Caminant sobre un mar de boira

Ahir, a l'intercanvi de mails amb Ferran Sáez arran del seu article sobre cassoles i blogs, el filòsof de la Granja d'Escarp va dir que la foto que encapçala aquest blog sembla un quadre de Friedrich...

I és veritat. Concretament, el quadre de Caspar David Friedrich que més s'assembla a la capçalera d'ENTRELLUM és Der Wanderer über dem Nebelmeer (1817). Es tracta de la seva obra més coneguda en la qual hi apareix un elegant cavaller que, del cim estant, contempla un paisatge espectacular. Els penyals emergeixen entre la boira que omple la vall. A l'horitzó, altes muntanyes i un cel clafit de núvols. El cavaller vesteix una levita i fa servir un bastó. Des de la seva privilegiada talaia, sembla absort en la contemplació de la meravellosa panoràmica. El quadre és una visió romàntica de la solitud de l'individu i de la seva insignificança davant la immensitat d'una naturalesa esplèndida i aclaparadora.

En el meu cas, la foto va ser feta per JBH al Coll de Riufred (2.978 metres) tot davallant de la Pica d'Estats el dia 23 de setembre de 2007.

Jo no estic d'esquena, sinó de costat; i no duc levita, sinó un polar que em va deixar mein Bruder Edu. El bastó que porto és el mateix bastó amb el qual mon germà va fer el Camí de Sant Jaume. La capçalera és un retall d'aquesta fotografia.

Malgrat que em declaro antiromàntic, coincideixo amb el paisatge del pintor alemany.

Un altre Friedrich, el meu filòsof de capçalera, se'n va fer un tip, de caminar per les altures alpines. Una de les seves obres més delicioses es titula gairebé com el quadre: Der Wanderer und sein Schatten (El caminant i la seva ombra, 1879).

El Wanderer (blogger) camina (blogueja) sobre un mar de boira parlant amb la seva ombra...

Aquesta és la imatge. Aquest el simbolisme. Caminar sobre la boira. Una certa penombra. Allunyar-se. Passar de llarg. Encimbellar-se. Mirar-s'ho tot a l'entrellum, des de l'altura, amb la distància necessària. Un esperit superior. Wir sind Hyperboreer, - wir wissen gut genug, wie abseits wir leben.

Postmoderns

Interessant article de Ferran Sáez a la pàgina 24 de l'Avui: I les cassoles?. No fa gaire vaig parlar del mite de la societat civil. Al penúltim paràgraf, ell parla d'aquella entelèquia anomenada societat civil. La "hipòtesi" final de l'article és aquesta:

Potser és que la gent que fa tres o quatre anys picava cassoles ara té un blog a Internet, i expressa allí les seves inquietuds. No hem d’oblidar que, segons diuen, Catalunya ha esdevingut el país amb més blogs polítics del món. Si t’has quedat tranquil després de pontificar pels plecs més recòndits del ciberespai, si ja t’has desfogat, per què perdre el temps amb una rudimentària cassola? No la descartin, aquesta hipòtesi: potser és que les forces se’ns escolen per l’aigüera virtual del mòdem. Que postmodern que queda, tot això!

No és la primera vegada que el Sr. Sáez esmenta el blogs. Fa dos anys i mig va escriure un altre article que va inspirar un post de Tros de Quòniam:

15.6.05 PARLA DELS BLOGS ENCARA QUE SIGUI MALAMENT

Blogs, Blogs, Blogs… Ara toca parlar de blogs. Si no saps de què parlar a la teva columneta del diari, doncs vinga, parla de blogs i ja fas. I així ha fet Ferran Sáez avui a l'Avui. Pàgina 38. Al final, el filòsof de la Granja d’Escarp amolla:

Els anomenats bloggers tenen ganes d’escriure, d’explicar coses, i a mi em sembla molt bé. De fet, sóc addicte a uns quants blogs, com ara l’excel·lent Fum i Estalzí o un dels cims del surrealisme, el blog del Wuniatu, perpetrat pel meu bon amic Antoni Albalat. M’agraden perquè són un producte genuí, diferent, que no puc trobar enlloc més. És així de senzill. En canvi, surto corrents quan ensopego amb: a) les peroracions de caràcter poeticocòsmic (vulgarment conegudes com palles mentals); b) els literats sense editor i els periodistes sense diari; c) els blogs que només parlen de blogs (que també parlen de blogs). Ep: no els critico. Com deia la meva àvia, és millor que facin això que no que es droguin pels puestos.

I articlet acabat. Com un senyor. Fixeu-vos que només cita dos blogs d’amics seus. El de l’Albalat no s’actualitza des del 19 de febrer. L’altre, Fum i Estalzí, ja té posat l’enllaç a l’article, a la dreta, secció «articles de guàrdia». Quina rapidesa !

Em fa l’efecte que Ferran Sáez cau de quatre grapes en la mateixa visió en la qual va caure Monzó i alguns dels escriptors presents a la Trobada de Sant Cugat: considerar el blogs com un fenomen més aviat adolescent al qual s’apunten grafòmans afeccionats... Hi ha un cert to despectiu propi del qui s’ho mira de dalt estant, des de la seva talaia privilegiada de periodista amb diari, literat amb editor, filòsof amb càtedra, politicòleg cum laude…

De totes maneres, benvinguda sigui aquesta xerrameca blogològica… No?

O sigui, que -per al Sr. Sáez- ara els bloggers som uns excassolaires que ens desfoguem pontificant a l'aigüera virtual, i això ens fa molt postmoderns. Bé. I ell què fa? El Sr. Sáez es desfoga pontificant als seus articles de paper la qual cosa el fa molt premodern. Qui compra diaris? Quatre vells premoderns com ell. De la generació blog ningú. Ningú. Com a molt es miren l'edició digital (i sort d'aquesta que el seu article serà llegit). Ja poden canviar tots els directors que vulguin, però els diaris de paper tenen els dies comptats. Si no fos per les subvencions, ja haurien plegat. Els diplodocs com el Sr. Sáez farien bé de postmodernitzar-se i obrir un blog... Això li cou, oi? Perquè els blogs som la seva veritable competència.

--------------------------------

Envio un mail al Sr. Sáez amb l'enllaç a aquest post. Rebo aquesta lacònica resposta:

Només és una hipòtesi, entre altres.
Salutacions,
Ferran

Responc així:

Com a filòsof, hauries de saber que les hipòtesis han de ser verificades o falsades... No pots escriure alegrement segons què quan les teves afirmacions afecten un col·lectiu sencer. A més, reincideixes.

Sobre hipòtesis dubtoses, et recomano aquest vídeo: Sida. El gran Dubte

Ell m'envia un altre mail:

Això de "reincidir" sona una mica fort. D'altra banda, jo només em puc fer responsable d'allò que escric, no de la hipersensibilitat dels qui llegeixen allò que escric. Vaig a mirar el Google que m'envies.

Per cert, la foto que encapçala el teu blog sembla un quadre de Friedrich. M'ha agradat molt.

Salutacions,
Ferran

A Vallromanes estrenem web

La vida dóna molts tombs

Hi ha dies que et planteges (o et fan plantejar) per què escrius, per què segueixes deixant constància blogogràfica de la teva vida, dels teus pensaments, de les teves fílies i de les teves fòbies... Hi ha dies que ni tu mateix acabes d'entendre aquesta necessitat diària de postejar. Podries prescindir-ne? Passaria res? No series el primer bloguer que plega. Què t'empeny a continuar? Aviat farà quatre anys que blogueges. Milers d'anotacions. El riu incessant de les paraules. Quin és l'objectiu final? Per què et fa tanta por el silenci? No t'haurà engolit el teu propi personatge? Vius pendent del proper post. La vida es divideix en dos: allò que és postejable i allò que no ho és. Avui has tornat a pujar al Castell de Sant Miquel. Dins el teu cotxe hi anaven dos alcaldes. Has dinat rovellons. Has acabat de pintar el garatge. A mitjanit estrenem web municipal! Però, a qui poden interessar totes aquestes bajanades? I tanmateix les publiques...

Dutxar-se cada dia és una despesa exorbitant d'aigua

Diguem que no cal fugir gaire lluny.
Sempre pots trobar un altre cau al carrer del costat,
un cau que t'aixoplugui del menyspreu,
un cau petit i brut per a passar la resta d'anys
que et manquen fins al patíbul.
Diguem que no cal lamentar-se tant.
Ella té raó: ets el seu passat.
El pitjor que es pot ser és el passat d'algú.
Sobre el futur m'estimo més no parlar-ne.
Ho trobo de mal gust.

Pintant

Ja fa temps que volia pintar el garatge. Es tracta d'un espai subterrani de 55 m² que encara està igual que el dia que vam comprar la casa, ara fa vuit anys. Vaig demanar pressupost al pintor el qual em va dir que em cobraria 1.200 €. Una pasta. M'ho rumiaré, li vaig dir. Mentre m'ho rumiava vaig visitar la botiga de pintures per esbrinar el preu del material necessari (20 kg. de pintura, 2 litres de dissolvent, un parell de cubetes de plàstic, tres corrons, dues brotxes). Total: 200 €. El rumiament es va acabar de patac.

Aprofitant que gaudia d'aquest pont llarg i no tenia previst de fer cap sortida, m'hi he arromangat. Em passaré quatre dies emulant Barceló, inhalant pintura, embrutant la roba més vella, tacant-me fins a les celles... Ahir vaig buidar el garatge d'andròmines (la meitat han fet cap a la deixalleria), el vaig netejar a fons i vaig tapar amb màstic algunes esquerdes. Avui he donat la primera capa al terra. Demà faré la segona. Diumenge pintaré les parets. Si tot va bé, dilluns tindré el garatge llustrós, millor que nou. Només caldrà afegir-hi unes prestatgeries Ikea. Amb un detall important que cal tenir en compte: al final m'hauré guanyat 1.000 €, que no està gens malament per quatre dies de feina.

L'escriptura del "jo" i els blogs

Escola Catalana núm. 443

El mite de la societat civil

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l'abstencionisme, un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto, passo de política, és a dir, dimiteixo de la meva responsabilitat com a ciutadà. Com que desconfio de la classe política em rento les mans tot deixant la gestió de la cosa pública en mans dels polítics als quals no he votat. Ells seguiran governant mentre jo em quedo a casa mirant la tele o escrivint blogs insignificants. Aquesta dimissió, de facto, esdevé submissió. Desactivant l'activisme civil el poder establert manté les seves prerrogatives. La democràcia pervertida es transforma en una dictadura encoberta. Així és com la partitocràcia plutocràtica (o la plutocràcia partitocràtica, tant se val) governa sense entrebancs. El poble -un altre mite: el demos tampoc no ha existit mai-, passiu i il·lús, està content si pot canviar de cotxe i anar a Port Aventura a celebrar Halloween... La resta se li'n refot. És aquest menfotisme idiota el que ens condemna a un futur cada cop més obscur...

NB: Aquest post ha estat inspirat per aquest altre post

Videoblog Artur Mas

Notícia CiU + Saül Gordillo + Vilaweb

Ha de ser molt dur estar a l'oposició ara que arriba l'hivern i les nits són més llargues

L'alcalde del poble del costat (que governa amb majoria absoluta) ha deixat la dona i s'ha embolicat amb la cap de llista d'una formació que només va treure 100 vots (zero regidors). La valquíria en qüestió duu el cabell tallat à la garçon. Vet aquí com, tot i perdre les eleccions, ara s'ha convertit en la primera dama. Hi ha victòries que són derrotes i viceversa. El que no es guanya a les urnes es pot guanyar al catre. No seré jo qui jutgi ningú. Només exposo els fets. Hi ha fets que es jutgen per si sols.

Al meu poble, en canvi, el cap de l'oposició (que pertany a la mateixa formació que la flamant primera dama del poble veí) es passeja a cavall riera amunt i riera avall talment un xèrif sense estrella i sense rumb.

Discurs de Santiago Espot a la manifestació d'ahir

Manifestació 29-O

Cop de moto cap a Barna. Amb 20 minuts em planto a la Plaça Sant Jaume. Són tres quarts de set, aparco entre el Bocatta i les unitats mòbils de TV3. A mà dreta veig les furgonetes blau marí dels Mossos i, enmig de la plaça, grups de manifestants que escalfen l'ambient amb xiulets. Poca gent. Vilaweb diu que un miler, la Guàrdia Urbana 700 els Mossos 400. A les set en punt la plaça està mig plena (o mig buida, depèn de com es miri, com allò del got). Comença la cridòria, les consignes, etc. Els megàfons atreuen càmeres i periodistes. El més curiós és que hi ha diferents nuclis, tres o quatre en total, d'allò més diversos. Per una banda, la pancarta de Catalunya Acció: CATALONIA THE NEXT STATE IN EUROPA. [Discurs de Santiago Espot + vídeo]. Allí em trobo l'Enric Borràs que em presenta el seu fill el qual ens fa una foto. Em regala una estelada. Un altre nucli és el de les associacions veïnals que arboren pancartes de lletra verda en les quals demanen l'AVE pel litoral. Hi ha caricatures d'alguns polítics. Després arriba un grup de joves de les JERC amb una pancarta negra que resa JA N'HI HA PROU. Aturem la incompetència espanyola. Aquests no paren de cridar "In-de-pen-dèn-cia" i "Espanya és fracàs". Una pancarta de la UPD on es demanen dimissions. Més pancartes casolanes de particulars. Molta premsa. Al centre de l'huracà comença la baralla entre els independentistes i el PPeros. Els primers acusen d'oportunistes als segons. De fet, ambdós estan aquí pel mateix motiu, el que passa és que els del PP ho aprofiten per anar contra ZP mentre que els de l'estelada criden contra Espanya. Deu ser la primera manifestació que uneix els dos extrems, però els dos extrems ara es troben massa a prop i comencen els insults... Un home irromp dins el grup del PP brandant l'estelada. Els guardaespatlles el fan fora de males maneres. Una senyora que parla castellà comença a discutir acaloradament amb un noi. Les ulleres de la senyora acaben per terra mentre els periodistes els encerclen com voltors cercant la carronya informativa. Quina vergonya. Quatre gats que, per a més INRI, s'acaben barallant entre ells. Els sociates deuen fregar-se les mans. Toco el dos aviat o encara em posaré a plorar. A les vuit torno a ser a casa. El telenotícies sociata de TV3 comença dient que tot el problema s'està arreglant. Surt el Nadal Brother fent declaracions. Dediquen dos miserables minuts a la manifestació. Alguns s'alegren del fracàs. Perquè ha estat un fracàs. A mi, en canvi, em fa molta, molta pena. Aquest país no té remei ni té futur. Potser sí, que tenim el que ens mereixem. Aquí us deixo algunes fotos...

Video Vilaweb

PROU! MANIFESTACIÓ: DILLUNS 29 D'OCTUBRE, 19:00 H, PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA

Catalunya no es mereix aquest govern
Partal El Llamp Bandera Negra
MANIFEST
BLOG

Sociata Power

Amb la col·laboració estel·lar dels
BOTIFLERS

Emigrants que van venir a Catalunya perquè cercaven una vida millor i ara es troben que al poble que van deixar viuen millor que ells... Fes-te fotre. Ironies de la vida. I se senten més espanyols que catalans! Catalunya caòtica. Catalunya amontillada. Catalunya montillera.

¡PROU! MANIFESTACIÓ: DILLUNS 29 D'OCTUBRE, 19:00 H, PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA ¡CONTRA LA INOPERÀNCIA! CONVOCATORIA APOLÍTICA

Flandes i Catalunya

Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges. Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia-, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara ens n'hem d'amagar com si fos un oprobi.

¡PROU! MANIFESTACIÓ: DILLUNS 29 D'OCTUBRE, 19:00 H, PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA ¡CONTRA LA INOPERÀNCIA! CONVOCATORIA APOLÍTICA

Convocatòria
Avui

El plaer de la migdiada

Havia mig oblidat el plaer d'allitar-me havent dinat, sense mirar el rellotge i, com les indígenes de Gauguin, deixar-me endur per la mandra del dissabte... Havia mig oblidat que les ressaques volen silenci, delicades passes que no menen enlloc... Em bressola l'absència del teu cos, el sol que omple l'atmosfera de bons presagis, la molsa ufanosa amarada de pluja... Em bressola la tarda acabada de néixer.

Correllengua amb Macià i Folk

Reravera

Mentre aquesta Catalunya montillera ens cau a trossos i els polítics demostren la seva supina inutilitat, de la finestra estant contemplo la tonalitat groguenca que, esmaltada pel sol del migdia, agafen les fulles dels plataners de la riera. La glicina del jardí és una absoluta meravella. Darrer divendres d'octubre. Reravera.

Amb la lluna plena arriba el Correlllengua a Vallromanes. Veurem la pel·lícula "El Coronel Macià" acompanyats per l'Abel Folk, l'actor protagonista. La regidora de Cultura ho fa tan bé que fins i tot l'oposició la felicita! (¿?)

La setmana vinent només tindrà tres dies laborables. El despullament tardorenc de la natura. La nuesa de les branques. Ens arraulim sota la flassada, a la vora del foc, cercant el caliu que ens manca. Hi ha un misteri que s'esmuny per les xemeneies. Hi ha un silenci profund dins el bosc. Camines més a poc a poc. Castanyes i vi bo. Reravera.

Capvespre 8.6.07

Amb motiu de la publicació del seu poemari, el passat 8 de juny vam dedicar un Capvespre a la malaguanyada poetessa alellenca Núria Xicola. Aquest ha estat el programa que hem escollit per a participar en la 23a. edició del Premi Rosalia Rovira (Premis de Comunicació Local de la Diputació de Barcelona 2007). Escolteu-lo:

CAPVESPRE 8.6.07

Et faré la pell

Si teniu nassos de veure sencer aquest video, us felicito, o millor dit: us planyo. Jo no he pogut.

Exili interior

Tal com estan les coses, haurem de plantejar-nos la possibilitat de l'exili. Potser no caldrà fugir físicament; potser n'hi haurà prou amb enretirar-nos i cloure'ns dins la closca com un cargol a l'hivern. El nostre govern no ens defensa perquè no vol perjudicar la reelecció de ZP. Callen com putes venudes al macarró espanyol. La Catalunya caòtica montillera ja no ens pot avergonyir més. Exiliem-nos, doncs. Jo no vull tenir res a veure amb aquest desgavell, amb aquesta gent, amb aquesta època. A partir d'avui, ENTRELLUM serà el dietari d'un exiliat. Ho escriuré ben clar i ben català, amb majúscules, amb negreta i amb vermell: TANT DE BO GUANYI EL PP! Amb el PP governant Espanya, la independència de Catalunya s'accelerarà. Cal que es tibi tot fins a l'extrem perquè peti d'una puta vegada. PP versus FNC (Front Nacional Català: CiU + ERC + tots els que vulguin afegir-s'hi). Aquest és el millor escenari. Mentre això no arribi, deixeu-me encloscat i tranquil al meu exili vallromanenc.

NB: Alguns entrellumaires em comenten que tenen problemes per a visualitzar aquest blog amb l'Explorer. No sé on pot estar el problema ni tampoc sé com solucionar-lo. És una bona excusa perquè us passeu al Firefox.

Catalunya caòtica

Pena. Fem pena. Les rodalies de la perifèria. Els perifèrics de la rodalia. Catalanets mesells, soferts, avesats al maltractament estatalista. Pena. Caos. A la imatge teniu la cara d'Espanya: aquest funcionari gris que l'Imperi Borbònic ens ha enviat per acabar d'anorrear-nos. Que si José Luís o Josep Lluís! Quin gran problema! Pena. Peneta. Fàstic. L'AVE ja fot 15 anys que arriba a La Giralda, i demà passat arribarà a Màlaga i a Valladolid, però aquí CAOS. Caos i pena. I si poden ens enfonsaran la Sagrada Família. Els Nadal Brothers bla bla bla fent veure que ens defensen quan l'únic que defensen és la seva bicoca. La gent calla i s'empassa el que faci falta. Ningú no crida. Ningú no es rebel·la. Som catalans. Gent ferrenya. Perdedors de mena. Que ens enculin sense vaselina. Ja no ens ve d'aquí. Espanya se'n fot i ZP només té por de perdre algun vot de la seva perifèria metropolitana. Les rodalies de la perifèria. Els nous catalans, que deia aquell. Emigrants que van venir a Catalunya perquè cercaven una vida millor i ara es troben que al poble que van deixar viuen millor que ells... Fes-te fotre. Ironies de la vida. I se senten més espanyols que catalans! Catalunya caòtica. Catalunya amontillada. Catalunya montillera.

Més Frankfurt

Pensava que La Cosa havia finit amb congratulacions generalitzades, però no. La ressaca s'allarga. Aquesta tarda he rebut el següent mail...

Hola Toni,

Sóc alumne de 4t de periodisme, ens han demanat que escrivim un petit article a partir de les opinions d'un escriptor en llengua catalana que no hagi estat a la Fira de Frankfurt. He aconseguit el teu contacte a través del teu blog.

Si no t'importa t'envio unes preguntes, l'article és per demà.

------------------------

Hola Franc,

Gràcies per pensar en mi. Aquí tens les meves respostes:

Tinc entès que no ha anat a la Fira, no hi ha estat invitat o no hi ha volgut anar?

No m'hi han convidat. Com diu un amic meu (que fa anys que viu a Frankfurt): Musst du darüber stehn!*

Creu que la cultura catalana ha sortit afavorida o desfavorida després de la Fira?

No sé què és exactament "la cultura catalana", i menys com a subjecte que pugui resultar "afavorit o desafavorit". Els subjectes reals de la cultura (de la catalana i de qualsevol altra) sempre són persones amb noms i cognoms. En aquest cas concret, hi ha hagut una llista de persones amb noms i cognoms que han estat convidades per les autoritats a desplaçar-se a la ciutat de Frankfurt. Els bitllets d'avió, més les factures d'hotels i de restaurants, molt probablement hauran "afavorit" l'experiència particular de cadascuna d'aquestes persones privilegiades.

A la premsa alemanya s'han publicat articles crítics amb l'excessiu nacionalisme exhibit per la comitiva catalana a Frankfurt. Creu que estan justificats?

La majoria de la premsa alemanya depèn dels seus respectius corresponsals que viuen a Madrid, ciutat en la qual es publiquen nombrosos mitjans que exhibeixen desacomplexadament un ranci nacionalisme espanyolista el qual, sens dubte, haurà servit d'inspiració per als articles dels esmentats corresponsals. Que la "comitiva catalana" hagi pecat de catalanitat és com dir que la selecció espanyola de futbol peca d'espanyolitat. On està el problema? Per sort, hi ha vida fora dels mitjans, i a Alemanya hom pot estudiar català a moltes universitats, i conèixer la nostra cultura sense manipulacions, cosa que resulta gairebé impossible a les universitats espanyoles.

Què opina de la decisió de no invitar a escriptors catalans que escriuen en llengua castellana?

Em sembla perfecte que no hagin estat convidats els ciutadans de Catalunya que no escriuen en llengua catalana. La seva opció lingüística els autoexclou de pertànyer a la cultura catalana en la mesura que han decidit formar part de la cultura castellana. El dia que els escriptors que escrivim en català siguem convidats a les fires de cultura espanyola (atès que sembla ser que Catalunya encara forma part de l'estat espanyol), aleshores potser ens plantejarem la possibilitat de convidar els escriptors en castellà a les nostres fires.

A què creu que és degut que hagin tingut més ressó mediàtic les accions i declaracions dels polítics que l'han visitat que la dels propis escriptors, editors, etc.?

Els polítics (tant els que governen com els que opositen) necessiten aparèixer als mitjans perquè es troben en contínua campanya. La manera més efectiva de fer-ho és polititzar-ho tot. La Fira de Frankfurt ha estat una bona plataforma mediàtica per als polítics. Mentre la cultura i la literatura del nostre país depenguin dels polítics de torn i de les seves decisions arbitràries, la cultura i la literatura seguiran sent una carrera funcionarial subvencionada plena de prebendes i amiguismes. Frankfurt ha estat l'apoteosi d'aquesta perversitat: la cultura oficial i institucionalitzada elevada a l'enèsima potència. En aquest sentit, l'excessiva politització de la Fira de Frankfurt ha perjudicat la nostra cultura i la nostra literatura. L'escriptor -qualsevol creador- ha de ser un ésser independent, lliure, solitari...

Lieber lebt' ich schlecht und schlicht

Vogelfrei auf Dächern,

Lieber unter Diebsgezücht,

Eid- und Ehebrechern!

Fluch der Bildung, wenn sie speit!

Fluch dem Tugendbunde!

Auch die reinste Heiligkeit

Trägt nicht Gold im Munde.**

Traduccions: * Has d'estar per damunt ** M'estimo més viure miserable i malament / ocell lliure a les mansardes, / millor malviure entre lladres, / adúlters i traidors! // Maleïda la cultura quan escup! / Maleïda l'assemblea virtuosa! / Ni la santedat més pura / porta a la boca l'or.

Més entrevistes

La tirania de la vulgaritat

Escolto al cotxe l'entrevista que en Bassas fa a Steiner. Interessant. Interessant el seu pessimisme sobre el futur cultural d'Europa (tenim massa història al darrere) i interessant el seu diagnòstic: ens hem venut al capitalisme més abjecte. La vulgaritat de voler ser (només) milionaris. La vulgaritat que tothora i arreu ens assetja temptant-nos amb cants de sirena analfabeta, garrula, vestida de Bershka. La supina vulgaritat de la immensa majoria dels nostres coetanis. Steiner està passat de moda. El vell Plató deia que, dins la jerarquia del món intel·ligible, la idea de Bé havia d'estar per sobre de la idea de Bellesa. La vulgaritat és la tirania d'una vida sense idees.

2a. Passejada per Vallromanes

Vallromanes des del Castell de Sant Miquel

Pinta Vallromanes

He fet llibres de moltes menes, però aquest últim em fa una especial il·lusió perquè va adreçat als nens petits del meu poble. Es tracta d'una obra que vol donar a conèixer (o reconèixer) 15 indrets emblemàtics del municipi a partir d'uns dibuixos que les criatures han d'acolorir. Les il·lustracions són de Pilar Masip, els textos de Sergi Santjoan i Toni Ibàñez, i el disseny de Vicenç Prims. Val a dir que tots hi hem participat desinteressadament d'acord amb la iniciativa de Joan Bautista Hernández, el nostre regidor d'Ensenyament. Aquí teniu una mostra del contingut:

PDF DEL LLIBRE

El duel

Trobem que el duel hauria d'ésser absolutament i completament prohibit; no pas perquè sigui perillós i impliqui un risc per a la vida, sinó perquè és una cosa tan ridícula que no té cap dret a existir. Ai, el duel! El duel modern! A l'antigor, quan s'adeia a la psicologia de l'època, encara estava justificada la seva existència. Però avui, per què? No lliga amb els nostres costums actuals i només és una rucada. I afegiré encara una altra consideració. No és tracta solament d'una cosa estúpida des del punt de vista de la defensa de l'honor, sinó que constantment veiem que l'utilitza gent que no té res que pugui entendre's com honor. Galifardeus emmascarats, souteneurs (proxenetes), que sovint s'envalenteixen i sempre estan a punt d'induir una baralla que atempti contra l'honor, ells, que d'honor no en tenen ni el nom. Se'ns escapa per complet la psicologia d'aquesta gent. Tanmateix, ja n'hem vist prou per a concloure que és l'estupidesa el que predomina.

Fernando Pessoa, L'educació de l'estoic

Melangies

Un dels drames més punyents de la nostra societat són les separacions matrimonials en les quals hi ha fills pel mig. Assisteixo a una escena tràgica. Impotent contemplo les llàgrimes de dues criatures quan el pare se les emporta. Pugen al cotxe a contracor mentre, aixecant tremolosament els bracets, s'acomiaden de la mare. El cotxe s'allunya. La mirada perduda de la mare que també plora. La mirada perduda dels fills rere la finestreta. Se m'estripa l'ànima (perquè jo encara tinc ànima). Són els més dèbils els que sempre acaben pagant l'egoisme dels més forts. L'amor sense responsabilitat és pura frivolitat (disculpeu el rodolí). Res no justifica una sola llàgrima d'un nen (torneu-me a disculpar, però avui pateixo un atac atroç de sentimentalisme). Fa molt de temps que aquesta mare ja no riu. És una dona essencialment trista. L'amor ha de provocar somriures, horitzontals i verticals. Estimar-se és riure junts. El desamor, en canvi, ens fa plorar separats. El drama de les separacions. Llàgrimes infantils. Mirades perdudes. Vides esquinçades. Sona el mòbil de la mare. Hola, mami, estem bé. T'estimem. Jo també us estimo. Us trobo a faltar... Fosqueja a Mas Voranell. Les fulles dels plataners groguegen omplint la riera de melangies...

Vindrà l'hivern

Vindran dies pitjors. No temis. N'hauràs de veure de més grosses, de tots els colors. No és la ràbia, ni tan sols l'odi, sinó la pulsió primigènia que accelera els fràgils batecs del cor. La impunitat impossible. Cada gest, cada paraula, cada silenci, ens acosten una mica més a la sentència definitiva. No hi ha escapatòria. Si saps mantenir la calma has vençut. La racionalitat comença quan som capaços d'aturar l'automatisme de la reacció. La suprema racionalitat humana culmina en la inacció. Has llegit Pessoa. Ara experimentes Pessoa. Facis el que facis, resultarà completament inútil. La futilitat governa el destí dels homes. Potser hi ha un karma. Potser existeix la justícia. Potser demà tot se'n va en orris com aquell castell de sorra que vas construir de petit en aquella platja solitària...

No ho dubtis: vindran dies pitjors. El que resta no és agradable. La veritat és només una altra perspectiva possible. El que ataca sempre és dèbil. El fort roman incòlume. Pensa que la vida ha estat prou generosa. Pensa que has escrit llibres, has plantat arbres i has tingut una filla. Pensa que ningú no pot robar-te el teu tresor: el camí que has fet fins aquí, aquesta munió de passes fins atènyer l'horitzó...

La sang vermella. La tardor que despulla els plataners de la riera. Els nens que juguen entre les fulles seques. Vindrà l'hivern i tot serà tenebra. ¿Que no ho veus, a l'entrellum, on es veuen les coses boiroses o incompletes?

Antropofàgia

L'amor tendeix a l'antropofàgia. Els pares miren i remiren el seu nadó mentre comenten: Està per menjar-se'l. ¿Què va fer el llop amb la caputxeta? Cruspir-se-la. ¿I el sexe oral? ¿Què me'n dieu, del 69 i altres pràctiques bucoeròtiques? Ummmm... ¿Com s'anomenen també les femmes fatales? Devoradores d'homes! I aquella cançoneta que deia Devórame otra vez, devórame otra vez... I aquella altra: Carolina trátame bien o al final te tendré que comer...

Per tant, que un paio menjuquegi la seva xicota no ens hauria d'estranyar tant. Recordeu el manament que Jesús va donar als seus deixebles a l'últim sopar: Accipite et manducate ex hoc omnes, hoc est enim corpus meum... Els cristians endrapen déu cada vegada que combreguen! El canibalisme és quelcom inherent a la nostra espècie, un ritual atàvic. No hi ha civilització que pugui eradicar-lo.

Entrevista a La Plana Ràdio

Aquest matí Josep Roig m'ha fet una entrevista a La Plana Ràdio (Santa Bàrbara) en el programa El Nostre Matí dins la secció sobre blogs: Escolta-la

Les meves 4 recomanacions:
MV SG SM L2P

+ entrevistes

Fa 67 anys

IN MEMORIAM

Visca la Llibertat Catalana!
“Per Catalunya!”

Bàsquet

Feia segles que no jugava a bàsquet. Fins als 18 anys no vaig fer res més. Encara que sembli mentida, jo era un jove sa i normal que feia esport i festejava amb novietes. Després, a la universitat, vaig començar a llegir llibres -massa llibres- i em vaig espatllar. Jugava amb l'equip del col·legi, guanyàvem tots els partits. Vam arribar a ser campions provincials de Lleida i subcampions de Catalunya. Sempre estava al cinc inicial. Teníem un entrenador collonut, el Sr. Garcia, que ens feia sirgar de mala manera. Però de tot això ja fa 25 anys...

Últimament torno a viure l'esport amb intensitat. Aquest cap de setmana celebrem un Torneig de Bàsquet al meu poble. Anit, al bar del Nico, el Quim em va embolicar per a formar part d'un equip.

A les deu del matí ens hem enfrontat amb un escamot polititzat (és una veritable llàstima que alguns no siguin capaços de separar l'esport i el divertiment de la puta política; si més no ens hem de felicitar perquè ja era hora que participessin en alguna activitat). Hem perdut. Jo estic content perquè, de xamba, he encistellat un triple.

Aquesta tarda a les quatre, malgrat que hem tornat a perdre (som dolents a matar), hem marcat tres vegades més punts que al matí. Jo he fet una altra cistella. El problema és que m'he lesionat. En un salt forçat he sentit una estrebada rere el genoll esquerre i, de sobte, el dolor ha irromput com a senyal d'alarma. No sé exactament quin múscul o tendó m'he cascat. El cas és que coixejo.

L'altre dia feia el cim i avui he fet el ridícul i, a sobre, he pres mal. Espero que no sigui res greu. Farem repòs.

Una llengua més dolça

No m'he pogut resistir a copiar el fragment d'una redacció feta per una alumna de 1r. de BTX. Enmig d'un context aclaparadorament castellanoparlant m'emociona descobrir que encara hi ha motius per a l'esperança:

Des de ben petita, inclús abans d'aprendre a parlar per mi mateixa, ma mare ja em parlava català. Ella és catalana, però cap dels seus pares ho són ni parlen la llengua, no obstant, ella el va estudiar i el parla i va decidir parlar-me'l a mi també. Suposo que ella és la culpable doncs, de què a mi m'agradi parlar-lo. A casa parlem tant en català com en castellà, però personalment prefereixo el català perquè, encara que soni cursi, em sembla una llengua més dolça, més maca que el castellà. Amb els amics igual, sempre que puc el parlo perquè em sento més còmoda. És trist que, per culpa d'algunes persones tancades de ment que consideren el català com a dolent, s'estigui perdent la llengua (i dic jo que si tant els agrada Espanya haurien de saber que una llengua més no fa nosa, el que fa és enriquir la cultura del país: seria una veritable llàstima que el català s'extingís). I admiro la gent que fa l'esforç d'aprendre'l i parlar-lo; per exemple, la mare té uns amics que, malgrat que entre ells parlen castellà i la seva pronúncia del català no és gaire perfecta, el parlen a les seves filles petitones.

12-OCT: 300 anys de la caiguda del Roser de Lleida

Jo estic orgullós de ser català, Sr. Rajoy. El seu vídeo és esperpèntic. El que no entenc és què coi fa Montilla avui a Madrid. Estic avergonyit de tenir un President així.

Fa 300 anys el van ocupar i ara en volen fer un Parador Nacional