T-28

Primer dia d'octubre. Preludi de tardor. Encara fa bonança. Ha volgut provar el foc a terra. Hi ha posat uns cartons, unes branques, uns troncs i s'ha encès de seguida. El tiratge és bo. El fum que sortia per la xemeneia contrastava amb la llum del sol ponent que encara escalfava les fulles gairebé grogues dels xops. Olor de poble de muntanya. ¿Fins quan podrà gaudir de la terrassa? El tren de la Pobla baixava a pas de bou. Com sempre, ha xiulat abans d'entrar al túnel. Les mallerengues també xiulaven, bellugant-se inquietes d'un arbre a l'altre. Ella ha arribat. Han atiat el foc. S'han estimat com s'estimen les flames, acoblant-se, enlairant-se, abrandant-se mútuament, cossos-troncs que es fonen per a esdevenir brases. Ella se n'ha anat i, enllà del temps i de l'espai, resta un caliu prodigiós, melós, inextingible. Paraules-cendra en són testimoni fins que torni la primavera dels seus dits i dels seus llavis i dels seus ulls.

Llegeix tota la sèrie T

Salvador Iborra

La mort d'un jove poeta per causa d'una bicicleta resultaria d'allò més ridícula si no fos que amb aquesta mort (a la bicicleta que la bombin) es perden tots els versos que hagués pogut escriure i ja no escriurà perquè els poetes morts no poden escriure poemes en el més enllà perquè en el més enllà no té sentit escriure res perquè escriure és el salvavides que ens queda als poetes que som vius però en el més enllà no calen salvavides de cap mena perquè la vida ja no pot ser salvada i els poemes serien d'allò més ridículs com els llençols bruts i les entranyes del foc i els cossos oblidats de matinada sobre un bassal de sang i és-que-a-qui-se-li-acut-de-viure-al-raval havent com hi ha al món milions d'indrets més segurs on poder fer versos amb bucòlica tranquil·litat

Al cel siguis dels poetes (al parnàs vull dir) descansa en pau salva
I el consol de saber que podíem haver estat feliços
Avui tothom parla de tu demà no en parlarà ni déu

QED

T-27

L'anoguer ha fet només una anou. L'ha collida quan l'embolcall verd s'ha esberlat. Ha trencat la closca amb una pedra i ha menjat el fruit, tendre i pur, una mica amargant. Sempre li ha fet gràcia la similitud que tenen els lòbuls de la llavor de l'anou amb el nostre cervell. Les anous formen part de la seva dieta diària, com els dàtils, les pomes, el pol·len, la lecitina, el te verd i la mel. Ha de tenir molta cura del que menja si vol controlar la seva hipertrigliceridèmia idiopàtica. L'anoguer encara és jove. Anys tindrà per a produir anous a cabassos. Amb anous verdes fan a prop d'aquí la ratafia dels raiers, l'aigua de nodes de la Val d'Aran. El dos rius que travessen la serralada del Montsec s'anomenen Noguera, pallaresa i ribagorçana.

L'estiu no vol acomiadar-se. Avui és Sant Miquel, patró de Lleida. Ara que ja no hi viu sembla que la ciutat de les cigonyes sigui encara més bella, sobretot de nit. Ahir la va revisitar. Riu avall i riu amunt, del Pallars al Segrià passant per la Noguera, que també és el nom d'una comarca. Fruits, rius, territoris físics que nodreixen i fecunden la gleva de l'ànima.

Llegeix tota la sèrie T

T-26

Ha sortit caminant de casa i, seguint la carretera vella de Terradets, ha arribat fins a la presa. Després de travessar la C-13 i passar sota el pont de la línia de ferrocarril s'ha endinsat en el barranc del Bosc. La sendera emboscada pujava progressivament. El descens cap al torrent l'ha fet a través d'una petita tartera, sempre seguint les línies de pintura groga. A l'altra banda del torrent el camí s'enfila fent ziga-zagues fins que arriba al trencall en el qual un cartell ens indica que la Roca Regina és cap a la dreta. Des del capdamunt de la Roca, amb una paret vertical de 300 metres de desnivell als seus peus, ha pogut gravar el vol majestuós dels voltors. Sense batre les ales, enduts pels corrents d'aire, s'enlairaven formant cercles. Quina enveja poder sobrevolar-ho tot amb tanta facilitat i elegància. S'ha demorat una bona estona contemplant el paisatge: la Conca de Tremp, el pantà, el Congost... Ha davallat a través d'ombrívols boscos de pins fins a l'estació de Cellers-Llimiana on ha saludat el Manel (alberg) i el Xavi (grimpada). Tres hores de caminada. Sort que duia un litre d'aigua fresca a la motxilla. Com que el Montsec de Rúbies ja el té bastant apamat, ara comença a explorar els paratges del Montsec d'Ares.

Llegeix tota la sèrie T

Xifres

ENTRELLUM

Missatges publicats (since 21-12-05): 1.747
Número de visites (since 19-09-09): 81.441

BUBOK

Obres publicades: 9
Número de descàrregues: 4.001

T-25

Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L'estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable.

Llegeix tota la sèrie T

Who are you

Dues dones diuen

Un dia, prenent un mojito, li vaig dir a la Maribel que s'havia de plantejar seriosament la possibilitat de publicar els seus poemes. Ella, amb la discreció i humilitat que la caracteritzen, no ho veia gaire clar. Des del primer dia que la vaig sentir recitar al Smiling Jack sabia que aquells versos tenien força i qualitat. Avui podem congratular-nos perquè la idea s'ha acabat materialitzant. La Maribel Mir (Carlota) i la Beatriu C. Durany han parit un llibre a quatre mans i a dues llengües. Poetesses de veritat. Us les recomano.

Aquest vespre a les 20:30 presenten el poemari

al pub The City Arms de la ciutat de Lleida.
Els addictes al vers no hi podem faltar.

34PDCYYNGVCQ

T-24

Avui ha vist dos Macroglossum stellatarum els quals, en català, reben diverses i divertides denominacions: bufaforats, borinot carter, papallona colibrí, barrinol ros o mosca boja. Un d'ells ha entrat al menjador i feina ha tingut per a fer-lo fora sense ferir-lo. El mètode que fa servir és el de caçar l'insecte amb una capsa de plàstic d'una vella cinta de casset i, quan aconsegueix atrapar-lo, l'allibera en un altre indret. La tradició ens diu que els borinots són portadors d’esdeveniments que es produiran en el curs dels dies següents a la seva presència i que afectaran la persona entorn de la qual han estat borinotejant. Es deia que els de color roig anunciaven un fet sortós i els negres un de desgraciat. Com que sempre hi ha descreguts, van inventar allò que si és roig, goig i si és negre, m’alegre. La superstició popular diu que si hom veu un borinot carter hom rebrà notícies importants molt aviat. Ara està enjòlit. ¿Quin esdeveniment o notícia arribarà?

Llegeix tota la sèrie T

T-23

No és el que escriu, sinó el que viu, allò que realment m'interessa; com ha estat capaç d'escapar-se de la gàbia on pastura inconscientment el ramat; això és el que més admiro d'ell: la força que l'impulsa a crear cada dia el seu propi destí lluny de l'autopista de peatge per on circulen els zombis; aquest poderós afany d'individuació que converteix la seva existència en una veritable obra d'art, original, única, irrepetible. Que després escrigui això o allò, és quelcom secundari, perquè de les paraules me'n refio ben poc, però dels fets, en canvi, en faig una bíblia, un model, un paradigma. El seu mestratge, més que literari, és vital. L'admiro perquè ha sabut fondre totes les contradiccions en una sola autoafirmació llibertària, on teoria i praxi, poètica i ètica, literatura i vida són la mateixa cosa. Això per a mi significa ser autèntic. N'estic tip, d'actituds hipòcrites, de bufanúvols que es pensen que n'hi ha prou fent discursets brillants o de babaus que es passen el dia enganxats al twitter i al facebook. La saviesa és al silenci el que les estrelles són a la foscor.

Llegeix tota la sèrie T

Spains Secret Conflict

SPAINS SECRET CONFLICT subtCAT from Endboard on Vimeo.

T-22

Mal oratge, cel carregat de núvols plugissers, groguegen les fulles dels xops, cauen els aglans dels roures, l'estiu s'acomiada. Fa tres mesos que dorm aquí. Li queden tres mesos i mig de contracte. No sap res del futur. Se li'n refot, el futur. El futur no serveix per a una puta merda si el present no és ple de sentit. Ha sigut un estiu formidable. Va deixar la ciutat seguint la seva brúixola interior. Ara respira un aire més pur i beu una aigua més pura (què bona és la de la Font de les Bagasses!). Ara contempla més estrelles que mai. Sap que la vida sempre és una fugida cap endavant. Cal inventar-se el camí. Cal reinventar-se. Espera la pluja, els bolets que vindran, nous capítols per a escriure, nous petons, noves rialles... El futur és un enigma. Si fos previsible perdria tota la gràcia.

Llegeix tota la sèrie T

Càncer & Oxigen

http://antonette.lacoctelera.net/post/2011/07/29/sabias-en-ano-1931-cientifico-recibio-premio-nobel

T-21

El pitjor enemic de l'escriptor és el sedentarisme. Fins que no inventin la manera d'escriure caminant (seria un invent fantàstic), les cames han de romandre aturades mentre els dits teclegen. Pessoa escrivia dempeus i Nietzsche feia grans caminades alpines rumiant els seus pensaments. Quan aquest agost va visitar la Nietzsche Haus va comprar el llibre de Paul Raabe Spaziergänge durch Nietzsches Sils-Maria en el qual apareixen sis itineraris que el filòsof feia per l'Alta Engandina.


Després de tanta escriptura avui tocava serrejar. S'ha llevat, ha esmorzat, ha agafat la motxilla, ha engegat la moto i carretera de Llimiana amunt: Sant Cristòfol de la Vall, Sant Martí de Barcedana, Mata-solana... Passat L'Hostal Roig, a mà dreta, ha agafat la pista que mena fins a la Portella Blanca. Un pedregar de por. Ha fet uns 7 km. fins que, més enllà de l'indicador cap al Forat de Gel, on comença el camí que davalla a Sant Salvador del Bosc, s'ha quedat sense benzina. La benzinera més propera es troba a 35 km i no sabia exactament quants en podia fer amb la reserva. Ha aparcat l'Honda i ha continuat a peu fins a la Portella Blanca. Mitja hora caminant. Quina meravella de lloc. El panorama abasta la Vall d'Àger, el Montsec d'Ares, tota la Conca de Tremp i la Vall del Barcedana. Als peus, el poble abandonat de Rúbies.

Els 23 km. de baixada fins a casa els ha fet amb punt mort i el motor parat. Només li ha calgut engegar-lo un parell de vegades. Consum mínim. La propera vegada, abans de sortir, passarà per la benzinera. Ha vist un cabirol, tres esquirols, dues serps, un lluert i infinitat de papallones. Persona humana cap.

Llegeix tota la sèrie T

T-20

Aquesta nit de pleniluni els senglars han fet molta fressa. Els seus grunys i els esgarips intermitents de l'òliba l'han acompanyat fins que la son l'ha enxampat escrivint les últimes línies del capítol 12è de la novel·la. Després de dinar ha enllestit un nou poemari tot aplegant 34 textos escrits entre els anys 2006 i 2011 a Vallromanes, Lleida i Llimiana. L'ha titulat L'adveniment del silenci. Ha fet les còpies a la impremta Tarragona de Tremp, on també li han enquadernat els exemplars i, a continuació, ha anat a Correus per tal d'enviar-los a un premi. Ell ho anomena "la loteria". És un joc d'atzar com un altre. La petita inversió pot convertir-se en més diners i en un llibre publicat. O no. Mai no se sap. Depèn de molts factors que ell ja no controla, com tampoc no controla la inspiració la qual el fa mantenir-se despert fins a la matinada amb la banda sonora dels senglars i de l'òliba, sota un firmament ple d'estrelles, tan nítides que les paraules que escriu li semblen ridícules ombres inútils. Però cadascú es distreu com bonament pot i cal reconèixer que la literatura no és una mala companya de viatge.

Llegeix tota la sèrie T

Guions

Les coses no passen perquè sí, sinó que tot, absolutament tot (fins la trajectòria erràtica del vol d'un mosquit) té el seu sentit dins la trama de l'univers... Hi ha un destí que no escollim nosaltres, un Guió per damunt dels nostres minúsculs guions... Ens costa acceptar que les coses sovint no són com nosaltres voldríem... Ens emprenyem amb la realitat, ens rebel·lem, ens hi barallem, lluitem contra ella... Aquesta actitud és autodestructiva... La il·lusió de la voluntat i de la llibertat personals s'esvaeix davant la contundència amb la qual de vegades s'imposa el Guió Suprem... No pateixis... Malgrat que ara mateix no ho comprenguis, tot és a fi de bé...

No te'l perdis

http://www.vilaweb.cat/noticia/3926357/20110908/guardiola-ens-aixequem-dhora-penquem-pais-imparable.html

Escullo

Escullo la senzillesa, la calma, la brisa que acarona les fulles dels pollancres que groguegen, aquest cel ras, l'argument d'una vida allunyada dels guions convencionals, sense atabalaments, sense estridències, lliscant suaument sobre les hores que flueixen, aquesta solitud que em bressola com una mare bressola el nadó, l'horitzó inabastable dels teus ulls, retrobada confiança, estol de silencis, pau que fulmina totes les guerres, llum que no encega, dolça foscor atapeïda d'estrelles.

T'escullo a tu. Tu m'esculls. Per què ens hauria d'importar la resta?

+poemes+

T-19

No plou. Les fulles dels roures i dels boixos s'embruneixen. Les nits són més llargues i més fresques. Després d'uns dies a l'altra banda del Pirineu ha tornat al seu recés davant el llac. La visió del Canigó i la serena bellesa del Conflent l'han reconciliat amb si mateix. Continuarà escrivint. Hi ha un llarg camí per recórrer. No hi ha pressa. Els companys de viatge vénen i van. Al capdavall sap que està sol, que sempre ho ha estat. L'amor és un miratge.

Llegeix tota la sèrie T

Demà potser

S'acaba l'agost amb un regust de mel fosca als llavis, postals de valls i cims alpins, cossos nus ran de sorra, capítols que creixen i em fan sentir un déu petit amb les mans plenes de rialles.

Comença el setembre amb les finestres del sol esbatanades, un horitzó de noves clarícies tardorenques, l'amable silueta de les muntanyes difuminant-se entre verds i blaus que es confonen.

Res no mereixo i tot ho tinc. La vida flueix. Sóc feliç.

Demà potser, qui sap, les estrelles que ensostren els nostres somnis brillaran encara més.
Demà potser, amb les últimes flors collvinclades, reviscolaran les arrels.

Res no mereixo i tot ho tinc. La teva mirada. Els teus dits.

Demà potser, qui sap, enyoraré l'avui com s'enyora un amor de la infantesa.
Demà potser, amb les cames al coll, novament, faré camí.

+poemes+

Cada vers una muralla

Digamos que hay que aprender a vomitarse en forma de texto sin que se note demasiado. Aunque a menudo las letras salpican. Es inevitable. La Literatura, antes que nada, funciona como terapia; luego, con suerte, puede convertirse en arte, en belleza, o en alguna otra sublimidad por el estilo. Añadiré que, en muchos casos, cada verso es una muralla que levantamos entre nosotros y el mundo (que son los otros, es decir, otros mundos amurallados). Nada peor que las palabras para comunicarse de veras. Sólo cuando ellas enmudecen y se tornan tacto (o gusto o gemido o fragancia) podemos empezar a intuir qué es lo que se esconde tras la muralla-máscara literaria...

Font d'inspiració

T-18

Els arbres estan assedegats. Les fulles groguegen. L'estiu s'allarga més del compte, però no durarà. Ahir, a l'hora del capvespre, va pressentir la tardor quan el cel es va omplir de núvols i el vent va sacsejar l'atmosfera. Avui tot és nítid i fresc. El llac es desvetlla amb noves claredats. Ell ha enllestit el primer capítol d'una nova novel·la. Fa dies que s'hi dedica. Avança lentament. Ella no entén que la Literatura (en majúscules) no utilitza ni degrada ni manipula res ni ningú, sinó que enalteix, destil·la, sublima i immortalitza les nostres miserables vides humanes plenes de creences, pors, esperances, frustracions, ambicions, i tota la resta. La Literatura se situa per damunt dels nostres egos, per això ell s'hi consagra amb cos i ànima malgrat la incomprensió aliena.

Llegeix tota la sèrie T

El poder dels somnis

Menystenim el poder dels somnis. Allò que somiem, pensem, imaginem, visualitzem, desitgem, volem, diem... pot fer-se realitat. De fet, ja és real en la mesura que existeix en la nostra ment o en la nostra voluntat, en forma d'idea, imatge, desig o paraula; el que cal només és materialitzar-ho. Ets tu qui atreus els fets que s'han d'esdevenir i les persones que han d'arribar. És la teva energia. Te'n faries creus, de la capacitat que tens, de les possibilitats inexplorades que s'amaguen rere el teu escepticisme o la teva manca de fe. Sovint és la por la que no ens deixa experimentar noves acrobàcies existencials; la por, la comoditat, la rutina, tot allò conegut que ens proporciona un miratge de seguretat.

bis

Un silenci que ve de lluny

Un silenci que ve de lluny, de segles antics.
Afamades de son, les parpelles es clouen a punta d'alba.
Tota la bellesa del teu rostre se m'apareix de sobte com una revelació.
També les ànimes abandonen els cossos.
La certesa incontestable, inadmissible.
Garses i tudons al jardí.
El Buda somriu.
Marxo.

Agost en flames

Quan la vida és tan intensa que per ella mateixa omple cada minut i cada segon de llum i de color, de tactes, sabors, imatges, músiques, perfums... Llavors no t'apressa escriure-la. Penses: el que cal ara mateix és viure, viure a fons, aprofitar el moment que s'esbatana adelitós, i deixar que les paraules esperin, meres ombres imperfectes, ressaca dels batecs profunds, cendra i fum que deixaran les flames d'aquest agost memorable i preciós.

T-17

Li va entrar un virus i ha hagut de formatejar el portàtil. De tant en tant caldria formatejar el nostre cervell per tal de poder seguir endavant sense tantes pedres a la motxilla. Ell ho ha fet vàries vegades i no li ha anat gens malament. Aquest matí ha visitat la Cova Negra de Mata-Solana, situada a uns 10 km de casa seguint la mateixa pista del Sant del Bosc. Només arribar li ha semblat una gran boca oberta, amb dents i tot. Un cop dins, quan s'ha habituat a la penombra, ha pogut reviure la sensació uterina, talment Jonàs engolit per la balena. La Mare Terra l'acollia entre estalagmites i estalactites de formes capricioses. Tot recordant l'al·legoria platònica, ha davallat fins al fons de la caverna. No ha trobat cap presoner, però sí algunes formacions calcàries d'allò més encisadores. S'ha assegut per a escoltar les gotes que queien del sostre. Abans de desprendre's, il·luminades per la llanterna, semblaven una munió d'estrelles. Llavors s'hi ha fixat i ha descobert que aquella volta plena de rugositats misterioses era gairebé igual (en textura i dimensions, que no pas en cromatisme) que la que Miquel Barceló havia pintat a la cúpula de la Sala de Drets Humans de l'ONU a Ginebra, una obra que ell havia pogut admirar feia ben poc en el seu viatge a Suïssa. El pintor mallorquí va trigar 9 mesos a fer aquesta "Capella Sixtina" del segle XXI, el mateix període de temps que sol durar un embaràs.

Llegeix tota la sèrie T

Recreant secrets tresors

Recreant secrets tresors,
baldat de tant sentir,
et deixes bressolar pel cant dels grills
a l'hora del capvespre.

El vent a penes remou les fulles dels roures.

Ella no sap que et va salvar quan el final era imminent.
Ella sopa embolcada amb una flassada que et vas endur del tren que et va portar a Ginebra.
Ella aparta les panses de l'amanida, pendent de la Blackberry, tan a prop teu que sembla mentida.

El llac encara brilla com si fos metàl·lic.
Els muricecs comencen a sortir.

Ella tornarà amb els ulls ennuegats de blau marí.
Ella es deixarà abraçar i, arraulida com un cadell, mormolarà paraules inoïbles.
Ella és promesa i destí i màgia que irromp enmig del no-res.

El tren de les 21:47 passa a les 21:56.

Recreant secrets tresors,
dibuixes somnis de llum a l'horitzó.
La fragància del gessamí.
La llunyania del món.

Saber que tot és perfecte,
i aprendre a oblidar que les coses,
fins i tot les més belles,
passen avall com l'aigua del riu.

+ poemes +

T-16

Les ciutats (sobretot les més grans) s'han tornat llocs perillosos. Sempre ho han estat, però ara encara més, amb la crisi sistèmica, que no és solament econòmica, sinó cultural, moral, global. L'ésser humà del segle XXI ha d'arribar al col·lapse personal i social per tal de regenerar completament el seu modus vivendi. Això no succeirà sense violència ni dolor, perquè només canviem quan ens sentim obligats a fer-ho. Cal que la inèrcia estèril i la buidor existencial en la qual estem instal·lats salti pels aires. Cal assumir la decadència i tocar fons per a tornar a enlairar-se. Cal fugir de les ciutats i trobar un refugi més o menys segur per als temps difícils que vindran. Tot això anava pensant ell dins l'avió de Ryanair que el portava de Bèrgam a Girona després d'haver fet un tour ferroviari de dues setmanes per Suïssa, un país net i polit on la gent no somriu, un país que fa ferum de diners.

Llegeix tota la sèrie T

Sense metàfores

No és el dolor que tiba la fibra més tendra del cor, ni aquesta humitat intempestiva que anuncia llamps i trons, ni el tacte que s'allunya amb el pas de les hores -nina vençuda sobre el llençols-, ni el darrer missatge que no penso respondre perquè ja n'hi ha prou, de jugar amb l'equilibri emocional dels altres, ni la mala consciència que et fa tractar-me com una criatura, ni les inevitables mentides que implica qualsevol relació (ara pietoses, adés cíniques). No, no és res d'això, bruixeta, sinó la crua certesa d'aquesta veritat sense metàfores -freda i clara com l'aigua d'una glacera-, el que em fa somriure entre llàgrimes -amor fati- i m'ensenya a ser més lliure, a ser més fort.

+ poemes +

Surlejstein

Assegut sobre la Pedra de Surlej, a la riba del llac Silvaplana, a l'Alta Engandina, on l'agost de 1881 Nietzsche va tenir la revelació sobre l'Etern Retorn (Der ewigen Wiederkunft des Gleichen). 130 anys després l'indret no ha perdut ni un bri de bellesa i, com el va definir el filòsof -el qual hi va passar vuit estius-, és el racó més agradable de la Terra.

T-15

Ruta dels castells de frontera amb la moto. Primer el de Sant Gervàs, situat una mica més amunt de Sant Miquel de la Vall. Està molt malmès. Després, passant per Sant Salvador de Toló (han reparat la carretera i és pura grava, quin perill), el motorista ha fet cap al castell de Llordà. El seu habitant més il·lustre, Arnau Mir de Tost, mil anys enrere va lluitar per a reconquerir el Montsec el qual estava en mans sarraïnes. Més avall d'Isona s'ha desviat a la dreta per a veure els estanys de Basturs, d'origen càrstic com els de Montcortès i de Banyoles. Aigua transparent plena de carpes de totes mides. El vent sacseja les branques i els muricecs comencen a volar. La nit no s'apressa. La superfície esmaltada del llac contrasta amb la fosca silueta dels cims pirinencs. Passa el tren de les 21:47 per l'estació de Cellers-Llimiana. ¿Les sensacions són més importants que els sentiments? ¿Què hauria de prevaler perquè la felicitat fos possible?

Llegeix tota la sèrie T

T-14

Ha tornat al roure on va estar el primer dia. És un arbre centenari situat a prop de casa, a l'altra banda del torrent de Barcedana. Calen quatre braços per abraçar-lo. Al bell mig del tronc, a una altura de dos metres, hi ha un forat fet per un picot. L'anterior vegada l'ocell va sortir del niu just en el moment en què ell s'hi acostava. Avui no ha vist el picot, però les fulles del roure li han xiuxiuejat secrets encara més profunds. El plaer separa les persones. El dolor les uneix. De vegades l'absència esdevé més intensa que qualsevol presència perquè els cossos destorben mentre que les ànimes poden fondre's més enllà de la matèria, energèticament. Les coses sublims no poden durar massa. Encara que durin poc temps val la pena viure-les. S'ha acomiadat del vell roure i ha seguit torrent avall, calcigant el pedregar sec, entre pollancres i canyes, en direcció al llac, fins que l'espessor de la malesa no l'ha deixat avançar més. S'ha esgarrapat braços i cames. Ara menja meló tot esperant que bulli l'arròs per al dinar. Segueix preparant la motxilla. No hi ha núvols. Farà una bona migdiada.

Llegeix tota la sèrie T

T-13

Si tot va bé, dintre d'una setmana estarà a Ginebra, punt de partida del recorregut que farà amb tren per tota Suïssa gràcies a l'InterRail. A banda de veure els cims més alts d'Europa, ell s'ho pren com una peregrinació molt particular. Visitarà Basilea, on va ambientar la seva darrera novel·la, ciutat en la universitat de la qual va fer classes el mestre Nietzsche. Després anirà a Sils-Maria (Alta Engandina) a veure la casa en la qual Nietzsche va passar llargues temporades plenes de creativitat. El filòsof va definir aquell indret com "el racó més agradable de la Terra". A la vora del llac Silvaplana hi ha la pedra sobre la qual se li va revelar Zarathustra. Ell hi arribarà 130 anys després, amb el mateix esperit del Vogelfrei que ha fugit a les muntanyes (ορειβασια) tot abandonant l'oikos per a ocupar l'espai rural fora de qualsevol control institucional. A continuació, camí d'Itàlia, farà una visita al museu que Hermann Hesse té a la casa Camuzzi de Montagnola, on l'escriptor va viure de 1919 a 1931. Un altre mestre imprescindible. Mentrestant, a Terradets, tot el dia netejant el garatge. Està quasi enllestit. Només queda apilar la llenya.

Llegeix tota la sèrie T

T-12

Avui fa un mes que va dormir per primera vegada a la casa de Terradets. Recorda com va trobar l'anunci a Internet. Hi havia només un text, sense fotos:

casa preciosa situada al lado de un lago con unas vistas impresionantes hacia el parque Nacional de aiguastortes, no hay vecinos, casa rodeada de robles y pinos, toda de madera por fuera y por dentro, con hogar de fuego y cocina de leña está hecha con mucho amor y pensada como casa de vacaciones y lugar de encuentro y crecimiento persona, además de poder alquilarla por finesde semana, vacaciones, etc.

Aquella descripció era prou eloqüent per a no dubtar a l'hora d'agafar el telèfon. Dia 9 de maig. La resta va venir rodat. Era la casa que buscava d'ençà que va tornar del seu darrer viatge per terres australs. L'apartament de la ciutat havia esdevingut una gàbia en tots els sentits. S'hi sentia atrapat. Volia trobar quelcom el més semblant possible a la cabanya en la qual havia viscut a la Patagònia xilena. I vet aquí que va aparèixer aquesta casa com per art de màgia, amb meiga inclosa. Però això és una altra història...

Llegeix tota la sèrie T

T-11

El sol es pon per Moror. L'espectacle de trons i llamps el deixa bocabadat. És la primera vegada que veu ploure aquí amb aquesta intensitat. Ha estat ennuvolat tot el dia, molta xafogor, fins que al vespre ha descarregat. Assegut al sofà del porxo, mentre l'aigua li esquitxa les cames, pot contemplar la gamma de grisos al cel, la vaporosa imatge del llac, la lluentor de les rajoles de la terrassa. Ensuma profundament la frescor del bosc. Trona i retrona. Surten els primers muricecs. Ha descobert que, durant el dia, s'amaguen rere el fustam amb què està folrada la part superior de la façana. Quan ell dorm, ells volen; i viceversa. Comparteix, per tant, la casa amb aquests mamífers, tan típics per aquests verals que fins tenen una famosa cova que du el seu nom en la qual ja hi vivien humans fa 5.000 anys.

Llegeix tota la sèrie T

T-10

Des del primer dia li van cridar força l'atenció les papallones. N'hi ha de totes mides i de tots colors. A la foto de la nova capçalera del blog apareix una Issoria lathonia sobre l'espígol a prop de l'ermita del Sant del Bosc. Aquest matí un magnífic exemplar d'Hipparchia fagi, una de les mes vistoses i abundants ara en aquesta zona, se li ha posat al braç. Després ha volat una estona al seu voltant com si volgués comunicar-li alguna cosa. L'ha pogut fotografiar sobre l'escorça d'un roure. Les papallones són ànimes: ψυχή. Nabókov en sabia un niu, de papallones. Ell és a les beceroles.

Vanessa Atalanta

Llegeix tota la sèrie T

T-9

Fa dies que treballa al jardí. Primer la feina va ser netejar-lo, treure muntanyes de fulles seques, preparar l'espai. Després va fer una visita al Jardiland on, compulsivament, va omplir el cotxe de plantes. Ha plantat bambús grocs i negres, un aranyoner, un groseller, una maduixera, alfàbrega, marialluïssa, menta, etc. Està content perquè, per fi, ha aconseguit reparar la fuita d'aigua que hi havia rere la casa, a la presa de la mànega de regar. Ara queda pendent la batalla a mort amb els "ratolins" sorollosos de les golfes. Abans d'ahir va descobrir una cascada increïble a només 3 km de casa. L'aigua és pura i freda, una dutxa natural d'allò més tonificant. Dins el bassal creat per la caiguda hi ha peixos petits i un fang excel·lent per a empastifar-se la pell. Per descomptat, la localització exacta és un secret.

Llegeix tota la sèrie T

T-8

La divinitat és allò que cadascú fa amb la seva pròpia solitud. Ell, per exemple, es passa el dia esclafant mosques amb la paleta de plàstic que va comprar per mig euro a la botiga dels xinesos. Si fos mosca, també seria un pesat. És tan curta, miserable i fastigosa, la vida de les mosques. Matar-les és fàcil, n'hi ha prou amb un cop decidit i encertat. El problema és recollir les despulles i llençar-les al cubell de la brossa. Lin Yutang, al seu llibre Importance of living, va escriure que a l'hora d'escollir una casa és més important saber què es pot veure des de la casa (la ubicació i el panorama que l'envolta) que el que es veu en ella. Ara li ha agafat per rellegir autors orientals.

Llegeix tota la sèrie T

T-7

La lluna creixent apareix pel Montsec d'Ares. Aquest matí, al mercat de Tremp, ha tornat a trobar en Jim. El va conèixer ahir a la platjeta que hi ha sota de casa, una pinada molt concorreguda els caps de setmana. En Jim i la Meg s'estaven banyant. Where are you from? Són britànics. Fa anys que tenen una finca a Llimiana. La volen vendre. L'han convidat a visitar-la: Would you like to come and see us for a coffee tomorrow morning? Ell té por d'enamorar-se de la casa dels anglesos, ara que porta tres setmanes agençant aquesta que ha llogat. I és que les cases són com les dones.

Llegeix tota la sèrie T

Ho'oponopono

Et demano perdó per tot el mal que t'he fet,
et dono gràcies per tot lo bo que m'has donat,
t'estimo incondicionalment

T-6

A les sis del matí ja clarejava. Bufava un vent frescal que desvetllava les branques ensopides dels roures. Si ahir parlàvem d'ocells, avui parlarem de peixos. Les dues truites de la fotografia han estat pescades a Barruera pel veí, que és un militar jubilat amb tots els ets i uts dels militars, però de bon cor i campechano. Si no has fet la mili costa molt entendre el tarannà i l'univers d'aquesta gent uniformada. L'home té la casa plena d'armes, les col·lecciona, i se sent orgullós mostrant-les. El veí, ple d'il·lusió, li ha portat les dues truites del país acabades de pescar, netes, amb la pell brillant plena de puntets foscos i taronges, i la memòria ha reculat fins a la infantesa, quan son pare, també pescador, el portava amunt i avall pels rius del Pirineu. No ha gosat dir-li que era vegetarià i ha agraït el regal amb un somriure sincer. De vegades cal fer excepcions. Una cosa és ser vegetarià i una altra practicar el fonamentalisme talibà i dogmàtic. Ha sopat truita de riu a la planxa acompanyada de mongetes verdes collides a l'hort que son pare conrea a Alpicat. Cantaven els àngels.

Llegeix tota la sèrie T

T-5

Dia de calor exagerada. L'única manera de suportar-la és tancar la casa ben tancada i romandre a l'interior fins que el sol se'n va. A l'hora de la migdiada l'han despertat uns sorolls provinents de la finestra. S'ha llevat i ha vist un poll de gaig sobre la reixa. Quan ha sortit n'ha vist un altre molt a prop. Ambdós han abandonat el niu i estan aprenent a volar. La mare, que no els perd de vista, quan s'adona de la presència de l'humà, comença a xisclar per avisar-los i, sobretot, per a desviar l'atenció de l'intrús. El nom científic del gaig és Garrulus glandarius. Garrulus significa cridaner, sorollós. Els pollets s'ajunten i resten immòbils sobre la branca d'un pi. O aprenen aviat a volar o no sobreviuran pas. Per aquí hi ha moltes serps. Els humans, en canvi, som capaços de sobreviure sense volar la qual cosa sempre m'ha resultat quelcom digne de llàstima. Fins i tot alguns estimen les gàbies! La cuina plena de formigues. Les mosques pesadíssimes. La natura no és tan idíl·lica com somien els poetes.

Llegeix tota la sèrie T

T-4

La millor hora és quan surten el muricecs. El sol ja s'ha amagat entre el Castell de Mur i Moror. L'aigua del llac sembla tota de plata. Aquest matí ha recorregut amb la moto els 10 km del camí del Peu del Bosc en el qual es troba la Cova Negra de Mata-solana. Després ha fet cap a Vilanova de Meià tot travessant el congost de l'Escala del Pas Nou. El riu Boix és una delícia, amb les fonts de la Figuera, de l'Hedra i el pont la Gata. A la tarda ha acabat d'endreçar el menjador. O sobren llibres o falten prestatgeries. Demà baixarà a la ciutat. Les ciutats són una cosa manicomial. ¿Qui va ser el capsigrany que va inventar-les?

Llegeix tota la sèrie T

T-3

Avui, entre papallones i flors, ha pujat a Sant Salvador del Bosc. L'ermita, encimbellada en un rocam, festeja amb dos roures centenaris que pengen sobre l'abisme. S'hi accedeix pel camí iniciàtic dels cent revolts en el qual trobem cinc oratoris: Sant Antoni, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Sebastià i la Verge de Montserrat. A partir de l'oratori de La Moreneta l'espígol adquireix un protagonisme absolut. Les espigues del Montsec són curtes, de color fosc i perfum intens. Ha vist un cabirol que badava per la sendera que mena a la Portella Blanca. Ha demanat tres desitjos al Sant, li ha cantat gregorià i, xafarder, s'ha entretingut a mirar les fotografies i els textos que la gent ha anat deixant al llarg dels anys. No volia baixar. Des de les altures tot sembla prescindible.

Nova residència. Nova etapa. Nova capçalera.

Llegeix tota la sèrie T

T-2

Diuen que cada mudança que fas envelleixes cinc anys. El pitjor de tot són les capses de llibres. Anirà a l'Ikea a comprar una prestatgeria per a encabir-los en el pany de paret del menjador entre el foc a terra i la tele. Des que la lluna s'ha fet escàpola, les estrelles senyoregen al capdamunt, incomptables i nítides. Silenci i solitud. Cap al tard, el lluert s'ha deixat veure. Gran i verd, té el cau rere la casa. És el genius loci. S'ha passejat per la terrassa, observant el nou llogater. Crec que seran bons amics. Ja coneix dos veïns. Ahir el van ajudar a descarregar la furgoneta i el van convidar a dinar. Res a veure amb la ciutat.

Llegeix tota la sèrie T

T-1

In this pleasing, contrite wood-life which God allows me, let me record day by day 

my honest thought without prospect or retrospect...

Ralph Waldo Emerson 

DIETARI DE TERRADETS 
(17-6-11 / 22-2-12)

És tan feliç que no necessita escriure. Escolta els grills i les granotes i, quan el vent s'esvalota, l'hipnòtic balandreig del fullatge dels roures. El penjoll de petxines fa gatzara. El penell és una bruixa de ferro amb l'escombra entre les cames. Una casa de fusta per fora i per dins. Aquest matí ha penjat la bústia nova amb el seu nom escrit amb tinta negra. Des de la terrassa pot albirar set pobles: Moror, Estorm, Cellers, Guàrdia de Noguera, Santa Engràcia, Talarn i Llimiana. La lluna, sibil·lina, s'amaga rere el Montsec de Rúbies. Li ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, tota la vida. Sent que ha trobat el seu lloc i que podria quedar-s'hi per sempre, si sempre no fos una paraula grandiloqüent i ridícula.

T-2, T-3, T-4, T-5, T-6, T-7, T-8, T-9, T-10, T-11, T-12, T-13, T-14, T-15, T-16, T-17, T-18, T-19, T-20, T-21, T-22, T-23, T-24, T-25, T-26, T-27, T-28, T-29, T-30, T-31, T-32, T-33, T-34, T-35, T-36, T-37, T-38, T-39, T-40, T-41, T-42, T-43, T-44, T-45, T-46, T-47, T-48, T-49, T-50, T-51, T-52, T-53, T-54, T-55, T-56, T-57, T-58, T-59, T-60, T-61, T-62, T-63, T-64, T-65, T-66, T-67, T-68, T-69, T-70, T-71, T-72, T-73, T-74, T-75, T-76, T-77, T-78, T-79, T-80, T-81, T-82, T-83, T-84, T-85, T-86, T-87, T-88, T-89, T-90, T-91, T-92, T-93, T-94, T-95, T-96, T-97, T-98, T-99, T-100

Versió PDF
Versió Bubok 

Nietzsche revisitat

De la importància de la voluntat
La seguretat de la immediatesa intuïtiva