4.3.08

El meu debat

No parlaré d'El Debate perquè no és el meu debat. Cada cop em sento més lluny d'España. Ni la niña del Rajoy ni les celles del Zapatero. Tots els que esteu pendents d'això foteu pena. Llegeixo els vostres Twitters i em deprimeixo. Colla d'españoaddictes!

El meu debat és més proper. Veig una ERC desactivada pel PSOE, una ERC aburgesada que ha venut el seu ideari per 300 plats de llenties (un plat per cada càrrec col·locat a l'administració). Veig Ridao que s'omple la boca amb la paraula INDEPENDÈNCIA i vomito; vomito perquè són ells els que han fet Montilla president i el mantenen; un Montilla que ha convertit ERC en un partit satèl·lit del socialisme espanyolista. Aquest hauria de ser el nostre debat, i no pas Rajoy o Zapatero.

O potser sóc extraterrestre? (per alguns sóc integrador...)

6 comentaris:

Dessmond ha dit...

Si algú li escau la definició d'extraterrestre no és precisament a tu. Potser al que tenen la dèria de mantenir la independència i en Montilla al mateix sac.

Quico Ventalló ha dit...

Servidor, que pensa votar en blanc, està totalment d'acord en que l'ERC puigcarotiana s'ha convertit en una mandarina seca, pelluda i apinyolada, que no abellíria ni a la porcinada. Ara bé: és Ciu altre cosa que una vomitiva patata oliosa d'un Frankfurt, qualsevol, de Lloret?.No .
Per aquí plora la criatura.

David Madueño Sentís ha dit...

Vejam, Toni... Clau catalana? No són CiU els que dia sí dia també posen condicionants al seu recolzament al president del govern espanyol? És a dir, que ja compten en pactar-hi si d'ells depèn... Per tant, Mas i companyia miren cap a Espanya tant com tothom... No em vinguis amb la clau catalana amb què tant us ompliu la boca... ERC ha donat poder a Montilla, però Pujol debia el seu poder a Aznar, una situació molt semblant o pitjor, segons com es miri. La clau catalana seria que els partits catalans deixessin de donar suport als governs espanyols i anessin tots a una. Però com que això és una utopia, cal maniobrar amb els marges que deixa la realitat. ERC només pactarà amb CiU quan tingui prou poder com per no ser la part dominada i puguin anar en les mateixes condicions de poder. Mentrestant, l'únic que podien fer si no volien ser 1/4 part del govern era reeditar el tripartit. La política són aquesta mena de coses, Toni, i no pas aquestes absurdes discusions. Sóc objectiu, no pas partidista, no vull justificar a ningú; així que també entenc les maniobres de CiU per recuperar el poder. Només que em molesten les excuses que ens donen per justificar-ho, com si la gent ens xuméssim el dit.

Toni Ibañez ha dit...

David, tu ho expresses molt bé:

"La clau catalana seria que els partits catalans deixessin de donar suport als governs espanyols i anessin tots a una. Però com que això és una utopia..."

Hem de perpetrar la utopia! Per què hauríem d'abaratir el somni?

Anònim ha dit...

Us veig com a potencials votants del Partit Republicà Català.

David ha dit...

Espero que no t'hagi sentat malament això d'integrador... ;-)

Per conviccions sóc anti-independentista. I això desprès d'haver estat agredit i insultat per ser català (sent de pares no-catalans i tenint com a llengua "mare" el castellà també rebo de l'altra banda, però deixem-ho còrrer...). En qualsevol cas no crec que m'oposés a una eventual separació de Catalunya d'Espanya (encara que jo no votaria a favor). Porto més de deu anys voltant per Europa (i no em veig tornant...) i des de fora la situació es veu (o jo la veig) totalment esperpèntica: tant la catalana com l'espanyola.

Un detall que encara estic esperant que passi a la península. Quan vivia a Holanda, l'any 2000 una cançó en frisi va arribar al numero u de les llistes i va estar-s'hi una bona temporada. Quan passarà això amb una cançó en català o euskara? Això seria per a mi un sìmptoma de normalització. Però no ho veig...

(Em sembla que tot això que he escrit no té ni cap ni peus....)