagar-la. Què hem de fer, doncs, amb els nostres errors? Passar pàgina. Aprendre’n. Millorar. Encertar. Cercar sempre la llum malgrat les ombres, encarar la penombra, aclarir l'entrellum... ¿O estem condemnats a repetir-nos ombrívolament perquè no és possible viure sense espifiar-la? Video meliora proboque, deteriora sequor? Em nego a acceptar aquest fatalisme. Vull fer-ho millor. Vull ser millor. Vull superar-me. Estic tip d’equivocar-me. Hi ha un Toni millor que em sedueix des de l’horitzó amb el seu cant diàfan… ¿O potser et sembla avorrit tot aquest plantejament ètic?

Wo die Zitronen blüh’n

Kennst du das Land, wo die Zitronen blüh’n?
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glüh’n,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht,
Kennst du es wohl?
Dahin! Dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, zieh’n!

Johann Wolfgang von Goethe, Wilhelm Meisters Lehrjahre

♫ Robert Schumann

Coneixes la terra on floreixen les llimones?
Les daurades taronges flamegen entre el fullatge obscur,
En el cel blau bufa un vent plàcid,
S'alça el llorer i la murtra dorm,
La coneixes prou?
Allí! allí
voldria anar amb tu, amor!

Emborratxa't

Emborratxa't! Quin al·licient us queda als rics tret de la fugida etílica? Els pobres també s'empitofen, però ho fan amb calimotxos i litrones. En canvi, vosaltres us engateu amb Chivas Regal i Bombay Sapphire... El que diferencia un ric d'un pobre és la ressaca de l'endemà. Els rics no tenen veïns i tenen ressaques dolces. Emborratxa't, va, què esperes? Fot-li gargamella avall, ara que no et veu ningú. Sense glaçons, a galet. Fot un bon glop i no pensis, que pensar és un luxe que no et pots permetre. Emborratxa't, fill de puta. Quin al·licient et queda tret de sobreviure a la teva misèria? Hi ha coses que no s'obliden. Tinc una memòria prodigiosa.

VM & BD Acròpolis

Taciplà

Puta adolescència

En aquest precís instant em costa molt imaginar que hi hagi res al món més difícil que la feixuga tasca d'exercir de pare amb un fill adolescent. Porto anys i panys fent-los classes magistrals, ho tinc per la mà, sé com tractar-los, fins i tot puc arribar a ser un profe enrotllat... Però fer de pare és una altra història, un cosa molt pitjor, UN DESASTRE. Entenc perfectament que molts pares, tard o d'hora, dimiteixin de la seva responsabilitat. No cal entrar en detalls. El cas és que un es cansa de lluitar i de ser el dolent de la pel·lícula. El cas és que és molt difícil raonar amb un adolescent. El cas és que n'estic més que tip, de fotre'm de cap cada dia i cada nit amb la mateixa muralla. Jo no serveixo per a fer de pare com tampoc no vaig servir per a fer de fill... I és que en aquesta vida un no pot servir per a tot. Amb prou feines aconsegueixo escriure sense faltes d'ortografia, que ja és molt. La resta, un fracàs.

Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya,
utilitza 3 vegades el terme Catosfera en un post

Culpa

«Per a mi l'essència de la religió és el sentiment de culpa»
(Ohran Pamuk, Istanbul, p. 215)

Només si aconsegueixes superar el sentiment de culpabilitat superes l'estat religiós, és a dir, la ficció de sentir-te re-lligat a un poder superior davant del qual has de sentir-te inferior ("culpable"). Jo no sóc "culpable" d'haver nascut. Jo no sóc "culpable" de ser com sóc... Sóc "culpable" de fer el que faig? La mort de Déu accelera el meu endeuament. El deïcidi és la conditio sine qua non de la Übermenschlichkeit. Tot és permès i ja no accepto cap instància heterònoma que fiscalitzi els meus actes. La llibertat s'autojustifica egòticament. Sense sentiment de culpa, la religió és inviable... Llavors, el que resta és un abisme d'irresponsabilitat? Si ja no hi ha Jutge Suprem, qui jutja les meves accions? La societat, el proïsme, l'ètica laica, els Mossos d'Esquadra? Desculpabilitzar-se és el primer pas en el camí cap al nihilisme. Si no hi ha culpables, no hi ha pecats. Si no hi ha pecats, on són els límits? L'únic límit que podria acceptar és el límit del meu propi dolor insuportable... perquè del dolor aliè no en sé (ni en vull saber) res. O potser sí?

Cassola de caragols amb catxipanda

[Recepta de ma mare] Quatre tomates madures, quatre cebes, un parell de carabassons, un parell d'aurigines, dos pebrots vermells, dos pebrots verds, oli verge extra "Rajolí d'Or" de Llardecans, costella de porc i botifarretes de Can Guàrdia, una cassola de fang i caragols de confiança (tots els he plegat al meu jardí). A Lleida a la samfaina li'n diem catxipanda. Aquest terme només el recull l'Alcover-Moll. Aquí teniu el resultat:

Vagi de gust!

Per què bloguegem

L'altre dia, ressenyant el llibre de SG Nació.cat, Xavier Mir escrivia:

les estones dedicades al bloc no són perdudes, que tots plegats estem construint la nació virtual amb el nostre granet de sorra

Exactament. Tant se val qui vagi a Frankfurt o quin passaport tinguem. Amb internet hem superat les velles fronteres i només som súbdits del diccionari. La Catosfera la fem TOTS dia a dia, post a post, mitjançant la nostra llengua; així és com bastim la "nació virtual", la Catalunya Digital del segle XXI. Perquè Catalunya serà catosfèrica o no serà.

Jo bloguejo, tu blogueges, ell blogueja, nosaltres bloguegem...
Cultura i identitat catalana a l'era digital

Ple de l'Ajuntament

La discreció hauria de ser una virtut política. La política no pot convertir-se en un espectacle. Qui vulgui shows que miri el Polònia. Discreció i bona gestió, no demano res més. N'estic tip, de retòriques i demagògies populistes.

Han penjat la foto del Molt Honorable a la sala de plens. Ja era hora. Potser van llegir el meu post de l'altre dia... La de Su Majestat, en canvi, està una mica antiquada. Jo la posaria directament cap per avall.

Minut de silenci. Un veí del poble ha mort aquesta tarda en un accident de moto. El nostre condol a la família.

A la riera hi ha 212 o 213 plataners? Un dia que m'hi vaig entretenir en vaig comptar 212. La regidora de medi ambient em confirma que han inclòs un dels plataners més joves que van plantar al final de tot. Han estat declarats "arbreda d'interès comarcal".

A una regidora exalcaldessa li sona el mòbil dues vegades quan està en ús de la paraula. Entre el públic sonen més mòbils. Coi de musiquetes! Un exregidor no l'apaga i es posa a parlar per telèfon mentre el secretari està llegint en veu alta. Jo -que no tinc mòbil ni en tindré mai- faig un prec: Sisplau, crec que és una qüestió d'educació general bàsica (EGB), no podrien fer el favor de desconnectar els mòbils mentre dura la sessió plenària?

MxV-ERC proposa convertir la policia local en una sucursal de PROSEGUR. Collonut. Així m'estalviaré els 53,50 € que pago bimestralment a aquesta companyia de seguretat.

Ha canviat el tarannà, sí. Hi ha set cares noves a la taula. Aquesta és la veritable renovació.

Descobrint Vallromanes
(Gràcies parella!)

Plaça de les Arts

10:30 He anat a l'Oficina Gestora de Granollers per a portar els papers que acrediten els tres crèdits que em demanen per accedir al tercer estadi (3r. sexenni) de promoció docent. Estava tancada. Hi tornaré demà.

He deixat el Volvo al centre Auto Equip perquè li canviïn l'oli. M'han dit que estarà a les 12.

He caminat una mica cercant un indret tranquil, un banc agradable on poder asseure'm per a llegir allunyat del brogit del trànsit. Primer he pensat que podia acostar-me a la riba del Congost, però tot vagarejant he trobat aquesta placeta que té una petita porxada amb un sostre hexagonal sostingut per sis columnes. La plaça és un quadrilàter arbrat amb plataners que acull un parc infantil protegit per una tanca de fusta i set bancs pintats de blanc als quals no els aniria gens malament una nova mà de pintura. És la Plaça de les Arts, al barri de les Tres Torres. No la coneixia. Acabo de descobrir que a Granollers hi ha una altra Porxada, molt més modesta, tot sigui dit.

El cel està ennuvolat, gris i tapadot com ahir. Els ocells piulen. El bar-cerveseria de la plaça es diu Las Torres i té quatre taules metàl·liques a la terrassa. Tot això ho estic escrivint amb un pilot negre a les dues últimes pàgines del llibre Istanbul de Pamuk, en l'espai en blanc que queda després de l'índex. He escollit el banc isolat del racó de la plaça. Són les 10:45. Tinc per endavant una hora justa de lectura. M'havia quedat a la pàgina 78 on Pamuk parla dels paisatges del Bòsfor pintats per Melling... A veure fins on arribo.

11:25 Magnífic el capítol titulat Hüzün (la saudade turca). Hi ha una llarguíssima enumeració (dura set planes: de la 110 a la 117) senzillament magistral.

11:40 Al banc de l'altra cantonada dos adolescents d'origen magribí parlen prou alt emprant la seva llengua materna. Al banc del davant una parelleta festeja, somrients, feliços. Els pardals no paren de piular.

19:02 He fet arròs negre per dinar. Costa de pair.