Còmplices de la primavera

Plou a Lleida. La pluja esbandeix els dies passats enllustrant-nos l'ànima. Llàgrimes, pluja, riu, mar... liqüefacció... liquiditat... aquesta blanesa... la tendresa més íntima de la teva abraçada... els sucs que regalimen... la suor que ens amara... Li pots dir "felicitat" si aquesta paraula fos capaç de condensar tanta bellesa, tanta intensitat, tanta veritat... Es queden massa curtes, les paraules. Plou a Lleida. Els nostres somriures il·luminen l'univers. Som còmplices de la primavera.

Serenitat

Prenc el sol a la terrassa. La tarda s'esvaeix lentament. Els sembrats verds, els arbres florits, el riu ple... Tot plegat és un decorat prou adient. La tensió ha desaparegut. M'he deixat anar, he admès que no puc lluitar sempre contra corrent, que és millor acceptar les coses com vénen encara que, de vegades, no ens semblin bé. ¿Qui som nosaltres per a interferir amb la nostra ridícula voluntat la fabulosa maquinària còsmica? Déu sap allò que ens convé.

Prenc el sol i deixo de buscar la resposta als enigmes que no comprenc. Vull ser dòcil al destí. L'amor és un misteri. També ho és la llibertat. Amor i llibertat no són incompatibles. Trobar la síntesi és la saviesa més gran.

Prenc el sol i deixo d'esperar. El demà ja no em preocupa. Passi el que passi, no m'afectarà. Hi ha una pau que brolla de dins, una serenitat absoluta.

Terres de sol ponent

Déu és Amor

M'he tornat a confessar, he tornat a combregar, a resar el parenostre, l'avemaria i el Regina Caeli. He tornat a llegir el relat de la Passió de Jesucrist. Com Ell, he mort i he ressuscitat. He tornat a besar el crucifix que tantes vegades vaig besar a Pamplona. La fe m'ha sostingut a les hores més fosques. Avui fa sol i el vent s'endu tots els neguits. El cel és ras com el meu cor. L'Amor, només l'Amor, val la pena. Déu és Amor.

Dins el sepulcre

I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció.

Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines. Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat. La resta és pura farsa, il·lusionisme.

Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d'esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assaborir aquest dolor. És meu i em pertany. Tu sigues feliç lluny de mi. És l'ego que es rebel·la i lluita. És l'ego que s'aferra a l'àncora que ets. Fa dies que no menjo. El riu em diu que sigui home, que em tregui aquesta carota de ninot. Putes papallones. Formigues atrafegades carregant provisions No hi ha camins per a l'esperit valent. Tot és inèdit. Quan tornis sabré perdonar-te com Déu ens perdona a tots. Per sort, hi ha un àngel que em sosté i no em deixa caure.

Dins el sepulcre, talment Crist, descanso del suplici. Faig veure que m'he rendit. Demà us enlluernaré. Demà seré gloriós.

Finalista del Benet Ribas

A la convocatòria de l'any 2007 vaig arribar fins a la segona votació. Enguany hi participaven 50 obres i he arribat a la tercera votació, és a dir, Mandala ha estat la finalista del Premi de Poesia Benet Ribas. Per un sol vot no he guanyat (3 a 4). Fixeu-vos que a la primera votació vaig empatar amb la guanyadora (7 vots).

Sembla que aquest premi se'm resisteix. D'acord amb la progressió, si em presento dintre de tres anys, el guanyaré...

NB: La guanyadora, Eva Baltasar, treballa a Blanes... Quina casualitat, oi?

Podeu descarregar-vos l'obra aquí

El riu se'n riu de mi

Després de parlar amb tu, m'acosto al riu, m'assec sobre l'herba de la riba i buido tot el dolor del meu cor. Obro les mans i els braços, deixo que l'aigua s'emporti tota la pena que brolla del fons. La lliçó del riu un altre cop. M'ensenya que no he d'aferrar-me a res ni a ningú, que he de fluir com ell, sempre igual i sempre diferent, acollint el que vingui, sense por a les tempestes, lliure, amb aquesta sensació de lleugeresa que dóna saber que tot és relatiu: el que s'acaba i el que comença, el que entra i el que surt, el que cau i el que s'aixeca, el que s'adorm i el que es desperta, aquesta primavera trista i alegre al mateix temps. El riu s'engull la teva veu i dilueix la teva silueta. Em quedo sol escoltant els meus batecs. A penes respiro. Papallones que volen. Canten els ocells. Tu ja no hi ets. Hi seràs sempre. El riu se'n riu de mi.

AraPonent

Des aquest divendres ja és operatiu AraPonent.cat, el primer diari concebut i editat exclusivament en format digital a les comarques lleidatanes. AraPonent.cat promourà de manera prioritària la cobertura informativa de les comarques de la futura vegueria de Ponent: Segrià, Garrigues, l'Urgell, Pla d'Urgell, Noguera i la Segarra.

Des dels impulsors del projecte es pretendrà generar debat a la xarxa en aspectes d'especial interès ciutadà i traslladar aquestes temàtiques també a les principals xarxes socials. És per això que l'apartat d'opinió adquirirà un protagonisme especialment rellevant en la publicació.

AraPonent se suma a d'altres diaris d'àmbit territorial com AraVallès i AraGirona o el sectorial Jornal.cat -entre altres- que tenen com a referent nacional el digital directe!cat, tots ells vinculats al grup Catmèdia.

A més de galeries fotogràfiques i vídeos d'edició pròpia, AraPonent.cat també inclou entrevistes, enquestes, una tira còmica, un aparador de llibres i una secció que engloba els blogs de Ponent, sota el domini TerraFerma.cat.

Ara Ponent vol ser el primer mitjà de comunicació exclusivament digital en informar i crear debat a les nostres comarques. Amb tota la modèstia i amb respecte pels que ja hi són en paper, ràdio o televisió. Volem sumar. Venim a aportar. A donar espai i teixir complicitat amb els sectors emergents, amb la gent inquieta que és la que té voluntat de canviar les coses per seguir anant a millor.

Creiem en aquesta Lleida de primera que té un horitzó de futur il·lusionant sense més límits que els que vulguem autoimposar-nos.

És per això que les noves tecnologies estan canviant la nostra manera de viure i relacionar-nos. Estem convençuts que ens trobem davant l’equivalent a la revolució industrial i volem aprofitar-ho perquè Ponent també estigui liderant aquesta nova etapa.

Si algun fet diferencial aporta la revolució 2.0 és que aquesta es basa en la complicitat, la conversa, la participació. Només amb vosaltres, amb les vostres crítiques i aportacions podrem construir el digital de les Terres de Ponent. Ens hi acompanyes?

El meu primer article:
"Màrius, Mahalta i jo"

Amiga eterna

Adorable i deliciosa, em deixes el teu regust d'amiga eterna. Caminant sota un cel ple de núvols, amb els arbres florits, saltem i riem com nens que juguen amb si mateixos. Potser el destí juga amb nosaltres, però res no podran les llàgrimes que no puguin guarir aquests llavis afamats de besades. Ens tenim i ens tindrem malgrat les circumstàncies.

Deliciosa i adorable, t'allunyes riu amunt amb la teva escombra de bruixa. Hem renovat el compromís, ara per sempre. El riu n'ha estat testimoni. Tot el que hem viscut queda en nosaltres com un tresor amagat en el fons de l'ànima. Vola, bruixeta, sigues feliç. Jo volaré també. Més enllà de l'horitzó, tard o d'hora, ens retrobarem.

Adorable i deliciosa, dolça com la mel, t'enyoraré cada hora, somiaré el somni teu. Amiga eterna que marxes sense anar-te'n, que em deixes sense deixar-me, que m'oblides recordant-me, sigues feliç, sigues tu, sigues rosada de matinada, lluna que resplendeix, pluja que amara, aquesta flama que crema la meva pell després de l'última trobada.

Amb tu vaig ser jo. Sense tu sóc teu.

No és senzill

No és senzill acatar la sentència dels astres que dictaminen sobre nosaltres cada detall, des del pètal que neix fins a l'últim batec, cada silenci que omple l'espai entre les busques del rellotge, tots els errors que trenen l'argument, el pes de l'espera quan saps que no hi ha marxa enrere, cada sospir inútil, closes les parpelles, cada dolor que s'encomana i creix, que abasta braços i cames, la insensatesa del cor que es dessagna, mirades perdudes, carícies oblidades a l'andana del no-res. No, no és senzill. Camino a les palpentes de nit sobre la neu.

Posta de lluna

La mitja lluna creixent -taronja, exànime, silent- s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.

Com ella també t'amagues, bruixa que m'encisares, filla dels cims i del vent.

Em deixes aquestes llàgrimes, buidor de mans i de paraules, aquest florir dels arbres que m'entristeix encara més.

Em quedo amb totes les cendres, record de flames pretèrites, mandala de mi mateix.

Te'n vas i no sé què fer.

La mitja lluna creixent s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny.

El riu que tant ens unia s'asseca cada cop més.

M'arriba la teva veu ferida de llunyania.
T'escolto amb el cor desfet.

Allò que vam ser fou vida.
Allò que vam ser és etern.

Que el teu demà tingui rialles.
Àngel, tresor, joia i estel.

Em deixes aquesta lluna.

Te'n vas i t'estimo més.

Entsöhnung

du bist der träumer der ohne Traum ist . du . mit dem schwellengang . gehe zu den nicht fernen hügeln . nimm deine augen und beobachte die grossen könner die der übungen nicht müde wurden bevor sie ihren weg antraten . der sinn den du zum folgenden ort trägst ist die gegenklage . ist die entsöhnung . es kommen schon die nebel ins tal und du könntest den weg verfehlen und zu spät zu deinem haus gelangen zumal du zur nachtzeit gehst . hier und nun findet dein gesang jene für die er bestimmt ist . die menschen werden schon selten und die anderen verschliessen sich deinem anspruch . sie leben in ihrer zeit und haben kein schicksal sonst

eres el soñador sin sueño . tú . acechador de umbrales . ve a las no lejanas colinas . con tus ojos observa a los grandes maestros que no se cansaron de ejercitar antes de emprender el camino . el sentido que llevas contigo al próximo lugar es la reconvención . es la reconciliación . ya se asoman las nieblas al valle y pudieras perder el camino porque andas de noche . aquí y ahora tu canto alcanzará a aquellos a los que está destinado . los soñadores ya son escasos y los demás se cierran a tu designio . moran en su tiempo sin trascender hacia otro destino mayor

Manu (Citat a La isla sin serpientes)

Jubilació als 69

Rellegeixo per enèsima vegada el cap. XXV del Doktor Faustus de Thomas Mann...

Du darfst nicht lieben... Liebe ist dir verboten, insofern sie wärmt. Dein Leben soll kalt sein - darum darfst du keinen Menschen lieben.

Penso en el pacte mefistofèlic i en l'ulterior destí fàustic. 24 anys de creativitat genial abans de retre l'ànima al bàratre, amb l'únic "inconvenient" de no poder estimar amb veritable caliu humà. N'hi ha per a pensar-s'ho. Em jubilaria als 69. Un número maco.

Hanua Nua Mea

Celebro el Dia Mundial de Poesia publicant a Bubok un poemari que vaig escriure l'estiu passat: Hanua Nua Mea (que significa arc de Sant Martí en rapanui).

Aquí un tast

Dono per acabada la meva participació al concurs Misión Eclipse.

Deixo els eclipses i torno al meu entrellum.

Espectador

Ja fa dies que assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador. Abans del Cataclisme estava convençut que jo era el que decidia, que els meus actes depenien de la meva voluntat lliure. Ara no.

Assisteixo a la meva pròpia vida assegut a la platea. Tot el que apareix sobre l'escenari és per a mi una sorpresa: que ella marxi, que tu arribis; que llisquin les llàgrimes i mullin el coixí; que la lluna s'interposi entre el sol i la terra; que em llevi sense horitzons, borratxo de solitud, i que això no em suposi cap problema; que camini hores i hores sense buscar res; que trobi allò que no buscava; que els meus dits teclegin dins la boira paraules-corrua-de-formigues-afamades-de-llum-definitiva; que no soni el telèfon; que no pugui transmetre als altres el que sento perquè tinc una incapacitat permanent per als sentiments; que el demà sigui una incògnita tan enorme que la sola idea de resoldre-la em produeixi vertigen; que el teu somriure estripi la llunyania; que les primeres flors d'aquesta primavera incipient amaguin un altre simulacre de la natura...

Assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador que s'ho mira tot des de la distància, impassible, tranquil. ¿Val la pena fer preguntes? ¿Per què les coses haurien de tenir sentit?

Los adolescentes furtivos

Toni Quero em fa arribar un exemplar dedicat del seu primer llibre de poemes: Los adolescentes furtivos (Cap Béar éditions, 2010), publicat en versió bilingüe castellà-francès, en una magnífica traducció de Renada-Laura Portet. L'obra va ser la guanyadora del Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009. Vaig defensar-la com a jurat perquè em va atrapar des del primer vers. Tenir-la ara entre les mans, en una edició acurada (amb pròleg de Pere Gimferrer!), m'omple de satisfacció.

Desitjo tota la sort al poeta sabadellenc en aquesta opera prima. Segur que en vindran més. Us copio un dels poemes que més m'agraden:

Yo sé un nombre
con el que te invoco,
piedra y sueño,
nocturno entre los hombres.

Yo sé un nombre que te regresa,
sonriente del otro lado
al origen de cuanto hubo
sin demandarme nada.

Acudes con tu propia transparencia,
esbozada apenas en el latir
apresurado de las arterias
y el vacío de tus cuencas.

Quisiera invocar también
mi propia luz,
la tez nívea
de aquellos días.

Nada podrá regresar,
el humo de los vapores
ni las hogazas verdes
donde ardíamos.

Me hieren, como dagas,
tu rostro germinal
el cuerpo núbil
con el que me recibiste.

Mudó todo la derrota.
El silencio cómplice
que duerme sus misterios,
al otro lado del espejo.

La crítica del llibre a LlunÀtic

Els sentiments pesen

Els sentiments pesen. "Pondus meum amor meus" (deia Sant Agustí). Perquè en aquesta vida no tots els lligams són materials; n'hi ha de més subtils, que ens aferren i no ens deixen avançar. És la diferència entre les aus i els paquiderms, entre viure de lloguer o de propietat.

Els sentiments pesen. Les sensacions, en canvi, són puntuals, efímeres, fotogràfiques. Un sentiment és un relat, té un argument, com una pel·lícula que s'allarga, es repeteix (repetició en sentit kierkegaardià) i s'arrela cada cop més fins que ens acaba ofegant. La sensació és flor; el sentiment és heura. Cal conrear la metasentimentalitat si no volem esdevenir un trist vaixell ancorat. Cal fomentar el sensacionisme, l'espontaneïtat, si aspirem a una existència veritablement lliure.

Els sentiments pesen. Diràs que no podem evitar-los, que s'apoderen de nosaltres i ens infecten com un virus. Malament rai. De totes les addiccions, procura estalviar-te les més letals. Ho vaig escriure fa dos anys:

Contra el naufragi dels sentiments només ens queda una platja: la voluntat de ser lliures, l'aristocràcia de la distància.

Els sentiments pesen. ¿O és que ens fa basarda la insuportable lleugeresa de la llibertat?

Les paraules també pesen

Komari

Només és oblit la boira que m'allunya del passat
La bogeria de ser dos alhora: el que puja i el que baixa,
el que busca i el que fuig, el que s'ensorra i s'enlaira

Vaig tocar fons, vaig esclatar, catapultat a les antípodes,
fins al melic de la Terra, l'illa dels moais, on les natives ballen descalces
i mouen els malucs de manera prodigiosa: Iorana, Marengo!
A la platja d'Anakena vaig canviar tota la pell
Al cràter d'Orongo vaig esdevenir Home Ocell, Tangata Manu
Un arc de Sant Martí doble va tatuar-me l'ànima
Ara ja ho sé: la mort és un miratge, morim moltes vegades
Les guaiabes són vagines i les vagines guaiabes

Els morts

Fan pena, els morts, encarcarats dins la caixa, muts, rere el vidre que els separa dels vius, maquillats per a l'ocasió, en la seva última aparició pública.

Fan pena i una mica d'angúnia, rígids, hieràtics, absents, mentre els vius xerren a fora i expliquen acudits dolents, fent veure que els ametllers florits són un símptoma de l'eternitat de la vida.

Fan pena, els morts, a l'hora del migdia, amb aquelles mans esblanqueïdes sobre el pit, esperant amb candeletes l'entaforament final, la pau definitiva.

Mira'ls i pensa que un dia hi seràs tu, allí dins, preparat per a partir cap a l'obscura incertesa.

(A la memòria de Francesc Vidal Mateu, R.I.P)

Sobre la Misión...

L'amor és una droga dura

Les femelles utilitzen el sexe per a subjugar els mascles. A canvi, demanen "amor", aquell sentiment tan femení que surt a les novel·les romàntiques i a les pel·lícules de Hollywood.

Quan un mascle i una femella es troben s'inicia un joc amb regles tàcites que, si no són escrupolosament respectades, pot acabar en catàstrofe. És el que sol passar.

Té raó l'Enric Vila quan afirma que "la gent prefereix l'esclavatge que la llibertat". Pessoa ho va dir així: "Nada pesa tanto como o afecto alheio... Se te é impossível viver só, nasceste escravo".

La femella sempre quedarà decebuda perquè el mascle no és capaç d'estar a l'altura dels seus requeriments emocionals. És una frustració inevitable. Aleshores, davant l'evidència, té dues opcions (ben dramàtiques): o acceptar que la realitat és grisa o bé marxar sense dir adéu amb el sexe entre les cames... Faci el que faci, ella seguirà penjada d'una utopia impossible, és a dir, seguirà buscant un paradís de somnis.

L'amor és una droga dura.

Sobre les votacions...

Completament eclipsat

Si ahir vaig crear un grup de fans (69!) al Facebook, avui he creat un blog on relataré la meva experiència com a concursant 2.0 a la Misión Eclipse de LV.es. Guanyi o no guanyi, entremig m'ho hauré passat d'allò més bé. Estic aprenent un niu d'astronomia i faig progressos en l'edició de vídeos. A sobre, aprofito per a publicitar el meu últim llibre (contra la idea inicial, he hagut de posar un pr€u al PDF perquè les descàrregues eren nombroses, no sé si fruit del concurs o d'altres factors que se m'escapen). Total, que estic ben distret preparant els deures que ens van posar l'altre dia: 9 proves en format vídeo!! En principi, les votacions començaran la setmana vinent. Ja us avisaré.

El blog com a projecte vital

"Un blog es un proyecto vital que se gana nuestra confianza no sólo por lo que dice, sino también porque nos relata el contexto de quien lo dice, confiriéndole humanidad y lógica a una evolución en la que la confianza se deposita por ambas partes, lectores y bloggers, por lo que lo biográfico es un componente esencial de los blogs.

Los blogs son creadores de discurso personal. Descubren de forma dinámica la identidad de su autor, que aparece como aquello que se adivina, que se entrevé bajo el relato de una reflexión y un aprendizaje continuo. Pero en la medida en que escribimos justamente sobre aquello que aprendemos –es decir, lo que todavía no sabemos realmente–, la identidad personal aparece en su dimensión flujo, no en la de stock."

El poder de la redes, David de Ugarte

Volar des de Lleida

Amb aquest article m'estreno a la premsa lleidatana, concretament al diari gratuït Bondia, on col·laboro amb un blog propi. El text va sortir publicat el 26 de febrer dins l'Anuari 2009 i parla del flamant aeroport d'Alguaire-Lleida...

Grup FB x Misión Eclipse

Sóc un dels 10 finalistes que opten a la plaça com a "enviat especial" de La Vanguardia a la Misión Eclipse. El guanyador tindrà el privilegi d'estar el dia 11 de juliol a Rapa Nui explicant, mitjançant un blog, el viatge i l'eclipsi total de sol.

El concurs consistirà en un seguit de 9 proves (una per setmana) presentades en format vídeo les quals hauran de ser votades pels internautes a la pàgina de lavanguardia.es. El jurat decidirà quin dels dos concursants menys votats salva aquella setmana. Així, seguint aquest procés, al final en quedarà un de sol, que serà el guanyador del concurs.

Per anar escalfant l'ambient, he creat un grup al Facebook on penjaré els vídeos que faci i des del qual us mantindré informats. Fes-te'n membre i ajuda'm a difondre'l entre els teus amics i contactes.

GRÀCIES!!!

MISIÓN ECLIPSE

Recomençar

Em queda mitja vida per empaitar la melodia. Sobre la buidor construiré un entrellat de mots fràgils. Cor endins, sense timó, abastaré tots els mars. Enrere queden les runes. Davant, els ulls de l'aurora, poncelles per esclatar. Encara tinc esperança. Tot allò que s'acaba m'ajuda a recomençar.

Hivern

VIDEOPOESIA

Love of Lesbian

Bubok Express

Vaig encomanar 3 exemplars el 18 de febrer i m'han arribat avui mateix, una setmana justa després. En 7 dies els han impresos (a Sevilla) i me'ls han portat a casa. El preu final per exemplar ha sigut de 14,21 euros (incloent-hi l'enviament express, el més ràpid i car). Contra això no es pot competir. Te'l pots descarregar de franc, però si et fa gràcia tenir-lo en paper, ja saps.

Tolle, lege

Crec molt en les intuïcions. Hi ha moments de la vida en els que sents una corada, un rampell, i et deixes endur per aquell impuls, sovint irracional. M'ha passat moltes vegades, que he fet quelcom a la impensada, arrossegat per vés a saber quines forces, potser el destí, potser ocultes energies que manipulen els meus actes. Han sigut instants decisius que han canviat el curs de la meva existència, com si algú que no fos jo redrecés el meu camí. Hi ha dies que, de sobte, se m'aclareixen les foscors; i dies que noto que no sóc jo mateix qui fa les coses, sinó algú a través meu, que m'utilitza com a instrument. A l'hora d'escriure em passa una cosa similar. Allò que s'anomena "inspiració" no és res més que un estat mediúmnic...

Simplicitat

Tendeixo a la simplicitat. Hi ha dies que no menjo res i em sento més pur. De nit m'agrada veure les llums: els fanals collvinclats, els fars dels vehicles en moviment, els habitatges esparsos enmig de la foscor de l'horta...

Somio el mes d'abril.

Els dos veïns menuts juguen a futbol al replà. Sovint la pilota impacta contra la porta. És com si la realitat volgués colar-se a casa. Al final, com que no obro, se'n va. És millor així. No em barallo mai amb la soledat.

Escolto la teva veu per telèfon. Intento explicar-te que no sóc allò que escric, que les paraules són el camí, no pas la meta. Avanço, però no tinc gaire clar on vull anar. He abandonat moltes coses, i encara me'n sobren.

Arribarà l'abril i em trobarà preparat...

Una bona història

M'aborda pel carrer. És un home ros d'uns trenta anys, vestit amb un xandall negre, més baix que jo, ulls clars, grassonet. Em diu en català:

• Hola, quina alegria trobar-te!
• Qui ets? (faig jo, no l'he vist mai, no el reconec ¿?)
• Sí, home, vas parlar fa 4 o 5 mesos amb mon pare, el Salazar, el pintor...
• Crec que et confons de persona.
• Que sí, que ets tu.
• Jo no conec ton pare. Si no em dónes més pistes...
• Coi, si no ets tu, allavontes tens un doble! Clavat a tu!
  
• Pot ser...
• I com et dius?
• Toni, em dic Toni.
• Miri, senyor Toni, mon pare s'acaba de morir (el paio es posa a plorar!). 52 anys, una angina de pit, pobret. Estic destrossat. Mon pare era la meva vida...
• Hosti. Ara sí que m'has fotut. Em sap greu.
• M'acaben de trucar de Barcelona, la meva dona, que està allà a l'hospital, hi he d'anar. Sr. Toni, a veure si em podria donar alguna cosa per al tren...
• Aquest truc ja me'l conec (li dic amb una rialleta)
• ….... (descobert, marxa mutis i cap cot)
• No, no te'n vagis. Vine un moment (faig el gest amb la mà)
  
• Què vols?
• Vull que m'expliquis la veritat.
• Quina veritat?
• La teva. ¿Et sembla bé anar enganyant la gent d'aquesta manera? ¿Et sembla bé usar de forma tan macabra la figura de ton pare, manipulant les emocions de les persones?
• ….... (calla sense saber què dir)
• Reconec que te n'has sortit prou bé. Les llàgrimes de cocodril t'han fallat una mica, però serviries per al teatre. T'ajudaré si em dius la veritat.
• Què vols saber?
• Suposo que si vas repetint aquest drama pel carrer és que et funciona, no? Quanta gent ha picat?
• Alguns...
• I la teva veritat quina és?
• No entenc...
• Vull saber la realitat de la teva vida. Si m'ho expliques t'ajudaré.
• No.
• No, què?
• Que no li explicaré res.
• Per què?
• Perquè la meva realitat és massa trista. A més, a vostè què li interessa? No n'ha de fer res.
• Sóc escriptor. Potser en faig un relat o una novel·la. Clar que m'interessa.
• I per on començo?
• Doncs pel principi.
• Ufff. El principi-principi?
• Sí.
• Se'ns farà de nit...
• Jo no tinc pressa. I tu?
• No...
• O encara vols entabanar uns quants transeünts més?
• No, no li penso explicar res.
• Ara te'n desdius?
• És que vull saber quant em donarà. Si vostè després fa un llibre i guanya diners, jo tinc dret a cobrar també per la meva història.
• Et donaré tot el que porto a sobre.
• I quant és això?
• No t'ho diré. T'has d'arriscar.
• Segur que és poc...
• O no. Qui lo sa... Jugues o no?
• No. Vostè és un ésser molt estrany.
• Per?
• Mai m'havia trobat ningú com vostè.
• Ni te'l tornaràs a trobar.
• Digui'm la quantitat de diners que duu a sobre i li explicaré el que vulgui.
• No t'ho diré.
• Aleshores me'n vaig.
• Ok. Tu t'ho perds.
• I tu també.
  

He intentat reproduir la conversa el més fidelment possible. Encabat, ell ha marxat en la direcció contrària a la meva. Tot ha succeït al Passeig de Ronda, entre la Plaça dels Pagesos i l'Avinguda de Madrid, enfront del monument a Gaspar de Portolà, a tocar de la farmàcia.

Em pregunto per què m'ha escollit a mi, què ha vist a la meva cara que li ha fet imaginar que podria picar. Suposo que us preguntareu quants diners portava a la cartera. Ell s'ho estarà preguntant durant molt de temps. Exactament portava 17 euros i mig. No sé si és poc o molt. ¿Quant val una bona història?

25senseEspriu

Espriu és a Sinera el que Viladot a Riella i servidor a Mas Voranell. Hi ha pàtries utòpiques i màtries anagramàtiques. El territori poètic és més metafísic que físic, encara que el poeta -com qualsevol mortal- hagi de tocar de peus a terra i habitar sota algun sostre. Són els mots els que ens salven i han de ser salvats. Un eco que travessa els anys, els segles. Un riu que no s'hauria d'assecar mai...

Anteriors referències a Espriu

Pèrdues

Sabia que me la jugava, però no contemplava la possibilitat de perdre.

La pèrdua de les coses materials no és la més important. Podem acostumar-nos a viure amb poques coses. Vaig sobreviure deu dies en una cabanya de fusta menjant solament el que em donava el bosc. Sort que era tardor i estava ple de bolets.

Ens han ensenyat que viure és guanyar, tenir, aconseguir, acumular... Aquesta és la bogeria occidental que ens ha dut fins a La Crisi.

"All those people who wasted their lives chasing after cheap material pleasures, all that greed, all that technology, all that corruption and stress — it was a disaster that could only end in a total catastrophe."

Ha arribat l'hora del despreniment.

A més de materials, les pèrdues també poden ser d'una altra mena. Podem perdre coses (objectes) i podem perdre persones (subjectes). És el que passa amb les separacions i, en el cas més extrem, amb la mort. Podem acostumar-nos a viure sense aquelles persones amb les quals havíem compartit abans la nostra vida, però el deseiximent d'aquestes relacions pot resultar molt dolorós.

Diuen que el temps ho guareix tot. Mentida. Una neoplàsia amb mala hòstia no la guareix el temps ni cap oncòleg. El que fa el temps (si no ens liquida) és depurar, purificar, convertir l'escòria en or, fer-nos cada cop més subtils, més lleugers, més espirituals. Quan renuncio, quan em deslliuro dels nusos i dels lligams que m'aferraven, quan llenço el llast que m'ancorava, em sento com un sādhu, com un ocell que estén les ales...

Voldria pensar que haver perdut m'ha fet més savi. El problema és que no sé què és la saviesa... Potser aquesta llibertat i aquesta buidor.

"Lo important no és el que hem perdut, sinó el que ens queda"

La ciutat propera

Benvolgut Màrius,

Si aixequessis el cap del nínxol del cementiri de Sant Quirze de Safaja on reposes i tornessis a la teva ciutat natal, et quedaries astorat. De ben segur que ara t'ho pensaries dues vegades abans d'escriure aquell poema titulat “La ciutat llunyana”. Enguany celebrem el centenari del teu naixement i el primer que vull destacar és la metamorfosi que ha sofert la ciutat "dolça i secreta”, com tu l'anomenaves en un altre dels teus poemes. Jo vaig marxar fa vint-i-set anys i, ara que hi he tornat, me'n faig creus, dels canvis. Mon pare, nascut a la plaça de l'Ereta, també al·lucina. El que més m'agrada és la recuperació que s'ha fet de la zona del riu: ponts, passarel·les, espais verds, el parc de la Mitjana. Alabo la restauració del Castell de Gardeny i de la Suda. La nova Llotja és espectacular. Sí, Màrius, no pateixis, per sort encara queden “camps humils i alegres” i “camins fondals de xops i de canyars”, però la boira ja no és tan fidel com abans, el riu és menys profund i la ciutat ha deixat de ser llunyana. Tenim autopista, autovia, tren d'alta velocitat i fins i tot avions! Les teves obres estan digitalitzades. A la Biblioteca Pública hi tens el teu espai. L'altre dia vaig poder tocar el piano que tu tocaves a Mas Blanc. I, al capdamunt de tot, com sempre, senyoreja el campanar de la Seu, guarnit amb el vol majestuós de les cigonyes que, a l'hora de la posta, tornen al niu... Tornaràs també tu?

LLETRES A MAHALTA

Nen

VIDEOPOESIA

Memento

Dinamita els melindros porucs que t'han desballestat l'ànima. Has pecat massa. No et volen ni a la feina ni a casa. Ets el fugitiu. Memento homo, quia pulvis es... Tendra cendra remembra la fembra que et va parir. Totes les fembres vils que malmenaren ton camí. Totes. No te'n deixis ni una. Les verges. Les meretrius. Dinamita la fossa sèptica del teu magí. Has embrutat el nom de la nissaga. Ets el dissident. Memento mori... Estripa els somriures dels nens. Esgarrapa les engrunes darreres abans que el món s'enfonsi definitivament. T'has quedat sol com els monstres. Ningú no en vol saber res. Dinamita els ponts que pengen encara entre la riba de l'odi i del menyspreu. Deixalla de tu mateix. Memento audere semper... Dejuna. Sacrifica't. Fes penitència. Defuig tota concupiscència. Gosa renàixer. Ets el fill pròdig.

La fe en la literatura

No n'hi ha prou amb haver viscut. Escriure afegeix a la vida una pàtina, un rovell que ens fa sentir menys vulnerables a la inclemència de la mort, pura desaparició. Paraules-petjades, empremtes que deixem en el camí. És com anar despullat i posar-se una túnica per a evitar la intempèrie. Silenci-nuesa. Callar és passar desapercebut, desexistir. Continuem escrivint perquè no en tenim prou amb la vida, perquè se'ns queda curta sempre, perquè ens fa por anar a dormir i que l'endemà tot sigui oblit. És la certesa de la mort la que ens empeny a reiterar versos, a imaginar capítols, nous arguments. Escrivim com respirem: per a no sucumbir a la desfeta. Contra la mort no hi ha victòria possible, tret d'alguns gargots engiponats amb un cert estil. O ni tan sols això. La fe en la literatura.

Fre-e-Books

Fa temps que m'estic plantejant la possibilitat d'oferir les meves obres de franc. Ben mirat, ja fa 6 anys que ho faig escrivint el blog cada dia.

Drets d'autor? Copyleft? Creative Commons? Safe Creative? Domini públic! Creativitat. Generositat. Devolucionisme. Us regalo els meus textos sense guanyar un duro. Guanyo altres coses...

("todo necio confunde valor y precio")

Aquesta és la meva idea i la meva praxi de la cyberlit.

"Dada la lógica de las comunidades distribuidas, cuanto más uso se haga de aquello que yo comparto y ofrezco mayor será el valor presente que la sociedad adjudique a mis creaciones futuras." (Devolución y propiedad intelectual, p. 36)

Una altra qüestió són els llibres de paper. Tots els llibres de paper que he publicat han estat guardonats amb premis literaris. Us explico el funcionament. Quan tinc una obra (novel·la, poemari, etc.) que considero acceptable, l'envio a un premi. Els calés sempre fan goig, guanyar un premi i publicar en paper (encara) dóna prestigi. La majoria de premis els perdo. I què faig aleshores? Doncs torno a presentar l'obra a un altre premi. Si tampoc hi ha sort, llavors la deso, l'abandono, i en faig de noves. Vull dir que no m'encaparro amb una obra concreta. Intento superar-la. Si guanyo i l'obra és publicada, els drets passen a l'editorial; si no, resten completament meus, i puc fer amb l'obra el que em doni la gana. Regalar-la, per exemple.


Com que estic convençut que el futur va per aquí, deixeu que m'hi anticipi.

Penjaré a Bubok els PDF (format ePub per a Sony Reader, Papyre, iPad, iPhone, iTouch...) d'algunes obres que us podreu baixar de forma gratuïta. Si les voleu tenir en paper, aleshores haureu de pagar el preu de cost de la impremta i de l'enviament. En tot cas, jo no m'embutxacaré res. Zero euros. It's not my business.

Alguns apocalíptics afirmen que, així, la literatura (i la cultura en general) desapareixerà. Quina parida! Jo sostinc el contrari: que a partir d'ara estarà més viva que mai, a l'abast de tothom, lliure de les indústries i del mercadeig capitalista. Desintermediació. La literatura guanyarà i, sobretot, guanyarà el lector.

Es tracta d'una elecció individual d'acord amb el meu branding personal com a ciberescriptor. Els altres que facin allò que els convingui.

PS: S'accepten comentaris d'editors i llibreters desorientats.

La torna de Salvador Macip

Blaus (videopoema)

Blaus from Toni Ibañez on Vimeo.

VIDEOPOESIA

Fitxat

U.Q.V Fitxa 39

La poesia no existeix

"La novelas largas son insoportables. Ya no hay libros buenos. Ya no quedan cuadros buenos. Muy pronto de todo no quedará nada. Todo es nada. Escribir es irresponsable, egoista. No tienen que tener sentido, son obras de arte. Ser escritor no es sólo escribir. Hoy ser escritor es no ser ninguna otra cosa. Yo he aprendido a no ser nadie. No pretendo nada más. ¿Y la poesía? No existe. Ser poeta en este país de camioneros, ¿a quién le interesa? Todo artista duda de sí mismo. Podemos sobrevivir a las dudas, pero las certezas no las podemos abarcar. De futbol mejor no hablemos. No tenemos hijos, pero tenemos nuestras obras. Deberíamos estar preparados para estar solos..."

Un món on tothom fos artista seria un món condemnat a morir-se de gana. Però, qui no té un blog? Qui no penja fotos al Flickr o vídeos al YouTube? A hores d'ara qualsevol pot autoeditar-se o creure's el rei del mambo enmig d'una societat on les jerarquies han passat avall. Tot molt igualitarista i democràtic. Ningú és més que ningú. Visca la quantitat versus la qualitat. Llistes i més llistes, buides i tedioses. Regles i més regles sense joc. La paràlisi de l'art contemporani. El fracàs de la creativitat. ¿Val la pena deixar-ho tot per la literatura? Vocació de suïcides. Com deia Kundera: la vida está en otra parte. I tanmateix escrivim.

Las listas al Poliorama
FINS AL 14 DE MARÇ
Una crítica

Blaus

Hi ha el blau revoltat de les onades que, intrèpides, s'abraonen contra l'escullera. Hi el blau impecable del cel que, pacient, es deixa emblanquinar pels niguls. Després hi ha el blau dels teus ulls que, indulgents i profunds, em miren amb serenor de lluna plena. Tinc aquests blaus per a no perdre'm: el mar, el cel i tu; i l'última línia recta on tot s'acaba i tot comença, altrament dita horitzó.

Visc fora del món. Em vaig enlairar com un globus d'heli, vaig llençar tot el llast. Ara sobrevolo els cims nevats, trapezista sense trapezi.

No hi ha res més perfecte que el mar.

Per què encara crec en mi? Em faig la pregunta i l'única resposta que trobo és aquesta: instint de supervivència.

Sóc el bufó que gesticula davant teu perquè no t'adormis definitivament.

No he vingut a donar cap lliçó. No suporto els sermons. Capellans i professors, la mateixa casta. Aspiro a oblidar-ho tot.

Em quedaré aquí fins que marxi el sol. Les meves germanes gavines.

The lizard king

Això és la repera. Ahir m'enllaça Gordillo i avui, de retruc, m'enllaça Rius i, clar, se'm disparen les visites. A sobre, apareix la meva cara a la secció de blogs del gratuït Bondia.cat de Lleida (vid. presentació). A partir d'ara enllaçaran amb el nou blog que he creat per a celebrar el centenari de Màrius Torres: LLETRES A MAHALTA, on ja he escrit 3 lletres (amb les corresponents respostes mahaltisses).

No són els primers que ho fan. Ja fa temps que El Singular Digital em té enllaçat com a "blog singular"...

Aquesta tarda toca entrevista telefònica per al programa "No són hores" d'Onda Cero. Volen que parli de la meva llista d'insults i del llibre Tros de Quòniam. Set anys després de la seva publicació!

A les 20:30 tinc previst d'anar al Cafè del Teatre a l'acte "Literatura pel dret a decidir"...

I demà sabré quins són els concursants amb els quals m'hauré de barallar a la Misión Eclipse...

Collons, m'estic estressant. És normal que, al final, sigui engolit per un llangardaix.

PS: No sé a Grècia, però a mi em retenen un 21% de la nòmina, que no és poca cosa.

Tendresa

Tendresa from Toni Ibañez on Vimeo.

VIDEOPOESIA

Fins a cert punt

Comprenc fins a cert punt com he arribat aquí, però em sento incapaç d'esbrinar per què. Hauria de suposar que l'existència amaga algun significat. Tant se val creure en el destí que en la llibertat. Ambdós són conceptes metafísics. Si m'aturo a pensar en el meu passat, només hi veig imatges, músiques, cares, dreceres, marrades, milions d'instants inconnexos, fils estripats. Allò que els altres anomenen records són per a mi ombres volàtils que a penes em pertanyen, miratges que van omplir un escenari enderrocat. Al final només el cel és intacte. Passen els núvols, es desfan com nosaltres. El blau celestial roman, com el mar, com la llum que encega els talps i les rates.

Comprenc fins a cert punt la necessitat d'un relat, la necessitat d'un caliu, la necessitat, sempre la puta necessitat. La mort ens farà innecessaris. Castells de sorra enmig del tsunami. Mai no he sabut quedar-me massa temps en un mateix lloc. No tinc vocació d'arbre. Les persones sovint som àncores. Canviar de pell, desprendre's dels sentiments, passar pàgina, cremar el llibre sencer i començar una nova història. Cors, llavis, flors, fotografies caducades. Insistim i fracassem, perquè tot és líquid, ni les premisses ni les conclusions són definitives. Tanta por a perdre, a canviar. Lleugers per a re-crear-nos cada dia. Lleugers per a volar més enllà de nosaltres. La bogeria del que sap que el món és una comèdia insostenible. No podem salvar-nos sense fugir del ramat.

Ho comprenc fins a cert punt, malgrat la medicació, malgrat l'insomni, malgrat la màscara amb la que provo de semblar mínimament humà. No et prenguis la molèstia indultar-me. Un cigne blanc, elegant, envoltat d'ànecs babaus. Ovella negra. Cigonyes que senyoregen sobre la ciutat. L'altivesa pètria dels moais. Accepto que puguis somiar un futur sense soledat, un demà ple d'abraçades, una mirada que et retorni cada nit l'esperança. Tothom ho fa. Hi ha somriures que maten, punyals com pètals de rosa que travessen la pell i la carn. Només serveixo per a escriure poemes i per a fer felices les dones al catre. Fora del llit totes m'acaben plorant. Quina inutilitat d'home. Mentre els altres guanyen diners i són respectables.

Ho comprenc fins a cert punt, però no em resigno a ser l'ase dels cops ni la riota de la gentalla. De vegades penso que no hauria de dissimular aquesta debilitat. O fas el ridícul o fas llàstima. Tots els llibres de filosofia que he llegit (uns centenars) han servit perquè desconfiï de les idees les quals no són res més que paraules carregades de fum. Almenys la poesia depura les paraules, les deixa en la seva estricta aparença estètica. Massa pensament corseca el gaudi immediat de la vida. Massa sentiment també. Allò que ens fa humans és allò que ens fa infeliços. No és una paradoxa, sinó una putada. Què fem, doncs? Com deien els Beatles: Let it be. Deixem-ho estar.

Àrtemis (videopoema)

La poesia ha de ser recitada. L'oralitat ho és tot. Les lletres sobre el paper són taques sense vida. El lector les ha de cantar per dins o en veu alta per tal de ressuscitar-les. La música, el ritme, més que la rima, fan lliscar els versos que penetren suaus fins al fons de l'esperit.

En aquest blog he postejat molt poemes. La majoria (65!) els podeu trobar en el blog CIBERPOESIA, alguns traduïts a altres llengües i molts recitats per mi mateix.

Vivim sota la tirania de la imatge. Cal adaptar-s'hi, treballar el disseny, buscar un bon embolcall per a "vendre" el nostre "producte".

Avui engego un nou projecte: VIDEOPOESIA. L'audiopoesia evoluciona cap a la videopoesia: una combinació de vídeo, imatges, música, lletra, veu... Tot fet per mi mateix, en un intent d'aprofitar les possibiltats que m'ofereix la tecnologia per a difondre la meva obra a la xarxa. No sóc pas el primer. M'emmirallo en Josep Porcar, blogmestre videopoemàtic.

Estic experimentant. Disculpeu, per tant, els meus nyaps iniciàtics. Em vaig estrenar l'altre dia amb "La Síndrome de Gauguin". A continuació us presento el meu primer videopoema...

ÀRTEMIS from Toni Ibañez on Vimeo.

VERSIÓ YOUTUBE

Restyling

Seguint amb el restyling del blog, que vaig començar ahir, avui he fet un pas endavant (certament arriscat) i he canviat la capçalera, que és com dir "la marca de la casa". Aquesta serà la cinquena capçalera que tindrà Entrellum. Sempre han estat relacionades amb indrets que he visitat i que han significat alguna cosa important per a mi. La primera va ser a La Vall d'Albaida, quan vaig anar a recollir el premi de novel·la eròtica per L'oracle imminent. La segona va ser al Partenó d'Atenes. La tercera a la Pica d'Estats. La quarta a Palma de Mallorca, a la presentació de LCL. L'última és de Rapa Nui, una foto que vaig fer des de l'interior de la cova Ana Kakenga (ai, la cèlebre al·legoria platònica...) Era un dia nítid que no oblidaré mai...

NB: Fixeu-vos en un detall... A mesura que canvio de capçaleres, es va minimitzant la meva presència. Vaig començar amb la màscara histriònica i destralera de TdQ. A Entrellum vaig passar de la cara gran a la més petita (ambdues centrades), després a la figura d'esquena encara més reduïda (posada al lateral), fins que només hi apareixen dos dits (quasi fora de l'enfocament)... I ara, en aquesta última, ja no hi sóc. Estic al darrere, contemplant a l'entrellum la línia de l'horitzó que separa els blaus...