Vam inaugurar el Casal. Van venir les autoritats i mig poble. Vam assistir al concert de la Coral. Vam sopar al Sant Miquel amb l'Abel Folk i la Glòria Casanova. Vam fer la copa a Ca La Montserrat.
Passo la tarda traduint fragments de Goethe, concretament de la seva Nausikaa (1787), un drama inacabat en el qual l'escriptor alemany reprèn el mite que apareix a l'Odissea homèrica. La donzella Nausica -filla d'Alcínous, rei dels feacis- troba Odisseu a la platja i, per art de màgia, es desencadena la seducció. La tragèdia dels amors platònics, l'esqueixament del cos i l'ànima, la renúncia que és alhora penyora d'eterna recordança. La mítica Nausica plora, com plorava la mítica Ariadna a la platja de Naxos. Llàgrimes que es fonen amb l'escuma de les onades...Du bist nicht einer von den Trüglichen,
Wie viele Fremde kommen, die sich rühmen
Und glatte Worte sprechen, wo der Hörer
Nichts Falsches ahnet und zuletzt, betrogen,
Sie unvermutet wieder scheiden sieht.
Du bist ein Mann, ein zuverlässiger Mann,
Sinn und Zusammenhang hat deine Rede. Schön
Wie eines Dichters Lied tönt sie dem Ohr
Und füllt das Herz und reißt es mit sich fort.
Tu no ets un engalipador,
com molts forasters vanitosos que arriben
i garlen amb mots planers, i qui els escolta
no sospita l'engany fins que, al final, estafat,
veu que, de sobte, han tornat a marxar.
Tu ets un home, un home fiable,
el teu discurs té sentit i coherència. Venust
com la cançó d'un poeta que ressona a l'oïda
i s'apodera del cor tot sadollant-lo
A l'hora de guàrdia em toca substituir una professora d'anglès a la biblioteca-2. És un 2n d'ESO. La sala té una dotzena d'ordinadors, però la meitat no funcionen. Els alumnes són d'origen variat: cinc marroquins, una equatoriana, un colombià, una negreta de Guinea... i la resta autòctons. De les tres noies musulmanes, n'hi ha dues que porten mocador al cap i una altra que no. La que ensenya els cabells és més xerraire i se m'acosta. Li demano que m'expliqui per què ella no duu el xal com les altres. Em respon que ella no el porta perquè no vol, però que s'està plantejant de posar-se'l. Diu que sa mare el porta, i que al Marroc, com aquí, hi ha dones musulmanes que el porten i dones que no; el que passa és que les dones que no el porten són mal vistes. Em confessa que ella se sent "rara" sense mocador perquè la majoria de les seves amigues (que són musulmanes) el porten. Una de les alumnes que porten mocador (un mocador negre que li tapa el coll i la cabellera deixant-li al descobert només la cara pàl·lida) s'afegeix a la tertúlia. Entre elles parlen berber. Li demano per què ella porta el xal, i em diu que així els homes la respecten més; que és símbol de religiositat i de què la dona no és un objecte; que un home s'estimarà més casar-se amb una dona que dugui el xal que amb una que no el dugui; que el cabell només el pot veure el marit, i que a casa seva no se'l posa. Em pregunta si he llegit l'Alcorà. Li dic que sí, sencer. Jo no paro de fer preguntes. Passem al tema del matrimoni. ¿Us podeu casar amb qui vulgueu? La que no duu mocador somriu i em diu que els seus pares li han buscat un promès del Marroc, més gran que ella i amb diners, però que a ella no li fa el pes. ¿I doncs? Ella diu que està enamorada d'un noi marroquí de la seva edat que viu aquí, al mateix poble, però que els seus pares encara no en saben res. Li demano si es veuen. Em diu que sovint. ¿I feu res? Ella em diu que no, ni un petó. ¿I la maneta? Manetes sí, fa ella, sense deixar de somriure. Té una bellesa semítica i un nom preciós, tan preciós com el seu somrís innocent. Sona el timbre que anuncia el final de "la classe". Em sap greu, perquè encara tenia preguntes al pap... Aquesta hora he après en comptes d'ensenyar. Al·là és gran i misericordiós!
Amb els terroristes no s’ha de negociar. Als terroristes ni pa ni aigua. Quan deixin les armes incondicionalment i hagin pagat pels delictes comesos, aleshores podem començar a parlar. Cap reivindicació política no justifica l’ús de la violència. Cap idea o ideal no pot posar-se per damunt de la vida d’una sola persona. La base de la democràcia és el diàleg, el consens dins la legalitat. El terrorista s’autoexclou del diàleg, del consens, de la democràcia, de la legalitat, del sistema… El terrorista és una animàlia que cal exterminar.Al tigre no hay que acariciarle (Iñaki Anasagasti)En el supòsit d'un futur escenari sense terrorisme, la viabilitat política de qualsevol opció depèn del número de vots que obtingui. Ens podríem trobar que aquests que ara maten i demanen qui-sap-lo fossin una minoritària minoria, simples representants del més recalcitrant somiatruitisme.
El text és impagable, començant pel títol: "L'escriptor que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Bonada deixa a parir el llibre ("relat convencional, sense mirada, sense estil") i, oh miracle, cita un altre crític -Guillamon-, per tal de refermar el seu punt de vista. Convindreu amb mi que no és gaire normal que un crític literari citi en una crítica un altre crític. Al següent paràgraf, Bonada pontifica (amb exemples eximis) que "els grans autors són fidels al seu estil". Després ve a dir que Villaró hauria de seguir escrivint com al seu primer llibre (Obaga) i que l'ha espifiat allunyant-se'n. Per acabar, esmenta el que diu la nota biogràfica del llibre: "Sap fer pastissos i assegura que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Segons Bonada, posar això no és seriós i desqualifica l'autor. Fins aquí la crítica.Ep, Toni, bon dia. Molt de gust de saludar-te.
De vegades passo pel teu blog, i m'ha fet una gràcia especial que hagis dedicat un post a la crítica del Bonada. No l'havia llegida (ni la llegiré), perquè ja m'havien arribat campanes de que seria una mica bèstia. M'hi he d'anar acostumant. Que un parell de patums hagin rebut el llibre amb tanta mala llet deu ser un bon senyal. A veure si ens trobem algun dia i ens fem passar per bessons. Te'n dec una!
Albert
(64) políticaAixò de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrinar quines són les paraules que empra més sovint. En el meu cas, he descobert que faig anar molt (potser massa) les següents paraules:(62) filosofia
(57) blogologia
(50) L_OI
(40) llibertat
(39) amor
(34) paraules
(33) escriure
(33) somnis
(32) premis
(30) institut
(29) Catalunya
(28) religió
(27) literatura
(27) Montilla
(27) poesia
(27) Vallromanes
(26) catosfera
(26) llibres
(25) veritat
(22) futur
(22) jardí
(22) solitud
(21) traduccions
(21) mort
(21) música
(20) llengua
(20) Nietzsche
(20) ombra
(20) silenci
llibertat
somni
veritat
futur
solitud
silenci
pluja
misteri
lluna
platja
llavi
horitzó
ombra
Em sento com si m'hagués tret un pes de sobre. Hem desmuntat l'arbre de Nadal. A migdia, els cavalls han passat tres tombs per davant de casa. Sant Antoni. El sant de la Tau. El meu sant...
Sònies, Mireies, Candeles... Proliferen les escalfabraguetes catosfèriques. Són una epidèmia. El cibersexe guanya terreny. El cibersexe funciona. El cibersexe mola. Onanisme digital (en el doble sentit del terme). El ratolí i el teclat empastifats. Els reprimits malcardats que s'adiccionen a aquesta mena de blogs només demostren que la il·lusió és el motor de les nostres vides. I és que alguns confonen l'erotisme amb l'il·lusionisme o, com es diu en castellà, el culo con las témporas. Confesso que a mi els blogs eròtics no em fan trempar gaire. Hi ha coses pitjors, com ara els blogs polítics. Aquests sí, que destrempen. Són una pandèmia clònica, una pesta bubònica. Vade retro. Però el cibersexe està de moda. ¿Encara no l'has provat? 
Avui la meva filla fa 14 anys.
L'havia vist mil vegades i sempre m'havia cridat l'atenció la data (1922), però mai no havia gosat d'entrar-hi. Fins aquest matí. El camí puja tres-cents metres tot fent una corba ampla cap a l'esquerra que condueix a una esplanada on hi ha una petita casa situada a la falda obaga de la muntanya de Can Gurguí:
Es tracta de Can Dominguet. L'edificació, ben emboscada, mig camuflada rere una mimosa, no té cap mena d'interès. Segurament va ser feta l'any 1944, segons consta en una inscripció a la façana (JL AÑO 1944). El més interessant són les dotze rajoles encastades sobre la porta d'entrada en les quals podem llegir quatre versos molt curiosos escrits amb un català d'allò més verdaguerià:
Cap al sud, mig emboirada, batega la ciutat dels prodigis...
Per cert, fa vosté referència a unes rajoles a la façana de Can Vinagre, doncs bé, aquesta casa no és diu can Vinagre. El seu nom correcte és Can Dominguet, abans Can Sanjoan, i anomenada popularment Bonesbarjo. Les rajoles de la façana les vàren col.locar el Sr Giró (avi Girò + ) antic manobre del poble i molt conegut pels que portem molts anys al poble (els seus fills encara son pel poble), al voltant del anys 40, per ordre del meu avi. Igualment, els textos, segons tinc entès, son del pare del meu avi, Joaquim Layret Massana.
Em llevo tard. Planxo 10 camises. M'assabento (via telefònica) de qui és el guanyador del Premi Josep Pla d'enguany. No puc donar cap pista perquè el veredicte és aquesta nit. Fa un solet que enamora. Ara menjaré alguna cosa i, encabat, me n'aniré a passejar... Els Reis m'han portat algunes cosetes: un pijama, quatre parells de mitjons, un parell de samarretes CK, un clauer de plata, el CD de Xavier Monge Trio & Carme Canela titulat Altres cançons a Mahalta... 
Encara que marxis, no te’n vas.Et quedes aquí amb l’oreig,
amb el porpra que tenyeix
el cel crepuscular.
Et quedes i ets
la sang del cor que em batega,
el fum de l’encens que crema,
la llum de la lluna plena
que s’esmuny per la finestra
i em parla de tu a cau d’orella.
Encara que marxis, no te’n vas.
Els carrers de la ciutat t’acullen sense tenir-te.
La gent que t’acompanya són espectres de carn,
figurants d’un pessebre al qual no pertanys.
Perquè em penses amb totes les teves
cèl·lules.
Encara que marxis, no te’n vas.
¿On aniries a raure que t’allunyessis
un sol pas?
Et sento entre els dits quan teclejo,
arraulida sota les ungles,
a la comissura dels llavis,
destil·lant-te...
Et sento dins el crani,
ballant la dansa de
Shiva.
Et sento quan cloc les parpelles
i et veig sencera i radiant
mirant-me amb els ulls
tan tendres.
Encara que marxis, no te’n vas.
L’eternitat és un instant que
s’allargassa entre les teves
mans.
