Tramuntanada d'estiu

Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu...

El meu procés d'empordanització progressa adequadament.

 

Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules.

L'incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per a demà, però queda el vespre i la nit... Resem, germans, resem. Mala peça al teler. 

Llumenera

Entre Roses i Jóncols hi ha una bona colla de platges i de cales. D'ençà que vaig arribar, m'he dedicat a descobrir-les amb calma i, a dia d'avui, la immensa majoria ja les tinc ben apamades. En quedava una que se'm resistia. Es troba a ponent del cap Norfeu, encerclada per parets verticals de llicorella. És un sorral solitari, de dimensions respectables, visible des de la carretera que mena a Montjoi. M'havien dit que només s'hi podia arribar per mar, però jo no acabava de creure-m'ho. Vaig provar d'accedir-hi des del camí de ronda que surt de la Pelosa, però vaig haver de desistir víctima del vertigen i de la por d'estimbar-me.

Aquest matí he llogat un caiac i he remat 25 minuts fins atènyer la platja delejada. Quan he posat els peus a la sorra (diminutes pedretes fosques, per a ser més exactes) m'he sentit un Robinson. Un parell de troncs secs afegien la nota salvatge a aquest paradís insòlit. L'aigua és la més transparent que he pogut veure a la Costa Brava. Primer he buscat la sirena.... Nanai. Devia estar submergida o terra endins. Després m'he enfilat i he grimpat per les possibles vies d'ascens fins al camí de ronda, cercant una sortida terrestre. Nanai. Els penya-segats i els despreniments em feien relliscar impedint qualsevol progrés. He gaudit ben bé una hora d'aquest racó inversemblant, gairebé oníric, fins que he vist com una Zodiac provinent d'un iot proper s'anava acostant. Uns avis amb dues nétes han desbaratat l'encís del moment. Llavors, francament empipat, he agafat el caiac i he tocat pirandó tot pensant que la perfecció és la més imperfecta de les quimeres. No ens la mereixem. 

És on sóc més jo

És on sóc més jo
A la Torre de Norfeu
Montjoi a mà dreta
La badia sencera als meus peus

És on sóc més jo
Nedant ben nu a la Llumenera
A l'hora de la posta
Quan les gavines volen sense rumb

És on sóc més jo
Arraulit en els teus braços
Com un nen
Mirant el mar en silenci

5:45

Fa tres mesos que em desperto cada dia a les 5:45 en punt. Obro els ulls, miro els números vermells del rellotge digital de la tauleta i confirmo les xifres: 5:45, ni un minut més ni un minut menys. Llavors, immòbil sobre el llit, paro l'orella. A fora hi ha un silenci aclaparador. Comença a clarejar lentament i, tot d'una, com si estiguessin d'acord, els ocells es posen a cantar. El sol treu el cap ran d'horitzó. La música dels ocells em bressola fins que retorno de nou als braços d'Orfeu. Després dormo fins a les vuit o quarts de nou. És un misteri. 5:45. Doctor, vostè considera que es tracta d'una cosa greu?

Hi ha la nostàlgia

Hi ha la nostàlgia dels dies grisos d'estiu quan el cel és un sostre massa feixuc, l'absència de les lletres, el vol de les gavines, erràtic, imprevisible. Hi ha la nostàlgia i la buidor sostenibles quan, al capdavall, tornem a ser conscients d'aquesta solitud ineluctable (cadascú fa el que pot amb les seves ferides) (pesa tant el passat...). Sempre, què vol dir sempre? Ho saps tu? Hi ha la nostàlgia de la pell remota, el cos fugitiu que s'allunya mar enllà on l'horitzó és una línia perfecta com els records inesborrables dels amants que bevien les hores blaves en copes cristal·lines....

Un petó val més que mil poemes

-Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos. 

-¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe. 

-Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado. Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues? 

José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22

Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta complicació vital provenen de fora i de dins. Les externes són socials, professionals, familiars, etc. Les internes són sobretot mentals i senti-mentals. La racionalitat i el llenguatge protagonitzen gran part dels nostres embolics, maldecaps i maldecors. En el context extern, cal simplificar, reduir necessitats i lligams. De portes endins, es tracta de pensar menys i de parlar menys, promovent la sensibilitat i el silenci. És per aquest motiu que la intel·ligència pot convertir-se en el pitjor enemic de la felicitat. Malfieu-vos de les paraules, perquè sovint emmascaren la realitat. Fixeu-vos en els fets. Els fets parlen per si mateixos i mostren la veritat en la seva diàfana simplicitat. Un petó val més que mil poemes. 

Llum i tendresa

Obro els ulls i et veig
Somrius i no dius res
Com si somriure fos la resposta a totes les preguntes
Anit vam deixar les màscares sobre la tauleta
Les xifres vermelles del rellotge no s'aturen mai
Et miro i somric també
Tot està dit en aquest somriure
Les màscares poden esperar una estona més
Encabat et vestiràs i baixaràs a fer feina
Jo també marxaré
Ara no cal pensar
Ara no cal parlar
Ara tot és perfecte
Nus i sense màscares, pell a pell
Somrient com somriuen els estels
Mentre els ocells eixorden els camps amb la seva piuladissa
Obro els ulls i et reveig
Cada matí, novament
I el somni sembla real
I el món és ple de llum i de tendresa

poemes

Que l'escriure no ens faci perdre el viure

Ahir vent i pluja. Temps ben rúfol. D'un dia per l'altre vam passar de suar la cansalada i capbussar-nos en la piscina a quedar-nos llegint arrepapats en el sofà amb una tassa de te calent entre les mans. Avui torna a lluir el sol.

Em comenten que ja no escric gaire. És cert. Els motius són diversos. Durant molt de temps vaig creure que escriure era més important que viure. Llavors vaig escriure molt, massa, obres del tot prescindibles, blogs que actualitzava diàriament, dietaris interminables on consignava minut a minut les traces de la meva vida insatisfactòria. Quina bogeria, considerar les paraules com a prioritat vital. 

Ara visc. Viure ha de ser suficient si la vida que vius és plena. Malament rai si volem omplir amb paraules la nostra buidor existencial. La plenitud vital està feta de somriures, mirades, silencis... També de mots, esclar. El temps que dediquem a la mediació verbal és un temps robat a la vida immediata, que és l'única vida real i veritable. És la diferència entre llegir novel.les romàntiques o viure-les. No hi ha color. 

Viure és més important que escriure o que llegir, tot i que escriure o llegir també són activitats vitals profitoses. Quan les paraules s'interposen, perdem la capacitat de sentir profundament. Les paraules són etiquetes que fan de pantalla entre el que és i el que sentim. La necessitat d'aparaular-ho tot és insana. Si la vida és plena i intensa, les paraules sobren, destorben, i poden resultar ridícules. 

Estaria justificada l'escriptura com a ressaca de la plenitud vital, però si la plenitud és plena no hi ha ressaques, és a dir, no queda temps buit per a omplir-lo amb paraules. 

Per això escric tan poc últimament.

Oniria & Fantástico

Montjoi

En Ferran, a més de la cuina, va saber escollir un dels millors entorns possibles. El vaig felicitar per tot plegat. 

Nit de Sant Joan

Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció. 

Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes ganes de viure. L'accident ho havia capgirat completament tot. El matrimoni es va convertir en una gàbia massa estreta cada cop més plena d'amargor i de retrets. Ell es refugiava en la feina, fumava i bevia sense mesura. Ella somiava. 

Vivíem al mateix carrer. Casa meva era davant la seva, de forma que acostumava a escoltar la fressa dels veïns, les discussions, el renecs. Fins que un dia vaig sentir una altra cosa. Devia ser mig matí, quan els nens són a l'escola i els gats encara somiquen sobre les teulades. Els gemecs provenien de la finestra del dormitori. Vaig suposar que es masturbava. Una dona d'aquesta edat no pot renunciar als plaers carnals sense desenvolupar alguna mena de transtorn psicosomàtic. Era lògic, doncs, que la pobra es consolés amb el coixí o amb qualsevol andròmina que devia guardar amagada al fons d'algun calaix; o simplement amb els dits, que és la tècnica més antiga i barata de donar-se gustet. La suposició se'n va anar en orris tan bon punt vaig escoltar uns sons estranys, uns esbufecs que només podien ser masculins. Vet aquí que la veïna no s'ho feia sola, sinó que compartia el delit amb algú el qual solia ser força escandalós en el moment del clímax orgàsmic. Ella no es quedava pas curta. Com que era estiu, amb els porticons esbatanats, era inevitable sentir-los. Mig poble ja n'estava al cas, o de primera mà o de segona. De vegades els amants cridaven dos o tres cops al dia, multiplicant les sospites i refermant allò que tothom ja sabia. El carnisser va ser l'últim que se'n va assabentar. 

El mascle cridaner era un pagès de mans i peus enormes, un home tosc i endurit per la feina a l'aire lliure entre vinyes i oliveres. La dona l'havia deixat per un altre de més fi, un corredor d'assegurances que duia tot el dia corbata. Sempre m'he preguntat per què les dones ens deixem impressionar pels uniformes, com si les aparences fossin tant importants; i si és així, per què diem llavors que les aparences enganyen? En aquest cas, l'enganyat era el carnisser, que ho va saber pel seu millor amic: Mira, em sap greu, però t'he de dir una cosa... La teva dona et fa el salt amb en Ton de Can Trempat... 

El carnisser va beure tant que, l'endemà, el van trobar mig mort en un barranc dels afores del poble. La dona, en veure que no tornava a casa aquella nit, es va espantar i va donar veus. Els Mossos, amb l'ajuda dels veïns, van rastrejar la zona fins que van localitzar-lo. Que t'has tornat boig, va dir ella, què hi feies de nit per aquests verals? Era la vigília de Sant Joan. 

Hi va haver divorci. La nova parella va poder seguir cridant sense clandestinitats. El carnisser se'n va anar a viure a un altre poble. Es deixa veure poc i els que l'han vist afirmen que està molt desmillorat. 

L'any passat les bales del paller d'en Ton van cremar. Les tenia apilades a la vora del magatzem on guarda el tractor i les eines. Els bombers van estar tota la nit vigilant el foc fins que, hores després, es va extingir sol. Sortosament no va enxampar cap olivera. Les flames van començar pels volts de la mitjanit, quan les fogueres de Sant Joan dels pobles veïns ja havien esdevingut cendra. La policia encara no ha esbrinat la causa d'aquest incendi. Tot apunta que va ser provocat, però no disposen de cap prova acusatòria. La vox populi ho té clar. 

Anit tornaven a cremar fogueres arreu. La d'en Ton no va fallar. Aquest matí encara fumejava. És, de bon tros, la que es veu de més lluny i la que dura més. Com l'any passat, no ha quedat ni una bala sencera. Només cendra i desolació. 

Diuen que el foc ho purifica tot. L'amor és foc; i l'odi també.

Unschuld ist das Kind

-¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla.
-Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram...
-Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre!
-No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.
  Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki...
-¿Un niño? ¿Un hombre y un niño?
-¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.
  Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la joya. El hombre insiste.
-Si alguien te pregunta a quién se lo has robado mándamelo a mí... Eso es: un niño. El otro Ahram es un niño. Todos apenas nacidos nos vamos haciendo dos: el visible y el escondido. Uno de los niños Ahram creció y se hizo poderoso; el otro no creció... -Sonríe intensa, dulcemente-. ¿Te asombra que te hable así? ¡Si supieras que te conozco desde antes de hoy...!
-Me asombra y no me asombra. Yo también creo conocerte hace tiempo.
-¿Conocerme? ¡Pues ya sabes más que yo! -su voz se hace sarcástica-. Dime, ¿quién soy?
  Ella reflexiona:
-Eres quien, apenas verme, me habla tan a fondo y me hace tratarle igual...
  Ahora es el hombre el que reflexiona.
-Has dejado al filósofo sin respuesta. Si tuviese otro brazalete te lo habrías ganado también. 

José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 8  

Unshuld ist das Kind...

Àngels i sirenes

Ahora todo es sosiego, Malki dormita en su tapiz y los señores juegan tras la cena, sin  mandarme acostarle, todo ya se relaja, el arpa suena muy suavemente, como brisa en el oído, abajo el susurro de las palmas, las siervas descalzas pisando sobre el mármol, y el rojo del poniente allá hacia Alejandría, exactamente aquel color que me quemó las manos, ¡qué vivo el recuerdo!

José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 4

Em prenc un Earl Grey amb mel. Llegeixo sense pausa. Tots els matisos de la feminitat. Tots els replecs i les giragonses de la femella atramuntanada. Inesgotable deu de Yin. Me'n faig creus, al Cap de Creus. Em costa imaginar un escenari millor. Quan la vida supera amb escreix les paraules, el més sensat és callar, emmudir, i deixar que la vida et segueixi sorprenent. Ara ja sé que no necesito morir-me per anar al cel.

19

Cel tapat. Plovisqueja. Xafogor (aquí en diuen estuba). Els ocells no es cansen de piular. Passen els dies i les setmanes i els mesos... Aviat farà un mes que sóc aquí, empeltat d'empordanès. Els somnis es van consumant. Sort que me n'invento de nous. Els àngels em tenen molt consentit. Hi ha àngels pertot. El gall del veí canta a totes hores. La meva droga són els teus petons. Cireres i albercocs.

No hi ha remei
La veritat s'escola entre els dits quan volem atrapar-la
Sempre a l'altra banda dels mots
Mira'm i oblida tots els dubtes
No hi ha remei
No cal que facis tantes preguntes
Viu
Estima't
Sigues tu
No hi ha remei
He vingut a quedar-me
Demà serà millor

Wings

No es pot viure (ni avançar) amb el fre de mà posat

Tendresa infinita

Tanco els ulls i penso en tu, et recordo, t'imagino: et veig somrient, feliç... I m'envaeix una tendresa infinita... tan infinita com les estrelles totes de l'univers... I el dolç vertigen de saber que només sóc jo, veritablement jo, arraulit entre els teus braços.....

Nova capçalera

Feia dies que volia canviar la capçalera del blog. Han passat dues setmanes des de la mudança i ja no tenia gaire sentit mantenir la imatge del llac de Terradets vist des del Sant del Bosc. Aquest matí he tornat a anar al que s'ha convertit en un dels meus llocs predilectes de la zona, la Cova de les Ermites al vessant nord del Cap Norfeu. Hi passa el camí de ronda entre la cala Montjoi i la cala Jòncols. La cova va ser refugi d'eremites, alguna de les quals femenina. He vist una papallona rei (Papilion machaon) sobre un card marià i he aprofitat per a fer-li fotos. La papallona (una de les més grans i més maques del nostre país) ha fet de model sense immutar-se. M'he adonat que entre l'anterior i la nova imatge que encapçala el blog hi ha tres coincidències ben curioses: al fons hi apareix una superfície d'aigua (llac / mar), s'hi interposa una papallona (Issoria lathonia / Papilion machaon) la qual està al cim d'una flor de color lila (espígol / card). La interpretació simbòlica d'això podria ser: aigua = Yin / papallona = ànima / lila = pau, plenitud, saviesa, misticisme, espiritualitat (el lila és el color de Dionís i de l'Emperador del Tarot).

No és cap miratge

Sovint cerquem la seguretat de les coses i dels sentiments. Quina quimera! Res no és segur en aquesta vida, per molt que intentem planificar-ho o controlar-ho. Tenim l'instant, la sensació present, el tacte, la mirada, el to de veu (més que les paraules, que les carrega el diable, etiquetes perveses que perverteixen la realitat), la fragancia, el gust i el regust... Els fets! La resta són hipòtesis. Ben poca cosa tenim. I el que som, si és que som alguna cosa enmig d'aquest estar i anar ple de tràfecs... 

De què tenim por? Què podríem perdre si ho perdéssim tot? 

Camines sobre la sorra amb els peus nus, t'allunyes de la gentada i dels edificis, et vas fonent amb les dunes i els tamarius, la brisa t'acarona la cara... Davant la mar, res no sembla important tret de la grandària blava de l'horitzó... No cal aparaular res. No cal fer llistes ni posar notes. No cal comparar. N'hi ha prou amb deixar que la vida llisqui sense estridències. N'hi ha prou amb respirar i saber que tot és perfecte. 

Ella és al teu costat. Regal dels déus. No és cap miratge.

Ni previsibles ni convencionals

S'acaba el maig més intens de la meva vida. No només he canviat de residència, sinó de moltes coses més. Els canvis són sempre catàrtics. La gent que té por de canviar acaba emmalaltint (o envellint, que ve a ser el mateix). Te n'adones de la inconsistència de tot plegat quan et prens la vida com un camí de pas, com una sendera que mena a tu mateix a través de les experiències i les trobades humanes. Cada persona ens ensenya quelcom, fins i tot les que ens fan plorar. La motxilla cada cop més buida i el cor cada cop més ple. Hem après que totes les conclusions són provisionals i que contradir-se és inevitable i humà. No som previsibles, ni falta que fa. No som convencionals, ni ganes. No som allò que els altres esperàvem que fóssim... I què? Cada dia que passa ens agradem més a nosaltres mateixos. 

Aquest matí m'he banyat al mar. Ha estat un bateig molt especial. Escolto Snatam Kaur. Bec Dolç Mataró. He omplert la terrassa d'espelmes enceses. Rauquen les granotes. La nit és la meva amant.

Encís

Primera posta de sol a la terrassa de la nova casa empordanesa. La banda sonora dels ocells. La mar que s'endevina propera. Oliveres pertot. Tinc veïns francesos i alemanys. La urbanització és plena de gats. Estic ben magolat. Si no en va haver prou amb la mudança, ahir vam fer cap a l'Aplec del Cargol. Massa emocions. Massa quilòmetres. Aquesta serà la primera nit que dormo aquí. Sempre és una cosa seriosa, això de canviar de matalàs. Les capses omplen el menjador. Les aniré obrint a poc a poc. Quan acabi d'endreçar l'interior, em posaré a treballar al jardí i prepararé l'hort. Hi ha espai suficient rere la casa. Avui començo una nova etapa:

Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure

L'encís dels teus petons.

Mudança

Dietari de Terradets

 GRÀCIES!

Comiat

Penúltima nit a Terradets. Tot el dia amunt i avall carregant capses. Deixo la casa millor que la vaig trobar. La Landlady n'és conscient. Ara li costarà menys llogar-la. L'hort i el jardí fan goig. He pogut gaudir de les quatre estacions i em quedo amb la primavera. Marxo sense recança, sabent que el que vindrà serà millor. La casa que deixo està dins un bosc de roures davant el llac de Terradets. La nova casa on viuré (ben a prop del mar) està envoltada per una mimosa, una olivera i una palmera. La simbologia d'aquests arbres és un bon presagi. M'acomiado a poc a poc, sense pensar-hi gaire, escoltant la piuladissa dels ocells i els raucs de les granotes, contemplant les tonalitats del llac després de la posta, escombrant les escales, cremant el romaní sec que vaig collir florit fa un mes...

Dietari de Terradets

Trobaré a faltar

Trobaré a faltar les mallerengues que, juganeres, fan cabrioles davant el finestral mentre es mengen les mosques mortes que els deixo sobre la lleixa. Trobaré a faltar la pacífica presència del llac que, taciturn i savi, m'acompanya totes les hores com un amic fidel. Trobaré a faltar l'horitzó de les altes muntanyes, les nítides estrelles, el far de l'Hostal del Llac. Trobaré a faltar els bambús que vaig plantar i el bosquet de roures rere la casa, les sargantilles passejant-se per la terrassa, els esquirols saltironejant de branca en branca, els conills travessant el carrer, la fressa dels senglars, el cant del cucut, el vol dels muricecs, l'hort ple d'espinacs, bledes, faves, pèsols, pastanagues, raves, cebes, alls... Trobaré a faltar el Sant del Bosc, la cascada i el roure centenari. Trobaré a faltar les converses amb l'Andy i la Paloma. Trobaré a faltar aquesta solitud pregona feta de tendresa, la veu de la meva ombra xiuxiuejant-me versos inversemblants. Em trobaré a faltar. L'ermità de Terradets passa a la història. Ha sigut un any memorable. Del futur no en sé gran cosa, només que segueixo endavant i que m'empeny el vent de la il·lusió. De la resta n'aniré deixant constància en aquest ciberdietari. Trobaré a faltar l'enyor del mar que ara m'acull com tu m'aculls. Trobaré a faltar tot allò que vaig ser sense tu, encara que amb tu sigui millor, perquè tot va ser necessari per arribar fins als teus braços.

Dietari de Terradets

L'evidència

L'evidència s'imposa. Tenim els peus de fang. La imperfecció ens allibera de l'afany inhumà de sobrevolar muntanyes i oceans. Només tenim allò que somiem. Perdem allò que fem o que diem. Les paraules són embolcalls prescindibles. Com el so de la guitarra, com la llum de matinada, com el silenci del llac amarat de boirina, som tan fràgils que a penes podem contenir la sang que ens bull dins el cor. S'imposa l'evidència. Perdó. Gràcies. T'adoro. Hoponopono.  

 Dietari de Terradets

Carlos

Els àngels estan més enfeinats que mai.

Sembla fàcil

Sembla fàcil agafar un altre cop les pertinences i mudar-se a 300 km. Mai no he sabut si buscava o fugia. Probablement, fugir i buscar són verbs sinònims. 

Sembla fàcil tornar a desarrelar-se, estendre les ales i volar cap a nous territoris. La terra i la pell em reclamen. El cor. No sé si sóc valent o covard. El mateix dilema de sempre: aventura o rutina, avorriment o curiositat. 

Sembla fàcil lliurar-se a l'anhel d'encentar noves històries, deixar-se arrossegar per l'impuls primigeni del rodasoques. Només sabré qui sóc si perdo la por a l'horitzó. No hi ha res pitjor que la miopia existencial. 

Sembla fàcil decidir el rumb, assumir els riscos, jugar-se-la per enèsima vegada. Hi estic avesat, a les contradiccions íntimes, però sovint gaudeixo d'algunes certeses lúcides. Els àngels fan la feina com cal. 

Al capdavall, la flama aspira a ser llarga i duradora. La cera líquida em recorda la delicada fragilitat dels sentiments. Com més fosca la nit, més brillen les estrelles. 

Sembla fàcil, però no ho és. I tanmateix els obstacles s'esvaneixen quan tanco els ulls i et veig somrient.

Avui el llac té un color estrany, com de fang; potser està trist perquè sap que marxo. Ja he començat a empaquetar llibres...

Dietari de Terradets

És quan

És quan sobren les paraules, quan no cal fer res més que respirar i contemplar el paisatge en silenci, amb les mans agafades. És quan tot el cansament passat desapareix de sobte perquè ets conscient que ja has trobat el que buscaves. T'ho diu l'altra mirada. T'ho confirmen els batecs i les rialles.

És quan la posta i l'albada s'uneixen dins la teva ànima, quan els cossos s'enlairen i volen, quan agraeixes a la Vida la seva magnífica generositat, i sents que tot, absolutament tot, era necessari per tal d'arribar fins aquí, fins aquest precís instant.

És quan sobren les paraules, quan ser i estar s'identifiquen com la vela i el vent, com el cim i la neu, com els llavis humits i la trèmula pell.

Llavors -lliure del desig, de la por i la voluntat-, et deixes endur per la bellesa de l'univers del qual només n'ets una minúscula peça, i flueixes talment aigua cristal·lina rierol avall.

Feia segles que et trobava a faltar...

Ets la mar

Ets el cel

Ets la llum

 

Dietari de Terradets

Màgia

Avui fa 3 anys. La meva vida es divideix en dues parts: abans i després del 13 de maig de 2009. Tot el que ha vingut després és pura màgia... I els rossinyols no paren de cantar... The show must go on.....

My soul is painted like the wings of butterflies
Fairy tales of yesterday will grow but never die
I can fly - my friends

 Dietari de Terradets

Ales i arrels

Què se n'ha fet d'aquell neguit? Qui ha curullat la buidor? Ales i arrels, perfecte equilibri. L'ocell que troba el niu oblida la boira, el fred, la solitud. Hi ha una pau infinita: la pau dels cims nevats, la pau del llac amb llúdrigues, la pau dels teus ulls a trenc d'alba. Canten els ocells. El verd és més verd que mai. Aigua. Núvols. Piano. Violí. Quants dies han passat? És com si haguéssim mort i fóssim al cel. No comptis les hores que resten, sinó les que han sigut. Ales i arrels, perfecte equilibri.

Dietari de Terradets

Per fi la mar

Sabia que, tard o d'hora, arribaria la mar. Sempre ho he sabut. Era inevitable. Nascut terra endins, on el sol es pon, després de tot un seguit de periples i de viure el darrer any al Montsec, per fi faré cap a l'extrem més oriental del país, on el sol reneix cada albada. Propera destinació: Cap de Creus, badia de Roses, Alt Empordà. 

Canviaré l'horitzó de les muntanyes nevades i del llac per l'horitzó dels dos blaus. Mare Nostrum. Si ara miro cap al nord, aviat miraré cap al sud. Sense horitzó no puc viure. Escullo les cases en funció del que es pot contemplar des d'elles. L'interior és relatiu. Només demano que, quan aixequi els ulls de la pantalla de l'ordinador, la mirada se'm perdi a l'entrellum...  

Per fi la mar. El somni. L'onada que amoroseix mon cor. Perquè el cor té una brúixola que no s'equivoca mai. S'havia fet tan intensa la nostàlgia que, malgrat la bellesa isolada de la Vall de Barcedana, ha pogut més l'impuls cap a l'origen, cales i algues, sirenes i gavines, camins de ronda i aiguamolls. 

Per fi la mar. I tu. I la certesa de ser qui sóc. Tal vegada erràtic, tal vegada lleuger, tal vegada perdut. Com els núvols blanquíssims que passen de llarg. Com el futur. 

Ens veiem a Roses
Dietari de Terradets

Regrets

1- Tant de bo hagués tingut el coratge de viure una veritable vida per mi mateix, no la vida que els altres esperaven de mi. 

2- Tant de bo no hagués treballat tant.

3- Tant de bo hagués expressat més els meus sentiments.

4- Tant de bo hagués estat més temps amb els meus amics.

5- Tant de bo m'hagués permès de ser més feliç

És allò que diu Thoreau a Walden:

A veure si arribarà l'hora de la mort i te n'adonaràs que no has viscut.

Life is a choice. It is YOUR life.
Choose consciously, choose wisely, choose honestly.
Choose happiness.

Encara hi ets a temps.

Fonts:  
Top five regrets of the dying (Susie Steiner, The Guardian)
Regrets of the dying (Bronnie Ware)


Dietari de Terradets

Badant

Fa dies que bado més del compte. Hauria d'estudiar anglès i no m'hi acabo de posar. Quan m'assec a la terrassa amb els llibres davant, la magnificència del paisatge és tan aclaparadora que no puc evitar quedar-me embadalit contemplant-lo. Els cims nevats, els núvols irreals, la placidesa del llac, el verd acabat d'estrenar de les fulles dels roures, la piuladissa dels ocells (destaquen els rossinyols i el cucut), els esquirols entremaliats, el sol que juga a fet i amagar, l'horitzó que -com tu- em sedueix de lluny estant... 

Bado massa. Aquesta primavera va arribar abans d'hora i, al pas que anem, sembla que no s'acabarà mai. El meu cor atrotinat, després del darrer ensurt, va ser guarit per mans expertes. Ara el maseguen les emocions, sovint contradictòries. El cor és un objecte fràgil i inflamable. 

Avui la lluna fa el ple, però el cel està ben tapat. M'hauré de conformar amb imaginar la seva pell blanca, talment la teva. Ella -com tu- resplendeix en la distància, inaccessible, voluble, àvida. 

Queden poques setmanes per a la mudança. Una altra mudança. Viure és mudar-se (en el triple sentit de la paraula). Ja fa dies que m'acomiado de Terradets. Per això bado tant.

Jo també menjo dàtils. 

 

Dietari de Terradets

Felicitat

#novullpagar2

 

#novullpagar

Dietari de Terradets

La barca poètica

Al Port de la Selva hi ha
una vella barca blanca i blava.
La van batejar Albada.
És plena de poemes manuscrits.
Pescador-poeta. Paraules-peixos.
Singladures fetes versos.
Descansa amarrada.
Menuda, humil i abandonada,
la barca recorda melangiosa
la carícia de les onades.
A l'hora de la posta,
quan el sol s'acomiada per la serra de Verdera
i, ombrívol, Sant Pere de Rodes s'esborra,
ella somica una rapsòdia
que va aprendre quan era nina.
Al Port de la Selva hi ha
una cala tan bella que no puc anomenar-la.
La barqueta voldria morir ran de sorra de la cala.
Talleu-li les cordes, deixeu-la anar.
L'Albada serà Crepuscle.
La Nit serà Fada.
Talleu-li les cordes, deixeu-la anar.
Ella sabrà trobar el camí cap a casa.
  

JAZZTABÉ

#novullpagar

El nostre és un país petit i covard. L'Eix Transversal és una vergonya tercemundista. Trigar tres hores de Cervera a Girona és manicomial. Van estar 14 anys fins que van acabar l'autovia de La Panadella. A veure quan duren les obres de l'Eix. Sort que ja no paguem  peatges [ #novullpagar ] Avui me n'he passat un altre per l'Arc del Triomf. La presència dels Mossos als peatges és només intimidatòria. No patiu, poca cosa poden fer. A veure si us animeu, coi, i la fotem ben grossa. Que els catalanets som una colla de cagacalces. Indignats? Emprenyats, és el que estem. Fins als dallonses! Ja n'hi ha prou, home, de fotre'ns el pèl i els calés. Apa, que passeu un bon dijous. Bona musiqueta:

Potser no calen

Potser no calen tantes paraules, aquest desfici de dir allò indicible, aquesta fal·lera per comprendre el que és incomprensible, com si volguéssim tocar els somnis amb el tou dels dits, més enllà dels cims nevats, a l'altra banda de l'horitzó, on els secrets es revelen, on la mar és un mirall que ens retorna la mirada. 

Potser no calen tantes paraules. ¿Què t'empeny a fugir d'aquesta solitud? ¿Per què basteixes tants ponts allunyant-te de tu mateix? ¿Què veus quan tanques els ulls? ¿Quin és el color que inunda aquest miratge? ¿Per què descreus del poder de l'amor? 

Potser no calen tantes paraules. El capvespre t'embolcalla amb tremolosa incertesa. Ella és la idea que t'has fet d'ella. Tu ets la idea que ella s'ha fet de tu. ¿Qui sou realment? ¿Qui podria saber-ho?

No pas les paraules. Tal vegada els llavis, els braços, els dits, els ulls, la pell... La mínima distància possible. Tal vegada la fe en nosaltres. 

Potser no calen tantes paraules. Saber i comprendre que som allò que vulguem ser: flama inevitable, allau, impuls, anhel, el vent que s'endu les fulles seques del passat tot encetant noves rialles. 

Saber i comprendre que som. Admetre-ho. Per què no? Per què sí? 

Potser no calen tantes paraules.

POEMES

Dietari de Terradets

Sant Jordi 2012

Avui per la tarda seré a Torrefarrera. L'Associació de dones l'Amistat m'ha convidat a participar-hi. Faré una mena de xerrada-recital poètic i signaré llibres de paper. 

Em sap greu per les roses... Una rosa tallada és pura agonia... No sigueu cruels i regaleu rosers. 

Bona diada!

Dietari de Terradets

El nostre millor discurs

Sóc un escriptor que es malfia de les paraules. Cada dia que passa se'm queden més curtes. És com si la vida fos llum i elles ombres. M'apassiona ser, no pas dir. Que els batecs i els petons siguin reals, profunds, intensos; que la pell s'amoroseixi amb la cal·ligrafia dels dits; que les mirades es fonguin sense comes ni conjuncions; que fem del silenci el nostre millor discurs. Aquesta és la saviesa que voldria posseir: dir-ho tot sense dir res, callar per sempre més, aprendre a escoltar els ocells, la remor de les onades, la música del vent entre les branques dels roures, la tendresa que em deixes quan te'n vas. És com si la vida fos llum i elles ombres. Escriure és ofuscar-se.

[El Land Rover-Barbie l'ha pintat el meu amic Andy de Mata-solana, un artista, un savi]

Dietari de Terradets

Caliu

L'amor no té camins, només dreceres.
De dia i de nit s'obre pas com el riu que, impetuós, travessa muntanyes.
El foc de l'amor no crema.
És un caliu que perdura més enllà de la passió i la pena.
Si tens amor, cuida'l.
Si no en tens, inventa'l.
Sense amor la vida no val la pena.

(dedicat als meus pares en el seu 50è aniversari de noces)

agraïments

Bancs

De bon matí entro al meu banc on line i descobreixo que m'han cobrat 60 euros en concepte de "quota anual de la tarjeta de crèdit". Quins collons! Telefono al servei al client. Els pregunto si es tracta d'una broma. Em diuen que no, que patatim i patatam. Aleshores replico dient que és un robatori, que ja pago prou interessos per usar-la, que no estan els temps per anar furtant al personal. La senyoreta, amb to de veu conciliador, roman immutable, fins que li dic: Miri, o em retornen avui mateix aquests 60 euros o dono baixa ipso facto la targeta i marxo del banc... demà tindran un client menys. I penjo. Tres minuts després rebo una trucada: Sr. Ibañez, no se preocupe, le abonamos un importe de 60 euros en su cuenta para que Vd pueda seguir disfrutando de las ventajas de nuestro banco. ¿Le parece bien? Resposta: Me parece perfecto, no esperaba menos de usted. La senyoreta riu. Jo també. M'encanta que em tractin de Senyor. El dia no ha començat gens malament...

Dietari de Terradets

A-2

 
THE MEANING OF LIFE - LEARNING - CONSCIENCE - TO SHARE

Quin és EL SENTIT DE LA VIDA? Per què vivim? Potser la vida no té cap sentit, sinó només direcció: del bressol a la tomba, naixem, creixem, fem una pila de coses... i després morirem. Això és tot? Em penso que aquesta no és la resposta correcta a la pregunta pel sentit. Estic convençut que estem aquí per alguna cosa. Estem aquí per APRENDRE. Aquest és el nostre objectiu. Totes les experiències que vivim són lliçons, les bones i les dolentes, les felices i les infelices, triomfs i fracassos, les relacions, fins i tot les malalties. Tot el que ens passa ens ha de servir per aprendre. Hem de quedar-nos amb l'essència de totes les vivències i esdevenir més savis. El veritable sentit de la vida és assolir un alt nivell de CONSCIÈNCIA, estar despert, adonar-se, enriquir-se (no pas des d'un punt de vista material, sinó en sentit espiritual). Coneixement, saviesa, consciència. Som aquí per aprendre, a través de l'existència, pas a pas, any rere any. I no es tracta només d'un objectiu individual o egoista, perquè després cal COMPARTIR tot això amb els altres. Per tant, estem aquí per aprendre i compartir, per a caminar junts pel camí de la vida, ajudant-nos els uns als altres.

Sèrie A

Dietari de Terradets

Us recomano un blog imprescindible: 

De la Esencia

(Tinc l'honor d'haver sigut professor del seu autor, 
un dels millors alumnes que he tingut mai) 

Enlloc està escrit

Ningú decidirà per tu. Ningú ha de dir-te què has de fer, quan ho has de fer i com ho has de fer. Ningú. Hi ha decisions que poden canviar-te la vida. Hi ha vides que depenen d'una sola decisió. De vida només n'hi ha una i enlloc està escrit que hagi de ser sempre igual, repetitiva, previsible, rutinària, avorrida, grisa. ¿Quantes vides hi caben dins una vida? ¿Per què hauríem de descartar els somnis? ¿Per què ens aferrem a allò conegut i no ens arrisquem amb allò desconegut? ¿Per què la por ha d'avortar les ànsies? ¿Per què hem de ser gira-sols mirant la lluna? Ningú decidirà per tu. Només la mort. I aleshores ja serà massa tard per a lamentar-se.

Dietari de Terradets

Perfecció

La perfecció és no ser res, no viure en el passat ni en el futur, no recolzar-se en allò fugaç i efímer. La perfecció és enfilar-se a una roca i romandre-hi, esperant que el món s'esvaneixi als teus peus i que tots els vels caiguin per tal que la veritat resplendeixi. La perfecció és estar en el lloc correcte, en la posició cognitiva adient, afermat en la sòlida roca de la senzillesa, de la puresa de l'ànima, de la buidor-plenitud interior. Només llavors es manifesten la consciència i la joia absolutes. Sobre una roca. Vet aquí la veritable perfecció.

TAO TERRADETS

Dietari de Terradets

Gaudeix Terradets

Fa 9 mesos que visc al Pallars Jussà, al vessant nord del Montsec de Rúbies, on el Barcedana s'aiguabarreja amb la Noguera Pallaresa nodrint el pantà de Terradets. Aquest ha sigut el context en el qual he anat escrivint els meus darrers textos. Un entorn privilegiat, gairebé verge, gens turístic, ple d'energies tel·lúriques. 

Amb l'arribada de la primavera, la natura mostra tota la seva exuberància: muricecs, serps, sangartilles, granotes, papallones, ocells, flors, brots tendres... El paisatge reverdeix. L'hort comença a esquerar-se. És el moment de gaudir a l'aire lliure, respirar puresa, deixar que el sol et colri la pell, perdre's dins el bosc resseguint els corriols dels senglars, remuntar el rierol, banyar-se a la cascada, endinsar-se a les coves, enfilar-se al capdamunt del massís, visitar pobles abandonats, contemplar les estrelles...

M'agradaria compartir tot això amb vosaltres més enllà de les paraules. Us puc fer de guia, ensenyar-vos els secrets que he descobert, acompanyar-vos en la recerca del vostre camí de creixement personal. Individualment o en grups petits, podeu venir a passar el dia o un cap de setmana. M'adapto als vostres interessos i necessitats. Si voleu conèixer un territori intacte i una forma de vida alternativa, lluny de la ciutat i de la crisi, ja sabeu on sóc. Hi esteu convidats.

Per a més informació, envieu-me un mail a tonibanez@hotmail.com

Mostra Vall de Barcedana en un mapa més gran

TAO TERRADETS
Dietari de Terradets

Taoisme

De vegades em pregunten què sóc. Aquesta pregunta em posa frenètic. No suporto les etiquetes. L'important no és què sóc, sinó qui sóc. Per a sortir del pas, acostumo a dir que sóc "escriptor". És la resposta més superficial. Si veig que la persona que m'interroga està interessada en aspectes més profunds i considero que pot comprendre'ls, aleshores responc que sóc "taoista tàntric". Sense deixar de ser etiquetes, aquestes dues paraules són les que, a hores d'ara, defineixen millor el què, no pas el qui. 

Fa 20 anys va caure a les meves mans un llibre que em va canviar la vida. Dir que un llibre t'ha "canviat la vida" és dir molt, però així va ser. Des que el vaig llegir per primera vegada, sempre m'ha acompanyat, no he deixat mai de rellegir-lo, fins al punt que, juntament amb el Daodejing, s'ha convertit en la meva "Bíblia". Pocs llibres m'han ensenyat tant. Aborda dues qüestions fonamentals: l'alimentació i la sexualitat. Com que el seu contingut és eminentment pràctic, he anat experimentat-lo al llarg dels anys amb resultats d'allò més satisfactoris. Si per mi fos, seria lectura obligatòria a totes les escoles.  

Parlo de El Tao de la salut, el sexe i la llarga vida de Daniel Reid.   

He trobat el PDF a la xarxa. Feu-me cas: llegiu-lo. No us en penedireu.

Taoisme
Tantrisme

Dietari de Terradets

Sense adjectius

Que morin tots els poetes amb totes les seves paraules sobreres que només serveixen per a emmascarar i enterbolir la llum de la vida pura, blanques vivències, hores supremes entre els llençols, vora el riu, sota el cloquer gòtic, campana que repica, àngel de la guarda, llisca la barca, cavall de foc, dits esmaperduts, cireres i xocolata, boques que es mengen l'una a l'altra, emporta-t'ho tot, no deixis res de mi, ni els batecs dins el cor, ni la sang, ni la mel, no et diré adéu, queda't aquí per sempre, ebri de tu, ineluctablement, en el silenci de la posta, en la ressaca infinita, escuma sobre la sorra, queda't amb mi, matem els poetes, matem les paraules, siguem la flor i l'ocell, el cel que som, l'instant present, una dona i un home, sense adjectius.    

 

Dietari de Terradets

Diràs que és massa lluny

Diràs que és massa lluny,
que la distància entre els cossos és insalvable,
que té raó el mestre de Llofriu quan sosté
que l'amor físic és l'únic real i perdurable,
trobar l'encaix eròtic, la clau per al teu pany,
l'adoració i el plaer compartits, la tendresa,
el luxe d'esdevenir una sola carn, el diàleg,
l'acoblament de les ànimes solitàries,
evitant el platonisme, tan inhumà,
tan decadent, tan trist.

Diràs que és massa lluny,
que haurem d'aprendre a viure entre l'enyor i l'esperança,
sargint l'absència amb els mots, esvalotant les ombres,
glatint afamats, assedegats del cel que som
sense poder abastar-lo.

Diràs que és massa lluny,
nineta del meu cor, la teva pell intàctil,
els llavis que, agosarats, es desclouen del tot,
els dies més blaus que l'oceà, les nits més clares de lluna,
la boira que vol ser llum, la vida que no es resigna.

Diràs que és massa lluny el somni de poder estar junts,
davant un horitzó infinit sense baranes, sense pors, sense entrebancs,
perduts per sempre més entre les ones, nàufrags de l'amor recòndit,
and I miss you so much, there's no one in sight, 
and we're still making love, in My Secret Life,
ho farem millor que mai, els àngels seran còmplices,
el vent, la pluja, els cims nevats, la sorra blanca de les platges,
ho farem millor que mai, com només ho fem nosaltres,
I’ll be marching through the morning, marching through the night, 
moving cross the borders, of My Secret Life,
I no hi haurà paraules que ens separin
I no hi haurà rellotges, ni ficcions, ni amagatalls
I serem i estarem i tindrem i farem
i volarem plegats




Dietari de Terradets

Tres homes

 

Tres homes ens hem retrobat després de trenta anys. En teníem divuit quan els nostres camins van separar-se. No pot ser "casualitat" que, per art de màgia, haguem tornat a coincidir. Avui hem passat el dia junts en un indret molt especial. Ens hem posat al dia. Xerra que xerraràs, hem descobert que les biografies s'assemblen en molts aspectes, adonant-nos d'alguns paral·lelismes força sorprenents. No us estic explicant una novel·la ni una pel·lícula. La realitat sempre supera a la ficció. Ho he viscut incrèdul i agraït. He guanyat dos amics. Una setmana abans de retrobar-nos, un dels homes va somiar-me. No meyspreeu els somnis. Som allò que les dones que ens han estimat han fet de nosaltres. És l'amor qui ens esculpeix, de vegades amb tendresa i de vegades a martellades. La llum que cerquem enmig de les ombres sovint apareix en uns ulls que et miren. No hi ha res més profund que la mirada.

Dietari de Terradets

A-1

Aprofitant l'avinentesa que ja fa 9 mesos que visc a Terradets; amb la primavera acabada d'estrenar i amb la pluja encara degotant, amarant els boscos; atès que, com vaig dir en el penúltim post de la Sèrie T, aquesta etapa de la meva vida ha suposat una mena d'auto-gestació; voldria exposar algunes de les conclusions (sempre provisionals, per descomptat) a les quals he arribat.  

Em ve de gust canviar de format, així que en comptes de teclejar paraules perquè les llegiu, em gravaré en vídeo i em podreu veure i escoltar. No sé si això enceta una nova Sèrie. Podria ser.

POR - LLIBERTAT - FLUIR - VOLAR - SENTIR 

Dietari de Terradets

Obligacions

No tinc obligacions. L'única obligació que tinc és ser feliç i fer feliços als altres, si es deixen. El problema és que, de vegades, la gent té molta por de ser feliç...

 Dietari de Terradets

El darrer petó

Si fóssim realment conscients de la mort, no ajornaríem res, no permetríem que la por s'apoderés de les nostres decisions, no ens quedaríem arrepapats en el sofà esperant el proper anunci de la tele. 

Si fóssim realment conscients de la mort, tots els petons serien el darrer petó i cada paraula un epitafi. Amb el benentès que fóssim realment conscients, que no és el cas, em temo.

Com diu el poeta:

... i saber que, a l'hora de morir, només ens penedirem del temps que hem perdut sense ser feliços.... podent-ho ser..... això em mata abans que la mateixa mort...

Dietari de Terradets