10.3.08

44

Avui fa 44 anys que ma mare em va parir a la Clínica Montserrat de Lleida. La pobra es va quedar ben descansada!

El millor regal que he rebut són els resultats electorals (generals i locals +).


Per a celebrar-ho us regalo uns fragments de l'ELEGIA42, el llarg poema de caire autobiogràfic que vaig escriure fa justament 2 anys i que pertany al poemari ENTRELLUM:

9.3.08

Resultats 9-M



Gris futur

Matí gris. Gris futur. Passi el que passi avui, guanyi qui guanyi, molt em temo que qui perdrà és Catalunya. El bipartidisme espanyolista no ens beneficia gens. La manipulació partidista del terrorisme tampoc. El caïnisme suïcida dels catalanistes fa basarda. ¿Què se n'ha fet, de l'esperit de l'1-D? Ni ens deixen decidir ni volem decidir [m'acostaré a Vilanova del Vallès per a deixar la meva signatura]. La sensació és que cada vegada som menys i cada vegada estem més dividits. Jo no m'abstindré ni votaré en blanc. Exerciré el meu deure com a ciutadà responsable malgrat que cada dia crec menys en aquest sistema partitocràtic, bipartidista, monàrquic, espanyolista... Matí gris. Gris futur.

Actualització 12:38

Després de votar on em pertocava, he anat a Vilanova del Vallès per a veure si podia signar a favor del Dret a Decidir. Malgrat que apareix al llistat, m'he trobat que no hi havia cap mesa en aquest poble veí. Me n'he tornat, per tant, sense poder signar. [notícia][comunicat]

7.3.08

Molt sospitós

M'assabento de l'atemptat criminal als estudis de Ràdio Arrels de Perpinyà (carrer dels Agustins). Joan Pere Sunyer m'ha convidat per enregistrar una lectura de poemes que seran emesos durant les dues properes setmanes dins l'espai Instants poètics. Hem passejat pel centre, però la insistent tramuntanada ens ha fet la guitza . Hem dinat al petit restaurant Le coq au riz (carrer de la Revolució Francesa) regentat per un iraquià cristià. Tajine amb sèmola, pastanaga, carbassó i mandonguilles. La Laura està mirant Vilaweb i veig la tràgica notícia. Mentre torno per l'autopista alterno la SER amb la COPE. Escolto i rumio...

En aquesta pseudodemocràcia espanyola (no hi ha res que empobreixi més la democràcia que el bipartidisme), resulta molt sospitós que l'acte final de les dues últimes campanyes electorals hagi estat un atemptat terrorista...

6.3.08

Tot és contingent

Tot. No et facis il·lusions. No hi ha cap ésser necessari. Això que alguns anomenen déu és solament una paraula carregada de por. Una paraula o una quimera farcida d'agosarades suposicions. La causa de totes les causes és una altra causa també contingent, atzarosa, fortuïta, innecessària que nodreix la cadena infinita dels dubtes insolubles. Tot és contingent. No te'n refiïs, d'allò que és intangible. Malfia-te'n, de les paraules irrellevants, asèptiques, inodores, insípides... La contingència ens defineix. El que ara és, d'aquí a una estona podria deixar de ser. Podria, per exemple, esborrar aquest blog ara mateix. Podria suïcidar-me. Podria oblidar-te definitivament. Podria... ¿Quina importància pot tenir, doncs, tot això que, tard o d'hora, deixarà de ser sense remei? Una importància efímera, incerta, aleatòria. No, no et facis il·lusions. Tot és contingent. Tot. Tu també.

5.3.08

Vent del nord

Guàrdia de pati. Un fred que pela. Aire gèlid que baixa de les muntanyes nevades. Internet va fatal. Han instal·lat tants ordinadors a l'insti (uns 200) que la línia es col·lapsa cada dos per tres. Realment tercermundista.

Divendres tornaré a veure el Canigó. Pujo a Perpinyà per a enregistrar una lectura de poemes a Ràdio Arrels. Recitaré 10 poemes del poemari guanyador del Machado. He quedat amb Joan Pere Sunyer, responsable de l'espai Instants Poètics. La meva relació literària amb la Catalunya Nord va començar l'any 2001 quan vaig rebre el Premi Francesc Català de Poesia (Òmnium Cultural). El Rosselló és una terra en la qual em sento molt a gust.

Acabo de fer una classe de filosofia amb 1r. de BTX B. He deixat la següent pregunta pendent per al proper dia: ¿I si tot fos contingent?

4.3.08

Autoritat 200

Fa 3 mesos i mig ENTRELLUM assolia l'autoritat 100 de Technorati. Avui ha arribat a l'autoritat 200. El número d'enllaços és de 1.400. Les xifres són les xifres. Collonudes. Feliciteu-me.


Jo, a més d'autofelicitar-me, felicitaré també mon pare. Avui el Tonet fa 72 anys. Això sí, que és tenir autoritat!

El meu debat

No parlaré d'El Debate perquè no és el meu debat. Cada cop em sento més lluny d'España. Ni la niña del Rajoy ni les celles del Zapatero. Tots els que esteu pendents d'això foteu pena. Llegeixo els vostres Twitters i em deprimeixo. Colla d'españoaddictes!

El meu debat és més proper. Veig una ERC desactivada pel PSOE, una ERC aburgesada que ha venut el seu ideari per 300 plats de llenties (un plat per cada càrrec col·locat a l'administració). Veig Ridao que s'omple la boca amb la paraula INDEPENDÈNCIA i vomito; vomito perquè són ells els que han fet Montilla president i el mantenen; un Montilla que ha convertit ERC en un partit satèl·lit del socialisme espanyolista. Aquest hauria de ser el nostre debat, i no pas Rajoy o Zapatero.

O potser sóc extraterrestre? (per alguns sóc integrador...)

3.3.08

Primer dilluns de març


Abans de dinar camino un parell d'horetes per la muntanya. Cullo espàrrecs. Veig les primeres roselles.

Per dinar menjo els espàrrecs que he collit.

Després de dinar començo a llegir els 62 originals que han estat presentats al IV Premi Vallromanes de Poesia. Constato que enguany hi ha nivell. La gent vol ser publicada.

La Laura, locutora de Ràdio Arrels de Perpinyà, em fa una entrevista telefònica.

Repasso una estona els fotologs dels alumnes... (digueu-me xafarder)

El cel s'ha ennuvolat de sobte.

A hores d'ara, segurament, Josep Pla escriuria un blog
Els 46 volums de l’Obra Completa de Josep Pla, ¿quants posts serien?
¿Som el que escrivim o escrivim el que som?

Us ho prometo: algun dia deixaré de parlar de mi.

Du weisst nicht

Em fa molta il·lusió presentar-vos la traducció a l'alemany del primer poema del poemari ENTRELLUM, obra guardonada amb el Premi Internacional Antonio Machado 2008. Vull agrair públicament la col·laboració de Herrn Doctor Elies Valverde. Sense el seu amical entusiasme aquesta versió no hagués estat possible.

No saps

No saps, potser no saps què hi ha
rere la màscara encisadora de les paraules.

Tal vegada un riu silent que corre sota la pell.
Tal vegada un foc que abrasa les entranyes.

No saps, potser no saps qui sóc, qui ets, qui podem ser...

A penes l’ombra d’un somni que malda per esdevenir rialla.
A penes l’ombra d’un vers que fou escrit per a ningú fa molt de temps...

No saps, no sé, no sabem què significa aquesta voràgine
de delícies i complicitats enlluernadores.

Les ànimes poden fondre’s molt abans que els cossos s’hagin desfet i, tanmateix, res no podria estalviar-nos l’incendi apassionant dels llavis i dels dits, la dolça flama dels sucs que s’escolen, la inevitable disbauxa de la carn enfollida, sempre tan dòcil i amatent...

No saps, potser no saps, ni sé, ni sabrem
perquè l’univers és tan immens i tan minúscules les nostres passes...

Nàufrags incapaços de comprendre que demà ja és massa tard
i que avui, ineluctablement, el sol i la lluna es conxorxen
per a picar-nos l’ullet...

L’hora suprema arriba en qualsevol moment.
Res no és possible ni perdurable si els déus se’n desentenen
(algun dia t’explicaré quins són aquests déus en els quals crec)

No ho saps, no ho sé, no ho sabrem
si tot al capdavall és un miratge que a l’hora del capvespre
s’esblamarà sense remei...

Els cors són pous negats de misteri.
Els cors no saben res.


Du weisst nicht

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht
was es hinter der bezaubernden Maske der Worte steckt.

Vielleicht fliesst unter der Haut ein ruhiger Fluss.
Vielleicht eine Glut, die die Innereien verbrennt.

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht wer ich bin,
wer Du bist, wen wir sein können…

Kaum der Schatten eines Traumes der es versucht, ein Lachen zu werden.
Kaum der Schatten eines Gedichtes, dass vor langer Zeit geschrieben
wurde, und das Niemandem gewidmet war…

Du weisst nicht, ich weisst nicht, wir wissen nicht was sie bedeutet, diese Unmenge blendender Wonnen und Gemeinsamkeiten.

Die Seelen können zerschmelzen, und viel eher als die Leiber sich
aufgelöst haben und, sowieso, nichts hätte uns ersparen können das
leidenschaftliche Entflammen der Lippen und der Finger, die süsse Glut der Säfte, die entfliehen, die unvermeidbare Orgie des verrückt gewordenen Fleisches, ständig sanft und willig…

Du weisst nicht, vielleicht weisst Du nicht, ich weiss es auch nicht, und wir werden es nie wissen, warum das Universum so inmens ist, und unsere Schritte so winzig…

Schiffbrüchige, die es nicht verstehen können, dass es morgen schon zu spät ist, und das heute, unvermeidlich, Sonne und Mond sich vereinen, um uns ein Auge zu zwicken…

In jedem Augenblick kann die höchte Stunde schlagen.
Nichts ist weder möglich noch beständig, wenn die Götter davon Abstand nehmen (eines Tages werde ich Dir erzählen welche es diese Götter sind, an die ich glaube)

Du weisst es nicht, ich auch nicht, wir werden es auch nie wissen ob letzten Endes alles nicht eine fata morgana ist, die in der Abendstunde unvermeidlich verschwinden wird.

Die Herzen sind Gruben, mit Unbekanten verstopft.
Herzen wissen nichts.

2.3.08

Capvespre 29.2.08

Comencem llegint el poema Somiar la tendresa (bilingüe). Fados de Névoa. Parlem del cap de setmana a Cotlliure amb motiu del lliurament del Premi Machado. S'han presentat 62 obres al IV Premi Vallromanes de Poesia d'enguany. Properes activitats culturals a Vallromanes: dia de la dona, lectura pública de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda, exposició de fotografia, teatre... Record per en Josep Palau i Fabre. L'anècdota de Montilla. Lisboa. Pessoa... Poema final de Mercè Rodoreda.



1.3.08

Ulleres noves


He anat a correus a buscar el paquet provinent de Biscaia, concretament de Barakaldo, un paquet molt ben embolicat que contenia una funda amb les ulleres graduades que -via Bloguzz- m'ha enviat Optica Directa.


L'altre dia va ser un llibre i avui són unes ulleres. Miop com sóc, vaig acollir-me de seguida a la promoció. Ja feia temps que em rondava pel cap de canviar-me el look. Entre tots els models, vaig escollir-ne un de pasta. Em van demanar la graduació i, en pocs dies, vaig rebre el mail que em confirmava l'enviament certificat. M'han sorprès molt gratament. Són lleugeres i divertides. Les patilles de color burdeus li donen un toc molt xic, a la moda.

Comprar unes ulleres per internet, a preus sense competència i amb un servei impecable, ja no és cap utopia. Una òptica 2.0, sense intermediars. Qualitat, economia, comoditat, rapidesa... Si vols unes ulleres noves:

29.2.08

Quadern de Cotlliure_6

Diumenge 24.2.08 10:30

Avui Cotlliure és un formiguer de gent. Autocars de Rubí, de Sòria, de Baeza... Al cementiri no s'hi cap. Banderes republicanes. M'acompanyen els amics que han vingut a compartir aquest dia inoblidable. Hi ha mercat. Hem esmorzat vora mar i ara anem cap al Centre Cultural...

Quadern de Cotlliure_5

Dissabte 23.2.08 10:36

Una hora xerrant amb els vells pescadors del poble. Estaven, com d'habitud, prenent el sol asseguts als primers bancs que hi ha davant el mar, al port d'amunt. Els seus noms: el petit Louis (1923), Paul Ramone (1926), Josep Francesc (1936)... El que més ha enraonat és Ramone el qual se sabia tota la història del poble i recordava dades i dates exactes. Un prodigi de membrances cotlliurenques. He anotat moltes coses... [Abans tots els vells duien barretina. L'any 1964 van fer les últimes acalades i es van vendre totes les barques per 150.000 francs. Els plataners del port són de l'any 1938. A la riera l'anomenen duy, a l'escullera gitada, a les gavines muetes, a la sardina sarda, vuitanta és quatre vint... ] Mentre escoltava el seu deliciós català rossellonès pensava amb pena que són l'última generació que el parla, perquè els seus fills ja estan completament afrancesats...

Després de la conversa amb els vells pescadors, he fet un promenade fins a la capella de Sant Vicens. Inspirat per la mar en calma (ells l'anomenen mar blanca) he escrit aquest poema:

MAR BLANCA

Anit la lluna era vermella, cruenta,
auguri de nit en vetlla perquè l'Antonio
és mort i avui l'enterrem

M'assec davant la gitada, envoltat de muetes,
amb l'esquena recolzada a la capella de
Sant Vicens

Els vells pescadors cotlliurencs m'han explicat
la història d'aquest poble que perd
la seva llengua

Troben a faltar les barques, les xerxes i el peix
(sardes, tonyines, anxoves...)

Voga, voga, mar endins fins que la terra desaparegui
Voga, voga, que les dones remendaires t'esperen
sargint la malla pescanera

Avui la mar és blanca com una bassa d'oli

El minyó llença còdols a l'aigua que llampurneja

Sura l'escuma entre els esculls

Lluna roja, mar en calma,
Cotlliure del meu cor reblert d'enyorança

Aquest blau, Antonio, aquest sol de la infantesa;
els ulls del vell pescador són avui els teus ulls

Aquest blau i aquest sol dins la mirada...

Ja toca la campana
Ja surts de Casa Quintana
Sis milicians et porten embolcallat
amb la mortalla republicana

Lluna roja, mar blanca,
descansa en pau, poeta,
per sempre més,
en terra catalana

[Traducció al castellà, italià i anglès]

28.2.08

Quadern de Cotlliure_4

Divendres 22.2.08 17:25

Enfilo les escales que hi ha rere la glorieta i faig cap al molí. Estic envoltat d'oliveres, pins, xiprers i ametllers florits. M'agrada molt aquesta nova perspectiva. El mar segueix impassible. No em mouré d'aquí fins que el sol marxi. Estic assegut sota les aspes del molí. Ara passa una avioneta. ¿Com he arribat fins aquí? ¿Quin cúmul de coincidències han precipitat aquest dia, aquesta hora màgica? Machado m'ha cridat i he vingut.

Després de dinar, Carlos Edmundo de Ory ens ha preguntat si creiem en déu. El meu déu és aquest mar immens i aquesta gavina i aquest horitzó (no l'Horitzó, sinó aquest, hic et nunc), aquest molí amb les seves aspes de fusta vella, aquest campanar que enfonsa les seves arrels dins l'aigua, aquest sol que s'acomiada, els teus versos, Antonio, la llengua-pàtria amb la qual escric, els ocells que piulen, la moto que zumzeja pels revolts de la carretera de Port Vendres, el fumerol que s'enlaira d'aquella xemeneia llunyana, els núvols esqueixats, l'orada grillé que tinc a l'estómac, la teva veu a l'altra banda del telèfon, la nit que vindrà, la lluna pleníssima que m'ha saludat de bon matí, aquesta sensació suprema de llibertat, de benestar, de joia, aquest instant increïble, aquesta solitud estimada, aquesta pedra vermella que s'encén amb la llum crepuscular, aquesta avioneta que passa, tota la gent que ronseja a les terrasses, els quadres que mil pintors han pintat aquí mateix, els trens de mercaderies que es creuen i xiulen, l'últim raig de sol que em fa l'ullet i em deixa amb les ombres amigues... El meu déu és el batec d'aquest món indeturable, tot el contingut i el continent, la música més antiga i el futur que no veuré... El meu déu, Edmundo, no té res a veure amb el déu tronat de la conferència episcopal. Tu et declares anarcobudista. Jo em declaro avui machadià, machadista. Demà ja veurem. El meu déu no té cara ni manaments. El meu déu és una llavor que guarda totes les possibilitats...

Són les 18 h. Ho diu la campana. El sol se'n va a poc a poc. Davallaré.

27.2.08

Quadern de Cotlliure_3

Divendres 22.2.08 16:50

Sóc a la glorieta que hi ha més amunt del Museu d'Art Modern Jean Peské. És un belvedere excepcional. La panoràmica de Cotlliure és magnífica. El sol, a l'esquerra, va a la posta. M'encanta la imatge del poble des d'aquí dalt: la capella de Sant Vicenç, el campanar, el castell, l'apoteosi dels blaus... El cel és un coto fluix de núvols. Ha fet un dia esplèndid. Ara corre una lleugera brisa. Després de dinar a Les Templiers, he anat a l'hotel. M'han donat la cambra número 11, situada a l'annex que està just davant del cementiri. No m'ho puc creure: veig la tomba de Machado des de la finestra!


Qui fos gavina. Avui fa 69 anys. A aquesta hora Machado ja era mort. La pau que sento és la seva pau. Em quedaré aquí fins que marxi el sol. La línia de l'horitzó em captiva la mirada. Vetllo Machado des d'aquesta talaia privilegiada. Calma infinita. El temps desapareix. Em deixo bressolar pel paisatge. Una parella de francesos m'acaben de fer una foto. Au revoir! Em torno a quedar sol. ¿No puc estar una estona sense escriure? Esclar que sí...

La idea de España (que le den morcilla)

Para comprender España, intelectualmente, es IMPRESCINDIBLE comprender Cataluña y Euskadi. Sin ese background cultural es imposible entender literalmente nada. Nada de nada, quiero decir.


CINISME

Guia SEO

Mitjançant la bona iniciativa de Bloguzz, he rebut a casa la Guia de referència SEO.


Javier Casares de OJObuscador ha tingut una bona pensada escrivint aquest manual de posicionament. Es tracta d'una obra molt entenedora que t'explica pas a pas la manera de millorar la visibilitat internètica del teu web o blog. Capítols curts i absolutament pràctics, exemples concrets, petits trucs... perquè els principals cercadors es fixin en tu. Et diu el que s'ha de fer i -cosa encara més important- el que no s'ha de fer. No cal ser un expert programador. Jo ja he començat a fer provatures tot aplicant les útils recomanacions que dóna el llibre... Més endavant us parlaré dels resultats.

26.2.08

Quadern de Cotlliure_2

Divendres 22.2.08 11:30

Conec Pau Combeau (ell puntualitza que en català és Combaut), de 84 anys, tresorer de la Fundació Antonio Machado. És fill de Cotlliure, d'una de les 300 famílies originàries, els anomentats "poblers". Em confirma que l'any 1939, quan Machado va arribar, aquí tothom parlava català. El català era la llengua popular abans de la guerra. A l'escola, en canvi, els obligaven a parlar el francès...

Taula rodona. Ara intervé Manuel Vilas. L'ampolleta d'aigua és de la marca Sémillante. A l'etiqueta hi ha una senyera sota la qual hi resa: "Eau de source catalane / aigua de deu catalana". La lletra petita també bilingüe. Un asterisc diu que sémillante significa eixerida. Aigua que "brolla naturalment al cor de les terres catalanes". Cerco l'indret: Toulouges. CP 66350. En Vilas parla de la degradació de l'ensenyament secundari. Ara llegeix un llistat de professors que també són escriptors (Suso de Toro, José Antonio Marina, Imma Monsó, Luis Landero, etc.) El error está en reducir a mero perfil de funcionarios a estos profesores. A la sala hi ha uns quadres horrorosos. A través de la finestra veig un llimoner ple de llimones... Machado i el seu patio de Sevilla. Pergeñar. Es un verb que feia temps que no escoltava.

25.2.08

Quadern de Cotlliure_1

El darrer cap de setmana de gener fou memorable (Jornades de la Catosfera a Granollers). El darrer cap de setmana de febrer també ho ha estat (Premi Machado a Cotlliure).

A Cotlliure no em vaig voler endur el portàtil. He estat tres dies completament desconnectat. Amb la mà tancada, he manuscrit mitja Moleskine. La nostàlgia de l'escriptura analògica... He titulat aquest bloc (amb c) QUADERN DE COTLLIURE. Avui començo una sèrie de posts en els quals reproduiré fragments d'aquest QUADERN.


QUADERN DE COTLLIURE_1

Divendres 22.2.08

El Canigó nevat, quin gegant! quin símbol!

Aquest campanar, únic, m'agrada sobretot al capvespre, quan la pedra és il·luminada pel sol ponent.

Tres nens juguen ran de l'aigua. Els custodia la seva àvia de cabells blancs.

Avui fa 69 anys que vas morir, Antonio, i sóc aquí perquè tu has volgut que hi sigui.

L'alcalde de Cotlliure inaugura el Congrés. Es passa mig discurs parlant de Sarkozy. Entre les eleccions i la vida privada del president, la resta passa desapercebut per als mitjans. C'est inquiétant pour l'avenir de la France...

22.2.08

Taula rodona “Machado: maestro de maestros”


Cotlliure 22.2.08

[Els números entre parèntesi corresponen a les pàgines del Juan de Mairena
de Machado segons l'edició de l'any 1986 d'Alianza Editorial]


“Lo que no es autobiografia es plagio”

Remontémonos al año 1989. Un año glorioso en el cual me casé, gané las oposiciones y leí el Juan de Mairena de Machado. Tenía a la sazón 25 años. Llevo 19 años profesando la filosofía en centros públicos de enseñanza secundaria del área metropolitana de Barcelona. Machado se licenció en filosofía a los 43 años. Yo, a los 43, me acabo de licenciar en poesía.

Juan de Mairena, un libro extraño, a medio camino entre los aforismos nietzscheanos y los desasosiegos pessoanos. Nietzsche, además de profesor en Basilea y filósofo antimetafísico, también era poeta. Firmaba sus poemas con el heterónimo de Vogelfrei (pájaro libre). Mairena decía: “yo soy un mero aprendiz de ruiseñor que quisiera ser metafísico”. Pessoa también tuvo su Abel Martín. Él lo llamó Alberto Caeiro. El Barón de Teive -heterónimo suicida de Pessoa- escribió un libro titulado La educación del estoico: “Não ensines nada, pois ainda tens tudo que aprender”. Mairena dice: “Vosotros sabéis que yo no pretendo enseñaros nada y que sólo me aplico a sacudir la inercia de vuestras almas, a arar el barbecho empedernido de vuestro pensamiento, a sembrar inquietudes…” (253). Unamuno, otro profesor-filósofo, lo dijo evangélicamente: “procuro ejercer la quinceava obra de misericordia, esto es: despertar al dormido”. Machado coincide con el trágico rector de Salamanca: “tras el vivir y el soñar, está lo que más importa: despertar”.

Despertar. Desvelar la conciencia del alumno. Hacerlo dudar. Fomentar su libertad. Esa es nuestra tarea. “Nosotros queremos ser sofistas en el mejor sentido de la palabra.. queremos ser librepensadores”(179). Mairena me enseñó el amor con el humor, el sano escepticismo que “se limita a preguntar y no se asusta de las contradicciones” (47). Mairena me enseñó que “no es lo mismo pensar que haber leído” (111) y que, en lugar de empuñar espadas o crucifijos, es mucho mejor hablar “siempre con las manos en los bolsillos” (196).

Dirigiéndose a los alumnos, les dice: “Yo os pido un poco de amistad y ese mínimo de respeto que hace posible la convivencia entre personas durante algunas horas. Pero no me toméis demasiado en serio. Pensad que no siempre estoy yo seguro de lo que os digo… porque yo soy la incorrección misma, un alma siempre en borrador, llena de tachones, de vacilaciones y arrepentimientos. Llevo conmigo un diablo… porque de mí sólo aprenderéis que tal vez os convenga ignorar toda la vida: a desconfiar de vosotros mismos” (92).

Empecé filosofando y acabé poetizando.

Tuve un profesor de latín, el Sr. Salas, que nos leía sus poemas en clase. Siempre decía: “Soy un poeta en camiseta”. Yo también leo mis poemas a los alumnos. A veces hasta me aplauden. Ayer un alumno de mi tutoría de 1º de bachillerato me dijo: “Tú eres un profe raro” (un friki). ¿Por qué? –le pregunté. Él no supo qué responder. Supongo que no hay muchos profes que les lean poemas en clase. Debe ser eso.

A medida que avanzaban los cursos me iba alejando cada vez más de la filosofía académica. “Los grandes filósofos son poetas que creen en la realidad de sus poemas” (57). Ya sabía que, desde Platón, la filosofía es un curioso género literario, pero –cosa todavía más curiosa- el discípulo de Sócrates quemó sus poemas al conocer al maestro y expulsó a los poetas de su República. Confieso que nunca fui platónico. Nietzscheano sí, a mucha honra. Era “el pensar poético” (178) el que me seducía, lejos de la lógica del sentido común. Zarathustra se lamenta: “Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss” (me avergüenzo de tener que ser todavía poeta). Otra contradicción nietzscheana. Yo no me avergüenzo en absoluto, incluso me siento orgulloso. Mairena otra vez: “Algún día se trocarán los papeles entre los poetas y los filósofos… y estarán frente a frente poeta y filósofo –nunca hostiles- y trabajando cada uno en lo que el otro deja” (225-226).

En mí se confunden el profesor y el escritor, el pensador y el poeta. Los alumnos te miran y ven en ti un hombre maduro que les da clases y escribe versos. Te observan e intentan comprenderte. En catalán hay un verbo precioso: emmirallar-se (espejarse, el mirall es el espejo). Els alumnes s’emmirallen en el profesor, se fijan en ti, se miran en ti, tú les devuelves el reflejo que andan buscando de sí mismos…

Mairena dice que “la poesía es el revés de la filosofía, o sea, el anverso del mundo, el mundo visto al derecho”. Filósofos y poetas trafican con las palabras. Las ideas son palabras cargadas de sentido. Los versos son palabras cargadas de belleza. Al fin y al cabo, el Logos, siempre el Logos, eso tan importante que permite la cultura y nos hace humanos.

A veces me planteo que me gustaría poder vivir de la literatura, dejar las clases y dedicarme full time a escribir. Luego pienso que no, que no sería bueno, que me perdería alguna cosa, el contacto humano con esta juventud…

Me voy haciendo a la idea… pasarán cursos y más cursos… y yo cada vez seré más viejo… y ellos siempre seguirán igual de jóvenes, como Dorian Grays que han pactado con Mefisto.

Me voy haciendo a la idea… habrá más clases y más poemas… a cada cual su destino…


Premi Internacional de Literatura Antonio Machado
El professor escriu (taula rodona i recital)
Dos poemes del poemari guanyador: 1 + 2
Somiar la tendresa

21.2.08

Somiar la tendresa

Pel matí, preparant la taula rodona de demà, he rellegit el Juan de Mairena .

Ja he seleccionat els poemes que diré al recital de dissabte. El problema és que estic un xic empiocat, tinc una tosseta molt empipadora i la veu se'n ressent. Coi de calefaccions!

A mitja tarda, en Joan Andreu m'ha portat el llibre de Jacques Issorel Collioure 1939. Les derniers jours d'Antonio Machado (Éditions Mare Nostrum, 2001). Aquest diumenge, abans del lliurament del premi, Issorel farà una lectura i comentari del sonet de Machado "Por qué, decísme, hacia los altos llanos...". La primera part del llibre recull els testimoniatges de les persones que van viure els darrers dies al costat de Machado. La majoria de textos ja els havia llegit a internet. El més interessant és la segona part: 19 poemes que diferents escritors han dedicat a l'exili i la mort de Machado. Louis Aragon, Pablo Neruda, Giner de los Ríos, Leopoldo Panero, Jorge Guillén (que l'anomena "este Sant Antonio de Collioure"), José Hierro, Ángel González, Gerardo Diego ("Antonio el Bueno duerme allá en Colibre / la Colibre que en Lope es española / hoy es francesa / y siempre catalana"), Rafael Alberti, JM Caballero Bonald, JA Goytisolo, Blas de Otero... Hi ha tres catalans: Salvador Espriu, Jordi Pere Cerdà i Gurmesind Gomila.

Sense voler emular els mestres suara esmentats, amb la modèstia que em caracteritza (com diria Mairena: "Todos los genios somos modestos"), he escrit el següent poema per a commemorar
el 69è. aniversari de la mort de Machado. El llegiré dissabte al recital i diumenge a l'acte lliurament del premi:


Somiar la tendresa


Haver de fugir de la terra que
has cantat vers a vers
Tener que huir de la tierra que has cantado verso a verso
Dover fuggire dalla terra che hai cantato verso dopo verso

Deixar enrere les arrels i dessagnar-te pel camí
Dejar atrás las raíces y desangrarte por el camino
Lasciare indietro le radici e dissanguarti lungo il cammino

Obrir els ulls de bat a bat per a veure el blau del mar
Abrir los ojos de par en par para ver el azul del mar
Spalancare gli occhi per vedere il blu del mare
El poeta recorda el sol de sa infantesa
El poeta recuerda el sol de su infancia
Il poeta ricorda il sole della sua infanzia

El poeta és un àngel disfressat de paraules
El poeta es un ángel disfrazado de palabras
Il poeta è un angelo mascherato di parole
Haver de dir adéu quan la vida és més plena
Tener que decir adiós cuando la vida es más plena
Dover dire addio quando la vita è più piena

Romandre sota el xiprer que s'enlaira cap al cel
Permanecer bajo el ciprés que se eleva hacia el cielo
Restare sotto il cipresso che s'innalza verso il cielo

Somiar la tendresa d'una nova primavera
Soñar la ternura de una nueva primavera
Sognare la tenerezza di una nuova primavera

[versió italiana de Lliri blanc]

--&--

Premi Internacional de Literatura Antonio Machado
El professor escriu (taula rodona i recital)
Dos poemes del poemari guanyador
1 + 2

20.2.08

El professor escriu

Aquest divendres dia 22 de febrer -69è aniversari de la mort d'Antonio Machado- s'inaugura a Cotlliure el I CONGRÉS D'ESCRIPTORS-PROFESSORS "ANTONIO MACHADO. EL PROFESSOR ESCRIU". Es tracta d'un congrés itinerant que continuarà després el seu recorregut per les ciutats machadianes (París, Barcelona, València, Baeza, Sevilla, Segòvia, Madrid) fins a la seva clausura el proper 7 de maig a Sòria. Està patrocinat pel Ministerio d'Educación y Ciencia, Ministerio de Cultura, Instituto Cervantes, Fundació Machado i els ajuntaments respectius. Com diu el web
pretende, a través de la figura del Antonio Machado profesor, poner de relieve la importancia de la figura del profesor de enseñanza media para transmitir valores fundamentales y la riqueza intelectual que aporta el hecho de que muchos de esos profesores sean a su vez escritores. Por ello, en las nueve ciudades se han programado conferencias y mesas redondas con la participación de profesores de enseñanza secundaria que son, al mismo tiempo escritores de prestigio.

Además, coincidiendo con la inauguración y la clausura se celebrarán las dos últimas veladas poéticas “A orillas de Machado” donde estarán presentes importantes poetas actuales. Todas las veladas realizadas, ocho en total, serán recogidas en un libro de homenaje al poeta.

Us anuncio que he estat convidat a participar en els següents actes:
Serà un llarg cap de setmana a Cotlliure, el poble més bonic que conec. Ja teniu una bona excusa per a visitar o revisitar aquest indret templer, fauvista i -sobretot- machadià... Si us animeu a pujar, sereu benvinguts.



Mostra un mapa més gran

Plovisqueja

Plou tímidament. Un aiguaneu imperceptible. L'aigua que hauria de xopar les arrels es queda a la superfície. La pell del món rutila. Tota la tarda traduint versos i llegint articles. Us regalo un altre poema del poemari machadià:
Plovisqueja

Plovineja sobre el poble.
El cel s'ha disfressat de nimbus.
Plovisca sense estridències,
sense escarafalls, consirosament.
Els nens juguen amb la pilota.
Espurneja en el silenci de
la tarda esllanguida.
La merla s'envola cap al bosc.
La primavera, noval, llagrimeja.
La nena es balda al gronxador i,
amb el gest de baldar-se,
evoca l'anar i venir dels segles,
l'eterna rutina que dura
des de molt abans del diluvi.
Repixa, brusqueja, brusquineja...
Tu llegeixes el Codi da Vinci perquè
l'ha prohibit l'església.
Jo em deixo endur per
la mandra de les paraules...
Hauria de corregir exàmens,
però fa hores que passejo per París...
Roineja, borrimeja, plovisqueja...
Encenc una espelma blava.
Fumeja una barreta d'encens de vainilla.
¿Per què tota la vida sencera no podria ser
com aquest dilluns rellent, vagarós,
envernissat de placidesa?
Arriba la nit vestida de boira.
La flama de l'espelma és tímida.

18.2.08

Bloguzz

Confesso que m'hi vaig apuntar sense gaire convicció. La idea no em semblava malament i vaig voler provar-ho. Que les empreses comencin a tenir en compte els blogs per a fer la publicitat dels seus productes és una bona notícia. Empresa 2.0. A hores d'ara, ja han seleccionat ENTRELLUM per a dues promocions:
Estic esperant que m'arribin els dos productes a casa: un llibre i unes ulleres graduades. Quan els rebi us en parlaré a bastament. Val a dir que Bloguzz és una empresa catalana...

Bloguzz

Paper i xerrameca

Avantguarda literària? Literatura 2.0

Experimentalisme? Els dos últims llibres meus: Una certa penombra i L'Oracle Imminent.

Els suplements dels diaris de paper amb els seus "crítics" decimonònics no se n'enteren. Segueixen a la lluna de València. Paper i xerrameca obsoleta. Tenen els dies comptats. Internet escombrarà tot això ben aviat...

[Comentari inspirat per El Llibreter]

17.2.08

Capvespre, una traducció i mil gràcies

Cap de setmana ple d'emocions (el proper ho serà encara més). El premi. Mil gràcies per tots els vostres comentaris i mails. Sou fantàstics. Us deixo el programa de ràdio de divendres i la traducció al francès d'un poema que pertany al poemari guanyador:

Capvespre 15.2.08

Comencem amb un poema satiricosarcàstic. Cançons de Neil Young. Parlem de Lúcid. ¿Alta cultura o "pa i circ"? Primer aniversari del Casal de Vallromanes. Farem una lectura pública per a commemorar l'Any Rodoreda. Premi de Poesia de Vallromanes. Setmana de vagues. Crisi econòmica? Agenda cultural. Llibres prohibits. Michel Onfray. Internet i el poder. L'harmònica de Neil Young. ARCO. Cézanne. Fados de Névoa. Poema final de Màrius Torres: Febrer.




Avec le temps

Avec le temps
Tout devient rien
L’oubli écrase la folie

Mer, amour, peur
La mort nous assaillit
À chaque instant

Vie et poésie
Nous transpercent le coeur

Naufrage de mots
Masques et silences

La nuit nous a fait
Prisonniers du passé

Et malgré l’apparence,
Non! Je ne suis pas fou

(Versió d’Etienne Muylle Wallace)

També en anglès: As time goes by

16.2.08

Premi Internacional de Literatura Antonio Machado

Estimado señor,

Tengo la satisfacción de informarle que el Jurado del Premio Internacional de Literatura Antonio Machado, reunido hoy en Collioure, ha decidido atribuirle el Premio correspondiente al año 2008. Enhorabuena. Contamos con su presencia el domingo 24 de Febrero en el Centro Cultural de Collioure para la entrega del Premio. Reciba un saludo machadiano.



Antonio Machado
va viure els seus darrers dies en terra catalana. Fou acollit pels catalans rossellonesos de Cotlliure, on va morir el 22 de febrer de 1939 i on reposa fa 69 anys. Des d'aleshores, Cotlliure ha esdevingut un lloc de peregrinació.

Estos días azules y este sol de la infancia...

És un honor rebre un premi internacional que duu el nom de Machado, perquè és el poeta en llengua castellana que més admiro. A banda dels seus poemes immortals, per a mi la seva obra mestra és el Juan de Mairena, el filòsof-poeta amb qui més m'identifico.
Los grandes poetas son metafísicos fracasados. Los grandes filósofos son poetas que creen en la realidad de sus poemas.
Al premi s'hi podien presentar obres de qualsevol gènere literari escrites en francès, castellà i català. Sóc el primer català que el guanya. El destí ha volgut que aquest fet coincideixi amb el recent reconeixement oficial del català a la Catalunya Nord.

El poemari guardonat (dont l'esprit soit conforme à la pensée machadienne) es titula ENTRELLUM i conté 49 poemes i una elegia (ELEGIA42, escrita el dia que vaig fer 42 anys).


L'acte de lliurament serà el proper diumenge 24 de febrer a Cotlliure.

entrellum-machado

El poder de la teva veu


15.2.08

Catosfera xarnega

Hi ha gent molt curta de gambals...

Jah,

Parlant de respecte, el primer que hauríeu de fer tu i el coi de “Jefe Rojo” és IDENTIFICAR-VOS, donar la cara i el nom i deixar-vos de nicks i inicials. N’estic més que fart, de respondre “fantasmes” que s’emparen rere l’anonimat per atacar-me.

Segon. Jo no he insultat ningú. Si un paio de Cornellà vol escriure el seu blog en castellà, cap problema. Però NO FORMA PART DE LA CATOSFERA. Ell s’ho perd. És català? Per què viu i treballa i paga impostos a Catalunya? Per mi és un xarnego. El diccionari ho defineix clarament (accepció 1.2):

http://ec.grec.net/lexicx.jsp?GECART=0167764

Serà la darrera vegada que ho escrigui:

CATOSFERA = EN CATALÀ

Apa. Passi-ho bé.


Internet és així


  1. En un blog portuguès citen Flaubert
  2. Jo reprodueixo la citació
  3. Un altre blog se'n fa ressò
  4. I un altre
  5. Etcètera...
«uma selva de heterónimos, um drama em máquinas»

Visca Flaubert! Visca Internet!

14.2.08

Dia de vaga

La primera va arribar fa una setmana i la segona en fa tres. Ambdues alumnes són nouvingudes i cal acollir-les, per descomptat, com sigui, amb els pocs recursos que tenim. [Us recordo que treballo en un centre públic de l'àrea metropolitana]. Ahir van fer una redacció sobre el seu país d'origen. Cal·ligrafies que esgarrapen l'ànima...

Noves patologies del nihilisme

«O mundo vai tornar-se tremendamente imbecil. Nos próximos anos, a coisa vai ficar muito aborrecida. É uma sorte vivermos agora e não mais tarde» Flaubert