Lletres eròtiques

La Laura, del gabinet de premsa del II Saló Sexe en Català, m'envia un mail en el qual em demana unes declaracions per a la nota de premsa que estan preparant. Li responc això:

Què opina sobre l’estat de les lletres eròtiques en català?

Considero que tota bona literatura ha de ser "eròtica", tot bon llibre ha de seduir el lector. El gènere eròtic en concret es troba difuminat episòdicament dins la majoria de novel·les que es fan avui dia. Llibres que abordin l'erotisme de cara n'hi ha molt pocs; i encara menys són els que proven de fer una reflexió profunda sobre el tema. És simptomàtic que només existeixi un premi de literatura eròtica en català (Vall d'Albaida). En castellà n'hi havia un (La sonrisa vertical) que, malauradament, ha desaparegut. En el meu cas, volia arriscar-me en aquest gènere, volia superar el repte de fer literatura eròtica. El resultat és prou satisfactori: vam guanyar el premi i el llibre està publicat. A més, les noves tecnologies ens ofereixen un horitzó inèdit en aquest aspecte. Nosaltres vam voler fer literatura del segle XXI via mails, messenger, mòbil... Internet ens ha servit com a mitjà per a crear la nostra obra. Les lletres que ara estan impreses en paper abans van ser digitals: cibersexe. El futur va per aquí.

Com influeixen certàmens com el Saló Sexe en Català i el concurs de relats eròtics en el sector?

Iniciatives com aquestes són una molt bona plataforma per a donar a conèixer la literatura eròtica. Que se subratlli el fet de la catalanitat afegeix un plus de promoció per a la nostra llengua i la nostra cultura, que bona falta li fa. Cal que la literatura surti dels cercles tancats, elitistes, i arribi al màxim de persones. Tant el Saló com el concurs ajuden a popularitzar els llibres a través d'un gènere atractiu com és l'eròtic. Us felicito per aquestes iniciatives i us encoratjo a continuar-les en les successives edicions.

M'arriba un mail d'Ontinyent amb un PDF que conté les bases del XIV Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida 2007. Termini de presentació: 18 de maig. Veredicte: pels volts de Sant Joan. Com que el vam guanyar l'edició passada, enguany ens toca fer de jurat.

Llar

Després de la migdiada dominical, havia de corregir exàmens. He encès el foc a terra i he oblidat els exàmens. La visió de les flames m'hipnotitza. Aquesta és la diferència entre una house i una home: si tens diners, pots comprar totes les houses que vulguis, però una home no la venen enlloc. Una llar és un caliu, unes persones, una història, una trama humana, una flama que il·lumina la nostra vida. La tarda llisca plàcida mentre veiem a la tele una pel·lícula d'aquestes que acaben bé (happy end previsible): el triomf de l'amor per damunt dels obstacles i les mentides. Val a dir que la protagonista era una xinesa preciosa per la qual valia la pena deixar-ho tot i anar-se'n a viure a Singapur. La llenya de perer blanquilla que vaig portar de Lleida crema massa de pressa. Afegeixo més llenya al foc.

A Espanya són tan paletos que volen imitar la cerimònia dels Òscars. Papanatismo goyesco. El presentador és un paio de l’Hospitalet que era de La Cubana. Un altre que es guanya la vida com a bufó. N’estic tip, de tanta gracieta. Aquesta obligació de ser graciós tothora i arreu és nefasta. Teles, ràdios, premsa... en van plens, de graciosos professionals i imitadors galdosos. És la tirania de la diversió a qualsevol preu, del passar l’estona superficialment. El veritable humor és una altra cosa. La Penélope Cruz sembla una Sofia Loren almodovaritzada. A mi aquesta noia mai no m'ha dit res. Acaben de donar el primer Goya a la pel·lícula Volver.

Sempre hauria de ser diumenge, diumenge per la tarda. Sempre hauríem de tenir temps per a badar davant les flames. Una llar no s'improvisa d'un dia per l'altre.

Darrer diumenge de gener

Et lleves amb regust de ginebra als llavis, afònic. Aixeques la persiana i veus la gespa gebrada. Elles encara dormen. Reculls el menjador (la taula és un cafarnaüm de copes i de plats). Ho endreces tot al rentavaixelles. Engegues el portàtil i trobes 23 mails. Fa 24 hores que no et connectes. No ha passat res important. Unes declaracions d'Aznar. Un mail que hauries de respondre, però et fot mandra. El guardes a la carpeta corresponent. La vida és un camí ple de decepcions. El temps sempre acaba posant les coses i les persones al seu lloc. Tens 60 exàmens per corregir. T'hi posaràs aquesta tarda. Te'n tornes al llit. Fas veure que encara dorms. Ella obre els ulls i t'abraça. Els seus llavis tenen gust de ginebra. Comenceu el dia de la millor manera possible. Molt tendrament. Quan ella baixa al menjador, descobreix que tot està recollit. La cuina també. El seu somriure. El teu silenci. La felicitat és aquesta sensació suau en la que sobren les paraules. Darrer diumenge de gener.

Nimitur in vetitum

Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata...

Vaig tenir dos bons professors de llatí: un a 2n. BUP (El Sr. Salas) i un a 1r. de carrera (Matías López). Del Sr. Salas recordo que ens llegia els seus poemes a classe (s'autodefinia com un poeta en camiseta). Vaig aprovar de miracle. El curs següent vaig agafar ciències i em vaig oblidar del llatí. Quan, a l'acabar COU, per culpa del profe de filo (Antoni Olona), en comptes de medicina (que és el que sempre havia volgut estudiar), vaig decidir-me per la carrera de filosofia, el llatí va reaparèixer a la meva vida. A Pamplona em va tocar repassar-lo de debò. Vaig estar tot l'estiu amb el Valentí Fiol. Va resultar que el professor de Llatí (Matías López) també era de Lleida. Casualitats de la vida. Vaig aprovar també molt justet. Ja a Barcelona, els professors de la Central (Canals, Forment, Bermudo, Granada, Argullol, Arce, López Frías, Sales, Valls, Martínez Marzoa...) se'n feien creus de què un alumne de filosofia dominés el llatí. L'últim curs de carrera vaig fer una espècie de tesina en la qual traduïa alguns textos de Vanini.

El més divertit va ser quan el setembre de 1989, acabat de casar i amb les oposicions aprovades, vaig anar a fer el "curs de pràctiques" a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès, que era el poble on residia aleshores. L'insti el tenia a tres minuts de casa caminant (avantatges de poder escollir la destinació el primer). Em van dir que, a banda de la meva assignatura, havia de donar un llatí de 2n. de BUP! No t'ho perdis. ¿Llatí jo? Si no és la meva especialitat! Fote't. Així que durant el curs 1989-1990 em va tocar d'ensenyar llatí bàsic a un curs de 2n. de BUP. Rosa, rosae, etc. Pobre de mi. Vaig pensar que el llatí em perseguia, que mai no me'n podria escapolir...

L'altre dia vaig rebre un mail de Matías López. Feia 25 anys que no en sabia res. És professor a la UdL. Em va fer molta il·lusió retrobar-lo ni que fos virtualment. Un dia que vagi a Lleida quedarem per a veure'ns i dinarem plegats. El seu mail era concís, estrany, i acabava amb aquest enigmàtic paràgraf:

No val el que es diu (hi ha un abús, en tota la Cultura, de l'element semàntic); interessa l'exploració, el no saber on s'està, la forma en ella mateixa.

Fa dies que aquestes paraules em giravolten pel cap com papallones embogides. Un filòleg antisemàntic! Un filòleg que defensa el viure sobre el dir, el no-saber sobre el saber, la forma pura sobre el contingut...

Jo, de vegades, també llegeixo els meus poemes a classe. L'altre dia, encabat de recitar-ne un, els alumnes em van aplaudir.

Nimitur in vetitum...

Un altre que diu que plega

La niñas de hoy en día

Un alumne em passa una cançó tot avisant-me que no és del meu estil ni tampoc del seu, però que paga la pena escoltar-la perquè parla de les noies d'avui dia... La canta un tal Porta i es titula Las niñas de hoy en día son todas unas... He trobat el video aquí i la lletra aquí (acompanyada de videos il·lustratius). També podeu furgar aquí (amb més videos). Y para muestra, un putón (ay, un botón) (l'anàlisi acurada d'aquest video aquí) (no us perdeu els comentaris) (i un foro). Aviso que tant la lletra com les imatges poden ferir la sensibilitat d'algunes entrellumaires verges, tendrals i delicades.

Aquí tens la cançó

Potser l'enyor

Potser l'enyor del demà em du un vestigi de tu quan, a l'hora del crepuscle, encara puc retenir-te: retenir la flor que dorm dins la terra glaçada, retenir la llum, l'escalf, el vers sublim que et besa l'ànima, retenir la fulla on escric el teu nom prohibit, retenir-te més enllà de les muralles que ens separen, més enllà de les paraules...

Potser l'enyor del demà, el temps que vindrà, l'albada primaveral, la platja on ens vam trobar, l'oceà que no ens pertany...

Potser l'enyor del demà, tota la sang dels baladres, aquesta fe indestructible, el somriure de la lluna quan el sol se'n va...

Portes obertes

Jornada de portes obertes a la UAB. Acompanyo els dos segons de batxillerat. Sortim de l'estació de Mollet-Sant Fost, baixem a Montcada i Reixac, travessem el poble caminant fins a l'altra estació on agafem un altre tren que ens deixarà a Cerdanyola-Universitat. Rodalies de Renfe tan depriment com sempre. Jo només faig anar el transport públic quan vaig amb els alumnes. És vomitiu. Un cop al campus, deixem els alumnes campi qui pugui (hi ha 100 xerrades distintes i han d'escollir allò que els convingui). Els profes fem cap a l'edifici del Rectorat. A les 10:30 ens donen la benvinguda a la sala d'actes, una sala preciosa, nova de trinca. Ens regalen una bossa plena de coses: fulletons publicitaris, una carpeta, un clauer-bolígraf, una agenda, un bloc d'itineraris de natura (que és on faig aquestes anotacions i que, a la primera pàgina, a la tercera paraula, hi ha una errata: "Campus. En pronunicar-lo, ningú no diria..." Hauria de posar "pronunciar-lo"). Jaume Aulet -coordinador per a relacions amb Secundària- ens passa un powerpoint amb les activitats que fan. Després ens repartim per grups, pugem a l'autocar i ens porten a visitar el Centre de Visió per Computació (CVC). Un altre powerpoint. Em cago en els powerspoints. 80 investigadors dedicats a R+D. Em cago en les sigles. Recerca i Desenvolupament. Un dels centres capdavanters d'Europa. Anàlisi de documents, sistemes avançats d'ajut a la conducció, avaluació de seqüències d'imatges, textura i color, visió industrial, imatge mèdica, reconeixement d'objectes, visió en robòtica... Especialistes en visió artificial, unint i transformant investigadors i enginyers, col·laborant amb empreses de tecnologia, mestissatge científic (informàtics, matemàtics, físics...). Tot molt maco i modern. Know-How. Spin-offs. Em cago en els anglicismes. La conclusió és que la majoria d'avenços en aquest camp consolidaran el Big Brother orwellià: el Gran Ull que ho veu tot (is watching you). Una imatge es redueix a una matriu de números. Projecte Hermes: telepantalles amb text inclòs. Intelligent video surveillance. Facial expression analysis (el caracrim de 1984). Tremolo de por. Hall de la facultat de Ciències: exposició sobre L'Any de l'Evolució. 10 cartells anuncien els diferents camps de recerca evolutiva que s'estan duent a terme a la UAB (departaments de genètica, microbiologia, ecologia, biologia vegetal i animal, osteobiografia, paleontologia, botànica...). Pugem a l'autocar i anem a l'Hotel Campus on hi ha piscolabis: quatre croquetes, quatre olives, quatre calamars, quatre patates... Misèria. Em foto una Estrella i toquem el dos. La meitat dels alumnes s'han perdut. Ja s'ho faran. Demà tenen examen d'Aristòtil. Els posaré un text de l'Ètica a Nicòmac.

Contemplació

De la finestra estant, contemplo un remolí de fulles que s'envolen, la salutació espasmòdica dels tendals, un colom espantat, els núvols d'un rosa lilà, esfilagarsant-se, el blau del cel més pur que mai, la soledat del carrer, el bar del Casal tancat, la tofa dels pinars que s'enfilen pels turons, el brancam dels plataners sense despullar...

Amb fred als peus, contemplo la meva vida inútil guarnida de paraules inútils que ara llegeixes inútilment perquè som un destí esgarriat enmig de l'univers entròpic. ¿I si poguéssim volar com fulles empeses pel vent devers dimensions insòlites? ¿I si demà mateix vingués a buscar-te i et segrestés?

Em contemplo a mi mateix: irrisori, terrenal, carnal... Una fulla em passa pel davant i desapareix. Contemplo el buit que ha deixat.

El Conflicte

Hem de ser inquietants. Hem de desassossegar el lector perquè se li desvetllin les neurones anestesiades. Hem d'infectar les ments aburgesades, desestabilitzar les creences, dinamitar els conceptes sobre els quals es basteixen totes les ficcions socials. Hem de ser dolents, malèvols, diversos i perversos. Hem de sacsejar la platea fins que tothom tremoli escagarrinat. Hem d'empènyer la gent cap a l'abisme. Hem de promoure l'imbecil·licidi: el suïcidi en massa dels imbècils. Hem de sobreviure al capitalisme sense ànima i instaurar una república federal de savis menfotistes que habitin els cims de les muntanyes (amb connexió Wi-Fi, per descomptat). Hem d'escombrar tanta rampoina i tanta fantasmagoria. La literatura no ha de refermar cap convicció. L'art no pot ser un placebo. Hem de trencar els lligams que ens aferren als costums. Hem de lliurar-nos al desconegut. Hem de transcendir-ho tot i transcendir-nos. Hem de deixar petjades de semen i de sang. Hem de morir més nus que quan vam néixer. Hem de beure tots els alcohols i cantar totes les cançons. Hem de mentir perquè la veritat resplendeixi. Hem de saltar les tanques i okupar el cor del bosc on els senglars copulen, el cor del senglar on copulen els boscos, la còpula mística del senglar i el bosc, la desfeta de les nostres pors amb la visió del senglar, els seus ullals, el seu gruny, el seu pèl, la seva bafarada... Hem d'oblidar el que cal oblidar per a recordar el que cal recordar. Hem de ser salvatges amb els civilitzats i civilitzats amb els salvatges. Hem de ser sospitosos i sospitar de tot i de tothom. Hem de riure i ballar. Hem de veure sortir el sol. Hem d'occir els neulits, fer-los xixines amb el piló massís del nostre menyspreu com qui ratlla faltes d'ortografia. Hem de ser insolidaris amb els impotents i implacables amb els poderosos. Hem d'aprendre a estar sols. Hem de ser molt més que una promesa. Hem de ser conflictius.

Al capdamunt

Si no fos que estic per damunt de mi mateix, de les meves paraules i dels meus actes, per damunt de l'ombra que em persegueix, per damunt dels altres (que són també ombres), per damunt del món i d'aquest sarcasme evolutiu anomenat "humanitat", per damunt dels principis dogmàtics que nodreixen tota mena de talibanismes, per damunt d'eticismes i esteticismes ridículs, per damunt de claques i mediocritats que necessiten aplegar-se per a semblar importants, per damunt de tanta paranoia sentimental que ens esclavitza, per damunt dels tòpics i les ficcions del ramat, per damunt de les muntanyes de merda del consumisme, per damunt de les muntanyes de merda del cofoisme, per damunt de les muntanyes de merda del llepaculisme...

Si no fos que professo el menfotisme crític, ja faria temps que hagués embogit. Per sort, encara sóc un individu lliure, tan lliure que, de vegades, em faig por a mi mateix. Quan els pobres d'esperit em coneixen una mica, tremolen, es caguen a les calces i em defugen amb excuses vomitives. Els pobres d'esperit no suporten El Conflicte. Tinc l'armari ple de màscares. Passa un segon i me'n ric; passa un altre segon i ploro; passa un altre segon i me n'enfoto, em contradic, ja no ploro ni ric, sinó que em sobrevolo com un saxofonista tocant el saxo al capdamunt de l'Everest...

Ihr seht nach Oben, wenn ihr nach Erhebung verlangt. Und ich sehe hinab, weil ich erhoben bin. Wer von euch kann zugleich lachen und erhoben sein? Wer auf den höchsten Bergen steigt, der lacht über alle Trauer-Spiele und Trauer-Ernste.

Plovisqueja després de segles de sequera... Els pins estan contents.

Una crítica molt assenyada d'aquest post. (Gràcies per llegir-me, Ramon, no esperava menys de tu)



Blogs i fotologs d'alumnes: "EnDaiMoNada" girl + Juan Pardo + Lo han dicho en la tele + itstimetodance + venividivinci + themoongoesdown + changesinmylife + ardnas3 + bellezasunicas

Sant Vicenç

Avui és Sant Vicenç, el patró d'hivern del meu poble, que també ho és de Lisboa i de Mollet, per això avui no treballo.

Ahir al vespre, espectacular concert de gospel al nou Casal: The Gospel X-perience!. 70 persones sobre l'escenari i 200 de públic. La música com a catarsi col·lectiva. Arribo a una sèrie de conclusions: La religió, més que l'opi del poble, n'és la farlopa. La música esdevinguda pregària, oració. El gospel tendeix orgiàsticament a l'apoteosi orgàsmica. Hi ha un crescendo reiteratiu que acaba esdevenint un veritable mantra. Es tracta d'allunyar-se de la realitat (l'esclavatge dels negres) per atènyer el reialme de la llibertat fictícia (el cel futur) mitjançant la pèrdua de l'ego individual dins el maremàgnum grupal. Tot plegat sembla una secta amb el guru (director) al capdavant. No estic gaire segur que els mals del món es puguin solucionar cantant (John Lennon in memoriam).

Diuen que avui canviarà el temps. El matí es presenta humit i emboirat. Ja han encès el llum del bar del Casal, un bar molt peculiar en el qual, a més de totes les coses típiques d'un bar, pots trobar els meus llibres, ben posadets dins una vitrina, entrant a mà dreta, sota el rètol: Escriptors de Vallromanes.

Èxit

El pitjor que et pot passar és tenir èxit massa jove. L'excel·lència literària no s'improvisa. El bon escriptor necessita agafar ofici a còpia d'anys i panys de solitària foscor, moltes lectures, moltes vivències i molts fracassos. Hauria d'estar prohibit que ningú publiqués res abans del 40 anys.

NB. Hi ha comptades excepcions a aquesta regla (genis que han fet obres genials abans dels 30, v. g. Rimbaud). La immensa majoria d'escriptors han arribat a la genialitat després de molts anys de treball. No hi ha un altre camí.

BLOGUZZ-85392d0667

Ser i fer

- Tu ets veritat, però tota la teva vida és una puta mentida.
- ¿Què vols dir? No t'entenc.
- No som el que fem. Sovint el que fem contradiu el que som.

- ¿I si no ets el que fas, què collons ets? Jo crec que el que fas diu molt del que ets: Operari sequitur esse.

- En el teu cas està molt clar: la teva vida és una cosa i les teves obres una altra. Si s'identifiquessin, series un monstre.

- Gràcies, home!
- Perquè, a veure: ¿Tu qui ets?

- ¿Qui sóc? Aquesta pregunta no és pertinent. La trobo massa metafísica, massa parmenídea. No penso respondre una pregunta tan absurda.

- ¿Veus? Em dónes la raó.

- No pas. Jo estic per damunt del que faig. Les meves obres no esgoten el que sóc. A més, no crec que jo sigui res ni ningú. L'ésser és un mite, una ficció. Res no és: tot és procés, esdeveniment, riu heracliti...

- No fugis d'estudi. La gent veu el que fas i et jutja a partir d'això...
- Doncs pitjor per a ells.
- No, pitjor per a tu.
- ¿Un monstre has dit?
- Sí. Un monstre adorable, irresistible, però un monstre al capdavall.
- Jo no sóc Vogelfrei.
- Jo no n'estaria tan segur...

Divendres històric

Vam inaugurar el Casal. Van venir les autoritats i mig poble. Vam assistir al concert de la Coral. Vam sopar al Sant Miquel amb l'Abel Folk i la Glòria Casanova. Vam fer la copa a Ca La Montserrat.

Me n'assabento tard. Molta sort, Oriol!

Aforisme: El pitjor engany és l'autoengany.

Entendre

Només podem entendre allò que hem viscut.

Du bist ein Mann

Passo la tarda traduint fragments de Goethe, concretament de la seva Nausikaa (1787), un drama inacabat en el qual l'escriptor alemany reprèn el mite que apareix a l'Odissea homèrica. La donzella Nausica -filla d'Alcínous, rei dels feacis- troba Odisseu a la platja i, per art de màgia, es desencadena la seducció. La tragèdia dels amors platònics, l'esqueixament del cos i l'ànima, la renúncia que és alhora penyora d'eterna recordança. La mítica Nausica plora, com plorava la mítica Ariadna a la platja de Naxos. Llàgrimes que es fonen amb l'escuma de les onades...

Tinc dubtes translacionals i envio un mail al meu amic Francesc, filòsof i bloguer català resident a Frankfurt. Amb el seu ajut me'n surto. (Gràcies, Sisco! Quantes te'n dec?) Us en deixo un tast. Són paraules de Nausica...

Du bist nicht einer von den Trüglichen,
Wie viele Fremde kommen, die sich rühmen
Und glatte Worte sprechen, wo der Hörer
Nichts Falsches ahnet und zuletzt, betrogen,
Sie unvermutet wieder scheiden sieht.
Du bist ein Mann, ein zuverlässiger Mann,
Sinn und Zusammenhang hat deine Rede. Schön
Wie eines Dichters Lied tönt sie dem Ohr
Und füllt das Herz und reißt es mit sich fort.

Tu no ets un engalipador,
com molts forasters vanitosos que arriben
i garlen amb mots planers, i qui els escolta
no sospita l'engany fins que, al final, estafat,
veu que, de sobte, han tornat a marxar.
Tu ets un home, un home fiable,
el teu discurs té sentit i coherència. Venust
com la cançó d'un poeta que ressona a l'oïda
i s'apodera del cor tot sadollant-lo

Imatge: Odisseu i Nausica. Detall d’una gerra atenenca d’argila (475-425 AC). Munich Antikensammlungen und Glyptothek 2322.

[De la Nausica de Joan Maragall i de Carles Riba ja en parlaré més endavant...]

De xals i matrimonis حِجَاب

A l'hora de guàrdia em toca substituir una professora d'anglès a la biblioteca-2. És un 2n d'ESO. La sala té una dotzena d'ordinadors, però la meitat no funcionen. Els alumnes són d'origen variat: cinc marroquins, una equatoriana, un colombià, una negreta de Guinea... i la resta autòctons. De les tres noies musulmanes, n'hi ha dues que porten mocador al cap i una altra que no. La que ensenya els cabells és més xerraire i se m'acosta. Li demano que m'expliqui per què ella no duu el xal com les altres. Em respon que ella no el porta perquè no vol, però que s'està plantejant de posar-se'l. Diu que sa mare el porta, i que al Marroc, com aquí, hi ha dones musulmanes que el porten i dones que no; el que passa és que les dones que no el porten són mal vistes. Em confessa que ella se sent "rara" sense mocador perquè la majoria de les seves amigues (que són musulmanes) el porten. Una de les alumnes que porten mocador (un mocador negre que li tapa el coll i la cabellera deixant-li al descobert només la cara pàl·lida) s'afegeix a la tertúlia. Entre elles parlen berber. Li demano per què ella porta el xal, i em diu que així els homes la respecten més; que és símbol de religiositat i de què la dona no és un objecte; que un home s'estimarà més casar-se amb una dona que dugui el xal que amb una que no el dugui; que el cabell només el pot veure el marit, i que a casa seva no se'l posa. Em pregunta si he llegit l'Alcorà. Li dic que sí, sencer. Jo no paro de fer preguntes. Passem al tema del matrimoni. ¿Us podeu casar amb qui vulgueu? La que no duu mocador somriu i em diu que els seus pares li han buscat un promès del Marroc, més gran que ella i amb diners, però que a ella no li fa el pes. ¿I doncs? Ella diu que està enamorada d'un noi marroquí de la seva edat que viu aquí, al mateix poble, però que els seus pares encara no en saben res. Li demano si es veuen. Em diu que sovint. ¿I feu res? Ella em diu que no, ni un petó. ¿I la maneta? Manetes sí, fa ella, sense deixar de somriure. Té una bellesa semítica i un nom preciós, tan preciós com el seu somrís innocent. Sona el timbre que anuncia el final de "la classe". Em sap greu, perquè encara tenia preguntes al pap... Aquesta hora he après en comptes d'ensenyar. Al·là és gran i misericordiós!

Terrorisme

Amb els terroristes no s’ha de negociar. Als terroristes ni pa ni aigua. Quan deixin les armes incondicionalment i hagin pagat pels delictes comesos, aleshores podem començar a parlar. Cap reivindicació política no justifica l’ús de la violència. Cap idea o ideal no pot posar-se per damunt de la vida d’una sola persona. La base de la democràcia és el diàleg, el consens dins la legalitat. El terrorista s’autoexclou del diàleg, del consens, de la democràcia, de la legalitat, del sistema… El terrorista és una animàlia que cal exterminar.

Al tigre no hay que acariciarle (Iñaki Anasagasti)

En el supòsit d'un futur escenari sense terrorisme, la viabilitat política de qualsevol opció depèn del número de vots que obtingui. Ens podríem trobar que aquests que ara maten i demanen qui-sap-lo fossin una minoritària minoria, simples representants del més recalcitrant somiatruitisme.

La crítica de la crítica

Al darrer número del setmanari El Temps trobo la crítica que fa Lluís Bonada del llibre d'Albert Villaró: Blau de Prússia, premi Carlemany.

El text és impagable, començant pel títol: "L'escriptor que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Bonada deixa a parir el llibre ("relat convencional, sense mirada, sense estil") i, oh miracle, cita un altre crític -Guillamon-, per tal de refermar el seu punt de vista. Convindreu amb mi que no és gaire normal que un crític literari citi en una crítica un altre crític. Al següent paràgraf, Bonada pontifica (amb exemples eximis) que "els grans autors són fidels al seu estil". Després ve a dir que Villaró hauria de seguir escrivint com al seu primer llibre (Obaga) i que l'ha espifiat allunyant-se'n. Per acabar, esmenta el que diu la nota biogràfica del llibre: "Sap fer pastissos i assegura que algun dia aprendrà a tocar la tiorba". Segons Bonada, posar això no és seriós i desqualifica l'autor. Fins aquí la crítica.

La tiorba és un instrument greu de la família del llaüt. Jo mai no posaria a la meva nota biogràfica que faig les millors truites amb patates de la comarca o que m'agradaria saber tocar el piano. No estic d'acord amb això de la fidelitat a l'estil. Crec que els escriptors (i els creadors en general) hem d'arriscar, innovar, obrir camins nous, renovar-nos... El pitjor que ens pot passar és repetir-nos o, com diu Bonada, escriure sempre el mateix llibre.

Tret d'algun article a Presència, no he llegit Villaró. Amb ell comparteixo edat (bé, ell és 5 dies més vell que jo), lleidatanitat, la closca pelada i la muntura de les ulleres... Res més, que jo sàpiga. No tinc el gust de conèixer-lo personalment. Em temo que tampoc compartim estil literari, ell és d'història i jo de filosofia. Hi ha gent que ens confon físicament (vid.), però jo sóc molt més xamós i més pinxo i, sobretot, molt més megalòman. També he sentit a dir que és l'Atxaga català i que, fins i tot, s'assemblen els títols de les novel·les (Obabakoak / Obaga). La gent és l'hòstia.

Al Sr. Bonada li demanaria quin és el seu estil i que em digués (sense comptar els llibres sobre Josep Pla) el títol de les novel·les que ell ha escrit per a poder-ne fer la crítica. Sembla que per a fer aquest article l'únic que s'hagi llegit sigui la crítica del Guillamon i la solapa del llibre.

¿Oi que és divertit criticar una crítica? Els escriptors tenim dret a rescabalar-nos, no?

-------------------------------------------

Envio un mail a l'Albert amb l'enllaç a aquest post i ell em respon de seguida:

Ep, Toni, bon dia. Molt de gust de saludar-te.
De vegades passo pel teu blog, i m'ha fet una gràcia especial que hagis dedicat un post a la crítica del Bonada. No l'havia llegida (ni la llegiré), perquè ja m'havien arribat campanes de que seria una mica bèstia. M'hi he d'anar acostumant. Que un parell de patums hagin rebut el llibre amb tanta mala llet deu ser un bon senyal. A veure si ens trobem algun dia i ens fem passar per bessons. Te'n dec una!

Albert