9.7.07

Culpa

«Per a mi l'essència de la religió és el sentiment de culpa»
(Ohran Pamuk, Istanbul, p. 215)

Només si aconsegueixes superar el sentiment de culpabilitat superes l'estat religiós, és a dir, la ficció de sentir-te re-lligat a un poder superior davant del qual has de sentir-te inferior ("culpable"). Jo no sóc "culpable" d'haver nascut. Jo no sóc "culpable" de ser com sóc... Sóc "culpable" de fer el que faig? La mort de Déu accelera el meu endeuament. El deïcidi és la conditio sine qua non de la Übermenschlichkeit. Tot és permès i ja no accepto cap instància heterònoma que fiscalitzi els meus actes. La llibertat s'autojustifica egòticament. Sense sentiment de culpa, la religió és inviable... Llavors, el que resta és un abisme d'irresponsabilitat?
Si ja no hi ha Jutge Suprem, qui jutja les meves accions? La societat, el proïsme, l'ètica laica, els Mossos d'Esquadra? Desculpabilitzar-se és el primer pas en el camí cap al nihilisme. Si no hi ha culpables, no hi ha pecats. Si no hi ha pecats, on són els límits? L'únic límit que podria acceptar és el límit del meu propi dolor insuportable... perquè del dolor aliè no en sé (ni en vull saber) res. O potser sí?

3 comentaris:

Pafiam ha dit...

Hi ha una cosa que es diu consciència moral en determinats actes. No sé si hi ha massa unanimitat entre els pensadors sobre la seva existència .Acceptar-la potser seria reconèixer que l'home -per naixença- li ha estat atorgada la facultat de distingir el bé i el mal?
En quant a l'adolescència ,OK, només discrepo en que no és que sigui dificil raonar-hi sinó impossible, i certifica a Pla quan diu que la raó és una merda.

tonibanez ha dit...

Insinues potser que la consciència moral és innata?

Anònim ha dit...

Desculpabilitzar-se poder porta cap el nihilisme. Entenc també que ens porta a assumir la responsabilitat subjectiva davant la vida i encarar-la amb més "llibertat" _és un dir_ i suportar, o millor dit , manegar-se millor amb aquest "dolor insoportable " del que em sembla que tu parles.

Molt interessant el post i el bloc.
M' has fet pensar. Gràcies.

Joaquim