Surto al món

Surto al món a beure'm l'horitzó. El cel és d'un blau limpidíssim amb núvols esqueixats per la ventada dels darrers dies. Tinc el diumenge sencer per a mi, com la resta dels dies de la setmana, com la vida que em queda fins que la mort m'alliberi de tanta pesada matèria i em deixi volar definitivament. Cames i ales m'acompanyen entre els camps de verd incipient. El sol em fa l'ullet. Les paraules se m'avancen. Menjo bé, dormo bé, camino bé, estimo bé... La felicitat és una cosa senzilla que volem complicar massa. Tot és perfecte si flueix. Deixa que el batec de la vida s'imposi. No t'entrebanquis. No demanis més del compte. No exigeixis res als altres. Dóna, dóna, dóna. Somriu, somriu, somriu. Com aquest sol i aquest cel i aquests camps i aquestes paraules... Teves són. Déu ens va crear per a crear. Surto al món a beure'm l'horitzó.

Videopoesia

Un dia especial

Els peus, els camins, els canyars, els núvols, el vent, el cel... La qüestió és avançar. Crear. Surt del llit cada matí dient: "Avui serà un dia especial". Has de fer que passin coses, no les mateixes coses de sempre, sinó noves, o les de sempre amb un toc d'inspiració diferent. No et lamentis. No diguis que la culpa és dels altres. No pensis que el món està fatal i que tu no pots fer res. Mentida. Camina. Mou-te. Crea. I per la nit acluca els ulls dient: "Avui ha sigut un dia especial".      

Pardals uruguaians

Recullo a Correus un paquet procedent de l'Uruguai. Conté un llibre de tapes blaves amb la foto d'uns pardals a la portada. Es tracta de Gorriones de la plaza d'Isabel Hernández Tibau. La Isabel viu a Montevideo i és una assídua comentarista d'aquest blog. Aquesta és la seva opera prima. Dins hi trobem cinc relats que evoquen la infantesa escrits des de la mirada madura i lúcida d'una dona plena de sensibilitat. Em va demanar que li fes un  pròleg i vaig escriure això:

Dicen que nuestra verdadera patria es la infancia, el paraíso donde transcurrieron los primeros años de nuestra existencia, entre la inocencia y la curiosidad, cuando todo era hambre y sed de conocimiento. Lo que entonces fueron acontecimientos que marcaron nuestra educación sentimental e intelectual, con el tiempo se transforman en hitos que nutren nuestro ser maduro, memorias que nos enraizan con las fuentes originarias de las que bebimos durante los primeros pasos de nuestro camino vital. No es que luego hayamos dejado de ser niños (¡eso nunca!), sino que las circunstancias nos han empujado a guardar las apariencias, desempeñando tareas y cumpliendo obligaciones propias de adultos en esta sociedad tan previsible y programada. Pero mientras el niño o la niña interior permanezcan alerta, aunque agazapados, no todo está perdido. Hay esperanza.

Por suerte, existe la literatura, esa extraña manera de encontrar la salida del laberinto.

Isabel partió de su pueblo a la edad de 17 años rumbo a la capital, Montevideo. Dejó atrás el paraíso de Nico Batlle. Ella afirma que salió de allí con un enorme equipaje en el corazón. Algo de este “equipaje” lo podemos atisbar en los siguientes relatos. Aquella “niña de cabello rubio y lacio, delgaducha como una espiga, alegre, inquieta y curiosa, que pasó por allí su niñez, y fue a una escuela blanca con muchos ventanales por los que entraba generosamente el sol”, es la que ahora nos deja testimonio escrito de sus vivencias. Son textos que describen detalladamente la época, el lugar y sus gentes. Llama la atención que el título de cada relato sea un nombre propio, lo cual ya nos indica la importancia que para la autora tienen las personas. Don Juan (que es un avestruz!), el manco Casildo, la Srta. Lucía, Doña Práxedes, Adela, Roberto, Marcela, Rudecindo, Olázabal, Dimitri, Tufic, Serafina... Toda una nómina de personajes entrañables que nos acompañan a lo largo y ancho de estas páginas, cada cual con sus peculiaridades.

La protagonista, Isabelita, se relaciona con ellos cordialmente, a través de esa mirada límpida de niña, ahora tamizada por el paso de los años, cuando la mujer entreteje sus recuerdos y los cose punto por punto en sus escritos.

Hablando de Dimitri el griego, dice: “Mi presencia llenaba en él la necesidad que tienen las personas mayores de contar su pasado, sus recuerdos, y ser escuchados; y él llenaba mi necesidad de tener un abuelo que me contara cuentos, que en este caso eran de verdad.” (p. 123) Y, más adelante, cuando recibe el regalo del abuelo: “Te dejo esta embarcación para que cada vez que sueñes, puedas ir a los lugares más bonitos, en “libertad”. (p. 181) Sin lugar a dudas, la literatura es esa embarcación, esas palabras sagradas que tejemos en lo íntimo, el hilo que nos conduce hacia la verdad y la libertad.

Gracias, Isabel, por dejarnos este maravilloso regalo.

L'última classe

Rafael Narbona, Miedo de ser dos

La meva última classe va ser el 13 de maig de 2009 

Brullen els camps

Brullen els camps al bell mig del gener.
Les fulles tendres, vestides de rosada, malden per obrir-se pas devers el cel.
La terra pedregosa s'esberla maternalment.
Hi ha la solitud de l'arbre que, nu de fulles, esquerda la silueta de l'horitzó perfecte.
Hi ha la grisor dels núvols i un vent que glaça les penes.
Hi ha la vida, sempre la vida, en la llavor que germina i en el batec que estima.
La vida sempre present, fins i tot en les paraules.
Brullen els camps al bell mig del gener.
L'hivern és una mentida.

Videopoesia

Incerteses

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias. 

Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia. 

― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad. 

― ¿No estás apenado? ― le preguntaba. 

― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante. 

― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo. 

― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre. Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros. No hay que aguardar nada. Lo extraño es vivir, saber que estás aquí, pero que algún día no estarás y, sin embargo, esperar el desenlace que acabará con todo: lo que eres, lo que podrías ser, los recuerdos, los miedos, los escasos momentos de felicidad. Si no tienes nada, si nadie te espera, si no te sientes vinculado a otra vida ni a los bienes materiales, resulta más fácil partir. 

― ¿Partir hacia dónde? ¿Crees que hay algo después de la muerte? 

― No, rotundamente no. La muerte es una liberación. Al morir, no perdemos nada. Al contrario, se acaban todas las incertidumbres. 

Rafael Narbona, Miedo de ser dos, cap. 16

"La esperanza es hija de la ternura"

Ewig-Weibliche

Videopoesia

Awakening

Una dècada

El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam. Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla. El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum, que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura... 

Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent:

10 anys

 3.000 posts

500.000 visites

12.000 comentaris

Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho valori no és assumpte meu. Aquí està i aquí ho deixo. És el meu regal al món. Allò que està fet, fet està.    

Val a dir que segueixo fidel a Blogger. Gràcies Mr. Blogger!!! (si te'n vas a fer punyetes m'ho esborraràs tot...). Després dels anys, continuem al capdamunt dels rànquings: Alianzo* Gràcies també a vosaltres, entrellumaires, que passeu per aquí i feu un cop d'ull. Tots som la Catosfera. Alguns han fet figa i ara només són un enllaç trencat; altres (tossuts com jo) no han deixat de bloguejar. Una abraçada immensa a tots. 

Una dècada! Marededéu. Quantes coses hem viscut. Com hem canviat. I la idea bàsica persisteix: Aspirem a la llum a través de les ombres de les paraules... Quina quimera, oi?

* PS: Estic flipant amb Alianzo. En aquest moment em concedeix 5 estrelles amb una puntuació de 86. Això em situa el número 7 del global mundial (de 28.865), el número 3 d'Espanya (de 14.681) i el número 1 de Catalunya (de 3.010). Flipo!

Generós gener

Pujo al pla de Malpartit i m'assec en un banc de ferro per a contemplar els cims nevats del Pirineu que treuen el cap rere la tanca del Montsec. El cel és una aquarel·la de blaus i blancs aigualits que s'emmirallen en la superfície del pantano. Si l'hivern és això, beneït sigui l'hivern. És aquesta nuesa la que em sedueix. Vindrà la primavera amb la seva luxúria de pètals i colors, fulles tendres, papallones i abelles... I tant que vindrà! Però ara deixeu-me aquest silenci generós de gener i aquesta pàl·lida tebior del migdia, ran de l'aigua, lluny del poble que es desvetlla de les festes. (Per què piulen els ocells fins i tot a l'hivern?) (Per què m'entesto amb les paraules si d'antuvi ja sé que són insuficients?) Deixeu-me aquest silenci i la tebior del migdia. Deixeu-me tancar els ulls i somiar despert.

Videopoesia

Reixos

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats, que quedin les branques nues, les més fortes, aquelles que fruitaran. Camino vora els canyars esgrogueïts d'Alpicat amb la companyia de les tórtores i les garces. Torna a baixar aigua pel canal. La gent fa la sobretaula, mengen torrons i beuen cava. Els Reixos els han portat regals. El meu regal és aquest sol que llueix primaveral, la silueta de la Seo allà baix, amb el campanar acabat de restaurar, les passes que em porten sempre endavant. El meu regal són aquests versos fets per a tu. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. Hi ha un conill que travessa el camí i em mira abans d'amagar-se. Sóc tot el que no sóc. Tinc tot el que no tinc. Faig tot el que no faig. Sense ser, sense tenir, sense fer, abraço l'univers sencer i em desprenc del passat. Aquí, així, ara mateix, mentre el pagès llaura i rellaura el camp amb el tractor verd. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats en el pic d'aquest hivern primaveral. Purifico les cendres, glorifico les pedres, idolatro el vol dels ocells que s'allunyen cel enllà i el color de la terra llaurada que fa olor d'eternitat. No hem vingut a deixar petjades ni hem vingut a fer nusos. Estimo més les veles que les àncores. Ales són les paraules o no són res. L'aigua flueix, canta el gall. 

 Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. 

Videopoesia

Elogi de la solitud

He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava.

Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat...

Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de justificar res, la llibertat absoluta de no deure res a ningú (en aquest sistema pervers basat en la deutocràcia generalitzada, l'esclavatge del segle XXI), ni haver d'aparentar, ni estar pendent de les expectatives alienes. Fas el que vols, menges el que vols, penses, dius i escrius el que vols, etc. No hi ha ulls que et mirin ni jutges que et jutgin. No suporto que la gent em digui què he de fer.

Les persones que no saben estar soles són mig persones. N'hi ha algunes que es moriran sense haver tastat mai la dolça mel de la solitud. Són les que corren de seguida a buscar als altres per apuntalar la seva malmesa autoestima, les que tenen por de mirar-se al mirall, les que no han après a parlar amb la seva ombra (amb les seves ombres), les que no tenen vida interior, és a dir, superficials.

Solitud i llibertat. Hi ha res superior? Les relacions humanes estan contaminades pels interessos, les mancances, els egos... La vida social és una immensa xarxa d'hipocresies, aparences, malentesos, manipulacions... "L'infern són els altres" (Sartre). Quanta raó tenia. La debilitat ens fa gregaris. La por, la covardia, la insensatesa són el pinso del ramat. Ens han fet creure que som “animals socials”. Han estigmatitzat la solitud com una cosa de bojos i amargats perillosos. Fals. La veritable bogeria és la multitud, aquestes gernacions que són pasturades per pastors sense escrúpols (polítics, líders d'opinió, cantants, artistes, tertulians, futbolistes, mediàtics...) a cop de publicitat i demagògia, governades amb eslògans, enganyades, cegues, víctimes.

Què coi busques fora? Què et poden donar els altres? O encara creus en l'amor?

1-1-14

Aquest blog comença l'any al capdamunt del top d'Alianzo (llengua catalana, categoria books), posició que comparteix amb el del "mediàtic" Salvador Macip. Comprovo que l'any 2013 he publicat (només) 95 posts, una mitjana d'un post cada quatre dies. D'ençà 2005, l'any acabat ha sigut el menys prolífic blogològicament parlant. Per exemple, el 2006 en vaig publicar 491, cinc vegades més que enguany, una animalada. Eren altres temps i nosaltres també érem uns altres. El que no em quadra és que, amb aquests canvis, la posició al rànquing continuï igual que aleshores. Misteris dels algoritmes. 

Reconec que el 2013 he tingut altres prioritats. Diguem que m'he distret amb qüestions que sovint no tenien res a veure amb la literatura. O dit altrament: he gosat defugir el meu destí. No sé si perquè m'era prou conegut i ja m'avorria, o perquè em venia de gust dedicar-me a altres menesters. Potser he perdut el temps i les energies, però he après moltes coses, sobretot el privilegi de conèixer-me una mica més a mi mateix i créixer com a persona.

El 2014 em portarà viatges llunyans i textos cabdals. No debades faré 50 anys i arriba l'hora de crear quelcom que pugui quedar més enllà del meu cos extingible. També podria donar-se el cas que, de cop i volta, m'agafés un rampell salvatge i decidís ser sincer... No ho descarto pas.  Avisats esteu.

Tingueu cura de la vostra alimentació; feu exercici; no fumeu; eviteu la carn; no abuseu del vi; aparteu-vos de les persones que brutegen (si fa pudor no us tapeu el nas, foteu el camp i carretera); no us deixeu res al pap, que després es podreix i és pitjor; l'odi, la rancúnia i el ressentiment només us danyen a vosaltres; feu allò que us faci feliços i, si de retruc, feu feliços als altres, millor que millor; no cancel·leu (amb ela geminada) els somnis; que la motxilla pesi cada dia menys; que el cor sigui cada dia més pur; parleu una estona cada dia amb el nen que s'amaga dins vostre; mireu els núvols; escolteu els ocells; canteu, crideu, balleu, masturbeu-vos; estimeu-vos, sobretot estimeu-vos (perquè ningú us estimarà si no us estimeu); i no em feu gaire cas, que jo no sóc cap exemple de res; la vida flueix fins i tot quan s'entrebanca; ella sí, que en sap.         

Feliç 2014.      

Decisions

Quan em trobo davant el dilema d'haver d'escollir entre diverses opcions, sovint em pregunto dues coses: 

1- Quina decisió beneficiarà a més persones? 

2- Què et diu el cor? 

La primera qüestió es basa en el "greatest-happiness principle" d'Stuart Mill i la segona és un mix de Sánchez Dragó, Susanna Tamaro i Àlex Rovira (per citar-ne només tres). La resposta a la primera pregunta exigeix descartar l'egoisme i la resposta a la segona el racionalisme. O dit altrament: per a obrar bé cal transcendir l'ego i ser conscient del que sents. Sembla fàcil però no ho és gens. Proveu-ho. Us asseguro que, si us en sortiu, l'opció triada us farà millors persones i estareu orgullosos de vosaltres mateixos.        

Un any a Palau

L'article fou escrit el mes de maig i ha sortit publicat ara a la revista Saverdera XXI, núm 19

NOTA. A veure si endevineu en quin lloc de l'article sobra un accent...

La calma

Deficiència, fretura, mancança, neguit, desig, anhel, hàbit, incomodidat, insatisfacció... La vida és això. I no ens aturem mai perquè mai en tenim prou, encara que hàgim assolit somnis importants. Jo no em sento incòmode, sinó tot el contrari. Què em manca? Materialment no gran cosa, fins i tot me'n podria desprendre d'alguna més. La calma no ve de cercar i aconseguir, perquè sempre ens quedaran coses per aconseguir. És com intentar calmar el neguit de viatjar viatjant, atès que sempre quedaran viatges per fer, ni que sigui a la Lluna o a Mart. És aquest “anhel difús” el que toca la pera. No saps exactament el que et manca, el que vols. Podria estar satisfet amb la meva vida i vegetar simplement com els gats o els gossos jeuen al sol. Podria fer l'hort, viatjar, escriure un altre llibre, tornar a enamorar-me... Podria, podria, podria... I el sol fet d'imaginar-ho em causa una mandra infinita. M'estaré fent vell? Estic hivernant?

Te Araroa

De cop i volta marxa la boira, surt el sol, s'enlaira la temperatura, tornes a somriure, somies que fas tramping a les antípodes, caminant sobre la sorra, marea baixa, amb la brisa del mar de Tasmània acaronant-te la cara, xino-xano cap al sud, amb l'ànima badada i la mirada perduda a l'horitzó... 

De cop i volta despertes. Núvols que passen. Un plat de llenties. Res no és perfecte...
  

El que queda

El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar. 

El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar. 

El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres. 

El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por. 

El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de les llàgrimes, el comiat impossible, la innocència final quan te n'adones que tot era necessari, fins i tot el dolor. 

El que queda és un agraïment profund i la veritat i la llibertat i el futur.

Videopoesia

#SíSí

Els que no surten a la foto s'han autoesborrat del futur

#9N2014

Transformacions

Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación...

Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar. 

Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

Quan t'adones que en un lloc ja no pots créixer més, te'n vas. Abandones la "zona de confort" i et llences sense por a la novetat. Tot allò que coneixies se t'havia quedat petit i necessitaves horitzons com l'aire que respires. Enrere queda una altra etapa de la teva existència, sempre en constant transformació. 

Se te'n refot que no t'entenguin. Se te'n refot el que diguin o el que pensin. ¿Qui són ells per a jutjar-te, si sempre han estat on són, si sempre fan el mateix, si estan cagats de por amb la sola idea d'haver de canviar un mil·límetre la seva vida rutinària i previsible? Són els que volen empetitir-te, limitar-te, engabiar-te. Bye bye.

Camines dins la boira pels mateixos confins de la infantesa. El nen ha sobreviscut amb prou feines a tota l'allau de dogmes i preceptes que volien soterrar-lo. És el mateix nen que ara juga a ser i a deixar de ser allò que semblava que era, a fer i a desfer allò que semblava que feia. Perquè res no és estable ni definitiu. Res. Ni la matèria ni l'energia ni les vides realment viscudes, veritablement espremudes en totes les seves possibilitats.          

I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.