Camí de ronda

Pel camí de ronda passa molta gent: els que passegen (o són passejats) pel gos, els que fan fúting, estrangers amb motxilla... La majoria s'aturen a la platja atrets per la instal·lació que he muntat, fan fotos i, si s'escau, xerrem una mica. M'agrada el feed-back, escoltar el seu punt de vista. Alguns entren a casa per a visitar l'atelier i l'exposició.  Els veïns em diuen "L'artista" :)

L'altre dia una parella de francesos van fer la migdiada al costat de L'Espiral. Al despertar-se, asseguraven que havien tingut somnis meravellosos. Avui una una família holandesa amb dos criatures ha dinat dins L'Espiral. Lo més divertit era la fila que feia el nen petit (mascle): portava un vestit de faralaes! Davant la meva estupefacció, els pares m'han dit que el vestit li havien comprat a la germana, però que al nen li encantava... Of course, hem parlat de les diferències entre Catalunya i Espanya, sobretot de la situació política actual. Hi havia un home agafant garotes als esculls. M'han preguntat què feia, els he explicat que aquí ens mengem les gònades dels urchins, que ara és l'època bona. Flipaven, no s'ho podien creure.

Viure ran del camí de ronda és un privilegi. A més, el xiprer que tinc a la porta m'obliga a practicar l'hospitalitat. Amb molt de gust. 

La veritable bogeria

Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules. Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

Pendulum

Hi vaig venir cercant "inspiració" i vaig trobar fustes i pedres: troncs, branques, canyes i còdols amorosits pel vaivé de les onades. Tinc l'anima neta i les mans ferides. Tot plegat una immensa metàfora. Perquè jo també sóc un bois flotté humà que va recalar en aquesta platja aviat farà dos mesos. Em reinvento cada dia. Ara sóc "artista" i em dic Toni Ros. M'encanta aquest nou personatge. La banda sonora del mar m'inspira totes les hores; de nit em bressola, de dia em fa companyia. Habito entre dos blaus. El vent s'emporta les cabòries i em deixa una pau sense adjectius. No em calen gaires paraules. El primer raig de sol em desperta, el temps s'esmuny de puntetes. Seria com un somni si no fos un somni. Tota la vida ho és, fins la mort. El nen que sóc juga a la platja amb pedretes i fustetes mentre omple la casa d'obres estranyes, com estrany és ell. La gent que passa diu que són maques (en francès superbe!). Què en sabrà la gent, de la Bellesa? Hi vaig venir cercant inspiració i mai no havia sigut tan feliç com ara. El nen que sóc menja bombons. La mar aquesta nit vol seduir-me...         

L'Espiral del Cros

L'Espiral del Cros és una obra de Land Art de gran format (una filera de 130 m amb una amplada màxima de 20 m) realitzada amb pedres recollides a la platja del Cros, al terme municipal de Llançà, on s'inicia el camí de ronda que mena al Cap Ras. L'autor va trigar 5 dies a enllestir-la, començant el 15-2-15 i acabant el 20-2-15. 

L'Espiral és la figura central d'un conjunt delimitat per 4 apatxetes (la més gran és de pedra i està situada a la punta del Cros; l'altra es troba dins la barca; la tercera és de fusta i està sobre el banc del revolt del camí de ronda; i la quarta està a la porta de casa). La dues apatxetes de pedra estan alineades mitjançant l'inici de l'Espiral. La millor manera d'apreciar la magnitud de l'obra i la seva integració en el paisatge és a vista d'ocell, des de la carretera de dalt, al capdamunt de les escales del camí de ronda.

 

Aquest conjunt artístic conforma un "espai sagrat" dedicat al Sol i a la connexió amb la Natura. L'arquetip de l'espiral conté una simbologia esotèrica que no explicarem aquí. Millor que cadascú es deixi portar per allò que li dicta el seu inconscient, espontàniament, lliure de qualsevol pauta prèvia.    

Suggerim el següent "ritual": agafa una pedra, porta-la a la mà i comença el recorregut des de l'apatxeta gran tot seguint el Camí de l'Espiral en la direcció de les agulles del rellotge. Es recomana fer-ho descalç, amb parsimònia, escoltant el mar, deixant la ment en blanc, respirant profundament... La pedra que portes l'has de deixar on sentis que ella vol estar. Així afegiràs una pedra més a l'Espiral, contribuint a la seva conservació, fent el gest de construir, participant en l'Obra, respectant-la i sent conscient de la Bellesa de l'entorn, sentint com l'Energia flueix a través teu. Quan arribis al Centre de l'Espiral, pots posar el braç dins el forat i extreure una mica de sorra. Hauràs connectat lo Superior (Cel) amb lo Inferior (Terra), obrint i equilibrant els teus txakres (simbolitzats per la figura de l'apatxeta). 

Conscients que l'art és efímer, com els mandales i com tot a l'univers, preguem que els visitants tinguin cura de l'obra per tal que els altres la puguin gaudir després. Gràcies.

 CaP RaS aRT

L'Espiral

Ja és fosc. Bufa tramuntana. Uns 10 graus. He avançat una mica més en L'Espiral del Cros, que té uns 130 metres des de l'apatxeta gran fins al centre (un forat fondo com el braç dins el qual hi ha aigua del mar). El "ritual" consistirà a recórrer el Camí de l'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge des de l'apatxeta fins al centre i tocar l'aigua del pou amb els dits (o treure la sorra fins que trobis l'aigua), establint així la connexió amb el nucli (Kern -Cairn) còsmic. 

Aquests dies he arribat a dues conclusions incontestables: les pedres pesen i les pedres són dures. Cosa que no passa amb la fusta, que sol ser més lleugera (si està seca, clar) i és tova. Les broques ho saben igual que jo, de primera mà. Totes i cadascuna de les pedres de L'Espiral han passat per les meves mans. Són milers, de més grosses i de més petites. Demà podria enllestir la traça principal, sense comptar la línia recta fins a l'apatxeta, que ha de fer-se amb rocs grans perquè el mar no se'ls endugui fàcilment [Art efímer]. El problema és que no hi ha gaires rocs grans a prop. He usat guants i he optat per un mètode efectiu: carregar les pedres en el recipient blau que fa de contenidor de deixalles a la platja (el vaig trobar a la Punta dels Tres Pecats... quins deuen ser, per cert?). És d'un plàstic dur que resisteix els cops. El problema és que no puc omplir tot el recipient, sinó solament una mica més de la meitat. Tanmateix és millor que amb les mans, ja que així puc carregar més de 3 o 4 pedres alhora. El procés és lent i dur. L'esquena se'n ressent. 

És una obra ambiciosa, sense desmerèixer el Big Fish. L'Espiral és Land Art amb totes les lletres, mentre el Big Fish era Driftwood.

L'espiral és un símbol ancestral, que apareix als megàlits i petroglifs. Robert Smithson en va fer una de ben grossa: Spiral Jetty. Ell va trigar 6 dies, a veure quan trigo jo (sense màquines, tot manual).

Em vaig familiaritzant amb noms nous: Andy Goldsworthy, Richard Long...     

Poesia visual

M'adono que el que estic fent és poesia visual. Com en Guillem Viladot a la masia de Ca l'Isidori. O Brossa. Quan manquen les paraules (o es queden curtes o bordes), l'entorn ens regala objectes per a empaitar la Bellesa. Sí senyor. Poesia visual és el que faig. Es pot fer poesia sense mots, amb objectes que ens ofereix la natura. Poesia objectiva, objectual,. Més que una poètica del jo, estic desenvolupant una poètica del mar, dels objectes nàufrags que arriben a la platja i es transmuten en noves identitats. Des-naufrago i re-poetitzo. Vet aquí l'Alquímia artística. Allò que fou arrabassat, desarrelat per la tempesta, la riuada, la llevantada; allò que va surar a la deriva dies i dies; allò que reposa en una cala després d'una odissea anònima; allò és per a mi un "això" significatiu al qual redimeixo. Escullo el tronc, la branca, la pedra, la petxina i, acaronant les peces, en faig Obra (Poema Objecte). No interfereixo gaire en la seva essència, perquè cada peça guarda dins seu l'Esperit de la Natura. Tot plegat metàfora de la vida. Després del naufragi existencial, hem arribat fins a aquesta platja i ens re-inventem a nosaltres mateixos. El nàufrag es des-naufraga. Poesia visual. Poesia vital. Naufragis creatius.

Més a prop de mi

Cada dia estic més lluny de les paraules. Vaig regalar els llibres i a penes escric. No penso, faig. Pensar i parlar vénen a ser la mateixa cosa. Cada dia parlo menys, penso menys, sento menys... Escolto la mar, passejo de nit sota els estels, ajunto fustes i pedres... Fa dos mesos que no escric un poema. M'hauré guarit de la malaltia poètica o hi tornaré a recaure? No recordo el darrer somni que vaig tenir dormint. Cada matí, quan obro els ulls, miro la Mar d'Amunt i descobreixo el paradís. Em pregunto com he pogut sobreviure tants anys lluny d'aquí. Inevitablement, tendrament, dolçament, cada dia que passa estic més a prop de mi.    

La forma exacta dels somnis

Els dies més freds de l'any. Em deleixo amb l'espectacle de la mar embravida, empesa per les ràfegues del vent, amb l'aigua vaporitzada que s'enlaira entre escumalls efímers transformant el Cap de Creus en una silueta fantasmagòrica. M'encanta aquesta mar despentinada, eixelebrada, salvatge. Rere el finestral –te verd amb mel–, gaudeixo de la fúria aclaparadora de la natura. Cel amunt, el sol saluda amb timidesa. Tot el protagonisme el tenen les onades que, afamades, bramen i s'empassen la sorra de la platja. Els esculls desapareixen per moments. Hi ha la bellesa de les tempestes i de l'hivern. Fins i tot hi ha la bellesa de la malaltia –amoxicil·lina amb àcid clavulànic–, la laxitud del cos que lluita contra els agents patògens. Algun valent gosa transitar pel camí de ronda amb el gosset. Segueixo acaronant pedres i fustes, cercant la forma exacta dels somnis.

Febrer (Driftwood Art)

S'ha acabat el mes de gener! Recullo fustes, petxines i pedres que trobo a les cales properes. El mar em regala la matèria primera. Observo les formes i endevino bèsties, artefactes, somnis, secrets amagats: una dansa de serps, un cap de flamenc, un tauró, un petit cocodril, un veler, boscos impossibles... Aplego objectes provinents dels naufragis i les llevantades tot inventant noves maneres d'interpretar el sentit de les coses. Driftwood Art. Entre la natura i l'art només hi ha el lapsus d'una mirada capaç de fer florir la deixalla o la ruïna. I no cal intervenir-hi gaire. Plató diria que hem de re-conèixer la idea primigènia, l'arquetip que nodreix l'ànima. Les paraules vénen després. Primer és la pura troballa, la trobada física amb els elements (pedra, aigua, sol, fusta, tramuntana). Poso ordre en el caos com ho faria un déu menor, minúscul. Alquímia. El pit-roig em mira tendrament. Els veïns (Andy & Lily, ell alemany i ella francesa) han vingut a presentar-se. Ella em pregunta si sóc feliç aquí. Li responc que sí, que és impossible no ser-ho davant de tanta meravella. M'agrada el febrer perquè és curt de dies i la llum s'allarga. M'agrades tu perquè ets profunda i saps com eixugar-me les llàgrimes.     

Tramping

T'escapes cap al sud seguint la costa. La Caddy s'embala amb la tramuntana bufant-li el cul. Res d'autopistes ni peatges. Només carreteres secundàries. 

Alguns noms: Sant Carles de la Ràpita, Morella, Xàbia, Terol... 

Algunes descobertes: Guillem de Belibasta a Sant Mateu, una magnífica TAU a l'escut de Les Alcubles, la Cova Santa d'Altura i el seu lledoner...

El desastre urbanístic de la costa valenciana és inenarrable, irreparable, depriment. Sort que els arbres plens de cítrics madurs donen un toc de color i alegria al quadre. T'enamora el Maestrat. La senzilla estampa de les terres de l'interior versus una primera línia de mar plena de mal gust i presumpció.

La Caddy roda fina i, quan es fa fosc, esdevé un úter acollidor on pots descansar. Un matalàs suficient, el sac de dormir, la manta que vas comprar a Dublín... T'adorms escoltant el mar, com a casa. Vida nòmada.

Quan tornes, la tramuntana segueix fent ballar les branques. Aparques la Caddy i t'adones que tens dues cases o potser tres o quatre o cinc... Què és "una casa"? Una house, una home o una Caddy?  

Casa teva és allà on t'hi sents a gust. Xerrant al voltant d'una taula, arraulit en els teus braços o fent tramping pel món...   

Llibres de Toni Ros

OPERA OMNIA

Darrer poema (2000)

El Camí de la Tau (2001)

Tros de Quòniam (2003)

Una certa penombra (2005)

L'oracle imminent (2006)

Un gripau al jardí (2007)

Catosfera 04-05-06 (2008)

Entrellum (2009)

El somni de Venus (2009)

La isla sin serpientes (2009)

Hanua Nua Mea (2010)

La síndrome de Gauguin (2010)

Mandala (2010)

On acaba l'atzur (2010)

Dietari de Terradets (2012)

Ciberdietaris 2007-2012 (2013)

Meditacions (2013)

Rúbies (2013)

Ales i arrels (2014)
Un hombre libre (2014)

Connexió Espiral (2015)

Viatge a Hiperbòria (2016)
Poemes de Cap Ras (2017)
Dietari de viatge (2017)
Wandersmann (2017)

Brasil al cor (2018)

Anakana (2018)

LLIBRES VOGEL

Vogelfrei (2018)
Salvatge Horitzó (2020)

EVAiTON (2021)

Esperit Lliure (2023)

Fenomen Orriols (2024)

Traducció: L'educació de l'estoic 

de Fernando Pessoa (2003)

Tots els premis literaris

POEMARIS

Coordinador de

La catosfera Literària
2008

Descarrega-te'ls a

OPERA OMNIA

Tramuntana, Tau i Greal

Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada. 

Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull. Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto...

I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida...

Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verdera hi ha les ruïnes d'un castell que va guardar el Sant Greal. De vegades aixeco la vista i el miro amb emoció. Aleshores, sense saber per què (no és una qüestió racional), sento profundament que sóc on he d'estar i que estic on he de ser.         

has the world gone mad or is it me?

El camí de Ne Jambalu

En el capítol X del llibre Una mestra a Katmandú, Vicki Sherpa visita un gueshe ("doctor en metafísica budista") el qual li revela una antiga profecia escrita fa 700 anys pel guru Padmasambhava...

Existeix una cova entre els cims de l'Everest i el Makalu l'entrada de la qual s'obrirà quan arribi la Tercera Guerra Mundial. Arran d'aquesta conflagració, morirà molta gent, i només se salvaran els que descobreixin aquesta cova i hi entrin. Els afortunats seran aproximadament cent mil persones. 

Quan ho escolta, la Vicki es queda perplexa. És que no ha llegit l'Apocalipsi? Segons el darrer llibre de la Bíblia, la xifra exacta dels "escollits" serà 144.000. Seran els que estiguin marcats amb el signe de la TAU, altrament dits tauistes.       

Knut Hamsun

Em sento inútil i m'emprenyo quan estic malalt. Sé que és una prova d'humilitat, però em costa. La inactivitat em mata. L'hivern i jo som incompatibles, encara que una mica de sol m'ajuda a sobreviure. L'entomo com un llangardaix assegut a la platja mentre escolto la remor monòtona de l'aigua i llegeixo Fam de Knut Hamsun... Quan es posa el sol, tot esdevé inhòspit.

Phalacrocorax aristotelis

Avui la mar és plorosa, tota l'atmosfera humiteja, els corbs marins s'estan sobre els esculls vigilant els peixos incauts (jo els vigilo a ells amb els prismàtics), les gavines volen i grallen amb elegància superba, cauen les primeres gotes d'ençà que habito aquesta nova residència (farà 20 dies demà, Sant Antoni de la Tau), surto al carrer i entomo la pluja amb la boca oberta... 

No feu cas d'allò que us expliquin de segona mà. Sigueu sempre escèptics amb tota mena de notícies “mediàtiques”. La realitat és immediata o no és realitat. Com el present. La resta cabòries. L'ús del llenguatge denota impotència. Parlem quan no som capaços de sentir directament. Massa paraules és símptoma d'immaduresa. 

Avui predomina l'aigua i el cel es confon amb la terra. 

ἡ ἀλήθεια ἐλευθερώσει ὑμᾶς

Deixes el mòbil a casa, camines 10 minuts, et despulles, prens el mar i prens el sol, medites, oblides el temps, oblides les paraules, oblides les mentides del món, t'oblides de tu mateix (...) 

Dónes gràcies, et vesteixes, camines 10 minuts, retornes al mirall, a la pantalla, als mots, al rellotge (...)

El món segueix girant i segueix mentint, però tu ja saps on rau la veritable llibertat (...)

Demà tornaràs a llevar-te per a saludar el primer raig de sol i acomiadar el darrer (...)

Entremig, això que anomenem "vida" (...)

Veritat i llibertat són sinònims.

Pur present

Hauria d'estar preocupat perquè cada dia escric menys? 

I si m'he mort sense adonar-me i fa dies que sóc al cel? 

Tot és tan misteriós. 

Com diu Heràclit, el Sol és nou cada dia. 

Estimo la mar i la llum i el pur present. 

La lluna sap el meu secret. 

T

Peix fresc

La garota i l'atzavara

Poques coses són tan gratificants com treballar al jardí (els anglesos ho anomenen gardening): esporgar, treure la pinassa, adobar, regar... Un jardí abandonat fa molta pena. Aquí han sobreviscut les crasses (també anomenades suculentes: àloes, atzavara), els hibiscus, les esparregueres, els baladres, l'olivera, el xiprer, els pins... Plantes resistents que demanen poca atenció. Fa dos dies que en tinc cura i ja somriuen. Malgrat la seva capacitat per sobreviure, agraeixen que algú les amanyagui. 

Cap al migdia m'aventuro pel esculls de davant de casa. La mar sembla un llac. Minves de gener. Porto bermudes i una samarreta de màniga curta. El termòmetre de la terrassa marca 20 graus. Agafo una garota amb la mà i me l'enduc. Les punxes es belluguen. Estarà plena? Treballo amb les tisores fins que apareix el color taronja, ben amagat dins la closca. Caviar de mar. El gust que et queda a la boca és quelcom difícil de definir. M'ha sabut greu matar un ésser viu... No n'agafaré més, encara que la gent les pesca sense contemplacions (i sense llicència), n'omple galledes i marxa. 

Les plantes i els animals, per punxeguts que siguin (ara penso en l'atzavara i en la garota concretament), mereixen el nostre respecte. Ells hi eren abans que nosaltres arribéssim i continuaran aquí quan marxem. Aquesta veritat m'ha enlluernat la consciència i m'ha acompanyat tot el dia. Hem de fer-nos dignes del paradís.        

Je suis Walter

Je suis Charlie

L'esquelet de la garoina

Albada

Són les 8:17 i el sol surt pel far de Cap de Creus. S'omple la casa de llum i l'ànima també. És tan emocionant pensar que puc viure aquest miracle cada dia, sempre igual i sempre diferent, amb mil i un matisos, com els petons. Déu m'acarona amb els seus dits càlids. Sento com batega la vida infinita, la seva música profunda, la veritat, la bondat i la bellesa de tot plegat. Non sum dignus. I piulen els ocells. La mar avui és una donzella encara endormiscada. Si hagués de ser un color, seria daurat, però no és pas un color, sinó una pau intensa, com si després de molts anys cercant sense parar, per fi hagués trobat l'indret exacte dels meus somnis, i pogués descansar. Abans de ser cendra, cremaré aquí amb plena consciència de ser qui he de ser. Abans de ser cendra, seré mots i seré llum amb la llum eterna de l'univers.      

Salut, amor i llibertat

 

El 2015 m'ha portat una capçalera nova al blog (la foto me la va fer ma filla el dia de Nadal a Howth), un nou vehicle i una nova residència. El somni s'havia demorat molts anys, però finalment s'ha materialitzat de forma esplendorosa, gairebé increïble. 

En direcció sud-est, veig els pobles de Llançà i El Port de la Selva, amb els cims de Sant Salvador de Verdera i el Pení. De nit, pampalluguegen dos fars. La Mar d'Amunt, el Cap de Creus, la brava mar que s'escumeja contra els esculls del Cros. Hi toca el sol tot el matí. Davant mateix hi passa el camí de ronda. Marxapeu del Cap Ras. No, no es pot demanar més. 

El 2014 en vam fer cinquanta. Vam començar-lo a Islàndia i el vam acabar a Irlanda. Entremig, el Camí de Sant Jaume, la Provença i el Canigó, entre altres coses. El 2015 seguirem viatjant, caminant, fent cims... i escriurem, per descomptat. La banda sonora serà marítima i el color predominant el blau. 

Posats a demanar, demano salut, amor i llibertat. En aquest ordre. Cap de les tres coses són incompatibles. La veritable felicitat és un triangle que les inclou totes tres. El meu únic propòsit és viure d'acord amb la natura, ser jo mateix i millorar una mica cada dia. 

Un ocellet es posa sobre la barana de la terrassa, em mira i em diu: Tu ets el nou llogater? Véns només per uns dies, com els altres? Li responc: No, no sóc un llogater de temporada. Em quedaré aquí fins que em fotin fora. L'ocellet piula content: Perfecte, així podrem ser amics... 

La casa va ser construïda l'any que jo vaig néixer. Al lavabo hi ha una placa amb la frase més famosa del Petit Príncep...

 

El secret és simple: allò essencial es veu amb el cor, no pas amb els ulls. Cloc les parpelles i escolto el mar (de vegades és mascle i de vegades femella, la seva veu té tonalitats infinites). Quan les descloc, l'ocellet ha marxat. Sí, serem amics. No ho dubtis. 

El que veig amb els ulls és impressionant, majestuós, indescriptible. El meu cor està curull d'agraïment. No sé com he arribat fins aquí. Tant se val. El que sé és que algun dia hauré de marxar, perquè sempre acabem marxant. La guineu del Petit Príncep s'acomiada... Viure és aprendre a acomiadar-se. 

Benaurat 2014. Benvingut 2015.

Ah, quasi me n'oblidava: avui fa 11 anys justos que vaig escriure el meu primer post a TdQ.

GRÀCIES.