El groc de les mimoses

Videopoesia

A Ràdio Vilafant

Deutocràcia

Deutocracia

"El neoliberalisme és un crim contra la humanitat"
"És immoral pagar un deute immoral"

Esclavatges

Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules. El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat. La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull. Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

Reaccions

El que ens fa humans és la capacitat d'aturar l'automatisme acció-reacció, és a dir, ser conscients i meditar. Per això cal estar sempre alerta, ben desperts. La impulsivitat i la impaciència són símptomes d'immaduresa típics de bestioles i de jovent.

És l'ego el que desitja la satisfacció immediata. És l'ego el que jutja massa de pressa. És el puto ego el que es precipita i la caga i, després de cagar-la, no sap reconèixer l'error perquè té molt d'orgull i demanar perdó és rebaixar-se, com ho és donar gràcies ("gràcies" i "perdó" són paraules tabú per a l'ego). Sempre l'ego remenant la cua i embolicant la troca...

Què hem de fer? Molt fàcil: frenar, respirar a fons, comptar fins a 10 o fins a 100, no reaccionar de seguida, deixar que passi el temps... Fàcil? Al principi potser no, però amb la pràctica veuràs que és possible i que funciona. Pots no respondre a una provocació. No hi ha res que emprenyi més a l'ego (i al provocador) que això. No és obligatori reaccionar. La pau es nodreix així. La guerra sempre és reactiva.

NB: Els mitjans de “comunicació” (Internet, ràdio, TV) serveixen per hipnotitzar el cervell carregant-lo amb una aclaparadora allau d'informació que és incapaç de processar. Omplint el cervell de notícies, piulades, imatges, música i informacions insignificants s'aconsegueix distreure'l perquè no arribi a pensar (i menys actuar, perquè reaccionar no és actuar, sinó tot el contrari). Tot aquest diluvi d'inputs incessants fomenten la reactivitat sistemàtica desactivant-nos la capacitat crítica, deixant-nos en un estat passiu (amb una aparença d'activitat frenètica) que afavoreix la mediocritat idiotitzada tot mantenint la inèrcia d'aquest status quo i fomentant la dominació col·lectiva. Són els mecanismes que el Poder utilitza per a perpetuar-se... amb la teva inconscient condescèndència.      

Teaching

Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog. 

Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...     

Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan un exalumne se'n recorda de tu, alguna cosa es remou a l'interior. Quins professors recordem amb el pas del temps? Ben pocs. 

Aquest matí un exalumne ha escrit el següent al meu mur del FB: 

Recordando tus clases, no me extraña que suscribas este artículo... Durante tu último año en La Llagosta, en el que nos impartías clase de estética y psicología, reforzaste, al menos en mi, algo que trasciende el hecho académico y que me acompañará siempre: el placer de vivir siempre descubriendo. Supongo que en parte por compartir con nosotros inquietudes literarias y de otra índole. Por romper con la jerarquía espacial del aula durante el último trimestre de la asignatura de psicología, que pasamos dialogando sobre drogas y sexo, sentados encima de las mesas y poniendo en común dudas y experiencias... Saludos.

El plaer de viure sempre descobrint... El plaer d'haver fet una bona feina... I el plaer d'haver tingut uns alumnes com vosaltres...

Projecte d'autodefinició

Com a filòsof no em desempallego mai de l'higiènic escepticisme, com a poeta em deixo endur per l'entusiasme emocional-verbal, com a sanador canalitzo les energies (reiki), com a outsider vagarejo per les perifèries, com a taoista adoro la mestra Natura, com a ésser humà aspiro a una felicitat assequible... 

Locus amoenus

Fins ara només era un somni. Ara que l'he trobada, que sé que existeix i que és exactament com la somiava; ara voldria tenir-la, si més no gaudir-la, passar les hores a la seva terrassa, fitant l'horitzó, escoltant la remor de la mar, oblidant-me del món, deixant que la inspiració em posseís per tal d'esdevenir un instrument afinat i dòcil... I el millor de tot sabeu què és? No hi ha cobertura! Llum, aigua, natura, aïllament... Què més es pot demanar? Fins ara només era un somni. A partir d'avui serà un objectiu. 

Desesperadament petons

La irracionalitat no és gestionable perquè qui hauria de gestionar-la (la racionalitat) ha sortit a fer un tomb. Ja tornarà. De fet, és com una “absència” del cervell, un fos a negre. Sabem que, tard o d'hora, la llum (de la lucidesa) es tornarà a encendre, però mentrestant estem a les fosques i patim. S'han creuat els cables, han saltat els ploms, hi ha hagut un curtcircuit... Són metàfores apropiades. Gestionar és controlar. ¿Com puc controlar (el que penso, dic o faig) quan estic des-controlat? ¿Com podria fer-ho una altra persona des de fora? ¿Qui podria introduir-se a la black-box del meu cervell i tocar aquella tecla crucial? ¿Què cal fer? ¿Medicació? ¿Anestesiem el cervell? ¿Fem una intoxicació preventiva de les neurones per si de cas? És com posar el morrió al gos perquè no mossegui... Cal que el porti les 24 hores, no només quan surti al carrer. Pensar la irracionalitat és una tasca absurda, com pretendre controlar-la o planejar una estratègia per a sufocar-la.¿La irracionalitat mental podria ser "controlada" per la irracionalitat senti-mental? ¿Cap versus cor? ¿Química versus emocions? ¿Podria més una carícia, una abraçada o un petó que una paranoia en flames o que un deliri al·lucinatori? Hi ha problemes que no tenen solució, però sempre ens podem empescar la manera d'amorosir-los, de fer-los més tous malgrat que no puguin ser resolts. Petons. Petons. Petons. Desesperadament petons. No hi ha cap altre camí.

Surto al món

Surto al món a beure'm l'horitzó. El cel és d'un blau limpidíssim amb núvols esqueixats per la ventada dels darrers dies. Tinc el diumenge sencer per a mi, com la resta dels dies de la setmana, com la vida que em queda fins que la mort m'alliberi de tanta pesada matèria i em deixi volar definitivament. Cames i ales m'acompanyen entre els camps de verd incipient. El sol em fa l'ullet. Les paraules se m'avancen. Menjo bé, dormo bé, camino bé, estimo bé... La felicitat és una cosa senzilla que volem complicar massa. Tot és perfecte si flueix. Deixa que el batec de la vida s'imposi. No t'entrebanquis. No demanis més del compte. No exigeixis res als altres. Dóna, dóna, dóna. Somriu, somriu, somriu. Com aquest sol i aquest cel i aquests camps i aquestes paraules... Teves són. Déu ens va crear per a crear. Surto al món a beure'm l'horitzó.

Videopoesia

Un dia especial

Els peus, els camins, els canyars, els núvols, el vent, el cel... La qüestió és avançar. Crear. Surt del llit cada matí dient: "Avui serà un dia especial". Has de fer que passin coses, no les mateixes coses de sempre, sinó noves, o les de sempre amb un toc d'inspiració diferent. No et lamentis. No diguis que la culpa és dels altres. No pensis que el món està fatal i que tu no pots fer res. Mentida. Camina. Mou-te. Crea. I per la nit acluca els ulls dient: "Avui ha sigut un dia especial".      

Pardals uruguaians

Recullo a Correus un paquet procedent de l'Uruguai. Conté un llibre de tapes blaves amb la foto d'uns pardals a la portada. Es tracta de Gorriones de la plaza d'Isabel Hernández Tibau. La Isabel viu a Montevideo i és una assídua comentarista d'aquest blog. Aquesta és la seva opera prima. Dins hi trobem cinc relats que evoquen la infantesa escrits des de la mirada madura i lúcida d'una dona plena de sensibilitat. Em va demanar que li fes un  pròleg i vaig escriure això:

Dicen que nuestra verdadera patria es la infancia, el paraíso donde transcurrieron los primeros años de nuestra existencia, entre la inocencia y la curiosidad, cuando todo era hambre y sed de conocimiento. Lo que entonces fueron acontecimientos que marcaron nuestra educación sentimental e intelectual, con el tiempo se transforman en hitos que nutren nuestro ser maduro, memorias que nos enraizan con las fuentes originarias de las que bebimos durante los primeros pasos de nuestro camino vital. No es que luego hayamos dejado de ser niños (¡eso nunca!), sino que las circunstancias nos han empujado a guardar las apariencias, desempeñando tareas y cumpliendo obligaciones propias de adultos en esta sociedad tan previsible y programada. Pero mientras el niño o la niña interior permanezcan alerta, aunque agazapados, no todo está perdido. Hay esperanza.

Por suerte, existe la literatura, esa extraña manera de encontrar la salida del laberinto.

Isabel partió de su pueblo a la edad de 17 años rumbo a la capital, Montevideo. Dejó atrás el paraíso de Nico Batlle. Ella afirma que salió de allí con un enorme equipaje en el corazón. Algo de este “equipaje” lo podemos atisbar en los siguientes relatos. Aquella “niña de cabello rubio y lacio, delgaducha como una espiga, alegre, inquieta y curiosa, que pasó por allí su niñez, y fue a una escuela blanca con muchos ventanales por los que entraba generosamente el sol”, es la que ahora nos deja testimonio escrito de sus vivencias. Son textos que describen detalladamente la época, el lugar y sus gentes. Llama la atención que el título de cada relato sea un nombre propio, lo cual ya nos indica la importancia que para la autora tienen las personas. Don Juan (que es un avestruz!), el manco Casildo, la Srta. Lucía, Doña Práxedes, Adela, Roberto, Marcela, Rudecindo, Olázabal, Dimitri, Tufic, Serafina... Toda una nómina de personajes entrañables que nos acompañan a lo largo y ancho de estas páginas, cada cual con sus peculiaridades.

La protagonista, Isabelita, se relaciona con ellos cordialmente, a través de esa mirada límpida de niña, ahora tamizada por el paso de los años, cuando la mujer entreteje sus recuerdos y los cose punto por punto en sus escritos.

Hablando de Dimitri el griego, dice: “Mi presencia llenaba en él la necesidad que tienen las personas mayores de contar su pasado, sus recuerdos, y ser escuchados; y él llenaba mi necesidad de tener un abuelo que me contara cuentos, que en este caso eran de verdad.” (p. 123) Y, más adelante, cuando recibe el regalo del abuelo: “Te dejo esta embarcación para que cada vez que sueñes, puedas ir a los lugares más bonitos, en “libertad”. (p. 181) Sin lugar a dudas, la literatura es esa embarcación, esas palabras sagradas que tejemos en lo íntimo, el hilo que nos conduce hacia la verdad y la libertad.

Gracias, Isabel, por dejarnos este maravilloso regalo.

L'última classe

Rafael Narbona, Miedo de ser dos

La meva última classe va ser el 13 de maig de 2009 

Brullen els camps

Brullen els camps al bell mig del gener.
Les fulles tendres, vestides de rosada, malden per obrir-se pas devers el cel.
La terra pedregosa s'esberla maternalment.
Hi ha la solitud de l'arbre que, nu de fulles, esquerda la silueta de l'horitzó perfecte.
Hi ha la grisor dels núvols i un vent que glaça les penes.
Hi ha la vida, sempre la vida, en la llavor que germina i en el batec que estima.
La vida sempre present, fins i tot en les paraules.
Brullen els camps al bell mig del gener.
L'hivern és una mentida.

Videopoesia

Incerteses

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias. 

Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia. 

― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad. 

― ¿No estás apenado? ― le preguntaba. 

― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante. 

― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo. 

― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre. Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros. No hay que aguardar nada. Lo extraño es vivir, saber que estás aquí, pero que algún día no estarás y, sin embargo, esperar el desenlace que acabará con todo: lo que eres, lo que podrías ser, los recuerdos, los miedos, los escasos momentos de felicidad. Si no tienes nada, si nadie te espera, si no te sientes vinculado a otra vida ni a los bienes materiales, resulta más fácil partir. 

― ¿Partir hacia dónde? ¿Crees que hay algo después de la muerte? 

― No, rotundamente no. La muerte es una liberación. Al morir, no perdemos nada. Al contrario, se acaban todas las incertidumbres. 

Rafael Narbona, Miedo de ser dos, cap. 16

"La esperanza es hija de la ternura"

Ewig-Weibliche

Videopoesia

Awakening

Una dècada

El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam. Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla. El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum, que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura... 

Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent:

10 anys

 3.000 posts

500.000 visites

12.000 comentaris

Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho valori no és assumpte meu. Aquí està i aquí ho deixo. És el meu regal al món. Allò que està fet, fet està.    

Val a dir que segueixo fidel a Blogger. Gràcies Mr. Blogger!!! (si te'n vas a fer punyetes m'ho esborraràs tot...). Després dels anys, continuem al capdamunt dels rànquings: Alianzo* Gràcies també a vosaltres, entrellumaires, que passeu per aquí i feu un cop d'ull. Tots som la Catosfera. Alguns han fet figa i ara només són un enllaç trencat; altres (tossuts com jo) no han deixat de bloguejar. Una abraçada immensa a tots. 

Una dècada! Marededéu. Quantes coses hem viscut. Com hem canviat. I la idea bàsica persisteix: Aspirem a la llum a través de les ombres de les paraules... Quina quimera, oi?

* PS: Estic flipant amb Alianzo. En aquest moment em concedeix 5 estrelles amb una puntuació de 86. Això em situa el número 7 del global mundial (de 28.865), el número 3 d'Espanya (de 14.681) i el número 1 de Catalunya (de 3.010). Flipo!

Generós gener

Pujo al pla de Malpartit i m'assec en un banc de ferro per a contemplar els cims nevats del Pirineu que treuen el cap rere la tanca del Montsec. El cel és una aquarel·la de blaus i blancs aigualits que s'emmirallen en la superfície del pantano. Si l'hivern és això, beneït sigui l'hivern. És aquesta nuesa la que em sedueix. Vindrà la primavera amb la seva luxúria de pètals i colors, fulles tendres, papallones i abelles... I tant que vindrà! Però ara deixeu-me aquest silenci generós de gener i aquesta pàl·lida tebior del migdia, ran de l'aigua, lluny del poble que es desvetlla de les festes. (Per què piulen els ocells fins i tot a l'hivern?) (Per què m'entesto amb les paraules si d'antuvi ja sé que són insuficients?) Deixeu-me aquest silenci i la tebior del migdia. Deixeu-me tancar els ulls i somiar despert.

Videopoesia

Reixos

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats, que quedin les branques nues, les més fortes, aquelles que fruitaran. Camino vora els canyars esgrogueïts d'Alpicat amb la companyia de les tórtores i les garces. Torna a baixar aigua pel canal. La gent fa la sobretaula, mengen torrons i beuen cava. Els Reixos els han portat regals. El meu regal és aquest sol que llueix primaveral, la silueta de la Seo allà baix, amb el campanar acabat de restaurar, les passes que em porten sempre endavant. El meu regal són aquests versos fets per a tu. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. Hi ha un conill que travessa el camí i em mira abans d'amagar-se. Sóc tot el que no sóc. Tinc tot el que no tinc. Faig tot el que no faig. Sense ser, sense tenir, sense fer, abraço l'univers sencer i em desprenc del passat. Aquí, així, ara mateix, mentre el pagès llaura i rellaura el camp amb el tractor verd. 

Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats en el pic d'aquest hivern primaveral. Purifico les cendres, glorifico les pedres, idolatro el vol dels ocells que s'allunyen cel enllà i el color de la terra llaurada que fa olor d'eternitat. No hem vingut a deixar petjades ni hem vingut a fer nusos. Estimo més les veles que les àncores. Ales són les paraules o no són res. L'aigua flueix, canta el gall. 

 Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. 

Videopoesia