5.7.14

Canten les cigales


He pujat al Castell de Sant Salvador en 51 minuts. Nou rècord. Baixant he escoltat per primer cop les cigales. Han emmudit els rossinyols i ara "canten" aquests insectes estridents. Com en el cas dels ocells, són els mascles els que canten per atreure les femelles... (¿Els mascles humans també cantem o en tenim prou escrivint posts?) Si canten de bon matí els cigalos vol dir que farà calor. A pesar del mal oratge i les pluges dels dies passats, som a l'estiu. Al cim de la Serra Veritable he trobat flors precioses; també a la part més ombrívola del rec de Sant Onofre, en els castanyers d'en Mateu. Ahir vaig comprar per 5 euros el domini tonibanez.cat. No sé què en faré. Tinc ganes de caminar dies i dies... Estic dubtant entre fer El Camí dels Bons Homes o El Camí de l'Últim Càtar...     

1.7.14

Sobirania.cat


Ara mateix s'està presentant a l'Ajuntament de Girona el llibre de Saül Gordillo Sobirania.cat (10 anys de la revolta política catalana a internet). N'he comprat un exemplar aquesta mateixa tarda a la Llibreria 22.

El llibre parla de la darrera dècada prodigiosa que hem tingut la sort i el privilegi de viure i de la qual, d'una manera o altra, hem sigut protagonistes tots plegats. En Saül ha volgut incloure'm entre "els 200 noms de la internet catalana". Tot un honor. M'esmenta a les pàgines 38, 53, 192, 243 i 252. A més, a la pàgina 66 posa la foto de família de l'acte de presentació de La Catosfera Literària que vam fer a Vallromanes el maig de 2008.



Veure la teva feina de 10 anys reduïda a unes poques línies produeix un vertigen d'humilitat difícil d'explicar. Som la lletra petita d'una Història Majúscula, com la pinya d'un castell immens que s'enlaira cap a l'infinit... La revolta digital, la ciber-revolta catosfèrica, s'ha ben desvirtualitzat i ara és més real que mai. Fa 10 anys érem pocs, els independentistes que donàvem la cara sense embuts a la xarxa. 


Mentre llegeixo el llibre a la Plaça de la Independència de Girona (un indret molt adient per a encetar la lectura d'aquesta obra), em poso nostàlgic rememorant aquell lustre frenètic (2004-2009) en el qual ens vam deixar la pell, la salut, l'ànima i les lletres bloguejant com a orats... Fa goig veure la detallada crònica dels fets amb una certa perspectiva. Fa goig la grogor del paper i de les samarretes. Fa goig saber que estem en el bon Camí i que la Llibertat és a tocar. 

Gràcies Saül. Gràcies catosfèrics!     

26.6.14

Al cim del Canigó


Tot i que les previsions anunciaven núvols, he agafat la moto, he travessat la frontera i m'he plantat a Prada de Conflent. Ja feia temps que el Canigó em cridava. Mítica muntanya cantada pels poetes. Origen de la flama que abrusa els nostres cors. Ha sigut la meva manera de rebre el solstici d'estiu. 

La pista que mena fins al refugi de Cortalets és llarga... L'Honda s'ha portat molt bé, és una moto dura i ferma. Recomano fer-ho amb un tot terreny. L'ascens des del refugi a la pica és progressiu. Llàstima que les gropades m'han robat la panoràmica. A voltes plovisquejava. Hi he arribat en una horeta i quart. Dalt del cim, una colla de francesos i una parella d'alemanys. Les tòries al voltant de la creu fan patxoca. Estelades i escrits que recorden que és un dels nostres cims llegendaris. 

Fa set anys vaig pujar a la Pica d'Estats i al Verdaguer. Eren els meus primers tres mil. El Canigó en fa 2.784, però la seva alçària és més espiritual que física. M'hi he estat una bona estona; badant, meditant, esperant que el sol em fes l'ullet. Ha estat gasiu, com la vegada que vaig anar als Alps i no vaig poder veure el cim del Mont Blanc. Quina gran metàfora són els núvols!

Baixant m'he mullat una mica. La moto relliscava en alguns revolts. He arribat a Prada sa i estalvi. Fins a Perpinyà un sospir i fins a La Jonquera un altre. Mai hagués pensat que pujar al Canigó seria tan fàcil. La barrera sempre és mental. Fins que no fas les coses no veus lo fàcils que són.         

        21.6.14

        Independències


        Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito. Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.    

        Demà és un gran dia per a la meva filla. En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant. 

        No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intactes. Els meus pares m'acomiadaven amb llàgrimes als ulls a l'andana de l'estació de tren de Lleida. Destinació Pamplona. Coses així no s'obliden. Marxar de casa és necessari...

        Demà acompanyaré ma filla a la seva nova destinació. Sense que em vegi, també ploraré una miqueta. Ara per ara, només en puc ser còmplice i recolzar-la, respectant les seves decisions. Si s'equivoca o encerta, és cosa seva, com seva és la responsabilitat. Jo m'he equivocat tantes vegades...

        Fa 21 anys que la meva cuca va sortir de l'ou. Demà obrirà les ales per a volar més lluny... 

        Future is waiting for you. I wish you all the best and hope all your dreams come true... 

        18.6.14

        La vida va, mai no ve



          Vaig recollir en Saül Vanaclocha (nom artístic Mano Asül) al peatge de Figueres. Estava fent autoestop amb una motxilla i la guitarra embotida en una funda dura de color groc. Venia de Londres (on havia estat una temporada tocant al carrer) i baixava cap a València. El vaig deixar a l'àrea de servei del Montseny. Sempre agafo als hitchhikers que em trobo pel camí. Solen ser gent interessant. Jo també vaig fer autoestop i sé què significa estar a l'altra banda. Xerra que xerraràs una hora, ell en valencià i jo en català (i ens enteníem!). Un paio aventurer, creatiu, compromès socialment, amb idees clares... Em va regalar el CD del seu darrer projecte en solitari. La cançó que més m'agrada de totes és La vida va.  Aquí en teniu una altra versió

          16.6.14

          Només els bojos

          La força de l'amor ho pot tot. No has de tornar odi per odi ni insult per insult. Torna alegria per tristesa, felicitat per amargura, pau per violència. No perdis els nervis, keep calm, conserva la positivitat. Sovint la malícia és una barreja d'ignorància i ofuscació. Sigues comprensiu i compassiu amb aquelles persones que encara no han evolucionat prou. Tard o d'hora abandonaran les ombres i arribaran a la llum. És una qüestio de temps. Paciència. Recorda quan tu també eres cec i et rabejaves en la foscúria. La força de l'amor ho pot tot perquè l'amor és difusiu, expansiu, contagiós. Allò que regales et fa més ric. Estimar és la força més poderosa. Mai te'n penediràs, de fer el bé. Mai. Segueix el teu camí i ajuda als altres en allò que puguis. Tu seràs millor i el món serà millor. No ho dubtis. 

              13.6.14

              Entropia


              Estic en fase entròpica, és a dir, en desordre creixent, tendint al caos alliberador... Això acostuma a succeir quan l'existència arriba a un punt de màxima regularitat a partir del qual tot esdevé rutinari i previsible. Llavors el sistema activa les alarmes, entra en contradicció amb si mateix i cerca la manera de desestabilitzar-se. Com l'aigua quan comença a bullir, apareixen bombolles pertot arreu, idees, plans, somnis... L'entropia vital podria confondre's amb la fase maníaca, però no és exactament el mateix. La normalitat avorreix, els hàbits cansen, les repeticions maten la motivació necessària per a l'alegria. Per tant, el que cal és fugir, trencar, capgirar, inventar, crear, renovar-se... De vegades has d'allunyar-te de tu mateix i de la resta. El caos, l'entropia, la inestabilitat són imprescindibles com una bona tramuntanada. L'entropia impedeix la paràlisi i ens ajuda a evolucionar. És higiènica. Suposa un risc plausible que ens expulsa de la "zona de confort" en la qual vegetem mig endormiscats. L'entropia ens desperta i ens empeny a trobar la millor manera de tirar endavant. Si no arriba sola, cal anar a buscar-la, invocar-la, desitjar-la. Talment una tempesta, sacsejarà les estructures, s'endurà les boires, esbandirà els dubtes... Res no és estable ni és aconsellable que ho sigui. Viure és anar canviant o fossilitzar-se. No hi ha terme mig. Entropitza't sovint. Va de meravella...


              11.6.14

              Malgrat les ombres


                Sóc l'eremita de Canadell. No tinc ganes d'escriure. No m'agraden els gossos, els gats, les mosques ni la gent que fuma. Com diu Rafael Narbona, el món és ple d'idiotes que viuen adormits mentre ho embruten tot. No crec en la humanitat. Només crec en la Natura i, depèn del dia, també crec en mi. Sóc càtar perquè sóc pur. En mi no habita el mal. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva

                Escriure és embrutar el món de paraules. La felicitat no té res a veure amb les paraules. La felicitat és una flor senzilla i perfecta que creix en l'escletxa d'una roca. La felicitat és una posta de sol que envermelleix l'horitzó. La felicitat és l'oblit del passat i l'oblit del futur. La felicitat és endinsar-se a poc a poc en el mar i sentir-se peix. La felicitat és menjar un albercoc madur. La felicitat és fer l'amor sense demanar permís. La felicitat és saber que no saps res i aprendre alguna cosa cada dia. La felicitat és un concepte buit (com la llibertat o l'amor) que s'hauria de concretar amb fets consumats. La felicitat és no deure res a ningú i no tenir obligacions de cap mena. 

                Sóc l'eremita de Canadell com vaig ser l'eremita de Terradets com seré l'eremita de la fi del món. No tinc ganes d'escriure. La felicitat no té res a veure amb les paraules. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva.

                  5.6.14

                  Canvia el teu món


                  No has de canviar el món, sinó canviar el TEU món, cercar i crear les circumstàncies adients per a desenvolupar el teu potencial com a persona, sobretot quan no estàs bé i el context és advers. O les persones que t'envolten et recolzen i t'ajuden a treure lo millor de tu, o allunya-te'n, siguin parella, amics o familiars. O et valoren o marxes. La salut és lo més important (física i mental). Res ni ningú pot atemptar contra ella. Deixa la vida tòxica i les persones tòxiques ben lluny perquè t'arrosseguen al mal. Has de ser tu mateix i trobar allò que més et convé per a poder florir i fruitar. Una planta que vol sol no pot estar a l'ombra o mor. T'has de salvar. Tu ets lo més important. Ningú té dret a trepitjar-te ni a maltractar-te. Fugir no és covardia. Covardia és quedar-se allà on som infeliços. Covardia és continuar acceptant l'infern del menyspreu. Covardia és no desplegar les ales per a volar cap als teus somnis. Ningú et farà feliç. La felicitat l'has de crear tu mateix. Sovint les persones t'envejaran i et posaran entrebancs. No hi ha res més insuportable per a un infeliç que la felicitat aliena. Sigues tu mateix sense por, encara que et sentis sol. No estàs sol. Les persones que tenen somnis mai estan soles. Sovint la solitud és el preu de la llibertat. No esperis dels altres allò que està dins teu. Creu en tu, somia't millor, estima't... Si canvies el TEU món, demà sortirà el sol, però no esperis que ningú el canviï per tu. Hi ha coses que has de fer tu sol, prendre decisions per tu mateix, jugar-te-la...

                  3.6.14

                  Sant Salvador Veritable

                  Surts a les 8 en punt del matí, el sol et fa l'ullet, carrer Nou amunt fins a la Font de Dalt. Prens el camí de Sant Onofre i comences l'ascensió. T'esperen 500 metres de desnivell fins assolir el cim de 670 m. Passes per la Cova de Veta Negra. 35 minuts. Respires i beus un glop d'aigua. Contemples la panoràmica. Avui farà calor. No notes el cos. És una sensació estranya, com si la ment i el cos no anessin junts. De vegades t'adones que els batecs s'acceleren més del compte. Llavors t'atures un instant i fas una respiració profunda. No hi ha límits. Quan arribes dalt de tot i mires el rellotge no t'ho creus. Menys d'una hora. Has pujat a Sant Salvador Veritable (l'etimologia de Verdera és aquesta: Ver-ta-dera) per la via més costeruda possible. No estàs com una puta cabra, sinó que ETS una puta cabra. Medites. Recordes les 100 primeres pàgines que has llegit del llibre El santuario del Grial en el catarismo. A la portada hi ha una foto del castell. L'autor és un enigmàtic místic d'origen rus que viu a Llançà...
                  En San Salvador Verdadero el Cáliz-Grial estuvo mucho tiempo y fue rodeado de inmensa piedad. Allí vivieron los inmortales.  
                  Medites. Sant Pere de Rodes (matriu de tot el romànic, segons Deulofeu) va ser construït per a despistar. El Cap de Creus és un malnom que els cristians van posar al Cap de Venus pagà. Per què us penseu que hi ha 100 dòlmens envoltant la Serra Veritable i la de Rhodes? Casualitat? No hi ha espai més sagrat a Catalunya ni a Europa. Ni Montserrat. Medites mentre el sol t'acarona la cara i les energies tel·lúriques pugen pels txacres i surten per la coroneta. No hi ha cos. No hi ha límits...
                  En San Salvador existen lugares misteriosos escondidos donde crecen la hierbas para la bebida de la inmortalidad
                  Per què hauries de baixar? Per què no et quedes aquí dalt per sempre? Sents veus... Un autocar de teenagers anglesos pugen de Sant Pere esbufegant. És l'hora de guillar. Et poses a córrer muntanya avall. Saltes de pedra en pedra. Te'ls trobes enmig del corriol, s'aparten i es pregunten al·lucinats: Qui és aquest runner que guimba per les muntanyes? Santa Helena. Albires el Mar Nostre des de la Muntanya Veritable. Com has fet cap fins aquí? Què t'hi ha portat? Existeix un lloc millor? Qui et beneeix des de dalt? Mas Ventós, Sant Onofre (estan arranjant l'ermita per a l'aplec de dissabte) i els castanyers d'en Mateu... Del castanyer centenari cremat han nascut fills esponerosos. Entre falgueres escoltes els rossinyols. La Muntanya del Rossinyol en la Serra Veritable és la porta d'entrada al Cap de Venus que s'endinsa en el Mar Nostre d'on prové el Sol cada albada...
                     
                     

                  1.6.14

                  Cui prodest


                  Avui comença el mes de juny. Deixeu-me aprofitar la calma dominical per a fer unes reflexions a l'entorn del que ha succeït a BNA aquesta darrera setmana tràgica de maig. 

                  Fa sis mesos, l'exdiputat imputat ciutadà Cañas va profetitzar que ens muntaria un "Ulster que os vais a cagar". L'Ulster ja ha arribat mitjançant una decisió inexplicable de l'alcalde convergent Trias i la inestimable col·laboració dels "antisistema-okupes". La paradoxa inicial consisteix en aquesta sospitosa sintonia entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra per tal de perjudicar els interessos de Catalunya. Perquè, no ens enganyem, la clau per entendre el que està passant és preguntar-se qui se'n beneficia (Cui prodest). La resposta a aquest interrogant ens ajudarà a esbrinar els fets i els objectius.

                  L'anomenat "Procés" (fa 100 anys que un jueu de Praga escrivia una obra titulada així, que potser ens convindria rellegir per tal de dilucidar els esdeveniments kafkians que ens han "caigut" a sobre) anava la mar de bé: la premsa internacional en parlava a bastament, totes ens ponien, el guió de l'ANC se seguia de forma impecablement pacífica i democràtica. Tot flors i violes fins a l'endemà de les eleccions europees. Els resultats del 25M van encendre totes les alarmes i es va activar un dels plans preparats pels serveis d'intel·ligència espanyols. Els tímids intents de promoure la violència a Catalunya (plantofada navarresa, crema de bandera espanyola a Terrassa, etc.) havien fracassat fins al punt de resultar irrisoris. Calia fer-la més grossa. Tot estava previst i era una qüestió de temps.   

                  Fins ara, els turistes em preguntaven sobre el tema de la independència i jo, amable i didàctic, els en feia deu cèntims. Aquest matí, un turista m'ha preguntat: Què està passant a BNA? Aleshores m'he adonat que l'objectiu de l'enemic havia reeixit. Miro els diaris internacionals, i els espais que abans s'omplien parlant del Procés ara són okupats pels avalots que pateixen els carrers de BNA. El mateix val per a les converses, tertúlies televisives o radiofòniques. És a dir, la cortina de fum de la violència ha tapat la llum diàfana del Procés. Aparentment, una cosa no té res a veure amb l'altra, atès que els okupes incendiaris no branden cap estelada, però no badeu, amics, no badeu. Anem amb el lliri a la mà i fem volar coloms massa de pressa. Diem blat abans d'hora i no som conscients que l'enemic no dubtarà a emprar els mètodes més sibil·lins i abjectes per tal de fer-nos encallar. Espanya es juga la supervivència econòmica.

                  Aprofitant l'avinentesa, les forces d'ocupació de l'estat han pres posicions a casa nostra. En el memorial que el Conde-Duque d'Olivares va escriure per a Felip IV (aviat tindrem Felip VI), diu: 
                  "Hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente..."
                  La gente que han metido són aquests: 1 - 2 - 3  Amb quin permís? Amb l'excusa de protegir a qui? Continuaran els avalots? Hi haurà més kale borroka? Seguiran desprestigiant els Mossos? Suspendran l'autonomia? A qui beneficia tot plegat? No cal tenir cap màster per a saber la resposta. A qui perjudica? Al Procés. Si la paraula VIOLÈNCIA queda associada a BNA i, de retruc, a Catalunya, cagada l'habemus. El món rebutja això. Em temo que el CNI està fent bé la seva feina, i el més calent és a l'aigüera. Abans del 11S la troca s'embolicarà i arribarem al 9N amb els pixats al ventre... Tot són "provocacions" gens innocents. Forces d'ocupació, violència de falsa ensenya, emmascarats sense identificar... Fa tanta pudor que es torna irrespirable. Els interessa emmerdar-ho encara més. Que hi hagi sang i morts. Llavors, l'estat podrà actuar per a "defensar-nos"... Pilleu? 

                  M'aturo aquí, que fa bon dia i vull menjar cireres Summit a Ceret. Espero que la tramuntaneta no vagi a més.

                       

                  26.5.14

                  Bye bye Europa

                  Jo també vaig creure en Europa. Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista. 

                  A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats. 

                  Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la troika financera posant el poble contra les cordes. 

                  Europa ha de canviar de model polític i econòmic, cosa complicada perquè cal enderrocar el capitalisme salvatge sobre el qual es manté l'actual status quo, un capitalisme que, a poc a poc, s'està autodestruint tot solet, atès que és insostenible per se. Alhora, Europa ha de deixar pas a l'emergència de les nacionalitats versus l'immobilisme dels vells estats. 

                  Quan dic "Bye bye Europa" em refereixo a l'Europa antiga i mercantil que fa aigües pertot. O ens reinventem o tenim els dies comptats, cosa que afavoreix USA, Xina i Putin. 

                  Quan alguns ens amenacen amb quedar fora d'aquesta Europa, me'n ric com David Fernández. Abans, ser "europeu" era un prestigi, ara és una vergonya que posa en risc el nostre futur. 

                  Que el PP sigui residual a Catalunya, que en Navarro hagi anorreat el PSC, que CiU hagi aguantat bé i que ERC hagi guanyat... Tot plegat són bones notícies a casa nostra. 

                  Si les coses no canvien radicalment, deixaré de considerar-me "europeu". En tinc prou amb definir-me com a mediterrani...       

                  18.5.14

                  Mountain Trail


                  Matí de Mountain Trail. He pujat pel camí de Mas Ventós fins al dolmen de la Muntanya d'en Caselles, he travessat a l'altra banda del rec de Mas Ventós per a visitar el dolmen homònim (una sendera fomuda, acabada de marcar amb línies grogues). Com que no he volgut tornar pel mateix camí, m'he complicat la vida muntanya amunt cercant l'accés “directe” a Mas Ventós...

                  Sort dels pantalons llargs i de la jaqueta de màniga llarga. Molt complicat, amunt i avall pels talussos de pedra seca, saltant de feixa en feixa, patint entre matolls espinosos. Finalment he arribat al mirador de Mas Ventós fet un cristo. Ha sigut pitjor que el dia que cercava la ruta a Sant Salvador per la torre de la llum que hi ha damunt els castanyers d'en Jumbet. Hi ha hagut moments on només m'han guiat els passos dels senglars, és a dir, els rastres de terra remoguda que indiquen una sortida viable, però que tenen el handicap d'estar fets a l'alçària dels porcs, no pas dels animals bípedes amb la qual cosa només et queda l'opció de posar-te a marrameus o d'endur-te (pit i collons) els arbustos per endavant. La putada és que la majoria de la vegetació d'aquesta zona punxa perquè té espines (argelaga) o pel fet que els branquillons dels arbusts són secs i esmolats.

                  Prometo solemnement no tornar a fer-me malbé les extremitats entre la malesa, saltant de pedra en pedra com una cabra, esgarrinyant-me sense clemència. Amics, feu-me cas: us recomano seguir els camins traçats, que per això van ser fets i provenen de segles i segles de saviesa humana.

                  Sense les MT500 no me n'hagués sortit pas. La seguretat que em proporcionen és excel·lent. Porto tres sortides fortes i ja se'n ressenten, pobrissones. Al pas que vaig (mai millor dit) no arribaran a l'estiu. La sola es va desgastant a còpia de trepitjar pedra viva i suportar les estrebades d'un animaló esverat de 80 kg. Massa extrem. He d'acostumar-me a caminar més tranquil. No puc arribar a casa i abocar mig pot de Betadine cada cop que surto a trescar. Això s'assembla molt al masoquisme.

                  La baixada ha sigut un passeig pel Coll de la Creu Blanca avall fins a Pau. Tornant, meditatiu, rumiava que la vida és així: primer pujada, riscos, complicacions, patiments, reculades, esgarrinxades, moments de dubte, desorientació, tossuderia, confiança, esperança, i atènyer el cim finalment... Uffff

                  A Terradets m'emboscava (em perdia pel bosc fins que retrobava el no-camí de tornada) i aquí m'embardisso. Perquè sempre he defugit els camins prefabricats. Sóc una soca, un tros d'ase. I mira que en són, de còmodes els camins amb ratlletes de colors i senyalitzacions verticals. Doncs no. Sempre enderiat a descobrir alguna cosa nova, quan l'únic que descobreixo és que puc tirar endavant tot solet encara que no hi hagi "camins" a la vista. Vet aquí la lliçó.

                  Mountain Trail? Més aviat la vida mateixa; i la satisfacció, el premi, quan sota la dutxa penses: ho he aconseguit, he tornat viu, sóc un màquina... i a sobre ho puc explicar! :)

                  Feliç perquè les patateres m'han florit.

                  15.5.14

                  #ODA2014


                  Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit 

                  Armand Obiols, Oda a Catalunya 


                  Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
                  Del Canigó als arrossars de l'Ebre,
                  De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu,
                  Del llogaret a la urbanita febre.

                  (Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta,
                   Xènius la Lídia de Cadaqués empaita)

                  L'afecte més sagrat ix a Montserrat,
                  Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria;
                  Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria
                  Atenyen el cel al bell mig de la ciutat.

                  (Fills d'una augusta esperança,
                  Fets de boira i tramuntana)

                  Arrelats a la terra amb consistència,
                  Bastim castells d'arquitectura humana,
                  Units de mans fem via i fem rotllana,
                  Tres-cents anys de greuges i paciència.

                  (On ets, Espanya, que no et veig?
                  Lo teu present és ruïna)

                  No hem nascut per acatar lleis ponentines,
                  Ni fem mutis quan ens volen engabiats;
                  No oblidem la sang dels avantpassats
                  Que anhelaren quimeres gegantines.

                  (Catalonia is not Spain, 
                  Freedom for Catalonia!)

                  Abecedaris nous haurem d'escriure,
                  Alliberats del passat per a encetar el camí,
                  Amb la certesa que som dignes de viure
                  El somni més gran que pot tenir un país.

                  (Alba naixent d'estrelles coronada;
                  Segueu arran, que la palla va cara)

                  L'estel encès ens guia firmament enllà
                  On Ítaca roman com una pàtria antiga;
                  La por no prevaldrà, que l'horitzó llunyà
                  S'acosta a poc a poc amb passa decidida.

                  (Som i serem per voluntat
                  Artífexs de la nostra identitat)

                  Pagesos i menestrals, burgesos i masovers,
                  Pubilles i hereus, turistes i testaferros,
                  Estàtues humanes, nouvinguts sense papers,
                  Carteristes, okupes, iaioflautes i gamberros.

                  (Ja ho va dir Francesc Pujols: un dia
                  Anirem pel món i ho tindrem tot pagat)

                  Planians i dalinians, culés i pericos,
                  De la ceba i empeltats, conversos i micos;
                  Setze jutges i un sarpat de policies
                  Desnonaren un cau de morosos suïcides.

                  (Són molts anys plens d'afanys i s'ha demostrat
                  Que mai ningú no ens podrà tòrcer)

                  Caganers i pixapins, diputats i tertulians,
                  Si l'encerto l'endevino, no val a badar:
                  “És una cosa que té ales i no pot volar”
                  I no és pas una gallina.

                  (Què se n'ha fet de l'anarquia?
                  Qui ens esborrarà la poesia?)

                  Temps era temps, abans dels romans,
                  De les pedres fèiem pans i coques de recapte.
                  Ens volen llevar la llengua i l'ànima si poguessin,
                  La nissaga dels botxins, el jou i les fletxes.

                  (Què volen aquesta gent? Veles i vents,
                  Toquem el dos i barca nova)

                  Deutocràcia, misèria, anestèsia col·lectiva.
                  La banca que ens escanya sempre guanya.
                  La revolta està servida: la bossa o la vida.
                  Visca la utopia de la terra de Cucanya!

                  (Quants màrtirs més reclama l'or de la senyera?
                  Quan caducarà la patètica incertesa?)

                  Ara és l'hora d'estar alerta no fos cas
                  Que amb la consulta ens cardin una multa
                  Per alta sedició in-cons-ti-tu-cio-nal.

                  #novullpagar #republicacatalana

                  (Ja ho va dir Pau Casals: els ocells, quan són al cel,
                  Van cantant peace, peace, peace)

                  Català a l'atac, s'ha acabat el bròquil.
                  Anys i panys de desfetes fent el tòtil.
                  Ja va sent hora de posar-se dempeus
                  Amb l'auxili dels àngels i dels déus
                  Per resoldre l'enigma de la història.
                  L'únic camí que val és la victòria.

                  Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
                  De Berenguer de Cruïlles a Lluís Companys.

                  (L'hora és greu i gloriosa, cal que
                  Ressusciti la veu escumosa)

                  Que la rauxa ens acompanyi,
                  Que el seny no ens abandoni,
                  Que el cor porti ferm el timó,
                  Que la mar no s'esvaloti.

                   #Sí volem #Sí podem 

                  Catalans de bona fe,
                  Visca la Llibertat!

                  Les roses ressorgiran 
                  en la nit estelada de somnis 

                  Carles Fages de Climent, Colofó 

                  NB: #ODA2014 està inspirada en La Pàtria d'Aribau, Oda a Barcelona de Verdaguer, Oda a Espanya de Maragall, Oda a Catalunya d'Obiols, Oda a Catalunya des dels tròpics de Bartra, els Segadors, el Virolai i l'himne del Barça. Per citar-ne els més rellevants. Hi ha manlleus i paràfrasis (paraules, versos, idees) d'aquestes obres, a més de dites, refranys, cançons i altres picades d'ullet. Valgui aquesta nota per evitar malentesos. La resposta de l'endevinalla és la darrera paraula del text.

                  12.5.14

                  13 de maig


                  Demà és 13 de maig. Demà fa 5 anys que vaig marxar. I encara no he tornat. De fet, el que va marxar es va quedar molt lluny, dins el cràter del Rano Kau. El que va tornar era un altre. Aquell (el que va marxar) el vaig suïcidar amb el seu vistiplau, molt literàriament. El que va tornar va escriure un relat dels fets, també molt literari. 

                  5 anys és un lustre. No confondre amb llustre. La brillantor no té res a veure amb la llum veritable: All that is gold does not glitter

                  Passen les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... i aquest que us escriu sovint dubta del camí (no hi ha mapes), però mai no deixa de caminar..... 

                  Demà és 13 de maig. Un aniversari íntim que celebraré com cal. Hi ha un abans i un després d'aquell dia com hi ha un abans i un després de cada instant. Sovint el que va tornar enyora el que va marxar... i viceversa. 

                  Què se'n pot fer, d'una vida estroncada? I d'una brúixola sense busca? Qui seria si no hagués marxat?

                  Beneït 13 maig que em va empènyer a re-inventar-me.

                  Demà fa 5 anys del meu vol més llarg... Sovint tinc la impressió que encara no he aterrat.        

                  7.5.14

                  Despertar

                  Despertar no és obrir els ulls, sinó obrir el tercer ull.
                  Despertar és deixar de mirar-se el melic (i la pantalla: escapar-se de la Matrix) per a mirar la lluna, les estrelles i aquells ulls que et necessiten.
                  Despertar és no parar de fer-se preguntes encara que no trobis respostes.
                  Despertar és callar quan tothom crida i cridar quan tothom calla.
                  Despertar és retirar-se al desert, dejunar i parlar amb les serps i els escorpins.
                  Despertar és fugir per a retrobar-se.
                  Despertar és adonar-se que som el que mengem, que som el que estimem i que som el que somiem. Despertar és aprendre a ser ombra a l'estiu i caliu a l'hivern.
                  Despertar és oblidar la paraula culpa.
                  Despertar és tenir el cap al cim i els peus a la vall sense estripar-se.
                  Despertar és acceptar que les imperfeccions formen part de nosaltres.
                  Despertar és donar en comptes de demanar.
                  Despertar és beneir la pluja i el vent.
                  Despertar és plorar sense voler i somriure sempre.
                  Despertar és mantenir la calma quan tot s'enfonsa i encendre una llum enmig de la tenebra.
                  Despertar és perdre per a guanyar-se.
                  Despertar no és criticar ni esperar que els altres solucionin les coses, sinó actuar, responsabilitzar-se, donar exemple i superar-se cada dia.
                  Despertar és desconfiar de les paraules i confiar en els fets.
                  Despertar és ser conscient que la llibertat és un miratge.
                  Despertar és demanar perdó i donar gràcies tantes vegades com faci falta.
                  Despertar és saber acomiadar-se i abraçar la solitud com s'abraça una mare.
                  Despertar és encarar de fit a fit el misteri sense espantar-se.
                  Despertar és deixar de tenir por.
                  Despertar és obrir el cor perquè la vida l'ompli de vivències.
                  Despertar és cercar la veritat sense abaratir-la.
                  Despertar és ser tu mateix i estimar-te.
                  Despertar és viure en infinitiu, reflexivament, més enllà del temps i de l'espai, més enllà de les coses que fineixen, amb l'ésser centrat en l'etern, conscients del que som malgrat les aparences.
                  Despertar no és obrir els ulls, sinó mirar cap endins i descobrir que tot és preciós, incomprensible i sublim com el cant del rossinyol.
                  Despertar és sentir que déu és molt més que una paraula.
                  Despertar és caminar, caminar, caminar i no cansar-se mai de caminar.
                  Despertar és descobrir el significat del silenci.

                  Despertar és no desesperar, perquè hi ha un àngel que sempre ens bressola.