23.3.08

Diumenge de Resurrecció

Ressuscita ENTRELLUM després d'una llarga setmana de recés (del qual no explicaré res perquè ha estat quelcom estrictament privat). Ressuscita també la Natura després de la pedregada d'ahir i la benèfica pluja posterior. Ja ho va dir Tales, el vell savi de Milet: l'aigua és el principi (ἀρχή) de tot, la font de la vida...

Diumenge de Resurrecció. Floreix la glicina. Han tornat les orenetes. Matí radiant, nítid, meravellós. M'he llevat i he caminat dues hores i mitja. Quin gust endinsar-se pel bosc xop! El Montseny nevat. La mar grandiosa i blava. La molsa sobre la Pedra del Diable. Déu és la Natura. La φύσις sagrada i adorable. La resta galindaines i antropomorfismes ridículs. A la tarda el cel s'ha tornat a ennuvolar...



CAPVESPRE

4 comentaris:

Anònim ha dit...

No saps com t'entenc i com compartesc el teu déu, l'aigua, les glicínies, el saüc blanc, la neu i l'imponent immensitat de la mar. Benvingut de nou.

Rosa ha dit...

Doncs jo vaig pujar al Castell de Burriac a la tarda, no "per la tarda" (és una traducció directa del castellà!!!)
Per cert, tot i els núvols, que ràpidament s´esvaïren amb el vent, una vista esplèndida! Un blau marí indescriptible, potser semblant al blau de Màrmara?

Toni Ibañez ha dit...

Gràcies, Rosa. Esmenat!

Lluna blava ha dit...

Lluna blava

De la finestra estant veia desfilar els freds colors de la tempesta, apropant l'hora en que el cel deslligaria els furiosos elements. La pineda estava envoltada de una tènue boirina que esvaïa els perfils del paisatge. En la llunyania les ones galopaven com poltres salvatges agitant la grisa pell del mar. Van començar a caure les primeres gotes fent tremolar els verds del boscam. El vent sacsejava la vella olivera del jardí i omplia els finestrals de capritxosos regalims que lliscaven vidre avall. Semblava que la natura estes enfurismada i s'haguès conjurat per mostrar-se violenta i poderosa. No hi ha gaire diferència amb nosaltres, a com les emocions fan esclatar les nostres tempestes interiors, o bé ens sumeixen en una serena placidesa.
A poc a poc, empès pel vent, el feixuc vestit de núvols es va anar esvanint del cel i la pluja queia amb mansuetud fins desaparèixer del tot, deixant enrere una llustrosa pàtina als carrers i una sentor de terra molla i fèrtil surant en l'aire. Com un salpasser de llum suspès en les gotes, un tímid raig de sol va començar a restituir els colors i la vida...