1.6.11

Lluna negra


Lluna negra
Vigília del viatge cap a tu
Les mans
Els llavis
La pell
Els ulls
Cada racó del meu cos en el tou dels teus dits
Batecs de l'Esperit afamat de misteris
Abraça'm i porta'm fins a les estrelles
Amiga eterna
Màgica Lilith
Fes-me somiar poemes
Dóna'm la mel que només guardes per a mi
Tinc set de tu.........

25.5.11

Digueu-li malaltia

Tot el que he escrit avui des que m'he llevat és un capítol ben interessant de la novel·la que visc. Que la meva vida sigui en si mateixa novel·lesca, creativa, original, atractiva, interessant, inspiradora, això és el que compta. Si, després, a més a més, sóc capaç de relatar-la en forma de dietari, deixant-ne constància per als altres o per a la posteritat, molt millor. No m'he de dedicar a res més que a buscar el combustible per als meus textos. Inspiració, sigui com sigui, a través de vivències i de persones, aquí o l'altra punta del món. Tot s'hi val si el resultat és una pàgina valuosa. Resulta una mica dur confessar que “utilitzo” la gent per a una finalitat literària. Així és de fet. Jo mateix sóc la matèria primera i essencial dels meus escrits. Tot existeix en funció de l'escriptura. Si allò que visc no és digne de ser escrit perd tot el seu valor vital. Digueu-li malaltia, vampirisme o com us plagui. Passo d'etiquetes. Els escriptors de debò som així.

24.5.11

Incendios de nieve

La impressora vomita els 53 folis de l'últim poemari que acabo d'enllestir. El vaig començar fa 9 mesos. S'ha anat gestant a poc a poc, sense voler, com un fetus amb vida pròpia que ara em sorprèn per la seva consistència. Un altra autoradiografia literària, una altra pell de serp que deixo a la vora del camí. La banda sonora podria ser aquesta:


Revolucions

Jo tampoc crec en el sistema, però no arribo a estar "indignat". Indignar-se és prendre-s'ho massa a la valenta, fer la pataleta, esbravar-se, muntar el numeret. M'estimo més escapolir-me del jou convencional, prescindir de la cosa pública i fer la meva. Massa individualista? Per descomptat. Les revolucions tard o d'hora són engolides pel mateix sistema el qual les re-digereix convertint-les en innòcues. L'única revolució possible rau en tu mateix. A què collons esperes?

21.5.11

Pallassos i somnis


En el sud més sud, un àngel disfressat de basc em va regalar un nas de pallasso. Ara ja sé qui era aquest àngel. Avui li fan un homenatge a Vallromanes. Els àngels i els pallassos no moren mai.

Sempre havia volgut viure en una casa davant el mar. Encara no m'ho acabo de creure, però em temo que aquest somni fa dies que tusta a la porta de la realitat.....

10.5.11

Relats

Sovint n'hi ha prou amb estar, sense fer res, com una ombra silent que il·lumina amb la seva presència. Mentre el malalt dorm, recuperant-se de les ferides, has de romandre al seu costat, vetllant, perquè en obrir els ulls vegi que no estava sol i somrigui. N'hi ha prou amb la paciència, que és una forma de pregar sense paraules.

Sovint el parany consisteix a voler anticipar l'oracle. Aber wer kennt das Schicksal? Es können noch viele Dinge geschehen in deinem Leben, die du dir Jetzt nicht vorstellen kannst. ¿Per a què especular? La realitat és el relat que fem d'ella.

4.5.11

Traiciones

Eres tu soledad y tu silencio. El resto es decorado. Busca un bello lugar donde perderte. Ni adelante ni atrás ni arriba ni abajo. Que todo sea espejo. No necesitas luchar ni necesitas mentir. Lo que sucede es siempre lo correcto. Puedes vivir sin libros y sin flores. Hasta puedes vivir sin sexo. Cuando seas nadie serás perfecto. Las personas vienen y van, las cosas se acaban, las palabras también cansan. No fuerces nada. Deja que el agua corra por el riachuelo, siéntate bajo el roble, respira hondo, escucha el murmullo del bosque, olvida que fuiste máscara, duérmete como un niño en los brazos de la noche hasta que te despierten los trinos de los pájaros. Eres tu soledad y tu silencio. No te traiciones.

29.4.11

Ítaques

Ho diu Kavafis: Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. La il·lusió del retorn impossible perquè han canviat els llocs i han canviat les persones. Mai no es torna enlloc perquè el que torna ja no és el mateix que va partir, com tampoc no són els mateixos Penèlope i Telèmac, ni tan sols Argos, encara que et reconegui vestit de captaire. El vell gos, estirat al fem, ple de puces, morirà aviat.

Ho diu Kavafis: El teu destí és tornar, però no et precipitis. ¿No t'adones de tot el que vas guanyar perdent-la? ¿Per què tustes aquesta porta si saps que darrere només hi ha desert? L'illa és un erm, van tallar els arbres, els criats no van complir amb els deures, ella ha embogit teixint i desteixint la seva mortalla. Tornaràs per a morir com es torna a la terra-mare.

Ho diu Kavafis: El camí t'ha fet ric. Si t'haguessis quedat series un rei anodí. Per aspera ad astra. Sense dolor no hi ha saviesa. Bell va ser el viatge. Vas conèixer els llacs més profunds, les selves més espesses, les tribus més salvatges, dones angelicals. ¿A què treu cap tanta insistència per a recuperar un tron ​​arnat i una corona rovellada? Amb la teva absència, ella es va fer a si mateixa. Deixa que governi la seva hisenda. L'aranya envolta al mosquit amb un fil de seda fins que l'ofega. El periple va valer la pena. Ara descansa, conrea l'horta, escolta els rossinyols, deixa que el temps reveli les últimes cartes. No sentis llàstima de tu mateix. La ferides han cicatritzat i, mentre escriguis, hi ha esperança. No t'encaparris buscant la sortida del laberint. Cap Ariadna pot ajudar-te. Ella és un altre laberint, pitjor que el Minotaure. Teseu i Ulisses van tornar a casa, i ja sabem com acaba aquella trista història de les veles negres i les veles blanques.

Ho diu Kavafis: Trobaràs ports que els teus ulls ignoraven. No hi ha res més traïdor que la nostàlgia. Només tens dues opcions: o estàtua de sal o horitzó. ¿Dubtes potser? Els records són àncora i has de navegar. Cantava Pessoa: Navegar é preciso; viver não é preciso. Enfila ​​el mascaró de proa cap a noves singladures, t'esperen rumbs incerts, esculls de corall, balenes gegantines. Que es podreixin totes les Ítaques! ¿Per a què redimonis vol una pàtria el teu cor nòmada? Viure així té els seus riscos, però lo altre no és viure, sinó pansir-se com un peix en salmorra. Corre, salta, balla, vola, no et quedis aquí bocabadat somiant que la teva vida podria ser diferent, molt més apassionant. ¿O esperes que el mannà caigui del cel? Tros de quòniam!

26.4.11

Neruda


Quan vaig néixer Neruda tenia seixanta anys. Vaig comprar un exemplar de les seves Memòries a la botiga de records d'Isla Negra. Les vaig llegir a poc a poc durant les setmanes que em vaig perdre per la Patagònia. Hi ha un fragment que m'estremeix:
“Nunca se aprende bastante de la humildad. Nunca me enseñó nada el orgullo individualista que se encastilla en el escepticismo para no ser solidario del sufrimiento humano.”
Potser, com volia Gil de Biedma, la seva vida fou el seu millor poema. ¿De què serveixen tantes paraules desproveïdes de fets? Poètica política o política poètica, això van ser els seus dies de difícil compromís enmig d'aquella tràgica i convulsa època.

A les portes de La Chascona vaig trobar un àngel d'ulls blaus que venia els seus poemes escrits en fulls volants. Eren versos senzills que parlaven de l'amor perdut. Li vaig explicar la història de la meva desgràcia, com vaig saltar al buit sense xarxa, sense paracaigudes i sense casc. L'humil poeta que oferia els seus poemes davant la casa del més gran poeta xilè em va dir: "No et suïcidis, pensa en la teva filla." Ell també tenia una filla que vivia amb la seva mare. Aquella mirada em va salvar de l'abisme.

Hi ha un arc de Sant Martí dins cada suburbi, esglaons que baixen fins al cim, imatges indelebles que t'acompanyen tota la vida. Res no envejo sinó el murmuri del rierol cristal·lí en el que habita la salamandra. Ella ho sap tot, des de l'alquímia elemental fins als confins de les galàxies.

A la costa d'Illa Negra, amb la marea baixa, vaig descobrir un pescador d'algues. Es deia Rodrigo, treia cochayuyos de l'aigua i les posava a assecar sobre les roques. Em va explicar que havia estat treballant de cambrer a Alcalá de Henares, però que va tornar a la seva pàtria perquè enyorava l'oceà.

En el llac Maihue un estol de treiles em va rebre amb crits estridents. El lloc era tan solitari que em vaig quedar embadalit. Un ornitòleg barbut que es feia dir Antonio Ruiz va partir d'aquell embarcador rumb a la llibertat argentina. Neruda clandestí va creuar els Andes a lloms d'un cavall. Contrabandista de l'esperança de tot un poble. M'agafa la mà i m'acompanya. Far que refulgeix enmig de les tenebres del capitalisme agònic. Els assassins d'Allende són els mateixos que ara planten eucaliptus i oregons exterminant la selva valdiviana. Cignes de coll negre versus delinqüents de coll blanc. Sal i coure per al pobre, la gent de la terra reclama els seus drets ancestrals. Alerces i araucàries. Peumangen felepe. Que tot et passi com la felicitat d'un somni. Amén.

El murmuri de les onades, l'estrèpit de les cascades, la parsimònia de les gotes que cauen creant filigranes de pedra a les coves més recòndites. Així teixim estrofes-teranyines. Hi hagué gegants hiperboris, titans australs, dinosaures i cetacis amb els ossos dels quals hem bastit miserables catedrals. Neruda rima amb literatura. Els homes i els versos han de ser lliures.

23.4.11

Lalin Kuwu (aranya filadora)



Vaig conèixer Isaías Caripán (21 anys) a Coñaripe (sendera del guerrer). Atenia la botiga "Lalin Kuwu" (aranya filadora) la qual aplega una agrupació de teixidores maputxes del sector de Panguipulli (esperit del puma). Les peces de roba que venen estan confeccionades amb el witral (tradicional teler maputxe).


Vaig xerrar amb ell una bona estona. Em va explicar el que significa el nom de la botiga. A les nenes petites els posen una aranya entre les mans i, si després de fregar-les, l'aranya encara és viva, vol dir que tenen aptitud per a ser bones filadores.

L'Isaías em va relatar la història de la seva família i un munt de coses més (Galvarino). Al final, en senyal d'agraïment, li vaig comprar una gorra de llana teixida per una artesana de Trafun que em va costar 2.500 pesos (4 euros).

Sobre Coñaripe llegeixo:
El 2 de marzo de 1964 el volcán Villarrica entró en actividad provocando una violenta erupción que arrasó en su totalidad el poblado de Coñaripe dejando un saldo de 22 víctimas fatales, entre nativos, chilenos y unos pocos colonos extranjeros, siendo encontrados solamente dos cuerpos. Producto de esto, el pueblo fue reconstruido en su actual ubicación, a unos mil metros más al sudeste del pueblo antiguo, donde hoy existe una cruz que recuerda la tragedia.
Vuit dies després d'aquesta tragèdia, jo neixia a la Clínica Montserrat de Lleida, 20.000 km al nord. L'última erupció d'aquest volcà (el més actiu de Xile) va ser l'any 1984. Vaig poder veure les senyals de trànsit on s'indicava la direcció que calia prendre en cas d'evacuació per "emergència volcànica"...

21.4.11

Drames

De vegades, davant un problema, no cal fer res tret d'esperar que passi el temps i ho posi tot al seu lloc. De vegades, malauradament, la mort és l'única solució. Intento recordar com era quan tenia 18 anys, com em prenia les coses, com accelerava a fons. Vaig marxar de casa dels pares perquè el poble se'm va quedar petit. Horitzons nous. Els joves han de llegir i veure món. Viatjar per a relativitzar. Viatjar per a valorar de lluny estant les arrels que ens nodreixen. Ales i arrels. Flors i fruits. De vegades, cal trencar-ho tot, escapar de la rutina, sortir per la tangent i aterrar a les antípodes envoltat de persones que parlen una llengua que desconeixes. Només així creixeràs i s'endolcirà la teva mel. Només així, el que ara et semblen drames esdevindran anècdotes més o menys importants. Es tracta de seguir endavant. De vegades, n'hi ha prou amb posar-se a caminar. Tant se val la direcció. No cal prendre decisions. La vida ens guiarà amatent, omplint el camí de sorpreses inesperades.

14.4.11

El límit de la paciència


Ahir vaig veure un cartell on s'anunciava el preu d'una casa: 525.000 euros. Fa justament dos anys, per aquesta mateixa casa en demanaven un milió. Malgrat l'ostensible rebaixa, segueix sense vendre's.

Em pregunto si ara som la meitat de rics que fa dos anys o si el que passa és que alguns (que ara ploren) fa dos anys eren el doble de barruts. També em pregunto què farem amb tantes vivendes buides i amb tantes butxaques buides. ¿Cal omplir-se de paciència o arribarà un dia que, amb el pap ben buit, qualsevol paciència serà impossible?

11.4.11

El preu dels llibres

Ruégole ayudarme en lo siguiente

He publicado un libro en Bubok; pero no puedo ponerle el precio que yo
quiero porque me funcionan todos les pasos del proceso de publicación,
solo el paso referente al precio no me funciona.

mi pc tiene window xp, mozila 4, bien conectada a internet y no sé qué
pasa porque no puedo escribir donde dice precio de libro en papel, precio
de ebook.

Qué puedo hacer? espero su colaboracion en este caso.

francisco

Amigo, los libros no deberían tener precio. No mercantilices tu obra. Los libros tienen valor, pero no precio. Antonio Machado decía que "todo necio confunde valor y precio". Regálalos, como hago yo. Precio cero y valor infinito. Tus lectores estarán doblemente agradecidos por poder leer tu obra gratis y por el valor intrínseco de esta. Es mi consejo y mi ejemplo. A mi me funciona. Saludos.

10.4.11

Llac Maihue


Enregistrat a Puerto Los Llolles, llac Maihue (mapa). Més sobre la Ruta de Neruda
(vídeo amb Ramón Quichiyao). L'ocell que esmento s'anomena Treile o Queltehue (Vanellus chilensis)

8.4.11

Escriptors de veritat


I agree. Per això cal viure de forma creativa, original, arriscada, nòmada, folla, poètica, novel·lesca, teatral, imprevisible, et caetera…. Si la teva vida és avorrida la teva obra serà avorrida. Cal escriure el que vius i viure el que escrius. La resta són jocs de saló per a onanistes estèrils.

Has d'arribar a l'extrem de menysprear la literatura perquè la teva vida és tan interessant i apassionant que deixar-ne constància escrita et sembla una pèrdua de temps; i et fa mandra perquè ets conscient que, per molt que t'hi escarrassis, les paraules sempre fan tard i es queden curtes.

6.4.11

Friendship


Aquí, a Xile, Tony (amb y grega) vol dir pallasso, per això a moltes persones se'ls escapa un somriure quan els dic el meu nom.

Diumenge al matí, a la fira artesanal de Dalcahue (Chiloé), vaig trobar uns catalans i un basc, l'Iñaki (foto superior). Els catalans (Josep & Valèria), joves i enamorats, estudien a Talca (foto inferior). El destí ens va aplegar i tots quatre vam recórrer alguns indrets increïbles, com ara la cascada de Tocoihue i l'illa Aucar.


El mateix dia vaig coincidir amb uns altres catalans, concretament una parella (Anna de Martinet de Cerdanya i Antoni de La Seu) que anaven amb una amiga de Castelló (Lola) que ara viu a Puerto Varas. No falla, vagis on vagis, trobaràs un català, o més d'un! S'agraeix poder parlar una mica la teva llengua materna després de setmanes sense fer-ho.

El MITO FRIENDSHIP

29.3.11

Weltuntergang


Vi volcanes nevados justo antes del apocalipsis
Niños prodigio bebiéndose su propia sangre
Humaredas de ciudades anónimas devastadas por el fuego anónimo
Bosques exhaustos con pájaros exhaustos que chocaban contra los cristales y morían con los ojos abiertos y las alas plegadas
Nubes radioactivas que barrían las nubes antiguas para llover polvo amarillo sobre los tejados
Flores minúsculas donde los colibrís succionan néctar delicioso
El púrpura de los atardeceres australes frente al océano

Vi muñecas de trapo gritar como si fueran violadas
Pies descalzos y fríos caminando sobre cenizas
Ojos ciegos, henchidos de niebla, antesala de la perdición
Árboles milenarios susurrando versos efímeros
Volúmenes escritos en alemán donde se sostienen tesis inverosímiles

La Reina del Arco Iris me abrazó en el ombligo del mundo
Mi cabeza sufrió cuatro heridas como despertares
El Nahual anduvo todas las noches a mi alrededor

Escuché el croar de la rana bajo la leña
Hongos sagrados alimentaron mi espíritu
Volé como el cóndor sobre la cordillera

Antesala del final, preludio de lo inevitable, la tierra tembló y el mar levantó su dominio
Nadie reaccionó, apenas tuvieron tiempo de mascullar una oración medio olvidada que aprendieron cuando niños

El viejo mapuche dio el aviso: “Se acerca la hora de la verdad, estamos en manos de Kai Kai Filu
Yo andaba por el cerro Ñielol de Temuko con una machi que me enseñó los Chemamül
Avanzamos por el sendero bajo los kopiwes hasta las raíces profundas del koywe
Le regalé una flor de sangre para que se la prendiera en su cabellera de azabache, pero recordó la triste leyenda y al tiro la rechazó

Encendí la última hoguera para la última noche
Dormir, ¿para qué dormir si todo es pesadilla?
¿Para qué otra guerra si el destino es desatino?
Comí hasta el último grano de arroz antes del amanecer glorioso
Enloquecieron las órbitas de los sistemas solares
El Hombre Pájaro se dispuso a emprender el vuelo
En lo alto, Make-Make contemplaba con ojos gigantes

No es miedo lo que siento, sino respeto
Oscura es la ventana que se abre al mañana
Tan lejos de mi mundo, al otro lado del mapamundi
La Tau me condujo hasta aquí y ahora sé que es Soma
Roja la sangre, rojo el sombrero, roja la cabaña donde me cobijo de la miseria espiritual de Occidente

No habrá almas para tan pocas cruces
144.000, ni uno más ni uno menos
Rugen los motores, aullidos de lobos hambrientos que acechan
Llegó la hora suprema

Saqué el ocho de copas: abandono de lo material, un peregrino vestido de rojo decide buscar en la montaña las cosas que no encuentra en ese mundo, dejando atrás sentimientos y afectos, saltando a la otra orilla, la del compromiso serio y veraz, de la que no se puede volver y, mientras los demás piensan que se perderá en la noche, él, apresuradamente, va en busca de la aurora.

Todo está escrito

26.3.11

L'avi Lawal (Fitzroya cupressoides)


Els éssers vius més vells del planeta són arbres. Aquest matí n'he pogut abraçar un d'impressionant: el Monumento Natural Alerce Costero.

Després de recórrer 40 km per camino de ripio amb el Suzuki Jimmy i de caminar 2,5 km per una sendera boscada, he arribat fins a l'avi Alerce el qual té 3.620 anys i 11 metres de diàmetre!! Completament sols, amb humitat absoluta i silenci relatiu (els ocells feien xivarri i la remor del riu pujava barranc amunt), hem xerrat una estona.

Restaven 30 km fins a la platja de Hueicolla (lloc d'aigues brillants). El camí estava molt enfangat perquè ha plogut tota la nit. Sense cobertura telefònica, no volia córrer el risc de quedar-me atrapat en aquells verals tan inhòspits. Em sembla perfecte que no asfaltin el paradís.

NB: M'adono que la paraula maputxe per anomenar aquest arbre és un palíndrom: LAWAL.

22.3.11

Loncotrewa (cap de gos)


En el bosc encantat de Loncotrewa, sota la pluja de la tardor acabada d'estrenar, entre amanites, rovellons, colibrís, choroys i murtres de flors minúscules, blanquíssimes, mentre la nit s'acosta suaument, a la vora de la llenya encesa, et somio.....

19.3.11

Mawidahue (lugar entre los cerros)


Después del puente de Santa Juana, en el fundo Mawidahue, Patricio me acompaña hasta la entrada de la selva valdiviana.

Recorreré el sendero que asciende al mirador.

Aprendo el nombre de los árboles: koiwe, tepa, raulí, luma, olivillo, ulmo... Entre musgo, helechos y cañas, solitario, atravieso esteros de aguas cristalinas.

Canta el chukau a mi derecha: ¡Buenos augurios!

“Quien no conoce el bosque chileno, no conoce este planeta”
-escribió Neruda al principio de sus Memorias.

“Nada nos detiene en el derrotero, somos una corriente de sueños infinitos que se extiende más allá de todos los días por venir”
-escribió Quichiyao en su último libro.

Vengo de muy lejos, del norte mitificado, de la vieja Europa que se hunde en su propio ocaso. Busco el verde más intenso, el aire más puro, las voces indígenas que sobreviven en esta tierra fértil.

Hay en mi mochila un sueño: la libertad y el viaje hacia el sur del mundo, la dicha del agua que fluye río abajo, la mirada de la gente -tu mirada-, paisaje profundo del alma que crece desde los siglos antiguos, el cielo austral, estas nubes, estos cerros, cuando el sol, entre la neblina, ilumina otro amanecer a orillas del lago Ranco.

Podría echar raíces en esta tierra oscura, humus eterno que vivifica el impulso vegetal hacia lo alto.

Winka sin patria ni bandera, sólo palabras, mis manos y mis pies abarcan entero el universo.

Abrazo el silencio del bosque. Respiro hondo.

Olvido quién soy y de dónde vengo.

Olvido el futuro.

Desde el mirador contemplo la paz del valle, praderas que llenan mis ojos, ramas quietas, tanta delicia, tanto milagro, parece mentira que el mundo pueda acabarse.

Ya conozco el bosque chileno. Ya nada me detiene.

Como canto que emerge, como fuente que mana, lanzo mis versos al viento, espejo del lago inmenso, eco de la cordillera, para que sepas que amo lo que te pertenece, para que aprendas a amar lo que tienes.


(Poema dedicado a los alumnos y profesores de la escuela básica municipal "José Manuel Balmaceda" de Futrono)


24.2.11

Col·lapse

Aquest és el millor documental que he vist mai. Feu-me el favor de mirar-lo. Són 80 minuts que potser us salvaran la vida. El protagonista fuma i plora, dues coses molt mal vistes actualment, però que li dónen encara més credibilitat. Podeu titllar-lo de boig o de conspira(para)noic. Allà vosaltres. Comprendreu que jo, després de veure'l, no perdi més el temps escrivint bajanades en aquest blog. A partir d'avui estaré molt ocupat manegant les conseqüències pràctiques que n'he extret... Money is the root of all evil... Seràs tu el mico número 100?

23.2.11

Agraïment

Hi ha vegades que volem fer el bé i en resulta un mal, i altres vegades que fem un mal i, al capdavall, en resulta un bé. El millor, per tant, com aconsellava Bernardo Soares, és no fer res, abstenir-se d'actuar. Tota interferència nostra en la realitat és, per definició, perillosa i pot convertir-se en contraproduent. El temps sentencia els actes i els no-actes, posant-los al seu lloc. No hi ha res a “perdonar” perquè, de fet, som completament inconscients de les conseqüències de les nostres (més o menys "benintencionades") accions. Fins i tot la traïció més gran feta a gratcient pot convertir-se en una benedicció. Podria posar exemples concrets, però m'estimo més no tacar aquest post amb noms i cognoms. Cal ser agraït amb els “enemics” gràcies als quals ara som feliços.

22.2.11

About close friendship (a harmless digression)


I have no friends. I don't believe in them. "Close" friendship is an attack, an aggression on our privacy. Often friends think they've the right to know everything about us. A man without secrets isn't an interesting man. Some of my secrets I wouldn't confess them to myself. People who need too many friends show a big weakness. In addition, opening their hearts, they're exposed to be attacked by others who rarely are trustworthy, in spite of the fact that they call themselves “your friends”. The worst betrayals ever come from nearby. So it's easier to forgive an enemy than to forgive a friend. The true warrior never shows all his weapons. A good friendship formula could be keeping "at the distance", but unfortunately human curiosity and the desire to manipulate usually pervert healthy relationships. For pure self-defense, shun friends. Don't tell others your weak points, hide your shadows deep in your inner self. You can maintain a relationship if it involve a benefit, as you can help others if you think fit. But allowing something else to your friend you're approaching a very dangerous abyss. I recommend not to jump. Finally, about dogs, let me joke: Men's best friend it's his blow-up doll. And what about women? Women's best friend is her dildo, or also her golden credit card, of course redirected to somebody else's bank account!

(This text was inspired by a discussion in English class. I'm very grateful to my EOI teacher Assumpta for her correction)

21.2.11

Deutes

Si un país pot decidir no tornar el deute, per què no podem fer el mateix els particulars? No un o dos, sinó tots alhora. Per què no decidim deixar de pagar el que devem? Si hem arribat a la crisi actual és per culpa de l'endeutament generalitzat. El sistema totalitari mercantil de base especuladora ens ha conduït fins aquí. Cal abolir tots els deutes. Que els creditors es vagin fent a la idea que ja no cobraran. Que s'amaguin en els seus paradisos fiscals. Nosaltres farem via amb la lliçó ben apresa. Per pura supervivència.

19.2.11

Punts suspensius.....

Hi ha dues classes de persones: les que es dediquen a mirar la vida i les que tenen la valentia de viure-la a fons. Les primeres defensen el seu punt de vista; les segones saben que els únics punts defensables són els punts suspensius..... cada instant és un punt on t'ho jugues tot.

17.2.11

No se'n va l'hivern

No se'n va l'hivern. No vol anar-se'n. Encara no. Plovisqueja sense fe. El cel és una paleta plena de grisos. Cigonyes amb branquillons al bec. A l'examen d'anglès he hagut de redactar un mail on explicava a un suposat amic que he trobat feina a NYC com a professor de català. Somnis. A good traveller has no fixed plans. Com que no se'n va l'hivern, marxaré jo...

24 hores x Llibertat Comunicació

Quantes gotellades més calen per a fer vessar el vas?

11.2.11

Avui sóc egipci


Una mica tard, però Mubàrak m'ha fet cas. Bon noi. Per sort no hi ha hagut més sang. Ara toca seguir amb el següent pas. L'exèrcit no m'inspira cap confiança. Els militars, com les monarquies, haurien de desaparèixer. USA que es preocupi de casa seva, que prou feina té. Espero que la revolució s'encomani a la resta de països àrabs i al món sencer. Israel que tremoli, perquè ja no podrà dir que és l'única "democràcia" de la zona. El futur és incert, però m'encanta.

10.2.11

Fot el camp Mubàrak!!!

"¿No compreneu que convé que mori un home per tot el poble i no que mori tot el poble per un home?"
(Sant Joan 11, 50)


La por és el contrari de la llibertat. Tot poder es fonamenta en la por. Quan el poble perd la por als seus governants són els governants els que es caguen als calçotets. Aquesta nit Mubàrak l'ha cagat. There will be blood.....

9.2.11

Dieta (2)

"Hem guanyat realitats i hem perdut somnis. Un ja no s'ajeu sota un arbre i mira el cel entre el dit gros i el segon dit del peu, sinó que treballa; tampoc no es pot estar dejú o somiant, si es vol ser algú com cal: hom ha de menjar bistecs i bellugar-se."

Robert Musil, L'home sense qualitats, Edicions 62, 1993, p. 41 (traducció Ramon Monton)

Aquest fragment de la coneguda obra de Musil resumeix molt bé el que seria l'antítesi de la meva filosofia vital. L'excés de realitat és el que ha convertit el nostre món en inhabitable. Aquesta societat unidimensional on ja ningú no mira el cel. Sovint m'assec sota els arbres. Així va ser com Buda va assolir la il·luminació. Per què treballar tant? Hi ha dies que dejuno i fa anys que no menjo un bistec. No vull ser "algú com cal". Vade retro. Com cal... segons què o segons qui? Deixeu-me ser un outsider. Adaptar-se a una societat malalta només demostra que estem profundament malalts. Bellugar-se? Sí. Cada dia camino almenys dues hores.

En comptes de bistecs... fruits secs, soia, seitan, formatge, arròs integral, llegums, etc. Menjar animals és un crim que diu molt poc a favor de la nostra espècie, sobretot quan tenim a l'abast tantes proteïnes alternatives. Pietat. No cal vessar sang per tal d'aconseguir els aminoàcids essencials.



7.2.11

Dieta (1)

Poques coses hi ha tan importants a la vida com l'alimentació. Som el que mengem. Una cosa és menjar i una altra alimentar-se. Ja fa anys que em preocupo d'aquesta qüestió, experimentant amb el meu propi cos, arribant a conclusions que ara voldria compartir amb vosaltres.

D'antuvi us diré que sóc vegetarià, però el meu veganisme no és fanàtic ni absolutista, vull dir que puc fer excepcions de tant en tant, com ara davant un bon pernil, uns cargols a la llauna o un peix fresc. No menjo carn, i els ous els tasto molt esporàdicament, sovint en forma de truita. Llet de vaca no n'he begut mai, ni quan era petit. M'estimo més un suc de taronja natural o una beguda de soja. Els formatges, en canvi, m'encanten.

La clau està en reduir la quantitat i augmentar la qualitat d'allò que mengem. Aquesta seria una premissa bàsica. Entraré en detalls més endavant. Avui us deixo els tres últims descobriments dietètics que he fet...

Especialitat a base de soia biològica, bífidus i mirtils. (El de cireres és una passada). Estan fets amb aigua d'una deu de la Bretanya francesa que brolla a 100 metres de profunditat. Simplement espectaculars. De la casa Sojade (Triballat)

Suc de raïm negre d'agricultura ecològica. El millor que he provat. De la casa Höllinger.


Beguda de soia amb canyella i llimona. Agricultura ecològica. Per sortir del típic gust de la soia. De la casa NaturGreen.

NB: Punxa les imatges per ampliar la informació sobre cada producte. Els trobaràs a la botiga Marsan de Lleida (Avinguda Blondel, 76). No cobro per fer publicitat dels productes o establiments que esmento.

6.2.11

Zeitgeist: Moving Forward

THE REVOLUTION IS NOW



CC > Translate Captions > Català


Les escenes finals de la pel·lícula (a partir de 2:32) coincideixen amb l'actualitat...

Tahrir Square, Cairo, Feb 1 2011 from Oliver Wilkins on Vimeo.

4.2.11

Gnosi blogològica

"Pienso también en un blog y en un blogger egocéntrico y narcisista en extremo, expresión de un estado de conciencia alterada que desarrolla para ser él mismo y, por ende, más feliz. Escribe y se contesta; no permite que nadie se incorpore, erradica incluso sus nombres, y en una suerte de heteronomía suprema, cree ser quien no es y es a la vez en quien cree. Ha creado la trampa del blog en que nadie penetra porque no le permiten quedarse atrapado. Demiurgia doméstica. Recurso útil. Más allá de la soledad y de la locura. Desatino controlado.

El bloguero es ave migratoria, de talante caprichoso en sus viajes y poco escrupulosa a la hora de comer -lo mismo se alimenta de carroña y detritus que de sabrosos y adecuados nutrientes: no distingue entre el “bien” y el “mal”. Supongo que entre los blogueros ha de abundar el que expresa sólo a él, y le siente magnífico, creativo, muy literario… genial, confundiendo las tormentas desatadas en el interior del organismo con la real inspiración. Así somos.

Y el blog puede convertirse en una obra del arte literario, y no tan pequeña: se extiende a lo largo de un tiempo indefinido, su tamaño podría llegar a ser mayor que el de El Quijote, tiene además entrantes y salientes, promontorios, abismos, depresiones… es como la misma naturaleza, la de la propia persona y sus altibajos emocionales, lo que le debe a lo endógeno y a lo exógeno; además, se cuece deprisa, no hay tiempo a corregir, va directo del productor al consumidor y refleja una actualidad concreta, rabiosa, aquella de la interpretación que da el individuo a los hechos que suceden en la vida, la suya, la de los otros, la gnosis y prognosis del colectivo próximo y lejano… lo que quiera, ¿por qué no?"

Ricardo Lanza

3.2.11

Seguretat?

L'afany de seguretat ens empeny a conservar allò que tenim, molt o poc, no fos cas que demà ens quedéssim amb el cul a l'aire, sense esquelles ni bous ni bugades ni llençols, amb la nevera buida i el compte corrent buit i el cor buit i tota la buidor absoluta d'haver-nos-ho jugat tot a la carta del risc i haver perdut la partida. Instint de supervivència. Aspirant al somni de la vida assegurada, ens avenim al miratge més idiota: pensar que les coses i nosaltres continuarem igual demà i passat demà i l'altre. S'ha de ser molt ruc per a no adonar-se de la ridiculesa d'aquesta ficció. Obriu els ulls i comprovareu que tot trontolla, que res no és estable, ni els governs ni les plaques tectòniques, i menys el cervell o el cor humans. Feu-me cas: no tingueu por dels canvis, dels terratrèmols, de les revolucions. L'única seguretat segura és la mort. Només per això cal viure intensament cada batec, cada passa. Hi ha qui viu com un fòssil dins una caixa forta. Cadàvers cagats de por.

1.2.11

Diner & Consciència



Benvinguda la crisi, si ens ajuda a despertar...

31.1.11

Aspiracions legítimes

No em sento obligat a res. En tot cas, l'únic deure que tenim és ser feliços. Més que escriure una bona novel·la, el que cal és convertir la teva vida en la millor novel·la possible, sobretot quan t'adones que les paraules fan curt i que els ideals, amb el temps, es dilueixen com els colors de l'arc iris després de la pluja. Potser trobar el sentit dels teus actes. Potser aclarir la direcció exacta del futur. Són aspiracións legítimes.

El món s'ha posat massa interessant per a continuar mirant-se el melic. N'estan passant de grosses. Espectadors privilegiats, assistim al final d'una època i al naixement d'una altra. Tota crisi implica una metamorfosi, a nivell personal o social, fins que la papallona s'escapoleix del cuc. No hi ha escapatòria: o aconseguexies volar o t'enfonses definitivament.

30.1.11

Tears for Freedom



I kiss the dust under your feet...

28.1.11

Long Life Global Intifada



This is a glimpse of what is coming to the streets of America & Europe soon...

Tienen la policía, el dinero, el poder, pero nosotros tenemos la fuerza del pueblo...

26.1.11

Com l'aigua cristal·lina


El destí reparteix les cartes amb les quals ens hem de jugar aquesta vida. No puc queixar-me de les cartes que m'han tocat. Cada carta és un regal, fins i tot les dolentes.

Cal estar a l'aguait, no badar, com el llop que sap que del seu silenci depèn l'èxit o la supervivència. En el silenci el temps es detura, s'esvaeixen les aparences, tot és proper, ara i aquí, real.

Hi haurà un dia en el que ja no et caldrà cercar res més, ni omplir cap buidor, ni apaivagar cap pena, ni assolir cap saviesa. Hi haurà un dia en el que tot esdevindrà simple i transparent, com l'aigua cristal·lina que brolla de la font.

24.1.11

Into The Wild

"Si vols alguna cosa de la vida, vés-la a buscar"

The core of man's spirit comes with new experiences.
(El nucli de l'esperit humà es nodreix amb experiències noves)
But you're wrong if you think the joy of life comes principally from human relationships. God's placed it all around us. It's in everything. In anything we can experience.
(T'equivoques si penses que la joia de viure prové principalment de les relacions humanes. Déu es troba al nostre voltant. Està en totes les coses. En tot allò que experimentem)
But when you forgive, you love. And when you love... God's light shines on you.
(Quan perdones, estimes. I quan estimes... brilles amb la llum de Déu)
Hapiness only real when shared.
(La felicitat només és real quan es comparteix)

20.1.11

Un home lliure

Potser mai no he aspirat a res més. Potser no podria trobar una autodefinició més adient. Potser la resta de coses empal·lideixen davant la magnitud d'aquest fet. Potser ha valgut la pena renunciar a allò que els altres consideren imprescindible, per tal de poder seguir sense por el camí fins al fons de mi mateix. El cas és que aquest matí algú m'ha dit: "ets un home lliure". És la segona vegada que ho sento en pocs dies. Cal alliberar-se també de les opinions alienes. Per molt gran que sigui, la llibertat mai no serà completa.
Amanece sin niebla. Hemos estado una semana sin ver el sol. La piel de los campos es pura escarcha. Crecerá la mañana y el cielo sin nubes oxigenará mi alma. Hace un frío polar. Todo es nítido como el contorno de las letras con las cuales construyo palabras con las cuales construyo frases con las cuales construyo textos con los cuales me construyo.

18.1.11

Traveling

Twenty years from now you will be more disappointed by the things that you didn’t do than by the ones you did do. So throw off your bowlines. Sail away from the safe harbor. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover.

Viatjar és una de les coses més profitoses que pots fer a la vida, aquesta curta, rutinària i avorrida vida. Descobrir paisatges nous, cares noves, moure les cames, les neurones, sortir d'allò conegut per a lliurar-te de ple a l'aventura del desconegut.

Viatjar hauria de ser obligatori. Destarotar els hàbits sedentaris, posar entre parèntesi les presumptes seguretats que t'engarjolen, defugir la por davant la incertesa del demà incògnit, improvisar sobre la marxa.

Viatjar ens fa créixer, ens enriqueix, eixampla les parets dels prejudicis. Cada nova passa que fem ens allunya de la rigidesa i ens acosta a la flexibilitat, condició indispensable de la saviesa.

Vull dir viatjar, no fer el turista. Per a fer el turista val més que et quedis a casa.

17.1.11

1,5 tones d'or


La dona del president de Tunísia Ben Alí, Leila Trabelsi, va treure una tona i mitja d'or d'un banc tunisià just abans d'abandonar el país, ha revelat el diari Le Monde, que cita fonts dels serveis secrets francesos.

Ben Alí va abandonar el país, després 23 anys de fèrria dictadura, pressionat per una revolta popular instigada per la crisi i per les evidències de corrupció en el poder.

Pel que sembla, "Leila Trabelsi, la dona del president de Tunísia, va anar al Banc de Tunísia i va demanar al director que li lliurés l'or. El director del banc s'hi va negar, però al final li'l va donar després que truqués per telèfon el president ", diu Le Monde.

Amb els lingots a la maleta (deu ser una Vuitton de les grosses), Trabelsi va volar a refugiar-se a Dubai. Dies després va partir a l'Aràbia Saudita per trobar-se amb Ben Alí. "Pel que sembla, la dona de Ben Ali va abandonar el país amb una tona i mitja d'or valorada en 45 milions d'euros", li va dir una font al diari francès.

Aquest dissabte, un cop es va conèixer que la família Ben Alí havia abandonat el país, nombroses persones van carregar contra les propietats privades de la família, considerada la més corrupta del país.

I la xiqueta va començar fent de perruquera....

15.1.11

A hores d'ara


Que el món s'acaba és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Només cal mirar els Telenotícies. No és la crisi econòmica (que en realitat és una crisi sistèmica, el fracàs estrepitós del capitalisme salvatge), sinó coses encara molt més estranyes: tempestes solars, terratrèmols, diluvis, erupcions volcàniques, revoltes populars, virus mutants, la mort inexplicable d'animals i altres variades catàstrofes còsmiques, climàtiques, biològiques i socials que precedeixen la fi dels temps. La mare Gaia ja n'està més que tipa, de nosaltres. Per acabar d'arrodonir aquest engrescador panorama escatològic només cal que ara ens ataquin els "extraterrestres" i exterminin una part considerable de la població mundial (lo del terrorisme islàmic-Al-Qaida-Bin Laden ja no cola, i han d'inventar nous "enemics"). Conspiranoic? No pas.

Que sobra gent és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Com s'ho faci el Poder per a dominar-nos i fumigar-nos, és un altre tema. De vegades és destraler i de vegades una mica més subtil. Jo de vosaltres estaria ben atent. No val a badar, que això és el preludi del 2012.

I no desespereu. Segons la profecia, sobreviurem almenys 144.000. Una bonica xifra.

13.1.11

Inquietants


Kubrick i Medem són els meus directors de cinema preferits. Per què? Perquè resulten inquietants en la mesura que aconsegueixen traspassar la shallowness (que, segons Oscar Wilde, és el vici suprem). Potser direu que són massa filosòfics. Certament. Però el que m'inquieta de les seves obres no és pas la càrrega filosòfica, sinó allò que s'amaga més enllà de les paraules i de les imatges, allò que s'insinua rere el decorat aparent o l'argument més o menys encertat.

Inquietants i pertorbadors haurien de ser tots els artistes, tots els que aspiren a crear quelcom innovador que pugui sacsejar les estructures presents. Es tracta de remoure i de commoure l'estat catatònic generalitzat. Si una pel·lícula o un llibre no aconsegueixen provocar un cert terratrèmol interior en l'espectador o en el lector, ja podem plegar. L'art no ha de servir per a refermar res, ans al contrari. Per això l'autèntic art sempre ha desafiat el Poder.

PS: Un altre director sant de la meva devoció i d'allò més inquietant és Ingmar Bergman. El setè segell és un film insuperable.

12.1.11

Canyars, crepuscles i bolets


A l'hora de dinar em poso a caminar riu avall. A l'altura de Butsènit travesso el riu i torno a casa pel camí vell d'Albatàrrec. Dues hores magnífiques. Fa una temperatura molt agradable. Els pagesos esporguen. Trobo algun ciclista. L'horta, sense fulles ni fruits, és pura melangia. Abans de la via de l'AVE hi ha uns canyars esplèndids flanquejant el camí.


Al vespre l'horitzó em regala un espectacle immens. Cada posta de sol és única, irrepetible. La d'avui em deixa bocabadat. Els taronges esdevenen vermells i porpres entre una munió de núvols espargits. La propietària de l'apartament ha vingut a cobrar el lloguer. Si sabés el veritable valor que té aquesta terrassa (l'espectacle diari dels crepuscles), me l'apujaria ipso facto.

Mentre es difuminen les darreres pinzellades de l'ocàs, em disposo a iniciar la lectura del llibre El bolet i la gènesi de les cultures, de Josep Maria Fericgla. Fa anys que el tenia pendent.

11.1.11

11.1.11

Avui és un dia farcit de números uns: 11.1.11

Rebo un mail d'un mitjà digital demanant-me un article per al seu anuari. Responc el següent:
Hola,

Un dels meus propòsits per l'any 2011 és escriure només si em paguen. Ja no tinc edat per a fer el passerell. Si he d'escriure de franc, doncs ho faig al meu blog, on no tinc limitació ni de caràcters ni de temes ni de res. A més, em consta que al blog em segueixen una bona colla de lectors fidels d'ençà que fa 7 anys vaig començar a bloguejar. La resta no em crida gaire l'atenció, sincerament.

Una cordial salutació

10.1.11

Camí de l'escorxador


Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.

9.1.11

La teva veu absent


He tornat a desfer el cabdell de l'enyorança, provant d'arribar al teu cor malgrat el distanciament. Debades la nit ha imposat el seu dol. Debades demà es deixondirà l'albada. Res no em tornarà la teva veu absent, ni tan sols la pregària impotent amb la qual et somio. Records com espases esmolades que travessen el pit. Somriures impossibles. Ho vam ser tot i no som res. La freda tristor d'un diumenge de gener.

8.1.11

Desconeixement

No el miedo de lo que no se sabe y del perderse uno en el sinfín de las posibilidades, sino el miedo al Futuro cierto, a la Muerte prefijada y computada, que es justamente el arma y la Idea suprema con que el Poder nos rige. Porque estamos muriendo bajo el Imperio del mañana.

(Agustín García Calvo, Contra la Pareja, p. 113, 1995)
Hi ha llibertat on no hi ha possessius, ni plans ni projectes. Hi ha llibertat on la por no és present. La pura llibertat de no ser allò que els altres esperen que siguis (ni tan sols ser allò que tu esperaves ser). La pura llibertat del desconeixement.

7.1.11

Ni Twitter ni Facebook

He desactivat els meus comptes del Facebook i del Twitter. Ho sento pels friends i pels followers. El peix s'esmuny de les xarxes. Cal alliberar-se dels paranys. Tanmateix mantindré aquest blog actiu. Aquí, si us ve de gust, podreu continuar llegint-me.

6.1.11

L'amor és un somni que no s'hauria d'acabar mai


Camino molt a poc a poc. Trigo el doble de temps que altres vegades. Amb les mans enrere, m'entretinc a cada passa, ensumo el bosc, trepitjo les fulles humides, observo el vol dels ànecs, intento deixar de pensar. No és tan fàcil.

Encara no tinc clar com he arribat fins aquí. Sembla un miracle. El camí de la vida és un misteri absolut. Voldríem esbrinar d'on venim i cap a on anem, però totes les filosofies s'han estavellat en la mateixa roca dura: no hi ha respostes definitives als interrogants fonamentals. En el meu cas concret, me'n faig creus. El passat és pura confusió. El futur és un full en blanc. No tinc plans. Cada minut, cada segon, em deixo sorprendre per la vida.

Estic profundament agraït perquè no mereixo res del que tinc. Malgrat la meva ineptitud, els déus han sigut molt generosos. He gaudit de tantes coses, de tantes experiències, de tantes atencions que, per molt temps que visqui, mai no podré tornar ni una mínima part de tots els regals que he rebut.

El regal més gran que ens poden fer és l'amor
. Les persones que ens han estimat i ens estimen són el nostre veritable patrimoni (i, de vegades, també matrimoni). Només hi ha una manera de correspondre a l'amor: estimant. No és tan fàcil.

L'amor és un somni que no s'hauria d'acabar mai...

4.1.11

Draussen rauchen


No tinc res contra els fumadors. Cadascú és lliure de suïcidar-se com més li plagui. El que no suporto de cap manera és el fum. La boira, en canvi, m'encanta.

Els vicis privats no s'haurien de fer mai públics. L'addicció a la nicotina no és res més que una patètica manca d'autoestima, com tantes altres addiccions, privades o públiques.

La conclusió positiva és que per fi podré arribar a casa sense que la roba em pudi a tabac. Si fumes, és cosa teva. Jo vaig deixar de fumar fa anys perquè, com a bon català, em nego a incinerar bitllets que puc gastar en coses més útils.

La conclusió negativa és que tota prohibició és lliberticida. Però compte, que aquí s'amaga una fal·làcia: ¿Fins a quin punt sóc "lliure" d'emmerdar els altres si els altres no volen ser emmerdats? La resposta més infantiloide seria: Jo faig el que em rota i als altres que els bombin. És aquest infantilisme el que condueix al prohibicionisme.

La conclusió neutra és que, prohibeixin el que prohibeixin, els éssers humans continuarem sent viciosos, addictes i egoistes. Fins i tot els que no fumem.