T-95

Per a l'hinduisme existeixen quatre etapes a la vida (Ashrama):

1. Brahmacharya (vida d'estudiant)
2. Grihastha (vida familiar i professional)
3. Vanaprastha (vida d'eremita-pelegrí)
4. Sannyasa (vida de vagabund)

La duració de cada etapa és aproximadament de 25 anys. La primera és l'aprenentatge, la segona el servei a la societat, la tercera l'allunyament del món, la quarta el renunciament total.

D'acord amb aquesta classificació, ell es trobaria ara a les beceroles del tercer estadi. Un cop acomplides les obligacions familiars i laborals, va abandonar la vida urbana i social per a retirar-se al bosc (vana-pra-stha significa això: estar-se al bosc), on practica l'austeritat i la meditació, desprenent-se de les passions i dels desitjos materials, preparant-se per a l'última etapa. Es tracta, per tant, d'una transició entre la vida material i l'espiritual.

El més curiós són les coincidències entre el Vanaprastha i l'Ermità del Tarot. No oblidem que la carta que el va empènyer fins a Terradets va ser el vuit de copes. Aviat farà vuit mesos que va deixar enrere la ciutat, va travessar el congost i es va instal·lar en el bosquet de roures davant el llac, mirant al nord. Des d'aleshores viu apartat i, com aquell filòsof cínic anomenat Diògenes, cerca la veritat.

 वनप्रस्थ

Llegeix tota la sèrie T

T-94

Hi ha dues frases que solen repetir aquells que el visiten: "Jo no podria viure aquí" i "¿No et sents massa sol?". Ell acostuma a respondre: "He viscut a diverses ciutats i he conviscut amb altres persones... Cada situació té els seus avantatges i inconvenients, depèn del moment vital en el qual et trobis, però ara mateix no canviaria això per res".  Tot i així, és conscient que Terradets té data de caducitat.  

Ha caigut neu a tot arreu menys aquí. El sud del Pallars és un oasi enmig de Catalunya, un terroritori amb un microclima singular. La serralada del Montsec fa de barrera natural. 

Avui el vent bufa amb força. Llueix el sol. La visibilitat és perfecta. Diuen que febrer és el mes més dur. Sembla que ell s'ha aclimatat. On podria viure després de fer-ho aquí? Incògnita. Potser no es tracta de canviar de lloc, sinó d'aprofundir en la no-permanència (Anitya), en la vacuïtat de les aparences, en la fugacitat de l'existència. Són les darreres paraules de Buda: "Totes les coses condicionades són transitòries". No aferrar-se per a deixar de patir. Aquest és el camí de l'alliberament i de la pau. Saber acomiadar-se amb elegància.  

Llegeix tota la sèrie T

T-93

De vegades baixa a la ciutat. Per a un mussol no és fàcil trobar excuses que l'empenyin cap a la vida social. Una d'aquestes excuses és la poesia. Fa un parell d'anys va conèixer els Adictos al verso, una colla d'aficionats que s'apleguen per a recitar els seus poemes en el pub Smiling Jack. Té mèrit escriure poesia en aquest món cada cop més impossible. El poeta és una illa que sura enmig de l'oceà. Quan totes les coses sotsobren, ens queden les paraules-salvavides. 

El vent bufa amb força. La temperatura és freda, però sense arribar a les hiperbòliques previsions amb les quals ens ha alarmat la histèria mediàtica. Que nevi una mica i estiguem sota zero és quelcom absolutament normal al mes de febrer. Aquest protagonisme del temps resulta molt sospitós. Hi ha altres notícies més alarmants que passen desapercebudes. Per exemple l'atur, que no para de créixer; o la impunitat dels polítics i dels banquers, els quals han arruïnat el país amb la seva pèssima gestió (ells en són els responsables i ells ho han de pagar, no nosaltres); o la dubtosa eficàcia de la justícia (que està demostrat que no és igual per a tothom); etcètera... 

Mentre parlem de l'oratge i del futbol, mentre ens resignem a ser subjectes passius d'uns esdeveniments que se'ns escapen, alguns espavilats continuen jugant a la ruleta russa amb el nostre futur i el dels nostres fills. ¿A què es dediquen els més de 5 milions d'aturats, què pensen fer, per què no reaccionen d'una puta vegada? ¿O és que encara no hi ha motius suficients per a la revolta? ¿Què se n'ha fet dels "indignats"?

Ell s'ho pregunta cada dia. Potser ha arribat l'hora de la veritat.

Llegeix tota la sèrie T

T-92

 A partir del proper dilluns dia 6 de febrer, el tren només passarà dues vegades al dia per l'estació de Cellers-Llimiana: a les 10:27 en direcció a Pobla i a les 13:27 en direcció a Lleida. Així és com queda el servei després de la "nova organització" que han perpetrat els responsables dels FGC. A partir del proper dilluns deixarà de sentir l'entranyable xiulet que sentia a les 07:11, 15:07, 18:36 i 21:47. En certa manera, és com si la campana del l'església deixés de tocar o els ocells emmudissin... A partir del proper dilluns serem una mica més orfes. És el que passa amb totes les pèrdues.

Ahir va visitar Abella de la Conca i els seus encontorns. La descoberta més interessant va ser el centre Eco Dharma, una comunitat que viu el budisme i l'ecologisme amb radicalitat. La masia on habiten (Casa Toà) es troba dins la vall del barranc de Caborriu, al repeu de la serra de Carreu. És un escenari magnífic per a practicar una forma de vida alternativa basada en la simplicitat i en el contacte directe amb la natura. Li va recordar allò que escriu Unabomber al paràgraf 183 del seu Manifesto:  

The positive ideal that we propose is Nature. That is, WILD nature

La majoria d'eco-dhàrmics són d'origen anglès, així que va aprofitar per a millorar el seu speaking. Organitzen cursets i recessos molt atractius. Potser hi participarà de cara al bon temps.

Encabat va anar fins a Bóixols transitant per la pista que travessa el bosc d'Abella. Com que gran part del recorregut és obagós, va tenir seriosos problemes per avançar sobre els trams coberts de glaç. Sortosament va reeixir sense haver de posar les cadenes.  

L'home del temps no para d'anunciar l'arribada de fred glacial provinent del nord. Ell té la llenya a punt i la bombona de recanvi preparada.

Llegeix tota la sèrie T

Resultat del concurs "Escapa't a la neu"

El resultat del concurs que vaig posar en marxa fa una setmana per gentilesa de Xanascat és el següent:

1- Resposta a la pregunta ¿En quin dels meus llibres apareix un personatge anomenat Guillem de Belibasta?

El Camí de la Tau

(Per a esbrinar-ho només calia anar a Bubok, descarregar-se el llibre gratuïtament i cercar "Guillem de Belibasta")

2- He fet un sorteig entre totes les persones que han encertat la resposta i la guanyadora ha estat:

Sílvia Mestres Sardà

Enhorabona!

  

T-91

"Volem lo tren", "Salvem lo tren", aquests són els lemes de la manifestació en la qual va participar ahir. El Tren dels Llacs està amenaçat. Una altra víctima de les retallades. La Generalitat vol suprimir dos dels tres viatges diaris Lleida-Pobla. Va pujar a l'estació de Tremp (4,40 euros pel bitllet d'anada i tornada) i, amb el tren a vessar, va fer el recorregut fins a Pobla, on es va reunir amb un miler de persones més. El sol va acompanyar el clam dels manifestants. 

Hi pots col·laborar amb la teva signatura.   

L'home del temps havia anunciat neu. A Terradets no ha nevat, però sí que ho ha fet a cotes més properes. L'horitzó s'ha emblanquinat. Sembla que tornarà a fer fred. Perfecte.

Llegeix tota la sèrie T

Com tu

Com tu , que mai no seràs riu, menut i transparent, davalles innocent pels estimballs rocallosos.

Com tu, que avances sota el glaç i t'esmunys terra endins cercant el millor camí per a ser tu mateix.

Com tu, que has patit tempestes i sequeres, melodia d'aigua que fecundes les arrels.

Com tu, amic i mestre, vull aprendre a fluir acaronant les pedres, emmirallant-me en el cel, mentre somio l'esclat d'una altra primavera.

videopoemes

T-90

Retira't dins de tu mateix, viu amagat, aconsellava Epicur. L'autarquia és l'únic camí per assolir l'ataràxia. S'és autàrquic quan es necessita només l'elemental, per això cal un cert aïllament, una gestió de les necessitats i dels desigs. Busca només els plaers naturals i necessaris, evitant el dolor i les coses supèrflues. El veritable plaer és espiritual. Modera les passions. Rebutja les dependències. Exorcitza totes les pors. Fuig de la política. L'individualisme és la forma de vida més plaent. No has de ser causa ni conseqüència de res. No has de manar ni obeir ningú. Segueix la naturalesa i el cos, que són savis de mena. Acaça l'instant i gaudeix-lo, perquè no tens res més.

Ell recorda amb certa nostàlgia l'època en la qual explicava aquests conceptes als adolescents. Teories arcaiques que omplien la pissarra, relliscant pels cervells immadurs dels alumnes. Ara que ho viu, ara que ja no són meres paraules escrites en un llibre, sinó el seu dia a dia indefugible, s'adona que el vell Epicur tenia raó.

El moment en el qual la boira s'esvaeix és el més embruixador del dia. És tornar a veure el llac i reviure, tornar a veure els cims i sentir que encara hi ha molt camí per endavant.

Llegeix tota la sèrie T

Concurs "Escapa't a la neu"

Enguany la Xarxa d’Albergs ha llençat la seva promoció especial ESCAPA'T A LA NEU que ofereix un ampli ventall d'activitats per a gaudir al màxim de la neu.

Aquest blog està en disposició de regalar una nit (pernoctar i esmorzar gratis per a dues persones) en un dels següents albergs de muntanya de la Xanascat: 

Pere Figuera (Planoles)

Mare de Déu de les Neus (La Molina)

Alberg Del Pallars (Tremp)

Pic de l'Àliga (Núria) 

La Valira (La Seu d'Urgell)

La manera d'aconseguir aquest premi serà respondre una senzilla pregunta que faré a continuació. M'heu d'enviar la resposta via mail [tonibanez@hotmail.com]. El correu, a més de la resposta, ha d'incloure aquestes dades: nom, cognoms, DNI, edat i telèfon. Només es pot enviar un correu per persona. Teniu temps fins al diumenge 29 de gener a les 12:00. Es realitzarà un sorteig entre tots els que l'hagin encertat. La resposta correcta i el nom del guanyador seran publicats el dilluns 30 de gener.

PREGUNTA

¿En quin dels meus llibres apareix un personatge anomenat Guillem de Belibasta?

Twitter

T-89

El primer que ha fet aquest matí ha sigut afaitar-se la closca. Després, seguint la glera, ha remuntat el riu Barcedana fins a la cascada. Quin espectacle, els caramells de gel penjant del rocam! Caminant sobre els còdols, esquivant els trams gelats, agraint les carícies del sol, escoltant els clamorosos silencis de la natura, parlant amb els ocells, s'ha reconciliat amb l'hivern. En comptes de dinar, ha rellegit uns fragments d'El llop estepari...

Llegeix tota la sèrie T

T-88

Ahir va consultar el Yi Jing i li va sortir l'hexagrama Das Warten (L'espera):

Wenn du wahrhaftig bist, so hast du Licht und Gelingen
Beharrlichkeit bringt Heil
Fördernd ist es das grosse Wasser zu durchqueren
Warten im Schlamm bewirkt das Kommen des Feindes

Cal ser veraç, perseverant, pacient, per tal d'atènyer la llum i reeixir en la salut i en la salvació. Claredat, alegria, serenitat, pau. No precipitar-se. Saber esperar que arribi el kairós. Cal nodrir-se bé (en sentit material i espiritual), acomiadant la il·lusió i l'autoengany de l'ego. Si esperem massa temps dins el fang l'enemic pot aparèixer. Quan estiguem preparats, travessarem la gran aigua camí de la plenitud...

Les dues darreres nits no ha fet tan fred. Se'n va a prendre el sol.  

Llegeix tota la sèrie T

T-87

Avui la boira no es volia aixecar. El gebre arrebossava el paisatge fent que tot semblés nevat. Fins a les 13:17 no ha lluït el sol. Mentrestant, ell traduïa un poema que fa molts anys que l'acompanya. Es titula Stufen i l'autor és Hermann Hesse. Vet aquí:

Esglaons

Com la flor es marceix i la joventut envelleix,
així floreixen els esglaons de la vida,
al seu temps també floreix la saviesa i la virtut,
i no els és permès de durar sempre.
Cal que, a cada crida de la vida,
el cor estigui disposat a acomiadar-se i començar de nou,
coratjós i sense aflicció, lliurant-se a nous lligams.
Dins de cada començament hi ha un encís
que ens protegeix i ens ajuda a viure.

Hem de travessar riallers un espai rere l'altre,
sense que cap ens atrapi com una pàtria,
l'esperit del món no ens vol estrènyer ni encadenar,
vol que ens eixamplem esglaó rere esglaó.
Tan bon punt ens sentim a gust en un cercle
i hi vivim confiats, apareix l'esllanguiment,
només qui està disposat a llevar àncores i navegar
podrà evitar la paràlisi de la rutina.
Potser l'hora de la mort també ens posi davant nous espais,
la crida de la vida mai no s'acabarà per a nosaltres...

Som-hi doncs, cor meu, acomiada't i guareix-te!

El que més li agrada és el final: Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

L'any 1924 Hesse (amb 47 anys, el mateixos que ara té ell) va deixar la seva segona esposa i va llogar un apartament a Basilea. A partir d'aleshores va augmentar el seu aïllament i la incapacitat psicològica de relacionar-se amb el món exterior, per la qual cosa va patir episodis de gran desesperació en els quals tenia pensaments de suïcidi. L'obra que relata millor això és El llop estepari (1927).

El cor (Herz) és el subjecte del poema i, de ben segur, són versos autobiogràfics. La vida està feta d'etapes, les coses no duren sempre, no deixem que res ni ningú ens retingui, hem de defugir els costums, estiguem preparats per a emprendre noves singladures, tornar a començar és encisador...

Llegeix tota la sèrie T

T-86

Des que fa un mes va estrenar l'estufa catalítica ha exhaurit tres bombones (45,30 euros). El termòmetre exterior assenyala 5 graus sota zero, però el menjador està calent com un torró.

La boira ha escampat pels volts del migdia. Després ha estat bufant un vent del nord bastant empipador.

Té clar que el proper hivern no el passarà aquí. Encara no sap on anirà, segurament prop del mar, per a  gaudir d'un clima més agradable.

Arrelar-se i volar són coses incompatibles? No som ni arbres ni ocells, sinó persones humanes que, de vegades, ens enlairem i, de vegades, necessitem un cert caliu, una Ítaca on poder retornar. La veritable llar no és un territori ni un paisatge ni una casa, sinó l'espai interior on ens sentim arrecerats de les inclemències del món. Cap niu no ha d'impedir el vol de l'Home Ocell. La veritable llar viatja sempre amb tu.

Llegeix tota la sèrie T

T-85

Fa uns dies que està molt poètic. Sembla que Terradets li està tornant l'ànima que va perdre. Ja són set mesos de vida eremítica en aquesta cabanya de fusta davant el llac. Igual que el cuc dins el capoll va deixant de ser cuc per a esdevenir papallona, ell avança lentament pel camí de l'heroi. Quina és la seva heroïcitat? Haver estat capaç de trencar el cercle viciós de la vida convencional, sortir-se per la tangent, aventurar-se, explorar, reinventar-se cada dia... Com la serp que deixa enrere l'antiga pell perquè necessita créixer. I és que no podem romandre fent sempre les mateixes coses, reincidint en els mateixos hàbits, donant tombs com hàmsters dins la roda repetitiva, engabiats per una societat que ens esclavitza amb els seus paràmetres gallinacis. Ho anomenen "seguretat" quan, de fet, no és res més que inèrcia, comoditat, covardia, mandra i decadència. Cal superar la por, jugar-se-la, fer el salt, llençar-se al buit... Cal creure que una altra vida és possible i que és possible la felicitat. Cal creure per a crear. Cal forçar la metamorfosi si no volem continuar sent larves que s'arrosseguen per terra lamentant la seva miserable sort. Si pots volar, què coi fots caminant? Tanmateix les ales de la llibertat tenen un preu molt alt: has d'estar disposat a perdre tot allò que els altres valoren, a risc de convertir-te en un outsider, un llop estepari, un Vogelfrei. Aquest és l'esperit suprem. La resta, avorriment i vomitiva mediocritat. 

Llegeix tota la sèrie T

T-84

La boira s'esvaeix a mig matí deixant enrere el malson del gebre.
L'aigua del llac, quiescent, emmiralla el blau embromallat del cel.
Els ulls se me'n van al lluny, cercant la nívia silueta de les muntanyes.
Que n'és d'asprós aquest gener, que despulla les branques dels roures.
Que n'és de rude l'hivern, que glaça les arrels dels somnis.
La boira s'esvaeix. Torno a veure Cellers, l'Hostal del Llac i Guàrdia.
Quan s'esvairà la boira del meu cor, granític i inclement?
Quan em deixaré estimar sense por a les cadenes?
Que n'és de frugal la vida de l'eremita. 
Un raig de sol,
un tros de pa,
aigua de la font,
una mica de llenya,
l'indispensable oblit
i el cant de la mallerenga. 

Llegeix tota la sèrie T

videopoemes

T-83

El sol és l'element més preuat de l'hivern. Com que la terrassa continua glaçada, ha agafat la gandula i l'ha situat al carrer de davant de casa per a poder absorbir una mica de llum i calor mentre llegeix. És l'únic habitant de la urbanització (quatre cases mal comptades) i per aquí no hi passa ni déu. Sota les branques pelades dels roures, com fan el rèptils, ha estat una estona escalfant-se. La lluna plena d'ahir ha sigut prou fecunda. Aquesta tarda torna a fer classes d'anglès. Li preguntarà al teacher si el poema que va perpetrar és correcte o no. A poc a poc, perd la por a expressar-se en la llengua de Shakespeare. Potser algun dia escriurà tots els posts bilingües. Els vespres s'allarguen. A quarts de set encara s'hi veu. El llac és un amic que, com ell, estima el silenci.  

Llegeix tota la sèrie T

T-82

 

I've made my way from nowhere to here 

The river always flows fresh 

The mind's just a waste 

of my most ridiculous dreams 

You're not the same you think 

I'm not the same you imagine 

I've made my way from you to me 

The river always flows clear 

He fet el meu camí des d'enlloc fins aquí

El riu sempre flueix fresc

La ment és només una deixalla

dels meus somnis més ridículs

No ets el mateix que penses

No sóc el mateix que imagines

He fet el meu camí des de tu fins a mi

El riu sempre flueix transparent 

Llegeix tota la sèrie T

SIN DETERMINAR

BOE

El responsable: 

"El Director de la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo, Francisco Moza Zapatero."

L'Oracle tenia raó
(9-3-2009)

T-81

Tot es mou, el moviment és necessari, viure és moure's. Anar cap aquí i anar cap allà. ¿No t'adones que, al capdavall, estàs fugint? Somies viatges per a escapar-te, per a no haver de plantejar-te les veritables raons del teu neguit. ¿No t'adones que tot el que fas és un pur atabalament que no et condueix enlloc, perquè no hi ha cap lloc on anar? Mentre no et trobis a tu mateix i siguis capaç de fer encaixar totes les peces de la teva persona, ja pots donar la volta al món mil vegades, que no et servirà de res. Fins que no descobreixis que tots els llocs estan dins teu, que la teva pau interior és el centre de l'univers, estaràs més perdut que una baldufa sense cordill. Ubi bene, ibi patria, la pàtria és on et trobes bé. ¿No t'adones que potser ja estàs en el lloc perfecte? ¿Què més busques encara? 

Ell em va mirar fixament als ulls i va dir només una paraula: Coneixement.  

Llegeix tota la sèrie T

T-80

No hi ha pressa per a res. Bonança els primers dies de l'any. La boira s'ha esquitllat i, en el cel ras, llueix un sol magnànim que omple el futur de bons presagis. No hi ha pressa per a res. El que fem o deixem de fer és pura gesticulació. El que hagi de venir vindrà. Cal obrir les finestres de bat a bat perquè, malgrat el fred, el cor s'ompli d'aire nou. Contemplar els cims nevats. Passejar pel bosc. Ser humil i ambiciós al mateix temps. Somiar. No hi ha pressa per a res. Tot arribarà. El fruit del treball, el fruit de l'amor, el fruit del dolor, el fruit de la soledat. Som aquí per a lluitar. Som aquí per a fruitar. Dormen les serps i els muricecs. L'entreson dels peixos sota les aigües del llac. Ell remena un joc de cartes plenes de possibilitats. Poder fer-ho tot, poder estar a tot arreu, poder romandre. No hi ha pressa per a res. L'hivern és l'estació més flegmàtica.

Llegeix tota la sèrie T

T-79

L'últim dia de l'any. A les sis del vespre encara s'hi veu. Les toves de la terrassa estan completament blanques, glaçades, perquè no hi toca el sol. Ell reflexiona amb calma. Des de mitjans de juny el llac de Terradets ha sigut el seu mirall habitual. L'estiu deliciós, la tardor entranyable, la duresa de l'hivern, el somni primaveral. Què ens portarà el 2012? Té bones vibracions. Quins propòsits? (fa anys que no fuma, ha après molt anglès). Salut, no deure res a ningú, viure amb poca cosa, viatjar, escriure, enriquir-se amb noves experiències. Com deia fa justament un any: El món és petit amb les ales esteses. Demà farà 8 anys que blogueja. Una eternitat. Els millors desitjos per als que passeu per aquí a tafanejar. Bona entrada d'any. 

Llegeix tota la sèrie T

T-78

Ser súbdit d'un estat que té com a icones mediàtiques la Belén Esteban i el Kiko Rivera, un estat que manté una monarquia parasitària que ens costa 60 milions d'euros anuals, et fan venir ganes d'exiliar-te. No és el glamour que desprenen l'ex del torero i el fill de la tonadillera, ni el tuf de romanalla medieval i antidemocràtica que envolta la prosàpia borbònica, sinó el denominador comú que caracteritza aquesta reconsagrada pell de brau; terra de picaresca, mística, inquisitorial. Si no fem res, en som còmplices. Ens hauríem d'avergonyir de pertànyer a un estat tan cutre i cazurro. Espanya no mereix ser salvada, i menys amb els calés dels catalans. Esperem que no la rescatin i se'n vagi a fer punyetes aviat. Una bona manera d'exiliar-se seria la independència política de Catalunya, però per tal d'aconseguir-la caldria posar d'acord moltes persones. Complicat. L'única independència plausible és la individual. Agafar el portant. Hi ha exilis interiors i exilis exteriors. Ell és partidari dels dos alhora. No n'hi ha prou amb ficar terra o aigua pel mig, sinó que cal desvincular-se íntimament d'allò que ens reté i no ens deixa avançar. 

Llegeix tota la sèrie T

T-77

Els canelons de sa mare l'ajuden a enfilar la recta final de l'any. Ha tornat a comprovar que els dinars familiars són força depriments. Massa menjar, massa alcohol, massa comèdia. Aquestes agrupacions de persones anomenades famílies, tot i tenir un origen natural, acaben resultant d'allò més artificials, sobretot a mesura que s'hi afegeixen membres forans. La seva, cada cop més nombrosa, no és cap excepció. A l'aplec d'ahir només hi faltaven una germana que viu a Ginebra i un nebot que està estudiant a Sant Francisco. Últimament estan molt internacionals. Hom suposa que la vida hauria de ser un camí de progressiva emancipació, però la família acostuma a frenar aquesta quimera. Les dependències interpersonals es van multiplicant fins a l'extrem de convertir-se en una xarxa que t'atrapa cada vegada més. Hom suposa que caldria allunyar-se de la tribu, trencar els lligams amb el clan, lluitar per l'autosuficiència, ser tu mateix. El ramat se'n malfia, d'aquells que defugen el gregarisme. La independència individual és vista com un atemptat contra el grup. Ell ja fa temps que va tirar pel dret en aquest sentit. Sap que, en el fons, no és res més que una simple baula entre sa mare i sa filla. La resta no compta gaire. Els canelons, com sempre, boníssims.

Llegeix tota la sèrie T

T-76

La boira no s'ha aixecat en tot el dia. El termòmetre tampoc. Amb prou feines ha arribat als 2 graus sobre zero. La gent caminava encongida pels carrers de Tremp. La majoria de converses coincidien: "Hòstia, quin fred que fot!", "No sembla que demà passat sigui Nadal", "Avui és el dia de la salut, ja que no ens ha tocat la loteria". A ell no li agrada el fred ni el Nadal. Si pogués estaria prenent el sol a qualsevol platja de l'hemisferi sud. La salut, en canvi, bé. Ha recollit els resultats de les anàlisis que es va fer la setmana passada i està molt content perquè, en quatre mesos, ha aconseguit reduir a la meitat el nivell de triglicèrids i ha augmentat el colesterol HDL (el bo). I sense medicació. Com s'ho ha fet? Vivint a l'entorn on viu, rebaixant uns quilos de pes, exercici i, sobretot, dieta, en especial dues culleradetes de lecitina de soia i un Danacol cada dia. Funcionen! Per tant, s'han produït canvis metabòlics importants d'ençà que viu a Terradets. Com que és hipocondríac de mena, aquesta notícia l'ha posat de bon humor. La bombona de butà ja fa 10 dies que dura. Demà comencen els àpats familiars. Caldrà armar-se de paciència. Intueix que el 2012 serà un bon any... 

Llegeix tota la sèrie T

T-75

Passes glaçades de desembre, riu amunt, cap a la gola del llop que dorm sota les pedres. Passes glaçades, esquerpes oliveres que, gasives, s'empassen el propi fruit. Li fan mal tots els tendrums. Quina basarda els roures pelats i les nits sense lluna. Quina basarda la neu altívola que s'acosta a pas de bou. Mallerengues i pit-roigs li recorden que encara hi ha vida. Passes glaçades de desembre, bosc endins, on els senglars es fonen amb la boira, amiga del silenci, senyera del destí. 

Llegeix tota la sèrie T

ciberpoesia

T-74

La nit passada va gebrar i aquesta ha glaçat. La mànega del jardí està completament gelada i les faves, que eren les plantes de l'hort que més s'havien fet, han aparegut collvinclades. La neu és cada vegada més a prop. Tenim l'hivern aquí. A partir d'ara haurà de deixar una aixeta oberta a totes hores si no vol trobar-se les canonades amb el seu contingut en estat sòlid. Les mallerengues i els pit-roigs voletegen per la terrasa. Els posa llavors de lli i molles de pa sobre la lleixa. No duren gaire. Està molt satisfet amb l'estufa de butà. Ha enganxat Tesamoll® a la finestra de la cuina i a la del dormitori.

Ahir va estar-se tot el dia fent i refent l'obra que es porta entre mans. Em penso que, per fi, ha encertat amb l'estructura. Com sempre, la qüestió més envitricollada és discernir el que és ficció i el que és realitat. Aquest és un debat que a ell no li fa perdre la son. A més, arriba un moment que ni ell mateix és capaç de distingir una cosa de l'altra. Per a curar-se en salut, ha afegit a la darrera pàgina el següent avís: "Aquesta és una obra de ficció. Qualsevol semblança dels personatges, dels llocs i dels fets amb la realitat és pura coincidència". Els escriptors són com els alambins, destil·len les experiències, les purifiquen, les subtilitzen, les tornen volàtils i, finalment, les condensen en forma de text. Els bons textos, com els bons destil·lats, embriaguen sense emborratxar.

Llegeix tota la sèrie T

T-73

Que governen els bancs és una evidència tan aclaparadora que, a hores d'ara, ni un nen de cinc anys gosaria discutir-ho. Els polítics són empleats dels banquers, titelles que gesticulen fent veure que decideixen alguna cosa. Com sempre, els ciutadans (cada dia amb menys pa i més circ) som els que hem d'acabar pagant els plats trencats. Com hem arribat fins aquí? A través de l'endeutament generalitzat. El deute és la forma que tenen d'esclavitzar-nos de per vida. Així l'oligarquia financera segueix engreixant-se muyint-nos fins a l'extenuació. El que anomenen "tecnòcrates" no són res més que buròcrates al servei de la dictadura financera mundial. On està la sobirania del poble? Per què s'han de rescatar unes entitats privades que han estat mal gestionades? Per què quatre "tecnòcrates" han de decidir el nostre futur? El model a seguir per a sortir d'aquest atzucac és Islàndia.

Els que tenen estalvis al banc estan, lògicament, molt preocupats. Ell, en canvi, s'entreté mirant la lletra amb la qual comença el codi dels pocs bitllets d'euro que passen per les seves mans. Si davant dels números hi ha X, U, P, N i Z rai. El problema són els que porten V, Y, T, M i S. Resulta inquietant pensar que, com sostenen alguns, aviat aquestes lletres faran canviar el valor real dels bitllets.

Les darreres eleccions no va votar. Les properes tampoc ho farà. Sempre li ha fet fàstic entrar als bancs perquè fan més pudor que les peixateries. És el que té la corrupció, que al final tot fa olor de podrit.

Mentrestant somia dues coses: prescindir dels diners i viatjar a Islàndia...  

Llegeix tota la sèrie T

T-72

El vent escampa les fulles seques dels roures esbandint cada cop més la limpidesa dels estels. 

Arrepapat al sofà d'orelles llegeix la pàgina 327, la darrera de la novel·la. La narració conjuga un llenguatge arcaic (sovint macarrònic) amb una trama força divertida. Ventura Mir és un misantrop, ara en diríem un sociòpata. Segons ell, la resta de la humanitat és purrialla pestilent. N'està tan decebut que per això se n'allunya. És el que té ser llarg de gambals. No cal que els altres t'entenguin, n'hi ha prou amb què et respectin. 

Aquest matí ha tornat al bosc i, en una hora i mitja, sense escarrassar-se gaire, ha plegat un parell de quilos de rovellons i un de fredolics. Els més petits han acabat en uns pots de vidre adobats amb vinagreta, all, llorer, romaní, orenga i pebre. 

Llegeix tota la sèrie T

T-71

Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:

No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?

Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

Llegeix tota la sèrie T

T-70

Avui ha estrenat una estufa catalítica de butano Orbegozo H41. Com ja havia previst, el menjador de 30 metres quadrats, sense portes i amb un gran finestral, requereix una altra font de calor a més del foc a terra. El butano surt prou barat en comparació a l'electricitat. La càrrega d'una bombona costa 15,10 euros. Veurem quants dies dura. Amb aquesta mena d'estufes s'escalfaven les nostres àvies i les nostres mares. A la distribuïdora Repsol li han dit que, amb la crisi, està augmentant el consum de butano. La gent torna a les coses d'abans. L'ha engegat i, en pocs minuts, la temperatura ha assolit els 20 graus.

El teacher d'anglès li ha preguntat si encara hi ha rovellons. Ell ha respost que no ho sap. L'última vegada que va entrar al bosc va ser divendres passat. De fet, va faltar a classe perquè n'estava plegant. És probable que encara en quedin, tot i que les temperatures són cada cop més baixes. Fredolics segur que sí.

Ahir va renovar el contracte de lloguer. En principi, si no passa res, el 2012 continuarà a Terradets.

Llegeix tota la sèrie T

T-69

Aquest matí la boira era tan espessa que ha agafat el cotxe i s'ha enfilat carretera de Llimiana amunt buscant el sol amb ànsia. Ha hagut de fer 5 km de corbes per a deixar enrere el mar de boira. Abans d'arribar a Llimiana s'ha desviat cap a la dreta per la carretera que mena a l'Hostal Roig. Passats Sant Cristòfol i Sant Martí, s'ha aturat al poble de Mata-solana, situat a la capçalera del barranc de Barcedana, a 1.000 metres d'altitud. Li ha cridat l'atenció un cartell de fusta escrit a mà el qual indicava que aquell llogaret només tenia 6 habitants. També s'ha fixat en unes plaques solars i en una sèrie de pedres escampades per terra que estaven pintades amb colors vius.

La petita capella feia pena de veure. El sostre tenia una escletxa enorme i estava completament descurada. Damunt l'altar hi havia tres imatges: Sant Roc, Sant Antoni Abad i Sant Sebastià. El primer vestia els hàbits de pelegrí amb petxines sobre la capa; com de costum, mostrava una ferida a la cama esquerra i als seus peus hi tenia un gos. El segon sant anava acompanyat d'un porquet i lluïa una Tau al bell mig del pit. El tercer tenia el cos ple de ferides, però no hi havia cap fletxa per enlloc. En el minúscul cementiri del costat l'han sorprès els ossets de peluix sobre les tombes...


Mentre observava tot això ha aparegut una gossa que bordava amenaçadora. No s'ha posat nerviós. Li ha parlat amb dolçor i la bèstia ha fet mutis. Al darrere venia l'amo, el Juan, que fa disset anys que viu aquí. Abans havia estat fotògraf d'El Periódico de Catalunya. Ell i el Lluís van trobar aquest poble quan estava gairebé en ruïnes i l'han anat rehabilitant a poc a poc. El Juan li ha ensenyat casa seva, plena de fotografies, i li ha presentat tres habitants més: L'Andy, la Paloma (companya de l'Andy) i un capità de vaixell anomenat Berto. L'Andy va néixer a Bristol, va treballar molts anys a Basilea, gaudeix d'una pensió suïssa i, a banda de saber molta física, és un consumat tarotista, encara que ell, amb el seu defectuós castellà, s'estima més dir que és albañil y fontanero. És el responsable de les pedres pintades que guarneixen el poble i del divertit cementiri. Un personatge molt peculiar amb el qual ha estat enraonant una bona estona. La Paloma li ha ofert un cafè i també ha participat a la conversa. La parella té llogada una de les cases del Juan, igual que el Berto.


Ja coneixia quatre persones del poble. Com que estava interessat en la Casa Tarré, que es troba just al davant de la capella, el propietari de la qual és en Lluís, l'ha telefonat. Viu a Pessonada i han quedat que estaria allà dintre d'una hora. Mentrestant ha conegut el cinquè habitant del poble, el Javi, un noi de Barcelona que està arreglant la casa d'un amic seu que es diu Rafa. Quan el Lluís ha arribat li ha ensenyat la Casa Tarré i també la Casa Enrico, a més del mirador, que era l'antiga quadra i que ara disposa d'unes grans vidrieres que miren al sud. Si alguna cosa té aquesta aldea és sol, fins i tot al seu nom: Mata-solana. Aquí no ha arribat encara l'electricitat, per això ha calgut instal·lar plaques amb acumuladors d'energia solar i disposar de grups electrògens dièsel per si de cas. Sis persones perdudes al mig del no-res, entre Vilanova de Meià i Tremp, que es troba a mitja hora de cotxe.

Llegeix tota la sèrie T

T-68

Pleniluni. Foc encès. La impressora vomita folis plens de paraules. La gent compra loteria i ell es presenta a premis literaris. Si fa no fa, es tracta de gestionar les il·lusions. L'únic escriptor fracassat és el que deixa d'escriure. Avui engegarà la tele i mirarà el partit de futbol. Un Madrid-Barça sempre resulta morbós. Les llums grogues de l'Hostal del Llac són com un far enmig de la tenebra. Només quan la boira les esborra se sent perdut de veritat. La sensació de pèrdua també la sent en la pregonesa del bosc. Sap que, abans o després, retrobarà el camí, però mentre dura l'esgarriament un pessigolleig indescriptible li rosega les entranyes. Sentir-se perdut és una experiència límit que restitueix la confiança en la brúixola interior. Els que volen trobar-se a si mateixos no saben a què s'exposen. A més, només pots trobar-te si prèviament t'has perdut. El que cal, doncs, és perdre's una vegada i una altra, si pot ser una estona cada dia. Com més perdut estiguis, més a prop estaràs de la teva veritable essència. Som allò que no som. Ens apuntalen les ombres. No hi ha música sense silencis ni llum sense foscors. Pleniluni.

Llegeix tota la sèrie T

T-67

Matí al bosc cercant rovellons. La combinació d'humitat i fred ha resultat fatídica per a les seves mans les quals han acabat completament engelabrides. Encara que sembli mentida, segueixen sortint bolets sota els boixos, però no compensa patir tant per a omplir mitja cistella. Enguany n'ha menjat i n'ha regalat a balquena, compartint el seu secret amb algunes persones properes que també han gaudit plegant-ne. Avui dóna per enllestida la temporada boletaire.

Mentre s'escalden els espinacs que soparà, obre l'arxiu on té guardada la novel·la que va començar a escriure aquest estiu. Canvia tots els noms dels personatges i dels pobles que hi apareixen. Sospesa la possibilitat de donar un gir inesperat a l'argument. No hi ha cap pressa. Té tot l'hivern per endavant. Sens dubte es tracta d'una obra de cocció lenta, res a veure amb les obres que havia perpetrat anteriorment.

Ella està passant una mala època. Intenta recolzar-la, animar-la, sostenir-la enmig de la tempesta. És forta i se'n sortirà. La proximitat física ha servit per afermar la seva relació. Saben que es tenen l'un a l'altre.

Llegeix tota la sèrie T

T-66

Mai no ha tingut una seguretat del 100% a l'hora de prendre les decisions que ha pres a la vida algunes de les quals han resultat d'allò més transcendentals. No és que sigui un cagadubtes, sinó que acostuma a cavil·lar massa, sempre escalfant-se el cap fins que li surt fum per les orelles. No debades va ser professor de filosofia durant vint anys. Ara el tenalla el dubte sobre la renovació del contracte de lloguer. La setmana vinent l'hauria de signar. La mestressa li ha apujat el preu i ell, després de sis mesos, no acaba de veure clar si val la pena pagar més per continuar l'aventura de Terradets. Una cosa sí, que està ben clara: aquesta casa és ideal per a l'estiu (diguem que d'abril a octubre), però no és gaire recomanable per als mesos freds en els quals no hi toca el sol ni per mal de morir. La boira és un altre handicap, i el sistema de calefacció amb llenya no l'acaba de convèncer. Una casa vella i força imperfecta. Va estar a punt de llogar-ne una davant el mar, tanmateix "el destí" el va empènyer cap a la muntanya. En teoria, aquesta nova ubicació havia de convertir-se en una font d'inspiració literària. El balanç en aquest sentit és una novel·la que es va aturar en assolir les 88 pàgines i ara dorm al calaix, 66 textos ciberdietarístics i un poemari que invoca el silenci. L'hivern s'atansa. Ell sap que les primaveres sempre són esclatadores des del punt de vista creatiu. Somia el dia en què el sol torni a bleir les toves de la terrassa.

Llegeix tota la sèrie T

T-65

Hi ha moments en els quals es posa nostàlgic. Recorda aquells anys de vedetisme intel·lectual on vivia a l'aparador com un peix dins la peixera. Internet era el Far West que calia conquistar. Fins i tot va posar nom a les noves terres tot compartint empreses dignes dels millors pioneers. Després van passar coses que van afectar les estructures fonamentals de la seva existència. Va viatjar molt lluny i, aprofundint en si mateix, es va retirar del brogit mundà per a emprendre un camí més recol·lecte. Ara, quan es connecta a la xarxa, ho fa amb displicència. El joc ja no l'engresca, malgrat que hi hagi més joguines que mai. El món virtual és talment el món de les idees platònic. Quanta energia malbaratada, quanta vacuïtat. Esnobisme i entertainment. No ha deixat d'escriure el seu dietari digital, però les lletres que destil·la provenen de la realitat immediata que viu cada dia i que pot tocar amb les seves mans. La resta (TV, notícies, política, economia, esports i altres cortines de fum impregnades de publicitat) no l'interessen gens ni mica. O sigui, que s'ha tornat completament idiota. O no. ¿I si els idiotes fossin els altres?

Llegeix tota la sèrie T

T-64

Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina. Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva edat creia en el déu opusià i n'era conseqüent. Ara només creu en el déu que fa créixer els bolets i fa volar el pit-roig. La resta és pura impostura.

Llegeix tota la sèrie T

T-63

Un quilet de rovellons i quilo i mig de fredolics. Aquesta ha estat la collita d'aquest matí. Em penso que deixarà el bosc uns quants dies perquè ja n'està una mica tip. Potser a mitjans de la setmana vinent hi tornarà a pujar per a veure què hi troba.

Per fi s'ha afaitat. Automàticament s'ha rejovenit deu anys.

Enyora el mar. Aviat el reveurà. Fa gairebé mig any que es va instal·lar en aquesta casa situada a la cara nord del Montsec de Rúbies. Queden els mesos més durs per endavant. També enyora el sol. És una casa ideal per a l'estiu. Ara boira, humida obaga. L'hort està aturat.

Tots aquests dies ha tingut un company al bosc, un pit-roig que el seguia allà on anava. Ell es pregunta si no seria el pit-roig que es va colar dins de casa. L'ocellet es devia preguntar què coi hi feia, arrossegant-se pel bosc, remenant boixos i aixecant molsa amb una navalla a la mà. Per cert, que ahir va pedre la seva estimada navalla d'Albacete (comprada a Albacete fa molts anys). Avui el bosc li ha retornat una altra navalla, no pas la seva, sinó una de molt maca que algun altre boletaire havia perdut. El bosc t'ho pren i el bosc t'ho dóna.

Llegeix tota la sèrie T

T-62

Aperitiu: xolís, tupí, allioli de codony, pa torrat sucat amb all i tomata. Plat fort: escudella amb pilota. Espectacular! Vi i oli de collita pròpia (tenen 1.200 oliveres). Postres: codonyat amb formatge i un porronet de vi de nous. Tot a Casa Roca de Sant Martí de Barcedana. La Mònica ens ha tractat molt bé. Un dinar potent per a quatre boletaires afamats que han plegat rovellons per donar i per vendre.

Els altres se'n tornen cap a la capital mentre ell es queda sol, encén el foc a terra i s'endormisca al sofà. Enguany avorrirà els bolets. Demà dissabte. Els caps de setmana són fatídics perquè arriben els forans i ho foten malbé tot. No trobaran gaire res. Ha fet molta feina entre setmana. Els rovellons estan cada cop més amagats. La setmana vinent només hi haurà fredolics. S'ha encarregat de tapar ben tapades les rovelloneres. Ha plantat mares de rovellons (clapes de terra amb miceli) al seu bosc privat. La tardor vinent veurem què passa.

Abans d'anar a dormir omple un parell de pots amb rovellons confitats. La llàstima del rovelló és que no permet la congelació o la dessecació com altres bolets. Per a conservar-lo l'has de bullir o confitar. Un altre dia ben aprofitat.

Fa una setmana que no s'afaita.

Llegeix tota la sèrie T

T-61

L'obsessió pels bolets l'ha portat a descobrir un bosc secret on no arriben els altres boletaires. N'ha baixat cistelles plenes. Cada cistella són 6 kg. Sobretot rovellons (pinetells i esclata-sangs) i fredolics. N'ha menjat tota la família. Queden pocs dies per a plegar-ne. De nit la temperatura s'acosta als zero graus. El bosc és generós. S'embosca cada matí seguint la petja dels senglars. Xops els peus i els camals, torna a casa satisfet amb la collita. Una dutxa ben calenta, una sopa ídem i, a continuació, un merescut descans. Dies vindran per a recloure's davant el foc, per al repòs, la meditació i l'escriptura. Importa viure, entusiasmar-se. Escriure és ressaca, ombra, la bava del caragol...

Llegeix tota la sèrie T

T-60

Ja havia dormit prou. No li agrada romandre al llit quan s'ha desvetllat. Es va preparar un te i va engegar el portàtil. Encara era fosc. A través del finestral del menjador va poder admirar el màgic moment en el qual s'esclareix el dia. El termòmetre exterior marcava set graus. Una mallerenga voltava per la terrassa. Va trobar a faltar el cant del gall. Ni llac ni muntanyes. La boira ho omplia tot de misteri. L'ombrívola silueta dels arbres es deixatava com una aquarel·la enmig de la indefinició general. Va pensar que podia fer un poema. ¿Quan va ser, que va escriure l'últim? La idea no va prosperar. N'ha fet tants, de versos, que sovint es pregunta si paga la pena reincidir en aquesta dèria. Volent anomenar-la, les paraules neguen la realitat, la suplanten. Els mots ens allunyen de la immediatesa del tacte, del gust, del perfum, del so, de la imatge... És com si el llenguatge s'interposés entre nosaltres i el món, creant una barrera, una muralla, una mena d'autisme o aïllament. Tot això pensava al rompent de l'alba. I va decidir que aquell matí tornaria a enfilar-se muntanya amunt a la caça de més bolets.

Llegeix tota la sèrie T

T-59

La seva filla li ha enviat un fragment de la pel·lícula The Dark Knight, basada en el superheroi Batman. Diu que quan el va llegir li va recordar a ell. Vet aquí:

Don't talk like you're one of them! You're not... even if you'd like to be. To them you're just a freak, like me. They need you right now, but when they don't, they'll cast you out. Like a leper. See, their morals, their "code"... it's a bad joke, dropped at the first sign of trouble. They're only as good as the world allows them to be. I'll show you. When the chips are down, these uh, these "civilized people", they'll eat each other. See, I'm not a monster. I'm just ahead of the curve.

El cavaller fosc es desemmascara. Proverbials paraules del muricec humà. Quina casualitat que siguin tan oportunes per als temps decadents que vivim. Ell ha provat de traduir-les. Aquest és el resultat:

No parlis com si fossis un d'ells! No ho ets ni que volguessis. Per a ells només ets una rara avis, igual que jo. Ara et necessiten, però quan no els facis falta t'expulsaran com un leprós. Mira la seva moralitat, el seus “codis”... són una broma dolenta que deixaran estar a la primera de canvi. Només són bons en la mesura que el món els permet de ser-ho. Veuràs com, a l'hora de la veritat, aquests “civilitzats” es menjaran els uns als altres. Mira, el monstre no sóc jo. Jo només vaig un pas endavant.

Mentre el canibalisme creix a les urbs "civilitzades" d'Occident, ell continua assajant la manera de sobreviure fora de la civilització establerta, lluny dels codis obsolets. Rara avis, leprós, boig, freak, poseu-li les etiquetes que us plaguin. Totes li rellisquen.

Llegeix tota la sèrie T

T-58

Com en els anys de la seva infantesa i adolescència a la ciutat de les cigonyes, la boira torna a ser l'embolcall dels dies freds. Amb sort, acostuma a esvair-se pels volts del migdia i, si la sort és absoluta com avui, pot veure amb claredat els cims nevats dels Pirineus.

Aquest matí ha visitat el mercat setmanal de Tremp. Té poques parades (roba, sabates, fruita i verdura, planter). Ocupa la Plaça Catalunya i tot el carrer Lleida. Ha comprat tres parells de mitjons de llana, moniatos, pomes, mandarines, plàtans i bròquil. Ha de menjar una mica més perquè aviat no tindrà sinó la pell i l'os. Ahir es va pesar i, estupefacte, va descobrir que, per primera vegada després de molts anys, havia baixat dels 80 kg. La bàscula assenyalava 79,6. Recorda sense gens de nostàlgia l'època de petit burgès en la qual havia arribat a pesar-ne 100. Alguns cínics ho anomenen "la corba de la felicitat", però us asseguro que, de feliç, ho era ben poc, aleshores. ¿Com pot ser feliç algú la panxa del qual no li permet de veure's la titola o el xut (cony en pallarès)? Els ventrelluts són poc atractius per a les femelles, i viceversa; sense esmentar els estralls per a la salut que la sobreabundància de reserves sebàcies acostuma a provocar.

La Biblioteca Pública Maria Barbal es troba a la mateixa plaça que el mercat. L'altre dia es va posar d'acord amb la directora per tal de fer una donació de llibres. Avui n'ha portat quatre: Darrer poema, L'oracle imminent, Catosfera Ciberdietaris 04-05-06 i La catosfera literària. Són els que tenia a mà. Fa dos anys va fer la donació de cinc volums a la Biblioteca Pública de Lleida. Com que ara resideix al Pallars (tot i que encara no hagi aconseguit empadronar-se a Llimiana) potser els posaran en el fons local.

L'hort segueix el seu curs amb gansoneria. Faves i pèsols han fullat. Fa quatre setmanes que va plantar les llavors. Hi ha instal·lat un plàstic per a protegir-lo de les glaçades. La temperatura nocturna frega els 5 graus.

Llegeix tota la sèrie T