Statues of Liberty

Quin cel

Quin cel esbandit de núvols podria embolcallar l'alegria que sento?

L'empenta del vent sobre la terra molla sacsejant les branques de les oliveres,
la lluita aferrissada del món contra les ombres,
silencis invisibles.

No tinc cap intenció de confessar-me.

Seré un oblit que respira a l'hora del capvespre,
la melangia de les serps a les acaballes de desembre.

I els teus llençols ―qui ho diria― tan meus com les passes que s'enfonsen en la sorra.

Mira'm als ulls i menteix-me.

Quin cel esbandit d'estrelles podria endur-se la flama del nostre amor i fer-la cendres?

No tinc cap intenció de confessar-te.

Massa pecats, massa penitències. 

poemes

The day after

Els que ahir vam estar a la Manifestació ho recordarem tota la vida. Tampoc no em vaig perdre la del 10-J-10, però la d'ahir va ser una cosa substancialment diferent: mai no havia vist tantes estelades juntes ni tantes persones cridant alhora INDEPENDÈNCIA. Felicito l'ANC per la seva feina impecable i felicito tots els catalans que ens van unir en un sol clam per la nostra llibertat. Em felicito, doncs, perquè avui em sento més orgullós de la meva terra i de la meva gent, ple d'esperança.

I ara què? El poble és el ramat i tot ramat necessita pastors i gossos. Reconec que la metàfora pot ofendre, tanmateix no n'hi ha prou amb sortir al carrer i cridar, sinó que cal articular políticament les aspiracions legítimes del poble. I dic legítimes, que no legals. Sabem que tenim en contra les lleis (la sacrosanta Constitución que empara el drets espanyols). En un moment o altre els nostres representants polítics hauran de posicionar-se fora del marc legal per tal de donar resposta a les exigències dels seus representats, que som nosaltres. Si no ho fan, els enviarem a l'atur. Ells són els nostres empleats.

Artur Mas pot passar a la història com un President en majúscules que va donar la talla històrica en les extraordinàries circumstàncies que li va tocar viure, o pot formar part de la interminable llista de caganers que no van tenir la valentia suficient per arriscar-se en el moment de la veritat. Si fos ell ho tindria ben clar.

I si no és en Mas, serà un altre. Ens sobren paraules i ens manquen fets, fets consumats i herois que els protagonitzin, com els milers i milers i milers i milers i milers de persones que ahir, pacífics i joiosos, vam omplir els carrers de Barcelona....

Gràcies!

PS: Us recomano el vídeo de l'acte final, sobretot a partir de 18:18: "Escucha, España... Adiós España"

#FREEDOMFORCATALONIA

#freedomforcatalonia
#11s2012
10-J-10
twitter.com/tonibanez

El veritable nodriment

La buguenvíl·lea està preciosa. Els llucs no paren de créixer. Les bràctees de color fúcsia destaquen sobre el fons blanc de la façana. Torna a fer calor. La terrassa és perfecta quan se'n va el sol. S'hi pot contemplar la posta i, més tard, amb una dotzena d'espelmes, es crea un ambient d'allò més agradable per al sopar. Aquesta urbanització és molt tranquil·la. La majoria de veïns són jubilats francesos o alemanys. Tinc la platja a 5 minuts de cotxe o de moto. També agafo la bici, com ahir, que vaig anar pedalant fins a Castelló i Empuriabrava tot travessant els Aiguamolls. Una ruta planera i deliciosa. El paradís deu ser alguna cosa molt semblant a l'Alt Empordà, però sense urbanitzacions i sense turistes... i sense tramuntana!

L'hort està en marxa. Ja he plantat 27 espècies distintes de vegetals comestibles, inclòs un parterre de plantes aromàtiques. Algunes llavors ja han brotat (raves, pastanagues, espinacs) i només cal anar ruixant-lo dos cops al dia... i esperar. No és pels fruits, que faig d'horticultor. Conrear la terra és una filosofia i una teràpia, una peculiar manera de meditar. Clar que em menjaré el recapte que produeixi, però el veritable nodriment és espiritual.

L'amor és oblit

He fet tots els papers de l'auca. La vida és un joc de màscares. En realitat desconec qui sóc. He sigut tantes persones, he viscut en tants llocs, he estimat tantes dones, he llegit tants llibres, he escrit tants poemes, sóc tan nòmada de mi mateix, que amb prou feines m'identifico amb un nom o amb un cos. Em miro al mirall i em sorprenc. Sóc el que vulguis que sigui, m'adapto a tu. Camaleònic. Líquid. Em sobren punts de vista. He de fingir seguretat. De vegades trobo la pau de sobte, en la simple solitud o entre els teus braços, perquè m'agrada perdre'm i oblidar-me. L'amor és això: un oblit. Com les paraules que, ombres volàtils, substitueixen la vida.

Inferns domèstics

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

Passar pàgina

A la vida és molt important saber passar pàgina, aprendre a sortir dels mals rotllos el més aviat possible, no quedar-se encallat massa temps en els fanguissars o en els paranys que ens parem a nosaltres mateixos. Perquè tot és mental.

Fora bufa i rebufa la tramuntana, hi ha piròmans pirats pertot arreu i, des de fa dos dies, he començat a fer l'hortet, la qual cosa em manté ocupat de mans i de ment. És el segon intent d'hort en el qual m'involucro amb cos i ànima. M'ajuda en Sam, el meu veí okupa, marroquí de bressol, suís de formació i empordanès de vocació. Un bon amic amb el qual parlo molt de filosofia.

Blau sobre blau

La lluna blava i la pluja certifiquen les acaballes de l'estiu, el meu primer estiu empordanès. El blaus omnipresents del mar i del cel l'endemà de la tramuntana. Els ceps carregats de raïm. Les figues que regalimen. 

Escric poemes mediocres amb un retolador de tinta lila. Parlen del paradís perdut, de la melodia del vent quan travessa les pinedes, de la nit que arriba i ens embolcalla de silenci. 

Mentrestant, en la distància, l'alzina centenària ens mira. Ella ho sap tot, de nosaltres. 

Figues

La figa és la meva segona fruita preferida després de la cirera. Ja fa dies que en tenia l'antull. A les botigues no se'n troben gaires i les que arriben estan malmeses, perquè la figa és una fruita delicada. La millor manera de menjar-se-les és in situ, agafades de l'arbre. Recordo les típiques figueres estalonades de Formentera. Recordo també la vella figuera de Sant Mateu. Quants records dolços i sucosos! No debades la capital de la comarca on ara visc es diu Figueres. 

He sortit a caminar entre els olivars amb l'esperança de rampinyar-ne alguna. No he tingut sort. Olives verdes moltes, i móres negres també, però figues ben poques. Tornant cap a la urbanització he vist unes quantes figueres joves situades rere una tanca dins el tros d'un veí. Es diu Diego, té un bé de déu d'hort i un gall que canta tot el sant dia. He entrat a saludar-lo amb la intenció d'aconseguir alguna figa amb el permís del seu propietari. L'home m'ha dit que enguany s'han fet malbé per culpa de la sequera. Només n'he pogut espigolar un sarpat de les més tardanes. L'antull ha passat avall.

El cel tapat. Les esquelles del ramat anuncien la mitja tarda. Mosques pesades. L'estiu s'acomiada de puntetes. Aquesta nit sopar i concert amb en Santi Balmes. Un luxe sibarític. Com les figues. Com tu.     

L'única sortida

Sóc independentista en tots els sentits de la paraula. En el sentit polític també, clar. Últimament no em perdo cap acte que m'agafi més o menys a prop. No fa gaire vaig baixar a Girona i el passat diumenge vaig fer de voluntari a La Jonquera. Si em busqueu a la foto gran em trobareu. No sóc en Wally. 

He escrit a bastament en aquest blog tocant al tema de la independència de Catalunya. La meva posició és clara i contundent: no em plantejo una altra sortida, hi hem d'anar peti qui peti. 

Ja no n'hi ha prou amb signar manifestos, penjar la senyera per la Diada o afegir-se a manifestacions multitudinàries, com si aquests actes no haguessin demostrat la seva supina inutilitat. Simbolismes i gestos reiteratius que no ens fan avançar. No és pas això el que ara ens cal. Hem de canviar de xip. Els temps que vivim exigeixen una nova actitud, més valentia, més eficàcia, més tot. 

No sé si a La Jonquera érem mil o dos mil, tant se me'n fot. L'esperit que s'hi respirava era molt engrescador. Tampoc sé què coi passarà l'11 de setembre a Barcelona. Passi el que passi, no m'ho penso perdre. 

Necessitem una majoria convençuda, una societat civil ben articulada (una sola plataforma, sisplau!) i uns partits polítics al servei del poble (i no pas dels seus aparells i interessos mesquins). Potser també ens aniria bé un líder, algú capaç de galvanitzar les esperances col·lectives, encara que a mi els líders sempre m'han fet una mica de basarda. La història en va plena, de líders i herois que han perpetrat un fotimer de carnatges i desastres.

El que convé a Catalunya és la independència. No hi ha cap argument de pes que pugui rebatre aquesta afirmació. Com ens ho farem, està per veure. És més possible del que ens imaginem.

La primera tanca que hem de saltar és la de la pròpia por, el fre mental que cadascú té dins el seu cap. Hem de visualitzar-nos independents. Espanya porta 300 anys exercint el seu proxenetisme sobre la nostra atrotinada carn. S'ha acabat el bròquil. No volem ser la bagassa d'un macarró desagraït que, a sobre, ens insulta i ens maltracta. En tot cas, si volem ser putes, que tots els guanys siguin per a nosaltres. Tenim el dret i el deure d'independitzar-nos. Per a nosaltres, per als nostres fills, per als nostres néts... 

Creure-hi, perdre la por, actuar mitjançant totes les vies que tinguem a l'abast, sempre de manera pacífica i democràticament. Hem de ser més, convèncer tothom, fins i tot a aquells que es resisteixen a admetre l'evidència: Catalunya només té futur fora d'Espanya, si és que vol sobreviure. El proxenetisme parasitari dels espanyols ha arribat a extrems insostenibles. O ells o nosaltres. To be or not to be, que deia en Toni Albà l'altre dia. L'alternativa no deixa gaires dubtes. 

Quan tot s'enfonsa, només se salven els que saben trobar la sortida. Els catalans només en tenim una i es diu independència. La resta són collonades, romanços i cortines de fum per a beneits. 

Ja saps el que et toca, doncs. Uneix-te a nosaltres. Hem de ser cada dia més i millors.

Pegellida

L'horòscop no s'equivoca. Ens equivoquem nosaltres. Quan estem lluny, estem molt lluny; i quan som a prop, som tan a prop que ens fonem l'un amb l'altre, el teu cos sobre el meu cos, com una pegellida que s'aferra a la roca. Què més tenim, sinó la pell i la certesa íntima? Creure. La fe i la voluntat de ser. La paciència. El futur. Tan lluny que som abisme. Tan a prop que fa vertigen. Contra la pegellida que s'aferra a la roca, no poden res les onades irracionals, tramuntanades i escumes salvatges. La closca inamovible guarda el secret d'una carn saborosa. L'horòscop no s'equivoca. Ens equivoquem nosaltres. 

Sense fi

Penúltima setmana d'agost. Temps de móres. Assegut sota els eucaliptus de La Pelosa, m'arriba la flaire de les paelles que cuinen a la guingueta i la fressa dels nens que juguen amb un matalàs d'aigua. M'he rasurat el cos sencer, closca inclosa. Després he vingut a remullar-me i a prendre el sol en pilotes en el meu racó preferit, entre Montjoi i Jóncols. Espero amb candeletes que tots aquests turistes desapareguin aviat. Massa cotxes, massa pols, massa barques, massa gernació. Intento imaginar-me la tardor assegut en aquest mateix banc... 

De mar endins arriba una nuvolada baixa. Sembla boira o fum. Les hores són plàcides. No demano res més a la vida: aquest paisatge i tu, sense fi.

Quatre mesos

Quatre mesos són cent vint dies si fa no fa. El teu primer missatge em va arribar quan em trobava enllitat a l'habitació 467 de l'hospital barceloní on m'acabaven de practicar l'ablació d'una via accessòria del cor (síndrome de Wolff-Parkinson-White). A la Blackberry vaig llegir: "Veig que vius molt lluny, te n'has adonat?" Aleshores vivia a 300 km, al Pallars Jussà, en una casa de fusta davant el llac de Terradets, fent vida eremítica de llop estepari, blanc com la síndrome que el Dr. Berruezo em va guarir amb les seves mans prodigioses i l'ajuda inestimable de la tecnologia. Que déu el beneeixi. Et vaig respondre: "Lluny? El nostre país és petit (com cantava en Llach). L'Eix Transversal està en obres, però fa el servei... El problema no són les distàncies físiques, sinó les altres... Alguna pega més? ;)" Lo de la pega et va fer gràcia i vas voler saber més coses... L'endemà de sortir de l'hospital, amb el cor renovat, vaig travessar el país i em vaig plantar davant ca teva. La resta va ser molt fàcil: prunes, cireres, pomes... Sempre m'ha agradat la fruita. Fins i tot vam sortir a la tele explicant la nostra història. Quatre mesos són cent vint dies si fa no fa. No em canso de mirar el mar i els teus ulls. Gràcies per ser com ets i per ajudar-me a ser una mica millor cada dia. 

Lectures estiuenques

Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa.

No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant. 

Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticisme i masoquisme sovint van de la mà. Hi ha paràgrafs i frases memorables...

Las mujeres quieren tres cosas: seguridad, controlar y quedarse con todo

Se enamoran de nosotros porque somos bohemios, y luego, cuando se casan, quieren un empleado de banca.

La soledad es no tener a nadie a quien volver.

Está claro que no sirvo para vivir en pareja: no obedezco, me agobio y me canso.

Lo que la filosofía no da -que consiste en llenar la mente de palabras- , lo fomentan la soledad y el silencio.

He ido dejando a mis parejas por aburrimiento y ellas me han dejado a mí por insoportable, voluble, inquieto, egoísta, a mi bola, o sea, incapaz de obedecer los mandatos de la estabilidad y sensatez femeninas. Ellas los quieren seguros, aplomados, estables, serenos, nada de eso destaca en mí, que soy curioso, cambiante, impaciente, excitable, libre, todo lo que una mujer no desea.

Quiero una pareja, pero quiero también conservar mi libertad. Y eso no puede ser. Y no ha sido. 

Namenlosen

Escrit al cementiri de Portbou, davant la tomba de Walter Benjamin

No moren els noms ni els mars ni els horitzons
Moren els cossos, cremen els arbres, creix la barbàrie de les xifres i tot el desconsol dels temps difícils Només una pedra, res més que una pedra, i la remor de les onades
Només un petó, com si fos l'últim, robat en un revolt del camí
És quan t'allunyes que et sento més a prop
És quan calles que tot ho reveles amb un somriure
No moren els noms ni els somnis ni els amors que han superat totes les proves
Moren els gestos, els enyors, les il.lusions
Només dormir amb tu, avui i totes les nits que resten fins a la fi del món
Només mirar-te, mirar-te i prou, com el xiprer mira l'atzur
És quan sóc teu que sóc més jo

Acció i reacció

Si ho mirem ben mirat, la vida és una qüestió d'accions i reaccions. Sovint reaccionem de forma bastant autòmatica a estímuls concrets. Les reaccions depenen de mil factors que no controlem, des de la disposició fisiològica del nostre organisme fins a l'imaginari moral en el qual hem estat educats. Els hàbits s'imposen. Costa molt trencar les inèrcies, individuals i socials. Només aquella persona que sigui capaç d'aturar la immediatesa de la reacció pot considerar-se madura. La resta és pur infantilisme. És allò de comptar fins a 10. Si pots visualitzar la reacció abans que la reacció s'apoderi de tu i et domini, has guanyat. Si, en canvi, no pots frenar l'automatisme visceral que es desencadena dins teu, aleshores ets una víctima, un nàufrag condemnat a ofegar-se. La irracionalitat intrínseca de moltes reaccions humanes ens empeny cap a l'abisme del descontrol i del caos. Com podríem controlar aquest mecanisme pervers? Quina mena de timó podria redreçar el rumb de la nau que avança cap als esculls perillosos? Només hi ha un camí: la consciència. T'has de conèixer molt a tu mateix i has de conèixer els altres per tal de preveure el desastre abans del desastre. Això solament és possible amb experiència i voluntat acompanyades de lucidesa i prudència. Les reaccions les carrega el diable. Ja va sent hora que siguis el teu propi àngel. 

Iniciació

Si la naturalesa física, moral, intel·lectual i espiritual d'un ésser humà està ben desenvolupada, o, per emplear la terminologia esotèrica, si els seus cossos subtils s'estan organitzant degudament, llavors pot ser escollit pels Germans Grans (Pessoa els anomenava els Superiors Desconeguts) i li pot ser donada una preparació especial. D'antuvi les intruccions se li envien telepàticament mitjançant la ment subconscient i, quan ha progressat prou en aquesta forma, se'l posa en contacte amb altres deixebles dels Germans Grans que es troben en el món físic els quals li ensenyaran i el prepararan conscientment d'acord amb els mitjans adequats corresponents a aquest nivell: la paraula parlada o escrita, etcètera. 

Més tard, quan hagi fet el progrés suficient, els Germans Grans i Menors conjuntament, mitjançant el procediment conegut com a iniciació, correlacionen la subconsciència amb la consciència. 

En arribar a aquest punt, el lector es preguntarà com es pot posar en contacte amb els Mestres. Poc podem dir al respecte, perquè es tracta d'una qüestió d'experiència interna. El desig, si és prou fort i prou persistent, acabarà esquinçant el vel i assolirà el contacte buscat. D'aquí en endavant la sendera s'obre i el deixeble comença a avançar. 

Dion Fortune, Occultist Theory of Love and Sex

Puig Alt

Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. Ombres fútils, que diria Pessoa. M'importa un rave el que hi pugui haver a Mart. Segurament molta pols còsmica i un silenci tan espès que deu fer feredat. 

Ahir, des del capdamunt del Puig Alt, talaiava la terra que m'acull, aquest miracle de pedra i de mar, la costa i l'interior, el nord i la badia, un cel eteri tacat de núvols esqueixats... Guaitava les cales de Jóncols i de Montjoi, albirant el Port de la Selva i més enllà. Envoltat de necròpolis i cistes, meditava sobre la relativitat del temps i dels espais...

Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. 

Ens queda la bellesa del món, l'instant de l'èxtasi eròtic en el qual oblidem el que som per a esdevenir-ho tot i res, buits i plens alhora. Ens queden els mots i els versos que escrivim i la mirada còmplice d'una altra ànima que vola frec a frec fent tirabuixons a l'aire, confonent les ales, entortolligant els vols... Com la papallona reina que se m'apareix en els moments més sublims per a recordar-me que la veritable realitat no és ni de bon tros la que veig amb els ulls. 

Pleniluni empordanès

Dues-centes persones aplegades a Mas Ventós tot esperant que la lluna plena aparegui rere el castell de Sant Salvador. Primer l'aurèola, després el serrell, finalment la cara sencera, nívia, radiant. Aplaudiments. Comencem a davallar per la carretera que mena a Vilajuïga. Seran uns set quilòmetres, hora i mitja de caminada màgica, insòlita, entre dòlmens i ombres ancestrals. A mà dreta Llançà i la mar diamantada; a mà esquerra l'ampla catifa empordanesa, una munió de llums, un firmament a la terra. La majoria pren el sol. Els llunàtics prenem la lluna. A la plaça del poble ens reben amb trossos de xíndria i pastissos casolans. 

La lluna lluneja altiva. Sap que el seu poder és immens. Com tu, que irromps i t'amagues, que creixes i minves, blanca, blanquíssima, plena de pigues, sirena de cales remotes, entranyable poesia...