18.1.10

Mala bèstia neoplàstica

"Venus no acaba d’entendre què significa ser escriptor. Tampoc no ho entenia la meva ex. ¿Com pot entendre una persona que no escriu el que suposa l’imperatiu d’escriure? El més dur no és estar-se hores i més hores assegut, ni tampoc la solitud intrínseca i extrínseca de la tasca literària, sinó la tràgica incompatibilitat entre la vida normal i la vida creativa, entre la rutinària quotidianitat i l’efervescència artística. Això és el més dur, combinar aquestes dues dimensions sense fracassar en una o en l’altra, o potser en ambdues. L’escriptor de raça no és un ésser qualsevol, un ciutadà estàndard, sinó una mala bèstia neoplàstica que necessita la llibertat com l’aire que respira. Sense llibertat no hi ha obra autèntica, sense llibertat només hi ha posa falsària, esguerros abominables. Jo sempre he escrit el que m’ha sortit dels collons. Quan he vist que no podia escriure el que volia, he plegat d’escriure i santes pasqües. Tots els meus llibres són afirmacions llibertàries que s’adrecen a lectors lliures. Si una obra que llegeixes no et fa més lliure, estripa-la, crema-la, llença-la a les escombreries. L’art que no allibera endogala. Ser escriptor no és una bicoca, sinó una condemna. La paradoxa és fantàstica: només ets completament lliure quan ets completament esclau de les paraules, quan els mots et posseeixen fins a l’extrem d’anihilar-te. L’autor ha de desaparèixer rere la grandiositat de l’obra com una ombrívola estampa eclipsada per la resplendor de la bellesa. Restarà ella, no pas tu. Tu seràs un nom en una coberta, un minúscul fragment d’una enciclopèdia, mentre ella brillarà per sempre més. Venus no ho pot entendre. ¿Com podria entendre el sacrifici algú que només pensa en el seu propi plaer? Nietzsche clou el Zarathustra amb aquesta sentència lapidària: Trachte ich denn nach Glücke? Ich trachte nach meinem Werke! Per això va embogir."

(Fragment de la novel·la El somni de Venus)

17.1.10

El Dubte

Després d'hores i hores i hores i hores i hores de feina solitària, sense moure el cul de la cadira, amb els ulls socarrimats davant la pantalla, havent fet vàries versions, havent perdut l'arxiu i havent-lo recuperat gràcies al miracle de la tecnologia, repassant lletra per lletra, accent per accent, fins que t'ho has après de memòria, per fi decideixes imprimir-ho i, mig incrèdul, contemples el munt de folis sobre la taula. Aquest és el producte, el resultat. Llavors, com altres vegades, t'entra el dubte, el Gran Dubte: ¿Vols dir que val la pena tant d'esforç? ¿Vols dir que no t'equivoques esmerçant la teva vida en una activitat tan incerta i ingrata com la literatura? Et quedes rumiant una estona davant la pila de folis acabats d'imprimir. Els tornaràs a llegir per enèsima vegada, canviaràs paraules, frases senceres, mai no t'acabarà de convèncer. El Dubte no marxarà. En faràs còpies, les enquadernaràs, les enviaràs a algun premi menor (els grans estan donats, no cal ni intentar-ho), amb moltíssima sort, el pots guanyar, et publicaran un altre llibre que no llegirà ningú, un altre volum que s'afegirà a la lleixa de "llibres propis", i el Dubte dels collons seguirà dins teu com un cuc que et rosega els fonaments de l'ésser. Això ets, el que fas. Operari sequitur esse. I no saps si podries ser res més, si sabries fer res més, perquè potser ja és massa tard per a deixar de fer el que fas i deixar de ser el que ets. El Dubte et corroeix com un àcid que, gota a gota, fa malbé l'esperança. Mires l'obra i penses que ella és el suc, l'essència, i tu la llimona espremuda, la pela rebregada. Potser l'obra farà el seu camí. El teu és aquest: lliurar-te en cos i ànima.

15.1.10

14.1.10

Va de pintades

Fa dies que col·lecciono pintades. Les guardo en un àlbum de fotos del Facebook. Quan en veig una d'interessant, de seguida la fotografio, perquè les solen esborrar ràpid. La majoria són de caire polític, però sovint te'n trobes algunes en les quals no manca la crítica social. Us en deixo unes quantes. L'última és una pintada "amorosa" que ha generat uns quants comentaris que també us adjunto...


Al principi de l'eix comercial


A la sortida d'una discoteca


A la façana del McDonald's


Al barri de Balàfia

Joan Dalmau Vilella
Aquestes pintades són obra d'algun pesat... Però són prou poètiques!

Toni Ibañez Ros
barri de Balàfia... (està en francès, com ho interpretes?)

Quico Ventalló
cosa de moros

Joan Dalmau Vilella
Aquesta està en francés, però després n'hi ha 5 o 6 més on diu "Mireia t'estimo" o d'altres empalagositats per l'estil, si no els han esborrat... Vaja, que la tal "Mireia" devia estar contenta...

Toni Ibañez Ros
Primer m'havia semblat català, però he dubtat... Tampoc és francès correcte: "Je suis, tu ES, il est..." (i falta l'accent tancat a trÉsor). No sé si és un moro o un català que tenia massa pressa perquè no l'enxampessin i ha bescanviat les lletres...

Joan Dalmau Vilella
També hi ha l'opció que aquest malalt d'amor estigués parafrasejant la cançó de Dusminguet on es repeteix aquesta frase... I que evidentment no tingui ni idea de com s'escriu!

13.1.10

La Catosfera Literària 2010

Com vaig anunciar, el proper dissabte 30 de gener a les 11:30, dins les Terceres Jornades de la Catosfera, moderaré una conversa sobre "La catosfera literària". He pensat que seria una bona ocasió perquè els que vam participar (i els que no també!) fa dos anys en aquell projecte pioner de La catosfera literària 08 ens trobem per a parlar de l'experiència, i qui sap si per a engegar nous projectes col·lectius. ¿Com han evolucionat els blogs literaris? ¿Quin és el panorama actual de la Literatura 2.0? Autopublicació on line, e-books, etc. Podrem discutir de moltes coses. Que el format de la trobada sigui una "conversa" i no pas una "taula rodona" o una "conferència", dóna peu a una major participació que de ben segur resultarà d'allò més enriquidora. ¿Què us sembla la idea? ¿Ens veiem el 30 a Granollers?

12.1.10

Què en queda? (de la catosfera)

"¿Què en queda d'allò que el blocaire Toni Ibàñez va batejar com a catosfera?" (Saül Gordillo)

En queda una referència a la Viquipèdia i 255.000 a Google.

En queda un parell de títols literaris: La catosfera literària 08 i Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06.



En queda un domini: catosfera.net by Marc Vidal.

En queda (i això és el que compta de veritat) tots els blogaires que encara escrivim els nostres blogs en català. (Un mapa de mostra).

I en queda la nostàlgia...

Saül, Toni i Marc
Primeres Jornades de la Catosfera
Gener 2008

11.1.10

El cónsul de Sodoma

Últimament estic molt cinèfil. Jo, que abans anava al cinema dos cops a l'any! Ho deu fer que tinc la temptació davall de casa i que, quan surto a la terrassa, ensumo la flaire de les crispetes; o que a Lleida l'hivern és molt cru i, si no et vols quedar ensopit a casa, ja m'explicaràs què fots pel carrer amb aquesta rasca. Sempre hi ha l'opció d'acabar en un pub, però tinc alèrgia a l'alcohol i no suporto que la roba em pudi fastigosament a fum. A veure si prohibeixen el puto tabac d'un puta vegada A TOT ARREU!! Nicotina és sinònim d'oligofrènia.

Tan cinèfil estic que no dono a l'abast per a blogeujar totes les pel·lis que veig. Aquest divendres em vaig empassar Celda 211, basada en una novel·la publicada per Lengua de trapo, i que va d'un motí en una presó. Dura, dura. Parla de la misèria humana, quelcom que cada dia m'interessa menys. Som animals mentiders per naturalesa. La supervivència ho justifica tot. Luis Tosar broda el paper. Vaig sortir amb les tripes regirades. Crec que li donaran uns quants goyes.

Aquesta tarda he anat a veure El cónsul de Sodoma, basada en la vida de Jaime Gil de Biedma. Als 45 anys (els que ara tinc jo) el poeta va patir una "crisi existencial" que el va portar a abandonar la literatura. A mi, en canvi, la crisi m'ha portat a tot el contrari...

El poeta que quería ser poema. Un maricón inteligente. Jordi Mollá titoleta. Gauche divine. La vida privada de un poeta no le interesa a nadie. Soy un poeta de domingo con conciencia de lunes. Me dan pena las cosas que se han roto. Por mucho que se arreglen son como cicatrices. Espera, tengo la regla. ¿Qué problema hay? Soy un vampiro. Me gusta la poesía porque es como una canción sin música. Nadie puede estar enamorado de la realidad. La naturaleza es todo lo que no es literatura. Sodoma está en todas partes, cariño. De todas las historias de la Historia la más triste sin duda es la de España porque termina mal. No hay nada más sexy que una mujer con el rímel corrido por las lágrimas. Un respeto por la meseta castellana. Hasta que mi madre no se muera yo no soy maricón. El pasado ya no importa. Tú calla que siempre llevas a Virginia Woolf en el coño. Lo que tenía que decir ya lo he dicho y no lo voy a decir mejor. Que la vida iba en serio... Envejecer, morir... And all the rest is silence.

Presència ridícula del català: cinc frases subtitulades i un parell de cançonetes tallades...
Mi lengua materna es el castellano, y en él he escrito todo. Pero mis apellidos tampoco son catalanes; en mi familia no se hablaba catalán y como le he dicho la guerra la pasé en Castilla, y tras la guerra, al volver a Cataluña, el catalán estuvo prohibido por años. Cuando hablo el poco catalán que conozco, me avergüenzo de mi acento. Además, yo aprendí inglés y francés antes del catalán. (Extret d'una entrevista publicada a La Libertad, Barranquilla, 22-5-1984)
Gil de Biedma és un clar exemple de l'escriptor la vida del qual és més interessant que la seva obra. La contradicció vital: glamour vs sordidesa. La vida perillosa. Trobo que el guió posa massa èmfasi en la condició homosexual del poeta.

M'ha semblat reconèixer que la cala que surt és la de Santa Cristina (Blanes).

El 8 de gener de 1990 JGdB moria de SIDA. El 8 de gener de 2010 (20 anys justos després) la pel·lícula ha estat estrenada.

10.1.10

Catosfera 2010

Del 28 al 30 de gener se celebraran a Granollers les Terceres Jornades de la Catosfera (programa).

En el mateix indret, fa justament dos anys, vam fer les primeres jornades catosfèriques, pioneres a casa nostra. Llavors, de la taula rodona sobre literatura que vaig moderar, en va sortir el llibre La catosfera literària 08, en el qual van participar 100 blogaires.

El dissabte 30 de gener pel matí moderaré la taula "Cultura en temps de xarxes" (9:30 a 11) i la conversa "La catosfera literària" (11:30 a 13:30). Allí ens (re)trobarem.

7.1.10

Premi Machado 2010


M'ha arribat una capsa que conté els originals que concursen al Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2010. Quan el vaig guanyar fa dos anys (llibre) em van fer membre de la Fundació i del jurat. Guy Llobet, el president de la Fundació, em confirma que el jurat d'enguany és enterament trilingüe, és a dir, que hauré de llegir obres en francès, castellà i català. Aquí teniu la composició del jurat:

Pobre de mi, una ratlla i gràcies! Intentaré estar a l'altura de la responsabilitat que m'ha estat encomanada. Només disposo d'un mes per a llegir-me tota aquesta pila de fulls. M'hi poso ara mateix. L'any passat va guanyar l'obra que jo havia proposat (Toni Quero). Veurem què passa aquesta vegada.

6.1.10

Conquistar-me

El que conec ja ho conec. M'interessa el desconegut. M'empeny la curiositat. No tinc arrels, sinó cames. M'estimo més el lloguer que la propietat. Im Vorübergehen. Estar en camí. Passar de llarg. Fugir del que va ser devers el que vindrà. Conquistar-me.

5.1.10

Bestioleta

Tot és incert dins la boirina d'aquest hivern malenconiós: la tremolor dels fanals vora el riu, el sanglot dels nadons, la munió de records que s'apleguen inútils, músiques sacres que no escolta ningú, solituds devastadores, ombres incògnites que omplen el mirall de la por. Tot és incert menys l'amor que fem i refem a redós del món, cos a cos, pell a pell, mot a mot. L'amor que no vol promeses, que defuig tots els papers, cavalcant l'instant suprem en què crides el meu nom. Tot és incert menys l'amor que ens allibera de les màscares, llavis savis que flamegen, bestioleta del meu cor.



4.1.10

I què?

Enllesteixo una altra novel·la. Imprimeixo i la repasso sobre el paper. No és gaire llarga, no arriba a les 100 pàgines. És la tercera novel·la que escric en vuit mesos. Constato que sóc un novel·lista molt sui generis. Ara miraré a quin premi la puc enviar. Suposant que guanyi (que ja és molt suposar), serà publicada. I què? Guanyes premis, publiques llibres. I què? Fa sis anys que blogueges. I què? Hi ha dies en els quals aquest I què? apareix amb tota la seva cruesa més contundent. No, no és pessimisme, sinó sisifisme. Treballes i treballes, però sempre tens la impressió de tornar a començar de bell nou. Cada paraula que escrius és l'última i la primera. I aquesta feinada mai no té fi.

2.1.10

Neruda a Rapa Nui

Uns mesos abans de rebre el Premi Nobel, Pablo Neruda va estar deu dies a Rapa Nui. D'aquesta visita en va sortir un poemari: La rosa separada. (Vint anys abans ja havia dedicat tres poemes a l'illa en el seu “Canto General”). El poeta constata el seu enlluernament alhora que reconeix la necessitat d'abandonar-la:
Y se acabó el silencio solemne, es necesario
dejar atrás aquella soledad transparente
de aire lúcido, de agua, de pasto duro y puro,
huir, huir, huir de la sal, del peligro,
del solitario círculo en el agua
desde donde los ojos huecos del mar,
las vértebras, los párpados de las estatuas negras
mordieron al espantado burgués de las ciudades:
Oh Isla de Pascua, no me atrapes,
hay demasiada luz, estás muy lejos,
y cuánta piedra y agua:
too much for me! Nos vamos!
Neruda fuig de l'illa perquè té por de ser atrapat per ella. Cal oblidar el paradís per a tornar a l'infern de la civilització i poder sobreviure-hi. Cal deixar l'illa per a reviure-la des de la llunyania, recreant l'impuls, recomençant de nou:
Allí, en el minúsculo ombligo de los mares,
dejamos olvidada la última pureza,

el espacio, el asombro de aquellas compañías
que levantan su piedra desnuda, su verdad,

sin que nadie se atreva a amarlas, a convivir con ellas,

y ésa es mi cobardía, aquí doy testimonio:

no me sentí capaz sino de transitorios

edificios, y en esta capital sin paredes

hecha de luz, de sal, de piedra y pensamiento,

como todos miré y abandoné asustado

la limpia claridad de la mitología,
las estatuas rodeadas por el silencio azul.
Neruda no és Gauguin. Per a ser Gauguin cal molta valentia.

FREEDOM FOR RAPA NUI

NB: Avui fa 6 anys i un dia que bloguejo.

31.12.09

2009

Aquest any el recordaré sempre. Els motius són massa personals per a consignar-los en aquest ciberdietari. Ho sento pels meus biògrafs. Pessoa deia que
Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
Não há nada mais simples
Tem só duas datas — a da minha nascença e a da minha morte.
Entre uma e outra todos os dias são meus.
Jo us ho poso encara més fàcil: 2009. Hi ha un abans i un després d'aquesta data. A Rapa Nui vaig morir i vaig tornar a néixer. A partir d'aleshores tots els dies són meus.

Segona cosa. Un immens homenatge als meus pares, sobretot a la meva mare. Ells ja saben per què. El meu agraïment filial. El meu amor incondicional.

BENVINGUT 2010!
(amb lluna plena)

28.12.09

Conte de Nadal


El diumenge 27 de desembre de 2009 a les deu de la nit, Antonio Expósito, amb una severa intoxicació etílica, es va enfilar dalt d'una grua de la construcció. L'última persona amb la que havia parlat era la mestressa del bar més proper. Tot deixant-li un bitllet de deu euros, li va dir: “Si demà no estic mort, me'l tornes, que el necessitaré per anar al cardiòleg”. L'Antonio era un home gran, barbablanc, sense família. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. El carrer es va començar a omplir de veïns i de curiosos. Els cotxes s'aturaven. Primer van arribar els Mossos i després una ambulància. Van trucar als bombers. Les persones que el coneixien el cridaven des de baix: “Antonio, Antonio, baixa, home, que prendra's mal”. Ell seguia escales amunt sense fer cas. Una dona rossa va escalar uns esglaons i va estar una bona estona dient-li coses fins que, en vista de l'èxit, es va posar a insultar-lo: “Cabró, filldeputa, vola, vola com Superman.” Quan l'Antonio va ser dalt de tot va obrir els braços com si fossin ales d'ocell. L'expectació era màxima. L'Antonio es va situar a la punta de la grua amb els peus penjant sobre buit mentre parlava pel mòbil amb la mestressa del bar: “Fes el favor de baixar, coi, que encara relliscaràs. Si vols pujo a buscar-te, però a mi les altures em fan pànic”. Un metge va trucar a la unitat de psiquiatria perquè preparessin un llit: “Es tracta d'un intent greu d'autolisi. Si se salva us el portarem. Tingueu-ho tot a punt”. (Els metges mai diuen suïcidi, sinó autolisi; ni diuen càncer, sinó neoplàsia. De vegades el llenguatge pot ser molt sibil·lí). Eren quarts de dotze i l'Antonio ni baixava ni es llençava. Si s'hagués volgut suïcidar ja ho hagués fet. La temperatura era de cinc graus. Suposo que allà dalt la sensació de fred devia ser més intensa. El carrer era ple de gent. Quin espectacle. Uns joves no paraven de riure: “Prepara el móvil, que si el pavo este se tira lo grabamos en video y lo colgamos en el Yutuf”. Van arribar dos camions de bombers i més Mossos. Els espectadors tenien el coll destrossat de tant mirar cap amunt. El camió de bombers que tenia l'escala més gran es va situar al bell mig del carrer. L'escala va començar a desplegar-se amb la cistella ocupada per un mosso i un bomber. L'Antonio seguia amb els peus penjant sobre el buit, mirant cap a baix, gesticulant i cridant: “Fins l'any que ve, fins l'any que ve!!”. La cistella s'apropava lentament a l'Antonio. La gent respirava una mica més tranquil·la, però el rescat encara no estava fet. Quan la cistella es va situar a la mateixa altura que l'Antonio, ell es va aixecar i va tornar a obrir els braços... Al final el van poder convèncer perquè pugés a la cistella. La baixada la va fer amb el cap sobre el pit del bomber. Quan va ficar els peus a terra estava plorant com una magdalena. La mestressa del bar va córrer fins a la llitera on l'havien posat i el va abraçar intensament. L'ambulància va marxar amb la sirena encesa.

L'Antonio aquesta nit dormirà calent. L'Antonio menjarà els torrons i el raïm amb les infermeres. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. I si no que s'ho preguntin a la Rosario.

26.12.09

Fugir

És quan ho has abandonat tot que no trobes res a faltar. És quan has fugit de tot que ja no et cal fugir més. Arribes a un punt sense retorn on només existeixes tu, sense passat ni futur. En el mirall de la solitud, l'ombra esdevé llum, el neguit alegria, la lluita pau, el somni fruit. És quan t'has perdut completament que pots trobar-te a tu mateix, sense màscares ni comèdies, despullat de qualsevol miratge.

25.12.09

Nohea roa mai 'oe? O vai 'oe? Te haere 'oe hea?


Escriu Gauguin aNoa Noa. Estada a Tahití:
“La civilització se me'n va de mica en mica. Començo a pensar d'una manera simple, a no tenir gaire odi envers el proïsme -més ben dit, a estimar-lo. Gaudeixo de totes les fruïcions de la viuda lliure, animal i humana. Defujo allò factici, entro en la natura: amb la certesa d'un demà igual que el dia present, tan lliure i tan bell, la pau s'apodera de mi; me les enginyo com tothom i ja no tinc vans maldecaps.”
I una mica més endavant afegeix:
“Ben destruït, ben mort, efectivament, el vell civilitzat a partir d'aleshores! Renaixia; o més aviat, en mi prenia inici un home pur i fort. Aquell assalt cruel seria l'adéu suprem de la civilització del mal.”
I llavors el pintor s'amistança amb Tehura, una indígena de tretze anys. No es tracta d'establir categories morals des de la perspectiva europea. El salvatge, el bàrbar, el pur, el simple, el lliure, el "llop selvàtic sense collar" (com el va anomenar Degas) no està per romanços. Gaudeix de totes les fruïcions, gaudeix de Tehura. Però, un dia que se'n va a pescar tonyines, Tehura li fa el salt. Aleshores ell se'n torna a França: “Em cridaven deures familiars imperiosos...” Després d'atendre els deures, retorna al Sud per a morir. El van enterrar a Hiva'oa amb 55 anys.

24.12.09

Deutes i morts


Obra? Autor?

23.12.09

Avatar


L'argument pot semblar simple: una altra d'indis contra vaquers, amb la diferència que ara els indis són Na'Vi, uns humanoides blaus que viuen en un altre planeta (Pandora) i foten deu peus d'alçada Els vaquers, en comptes de cavalls i rifles, disposen d'uns artefactes destructors que esgarrifen, però el seu esperit no ha evolucionat ni un gram des del genocidi originari sobre el qual es fonamenten els USA, on els pioneers foren sobretot criminals. (Lo de la Democracy va venir després, quan només quedaven indis a les reserves). Militars, és a dir, descervellats inframentals, criatures de bolquers que ho "solucionen" tot per la força bruta. Sembla simple, sí, però no ho és.

Una barreja de Jurassic Parc, Stars Wars, Ballant amb llops, Pocahontas i Alien.

La Força vs La Ciència (Raó) -Vid. tb. Agora d'Amenabar-

Colonialisme vs Ecologisme

Superioritat tècnica vs superioritat espiritual

Una civilització que s'imposa per la força... ¿és "civilització"? Em temo que la història sempre ha funcionat així. A Alexandria i a Pandora.

Autocrítica? Occident és conscient dels seus errors, però no fa res per a esmenar-los. (Vid. Cimera de Copenhaguen)

Inversemblança. No acabo de veure clara la possibilitat de què puguin crear-se "avatars" d'un ésser humà. Clonacions, sí, però no que els sistemes nerviosos puguin "connectar-se", com ficciona el film. Els Na'vi es "connecten" amb tot bitxo vivent... Tampoc resulta creïble que la Natura (=Mare) reaccioni com un tot per autodefensar-se (hipòtesi Gaia). Fóra meravellós...

Any 2154. Encara existeix el tabac!!! La cap dels científics de la missió a Pandora, la Dr. Grace (Sigourney Weaver) fuma. Fuma molt. És l'única que fuma. Això no té ni cap ni peus. És tan absurd i surrealista que només s'explica si alguna companyia tabacalera ha finançat molt generosament la producció de la pel·lícula.

Videoblog. El protagonista (un marine paraplègic) es grava cada dia parlant al seu videoblog.

Hi ha conceptes Na'Vi que s'acosten molt a la cultura rapa nui. La idea de l'energia de la natura (el Mana polinesi), el culte als ancestres (Tupuna) o la llegenda de l'Home Ocell...

Hi ha d'haver una història d'amor i un final feliç. No falla. Com a Titànic. ¿O no era feliç el final de Titànic? No, no, que aquell pobre noi s'enfonsava congelat... mentre ella se salvava... quina mala pècora!

Els Na'Vi m'agraden. Són gegants físicament i espiritualment. Silenciosos, pacífics... Savis. Encara mantenen la sacralitat, cosa que nosaltres hem perdut fa segles. Nosaltres ens movem per l'ambició, pels diners, som capaços de destruir el que se'ns posi per davant...

Ah, que me n'oblidava: fliparàs amb els efectes especials, hipercolorisme, motion capture, tecnologia 3D i tota la pesca... No saps mai quan els personatges són digitals o reals... Hi ha molta BELLESA. Màgica. Sorprenent. Fascinant. Espectacular. Jo encara estic ENLLUERNAT.

Diuen que és la pel·lícula més cara de la història. 163 minuts. S'ha de veure més d'una vegada. Benviguts al cinema del futur.


22.12.09

El futur del llibre

Encara que la idea inicial era oferir-lo només com a e-book, al final he caigut en la temptació (val a dir que empès per la insistència d'alguns) de materialitzar-lo cel·lulòsicament. Fins i tot m'he fet enviar un exemplar per a veure com quedava la criatura analògica. I la veritat és que no queda gens malament. Vet aquí:


A més, l'he rebaixat uns euros (oferta especial de Nadal). I ara us deixo un vídeo...



21.12.09

4 anys


Avui fa 4 anys que vaig escriure el primer post d'aquest blog.

(L'1 de gener farà 6 anys del primer post al meu primer blog)

A hores d'ara, ENTRELLUM manté 1.500 posts en línia.

(Els 700 de TdQ van ser esborrats quan van passar al paper)

Bloguejar és un hàbit (no tinc clar si una virtut o un vici) i una manera de ser escriptor. He intentat deixar-ho vàries vegades, però no puc.

En aquest temps, han passat moltes coses, han canviat les circumstàncies. El que queda són els arxius, un rastre de mots endreçats cronològicament, engrunes de mi mateix, una obra en progrés, escrita a raig, dia rere dia.

Els blogaires som onanistes, narcisistes, exhibicionistes... Potser ho fem per a sentir-nos vius, com si el blog fos un mirall que ens retorna en forma de llum l'ombra que som.

Per a vosaltres, que em llegiu.

18.12.09

Penúltim divendres de l'any

Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre.

En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment:
  1. La independència de Catalunya #13D
  2. El perill de l'integrisme islàmic a casa nostra
Ambdós tenen a veure amb la immigració, l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els xarnegos. L'actual immigració és més tutti-frutti: moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la catalanitat de Catalunya.

El problema de la independència és un problema d'identitat. França es troba de ple en aquest debat. Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar.

Que Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La descatalanització ha portat una espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una islamització perillosa.

Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deures, encara que sovint creguin que només tenen drets. Si no hi ha una catalanització dels immigrants -que hauria de ser un deure envers el país que els acull-, Catalunya acabarà perdent del tot la seva identitat. Claudicació. Suïcidi. Per tal d'aturar aquest procés ens cal un Estat Propi amb el qual poder fer unes polítiques que promoguin la recatalanització de Catalunya. Vull creure, necessito creure, que encara hi som a temps.

La llengua, l'ensenyament i més coses. Els xarnegos d'Andalunya voten sociata i escolten ràdioteletaxi, però els moros d'Al-Andalunya practiquen la poligàmia (femelles invisibles) i, a la que et descuides, et foten una fàtua o un atemptat; per no citar les ablacions de clítoris de les nenes d'Africunya...

Direu que generalitzo, que exagero. Podeu cridar visques a la plurimulticulturalitat i tota la pesca progrezapateril. El cert és que fa pena comprovar com els catalans som cada cop més residuals en la nostra pròpia terra, fins a l'extrem de sentir-nos estrangers en determinats indrets. (Us ho dic jo, que he sobreviscut 20 anys envoltat de xarnegos metropolitans).

També podeu dir allò del Pujol: “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. ¿Segur? ¿I si, en comptes de treballar, viuen només dels ajuts socials? ¿I si, en comptes d'integrar-se, fan d'okupes fins a permetre's la barra de renegar de Catalunya, ostentant el seu anticatalanisme, quan no la volen destruir, com en el cas dels islamistes radicals?

Digueu-me catalibà, però aquests són els temes que realment em preocupen a hores d'ara. O independència o decadència. Ho deixo aquí apuntat.

Que passeu un bon cap de setmana...

NB: Una pregunta capciosa: ¿És Àngel Colom el nou Paco Candel?


17.12.09

Aquest és el post número 1.500

Entremig del munt de fullets de propaganda amb què m'omplen la bústia aquests dies prenadalencs, n'he trobat un a l'última pàgina del qual hi apareix això que us escanejo. És la primera vegada que veig la publicitat d'un e-reader barrejat amb les càmeres o els marcs digitals. Encara surten un pèl cars. Potser el Nadal vinent seran un boom...

No us perdeu per res del món les cròniques sexuals de Juan Abreu i el darrer mail obert de Vicent Partal.

14.12.09

LA ISLA SIN SERPIENTES

Tots els llibres de paper que he publicat han guanyat algun premi, però hi ha llibres que, per les seves característiques, mai no guanyaran cap premi i és molt difícil que puguin ser publicats pels canals convencionals. Les editorials són empreses que busquen la rendibilitat i, a hores d'ara, amb l'escenari de crisi que patim, s'ho han de pensar molt per arriscar-se amb una obra. Davant d'això, els escriptors hem d'esmolar l'enginy i buscar el millor camí per a difondre els nostres textos. Gràcies a les noves tecnologies (que ja no són tan noves), disposem d'alternatives prou interessants. Escriure un blog n'és una, per exemple. Ciberliteratura. Una altra via és l'autopublicació. Prescindint d'editors, distribuïdors i llibreters, l'autor pot gestionar la publicació de les seves obres mitjançant plataformes on line. N'hi ha vàries (Issuu, Lulu, Bubok...). Jo les he provat totes i la que més m'agrada és Bubok.



És molt fàcil: puges el PDF, dissenyes el format, la coberta, fixes el preu, i ja està. El pots oferir com a volum de paper o com a e-book. Llavors et queda el més difícil: vendre algun exemplar. Igual que t'has autopublicat, has d'autopublicitar-te. Màrqueting. La xarxa és el teu horitzó...

Compra el libro

Tot aquest preludi per a dir-vos que acabo de publicar el meu segon llibre a Bubok: LA ISLA SIN SERPIENTES, el dietari del meu viatge a Rapa Nui. He creat un blog on s'explica la gènesi de l'obra, la sinopsi, etc. Es tracta d'una obra difícil de catalogar, una barreja d'autobiografia, relat d'aventura, antropologia, història, política, realisme màgic, espiritualitat...

Que l'hagi escrit en castellà té la seva lògica. El context determina el text. Malgrat que les notes de viatge les vaig prendre en català, al final vaig decidir que l'havien d'entendre els rapanui (que són xilens contra la seva voluntat i tenen llengua pròpia, com nosaltres) tot buscant la màxima difusió possible. Si hagués pogut, l'hauria escrit en anglès.

El llibre el vaig fer aquest estiu, tan bon punt vaig tornar de l'illa. Concebut com un e-book, conté centenars d'enllaços a fotos, vídeos, entrevistes, mapes, articles, etc. Tot això es perd en la versió de paper, per la qual cosa recomano la lectura del text en una pantalla amb connexió a internet.

Compra el libro

L'objectiu principal d'aquesta obra és donar a conèixer al món la situació real dels natius rapanui (que no arriben a 3.000) la cultura dels quals es troba greument amenaçada, víctima d'un genocidi silenciós.

Quan van saber que era escriptor i europeu, em van demanar que els ajudés, em van acollir amb exquisida hospitalitat, van oferir-me el seu testimoni, em van confiar documents... Estic fent tot el que puc per la meva part. Les últimes notícies que he rebut de l'illa no són bones.

El llibre és important, però hi ha altres coses, com ara el grup que vaig crear al Facebook: FREEDOM FOR RAPA NUI, que ja compta amb 175 membres d'arreu del món. Si encara no hi ets, t'animo a afegir-t'hi.

LA ISLA SIN SERPIENTES porta com a subtítol FREEDOM FOR RAPA NUI. Ningú millor que un català pot entendre el que està passant a l'illa més aïllada del món, al melic de la terra. No sóc el primer català que s'interessa i lluita per Rapa Nui. Entre els predecessors, destaquen Jordi Fuentes, que l'any 1960 va publicar un diccionari y gramàtica de la llengua rapanui; i sobretot Antoni Pujador, al qual dedico el llibre.

Acompanya'm en aquest viatge increïble
Llegeix el llibre més autèntic que he escrit mai


Maururu!
(que vol dir gràcies en la llengua dels escultors de moais)



14-D: Unitat

Comentari deixat al blog de Saül Gordillo:
Les preguntes que planteges estan molt bé, igual que el fet de reconèixer que si hem arribat fins al dia d'avui és perquè abans hi ha hagut unes baules (polítiques o no, al capdavall tot el que fa l'humà ho és, de polític), però el que més interessa ara és LA RESPOSTA, el 14-D i els dies següents...

Considero que tu ja l'apuntes en el teu text, aquesta resposta, i no pot ser una altra si el que volem és assolir la fita de l'alliberament nacional. La resposta només por ser LA UNITAT, l'eix nacional com a prioritat. Unitat de tots: societat civil i partits polítics. Unitat que és transversalitat.

Si no som capaços d'articular aquesta UNITAT NACIONAL, no farem res, foc d'encenalls, més frustració i desànim. Cal estar a l'altura del moment històric que vivim. En som protagonistes tots plegats, també el 70% que s'ha quedat avui a casa. 200.000 vots poden semblar poca cosa. Els que parlen de fracàs es precipiten. Això només ha fet que començar...

Llegeix un altre comentari deixat al blog de JPQ

Potser, en comptes de fer referèndums, més ens valdria fer l'índio i declarar-nos en vaga de fam. ¿Us imagineu 200.000 catalans fent el Gandhi per aconseguir la independència?

13.12.09

13-D: La nostra esperança

Ens voldrien callats, agenollats, mesells, sotmesos, dòcils, passius, claudicants... Així ens han volgut sempre. Ja fa 300 anys que dura. Derrotats, escanyats, xuclats, expoliats, intimidats, menyspreats, maltractats... Els catalans hem sobreviscut contra tot pronòstic. Malgrat desfetes, exilis, traïcions, immigracions, malgrat tots els malgrats, som aquí dempeus, lluitant pacíficament, fent camí devers l'alliberament nacional. Voldrien anorrear-nos i ara, atònits, s'estranyen davant d'aquesta empenta renovellada. La nostra èpica. La nostra esperança. El somni dels nostres avis. Tota la sang vessada. El futur dels nostres fills.

13-D: L'orgull de ser català

Avui no puc votar, però estic molt molt MOLT emocionat. La Història la fan els pobles. Els governants són servidors del poble. La voluntat popular està per damunt de qualsevol altra instància. Aquesta és l'arrel de la democràcia. Quan la legalitat contradiu la legitimitat, el que cal canviar és la llei. La llibertat és un riu que sempre s'obre pas. Avui estimo encara més la meva terra i la meva gent. Sento al fons del meu cor l'orgull de ser català. Gràcies a tots els que heu fet possible aquest dia.

12.12.09

Contra la literatura-impostura

En resposta a un post de Salvador Macip:

"Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...

11.12.09

Valérie

La vaig conèixer el 18 de maig de 2009 a les 8 del matí davant l'Ahu Tautira, a O'Tai, la petita badia de pescadors de Hanga Roa, a l'illa de Rapa Nui. Ella feia fúting i jo em volia suïcidar. Li vaig demanar si em podia fer una foto. Me la va fer:


Valérie. 32 anys, francesa (alsaciana), infermera. Viatjava sola pel món amb la motxilla a l'esquena. Feia mesos que havia sortit de casa i ja havia recorregut tota l'Amèrica del Sud. Portava dos dies a l'illa i l'endemà marxava cap a Tahití. S'allotjava al residencial Apina Tupuna. Li vaig explicar la meva història... Li vaig dir que disposava de 24 hores per a convèncer-me que no em suïcidés. Primer va riure, sense creure-s'ho, però després va acceptar el repte. Aquell matí ella tenia una excursió organitzada i jo volia pujar al Rano Kau. Vam quedar per a dinar al restaurant Au bout du monde (un nom magnífic, literal, per al millor restaurant de Rapa Nui). A les dues en punt ens vam retrobar. Vam menjar això:


Després vam fer la migdiada a la petita platja que hi ha a prop del restaurant..
Un conjunto de rocas en círculo que conforman una piscina natural. El agua del mar entra y se renueva constantemente. Es un lugar agradable, con unas cuantas palmeras y hierba para retozar. Hemos comido de fábula y sesteamos tumbados como dos tortolitos. Valérie es dulce, con un aire melancólico que la hace aún más atractiva. Le recuerdo que me tiene que salvar. Ella sonríe. De hecho ya me está salvando... (fragment de LISS)
Ens vam banyar... La tarda es va fer nit sense adonar-nos-en. Em va convidar al seu residencial. Vam sopar pasta que ella va cuinar. Valérie, a més d'infermera, és una excel·lent massatgista. Ho vaig poder comprovar en el seu llit... L'endemà la vaig acompanyar a l'aeroport de Mata Veri. Au revoir!

Des d'aquell dia, he anat rebent mails seus en els quals m'explicava les etapes del seu periple (Tahití, Polinèsia francesa, Austràlia, Nova Zelanda, Tailàndia, Birmània, Xina, etc.) i adjuntava fotos dels indrets visitats. Avui he rebut aquest:
"LE MONDE EST ENTRE LES MAINS DE CEUX QUI ONT LE COURAGE DE RÊVER ET QUI PRENNENT LE RISQUE DE VIVRE LEURS RÊVES"

Cher ami, il y a plus d'un an, je quittais (encore une fois) la France pour un long voyage... l'échéance du retour me paraissait bien lointaine!!!
Et bien voila...le retour est imminent, quelques heures seulement.

A ceux qui me trouvent brave de nomader seule la planète, je répondrai que je les trouve plus courageux de vivre et d'accepter leur quotidien...
a ceux qui me demandent, pourquoi, que cherches tu? je répondrai... rien, mais c'est tellement bon d'être libre, de ne rien planifier, de suivre le soleil et fuir l'hiver...

Mes yeux sont satures de paysages et de couleurs merveilleux, mon coeur est charge ...

Bon, le taxi est la... vous m'avez manque...suis pas mécontente de retrouver le munster qui pue, le vin rouge et tutti quanti

a très vite
El món és dels qui tenen el coratge de somiar i s'arrisquen a viure els seus somnis. Crec que la cita és de Coelho. Valérie restarà sempre en el meu cor. Ella va ser un dels àngels que em va salvar. Je t'aime, ma chatte. A très vite.


10.12.09

No passa res?

El 13-D s'acosta. Queden tres dies. Oficialment, no passa res. Ni el "nostre" govern ni el govern estatal es dónen per al·ludits. Els mitjans oficials (la immensa majoria, fora d'algunes excepcions a internet) tampoc no informen de res. Són tan idiotes que creuen que poden amagar la REALITAT. Confonen opinió publicada amb opinió pública. Per a ells, la democràcia és un sistema burocràtic controlat pels partits, no pas una cosa viva que neix del poble i succeeix al carrer. Estan acollonits, però fan mutis. Tenen por a perdre els privilegis, els sous, la bicoca. L'estat actual de coses se'n va en orris. S'inicia una nova etapa. Catalunya està dient prou. A veure qui ens atura. ¿El juez garzón? ¿La guàrdia civil? ¿Els mossos d'esquadra? ¿montilla, la seva dona i el fàmul carod? Voteu, els que pugueu. Voteu la LLIBERTAT. Voteu pensant en els vostres fills i els vostres néts. Ja n'hi ha prou, de servitud, de ser mesells. 300 anys d'indignitat són suficients.

9.12.09

Mandala de cigonyes


Un gran estol de cigonyes vola en cercle sobre els aiguamolls de Rufea. Se situen just damunt meu. Giren i giren fent un mandala en el cel. Deuen ser més de 50. Em quedo quiet, mut, estupefacte. Sé que m'estan comunicant alguna cosa, però sóc incapaç de desxifrar el seu missatge. Després d'una estona de carrusel, desfan el cercle, travessen el riu i s'allunyen en direcció a Albatàrrec. Torno a casa rumiant... La cigonya és un símbol de bon auguri, de natalitat i de fidelitat. També apareixen a la literatura popular. Visc a la ciutat de les cigonyes. Des del 19 de maig sóc Tangata Manu... Vogelfrei...

8.12.09

Tinta i sang

Primer ho vaig escriure (escriure és somiar) i després ho vaig viure. Ara escric el que visc. ¿Per què hauria de separar la meva obra de la meva felicitat? Sóc el que escric i escric el que sóc. Crear és la màxima aspiració humana. Crear i crear-te. Escriure i escriure't. ¿Per què hauria de separar la realitat de la ficció? La ficció és una pròtesi de la vida, impostura, mentida. Realitat, veritat, llibertat, creativitat. La resta no m'interessa. Ser escriptor és saber que no pots fugir de les paraules. Ser escriptor és comprendre que cada mot és un batec i cada batec un mot. ¿Per què hauria de separar la tinta de la sang?