Benaurats els que no escarmenten, deia la mare de Raimon Panikkar. Per a ser feliç no hi ha receptes. Només els homes lliures són feliços. El més difícil és gestionar la pròpia llibertat, és a dir, les pròpies contradiccions, perquè sense contradiccions no hi ha llibertat, no hi ha possibilitats, no hi ha alternatives. Kierkegaard va escriure a La Repetició: Tot el contingut del meu ésser és com un crit permanent de contradiccions íntimes…. Aquesta és la clau. La gent té por de contradir-se. No som un bloc monolític, sinó un cub de Rubik fet de mil colors i de mil peces que muda i trasmuda sense aturador. Tot això no ho entenen ni els dogmàtics ni els platònics, que creuen en les idees immutables. Heràclit encerta: tot és fluència, res no és estable. La persistència és una entelèquia, com ho és l’objectivitat o la veritat absolutes; com ho és tota moral que malda per imposar-se sobre la espontaneïtat individual. Ningú no té dret a jutjar els actes aliens i tothom té el deure d’actuar d’acord amb el seu franc albir.

Ben tornada, Tina!

Un ritual vermell engarlanda les espones. Al fons, inabastable, el mar és un tapís d’onades fonedisses. Camino sol a l’hora del migdia. Un faisà travessa el camí. Mastego puntes d’espàrrec. Faig un glop a la font de Can Gurri. Encara cirerers florits amb pètals blanquíssims… Encara, indestructible, la fe en el futur.

La brolla d'en Toni

Com si les mans no fossin meves. Aquest pany de cel entre les glicines i el bosc. Abril: simulacre d'abellots i de poncelles. No cal que escriguis res. Passa de llarg com els núvols. Sigues sempre el que no ets. Allibera't de tu mateix. Com si les mans no fossin teves i les paraules vent.

Sant Jordi 09

El Sant Jordi de l'any 2000 vaig publicar el meu primer llibre (+). Després en van venir altres (+). Per aquest Sant Jordi n'han sortit dos alhora: Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 i Entrellum. 49 poemes i una elegia.

Si tot va bé, el dia de Sant Jordi signaré llibres a
la llibreria Jaimes (Passeig de Gràcia, 62)
de 10:30 a 11 del matí

Regaleu-vos-el
Acheter

El primers llibres digitals en català

El futuro que ya es presente se llama e-book, a la espera de que se imponga un sistema tecnológico sobre el resto. Empiezan a incluirse en los contratos los derechos digitales de las obras y los editores perfilan plataformas, que en algunos casos (Edi.cat) son comunes de varios sellos.

El Singular Digital
Europa Press
ADN
El País
Vilaweb
ACN
Directe.cat
Racó Català
La Malla
Avui
De tard en tard

Edi.cat
blog

Tot és incert menys l'amor: l'aleteig de la papallona, el mot imprecís, el tic-tac del rellotge, la boira a mig matí, el plor de l'infant, l'agonia del vell, les pedres majestuoses, la pluja escadussera, el cau del senglar, la trajectòria del pensament... Tot és incert menys l'amor que neix i reneix a cada batec.

Les màscares em miren amb els ulls buits. ¿On han anat a parar els somriures? S'escola la vida riera avall, sota els plataners altius. Les flors del cirerer, delicades i tímides, omplen avui el meu cor. Demà ja no hi seran. Jo tampoc. Les màscares em miren. Saben que sóc una ombra que sospira.

45

Avui faig 45 anys i reconec que no estic en el millor moment de la meva vida. Malgrat que acabo de publicar dos llibres i la primavera ja és aquí, tota una sèrie de problemes m'aclaparen des de fa un temps, problemes que mai vénen sols, entre els quals em preocupa sobretot la salut. Que ningú no s'espanti, eh. Estic bé, però podria estar millor. Com haureu pogut comprovar, això m'ha fet desconnectar bastant d'internet, del blog i d'altres activitats que abans sovintejava. Disculpeu-me si de vegades no responc amb celeritat els vostres mails. Espero refer-me ben aviat per a poder tornar a estar al 100%. Mentrestant, agraeixo les vostres mostres de suport i les vostres felicitacions. Una abraçada!

Un bon regal (1)

Entrellum. 49 poemes i una elegia.

PREMI MACHADO 2008

POEMARI TRILINGÜE

Selecció de 10 poemes del llibre recitats per l'autor
en el programa"Instants poètics" de Ràdio Arrels
a Perpinyà el passat 7 de març de 2008

COMPRA'L

El llibre estarà disponible a les llibreries Jaimes (+) i Central; i al llarg dels mesos de març i abril a tota Catalunya. També el podeu adquirir al web de Cap Bear Editions.

Literaturas Noticias

Autoritat i límits

El proper dimecres dia 4 de març a les 22:30 h. participaré en un debat tertúlia a la TV de Mataró en el programa "Pantalla oberta".

Aquest programa s'inscriu dins el IV Cicle Psicoanàlisi Avui:

FOTO

22 de febrer a Cotlliure

El dia 22 de febrer de 1939 Antonio Machado moria a Cotlliure.
Ahir feia just 70 anys.

10:20 Centre Cultural de Cotlliure. He sortit de casa una mica abans de les 7. He arribat a Cotlliure sobre les 8:30. Bufa tramuntana. Pel camí he vist sortir el sol. Mimoses florides. Canigó nevat.

Ara parla la presidenta del parlamento de Andalucía. El meu llibre està a la taula de l'entrada. 14€. Ja n'he dedicat un parell. Me n'enduc una capsa plena i la deixo al maleter del cotxe. Ha quedat molt bé. Fa sol. Guy Llobet, el president de la Fundació Machado, m'ha presentat el guanyador d'enguany: Toni Quero. Ara una representació de joves escriptors de totes les províncies andaluses reciten poemes de Machado. Canciones a Guiomar...

10:50 Parla l'alcalde de Cotlliure. El vent no cessa. Acaba d'esbatanar una finestra. Machado símbol europeu de llibertat, democràcia i republicanisme.

11:10 Lliurament del Prix des Lycéens. La remise du Prix Internacional de Litterature Antonio Machado 2009 serà a continuació. Com a membre del jurat vaig votar per l'obra "Los adolescentes furtivos" de Toni Quero, poeta sabadellenc que s'havia presentat sota el pseudònim de Dorian Gray...

Toni Quero & Toni Ibanez

Això és el que vaig escriure després de la meva primera lectura:

“Los adolescentes furtivos” és una obra novedosa, extraordinària, contundent, brutal, rica en expressions profundes, de diamantada originalitat, fresca, vitalista, que et commou i t’atrapa, t’arrossega amb la força de la paraula exacta. Excel·lent!

Però el millor del dia encara estava per arribar. De camí cap al cementiri vam passar per la Casa Quintana, l'hotelet on Machado va morir. Es tracta d'una casa al costat de la riera que està igual ara que fa 70 anys. Sempre tancada. Llavors vaig veure que hi havia gent a dins, pujant per les escales. Coi, està oberta! I vaig començar a córrer.... I Toni Quero darrere meu. A la porta ens van dir que el Sr. Quintana (fill de la propietària que va acollir Machado en els seus darrers dies) l'havia obert per als representants de la Junta de Andalucía; i que no podíem pujar perquè l'espai era minso, que calia esperar que baixessin els que eren a dalt, atès que la cambra que va ocupar Machado es troba al pis superior. Aleshores, impacient, quan van baixar algunes persones, em vaig enfilar escales amunt... I Toni Quero i Renada Laura Portet (que s'hi havia afegit) darrere meu. A la porta de dalt ens van barrar el pas: El Sr. Quintana está cerrando... Com? Que un dia que obren aquesta casa jo no podré veure-la???!!! I em vaig colar cap endins. I Toni Quero i Renada darrere meu. El Sr. Quintana estava tancant els finestrons de la cambra on van morir Antonio Machado i la seva mare. Una cambra molt modesta, amb dos llits, un armari, una cadira, un bidet, una pica, un mirall... Vaig pregar al Sr. Quintana que em deixés fer un parell de fotos. Vaig posar el llibre sobre el llit com abans l'havia posat sobre la tomba. Vaig fer les fotos. Un lloc sagrat. Un moment sagrat. Un regal del cel. Gràcies Antonio!!!

La bona notícia és que, finalment, aquesta casa serà adquirida per la Fundació per a convertir-la en Casa Museu.

De vegades el cos

De vegades el cos diu prou. El cos és savi. L'única ciència exacta és la somatosofia, la resta són camàndules. La ment sempre va més lluny. La ment té ales. La ment s'enlaira i sobrevola serralades de somnis impossibles. La ment s'allunya veloç com un llampec indeturable. Però el cos no pot seguir-la i esdevé àncora. El cos amb les seves defenses baixes. El cos amb la seva sang vermella i calenta i els seus batecs tan fràgils. Els metges treballen a les palpentes. Administren químiques incertes. La ment guarda el secret de la seva follia com es guarda un tresor en una illa deserta que no surt als mapes. Ni jo mateix sé qui sóc realment. Fa dies que m'he perdut. El meu cos ja no em pertany. ¿Fins quan podré sobreviure dins d'aquesta confusió? ¿Fins quan podré suportar l'esqueixament d'aquesta suprema contradicció vital? Vagarejo per la platja cercant una resposta... Les sabates se m'omplen de sorra i el cor glopeja onades.

Han florit les mimoses

Han florit les mimoses i els ametllers. Menjo maduixots. Rebo el PDF d'Entrellum/Entreluz/Clair-Obscur...

Entrellum, lauréat du Prix International Antonio Machado 2008, révéle un entredeux imaginaire symbole du seuil séparant apparence et esprit. Poémes ou Elégies, Toni Ibanez évoque cette subtile alliance unissant le paraitre de nos vies et la réalité de nos souvenirs. A l’aune de l’oeuvre d’Antonio Machado, Entrellum, Entreluz, Clair-Obscur chemine au coeur de nos espoirs les plus intimes; une promenade lucide et contemplative hommage à l’esprit Machadien.

Guy Llobet
Président de la Fondation Antonio Machado - Collioure

Primer dissabte de febrer

El dia s'aixeca nou, amb el cel ben net. El futur és com aquest cel. T'has de guarir del passat. La sang encara brolla. Ets una ferida oberta que cicatritza lentament. Saps que tot anirà bé. T'ho diu el cor i el blau inquiet de la mar. Tot anirà bé i seràs feliç perquè, malgrat el que opinin els altres, tu també mereixes la felicitat. Aquest cel i aquest sol i aquest mar... Primer dissabte de febrer.

Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06

Arriben de Mallorca dues capses amb 25 exemplars del meu últim llibre publicat: Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Edicions UIB). És un totxo de 534 pàgines que recull gran part dels posts escrits als blogs Tros de Quoniam i Entrellum durant els anys 2004, 2005 i 2006. Aquesta obra va merèixer el VIII Premi d'Assaig i Creació sobre Tecnologies de la Informació Nadal Batle.

Malgrat que alguns no acaben de veure clar el pas del text digital al paper, fa goig poder tenir entre les mans aquest nou "fill" que s'afegeix a la família de volums analògics. Lletres que taquen la blancor física. Un patracol que se sosté dempeus. Una altra fita aconseguida.

L'Oracle imminent ara també digital

Benvolgut Toni,

Edicions Bromera ha encetat recentment una aliança amb altres destacades editorials independents (Cossetània, de Valls, i Angle, de Barcelona) per posar en marxa EDI.CAT (www.edi.cat). L’objectiu d’aquesta aliança és fer front de manera conjunta als canvis (locals i globals) que s’estan produïnt en el sector del llibre i explorar noves vies de difusió de les obres que configuren els nostres catàlegs respectius.

En aquest sentit, volem posar en marxa al llarg del mes de febrer el llançament dels primers llibres digitals, i ens agradaria que figurares en aquesta selecció inicial. Et proposem, doncs, “publicar” L’Oracle Imminent en format digital, per a la venda mitjançant descàrrega en línia, amb protecció DRM anticòpia. A tal efecte, t’adjunte el model de l’addenda al contracte amb les condicions econòmiques propostes. Si hi estàs d’acord, t’agrairé que m’ho comuniques el més aviat possible i et farem arribar la còpia impresa i signada del document.

Moltes gràcies, com sempre, per la teua col·laboració,

Joan Carles Girbés

Director de publicacions

I ja en van dos

NB (lletra petita): Drets d'autor llibre analògic (paper) = 10%. Drets d'autor llibre digital (e-book) = 16 %. A partir d'ara els escriptors serem un 6% més rics... Visca! :(

LCL electrònica

Com ja vaig anunciar, EDI.CAT publicarà pròximament La catosfera literària 08 en format de llibre electrònic. La notícia la dóna avui Europa Press. D'aquesta manera, LCL_08 farà el viatge de tornada a la digitalitat. Textos que van néixer en els blogs i van anar a parar al paper, ara esdevindran un e-book.

Compra'l

Més notícies

LCL_08

Arrels superficials

Travesso la riera i m'apropo al lloc on abans d'ahir encara hi senyorejaven un parell d'avets majestuosos que la ventada va fer caure sense pietat. De seguida en van fer llenya i només queden les soques. M'entretinc a comptar els anells de la fusta. Descobreixo que, si fa o no fa, gairebé tenien la mateixa edat que jo. Per què van caure? Per què ara són morts? Mentre torno cap a casa medito la resposta... ¿Les meves arrels són profundes o superficials? ¿Jo també podria caure com els dos avets o em sostenen arrels pregones?

El punt de vista dels veïns

Nítidament veritable

Entomo la ventada parapetat rere el finestral del despatx. Nens morts, antenes arranades, arbres caiguts, crineres voleiants... La fúria de les ràfegues escombra qualsevol vestigi de confusió. Tot resta nítidament veritable. El vent neteja el cor, un cor que sap el que vol, un cor que s'estripa a cada instant víctima dels seus propis batecs contradictoris...

Ja surto a l'Enciclopèdia!

Diuen que no ets ningú fins que no surts a l'Enciclopèdia Catalana. Des d'ahir hi podeu trobar un article sobre la meva humil persona. He plantat arbres, he escrit llibres, he tingut una filla i ara surto a l'Enciclopèdia... ¿Això vol dir que ja he passat a la història i que ja em puc morir?

Saragatona diu la seva

Altres llocs on em podeu trobar

AELC
QUI ÉS QUI
VIQUIPÈDIA
OPERA OMNIA

El dia que Obama fou investit president

La memòria és un artefacte hipersubjectiu, ben curiós i fràgil. Per exemple, jo sempre recordaré el dia que Obama fou investit president no pas per aquest fet polític, sinó per un altre fet estrictament personal que per a mi és un milió de vegades més important que la investidura del 44è. president dels Estats Units. Al capdavall, amb tots els respectes, Obama acabarà sent una mera regla mnemotècnica.

Crepuscles

M'he estat a la platja fins que el sol s'ha post. Necessitava el mar, necessitava l'horitzó, necessitava el vaivé incessant de les onades, escuma lleugera, mirada llunyana... Quan s'ha fet fosc, el fred s'ha apoderat de la meva solitud. Aleshores he comprès que havia assistit al meu propi crepuscle.

Hi ha camins perquè hi ha peus. Hi ha amors perquè hi ha cors. Mai no diguis que tot s'ha acabat. Tot final és un nou principi...

Und jedem Anfang wohnt ein Zauber inne,
der uns beschützt und der uns hilft zu leben

Traducció al català

Hi ha primaveres arreu

No hi ha motius per a pensar que les coses que avui semblen impossibles ho hagin de continuar sent demà. L'actual impossibilitat no implica necessàriament la impossibilitat futura. Aquesta és l'arrel de qualsevol optimisme. El temps esporga les branques seques i fa llucar brots nous. Hi ha primaveres arreu esperant qualsevol excusa per a florejar a cor què vols. Hi ha primaveres dins teu que fa anys que coves... ¿Per què hauries de resignar-te a ser sempre hivern?

Entre les ombres

Vivim entre les ombres, amagant-nos de la llum excessiva que podria ferir-nos les pupil·les. Hem après el llenguatge dels gestos imperceptibles, semàntica críptica, telepatia d'incògnites. Vivim entre les ombres com fugitius impossibles que malden per atènyer el seu instant de glòria. Rere el teló, entre bambolines, florim com roses efímeres en un jardí fictici. Vivim entre les ombres perquè som veritables.

La justa llunyania

La imatge del Montseny nevat és una imatge poderosa. De lluny estant sembla una muntanya perfecta. De lluny estant moltes coses semblen perfectes. Com ara Déu, l'ésser més llunyà que mai ha concebut l'home; el més llunyà i el més proper, quina paradoxa no? Regnum meum non est de hoc mundo (Jo 18, 36) o Regnum meum intra vos est (Lc 17, 21)? En què quedem? El problema és quan t'hi acostes. Tot depèn de la distància. Com ara l'amor, que no suporta ni massa presència ni massa absència, perquè creix i s'intensifica en la justa llunyania...

Nascuts per a desaparèixer

Ella restarà

Si deixem de banda l'obra col·lectiva La catosfera literària 08 (maig 2008), l'últim llibre que havia publicat era L'oracle imminent (novembre 2006). O sigui, que fa més de dos anys que no publicava cap llibre. Casualitats de la vida han volgut que ara apareguin dos llibres meus quasi simultàniament.

Avui he rebut un mail de Mallorca en el qual se'm comunica que Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Edicions UIB) ja està imprès; i aquest mateix matí he anat a Correus per a trametre a l'editorial Cap Béar de Perpinyà les proves corregides del poemari Entrellum.

Aquests dos llibres no esdevindran best sellers. Ja donaria gràcies si reben alguna crítica -bona o dolenta- en algun lloc. No tinc padrins, no pertanyo a cap mafieta. Vaig per lliure, a la meva bola. Ningú no m'ha regalat mai res, ni una miserable subvenció. Tots els llibres que he publicat són obres que han estat guardonades amb premis.

El primer blog que vaig tenir es deia igual que l'últim llibre que havia publicat. El proper llibre que publicaré es dirà igual que el blog que tinc...

Jo només aspiro a seguir fent la meva obra, a la xarxa, al paper i on faci falta. Quan jo marxi, ella restarà.

Demà serà un altre dia

Camines amb dubtes cap al futur. Voldries seguretats que no arriben. Tremoles quan el vent empeny amb força la teva fràgil carcanada. Tens un cor de vellut gairebé tranparent. Estimes com pots. No saps estimar d'una altra manera. Ets com ets i no t'acabes d'agradar gaire. Has arribat fins aquí, que no és poca cosa. Oblides els mals moments. Saps que no totes les llàgrimes són dolentes. Camines amb dubtes cap al futur. Demà serà un altre dia i tu també seràs un altre.

Entrellum + Entreluz + Clair-obscur

Recullo a l'oficina de Correus el paquet provinent de Perpinyà que conté les primeres proves del poemari Entrellum, guanyador del Premi Machado 2008, que l'editorial Cap Béar publicarà pròximament en versió trilingüe. La traducció al castellà l'he feta jo mateix amb l'ajut de Carles Latre. La traducció francesa és de Joan-Pere Sunyer. El volum tindrà 216 pàgines i encara falta per decidir com serà la coberta.

Fa sol. Després d'un cap de setmana manicomial per culpa de la puta lluna, sembla que torna la calma. Calma aparent. Esmerço la tarda repassant un per un els poemes, sobretot la versió francesa, que encara no havia pogut llegir íntegrament. Versos que ja no semblen meus...

Antoni -X- Ros

Jo no sóc Antoni Casas Ros, sinó Antoni Ibañez Ros. Malgrat que coincidim en el nom i el segon cognom, no tinc res a veure amb el misteriós autor d'El teorema de Almodóvar. De fet, no en sabia res d'aquest llibre ni d'aquest enigmàtic escriptor fins que no vaig llegir les últimes pàgines del Dietario voluble de Vila-Matas, on ell també afirma que "No, no soy Casas Ros..."

Al llarg del seu Dietario, V-M cita alguns blogs, però no esmenta ENTRELLUM. Tampoc no diu res de l'entrevista que li vaig fer a mitjans de febrer de 2007. Almenys, em queda el consol de què el meu nom hagi pogut inspirar el nom d'aquest escriptor emmascarat...

Llegeix les primeres pàgines del llibre
El blog de ACR

Felicitat Dragon Kahn

Tot ha de ser divertit. Aquest és el lema, la consigna. Som aquí per a divertir-nos. Com si la vida fos un parc temàtic i cada cosa que fem hagués de ser una diversió total. Es tracta d'això. Aquest és el sentit de la vida. Cal exorcitzar com sigui el fantasma de l'avorriment. Bored & boring? Vade retro! Si no és divertit no mola. Si no ens divertim xungo. Si ens divertim guai. La di-versió és la versió epidèrmica de la felicitat. Com el sexe sense amor. Però, a falta d'una altra cosa, benvinguda sigui la felicitat Dragon Khan...

música

Udolo en veu baixa

Noto que s'acosta el pleniluni perquè em poso més neguitós. És un neguit diferent del meu neguit habitual. Aleshores miro el cel i dic: clar, la puta lluna! I tu dius: estàs com un llum, què collons té a veure la pobra lluna amb el teu caràcter reconsagrat? Si t'emprenyes cada dos per tres sense motius, si punxes més que un eriçó esmolat, si sempre estàs de futris, si tens aquesta mala llet insuportable... no li fotis la culpa a la lluna! El que passa és que ets un llunàtic!!

Udolo en veu baixa perquè no em sentin els veïns. El cor em batega a batzegades. Em beuria la teva sang. T'esgarraparia de dalt a baix. T'escanyaria...

Tu, a més d'un llunàtic, ets un sàdic, un pervertit, un monstre!!!

Noto que s'acosta el pleniluni perquè només tinc ganes d'escriure salvatjades....

Mentre només les escriguis rai...

La lluna és la mare de totes les putes.

La neu es fon

La neu es fon. El sol de la mitja tarda amoixa les teulades. El blanc encara és pur, tan pur que fereix la mirada. Aquest silenci marmori que abraça el poble i m'abraça. La neu es fon, nívia rialla que s'acomiada. Sóc teu. Pertanyo a la vall dels teus pits. Sóc teu. Només et veig a tu quan tanco els ulls. La neu es fon. Cerco la nit. La terra s'engull les escorrialles...

Una malaltia

"La literatura no es un oficio, es una enfermedad; uno no escribe para ganar dinero o caer bien a la gente, sino porque intenta curarse, porque está infectado, porque lo ha ganado la tristeza."

Ricardo Menéndez Salmón, citat per Enrique Vila-Matas a la p. 230 de Dietario Voluble

Com gairebé tots els adolescents em sentia sol i estava trist. Per a fugir de la solitud i de la tristesa em vaig refugiar en Déu. Parlava amb Ell tot el dia; Ell m'escoltava, m'ajudava, em donava forces per a continuar endavant... Fins que un dia vaig deixar de creure en Déu. Llavors és quan vaig començar a escriure. Escriure és parlar amb un mateix i parlar amb tothom, amb tothom que vulgui llegir-te. Les paraules i els lectors et fan companyia i t'alegren una mica... Però la veritable malaltia és la vida -una malaltia crònica i mortal-, i no estic gaire segur que la literatura hi pugui fer gran cosa.

Dia de reis

Jo sóc antimonàrquic. Per això, com cada any, m'ha tocat la fava. Me l'he trobada embolicada en paper d'alumini submergida dins la nata del tortell. M'encanta que em toqui la fava...

Ahir, arran del post The blood-libelist, vaig rebre un munt de visites d'Israel (i alguna també dels països àrabs) amb la qual cosa el comptador va assolir el rècord d'ençà de la meva tornada. Vull agrair a tots els lectors israelians i pro-israelians el seu interès en els meus escrits.

Us deixo només dues frases que he trobat per la xarxa:

"If I were a Palestinian I would join a terror organisation” (Ehud Barak 10 years ago)

Les previsions diuen que nevarà, però jo no m'ho crec...

Doncs ha nevat!

The blood-libelist

La invasión de Gaza por parte del ejército Israelí ha estallado en internet y en los medios sociales, y el país hebreo está utilizando toda su potencia de fuego también en la red. Los Israelíes son plenamente conscientes de lo perturbadoras y adictivas que resultan los videos y las imágenes de la guerra para cualquiera de nosotros y las utiliza para expandir viralmente sus mensajes, eso si, con los comentarios cerrados. No quieren conversación, solo marketing bélico, solo propaganda.

Mientras impiden la entrada en Gaza de la prensa internacional, están inundando medios sociales como Youtube, Twitter, Facebook y Myspace con imágenes sobrecogedoras que para si hubiera querido George Bush en la primera guerra del golfo y con mensajes al menos tan teledirigidos como misiles.

En un medio joven como la red, la estrategia de comunicación israelí está entrando como un cuchillo caliente en un taco de mantequilla, y que quieren que les diga, a mi no me parece demasiado positivo.

The Internet is for War (César Calderón)

Alguns hem rebut aquesta "ofensiva" en carn pròpia. Aquí podeu comprovar com se les gasten aquesta genteta i l'histerisme que els envaeix:

Catalan Blood Libel


Censura en Facebook? (Mangas Verdes)
Guerra 2.0 (Periodistas 21)

Per aquí també parlen de mi...?

Niemandsrose

Avui cedeixo el meu espai a Josep Porcar i a la seva admirable creativitat videopoètica. El seu post és avui el meu post. Simplement impressionant...

Ein Nichts
waren wir, sind wir, werden
wir bleiben, blühend:
die Nichts-, die
Niemandsrose.

Espais sintètics

"Los cibernautas no tienen otro punto de apoyo que el esfuerzo de construirse a sí mismos. No sirven a ninguna causa, a ningún valor, a ninguna otra ley que su necesidad y su deseo de resistirse a su propio desmembramiento en medio de una sociedad devastadora. Son una afirmación de libertad contra el poder de los estrategas y sus aparatos, que quieren convertirlos en parte funcional de sus intereses. Llevan adelante una apropiación errante de los residuos culturales, una invisibilidad pública que les da un espacio de impunidad, puesto que son actores no autorizados por academias e instituciones, y se mueven dentro de una exterioridad a la que acceden a partir de las fisuras en la configuración social."

P. Espacios sintéticos (inèdit)

Nítida nit

Degoten les hores inútils com un plugim de parsimònies líquides. Viure és fugir, defugir-nos. Arriba la nítida nit de puntetes com una fada sense ales que ha perdut la brúixola dels somnis. Parlo amb enigmes. Tu, només tu, saps desxifrar-los. Tantes paraules. Tantes. Dins teu habito.

NITIDA NOTTE

Sgocciolano le ore inutili come pioggerellina di parsimonie liquide. Vivere è fuggire, sottrarci. Arriva la nitida notte di puntine come una fata senza ali che ha perduto la bussola dei sogni. Parlo con enigmi.Tu, soltanto tu, sai decifrarli. Tante parole. Tante. Dentro te abito

Traducció d'Anna Cinzia Paoluzzi

CIBERPOESIA

El punt de no retorn

"Sobre la cumbre observé la lógica iniciática de sus formas

y la certeza del imposible regreso"

D.G. Los adolescentes furtivos (inèdit)

He trigat 80 pàgines a trobar una errata, però al final l'he trobada. Bé, més que una errata, és un descuit. La frase és aquesta:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al hay que llegar

És evident que s'han descuidat de posar un que entre al i hay. Per tant, la frase completa hauria de ser:

Existe un punto a partir del cual ya no es posible regresar, y ése es el punto al que hay que llegar

Es tracta de la frase que enceta la darrera anotació de l'any 2006 en el Dietario voluble de Vila-Matas, publicat per Anagrama el setembre de 2008 (1a. edició). M'encanta trobar errates en els llibres, i més si són d'editorials tan prestigioses com aquesta. Però anem al contingut de la frase, que és el que realment m'interessa.

La idea del retorn és un tòpic literari consagrat des de la mítica Odissea d'Homer. Ulisses, al final, després de molts anys i moltes peripècies, aconsegueix retornar a la seva Ítaca particular. D'acord amb la frase que cita Vila-Matas, em pregunto quin hagués pogut estar "el punt de no retorn" en el viatge ulissíac... És a dir, ¿què hauria hagut de passar perquè Ulisses ja no pogués tornar a Ítaca? (llevat, esclar, de la seva mort)

Ens passem mitja vida "anant" i l'altra mitja "tornant". Tornem als indrets i a les persones amb les quals hem establert alguna mena de lligam. Hi ha indrets i persones que "ens atrapen". Però no només indrets i persones, sinó també músiques, llibres, activitats, projectes... Hi ha coses a les quals tornem i tornarem sempre: llibres que rellegirem, cançons que ens acompanyaran... ¿Què és, si no, la llar (home sweet home)? Aquell lloc on sempre volem tornar, i hi volem tornar perquè el sentim "nostre"... ¿Possessió, amor, record? Ens passem la vida cercant paradisos. Uns llavis, uns ulls, uns braços, que ens acullin... L'aixopluc, el recer, el caliu... Sempre serem nadons tremolencs que enyoren la sina materna... Retornem sempre al paradís del qual un dia vam ser expulsats... Tu sabràs on tens la teva Ítaca particular...

Què ha de succeir, doncs, perquè el retorn sigui impossible? Quin és aquest misteriós "punt de no retorn"...? Fins on cal anar per "anar massa lluny", tan lluny que ja no puguis tornar?

Gauguin

5 anys de blogs

Ho recordo com si fos ara: va acabar el concert d'Any Nou de la Filarmònica de Viena i vaig perpetrar el primer post de la meva vida... a Can Blogger, of course, al qual segueixo sent fidel. Parlo del dia 1 de gener de l'any 2004. Ja han passat cinc anys, tot un lustre! Aquell primer blog el vaig titular Tros de Quòniam perquè així es titulava l'últim llibre que havia publicat. 5 anys, que es diu aviat. Ha plogut molt des d'aleshores.

TdQ va durar dos anys (04-05). Després en van venir altres... ENTRELLUM ja fa tres anys que funciona (06-07-08).

Ara, escoltant les primeres notes del Danubi blau, m'entra la nostàlgia... aquesta sensació de què tot retorna, de l'etern retorn de les mateixes coses, que diria Nietzsche.

Sona el telèfon. És ma mare que em desitja bon any nou.

Les notes del Danubi blau, la veu de ma mare, aquesta nostàlgia tan profunda que es barreja amb la ressaca d'una nit massa llarga...

A casa tothom dorm encara. Només jo tinc els ulls esbatanats. Flueixo com el Danubi, amb els braços ben oberts, cap al demà...

Aplaudiments. 1 de gener. Cinc anys. La marxa Radetzky....

Benvinguts al 2009!

Bye-bye 2008

Avui s'acaba un any estr-any... (Dic "estrany" perquè ara em fa mandra buscar l'adjectiu exacte que resumeixi aquests 365 dies sobreviscuts, suposant que un sol adjectiu fos capaç de resumir-los). Estrany perquè han passat coses fonamentals a la meva vida que encara no he pogut pair ni relativitzar. Estrany perquè no tinc cap dret a queixar-me però, pessimista com sóc, sempre estic rondinant... no tinc remei.

Vam començar el 2008 amb les Jornades de la Catosfera d'on en va sortir un llibre del qual en vam fer diferents presentacions (1-2-3-4), a més de tot el ressò mediàtic (TV inclosa). Vaig guanyar el Premi Machado. Vaig flirtar amb la política (1-2-3). Vaig coincidir amb gent interessant (1-2-3). Vaig descansar una mica i, ben descansat, vaig reprendre el blogueig amb més empenta que mai... i aquí estic un altre cop donant guerra.

Entre les coses superficials cal destacar que vaig estiuejar a Eivissa, m'he aprimat 12 kg, m'he canviat les ulleres i, després d'anys i panys resistint-me, per fi he caigut en la temptació de tenir mòbil... ara ja puc dir que sóc "normal"!

Com sol passar, les coses més importants (que sovint s'esdevenen en l'àmbit estrictament íntim i privat) no es poden explicar. Per tant, us haureu de conformar amb aquest succint relat dels fets públics, aprendre a llegir entre línies o si més no esperar que algun dia escrigui les meves memòries... que tot arribarà.

El 2009 es presenta la mar de bé. A principis d'any publicaré dos llibres nous: Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06 (Premi Nadal Batle) i la versió trilingüe del poemari Entrellum (Premi Machado). Anirem a Mallorca i a Cotlliure a presentar-los... quin plaer tornar-hi!

Intueixo que el 2009 serà un any decisiu per a mi. Faré 45 anys; en farà 20 que em vaig casar, 20 que treballo de professor d'institut, 10 que visc a Vallromanes i 5 que bloguejo. Que per què serà "decisiu"? Ja ho veureu... no penso donar més pistes.

Mentrestant, aquí em trobareu... aquest és el meu cau.

Us desitjo un bon cap d'any... i que demà la ressaca sigui lleu.

Anna Punsoda

Totes tenim un passat. Els inicis mai no són fàcils... L'endemà que vaig decidir reactivar aquest blog, una noia que escriu molt bé va encetar el seu. Jo de vosaltres no me'l perdria. Benvinguda a la Catosfera! Salut i posts!

Brossa a ENTRELLUM

“Era un poeta de pura raça. Tot el que pensava i feia era poesia. Un personatge multivectorial .Un home molt lúcid, molt honest, molt rigorós amb el treball. Un gran amic. Un gran artista.”

(Josep Maria Mestres Quadreny)

Una altra nouvinguda

La sang palestina

La sang palestina és la meva sang i la teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar... Pots tancar els ulls i imaginar la mirada del nen que plora sota les runes. Pots tancar els ulls i somiar que algun dia tot aquest malson passarà. Però no passarà. El déu fet home va néixer a Betlem i l'home fet déu ha mort a Betlem. Betlem és el cel i l'infern alhora. Betlem és el niu de totes les serps. Pau i felicitat per als homes de bona voluntat. Guerra i desgràcia per als assassins de nens. No m'expliquis res més. La sang palestina és la meva sang i la teva teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar...

La guerra de la informació

L'ànima és líquida

Contemplo les evolucions de la bromallada mentre alterno la meva dispersa atenció entre els fragments del Dietario voluble de Vila-Matas i les cançons de Love of Lesbian. Ara no plou. Tot és humitat. La riera fa goig. L'ànima és líquida. Tinc milions paraules a la punta dels dits. El vent de llevant empeny els núvols. Em quedo impassible esperant l'impossible. Tot és tan enigmàtic que no val la pena plantejar-se la pregunta fonamental. Cada resposta un fracàs. Hi ha el precipici. Hi ha l'ombra. Hi ha la pluja que esbandeix les branques despullades dels arbres. Hi ha massa esperances, massa. No hi ha treva. No hi ha escapatòria. Fugim pels espadats, arrapats a les esquerdes, com sargantanes embogides, amb les ungles plenes de sang...

PODCAST

LITERATURA 2.0

Va ser un encàrrec. Fa 10 mesos em van dir que preparés un capítol per a un llibre... M'ho vaig currar, em vaig documentar a fons, vaig parlar amb molta gent... El resultat va ser un assaig de 16 pàgines amb 69 notes a peu de pàgina on parlo de la nova literatura del segle XXI; de l'escriptor, el lector, l'editor i el llibre 2.0; poso exemples de fora i d'aquí; repasso la Catosfera Literària i aventuro perspectives de futur... Es tracta d'un estudi de rabiosa actualitat que aviat perdrà la seva vigència. Per això he decidit fer-lo públic. Aquí el teniu, és el meu regal de Nadal:

PDF Free

La literatura 2.0, una nova forma d'escriure?
(Jordi Ferré)
Directe!cat
Vilaweb
Avui
llunÀtic
LCL_08

FRE-E-BOOKS

Només el cor

No escolto la veu dels anys encastats en el fons dels meus ossos. M'hi allunyo com qui s'allunya d'un malson que no l'ha deixat dormir. Hi ha una pell que es renova cada matí com la pell de les serps quan han de créixer. Escolto la veu del futur, de la pluja que llisca rere els vidres, dels cims nevats i solitaris, de les pedres lluents que rodolen riu avall... Hi ha una pell que no ens pertany perquè és la pell que tothom acarona. Només el cor és nostre. Només el cor coneix el secret més ben guardat. Que pensin el que vulguin. Només el cor i la sang i aquest silenci inesborrable.

Tres regals de Nadal

1. Una BlackBerry Storm
2. Un mail de Jordi Ferré
3. Un mail de Jean-Pierre Gayraud
   

BON NADAL!

La possibilitat d'una literatura

LCL_08

Entrevista a Lletres Ebreques

El passat divendres 19 de desembre, Emigdi Subirats em va entrevistar al programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes. Aquí podeu escoltar-ho:

Sant tornem-hi...

Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris!]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància...

Sempre he sigut partidari de les "crisis", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes, cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb...

En això estem.

He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d'inactivitat blogogràfica he vist com el boom dels blogs deixava pas al boom del Facebook... Ai, les modes internètiques! Això no significa pas que els blogs hagin perdut el seu valor com a eina d'expressió digital, ans al contrari. Morir, no crec que morin. Estaven massa sobredimensionats. Potser ara quedaran com el que realment són, amb les persones que poden treure'n profit de debò...

Per a mi el blog sempre ha sigut un ciberdietari. Com a escriptor, m'interessa disposar d'un espai propi en el qual poder escriure amb plena llibertat. En aquest sentit, el blog em proporciona un format adient i la possibilitat de ser llegit per persones amb les quals puc interactuar. Com a escriptor del segle XX, no puc obviar la xarxa i no puc desaprofitar les seves virtualitats. El blog és alhora aparador i gresol, taller d'experimentacions i arxiu on deso l'obra, una obra feta de petites peces esbarriades com un puzle immens en el qual acabo trobant la imatge del que sóc... No hi ha Narcís sense mirall, sense pantalla.

Escrivint m'escric. Operari sequitur esse, deien els escolàstics, i viceversa: sóc el que sóc en la mesura que faig el que faig... I què passa si deixo d'escriure? I què passa si deixo de bloguejar? Essencialment passa una cosa molt greu: M'AVORREIXO! L'avorriment sorgeix d'una vida insubstancial en la qual hi manca la creativitat. Una vida sense activitat creativa és una vida banal, trivial, vulgar, intranscendent, depriment, avorridíssima. Crear és l'antídot més eficaç contra l'avorriment.

La vida cansa, sí, però també cansa descansar massa. Per tant, seguiré endavant, seguiré bloguejant... Tinc una altra elecció? Com diuen els Counting Crows:

There's a bird that nests inside you
Sleeping underneath your skin
When you open up your wings to speak
I wish youd let me in

Quan el Fènix reobre les ales i s'enlaira cap al cel, qui se'n recorda, de les cendres?

El proper dia 1 de gener farà un lustre que bloguejo. La història està molt bé, però el que m'interessa -per damunt de tot- és el futur. Allí ens trobarem.

Sant tornem-hi, doncs.



[La nova capçalera és una foto que el Gran Benjamí va fer a la presentació de LCL a Mallorca]

Gràcies!
L'esforç dels blogs