22.11.07

Trobada de bloggers amb Artur Mas

Si dimarts passat vam ser convidats a la conferència, avui dijous a les sis de la tarda teníem una trobada amb l'Artur Mas a la seu de CiU del carrer Còrsega. Desconec quants bloggers havien estat convidats. Aquests són els que han vingut: Marc Roca, Xavier Mir, Marc Arza, Núria Masdéu, Marc Vidal, Oriol Ibars, Vicent Partal (Vilaweb), Eduard Batlle (El Punt), Jordi Cabré (El Singular Digital)

Setena planta. Una sala petita amb una gran taula. Ampolles d'aigua Ribes per a tothom. Hem estat fent tertúlia una hora i quart. Mas ha hagut de marxar perquè tenia una entrevista a la ràdio. Hem parlat de la conferència, d'internet, dels blogs, de moltes coses... Bé, han parlat. Jo, més que res, m'he dedicat a escoltar. Tot molt interessant. Ens hi podíem haver estat tota la nit. A mi m'han entrevistat després i m'han gravat amb el vídeo. Prèviament, via mail, ens havien enviat unes preguntes, i jo havia fet els deures... A l'entrevista no he estat capaç de reproduir tot el que portava escrit. Us ho deixo aquí perquè ho llegiu, a veure què us sembla:
Quin paper creieu que pot jugar la catosfera?
Internet és la revolució mediàtica més important de la història de la humanitat. Dins d’aquesta revolució, els blogs representen la manifestació més clara del nou paradigma 2.0: una àgora virtual on les veus s’expressen lliurement, sense filtres ni intermediaris; la utopia del logos democratitzat: intercanvi d’idees, coneixement compartit, intel·ligència col·lectiva… El ciutadà connectat ja no és un simple receptor passiu, sinó que actua i interactua, tria, decideix, participa… La catosfera juga el paper d’avantguarda, és la punta de llança d’aquesta nova era. Catalunya serà catosfèrica o no serà.
Quines oportunitats ofereix la xarxa que el catalanisme no ha de desaprofitar?
Hem d’estar presents a la xarxa per dos motius: primer per a reconèixer-nos entre nosaltres com a membres d’una mateixa comunitat lingüística i cultural; i després per a donar-nos a conèixer al món global. El que ens identifica és la nostra catalanitat. La catosfera gaudeix d’un pluralisme fresc, dinàmic, innovador; bullim en idees i projectes engrescadors. Aquest és el nostre millor patrimoni, i aquí rau el potencial catosfèric.
En què pot ajudar Internet per situar Catalunya al món?
La marca “Made in Catalonia” ha de ser sinònim de prestigi i qualitat en tots els àmbits. El domini .cat ja ens ha convertit en una nació digital. Ara cal omplir aquest domini d’excel·lència. Ens hem de comprometre en la recatalanització del país, seduir amb la nostra energia creativa, sentir-nos orgullosos de la nostra identitat. I que el món sencer s’hi emmiralli i ens admiri, que vinguin i diguin: jo també vull ser català, què he de fer, on m’he d’apuntar?
Quin ha de ser el rol dels polítics catalanistes a la catosfera?
Que apliquin la política 2.0
El ciutadà ha de participar en el procés no només un cop cada 4 anys, sinó contínuament, interaccionant.
Els grans mitjans de masses (TV, premsa, ràdio són impersonals, unidireccionals) poc a poc són suplantats per aquesta comunicació immediata entre els individus els quals seleccionen activament el que volen escoltar, llegir, escriure...
Promoure un sistema d’informació obert en el qual tots siguem tractats de forma més personal.
Cada internauta es converteix en una font d’opinió que cal tenir en compte.
Oferir la possibilitat d’una relació més directa amb els polítics.
Aprofitar la catosfera per a la difusió de missatges, promoció de campanyes, mobilitzacions, etc.
Una nova forma d’activisme.
Cal guanyar internet perquè la ciutadania reclama noves maneres de fer. No podem seguir amb esquemes caducats del segle passat. Els polítics han de respondre a les noves exigències del ciutadà 2.0.
Hem acabat a la cerveseria Lugori de la cantonada: Blogs & Beers. No cal dir que aquesta tertúlia ha estat molt més distesa. Aquí teniu la foto:

Roc Fernández, Oriol Ibars, Xavier Mir, Marc Vidal, Marc Arza, C'est Moi, Marc Roca
En Roc (cap d'informació de CiU i també blogger) m'ha dit que sortirem al proper videopost del videoblog de l'Artur Mas...

Tot això el mateix dia que Marc Vidal ha anunciat la celebració de la primera trobada catosfèrica a Granollers els dies 25,26 i 27 de gener de 2008. Encara no us hi heu apuntat?

Me'n vaig a sopar, que encara no he sopat.


[En castellano]

La Cecília

Avui és Santa Cecília, patrona dels músics, el sant i l'aniversari de ma mare. Ahir parlava de mon pare i avui parlaré de ma mare.

La Cecília és una autèntica matrona ilergeta. Mare de sis fills (jo sóc el primogènit) i àvia de deu néts. Els seus canelons ja són mítics. Avui fa 67 anys. Diumenge ho celebrarem en família.

De mon pare he heredat l'urc, la capacitat de treball, l'esperit de superació... De ma mare he heredat l'ànima, l'empenta, la fermesa, l'esperança, la fe en el futur... El que sento per ells és veneració.

[En castellano]

Jornades de reflexió sobre blogs i web 2.0

WEB (Apunteu-vos!)
La Catosfera

21.11.07

Sobre l'ànima de la nació

Avui he impartit quatre classes, he assistit a una reunió de tutors i a un claustre de professors, i ara estic fent temps perquè m'he d'entrevistar amb dues mares d'alumnes de la meva tutoria les quals no poden venir fins que no surtin de la feina. I alguns desaprensius encara diuen que els funcionaris no treballem!

Porto tot el dia donant-li tombs al que va dir ahir Mas a la seva conferència. Hi ha hagut reaccions de tota mena. M'ha cridat l'atenció trobar un article de la Montserrat Tura a LV (p. 16) titulat Catalanismo sí. L'he llegit a l'hora de l'esbarjo. En aquest text, l'exalcaldessa de Mollet (poble en el qual treballo des de fa 10 anys) prova de menystenir la proposta d'Artur Mas qualificant-la de "tacticisme". Quina misèria. Els socialistes no estan en condicions de donar lliçons de catalanisme a ningú.

Mon pare m'ha ensenyat moltes coses. El seu exemple ha estat per a mi una escola. Facis el que facis, ho has de fer bé, i procurar ser el millor. Aquesta és la lliçó bàsica. Ell ha estat el millor en el seu camp: el millor radiadorista de Lleida. L'any que jo vaig néixer va fundar una empresa que ara dóna de menjar a vint famílies.

Ahir, escoltant el discurs de Mas, em va venir al cap mon pare. L'ànima del nostre poble és aquesta aspiració a l'excel·lència, aquest individualisme tan nostre, aquesta lluita insubornable. Ho hem de fer cada dia millor. Els catalans no podem perdre pistonada. Treballar, treballar, treballar. Qualitat, qualitat, qualitat. Més enllà del politiqueig partidista. L'ànima, sí, l'esperit dels avantpassats que, a través nostre, es projecta en les generacions futures. Catalunya és aquesta força, aquesta gent, aquest somni fet realitat. No deixem, sisplau, de somiar.

[En castellano]

Un regal de Marc Vidal

FELICITATS TONI!

20.11.07

El catalanisme, energia i esperança per a un país millor

18:30 Fa una setmana vaig rebre un mail de l'Artur Mas en el qual em convidava a aquesta conferència. Aquest mail va ser enviat a més bloggers (la catosfera és un cau de teclamolls). Després de confirmar la meva assistència, la seva secretària, la Marta Barquero, em va fer arribar la invitació amb les instruccions de com havia d'accedir al meu seient reservat del Palau de Congressos de Catalunya. Ahir, l'Oriol Llop (cap de premsa d'Artur Mas) em va enviar un mail en el que m'informava que disposaríem d'una zona de treball a la sala de premsa per si volíem escriure des del portàtil. El mail acabava així:
Creiem que els continguts informatius a Internet són cada vegada més importants i mereixen també la nostra atenció igual que la resta de la premsa i mitjans de comunicació acreditats.
Es tracta de la primera vegada a casa nostra que els bloggers som convidats i acreditats per a un acte polític. Als Estats Units ja fa temps que ho fan. Que l'Artur Mas hagi estat el primer líder polític català que obre un videoblog (malgrat les reticències d'alguns a anomenar-lo així) i que compti amb els bloggers tractant-los al mateix nivell que els periodistes, són símptomes que cal valorar molt positivament. D'antuvi, per tant, la conferència té bona pinta.

Per a obrir boca, aquest cap de setmana vaig escriure un post en el que feia una anàlisi de la situació política catalana i plantejava els meus interrogants sobre les perspectives de futur [Casa Gran?]. Sense caure en el pessimisme fàcil, dono un vot de confiança a totes les iniciatives que aspiren treure Catalunya de l'atzucac actual. La conferència d'avui n'és una.

18:45 He arribat d'hora. He aparcat davant l'hotel Juan Carlos I. Duc un maletí amb el portàtil i la càmera digital. M'han donat una papereta amb el meu nom i el meu seient: Fila 19 número 25. Pel camí he vist Madí signant el seu llibre a una senyora. El paio fot dos metres d'alt. Les ulleres vermelles que porta no em fan el pes. La sala de conferències té un aforament de 2.300 persones assegudes. Primera desvirtualització: Roc Fernández. Visito la sala de premsa on intento connectar-me via wifi. M'apareixen tres xarxes: "vinicola" (molt bona), "ciu" (bona) i "lolita" (molt baixa), però no aconsegueixo carregar cap pàgina. Merda. Tenim problemes. Pujo a dalt.

19:00 La gent va omplint la sala. Hi ha ambient. El galliner (del fons i de dalt) ja està ple abans de les set. Crec que no em podré connectar tampoc des d'aquí. Estic escrivint això en word perquè no ho puc fer directament a la plantilla de Blogger. Mala sort. Quan arribi a casa ho postejaré. Només tinc bateria per a una hora i mitja. Busco un endoll. Res de res. Em quedo aquí, al meu seient. La sala de premsa queda massa allunyada i no em vull perdre l'espectacle en directe. A la meva esquerra tinc Josep Miró i Ardèvol que s'ha posat a llegir un llibre. Encara queda mitja hora. El fons de l'escenari és d'un blau celestial al més pur estil americà. Hi ha una pantalla a mà dreta amb una gran senyera al costat. El faristol es troba al bell mig de l'escenari. Desvirtualitzo Marc Arza. Xerrem una estona. Valorem molt positivament el fet que CiU hagi tingut en compte els bloggers.

19:15 Veig moltes cares que em sonen, però no em pregunteu noms. La cosa s'escalfa. La majoria de vips van encorbatats. Tossut, intento tornar a connectar-me. Ara apareix la xarxa "cdc". Aquesta és nova, però també fa figa. Quin gran misteri. Desisteixo. Tornem al word. Hi ha molta gent dempeus al darrere. Ara també es comencen a omplir els passadissos laterals. Expectació. La gent se saluda amb cares somrients. Vull creure que l'acte d'avui és el primer pas cap a una nova època. Necessito creure-m'ho. Mira: la Núria Feliu! Quina gentada. Això s'omplirà de gom a gom. Si alguns pensaven que CiU estava acabat haurien de contemplar això. Com el dia de l'enterrament de Xirinacs, noto vibracions molt positives. El privilegi de participar en un esdeveniment històric. No para d'entrar gent. Un capellà a la vista...

19:30 És l'hora de la veritat. Veig Vicent Partal que està prenent notes. Oriol Pujol. La majoria està a peu dret. No hi cap ni una agulla. És Xavier Mir? A mi m'ho sembla...

Oi que és ell? Trobo que s'ha precipitat en la seva crítica apriorística de la conferència abans d'escoltar-la. Apagueu mòbils. Antoni Bassas. Jordi Pujol. Duran i Lleida. Macià Alavedra. El Cunííííííí....

19:43 Primers aplaudiments. Un fotimer de càmeres enfocant Mas. Mas saluda la Marta Ferrusola, que està a primera fila. Els fotògrafs li barren l'accés a l'escenari. Ja és a dalt. Apaguen els llums. Comença la projecció d'un video a la pantalla gran. Un mar. Un corrent d'aigua que representa el corrent del catalanisme. La Pedrera. Gaudí Verdaguer. Miró. Espriu. Rodoreda. Fabra. Pla. Pau Casals: Catalonia has been the greatest nation... Aplaudiments. El vídeo segueix lloant el progrés de Catalunya aquests darrers cent anys. Terra d'acollida. Etc.

19:53 Mas comença a parlar. S'hi estarà hora i mitja. El discurs el podeu llegir sencer aquí. Són 48 folis. Diu que tornarà a ser candidat a la presidència de la Generalitat. M'estalvio tots els apunts que he pres. A destacar: El proverbi xinès (p. 25); "hem fet pedagogia per a parar un tren i el tren no arriba com a justa correspondència"; "els que es queden a casa (abstencionistes) no decideixen res"; "són les lleis les que estan al servei de la democràcia, i no a l'inrevés"; fa una autocrítica potent de la classe política; "la meva raó de ser és el meu país, Catalunya i els catalans"... DRET A DECIDIR!!! Alguns aplaudiments entremig. Algun badall.

20:40 Quan surto de la sala veig que estan entrevistant Heribert Barrera. Faig una foto.

A la porta de sortida veig Carles Puigdemont. Al carrer plou. No gaire, però plou. La Diagonal és un gran embús. Em complico la vida per l'Hospitalet fins que faig cap al carrer de Sants. Plaça Espanya. Paral·lel. Ronda Litoral. Direcció Mataró fins Alella. Font de Cera. Vallromanes. He mirat el mar i no m'ha dit res. Les onades sempre tornen a la mateixa platja.....

Tanmateix, el pitjor de la nit ha estat arribar a casa i veure que per la tele sortia el Montilla responent preguntes del públic en un programeta penós. Aquest homenet escapçat, sense llums, monotonal, atonal, insípid, gairebé analfabet, no pot ser el nostre president. És una ignomínia històrica. Mai havíem caigut tan baix. Quan explico als alumnes de 2n. de batxillerat que Plató propugnava el govern dels millors, l'aristocràcia, i que el filòsof necessita 50 anys de preparació per a poder desenvolupar la responsabilitat de govern... penso en Montilla i se'm cau l'ànima a terra. Mas li fot quaranta mil patades.

Autoritat 100

Hem trigat gairebé dos anys. Avui (havia de ser avui), hem assolit les tres xifres d'autoritat technoràtica, amb quasi 1.000 enllaços (blog reactions). A més, plou arreu del país. Estic molt, molt feliç. Gràcies a tots! (i gràcies a mi, que m'ho he currat, collons). [No sabeu la il·lusió que em fa anar davant de la Mireia i de l'Iceta]

Avís: aquest vespre faré una crònica de la conferència d'Artur Mas in situ i en directe. No us la perdeu per res del món.

Escriptors funcionaris



Un tal Joan Foguet [blog], periodista, ha perpetrat aquest article d'opinió al portal Cultura21.cat:(la negreta és meva)

Més professionals, però més funcionaris

Llegeixo que l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha presentat l'estudi "Escriure en català: Estat de la professionalització" on es destaca que "la dedicació a escriure en català és una activitat que ha anat creixent i s’ha anat especialitzant, fet que indica una major professionalització del col·lectiu". Fins aquí només puc fer que regalar abraçades i mostrar-me satisfet com a català i com a lector. A més, el 49% dels enquestats afirmen tenir una dedicació regular a l’escriptura, malgrat que no se senten ben retribuïts i han de compaginar l'escriptura amb d'altres feines; com ha passat tot sovint, no només han escrit els milionaris. De nou, però, una dada per estar content i sadollat.

Ara bé, la cosa es comença a tòrcer quan perdent el temps trobo que el 49´5% de la mostra general afirmen ser funcionaris, mentre que el 24´6% són autònoms. En canvi, els més professionalitzats, aquells que només es dediquen a l’escriptura són un 6´8% de la mostra. O sigui que els nostres escriptors, els que fan avançar la nostra literatura, són bàsicament professors d'institut i empleats de correus o de l'administració autonòmica. Doncs Déu n'hi do.

No sóc qui per criticar què fa o deixa de fer ningú però em preocupa que la meitat dels escriptors catalans siguin funcionaris. Quines vivències aporten? Les pòlisses que veuen passar, els impostos que fan pagar? O més aviat es recreen en la dificultat intrínseca de l'ensenyament? La frustració d'enfrontar-se a un adolescent és gegant però no sé si només així, o només d'això, pot viure la literatura catalana. No m'estranya que la majoria de la població no sabés qui era la meitat de la representació catalana a la Fira de Frankfurt.

Això ens porta a una dificultat de definició: què és ser escriptor? Val haver publicat un llibre o un guió? Vol dir dedicar-s'hi principalment com a quest 6´8%? Si encara costa trobar la categoria laboral de periodista com ha de ser de difícil trobar la d'escriptor. Però el que crec que no ha de ser un escriptor és un funcionari. Que sí, que hi ha hagut escriptors genials que treballaven en una oficina, com el gran Jaime Gil de Biedma, però el que critico és l'esperit funcionarial, el fer per estar i l'estar per anar-hi anant. No vull creure que hi hagi persones que es dediquin a escriure estant pendents de tal subvenció o de tal premi literari. Sí, tots hem de menjar i d'escriptor hi ha poca palla per repartir però m'obsessiona que no arribem al moment en què s'arribi a ser escriptor traient oposicions.

Sr. Foguet, per al·lusions. ¿Té punyetera idea del que està parlant? ¿Es pot saber qui és vostè per a menysprear d'aquesta manera els funcionaris? ¿L'han suspès, potser, en alguna oposició? ¿Quina mena d'autoritat té, quines credencials (tret de les de periodista), per a jutjar d'aquesta manera tan impresentable tots els escriptors que, per a sobreviure, hem de treballar com a funcionaris? ¿Sap el que suposa avui en dia ser un escriptor en català? ¿Coneix l'heroïcitat, el voluntarisme, el compromís que implica treballar per una llengua minoritària i amenaçada? Vostè no en té ni puta idea. Si la tingués, ens respectaria. Encara gràcies dels premis (si tenim la sort de guanyar-los) i dels ajuts institucionals (qui els rebi, no pas jo). Si no tenim més remei que ser funcionaris és perquè hem de pagar una hipoteca, donar de menjar als fills, etc. JA M'AGRADARIA PODER VIURE DE LA LITERATURA. Per cert, ¿vostè de què collons viu? ¿Li paguen per escriure articles com un perfecte indocumentat?

[En castellano]

19.11.07

Exemple de literatura digital

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:
Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.
Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

18.11.07

Capvespre 16.11.07

Comencem amb un text del blog A RANVESPRE. La fadista Mísia canta el poema Estátua falsa de Mário de Sá-Carneiro [traducció catalana]. Lusitanofília. Parlem de la literatura com a teràpia... Per què escrivim? Per què llegim? L'últim llibre de Vila-Matas. Més fados de Mísia. Els assaigs de Montaigne: Ainsi, lecteur, je suis moy-mesmes la matiere de mon livre. Plató. Descartes. La literatura moderna. Literatura del jo. Literatura 2.0. Defenso Marc Vidal. ¿Quin és el gentilici de Vallromanes? Poema final de Marta Pessarrodona: Coses que m'estimo.

CAPVESPRE

17.11.07

Casa Gran?

Catalunya es troba en una cruïlla històrica. La situació és certament paradoxal.

Per una banda, formant part del govern, tenim el partit més catalanista de tots el qual no aconsegueix marcar perfil propi davant la maquinària de poder socialista. Després de tres anys de Tripartit, no sóc capaç de veure quins han estat els resultats efectius d'aquesta entesa de progrés pel que fa als beneficis reals per al nostre país. El que veig, en canvi, és un desgavell i una deterioració que afecta greument el funcionament bàsic de la societat catalana. La responsabilitat és immensa: ¿Què ha fet o què pensa fer ERC pel bé de Catalunya, a banda de mantenir-se en el poder a qualsevol preu? Demanem fets, no paraules.

Per una altra banda, tenim una oposició desorientada que està desaprofitant aquesta conjuntura. Sembla clar que CiU només tornarà a governar si aconsegueix sumar una nova majoria. Els que fa temps que propugnem un Front Nacionalista (CiU + ERC) som conscients de la dificultat d'assolir aquesta unitat d'acció en la mesura que predomina un caïnisme suïcida que només beneficia els interessos espanyolistes. CiU fa mans i mànigues per a redreçar la seva brúixola. La clau està en transcendir la visió merament partidista per aplegar el màxim número de forces. Aquesta és l'aposta d'Artur Mas: bastir la Casa Gran del Catalanisme...

La paradoxa augmenta quan, deixant de banda els partits, analitzem la presumpta societat civil. Què hi trobem? Una ebullició tardorenca que ha produït més plataformes que bolets, un atomisme difícil de lligar, sovint sospitós de manipulació partidista. A més, els que vivim enxarxats dins la bombolla catosfèrica no acabem de discernir la realitat virtual de la realitat real. ¿Voleu dir que l'independentisme ha crescut tant? No fem volar coloms. Haurem d'esperar el veredicte de les urnes.

Mentrestant, tenim un govern curt de mires, mediocre, gris, inoperant; un país col·lapsat i en plena decadència; una ciutadania cremada, abstencionista, escèptica, anestesiada... En fi, el que faci falta, que per això som catalans.

Energia i esperança? Un país millor? Tant de bo. Com? Quan? Ara o el 2014? Conferències, crides, manifestacions... Amb qui podem comptar? Qui ens engrescarà? Una Casa Gran o una Casa de Barrets? El temps ho dirà.

[En castellano]

Puigcarbó i L'Oracle Imminent

Francesc Puigcarbó ha llegit L'Oracle Imminent i n'ha escrit una ressenya. Li ho agraeixo. Si voleu veure totes les ressenyes que s'han fet d'aquesta obra aneu aquí. Si la voleu comprar aneu aquí.

[En castellano]

16.11.07

Aigües tèrboles

Tres graus sota zero. La riera encatifada de fulles. Primera hora de classe. Aula AT5. Els faig comentar un text de Milan Kundera. L'escriptor txec afirma que la unitat del cos i l'ànima és una il·lusió lírica que la ciència ha dissipat. Una alumna em demana que li expliqui el concepte freudià de sublimació. Per exemple: si una professora no ha pogut tenir fills, tractarà els alumnes de forma maternal... Aquest matí no m'he afaitat. La vida és un riu d'aigües tèrboles.

[En castellano]

El menhir retrobat

Però les investigacions de Toni Ibáñez, un aficionat a la natura i l'arqueologia, van portar fa poques setmanes fins al menhir de la Pedra del Diable. Fins i tot es treballava amb la hipòtesi que aquest monument megalític hagués estat destruït a mitjan anys seixanta del segle passat quan es va eixamplar el camí. Ibáñez va preguntar als pagesos de Vallromanes –el menhir queda molt a la vora del terme municipal d'aquest poble del Vallès Oriental– fins que va aconseguir que el portessin fins al lloc. Després va informar el museu de Vilassar de Dalt.

[En castellano]

15.11.07

ENTRELUZ

Com haureu vist, des de fa un parell de dies està disponible la versió en castellà d'aquest blog: ENTRELUZ. Per què? La justificació és clara. A la vida cal créixer, eixamplar horitzons, superar-se. Després de dos anys, la consolidació catalana d'ENTRELLUM és un fet incontestable. N'hi ha prou amb mirar els rànquings, els enllaços i les visites (165.000). Contra el cofoisme i l'estancament el millor que podem fer és reaccionar amb reptes cada cop més ambiciosos. Com els llibres que, si s'ho valen, acaben sent traduïts a d'altres llengües, així inauguro aquesta nova singladura bloguística pels procel·losos oceans de la llengua de Cervantes, conscient que la navegació no serà fàcil. Ho he rumiat molt. La decisió és fruit d'una reiterada demanda per part de molts lectors ibèrics i transatlàntics que es queixaven del nyap dels traductors automàtics. Ara podran gaudir d'unes versions (que no traduccions) fetes amb una mica més de cura. Aquest pas endavant no ha de ser interpretat com una pèrdua, sinó com un guany. L'originària catalanitat d'ENTRELLUM està fora de qualsevol dubte. Tots els posts estan concebuts i redactats en català i en clau catalana: Made in Catalonia. Que ara puguin ser llegits i comentats en una altra llengua no desmereix en absolut la seva essència, ans al contrari, perquè la universalitza. ENTRELUZ no és cap concessió ni cap claudicació. ENTRELUZ és una fe i una esperança: que ens llegeixin fora i que puguin comprendre'ns, que la nostra veu no resti confinada dins un reducte endogàmic i excloent. Hi ha més bloggers que ho fan. Una cosa no treu l'altra. ENTRELUZ no substitueix ENTRELLUM, sinó que l'enriqueix. Sé que alguns tindran certs problemes per a entendre-ho. Jo no sóc enemic de cap llengua, encara que pugui ser enemic de certes ideologies o actituds. La meva militància està més que demostrada. M'agradaria poder fer-ho també en anglès [exemple] però, ara per ara, no m'hi veig amb cor. En el futur ja veurem.

14.11.07

Auditories

Les auditories han arribat a l'escola pública. Enguany al meu institut estan auditant alguns professors i alguns departaments. Aquesta auditoria forma part del Projecte de Qualitat del centre. Al capdavall, es tracta d'aprovar el major número possible d'alumnes. Si aproven molts alumnes és que la qualitat del centre és bona. Tant se val com es comportin o si aprenen alguna cosa; n'hi ha prou amb aprovar-los per tal d'eliminar el fantasma del fracàs escolar. El meu dubte és què passarà amb els professors que no superin l'auditoria. També seran aprovats?

[En castellano]

13.11.07

Camises planxades

Hi ha els homes que es planxen les camises i els homes les camises dels quals són planxades per altres persones. Després hi ha els baldragues que no gasten camises i els baldragues que les porten sense planxar. D'aquesta classificació se'n deriven quatre psicologies masculines. Tu sabràs en quin grup et trobes...

[En castellano]

[Aquest és el post número 900 d'ENTRELLUM]

12.11.07

Una nova civilització?


La sociedad de la información está revolucionando profundamente la cotidianeidad de las gentes. Asistimos, quizá de manera no muy consciente, al nacimiento de una verdadera nueva civilización. Ni un solo rincón de nuestra historia futura va a dejar de verse afectado por el sunami del mundo digital. La cultura y sus formas de transmisión evolucionan aceleradamente y el impacto de las nuevas tecnologías en la conformación del idioma y en la elaboración del pensamiento debe ser motivo de especial atención por parte de autoridades y responsables sociales.

Cebrián scripsit. Només unes puntualitzacions...

Aquesta Nova Societat Digital conviu amb la vella societat analògica com l'avió a reacció conviu amb la bicicleta a pedals. No som profetes, sinó usuaris. La suposada "revolució" no és res més que l'adaptació al nou medi. L'homo sapiens analogicus deixa pas a l'homo digitalis. Abans escrivíem als blocs d'espiral, als diaris, als llibres de paper... i ara ho fem als blogs. Ha canviat el suport. Tot és escriure. El lector també ha evolucionat. Els mitjans d'expressió tenen la seva relativa importància. El que compta és el missatge, el contingut i la forma del missatge.

El blog és un medi completament autocràtic en el qual només depens de tu mateix. Aquesta és la clau. LLIBERTAT MAJÚSCULA. Quan escrivia als diaris depenia d'un director que sovint em retallava el text per motius de contingut o d'espai. Quan enviava originals a les editorials depenia d'un editor que, de vegades, ni tan sols es prenia la molèstia de justificar la seva negativa. Quan em presento a premis depenc del jurat de torn, etc. Al blog només depenc de mi mateix i, en tot cas, dels lectors. El missatge va directe del creador al consumidor, del blogger al ciberlector, sense intermediaris ni filtres ni interferències. A més, el consumidor pot dir la seva, deixar comentaris.

Tots els cebrians estan acollonits perquè veuen que el seu poder trontolla i el seu negoci té els dies comptats. Els antics canals de control informatiu són superats per l'allau blogogràfica. No, no està emergint una nova civilització, sinó que la veritable civilització es democratitza cada dia més. El ciutadà connectat té accés directe al coneixement. L'antiga passivitat s'ha transmutat en un nou activisme en xarxa. Els desprestigi dels mitjans tradicionals (sospitosos de partidisme manipulador) és directament proporcional al prestigi creixent de la veu independent dels bloggers. Independents, és clar, fins que arribi algú i ens ofereixi publicitat remunerada...

11.11.07

La nova religiositat

Al Gore és un vil telepredicador. La posada en escena del seu documental és la d'un messies que posseeix la veritat, una veritat inconvenient que ell ha vingut a predicar-nos perquè, un cop ens hàgim convertit, puguem obtenir la salvació. L'home vell ha de deixar pas a l'home nou.

L'ecologisme és la nova religiositat. La Natura és divina i sagrada (Gaia, Mare Terra), per això cal respectar-la, obeir-la i adorar-la. Els científics no acaben de posar-se d'acord, però tant se val, perquè és una qüestió de fe, una opció sentimental. Sempre la por com a motor, l'horitzó apocalíptic.

El bon ecologista combrega amb la creença algoriana. El bon ecologista compleix els manaments i practica els sagraments: estimaràs la Natura sobre totes les coses, no contaminaràs, reciclaràs, etc. El bon ecologista porta una vida sostenible. El bon ecologista procura no pecar. Deliver us from evil. Si ho negues ets un heretge. Anatema siguis.

Al Gore és el pastor que esperava el ramat esgarriat. Després de "perdre" la presidència dels USA, l'home ha trobat el seu camí, la seva missió a la terra. Ara fa proselitisme arreu del món per escampar la bona nova. A sobre, li concedeixen el premi Nobel.

Que déu et beneeixi, Al Gore. Volem imitar-te, seguir les teves passes, ser dignes de la terra promesa, del cel futur, perquè "un altre món és possible". Comprarem un cotxe híbrid, bombetes de baix consum, aliments ecològics, anirem amb bicicleta, etc. mentre tu segueixes desplaçant-te amb un jet privat i cobres 200.000 € per conferència.

Que déu et beneeixi, Al Gore. Tu sí que en saps.

10.11.07

Vagina



Capvespre 9.11.07

Ja podeu escoltar el Capvespre d'ahir: Capvespre 9.11.07

9.11.07

Informe sobre La Pedra del Diable

Avui he rebut a la bústia l'Informe sobre La Pedra del Diable que ha confeccionat la secció d'arqueologia del Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Han tingut l'amabilitat d'adreçar-me una carta d'agraïment i de citar fragments d'aquest humil blog en el recull d'antecedents històrics. Podeu consultar l'informe sencer aquí.

Gràcies Vicenç Corbera de Can Maura (a.c.s.)
Gràcies Manel San Francisco de Can Raspall
Gràcies Albert Fàbrega (blog)
Gràcies Enric Ortega (Museu Arxiu de Vilassar de Dalt)

Aprofito per a recomanar-vos aquest blog sobre megalitisme andorrà: David Gálvez Casellas

Quatre llibres

Jo sóc molt perillós quan entro a les llibreries. M'ho emportaria tot. Per això procuro no acostar-m'hi gaire. Avui he anat a Granollers per un assumpte i, de retop, he acabat dins La Gralla. Ho confesso: no ho he pogut resistir i he caigut en la temptació. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. He adquirit quatre volums: una guia de bolets, dos llibres de relats i una novel·la. Conec personalment dos dels escriptors (EVM i MD). El portuguès (amic íntim de Pessoa) es va suïcidar a París quan tenia 26 anys. Com d'habitud, me'ls llegiré tots alhora. En tindreu notícies.

8.11.07

Traficant d'ombres

El dimecres és el dia que em passo més hores a la feina. Entro a les vuit del matí i surto a les cinc de la tarda. Nou hores. Massa hores embotit entre les quatre parets d'un institut ple de púbers metropolitans (i. e. castellanoparlants). Massa hores perorant per al dimoni. Quan plego, camí de casa, redescobreixo el món exterior amb renovada admiració. Com aquell presoner platònic que va poder deseixir-se dels lligams que el confinaven a l'ombrívol fons de la caverna, així m'allibero jo de les obligacions professionals per a poder gaudir de la llum veritable. Però vet aquí que, de seguida, faig cap a la caverna internètica. I la llum esdevé entrellum. Ara la pissarra és una pantalla en la qual gargotejo ombres virtuals. Sóc un traficant d'ombres. Paraules per als alumnes. Paraules per al blog. Massa paraules. Ombres que entapissen les parets de l'antre. La llibertat de l'escriptor s'anomena silenci. Només el silenci és enlluernador.

A RANVESPRE

7.11.07

Caminant sobre un mar de boira

Ahir, a l'intercanvi de mails amb Ferran Sáez arran del seu article sobre cassoles i blogs, el filòsof de la Granja d'Escarp va dir que la foto que encapçala aquest blog sembla un quadre de Friedrich...

I és veritat. Concretament, el quadre de Caspar David Friedrich que més s'assembla a la capçalera d'ENTRELLUM és Der Wanderer über dem Nebelmeer (1817). Es tracta de la seva obra més coneguda en la qual hi apareix un elegant cavaller que, del cim estant, contempla un paisatge espectacular. Els penyals emergeixen entre la boira que omple la vall. A l'horitzó, altes muntanyes i un cel clafit de núvols. El cavaller vesteix una levita i fa servir un bastó. Des de la seva privilegiada talaia, sembla absort en la contemplació de la meravellosa panoràmica. El quadre és una visió romàntica de la solitud de l'individu i de la seva insignificança davant la immensitat d'una naturalesa esplèndida i aclaparadora.

En el meu cas, la foto va ser feta per JBH al Coll de Riufred (2.978 metres) tot davallant de la Pica d'Estats el dia 23 de setembre de 2007.

Jo no estic d'esquena, sinó de costat; i no duc levita, sinó un polar que em va deixar mein Bruder Edu. El bastó que porto és el mateix bastó amb el qual mon germà va fer el Camí de Sant Jaume. La capçalera és un retall d'aquesta fotografia.

Malgrat que em declaro antiromàntic, coincideixo amb el paisatge del pintor alemany.

Un altre Friedrich, el meu filòsof de capçalera, se'n va fer un tip, de caminar per les altures alpines. Una de les seves obres més delicioses es titula gairebé com el quadre: Der Wanderer und sein Schatten (El caminant i la seva ombra, 1879).

El Wanderer (blogger) camina (blogueja) sobre un mar de boira parlant amb la seva ombra...

Aquesta és la imatge. Aquest el simbolisme. Caminar sobre la boira. Una certa penombra. Allunyar-se. Passar de llarg. Encimbellar-se. Mirar-s'ho tot a l'entrellum, des de l'altura, amb la distància necessària. Un esperit superior. Wir sind Hyperboreer, - wir wissen gut genug, wie abseits wir leben.

6.11.07

Postmoderns

Interessant article de Ferran Sáez a la pàgina 24 de l'Avui: I les cassoles?. No fa gaire vaig parlar del mite de la societat civil. Al penúltim paràgraf, ell parla d'aquella entelèquia anomenada societat civil. La "hipòtesi" final de l'article és aquesta:
Potser és que la gent que fa tres o quatre anys picava cassoles ara té un blog a Internet, i expressa allí les seves inquietuds. No hem d’oblidar que, segons diuen, Catalunya ha esdevingut el país amb més blogs polítics del món. Si t’has quedat tranquil després de pontificar pels plecs més recòndits del ciberespai, si ja t’has desfogat, per què perdre el temps amb una rudimentària cassola? No la descartin, aquesta hipòtesi: potser és que les forces se’ns escolen per l’aigüera virtual del mòdem. Que postmodern que queda, tot això!
No és la primera vegada que el Sr. Sáez esmenta el blogs. Fa dos anys i mig va escriure un altre article que va inspirar un post de Tros de Quòniam:

15.6.05 PARLA DELS BLOGS ENCARA QUE SIGUI MALAMENT

Blogs, Blogs, Blogs… Ara toca parlar de blogs. Si no saps de què parlar a la teva columneta del diari, doncs vinga, parla de blogs i ja fas. I així ha fet Ferran Sáez avui a l'Avui. Pàgina 38. Al final, el filòsof de la Granja d’Escarp amolla:

Els anomenats bloggers tenen ganes d’escriure, d’explicar coses, i a mi em sembla molt bé. De fet, sóc addicte a uns quants blogs, com ara l’excel·lent Fum i Estalzí o un dels cims del surrealisme, el blog del Wuniatu, perpetrat pel meu bon amic Antoni Albalat. M’agraden perquè són un producte genuí, diferent, que no puc trobar enlloc més. És així de senzill. En canvi, surto corrents quan ensopego amb: a) les peroracions de caràcter poeticocòsmic (vulgarment conegudes com palles mentals); b) els literats sense editor i els periodistes sense diari; c) els blogs que només parlen de blogs (que també parlen de blogs). Ep: no els critico. Com deia la meva àvia, és millor que facin això que no que es droguin pels puestos.

I articlet acabat. Com un senyor. Fixeu-vos que només cita dos blogs d’amics seus. El de l’Albalat no s’actualitza des del 19 de febrer. L’altre, Fum i Estalzí, ja té posat l’enllaç a l’article, a la dreta, secció «articles de guàrdia». Quina rapidesa !

Em fa l’efecte que Ferran Sáez cau de quatre grapes en la mateixa visió en la qual va caure Monzó i alguns dels escriptors presents a la Trobada de Sant Cugat: considerar el blogs com un fenomen més aviat adolescent al qual s’apunten grafòmans afeccionats... Hi ha un cert to despectiu propi del qui s’ho mira de dalt estant, des de la seva talaia privilegiada de periodista amb diari, literat amb editor, filòsof amb càtedra, politicòleg cum laude…

De totes maneres, benvinguda sigui aquesta xerrameca blogològica… No?

O sigui, que -per al Sr. Sáez- ara els bloggers som uns excassolaires que ens desfoguem pontificant a l'aigüera virtual, i això ens fa molt postmoderns. Bé. I ell què fa? El Sr. Sáez es desfoga pontificant als seus articles de paper la qual cosa el fa molt premodern. Qui compra diaris? Quatre vells premoderns com ell. De la generació blog ningú. Ningú. Com a molt es miren l'edició digital (i sort d'aquesta que el seu article serà llegit). Ja poden canviar tots els directors que vulguin, però els diaris de paper tenen els dies comptats. Si no fos per les subvencions, ja haurien plegat. Els diplodocs com el Sr. Sáez farien bé de postmodernitzar-se i obrir un blog... Això li cou, oi? Perquè els blogs som la seva veritable competència.

--------------------------------

Envio un mail al Sr. Sáez amb l'enllaç a aquest post. Rebo aquesta lacònica resposta:
Només és una hipòtesi, entre altres.
Salutacions,
Ferran
Responc així:
Com a filòsof, hauries de saber que les hipòtesis han de ser verificades o falsades... No pots escriure alegrement segons què quan les teves afirmacions afecten un col·lectiu sencer. A més, reincideixes.

Sobre hipòtesis dubtoses, et recomano aquest vídeo: Sida. El gran Dubte

Ell m'envia un altre mail:
Això de "reincidir" sona una mica fort. D'altra banda, jo només em puc fer responsable d'allò que escric, no de la hipersensibilitat dels qui llegeixen allò que escric. Vaig a mirar el Google que m'envies.

Per cert, la foto que encapçala el teu blog sembla un quadre de Friedrich. M'ha agradat molt.

Salutacions,
Ferran

4.11.07

La vida dóna molts tombs

Hi ha dies que et planteges (o et fan plantejar) per què escrius, per què segueixes deixant constància blogogràfica de la teva vida, dels teus pensaments, de les teves fílies i de les teves fòbies... Hi ha dies que ni tu mateix acabes d'entendre aquesta necessitat diària de postejar. Podries prescindir-ne? Passaria res? No series el primer bloguer que plega. Què t'empeny a continuar? Aviat farà quatre anys que blogueges. Milers d'anotacions. El riu incessant de les paraules. Quin és l'objectiu final? Per què et fa tanta por el silenci? No t'haurà engolit el teu propi personatge? Vius pendent del proper post. La vida es divideix en dos: allò que és postejable i allò que no ho és. Avui has tornat a pujar al Castell de Sant Miquel. Dins el teu cotxe hi anaven dos alcaldes. Has dinat rovellons. Has acabat de pintar el garatge. A mitjanit estrenem web municipal! Però, a qui poden interessar totes aquestes bajanades? I tanmateix les publiques...

Dutxar-se cada dia és una despesa exorbitant d'aigua

Diguem que no cal fugir gaire lluny.
Sempre pots trobar un altre cau al carrer del costat,
un cau que t'aixoplugui del menyspreu,
un cau petit i brut per a passar la resta d'anys
que et manquen fins al patíbul.
Diguem que no cal lamentar-se tant.
Ella té raó: ets el seu passat.
El pitjor que es pot ser és el passat d'algú.
Sobre el futur m'estimo més no parlar-ne.
Ho trobo de mal gust.


3.11.07

Pintant

Ja fa temps que volia pintar el garatge. Es tracta d'un espai subterrani de 55 m² que encara està igual que el dia que vam comprar la casa, ara fa vuit anys. Vaig demanar pressupost al pintor el qual em va dir que em cobraria 1.200 €. Una pasta. M'ho rumiaré, li vaig dir. Mentre m'ho rumiava vaig visitar la botiga de pintures per esbrinar el preu del material necessari (20 kg. de pintura, 2 litres de dissolvent, un parell de cubetes de plàstic, tres corrons, dues brotxes). Total: 200 €. El rumiament es va acabar de patac.

Aprofitant que gaudia d'aquest pont llarg i no tenia previst de fer cap sortida, m'hi he arromangat. Em passaré quatre dies emulant Barceló, inhalant pintura, embrutant la roba més vella, tacant-me fins a les celles... Ahir vaig buidar el garatge d'andròmines (la meitat han fet cap a la deixalleria), el vaig netejar a fons i vaig tapar amb màstic algunes esquerdes. Avui he donat la primera capa al terra. Demà faré la segona. Diumenge pintaré les parets. Si tot va bé, dilluns tindré el garatge llustrós, millor que nou. Només caldrà afegir-hi unes prestatgeries Ikea. Amb un detall important que cal tenir en compte: al final m'hauré guanyat 1.000 €, que no està gens malament per quatre dies de feina.