La política dels altres

Aparquem la política! No, la política no és aparcable. Per què no ho és? Perquè si nosaltres ens en desentenem, aleshores vindran els altres i faran la seva política. I què passaria? Desastres. Desastres? Sí, perquè els altres són una colla d'ineptes i indocumentats. Ja ho va dir Plató: la polis ha d'estar en mans dels millors perquè la República prosperi. I qui són els millors? Segons Plató, els millors són els filòsofs. Els filòsofs? Efectivament. Per què? Perquè són els únics capaços de contemplar les idees amb nitidesa. Quines idees? Les idees justes que cal materializar en cada moment. El filòsof té les idees clares mentre els altres viuen en perpètua confusió, víctimes del seu desori mental, esclaus de les ombres ofuscadores. Els altres són com nens que es barallen sense entendre res de res. I tu ets filòsof? No, jo només ho faig veure.

Zeitgeist

Costa entendre l'esperit del temps. Tant me fot Pepsi que Coca-Cola, Ballantines que J&B. Posa'm el que vulguis. Pujol predicant al desert:

Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira,
sent estremir lo cor com una lira:

veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell,

que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada,
eixamplar-les avui com l’estelada
i fer-ne l’ampla terra son mantell.

L'esperit del temps, confús, raquític, inert. Pujol no és Herder, ni tampoc Hegel. ¿Quin romanticisme ens queda en aquest cafarnaüm de franquícies i grans magatzems?

L'esperit del poble hauria de projectar-se sobre la història... ¿Som una nació o una amalgama de turistes, xarnegos, moros, negres, sudaques, independentistes, abstencionistes i panxacontents? Què collons som? Posa'm tres glaçons i calla, coi, que em desconcentro, ara que estic inspirat... ¿Saps quants mesos feia que no estava inspirat? Ni me'n recordo.

Costa entendre l'embull en el qual estem ficats. Ara va millor l'Explorer que el Firefox. Increïble. He reiniciat dos cops i passo de reiniciar més. Estic inspirat i vull escriure la puta veritat d'una puta vegada perquè tothom s'aclareixi. Posa-me'n un altre, sense llimona eh!

L'esperit del temps? Si punxeu els enllaços potser aprendreu alguna cosa. Em temo que aquest curs em tocarà ser tutor d'un cinquè d'ESO. He dit tres glaçons, no deu! Gràcies.

Esperit? Cossos posats a dieta, cossos que carden, que suen, que s'acomiaden, que s'apropen i s'allunyen amb una naturalitat esborronadora, cossos, res més. Vestits de marca. Maquillats. Operats. Cossos postmoderns. ¿Per què volem idees si tenim uns magnífics cossos saludables, pletòrics d'allò més? Una idea és una supuració del cervell. L'esperit és un ròssec medieval. Mate'm l'esperit! Elevem el cos a categoria divina! La idea: maleït invent platònic. Cossos en efectiu: cash bodies.

La política com l'art de la mentida, si més no l'art de traficar amb ficcions. Retòriques de campanya.

Haga clic aquí para ejecutar un control Activex en esta página web

Merda d'Explorer. El veí s'ha deixat la barba. El cap de l'oposició local se l'ha afaitada. Felip Puig depèn del dia. El meu director ahir la portava i avui ja no la porta. No te'n pots refiar. Les barbes són com les promeses electorals.

Voldria entendre alguna cosa. Veig una barba i penso: talibà. Catalunya no tornarà a ser rica i plena. Amb prou feines tindrem l'AVE l'any vinent. Fa 15 anys que van inaugurar l'AVE Madrid-Sevilla i, per contra, van trigar 17 anys a fer l'autovia de La Panadella. Amb això està TOT dit, si és que TOT pot ser dit.

L'esperit del temps? Temps de misèria. Qualsevol periodista passa per intel·lectual. Qualsevol illetrat pot ser President de la Generalitat. No et facis mala sang, Toni. Beu-te'n un altre, que aquest el pago jo. No vull beure més. No vull veure més.

Tenim el que ens mereixem. Calla, filldeputa!

Cosas veredes...

Como me echaste el capote en forma de cita-enlace, lo cojo, aunque la tauromaquia nos sea mi fuerte y abomine de carnicerías atávicas disfrazadas de "fiesta nacional".

Tú sabes mejor que nadie que eso que se denomina "España" es una entelequia poco sostenible, por no decir inviable. Se gestó a fuer de violencias extremas y se mantiene por la fuerza cerril del dogmatismo constitucionalista, absurdo de todas todas en un siglo XXI que alardea de democracia.

Yo hablaré (en mi defectuoso castellano) por lo que me toca más de cerca; y te digo que no habrá que esperar al lejano 2014 para ver cosas que ahora algunos suponen inconcebibles. Catalunya camina firme hacia su libertad definitiva. España se lo ha ganado a pulso en las últimas décadas. No se puede ordeñar la vaca día y noche sin darle de comer de tanto en tanto. La vaca, al final, anoréxica perdida, se rebela. Hay que ser cazurro para llevar las cosas hasta ese extremo. En Catalunya ya hace tiempo que sabemos que PP y PSOE son lo mismo, que da lo mismo quien gobierne en Madrid porque lo más parecido a un español(ista) de derechas es un español(ista) de izquierdas. Se nos acabó la paciencia. Para más INRI tenemos que aguantar el iletrado de Montilla, alabardero zapateril, que da vergüenza ajena como President. Eso colma el vaso.

Cosas veredes, Quinyo... Estáte alerta. La marejada catalana hace días que se mueve en la red...

Cfr. JPQ

Contra el cosmopolitisme

Es declara cosmopolita -o ciutadà del món-, que és una manera progre i fina de dir que se sent d'arreu i que està per damunt de qualsevol localisme de barretina. Et mira amb posat de superioritat i t'etziba: "Ets un nazionalista excloent i fastigós". Ja me'ls conec, aquests cosmopolites...

La mateixa paraula és un despropòsit, perquè no es pot ser ciutadà (polités) del cosmos, atès que el cosmos no és cap ciutat (polis). Tots habitem en algun lloc sobre el qual tenim les cames, que són les nostres particulars arrels humanes. Podem viatjar i fer mil vegades la volta al món, però sempre serem fills d'algun indret, sempre tindrem en algun lloc la nostra llar...

El cosmopolita vol creure que podem prescindir de l'arrelament, que podem viure deslligats de qualsevol concreció; però és absurd pensar que la teva pàtria pugui ser una pura abstracció còsmica. El cosmopolita renega de la realitat per abraçar un ens rationis.

Existeix el meu poble, la terra que m'acull, aquest racó de món on habito, visc i convisc.

Cada cop sóc més localista, cada cop vull conèixer millor i estimar millor l'entorn que m'envolta. Això no treu que m'agradi viatjar. M'encanta viatjar, però sóc d'aquí on estic, i aquest estar em fa ser el que sóc.

El cosmopolita (diu que) és d'arreu, i no és d'enlloc; ho vol ser tot, i no és res; o sí: és un esnob, un ridícul esnob, un esnob cínic, forumesc i vomitiu.

Apología del cosmopolitismo

Ibanyes (7)

Placa d'una plaça de la ciutat de València

Vamos a ver, Ibáñez-Ibàñez-Ibanyes, ¿por qué no te dejas de mariconadas y te cambias el apellido directamente por "Puigdellívol", por ejemplo?. Para quién no conozca a este pollastre, decir que es conocido en internet por ser un provocador barato, tener un ego enoooorrrmeeee y ningún talento. Deja de dar la matraca y asume la murcianidad de tu padre.

Aquesta perla està signada per un tal Avel·lí i és el comentari número 98 del post de Criterio en el qual s'esmentava la meva recerca onomàstica. Si teniu temps i sentit de l'humor, podeu llegir la resta comentaris.

Amb aquest post (i mentre no aparegui cap novetat important) dono per enllestida la meva investigació sobre les arrels del cognom Ibañez.

M'ho he passat molt bé. He trobat un Ivanyes català al segle XIII (Maldà, 1274) i un de lleidatà al segle XV (1404).

Després de rumiar-m'ho amb calma i coneixement de causa, he decidit deixar-ho tot com està. NO EM CANVIARÉ LA GRAFIA DEL COGNOM. Al meu DNI continuarà posant ANTONI IBAÑEZ ROS. De nom de ploma seguiré emprant Toni Ibàñez, amb l'accent obert.

Ibanyes (1)
Ibanyes(2)
Ibanyes (3)
Ibanyes (4)
Ibanyes (5)
Ibanyes (6)

Ficcions

La propaganda independentista sigue sumando adeptos a sus causas ficticias

La independència de Catalunya és una ficció, és a dir, una cosa mental que encara no és real, quelcom que existeix solament com a quimera. El seu caràcter netament entelequial converteix l'independentisme és un projecte sospitós i perillós per a tots aquells que defensen la realitat i volen conservar l'statu quo. Els assenyats desqualifiquen l'independentisme com una bogeria pròpia d'adolescents arrauxats. Els conservadors tenen por de què les coses canviïn. Diuen: "Ja ens està bé continuar com estem, qualsevol aventura pot ser contraproduent." Així, la por i el conservadorisme s'agermanen contra el canvi social i polític, perquè suposen que el futur serà pitjor que el present. Es tracta d'un tic burgès.

Espanya s'ha equivocat greument respecte a Catalunya aquests darrers anys. Ha xuclat massa la mamella sense tenir cura de nodrir prou la vaca fins que la vaca, anorèctica, ha començat a bramular. La bèstia s'ha avalotat i, emprenyada, ara amenaça amb la independència... Braols ficticis, diuen alguns, brindis al sol, foc d'encenalls... Però vet aquí que la bèstia ha despertat talment Fènix de la seva letargia. La bèstia, abans adormida i anestesiada, ara reclama el seu dret a ser ella mateixa amb plena justícia i llibertat. Espanya se'n fot: Ya están estos catalanes con su monserga de siempre...

O ara o mai. Catalans: ha arribat l'hora de perpetrar la ficció.

El 2014 ja serà massa tard.

Som un riu

Instituts

Matí a l'institut. Retrobament amb els companys. El director s'ha deixat la barba. Moltes cares noves, fastigosament joves. Han posat més reixes al pati. Han pintat totes les aules. Han instal·lat més ordinadors (ja en tenim més de 200!). Diuen que faran una zona wifi al bar i a la sala de profes. Primer claustre. Començarem les classes el dia 17...

Visito el nou institut de Vilanova del Vallès. Enguany comencen 1r. i 2n. d'ESO. Com a l'IES Marta Mata de Montornès, tot són barracons (l'eufemisme obliga a dir mòduls prefabricats). Allí em trobo l'Oriol Safont, alcalde de Vilanova, i xerrem una estona. Li dic que hauríem de connectar Vallromanes i Vilanova amb el carril bici. Nosaltres ja n'hem fet un tram, però ells han potenciat més les zones peatonals. Mentre parlem, arriben dues mares preocupades, una de Vilanova i una altra de Vallromanes, perquè volen saber si tot estarà a punt, si hi haurà transport i menjador per als seus fills... Les deixo amb l'alcalde, engego la moto i me'n vaig.

No patiu, mares, que l'educació catalana és capdavantera. Això diu molt d'un país. M'agradaria saber quan mòduls prefabricats hi ha als instituts de la resta de la península ibèrica. Alguns encara pensen que la qualitat de l'ensenyament s'implementarà (verb que ara usa molt l'equip directiu) incrementant el número d'ordinadors al centre. ¿Sabeu què fan els alumnes quan tenen un ordinador davant? Van al You Tube, al votamicuerpo.com o al messenger directament.

Benvinguts al curs 2007-2008!

Mentrestant els kapos se'n van a París

Referents

Quins són els meus referents literaris? Bloguejant amb addicció grafomaníaca, penso en Josep Pla i en el Baró de Maldà. Pla amb els seus 46 volums d'Obra Completa i el Baró amb el seu Calaix de sastre escrit ininterrompudament durant 50 anys...

El blog com a dietari digital o ciberdietari. Aviat farà 4 anys que bloguejo. Aviat sortirà publicat el meu primer volum de textos blogografiats: Catosfera 04_06. ¿Seguiré bloguejant dintre de 40 anys?

Un delegat del PSOE fent de President de Catalunya converteix la Institució en una Casa del Pueblo i la seva presidència ha esdevingut tan ridícula com la cabra de la legió espanyola.

Struggle for life

Un video impressionant que de ben segur entusiasmaria Darwin:

L'he trobat en un enllaç de Can Rafael.

Com que els de Lleida som uns menjacaragols, sovint tenim la necessitat d'endrapar-ne. Avui he preparat una bona caragolada per als amics de Vallromanes. Els he fet de dues maneres: a la llauna i a la catxipanda. Per a llepar-se els dits.

El mal que arriba a fer la religió

Agraït

50 anys de diferència

1955

2005

(EG10) Sospirs venecians

La primera vegada que vaig visitar Venècia fou l'any 1986, tenia 22 anys i estava fent quart de carrera. Recordo que vam anar un grup d'alumnes de filosofia de la UB entre els quals estava Josep Maria Esquirol. El professor que ens acompanyava era Francisco López Frías, catedràtic de filosofia moral i política. L'excusa va ser un congrés organitzat per la Democràcia Cristiana a Padova. Jo conduïa el cotxe de mon pare (un Ford Escort XR3). Un dels dies ens vam escapar a Venècia.

Aquí em teniu davant el famós Ponte dei Sospiri amb l'Antonio i el Marco (el de rínxols, fill de Marco Vinicio Cerezo, aleshores president de Guatemala).

31.10.86

Vaig tornar a Venècia cinc anys després (1991) com a professor acompanyant en el viatge de fi de curs d'un segon d'FP del qual era tutor a l'IES Marina de La Llagosta. Segona foto davant el coi de pont (fixeu-vos tinc menys cabell, però encara porto la mateixa caçadora ronyosa que a la foto anterior)...

17.3.91

La Setmana Santa de l'any següent, any olímpic, vaig visitar Venècia amb la meva dona. Ens vam allotjar a l'Hotel Antony de Campalto, molt a prop de l'aeroport Marco Polo. En una cambra d'aquest hotel vam concebre la nostra filla la qual va néixer el gener de 1993. No tinc fotos ni del moment de la concepció ni davant del pontet dels nassos perquè aquesta vegada ho gravava tot amb una càmera de vídeo...

Han hagut de passar quinze anys perquè retornéssim a la ciutat dels canals. Ens feia molta il·lusió que la nostra filla la conegués. Val a dir que cap de les vegades anteriors havia pujat en góndola. Tenia l'esperança de fer-ho aquest cop... Hi havia tanta gent que no es podia ni caminar. Ara entenc que Venècia s'enfonsi una mica més cada any; amb el fotimer de turistes que l'envaeixen el que m'estranya és que ja no estigui enfonsada del tot. Ens demanaven 80 € per fer una volta amb la góndola i, a sobre, calia fer cua perquè hi havia tres-cents mil japonesos esperant! Fora via. En comptes de pujar a la góndola em vaig comprar uns mocassins preciosos que estaven de rebaixes en una sabateria molt fashion prop de Rialto.

Ah, que se m'oblidava! Aquí teniu la darrera foto davant el ditxós pont...

6.8.07

NB: La woman in red que apareix al meu costat és una gondoliera que vaig conèixer l'any 1985 quan ella, aprenent de filòloga, estudiava italià i jo, aprenent de filòsof, alemany. Des d'aleshores anem en la mateixa góndola... Què faria jo sense la llum del seu somriure?

Amb aquest post s'acaba el mes d'agost i la sèrie EG:

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes
(EG8) Κέρκυρα
(EG9) Dubrovnik

L'Umbral català premiat per L2P

Tots els premis que he guanyat

Ibanyes (6)

Un amable lector em recomana el cercador de Google Book per a seguir indagant els antecedents del meu cognom. Hi poso Ivanyes i apareixen 62 referències! Amb Ibanyes només en surten 16. Atenció al següent document:

1274. Últims anys de Jaume I. Un tal Gonçal Ivanyes, marit de Berenguera de Cardona (filla del vescomte Ramon Folc V de Cardona) recupera la vila de Maldà (Urgell, molt a prop de Garrigues).

Font: Jaime I y Su Época: X congreso de historia de la corona de Aragón (1982)

Fins ara, l'Ivanyes més antic que havia localitzat per la zona de Lleida era Martí Ivanyes, ferrer de la Seu (1404). Ara en tenim un 130 anys abans, o sigui, fa 733 anys. La recerca continua...

Ibanyes (1)
Ibanyes(2)
Ibanyes (3)
Ibanyes (4)
Ibanyes (5)

Arriben bones notícies del nord

” Pour les partisans d’une Belgique unitaire, la situation est inquiétante. Du côté des séparatistes flamands, ultranationalistes d’extrême droite ou membres de Nouvelle alliance flamande, alliés aux chrétiens démocrates d’Yves Leterme, on se réjouit : de plus en plus de Flamands évoquent la nécessité d’une plus grande autonomie, voire d’une indépendance pour leur région.

Au bout de quarante années de compromis, faute de cohésion et de confiance, c’est tout l’édifice belge qui va s’effondrer. Il n’est pas sain qu’une région bénéficie de transferts financiers et n’assume pas ses responsabilités, mais je serais partisan d’un maintien d’une solidarité temporaire avec la Wallonie après la scission “, affirme M. Vermeiren.

Si les partis flamands jugent que la décision est démocratiquement légitime, ils peuvent, à la Chambre - des députés - , ou au sein des groupes linguistiques de la Chambre et du Sénat, voter, à la majorité simple, la séparation “

Via JPQ: La UE no garantiza la integridad del Estado

Plus encore

JA ERA HORA!!!

CiU + ERC = CATALUNYA SOBIRANA

“Lo que me faltaba, una mora catalanista”

Que se'n vagin

(EG9) Dubrovnik

L'any 1991 els electors de la regió de Dubrovnik (antigament anomenada Ragusa) van votar de forma gairebé unànime a favor de la república de Croàcia. Per aturar aquest procés d'independència, l'exèrcit iugoslau (majoritàriament serbis i montenegrins) va declarar la guerra als croates llençant sobre Dubrovnik un atac d'extrema virulència per terra, mar i aire. L'objectiu era annexionar tota la regió a la "Gran Sèrbia". L'artilleria sèrbia va bombardejar sense pietat la ciutat la qual, desarmada, fou assetjada durant sis mesos. Milers de cases foren ocupades pels soldats els qual van fer malvestats: pillatge, incendis, violacions, crims... 40.000 persones van ser desplaçades de les seves llars, un de cada tres edificis de Dubrovnik es va veure afectat, però ni un sol tros de muralla fou destruït. La "perla de l'Adriàtic", com la va batejar Lord Byron, declarada patrimoni de la Humanitat, va resistir. No debades el seu lema és "La llibertat no es ven ni per tot l'or del món". D'això només fa 12 anys.

Josep Pla:

Ragusa és una de les coses més extraordinàries que es poden veure, i no exagero (...) Ragusa és la flor medieval del Mediterrani. És una flor intacta, d'una inoblidable bellesa (...) Les hores que hi vaig passar són les més agradables que he viscut. Ho proclamo perquè el fet és tan insòlit. Quina nostàlgia m'ha deixat Ragusa, Déu meu! Tornar-la a veure seria una de les més grans il·lusions de la meva vida. (OC, XIII, 263-266)

Amén. Fa 80 anys que ho va escriure. Si hagués sabut què passaria després... La "flor intacta" va ser maçolada per la barbàrie. És el que vaig pensar quan la vaig veure: només uns salvatges podrien bombardejar tanta bellesa.

El vaixell ha atracat al port nou, just davant del pont de l'autopista que va cap a Split. Fins a la ciutat vella hi ha un bon tros...

La moneda de Croàcia és la kuna. Canviem 10 € per als bitllets d'autobús. Els comprem en un quiosc. Tot és modern i nou: el port, el pont, la moneda, el quiosc, l'autobús... Estem en un país nou de trinca!

El bus ens deixa a la porta Piles, l'entrada principal. El primer que fem és pujar a la muralla per a veure la ciutat de dalt estant.

La volta a la muralla són dos quilòmetres i escaig de trajecte que valen molt la pena perquè et fas una idea de l'indret: la fortificació, els carrers, els patis, les teulades... i el mar sempre al fons amb el seu un blau poderós, encisador.

Està ple d'italians. Clar, els queda molt a prop. Totes les cases són de pedra. No és un poble museu, sinó que la gent hi viu. Hi ha roba estesa. Teules velles i teules noves. Les noves les van haver de portar de França perquè eren les que més s'assemblaven a les originals. El carrer central es diu Stradun, tot pavimentat de marbre i net com una patena. Els carrerons perpendiculars són estrets i costeruts, alguns tenen escales.

El port vell és petit i bufó, sobretot vist de d'una tronera...

Com que és diumenge al matí, trobem tancada la farmàcia més antiga d'Europa (Mala Braca, situada a l'entrada del claustre del monestir franciscà, fundada el 1317; encara que podríem discutir si la més antiga és la de Llívia). Mala sort. Volia comprar aigua de roses i de lavanda. La font de Sant Onofre és molt curiosa: té 16 màscares a través de les quals raja l'aigua potable.

Tastem cervesa local en una terrassa amb grans para-sols. Boníssima.

Hi ha bars que agafen euros i bars que no n'agafen. Abans cal preguntar: Take euros? Quasi totes les botigues accepten la moneda europea. Dubrovnik és un lloc de somni, llàstima que hi hagi tants turistes!

Salpem amb molt bon regust d'aquesta ciutat i d'aquest país. A bord hi ha festa...


Demà Venècia. Com Gustav von Aschenbach, el protagonista de La mort a Venècia de Thomas Mann, hi arribaré per mar...

und daß man nicht anders als wie nun er, als zu Schiffe, als über das hohe Meer die unwahrscheinlichste der Städte erreichen sollte.

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul
(EG3) De postes i d'albades
(EG4) Blau de Rodes
(EG5) Akrotiri
(EG6) Bany a Míkonos
(EG7) Atenes
(EG8) Κέρκυρα

El diable viu a Can Duch

Aquest matí he tornat a visitar La Pedra del Diable (un dels menhirs més importants de Catalunya, segons l'Albert Fàbrega). Si l'anterior vegada vaig trobar una ferradura, avui he trobat un aixadell rovellat i desmanegat (sense mànec vull dir).

Estava mig amagat entre la pinassa en un corriol que mena a Can Duch, la masia més propera, que havia estat restaurant i ara crec que està tancat. No sé si hi viuen o no. Hi tornaré per a investigar i fer fotos. Can Duch, a més d'estar molt a prop de La Pedra del Diable, és un edifici peculiar amb una torre que s'aixeca sobre el bosc...

Baixant cap a casa, mentre menjava raïm, amb la meva troballa penjada del cinturó, se m'acudit un relat o, més ben dit, el títol d'un relat: El diable viu a Can Duch. Aquesta tarda començaré a escriure'l.

20:59
Ja està escrit i postejat:
A RANVESPRE

Ibanyes (5)

Parlo per telèfon amb mon pare per tal d'aconseguir més informació sobre el seu pare i el pare del seu pare. Em diu que no va conèixer els avis paterns, però que el seu pare tenia dos germans un dels quals, Joaquim Ibáñez Rubinat (que va morir amb 90 anys i era el pare del meu padrinet, el tiet Paquito de Butsènit), va ser un dels Mossos d'Esquadra que va acompanyar Josep Tarradellas l'any 1939 en la seva fugida cap a l'exili francès a través dels Pirineus. D'això ja n'havia sentit a parlar.

Li dic si recorda alguna cosa més o coneix l'existència d'algun document de son pare, i em diu que quan van enterrar la seva mare (Maria Ribes Buixadera, que va morir l'any 1984) a la làpida hi havia escrit el cognom del seu pare amb i grega, i que ho van fer canviar perquè "estava malament"...!

Quan la meva germana Sisi estudiava la carrera d'història va fer un treball de recerca sobre els nostres avantpassats amb la intenció de confegir l'arbre genealògic de la família. Les investigacions per la línia Ibáñez la van portar fins als pobles de Sunyer (Segrià) i El Soleràs (Garrigues) on els documents havien desaparegut durant de la guerra.

Ibanyes (1)
Ibanyes(2)
Ibanyes (3)
Ibanyes (4)

Ibanyes (4)

Benvolgut senyor,

D’acord amb el marc legal actual, el canvi que sol·liciteu pensem que no es pot fer per la via de la correcció de cognom ja que és un cognom que, des del punt de vista lingüístic, no és d’origen català i no tenim constància que s’hagi adaptat al català, almenys d’una manera significativa o general. Com que estem parlant d’un aspecte administratiu i legal (en aquesta oficina tractem fonamentalment els aspectes lingüístics), que aplica i depèn del Registre Civil, pensem que sí que hi hauria una possibilitat de modificar-lo en el sentit que voleu si algun familiar vostre antigament consta amb aquesta grafia (ny): en aquest cas el que hauríeu de sol·licitar al Registre Civil és una restitució del cognom familiar i hauríeu d’aportar documentació en què constés la forma feta servir pels vostres familiars. Aquesta informació, però, us la podrien facilitar de manera detallada al Registre Civil, que, com dèiem, és qui s’encarrega d’aquests aspectes concrets.

Rebeu una salutació cordial,

Joan Anton Rabella

Oficina d'Onomàstica

El document familiar més antic que puc aportar és l'esquela del pare del meu pare, que va morir d'accident laboral fa 60 anys, quan mon pare només en tenia 11. Els documents familiars anteriors (registres civils i registres parroquials) foren cremats durant la Guerra Civil.

Que descansi en pau al cel dels Ivanyes lleidatans...

NB: Quan acabava de publicar aquest post, he rebut el següent comentari del Marc Belzunces:

Benvolgut Toni,

Al llibre "Els fundadors del Regne de València" (2 volums) d'Enric Guinot es fa un llistat de tots els colons cristians que hi varen anar. Al primer volum hi ha un llistat amb els cognoms i en quines poblacions es troba. Pel tema que ens ocupa, n'he fet una foto:

http://www.flickr.com/photo_zoom.gne?id=1250397058&size=l

Al segon volum es fa un llistat dels pobladors poble per poble, on es troben els noms complets.

IVÀNYEÇ - IVANYES

Ibanyes (1)
Ibanyes(2)
Ibanyes (3)

2014

Carod fa volar coloms mentre Catalunya s'amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat. Catalunya, en comptes d'amontillar-se, hauria d'amotinar-se.

L'enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els espanyolistes; l'enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l'enemic és el català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar... El català que acaba col·laborant amb l'enemic és pitjor que el mateix enemic.

Carod parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes declaracions aïllades (com aquella de la calçotada) o tots aquests anys d'amontillament tripartític, aquesta sistemàtica espanyolització de pluja fina? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se'l creuen ni els seus acòlits.

L'horitzó nacional només pot ser sobiranista. No sé si el model és Escòcia, Quebec, Lituània, Montenegro, Flandes, Croàcia o Portugal. L'únic model és seguir la nostra ferma voluntat de ser catalans de ple dret, sense opressions ni espolis.

Falten dues setmanes per al 11 de setembre, no del 2014, sinó del 2007. Què farà Carod? Ens vendrà una altra moto? ¿Cantarà Els Segadors al costat de Montilla, o TV3 censurarà l'escena perquè el presidente encara no se sap la lletra?

N'estic una mica tip, de retòriques barates; fart de polítics que creuen que el poble és imbècil. Carod passarà a la història com un caganer, un botifler i un engalipador. Però la història, malgrat els politicastres, sempre la fan els pobles. Jo encara tinc fe en el nostre. Que Xirinacs ens inspiri.