20.2.08

Plovisqueja

Plou tímidament. Un aiguaneu imperceptible. L'aigua que hauria de xopar les arrels es queda a la superfície. La pell del món rutila. Tota la tarda traduint versos i llegint articles. Us regalo un altre poema del poemari machadià:
Plovisqueja

Plovineja sobre el poble.
El cel s'ha disfressat de nimbus.
Plovisca sense estridències,
sense escarafalls, consirosament.
Els nens juguen amb la pilota.
Espurneja en el silenci de
la tarda esllanguida.
La merla s'envola cap al bosc.
La primavera, noval, llagrimeja.
La nena es balda al gronxador i,
amb el gest de baldar-se,
evoca l'anar i venir dels segles,
l'eterna rutina que dura
des de molt abans del diluvi.
Repixa, brusqueja, brusquineja...
Tu llegeixes el Codi da Vinci perquè
l'ha prohibit l'església.
Jo em deixo endur per
la mandra de les paraules...
Hauria de corregir exàmens,
però fa hores que passejo per París...
Roineja, borrimeja, plovisqueja...
Encenc una espelma blava.
Fumeja una barreta d'encens de vainilla.
¿Per què tota la vida sencera no podria ser
com aquest dilluns rellent, vagarós,
envernissat de placidesa?
Arriba la nit vestida de boira.
La flama de l'espelma és tímida.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt maco, Toni, molt. Amb aquesta pinta que tens de tio dur... I enganyant tant, i tant, i tant, i quasi a tothom, quasi, quasi. Però tu saps que no a tothom, tothom, tothom. Apa, felicitats, nano.
A. E. T

Toni Ibañez ha dit...

Tio dur jo? D'on ho has tret, això?!

Tirant al cap ha dit...

Toni, anit vaig veure fugaçment la imatge de la capçalera del teu bloc al telenotícies nit, quan parlaven del tema d'Enciclopèdia Catalana. No vaig escoltar què deien (Marc plorava en aquell moment), però... osti, tu: en la tele i tot!