Reagrupament a Lleida

RETRANSMISSIÓ EN DIRECTE DE L'ACTE

20:15 Fa molt de temps que en aquest blog no parlo de política. Avui no me'n podia escapar. Em trobo a l'Auditori de l'Edifici Transfronterer de la UDL on dintre d'uns minuts s'iniciarà l'acte de presentació de Reagrupament. Mentre espero que comenci, reprodueixo un text que vaig escriure fa 25 mesos al blog de Saül Gordillo:

"Som els perdedors de la història"
Toni Ibàñez| dimecres, 22 d'agost de 2007 | 13:51h

El discurset del Carretero (que rima amb Zapatero) em sembla prou jocfloralesc i bufanuvolenc. Fins i tot podria estar d'acord amb el fons i amb la forma. Però NO HI HA COLLONS. Som uns CAGANERS. Muntarà un partit nou que el votaran quatre gats i si algun dia hi hagués referèndum el perdríem. De totes maneres, jo m'hi apunto. Considero que el nostre futur no passa (només) per la política, sinó per altres àmbits d'acció. Pau Casals no era polític, per exemple, i el seu discurs a l'ONU fou antològic. La meva fe en els polítics és minsa. Gaudí tampoc no era polític. Ni Miró. Ni Ramon Llull. Etc. Catalunya no és (només) la política catalana. Trobo que la CULTURA és el veritable pal de paller d'un país, la cultura i la llengua. La política és un subproducte de la cultura. Per això Frankfurt és tan important... Carretero apareix ara com el far que il·lumina el vaixell de la "salvació" nacional... I és ben trist que ERC (el seu partit) hagi abaratit EL SOMNI tan bon punt ha tocat poder. Insisteixo: amb la política sola no ens en sortirem; a no ser que, algun dia, ens la prenguem seriosament i els dos partits nacionalistes es posin d'acord per a treballar plegats en l'alliberament definitiu... Carretero sol, contra el seu propi partit, és un foc d'encenalls ben fútil. O ens hi posem TOTS ELS QUE SOM o no hi ha res a fer. He dit.

Val a dir que aquest text ha quedat obsolet. Ara assisteixo a un fenomen fresc, incipient, engrescador, ambiciós... que demostra que els catalans mai no ens donem per vençuts. Com sempre, el país està ple d'escèptics que s'ho miren amb malfiança. Alguns malastrucs afirmen que RCat correrà la mateixa sort que el PI...

Tiro d'hemeroteca...

H. L. Bofill:

Les capacitats de Reagrupament d’obtenir representació parlamentària, en bona part a costa de l’electorat de CiU, no són gens menystenibles encapçalats per Carretero (o no diguem ja per Laporta). Que ja n’hi ha alguns que pensen que la incidència dels reagrupats podria esdevenir cabdal per configurar una majoria decantada cap a l’independentisme ho demostra el zel amb què els poders judicial i mediàtic s’acarnissen amb els seus probables líders: ho hem vist en l’afer d’espionatge del Barça, i també en el fet que Joan Carretero sigui, en aquests moments, un dels pocs polítics catalans en actiu amb una causa oberta als jutjats

Vicent Sanchis:

El fracàs –si se’n pot considerar- és d’uns altres. Potser del mateix independentisme, que, quan ha aconseguit el suport social més important de la seva història, ha estat incapaç de mantenir-se en un govern sense perdre’n el sentit. Els dirigents d’Esquerra Republicana proclamen que, sense deixar de ser independentistes, han pres l’opció “madura” de la gestió del poder. Però aquesta “gestió” no només sembla antagònica amb el seu ideari i les seves intencions –només cal llegir el discurs que el president Montilla va fer l’altre dia al Parlament- sinó que, a més, les allunya. I podria arribar a fer-les impracticables. La pregunta bàsica que s’haurien de fer els militants i els dirigents d’Esquerra Republicana és si Catalunya té ara més opcions cap a la independència que fa sis anys. És a dir, si Catalunya s’ha musculat o s’ha desfibrat nacionalment des que ells fan de govern amb el PSC. La resposta a aquesta pregunta justifica el naixement de Reagrupament. I implica alhora una amarga sensació de nou fracàs.

S. Sostres:

Perquè tot i la bona pinta que fa Reagrupament, encara no ha pogut donar cap prova de consistència, i cal dir que cada cop que aquest país ha confiat en experiments vinguts d'Esquerra la cosa ens ha anat més que molt malament.

I ara pregunto jo: ¿Per què no podem imaginar un futur govern de la Generalitat format per CiU + ERC + RCat + CUP, centrat en l'eix nacional, deixant en l'oposició els dos partits espanyolistes, PSC + PP?

20:30 La sala està plena. No queden cadires. Gent dempeus. Sona el Cant de la Senyera. Ens han donat la lletra (del Cant de la Senyera i dels Segadors) a l'entrada, dins un portafolis de plàstic on també hi ha el timing de l'acte i un full per a fer la sol·licitud d'alta a RCat.

Parla Jaume Fernández: Dinamitar el mapa polític català. Més de 2.000 persones al corrent de pagament. Molt capital humà i poc capital econòmic. El país ha arribat a un cul-de-sac. Objectius: aconseguir la independència, l'Estat Català. No venem fum. No és ficció ni utopia. La paraula INDEPENDÈNCIA neguiteja molta gent. No hi més camins que l'assimilació (ser una regió de Castella) o la independència. Una societat sobirana. No tenim dret a decidir. Cal esdevenir un estat o desapareixem. El federalisme és una idea massa sofisticada per a Espanya. Dos principis fonamentals: imperi de la llei i llibertat individual. Cita Tucídides: 3 valors mouen les societat: por, interès propi i honor. Hem de superar la por. Per honor. La independència és una qüestió d'interès propi. Cita Toynbee: sempre hem de donar la culpa als altres. La responsabilitat és nostra. Per a ser lliures no n'hem de demanar a Madrid. Churchil: el destí caurà sobre nosaltres si no fem res. La dimissió de la societat davant la política és culpa nostra. Hem de desconfiar de la bondat humana. Ara cita Hobbes (es nota que és historiador). La sala està de gom a gom. Hi ha més de 200 persones. ¿Qui vigila els que mana? Qui custodet ipsos custodes? Les passions humanes han de ser regulades i controlades. El concepte de poder espanyol és feudal. Ve de dalt. La veritable democràcia ha de venir de baix. Referències constants al món anglosaxó. Hamilton: l'objectiu de l'estat és perseguir el bé comú. El ridícul de la política nostra. Estar en política no són unes vacances pagades. Cita Jefferson. Vivim el perillós camí cap a la corrupció... Posa exemples.



El que havia copiat del discurs de Carretero ho he perdut perquè la connexió del router usb de Telefonica aquí és una merda. Ni 3G ni hòsties. GPRS merdós i gràcies.

A la sala hi ha gairebé 300 persones, una cinquantena estan al darrere dempeus. Es veu que per internet també ho ha seguit molta gent.

Reagrupament - Resum Ponencia

View more documents from perecardus.

Web
Twitter
Facebook (+)
Viquipèdia
Canal YouTube
Vídeo Avui
Vídeo Vilaweb
Entrevista Avui

Gent amb estudis
Xavier Mir (1)(2)(3)(4)
Què s'amaga darrere de Reagrupament?
Futesas de Gregorio Luri
Alcoberro li fot canya (+)

El món és una mentida

El cel s'emmiralla en el llac com jo m'emmirallo en tu. A la tardor de les nostres vides. Cauen alhora aglans i fulles, grogues com rovells d'ou. Sobre l'herba els cossos nus celebrant la cerimònia més antiga, el ritual sagrat que uneix cel i terra, lluna i sol. Piulen els ocells. Els peixos no tenen por. Les canyes s'enfonsen dins l'aigua com jo m'enfonso en tu. El paradís existeix. No és un somni. Mil petons. Ens mengem i ens bevem amb golafreria. La tarda té el perfum de la teva pell i el color de les teves pigues. Riu avall m'enduc el tresor d'aquestes hores increïbles. La veritat som nosaltres. El món és una mentida.

CIBERPOESIA

La ciutat de les cigonyes

Com cada vespre, quan el sol es pon, m'assec a la terrassa per a contemplar l'espectacle de les cigonyes provinents de l'abocador de Montoliu. L'estampa dels ocellots sobre l'horitzó rogenc és una cosa extraordinària. S'acosten amb el seu vol lent i pausat fins a fregar amb la panxa l'edifici de casa, que és el primer que troben en arribar a la ciutat. Les puc comptar per desenes. Lleida és l'indret de Catalunya amb la població més elevada d'aquestes aus la qual cosa no significa que la natalitat lleidatana estigui per sobre de la mitjana del país. Sembla ser que ja no emigren a l'hivern perquè s'han aclimatat. Si Màrius Torres va anomenar Lleida "la ciutat llunyana", ara la podríem anomenar "la ciutat de les cigonyes"... (encara que Google em diu que ja existeixen altres ciutats amb aquesta denominació: Cáceres, Zamora, Alcalá de Henares, Alfaro, Marràqueix...)

Aparença

La posta embriaga el meu ésser de grisos i rogencs
Les cigonyes retornen al niu de la ciutat llunyana
Recorro els carrers de la infantesa
Només és aparença aquesta solitud
El sol se'n va per Gardeny
La lluna avui serà plena
Pinzellades porpres a l'entrellum
L'atzur descabdellant-se per ponent
Només una aparença tenir-te lluny
El tacte de la teva pell al tou dels dits
Les pigues que esperen ser descobertes
Llavis que en somnis s'humitegen
La posta embriaga el meu ésser
Les cigonyes tornen al niu
Només una aparença l'horitzó
La llum que il·lumina el teu cor
La nit que creix sobre les teules

CIBERPOESIA

Un nou estil de vida

Lo que no m'agrada és posseir els objectes perquè penso que em fan pes, em donen pes, i d'aquesta manera no em puc moure, no puc canviar, no puc transformar el meu life style per a seguir sent radicalment contemporani (Martí Guixé)

Guixé exposa Park Life Project al Centre d'Art La Panera de Lleida. Aquest matí he visitat l'exposició conscient que no sóc un expert en matèria de disseny. Allò semblava una mena d'Ikea futurista, però com que m'interessa més el seu discurs que la seva obra, n'he tret algunes idees que poden aplicar-se a la meva nova vida de single encara en fase de mudances...

D'entrada he recordat un eslògan que vaig veure en una casa de lloguer de cotxes de Perpinyà...


Llogar és restar lliure, efectivament; i si no que s'ho preguntin a tots els hipotecats... A això es refereix Guixé quan parla de la no possessió per tal de poder ser radicalment contemporani, parafrasejant aquell famós vers de Rimbaud: Il faut être absolument moderne!

Ell parla de la des-objectualització de la vida, la des-materialització. Els objectes pesen, i és aquest pes el que no ens deixa avançar, com si portéssim una motxilla d'allò més plena que ens impedeix ascendir cap amunt. Fins ara la societat occidental s'ha basat en l'adquisició d'objectes i en la seva indiscriminada acumulació. Això és una bogeria insostenible. El concepte de reciclatge és un pas endavant, però encara insuficient. Cal anar més enllà. Guixé posa el dit a la nafra. La identitat contemporània ja no es caracteritza per aquesta possessió objectual, sinó per l'adaptació llibertària a les múltiples funcions que se'ns presenten en el si d'aquest món en constant transformació.

Aplicat a la literatura (o hauria de dir "indústria editorial"?), podem parlar del llibre-objecte-de-paper, del volum analògic. L'e-book, en canvi, seria un clar exemple d'aquest nou estil que proposa Guixé. No pesa, no ocupa espai... La digitalitat no és objectual la qual cosa no significa que no sigui real.

Limitar la possessió d'objectes personals no és una conquesta fàcil. De vegades ens hi obliga la mateixa necessitat. El meu apartament de single no disposa de massa metres quadrats, per tant he de seleccionar molt bé el que vull conservar amb mi i el que no em fa cap falta...

Si apliquem ara aquest nou estil de vida a les relacions personals, ¿quina seria la conclusió? Us deixo que rumieu la resposta. Hi tornaré més endavant...

NB1: M'ha fet gràcia veure que a l'exposició les instruccions d'ús estaven en llatí... ¿Quina ironia, no? ¿Així que per a ser absolutament contemporani cal escriure en llatí? No pas. Guixé ha utilitzat un Lorem ipsum, en concret ha posat el fragment original del De finibus bonorum et malorum de Ciceró en el qual es basa el greeking més utilitzat...


NB2: Guixé invalida aquell adagi clàssic que diu que amb les coses del menjar no s'hi juga...

NB3: Blogger m'avisa que m'he passat de labels (n'he hagut de treure alguns per a poder publicar el post):

Blogger currently allows a maximum of 10 labels per post, and 2000 labels per blog. To get rid of this message, you will have to correct the appropriate label counts

Riu amunt

Surto de casa riu amunt i en mitja hora em planto al pavelló de Pardinyes. La Llotja en construcció. Piragües, skate, futbol, tir amb arc, petanca... M'endinso a la vegetació i em perdo pels corriols de la Mitjana. El pous de la Sant Miguel, la Bassa Gran... Se'm creuen dues serps considerables i algun ciclista esveradot. Cada dia m'agrada més caminar. De baixada provo tots els aparells del circuit de jogging que hi ha al marge esquerre del riu. Molt divertits. Em dutxo. Preparo un arròs negre a la cassola de fang. Primer dissabte d'octubre. Demà pleniluni.

Fotos...

Riu avall

Miratges

És fàcil. Amb els anys te n'adones que és fàcil. Ho has fet moltes vegades. L'experiència és un grau. Hi ha un protocol, unes pautes. Si les segueixes, tot rutlla com ha de rutllar i assoleixes l'objectiu. Sempre inclou alguns perills, però paga la pena arriscar-se. L'únic pecat és no ser feliç. La llibertat és sagrada. No li diguis amor. L'amor ho complica tot, com la convivència. És fàcil. Una espiral de sensacions i d'emocions. Un joc amb data de caducitat. Un miratge.

A l'hora de la posta les cigonyes tornen als nius de la ciutat...



Dedicado a Isis:

Riu avall

Fa dies que tenia ganes de baixar a Butsènit pel camí del riu. Avui l'he fet. Vuit quilòmetres d'anada i vuit de tornada. Tres horetes i mitja (o quatre, depèn del ritme i dels descansos). Potser és un itinerari més adient per a fer amb bici, però caminant també es pot fer sense problemes. Val a dir que aquest tram coincideix amb el Camí de Sant Jaume (les fletxes grogues les va pintar mon germà Eduard).

Butsènit em porta entranyables records d'infantesa. A Butsènit hi vivia el tiet Paquito, el meu padrinet (padrí de bateig). Em vaig passar molts estius collint fruita al seu tros. A Butsènit baixàvem sovint els del Col·legi Episcopal (en vaig ser alumne dels 4 als 18 anys). Jugàvem al camp de futbol (ara han desaparegut les porteries) i ens amagàvem pel bosc de la vora del riu. L'ermita té pintures de Víctor Pérez Pallarès, el meu profe de dibuix a l'Episco. Les fonts encara ragen just a sota de Cal Nenet, el restaurant on fan els millors cargols a la llauna de Lleida. He rememorat aquells anys tendres...

Aquí, terra endins, enyoro el mar immens. Tanmateix el riu també té el seu què. He trobat racons plens de pau on poder contemplar com flueix l'aigua amb infinita calma. Vegetació i animals. Font de vida.

Riu avall s'escola l'horitzó lleidatà, el mateix horitzó que veig des de la terrassa quan el sol es pon i les cigonyes tornen al niu... Riu avall, cap al sud...

Us deixo unes fotos...

Riu amunt

Escriptures del jo

Aquí teniu l'apartat de Noves narratives inclòs en el cap. 14 del programa La Malla-Tendències que es distribueix per la XTVL...

Una bona manera d'acabar aquest setembre.

Tactes

M'ha despertat la pluja. Em vaig adormir amb el regust del teu tacte a la meva pell... El tacte és el sentit més oblidat. El poder omnipotent de les carícies... El guariment per les mans, pels dits, pels llavis... L'abraçada que engloba l'univers sencer entre quatre braços... Els cossos que exploren territoris inèdits, que es coneixen i es reconeixen a les palpentes, encuriosits i tremolencs... M'ha despertat la pluja. Encara no tinc clar si t'he somiat o eres real. Si ho ets, sisplau, torna aviat, que ja et trobo a faltar.

Activisme català

Llibres vells

El pitjor de les mudances són els llibres. Capses i capses de llibres. Tones de llibres. Dues furgonetes plenes de llibres. Putos llibres. Antigalles del segle passat. Un cau de pols. A banda d'ocupar espai, ¿per a què collons serveix un llibre que ja has llegit? Només una ínfima minoria mereix el privilegi de la relectura. Aquest cop en llençaré més de la meitat. Ompliré el contenidor blau. Si algú en vol, que m'ho digui. Els regalo, però els ha de venir a buscar. Llibres de paper ja no en volen ni les biblioteques. A més, per a ficar-los a triple fila, millor no ficar-los. Sovint m'he passat una tarda sencera buscant un llibre concret que sé del cert que tinc i no he estat capaç de trobar-lo. S'ha acabat. Ara me'n quedaré un sarpat d'escollits i endavant, ligero de equipaje como los hijos de la mar...

De vegades

De vegades passen coses que et fan pensar que hi ha algú escrivint el guió de la teva vida... De vegades, inesperadament, reps regals anònims, com si algú vetllés per tu rere les bambolines... De vegades tens la temptació de creure que tot plegat és un joc amb un sentit molt definit, un joc les regles del qual desconeixes... De vegades et mires la pròpia vida com una representació teatral en la que somnis i realitat es confonen... De vegades simplement somrius, deixes de pensar, flueixes... Perquè saps que el millor encara està per arribar...

Com una exnovia

Com una exnovia que retrobes després de molts anys sense veure-la, així la sento passejant pels seus carrers i les seves places, a la vora del riu, pels camins de l'Horta... La vaig deixar adolescent i ara s'ha fet tota una dona, ha crescut, ha madurat, té una bellesa més profunda... Observo el campanar de la Seu des de totes les perspectives possibles, la meva fascinació per aquesta obra no decau, sinó que creix cada dia (i més d'ençà que vaig saber que un avantpassat meu va participar en la seva construcció)... El riu és ple d'ànecs i de peixos... Als Camps Elisis hi ha instal.lada la Fira de Sant Miquel, estem de Festa Major... Aquesta nit actua el mític grup Tequila, no m'ho penso perdre... Fa un dia esplèndid, l'estiu no vol acabar de marxar... M'assec a la Plaça de la Pau (una de les meves preferides) i escric això a la BlackBerry... Com una exnovia que retrobes després de molts anys...

I'm lovin' it

Contemplo la lluna assegut a la terrassa. És una mitja lluna perfecta. A sota, els cotxes fan cua per accedir al McAuto. Menjar al cotxe és una solemne marranada. A qualsevol cosa se li diu menjar. Avui han inaugurat el segon McDonald's de Lleida, a la carretera d'Osca, davant de la Fonda del Nastasi. A mi no m'enxamparan. Ara que faig una dieta quasi vegetariana, només hi podria menjar amanides plastificades... Ecs. La lluna no és blanca. Té un color trencat, marmori, gairebé groguenc. No fa ni fred ni calor. Les fulles dels plataners resten immòbils. Demà hi ha dinar familiar. Ens acomiadarem de la casa que hem gaudit durant 30 anys. Entre l'àpat de demà -ben entaulats- i el McAuto hi ha un abisme. El mateix abisme que separa la civilització de la barbàrie.

Encís

Les cigonyes em passen a tocar amb el seu vol majestuós. Veig el castell de Gardeny i l'aigua del riu que avança parsimoniosament cap a Butsènit. El matalàs nou és millor que el que tenia. M'ho diu l'esquena quan em llevo. Hi ha un encís que omple la casa d'esperança. Hi ha un encís que omple el cor d'agraïment. Sé que no em mereixo res, però el destí s'entesta a tractar-me com un privilegiat...

Un nou horitzó

Les orenetes han marxat. Jo també marxo de la casa que m'ha acollit durant tres mesos. M'espera un nou horitzo...

El trasbals de la novetat

Les persones conservadores tenen por dels canvis, és a dir, de la realitat, perquè la realitat és pur canvi. Per això s'aferren als ideals, a les ficcions, a les religions, al que faci falta per tal d'evitar-se el trasbals de la novetat. Quan, malgrat el seu conservadurisme malaltís, les coses canvien (perquè sempre canvien) aquestes persones pateixen de mala manera, es queden descol·locades, no entenen res. La burgesia i la moral pretenen conservar unes possessions materials i unes pautes de conducta inalterables. La seva dèria està condemnada al fracàs. A les antípodes estan les persones obertes, innovadores, creatives, les que no tenen por d'experimentar. A les antípodes està la llibertat.

Realitat versus Ficció

No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals, ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. La meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a cert punt: subjecte, verb i predicat. He escrit obres sense cap signe de puntuació i he viscut experiències sense cap signe de puntuació. No hi ha barreres per atènyer l'infinit. Cada instant és un experiment que el cosmos fa amb nosaltres. Com la flor s'esbadella, hem d'esbadellar-nos si volem fruitar. No hi busqueu cap lògica. El cartesianisme està passat de moda. Us ofereixo un brollador sense fi, una cascada de mots, focs d'artifici que espurnegen al bell mig del firmament més fosc. És el que hi ha. Realitat versus ficció.

El juego de la vida

He llegado a varias conclusiones temporales, o comprensiones nuevas. Comprendí que todo, absolutamente todo lo que nos pasa, es por algo, no somos tan libres realmente como pensamos. Si estamos atrapados en nuestros egos o yoes, tenemos la ilusión del libre albedrío. Estamos dirigidos, guiados, por seres multidimensionales, seres que son parte de nosotros mismos en otras dimensiones, pues nosotros mismos nos estamos guiando desde otras esferas, y esa comprensión, aceptación y entrega es la que me está dando un nuevo sentir. Un sentir que me abre un mundo de posibilidades, un sentir que me hace integrar lo bueno y lo malo, lo adverso, el antagonista, puertas que se cierran, ventanas que se abren... el juego de la vida. (Lyss)

طائفة لاردة

Impressiona veure centenars d'homes (només homes, res de dones), la majoria joves, negres i moros, musulmans tots, ajupits a terra resant en àrab... Eren tres quarts de dues del migdia als Camps Elisis de Lleida. He aturat el cotxe i m'he apropat per tal de veure l'espectacle. Dirigia l'oració un mestre de cerimònies vestit amb una túnica blanca. Avui divendres és el seu dia sagrat i, a més, estan de Ramadà fins al diumenge. Es veu que ja fa temps que tenen problemes d'espai. Llavors la imaginació se m'ha disparat. ¿Què seria capaç de fer aquest exèrcit tan obedient i tan ben organitzat? Una cosa és veure'ls pel carrer un per un, i una altra molt distinta trobar-te'ls tots aplegats. Fa respecte, la veritat. Lleida va ser ocupada pels àrabs l'any 714 i va ser musulmana (Larida) 450 anys fins que Ramon Berenguer IV la va reconquerir per als cristians. Com a testimoni en queda la Suda, al costat de la Seu Vella.

Islamofòbia?

"imams radicals a Lleida"

Nou cicle

Mon pare feineja per l'hort. Cull els últims melons, les últimes tomates, les últimes figues, els últims préssecs, les últimes pomes... No ha fet res més que treballar durant 72 anys. Ara coixeja i la memòria li falla una mica. Avui està trist. Ha venut la casa. La casa que va construir fa 30 anys. La casa on ens hem criat tots els germans. La casa i la terra que l'envolta, tots els arbres que ha plantat amb les seves mans. Demà ja no serà seva. La casa on he viscut aquests últims tres mesos. La casa on he escrit les meves dues últimes obres: una novel·la en castellà i un poemari en català. Mon pare està trist i jo també. És una tristesa estranya. Com la tristesa que té la gossa perquè intueix alguna cosa. Als nous propietaris no els agraden els gossos. Mon pare feinejarà fins que es faci fosc. Rondinarà una mica a l'hora de sopar. Dirà que hem malvenut la propietat familiar. No hi haurà llàgrimes. Només un comiat silenciós, un sentiment profund de pèrdua. Els homes no tenim arrels, sinó cames, però necessitem la terra per a ser. La terra està venuda. ¿Què farà mon pare sense l'hort totes les tardes? És una incògnita que em preocupa. Comença un nou cicle per als dos. Hi ha núvols blancs i núvols foscos. El vent s'ho endu tot.

Una altra tardor

Han arribat les pluges. Les orenetes es preparen per al gran viatge. Les serps busquen el cau per a la gran son. Tu i jo, amb el cor arrupit, imaginem nous escenaris... ¿O serà veritat que no hi ha res de nou sota el sol?

Arenys de Munt

Vilaweb
Saül Gordillo

Tokerau

Tokerau és vent i Mahina és lluna. Són les meves paraules predilectes en la llengua rapanui. Sol es diu Ra'a, com el déu egipci. Les erres són suaus i les hacs s'aspiren. Una mateixa paraula pot significar diferents coses depenent del context i del to de veu. A Rapa Nui no existia la religió fins que van arribar els capellans cristians. Els moais no són déus, sinó l'efígie vivent dels avantpassats. Ells no adoren res, respecten la terra -Te Henua- i els ancestres -Tupuna-. Creuen en el Mana, l'energia, el poder. Aquest Mana va ser el que va moure els moais. Ha Ere Moai. Els moais caminen. No els preguntis res més perquè no en trauràs l'aigua clara. Observa, descalça't, camina, sent. Tu mateix comprovaràs la presència del Mana que t'entra pels peus, et puja per les cames i et carrega com si fossis una bateria. Vaig deixar l'illa curull d'energia. Encara em dura. Mahina és lluna i Tokerau és vent. Nit es diu Po, i Otea és el dia. Rangi és el cel. La mare terra és Kainga. Tangata és home i Manu ocell. Miris on miris només hi veuràs aigua, Vai Moana, l'oceà immens que encercla el melic del món, te Pito o te Henua. L'illa ets tu, recòndita, plena de volcans i de cavernes. Els desigs són peixos que et fan pessigolles. No hi ha serps, no hi ha temptacions. Tot és bo en el paradís, no hi ha malícia. Sobren turistes i xilens. L'Ariki Agterama, el rei, em va dir que aviat aconseguiran la independència. N'estan tips de ser una colònia deixada de la mà de déu. Tokerau és vent i Mahina és lluna. Aroha Nui.

Quetzalcóatl

¿Quantes vides distintes podem viure en una sola vida? No em refereixo a portar una doble vida, sinó a morir i a tornar a néixer vàries vegades sense morir del tot. Alguns animals passen per diferents fases, pateixen metamorfosis. ¿Què té a veure un cuc que s'arrossega amb una papallona que vola? I resulta que és la mateixa vida que ha canviat de forma sense desaparèixer. A això em refereixo. Quan a la serp li surten plomes. Quetzalcóatl. Kukulkan. Gukumatz. Tangata-Manu. There's a bird that nests inside you sleeping underneath your skin. Yeah, when you open up your wings to speak I wish you'd let me in... I walk along these hillsides in the summer'neath the sunshine. I am feathered by the moonlight falling down on me...

Nachtzeit

Ara que no hi ets penso en tu
La buidor que queda en el llit gran
La cadira de sempre desocupada
L'habitació del despatx
Encara no hi pots entrar?
La vida cortrencada
Partida per la meitat
Hi ha rectes paral·leles que se separen a l'infinit
Hi ha mitges taronges que no casen
Hi ha records que no volen marxar
Lamarequeelsvaparir
Ara que no hi ets penso en tu
Com si pensar en tu servís d'alguna cosa
Vaig travessar els oceans
Vaig fer el més difícil
Ara que ja no hi ets penso en tu
I sé que tu penses en mi
Com si pensar servís d'alguna cosa

Mis letras son mis alas

Yo nunca escribí libros "convencionales". Siempre he intentado innovar literariamente. Los jurados que me han premiado a lo largo de estos años han valorado precisamente esta experimentación. Esta vez es lo mismo. LISS es un libro difícil de definir. Mejor que mejor. Para mi es otro jirón de vida, otro peldaño, porque (como decía el catalán Eugeni d'Ors) todo lo que no es autobiografía es plagio. Yo sólo creo en la literatura de primera mano, escrita en primera persona, auténtica, sin máscaras... Creo en Céline, Kerouac, Agustin de Hipona, Henry Miller... Esos son mis maestros. No hay que inventar nada. Lo que hay que hacer es INVENTARSE. Cada día, sin miedo. Me entregué a la literatura en cuerpo y alma. Lo dejé todo por ella. Mi libertad queda atrapada en las palabras con las que ME escribo. Si algún día debo prescindir de la escritura, prescindiré... pero, por ahora, mis letras son mis alas...

Todos somos mapuches

Jo també vull votar

http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3626528

Twit

Mascarades

Internet afavoreix la mascarada. De sobte reps un mail d'algú que no gosa identificar-se i que aspira a comunicar-se amb tu... No saps qui és, si mascle o femella, si ase o si bèstia, si amic o enemic... El cas és que tu li dius que, sisplau, es desemmascari, que doni la cara com la dónes tu... L'emmascarat (o emmascarada) s'hi nega perquè no vol que el (la) coneguis... Ok. A prendre pel cul. Ja fa uns quants anys que navego per aquestes aigües i he vist (i he patit) naufragis de tota mena. Passiu-ho bé.

L'error fonamental

L'error fonamental, la causa de tots els mals, és voler imposar la nostra voluntat. Mentre l'ego governi el timó, el naufragi està assegurat. En comptes d'això, el que cal és deixar-se endur pel corrent de la vida, fluir, adaptar-se a les circumstàncies, acceptar el que vingui com un regal del destí. És l'Amor Fati del que parlava Nietzsche. La veritable llibertat no és fer el que un vol, sinó voler allò s'esdevé, sense forçar res, amb espontaneïtat... Mentre l'ego (individu) no sigui capaç de trobar la connexió amb el Tot (cosmos i altres egos), estarà perdut, vençut, anorreat.

Amor, la luna

Amor, la luna, cascabel de plata,
tu pelo entre mis dedos, todas las noches
hasta que nos despierte el alba.
Vuelve tu mariposa a mi casa.
Se posa donde siempre y reposa.
No habla.
La miro y sé que eres tú,
tímida como el primer día,
blanca y callada.
El aire se enfría, septiembre que llama,
racimos de locura en copas de esperanza.
Quiero volver a verte.
Quiero ser fuego para tu escarcha.
Aunque sea imposible, te amaré siempre.
La flor perfumada de tu alma, el beso insuperable.
Amor, la luna, los grillos cantan,
el mito que inventamos aquella noche sagrada.
Tu mariposa quieta junto a la ventana.
¿Qué dicen de nosotros los astros y las cartas?
Quiero volver a verte.
Aunque sea imposible, te amaré siempre.
Nada como tu risa, tus ojos, tu calma.
Tu pelo entre mis dedos.
Amor, la luna, mi corazón aguarda.

Avui la lluna

Avui la lluna no duu el teu nom. No escric perquè vull. Escric perquè no puc evitar-ho, sovint contra la meva voluntat. Mai no estaràs segura del tot. Totes les cruïlles són provisionals. Ens cal caminar. És el nostre destí: tenir una destinació, un projecte, un objectiu vital... La por ens paralitza. Els dubtes. La memòria dels fracassos. El que diran. Avui la lluna no duu el teu nom. La miro en silenci mentre els grills canten. És tímida com tu.

Només el mar

Podríem estar hores mirant el mar, contemplant aquella línia tan recta que ni feta amb un regle, els velers que passen de llarg, els banyistes que suporten el sol més altiu, la maduresa de les coses a les acaballes de l'agost, l'instant present com un regal que potser ens mereixem. Ja era hora.

Podríem estar hores asseguts en aquest banc, sota l'ombra dels arbres, sense a penes parlar, sense a penes pensar, en perfecte equilibri, lliures de la foscor del passat. No cal res més, ni impaciència ni necessitat. El mar, només el mar, l'assossec emocional, una profunda certesa: els astres no s'equivoquen mai.

Tan fàcil

És tan fàcil com quedar davant el mar i començar a explicar-nos les nostres vides mentre les onades van i vénen parsimoniosament, mentre els nens juguen amb la sorra i es remullen feliços; tan fàcil com mirar-se als ulls i saber que hi ha horitzons més enllà del cel i del mar, més enllà de les paraules; tan fàcil com deixar-se endur per la música d'una guitarra que tremola, d'una posta de sol que, poc a poc, s'esmuny; és tan fàcil com imaginar que demà serà millor que avui, que demà tot és possible, davant del mar, lliures, com els nens que juguen amb la sorra i es remullen feliços...

Damien Rice

Em truquen per a confirmar-me que el programa que vam gravar el passat 31 de juliol serà emès per TV3 aquest dimecres dia 19 a les 12:00. Si em voleu veure fent el pallasso una estona, no us el perdeu.

Acabáramos

Daré lo que soy al viento que anochece
La risa inútil de mis labios de nadie
El quehacer continuo de mi corazón errante
La niebla que acecha detrás de los ojos
Todo lo daré
El alcohol que me enciende la lengua de trapo
El aire que mueve las ramas de los chopos
El lamento del galgo sediento
Esa luz que apenas calla, rosada, tras los cerros
Lo daré todo
Mi vida que se precipita por los acantilados
Sin una pizca de miedo
Eternamente ajada
Recubierta de musgos centenarios
Mi vida, esta farsa que no pesa nada
Apenas un quilate de uñas gastadas
Los hielos antárticos
El furor de los guerreros cuando las batallas eran verdaderas
No este perverso simulacro de sables y escudos de plástico
En la era de lo ficticio
Me emborracho de lágrimas ajenas
Porque mi pozo se secó hace siglos
Los grillos etílicos
Las fases lunares siempre previsibles
La enfermiza condena
El infierno doméstico y domesticado
Bajo la piel, entre los dedos,
Vorágine de cuadros zurbaránicos
Oscuras y opacas figuras sin hálito
Todo lo daré esta noche cuando se seque la tinta de mis labios
Cuando el azote irrumpa para llevárselo todo por delante
Mi infancia triste
Los muros que derribé para encontrar páramos
El silencio mortuorio de las cenizas anónimas
La silueta del último tren alejándose
Todo lo voy a dar hoy mismo
No os duela perder este hijo que fue de todos
El abismo hecho carne
El ayuno del solsticio
La prenda perdurable en la gaviota asesina
Golpea la puerta con el aire impetuoso
Soy la vieja maldición que revienta úteros vírgenes
Soy la ciénaga que se engulle a los caballos
Soy el lince que acecho tras los arrayanes
Bebo para estar vivo
El ruido de las castañuelas
Los venados en el horno
La vida sincera y entera
Todo lo daré esta noche al que lo quiera
Para siempre, sin remedio
Sigo bebiendo para ser hombre sin fisuras
La dialéctica inconcebible
El adiós de los adioses
El límite del veneno que justifica cada latido
Venid conmigo, amigos, escribo vuestro testamento
Todo lo daré para perderme
Ocaso de mí mismo
En la verdad pasajera
En el Olimpo de los semidioses que soñaron ser cíclopes y se quedaron en mofetas
Bebo y beberé este arrogante solipsismo
Sin patria ni bandera
Cuenta las veces que fui tuyo
La veces que me tuviste y me vaciaste
Cuéntalas, amiga, cuéntalas
Las veces que nos corrimos hasta dejar el mundo límpido y aburrido
El vaso que cruje
La noche se avecina
La miel de tus pechos
No llores más, no es necesario
Bebo mi alma para ser nadie
Para fulgir y refulgir en tiempo presente
Vivo y duelo y clamo
Duele la carne abierta, la sangre palpitando
Todo lo daré esta noche
Los árboles rotos con órbitas soñolientas
Todos los plenilunios
No me necesitan mis dueñas
Les importo un bledo
Viva, hurra, consigo lo más importante en esta noche álgida
Sin reproches de ningún tipo
Siendo rufián y gentleman al mismo tiempo
“Ballantines fecit”
Sería el epitafio
Acabáramos

Twit

L'agost comença a l'horta de Lleida amb una ventada huracanada i una pedregada que ha fet malbé tota la fruita que estava preparada per a collir. Les assegurances potser pagaran als pagesos, però els temporers (la majoria negres) vagaran per la ciutat com ànimes en pena, ombres inútils que ens recorden a cada cantonada que la vida no és gaire segura i que el cel de vegades pot ser d'allò més infernal.

Entrevistes a la tele

Aquest matí en Llucià Ferrer m'ha fet una entrevista a la Roca Foradada per al programa Quin país! dedicat a Vallromanes. El podreu veure en els propers dies a Tv3.

M'avisen que aquesta nit emetran el programa La Malla a la Xarxa de Televisions Locals on també hi surto entrevistat.

Baudelaire

Mais les vrais voyageurs sont ceux-là seuls qui partent
Pour partir, coeurs légers, semblables aux ballons,
De leur fatalité jamais ils ne s'écartent,
Et, sans savoir pourquoi, disent toujours: Allons!

Etonnants voyageurs! quelles nobles histoires
Nous lisons dans vos yeux profonds comme les mers!
Montrez-nous les écrins de vos riches mémoires,
Ces bijoux merveilleux, faits d'astres et d'éthers

Le Voyage, Charles Baudelaire

Tangata Manu

Neruda

Núvols blancs

Adoro els núvols blancs, magnànims, que ocupen el cel amb les seves filigranes inquietes, formes incessants que dibuixen i desdibuixen somnis infantils, perfils sobre el blau més nítid trenat amb ombres grisenques que contrapunten l'espai amb divinal majestuositat, esquitxos esfilagarsats, monuments impossibles.

Els adoro perquè sempre somriuen (i, quan es pixen de riure, plou), perquè no tenen arrels (el vent que els empeny no els arrela, ans tot el contrari), perquè sobrevolen lleugers totes les misèries del món sense pertànyer-hi (no com nosaltres, que som fang i arrelem en el fang rabejant-nos-hi).

Els adoro, sí, aquest migdia ventós, conduint a 120 km/h, tornant de Barcelona, camí del meu futur completament incert...

Últimament només fotografio núvols.

Molts errors de la vida els cometem per impaciencia o precipitació, perquè volem una cosa abans d'hora o la volem després d'hora. Com deien els clàssics, cada cosa té el seu kairós, el seu moment oportú, com el punt exacte en què la fruita està madura i el pagès sap que l'ha de collir.

No us deixeu de llegir els articles que l'Andreu Barnils publica a Vilaweb sobre els USA

La importància dels adjectius

"En canvi, als antípodes dels nostres blogaires hi trobem un catosfèric il·lustre com en Toni Ibàñez, que esdevé de l’opinió contrària. La seva obra escrita, les seves ramificacions catosfèriques i les seves iniciatives per esperonar el col·lectiu internauta, tot plegat està íntimament lligat a la seva personalitat abassegadora, rutilant i egòlatra. En Toni no entén de mitges tintes, i en el concepte unificador d’escriptura i experiència (“escriviure”, tal com ho anomena) la personalitat pròpia és consubstancial a l’aspecte creatiu. Sembla que torna de nou amb el seu blog Entrellum, i tant els que el seguim encuriosits com els seus crítics ja li tenim els dos ulls al damunt per veure què fa i amb què ens sorprèn." (llunÀtic)

TOT ÉS AVUI

Tot és avui misteri
El fum de l'encens de mesc
La parsimònia dels minuts que moren
L'oblit i el record aleatoris
La intensa passió del vent
Tot és avui incendi
El cant de la cigala a l'olivera
La penombra on naufraguem
La vella fragància dels estels
La bellesa dels mugrons erectes
La disbauxa dels llavis ardents
Tot és avui promesa
Oceans que s'eixuguen
Continents i serralades que s'estrenyen
Boscos sagrats on es perden
els amants més enfollits
quan l'albada els embolcalla
de rosades tremolenques
Tot és avui desig
misteri, incendi i promesa
la vall dels teus pits
la meva última flama
indòmita i feliç

[banda sonora]

CIBERPOESIA

Europa moribunda. Europa víctima de l'esteticisme decadent. Europa autoeròtica i impotent. Europa vella bagassa. Europa ja no pot oferir-me res. Necessito vomitar-la completament. El sud més sud serà la meva pàtria, com Rimbaud o Gauguin... Europa put. Europa ets tu, puteta, tu i la teva superficialitat mòrbida i morbosa. No en vull saber res més.

Tot estava escrit

Ja he tornat. Ara sí, que la farem grossa.

No em busqueu. No m'espereu. No tornaré.

Els altres

Els altres no saben res. Els altres mai no saben res. Et miren, t’observen, i només veuen una façana que decoren amb prejudicis i hipòtesis. Elaboren conceptes a partir de perspectives obtuses i, amb un parell de peces esbarriades, creuen tenir la solució del trencaclosques. Rellisquen sobre la pela, res no saben de la polpa i del pinyol. No facis l’esforç d’explicar-te, no val la pena. Entendran el que puguin i, el que no entenguin, ho especularan. Never explain, never complain, que deia Benjamin Disraeli. Les seves vides són tan misèrrimes que necessiten parlar de tu, mirar la tele, seguir les modes… Són la borregada que bela quan es fa fosc perquè els espanta la lluna plena. S’arraïmen i fan pinya contra el veí que no combrega amb les seves creences. Naixen, creixen, es reprodueixen i moren sense pena ni glòria, com les formigues o els ratolins. Tu fes la teva. Defuig les multituds. Si t’insulten, amaga’t. Si t’exalcen, escapa’t. Estima la solitud i els crepuscles. Que el bosc conegui la teva ombra. Parla amb els arbres. Sigues amic de les serps. Els altres no saben res. Els altres mai no saben res.

Quan surts del forat tots els colors brillen d'una altra manera i el sol és més amic teu que mai. Dintre de mitja hora vindran els de la tele a fer-me una entrevista. Diuen que volen parlar sobre l'escriptura de blogs i les seves semblances i diferències amb el que dins dels gèneres literaris es coneix com a "literatures del jo" (autobiografies, memòries, dietaris, etc.), la relació entre la meva tasca de blogger i la d'autor de creació a propòsit del meu darrer llibre "Entrellum". De puta mare. L'última entrevista per a la tele la vaig fer al jardí de casa; aquesta la faré a la plaça del poble. Camisa blanca acabada de planxar, texans, Sebago... Cal estar presentable per als mitjans. Com m'agrada la primavera!

ENTREVISTA

No m'interessa el Barça. Digueu-me heterodox, heretge, infame. Ahir, per exemple, en comptes de mirar el partit, estava fent una cosa molt més interessant. No puc dir quina, perquè és secreta, almenys per ara. Escolto el rossinyol cada nit. Intento superar-me. Sé on vull anar. Em deixaré la vida si cal per arribar-hi. De fet ja fa anys que me la deixo. Estripalls de mi en cada paraula. Hi ha moments en els quals el cos no pot seguir-me. El cos és una àncora. Crear és l'únic que ens allibera de totes les misèries. No, amics, no m'interessa el Barça.

No busquis lluny el que s’amaga sota els peus. Procura callar quan els altres criden. El mèrit no és teu si l’obra és perfecta. Pensa que hi ha forces ocultes que treballen per a tu. Pensa que som instruments en mans de la natura. Les muses són reals. Els dits tenen vida pròpia. La sang amara cada batec i bull per aflamar-te. Deixa’t endur per la brisa que empeny cada frase. No busquis lluny el que la teva ombra és. Escolta-la. Ella coneix els secrets de la llum. Hi ha músiques que penetren fins a la medul·la i resten en el fons per sempre més. Som un conat que no dura, un espasme enmig de l’univers, una petita espurna que s’allunya deixant al seu darrere pols d’estels. No busquis lluny el que s’oculta en el cor de la nit. És el teu cor. La lluna sempre somriu. Els déus creuen en tu. Estigues despert i no dubtis. Tot acabarà bé.

Dorm en el cel dels meus braços, nen que somies postes de sol. Jo et cantaré a cau d’orella una cançó de bressol. Dorm en el cel dels meus braços, neda en el mar de l’amor. Jo et vetllaré fins que l’alba ompli de llum el teu cor.

Provo de comprendre el meu passat, cada pas que he fet, cada errada, cada encert. Si sóc capaç de comprendre les meves imperfeccions seré una mica més perfecte i podré comprendre millor les imperfeccions dels altres. El camí de la vida no és recte, està ple de marrades. Hi ha corriols que no menen enlloc, però que t’apropen a tu mateix. No seràs savi fins que no admetis que tota conclusió és provisional i tota seguretat un miratge. Memento mori. Recorda sempre que la cendra és l’ultima paraula de la flama i que el plaer no existiria sense la pena.