El Gran Terratrèmol

Un altre sisme aquesta nit (magnitud 3) 

És el tercer en dos mesos (l'anterior va ser de 4,1 i em va despertar, tot tremolava) 

El Gran Terratrèmol del Cap de Creus s'acosta... 

Venus parirà quelcom grandiós 

El pare és Neptú  

Cavalls i dofins anuncien els dolors de part

Les sirenes, les nimfes i els tritons fan festa grossa

Mengeu garotes abans de l'apocalipsi

Posidó no tindrà pietat amb els fills dels homes

N'Orfeu canta més al sud

El Canigó s'ho mira altívol

Terra endins Terra endins hi ha la salvació

Abraceu un tronc amb totes les vostres forces 
Reseu perquè la deriva sigui venturosa

L'aranya fila la fràgil teranyina

Els núvols sobrevolen les guerres

No em fa més por l'aigua que el foc

Hem nascut per a morir

I morim una mica a cada orgasme

Afrodita coneix el nostre cor

Hi ha tants paradisos com petons

Mengeu Mengeu garotes abans de l'apocalipsi

La bogeria més gran és renunciar a la llibertat

Em fan més por els policies que els terroristes

No vull tanta tanta tanta seguretat
El Gran Terratrèmol s'acosta....

Big War is coming....

La mar té llances amagades (deia el poeta de Grifeu)

He fet un tòtem per aplacar els déus implacables

Si ells volen surarem

Si no dormirem ca les gorgònies

Horitzó de nítida puresa

M'he begut totes les aurores

La vida eterna en aquest mot

Venus coneix el nostre cor

No tingueu por

Som eterns com les papallones

Isis i la Lluna 

Beseu-vos 

Sigueu sols

Més terrorisme

Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

Cançons pròpies

Calma

El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

Fent cançons

He composat poques cançons a la meva vida. Aquí us deixo les dues darreres. Una és de març de 2012, quan vivia a Terradets; l'altra és més recent, del juny de 2015. Ambdues tenen en comú que van ser inspirades per "amors platònics", és a dir, per relacions impossibles basades en somnis i paraules... Almenys en queda una obra, un producte musical i poètic que serveix per a sublimar la frustració humana. L'art, de vegades, no és tan inútil com sembla. 

Consciència i energia

Los niveles de conciencia (campos de energía) se calibran de acuerdo a su efecto mensurable. Con cada aumento progresivo en el nivel de conciencia, la frecuencia o vibración de la energía se incrementa. Por tanto, la conciencia superior irradia un efecto beneficioso y curativo en el mundo, verificable en la respuesta muscular humana, que se fortalece en presencia del amor y la verdad. Por el contrario, los campos de energía no verdaderos o negativos inducen una respuesta muscular débil. Lo que debilita la energía vital debe ser evitado: vergüenza, culpa, confusión, miedo, odio, orgullo, desesperanza y falsedad. Lo que eleva la vida ha de ser realizado: verdad, coraje, aceptación, razón, amor, belleza, alegría y paz.

David R. Hawkins

El criteri

El criterio es: cada cosa que produce la armonía es divina; cada cosa que nos debilita es infernal. ¿Queréis saber si la influencia de una mujer sobre un hombre es benéfica? Ella le confiesa su amor, pero él decae, se empobrece, se elimina, se vuelve insignificante como si dejara de existir. Entonces, es malo, pues la persona no se vuelve más luminosa, clara, precisa, viva, sino más bien se hace añicos, desaparece. Esto es grave, debéis reflexionar sobre este tema. Todos lo pueden constatar. Diréis: “No sé si mi amor es bueno para él” ¿Esta persona tiene una salud que se refuerza, una mirada que se aclara, se ilumina? No, ¡ella se apaga, disminuye! Cuando la miráis, no os dais cuenta que ella ha dejado de existir, todo está hecho una lástima. Existen criterios desde siempre, pero no sabemos servirnos de ellos.

Omraam Mikhaël Aïvanhov

De l'Espiral al Pentacle

Ouspensky comprendió que el carácter circular del tiempo y de la cuarta dimensión tenía bastante que ver con los símbolos de espirales y círculos trazados por los antiguos magos, psicólogos y alquimistas de diferentes épocas y tradiciones espirituales: la serpiente mordiéndose la cola (el enigmático uróboros que tanto fascinara a egipcios, griegos y chinos), el eterno retorno, el Tao, las espirales descritas y trazadas por sabios antiguos de todo el mundo, etc. Probablemente los pensadores, filósofos y médicos más antiguos lograron intuir que lo que había más allá de nuestros sentidos era circular y con forma de espiral, no pudiendo ser encontrado en lugar alguno más que al interior de nosotros mismos.

Si la primera època de Cap Ras (gener-juny 2015) va estar presidida pel símbol de l'Espiral (Connexió Espiral), em fa l'efecte que aquesta segona època serà la del Pentacle...

Phi - The Golden Key
The Golden Key - a video by Jonathan Quintin Art
Posted by Jamie Janover on Domingo, 25 de octubre de 2015

Essència

No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres. 

No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel. 

I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

Roses vermelles a la platja

Dilluns ennuvolat. De vegades apareixen roses a la platja. No és la primera vegada. Avui dues de vermelles, elegants, amb la tija llarga, flors de floristeria. De ben segur acompanyaven unes cendres que s'hauran fos amb l'escuma i l'aigua, nodrint peixos, garotes, posidònies... Les roses han surat i, anant a la deriva amb el caprici de les ones, han arribat a la sorra, testimoni d'un altre naufragi vital. 

Podrien ser les teves cendres i les teves roses, si és que les roses poden pertànyer a algú. Avui són del mar i de la platja. Ahir estaven en mans d'amics i familiars que acomiadaven l'ésser estimat. No les toco. Són sagrades. Roses vermelles a la platja. Descansa en pau.

Xantipa

 

Diògenes Laerci explica que un dia li van preguntar a Sòcrates si era millor casar-se o no casar-se. Ell va respondre: facis el que facis, te'n penediràs. I va afegir: casa't, si el matrimoni et surt bé, seràs feliç; i si et surt malament, seràs filòsof. 

Jo, quan em vaig casar, ja era filòsof (si més no llicenciat). Vaig ser feliç fins que me'n vaig cansar, de la felicitat conjugal. Ara sóc exmarit i exfilòsof (si més no exprofessor) i gaudeixo d'una altra mena de felicitats... Fins que me'n cansi, clar. 

Tot és impermanent. 

Impermanència

La impermanència de totes les coses no és només una paraula, sinó un fet catastròfic que hauríem d'acostumar-nos a percebre com a natural i, fins i tot, agradable. Ni lo bo ni lo dolent duren sempre. Sortosament. 

El somni manté la tensió en el punt just d'efervescència sense esclatar, sense vessar-se, sense gaudir del caos alliberador... Somiant ens estalviem la consumació, sempre decebedora. També cal alliberar-se dels somnis. L'alliberament absolut (Moksha) s'anomena il·luminació. 

Lo més important és com et sents tu. De què serveix que t'estimin els altres si no t'estimes tu? No cal verbalitzar el misteri (Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen). 

La pedra filosofal (alquímica i tàntrica) consisteix a destil·lar l'essència de l'existència, és a dir, depurar les aparences per tal d'atènyer la substància, l'or que brilla de veritat. És una obra magna que dura moltes vides. 

El sol vol sortir entre les bromes. Les gavines sobre els esculls. La Mar d'Amunt boirosa i divina. 

Hi ets sense estar. Hi ets sempre, arreu, a totes hores. El teu ser-hi és una presència metafísica.

La impermanència no és només una paraula, sinó el quid de la qüestió.   

Escoltant el silenci

Estic aprenent a escoltar els teus silencis.

Les arrels i les ales creixen lentament, com totes les coses que valen la pena.

Paciència. Serenor. Compromís. Integritat.

No hi ha cap pressa.

Vam ser un esclat d'alegria a la primavera. Ara tardoregem.

Netejarem el camp, collirem les olives, en farem oli...

Dòcil amb el destí que em governa, no espero res, flueixo amb el sol que surt cada matí, deixo que la seva llum m'adreci les passes.

No, no espero res del futur, conscient que el present és un regal tan gran que no tinc paraules per agrair-lo.

Per això estic aprenent a escoltar els teus silencis.

Txxxxxxxxxxx...       

Buda decapitat

He vingut a veure què s'esdevé. Sense plans ni intencions ni expectatives ni projectes, sense cercar res concret, obert simplement a la realitat, observant amatent aquest teatre de l'ésser on som titelles divines gesticulant ridículament. El paradís és ara i aquí. No cal anar enlloc. No hi ha guió, no hi ha destí. No sóc ningú, no existeix la llibertat ni la volició ni l'elecció. El somni de l'ego és el somni de la separació. 

La ment sempre vol analitzar, calcular, etiquetar, planejar, controlar, manipular, perquè té por i necessita seguretats. Però l'Ésser és absolutament incognoscible. La ment fracassa sempre i continua autoenganyant-se amb noves històries que inventa, nodrint-se d'il·lusions. Som contes contant contes. Soroll i moviment i confusió sempre, quan el que ens cal és silenci i quietud i claredat.  

Vull deixar que les coses siguin sense intervenir-hi gaire. Lliurar-me, rendir-me, despullar-me, ser vulnerable. Plorar. No hi ha ningú. No hi ha res que pugui ser fet.  La idea de "camí" és absurda. Per què he de caminar sempre cap a un altre lloc? Per què sempre he de procurar ser millor del que sóc? Què significa "millor"? 

L'alliberament és un canvi energètic. "Despertar" per adonar-se que existeix la Totalitat, la Unitat, la pura immediatesa que és tot el que pot ser. Existeix la vida que es manifesta en totes les formes. Deixa de preguntar i de buscar respostes, perquè la vida és la resposta. No hem d'entendre res, sinó viure-ho. Les paraules són ombres que no ens deixen veure la llum. 

Desaferra't de la teva presumpta identitat. No ets ningú. No ets res. Re-connecta't amb l'Ésser. Aleshores ho seràs Tot. El somiador s'ha de dissoldre. Hem d'anar més enllà de la limitació corporal-mental-egòtica per a fondre'ns en la Totalitat de l'energia còsmica. De la contracció a la dissipació en lo il·limitat. Viure en el desconeixement. Infantilment en la vibrant vivacitat. Que el misteri de la vida ens xucli en la seva eterna Espiral...... 

Només existeix Energia. No et deixis entabanar per les aparences. 

Decapita't.            

Aquest és el secret. 

Això és tot el que hi ha.

Arrels en el mar

Benaurada soledat. La llevantada va a la baixa. Sortirà el sol. Caminaré...

Tot endreçat, la vida endreçada, segueixo endavant...

Benvingut octubre. He signat per als propers 9 mesos. Un embaràs?

Després de 100 dies de vida nòmada, trobava a faltar la teva salabrosa dolçor. Sweet home.

He tornat a tu perquè em vas fer feliç. Intentaré estar a l'altura de la teva generositat. Brames perquè he tornat? Quines secretes escumes guardes per a mi? Quins fruits saborosos? Torno a tu per a ser menys jo. La teva màgia. La teva seducció incontestable.

Sense plans. Sense personatges. Més pur i més lliure encara.

Arrelant-me a les onades. 

27S

Com a les darreres eleccions, votaré CUP. 

Per la República Catalana, per Allende i pels meus néts!

Vipassana

El problema no ha sigut estar 10 dies meditant 10 hores diàries en una posició incòmoda, sovint dolorosa. El problema no ha sigut llevar-se a les 4 de la matinada, ni prescindir del mòbil o de qualsevol contacte amb l'exterior, ni guardar el “noble silenci” (de paraula, de cos i de ment), ni aplicar els 5 preceptes de la Sīla (no matar, no robar, no mentir, no sexe, no intoxicants). El problema tampoc ha sigut comprendre els conceptes d'impermanència, equanimitat, ferma determinació, compassió, etc. El principal problema d'aquest curs ha sigut no poder escriure... He trobat a faltar més la Moleskine i el Pilot negre que la meva ració diària de xocolata Lindt 70%. 

Si, segons Buda, l'aferrament és dissort, desaferrar-se dels mots seria un alliberament joiós. Els escriptors (egos inflats, presumptuosos de mena) pensem que dir i escriure la vida és superior al simple fet de viure-la. Ni Jesucrist ni Buda ni Sòcrates van escriure res i la seva llum encara dura. Mentrestant, nosaltres seguim encaparrats amb aquesta dèria grafomaníaca, deixant un rastre d'ombres rere nostre... 

Bhavatu sabba maňgalam. Que tots els éssers siguin feliços!

Sobre la necessitat d'una àncora

Si Jesús va fer creure al món que podia caminar sobre l'aigua, per què no podria fer creure jo que puc volar? No calen drogues. Només has de saltar i moure els braços amb convicció. Que els braços esdevinguin ales és sols una qüestió de confiança. 

La llibertat ha de ser creada. No la regalen ni la venen enlloc. Depèn de tu. Els altres voldran negar-te-la, retallar-te-la. Els altres no suporten que t'enlairis i els deixis a terra amb un pam de nassos. Llavors, amb l'excusa d'estimar-te, intenten fer-te baixar, proven d'acollonir-te amb la vella tàctica de la por: que prendràs mal, que la caiguda pot ser mortal... (les religions i tota mena de submissions es basen en els mateixos romanços). Què coi sabran ells, si no han volat mai? Oblida les seves gesticulacions i la seva cridòria gallinàcia. De dalt estant en tens prou amb els núvols, els ocells, el vent... 

Ai dels humans-àncora! Ai dels esclaus que maleeixen la llibertat! Ai dels que (diuen que) t'estimen per engabiar-te! Ai dels covards incapaços de comprendre que la Flor de la Vida només es bada amb autèntic coratge!

Deixo les arrels per als arbres. Jo tinc cames. M'encanta caminar, moure'm, venir i anar. I també tinc braços que sovint s'obren de bat a bat per a empaitar l'horitzó inabastable. 

Diran que estic en fase maníaca. Psicòlegs de pa sucat amb oli. Els caiguts esperen que caiguis. I jo els responc: la vostra sola presència em deprimeix profundament. Deixeu-me estar!

Volar és una metàfora.

Return to Sender

L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. No hi ha cap altre horitzó que el teu esguard blau profund. Em capbusso en la tendresa del teu cos. M’encisa la teva veu de nina quan els dits fan delits i t’estremeixes felina. Juguem el joc més antic. La lluna i el sol mirant-se de fit a fit. El misteri de la llum feta carn. Dos cors bategant la mateixa sang. El silenci dels mots esdevinguts petons. No pateixis, ja vinc. No sóc a prop, sóc endins. Deixa que m’arreli per a poder enlairar-me. Dóna’m les ales que voldries per a tu. El vent em xiuxiueja el teu nom. Un nom de pètals i perfum. Torno a tu per a ser allò que la vida vol de mi. L’ocell ja sap que uns braços poden ser niu. L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. Vols que ballem aquella cançó d’Elvis?

Monstres

Conversa interessant amb ma filla tornant de Lleida amb el cotxe. Em diu: Papa, no has de malgastar energia justificant-te davant els altres, no has de demostrar res a ningú, tu ets com ets i així han d'acceptar-te, si no et comprenen és el seu problema. I afegeix: A mi em passa el mateix, pertanyem a la raça dels solitaris, no parem d'evolucionar, d'aprendre, estem oberts a noves experiències, som aventurers...  

Té 22 anys, estudia Turisme, ha viscut el darrer curs a Dublín i passat demà l'acompanyo a París on s'estarà el proper curs. 

La Marina rebla la conversa amb aquestes paraules: El millor que tinc ho he heretat de tu, em refereixo a aquest neguit insadollable que m'empeny cap a nous horitzons, nous països, noves llengües, noves relacions... Hi ha gent que viu estancada en la seva zona de confort, però nosaltres morim de pena engabiats, per això necessitem la llibertat com l'aire que respirem...  

Jo callo. M'estimo més callar. Ella posa l'últim Cd de Of Monsters and Men, un grup islandès que ens entusiasma. Sempre hem compartit els mateixos gustos musicals. 

Equilibri

Costa mantenir l'equilibri, conservar l'estabilitat. Es tracta d'articular cos, ment, cor, ànima, esperit... Massa pedres a la pila, de formes i mides diverses, l'una sobre l'altra... Costa trobar el punt exacte en el qual sostenir-se un mateix, individualment. I costa encara més trobar les distàncies justes i les relacions adients amb els altres. 

Podria semblar que la solitud és la millor alternativa, així evitem malentesos i conflictes. Podria semblar que la vivència sense con-vivència (amb humans) ens permet reeixir en el camí de la felicitat. Per què serà que no paren d'augmentar els singles i els animals de companyia?

En el meu cas, gens paradigmàtic, la relació amb la Natura em salva de gairebé tots els desastres. Natura salvatge. Pura energia natural. Lluny de ciutats i gernacions. Sóc molt feliç quan estic sol connectat amb Ella. Res ni ningú podria substituir aquesta connexió. La Natura és la gran mestra, la gran mare, la metgessa suprema.

Després hi ha la resta de coses, arrels i ales, les connexions humanes que, sovint, produeixen curtcircuits i ens desestabilitzen. Cadascú sap allò que li va bé. En el meu cas, gens paradigmàtic, tendeixo a allunyar-me del ramat (humà) i de les relacions complicades. Alguns diran que el complicat sóc jo. No pas. Per a mi tot és ben simple.         

Pedraforca

 

La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida. 

Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy. Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora. 

Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort. 

Com que m'havia ficat entre cella i cella de fer el Pedraforca (dèries antigues, muntanyes mítiques, com vaig pujar la Pica i el Canigó), un parell de collons. Canal del Verdet. La cosa s'anava complicant fins que vaig arribar a una escletxa per on passava el meu cos però no pas la motxilla. L'alternativa era una corda penjada sobre el no-res... Allà em vaig aturar. STOP. No les tenia totes. O m'aferrava a la corda i amunt, o malament rai. 

Quan fas una cosa per primera vegada i, a sobre, vas sol, t'entren dubtes. Els puntets grocs ho deixaven clar: el camí anava per allí... Tornar enrere era encara més fomut, a banda de psicològicament depriment. Vaig estar uns minuts respirant a fons, sospesant la situació. Coi de Pedraforca! Ningú m'havia dit que l'ascensió era tan xunga. Després vaig assabentar-me que havia optat per la via clàssica, més arriscada. Es veu que des de Gósol o pujant per la tartera és més fàcil. Vaig fer el cor fort (silenciant la ment i la por) i vaig agafar la corda amb força, enfilant-me roca amunt. Prova superada. Déu n'hi do. Què vindria a continuació? 

Em vaig asseure a contemplar el paisatge. El dia era perfecte: sol radiant, es veia Montserrat, la Mola, el Montseny, el Montsec, mitja Catalunya... Quina meravella.

Vaig escoltar unes veus. Van aparèixer dos nois. No estava sol. L'un era de Saldes i l'altre brasiler, cunyat seu. Vam comentar la jugada. Els vaig demanar si podíem atacar el cim plegats, ells l'havien fet moltes vegades. Dos àngels em van guiar fins al Pollegó Superior, jo al darrere, més confiat i tranquil. Tota una metàfora de la vida. Pensem que som autosuficients, que no necessitem ningú... 

La baixada per la famosa tartera, ara caic ara m'aixeco, antològica. No vaig prendre mal, que ja és molt. 

No tornaria a fer aquesta via. Si torno a pujar al Pedraforca, serà per Gósol. No em calen aquestes adrenalines per a sentir-me viu. 

Conclusió: un altre cim al sac. I no serà l'últim. Pujar muntanyes té un no sé què inexplicable, com si deixessis a sota, a la vall, tota la misèria humana i t'enlairessis cap a la puresa celestial... Sentir-te núvol i vent, ocell i blau...    

         

Adéu Còrsega

Davant el mar tot es dilueix

I més després de la pluja 

La línia immutable de l'horitzó 

La silueta d'Elba al fons 

El far del port de Bastia 

He vingut a ser feliç 

I tanmateix recullo els fruits 

Verosos i macats de la tristesa 

El cel plora per nosaltres 

Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor 

Se'n van els núvols terra endins 

L'illa és esquerpa com tu 

I tanmateix roman la tendresa indesxifrable 

D'aquella primera mirada que, eterna, 

Quedarà per sempre més
En el calaix dels somnis 

Adéu Còrsega! 

Adéu fada! 

Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses, 

Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors, 

Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs

Adéu amor malaguanyat que no vas passar
D'il·lusió primerenca 

Hi ha més camí endavant 

Sempre hi ha més camí 

I més illes i més somnis i més llavis
I més món 

La culpa no és teva ni meva 

Havia de ser així 

Tard o d'hora les piles de pedres cauen

(Tu ho vas predir)

(Jo renegava de la teva predicció) 

Ara, a contracor, et dono la raó 

Enhorabona, pitonisa! 

Adéu fada! 

Adéu Còrsega! 

Davant el mar ens diluïm com llàgrimes efímeres

Qui som dins l'espectacle espaterrant de la Natura? 

Qui sota els milions d'estrelles que brillen per ningú? 

I tanmateix roman la tendresa d'aquella primera mirada 

Quan encara no sabíem que tot plegat era un joc

Vermell sobre negre

Veure sortir el sol, fer una pila de pedres, nedar amb parsimònia, escoltar el mar, planejar viatges, estimar sense esforç, agrair a totes hores, ser com ets i sentir-te imperfecte i no voler violentar les coses, fitar l'horitzó, somriure, tocar la guitarra, cantar, ballar, respirar profundament, deixar que l'espai i el temps s'escolin per les escletxes sense afectar l'essència, romandre en el centre de tu mateix (equilibrat, estable, lleuger, ferm), aigua i aire en harmonia, com aquesta mar calma d'avui que em recorda l'ànima intangible, i aquest cel ras i la vida sencera, ofrena d'aquest instant, llum que creix en el cor que batega...

Barret de palla

La platja es va buidant. Aviat quedaran només l'aigua, el sol ponent, el vent, els núvols, la sorra i un poeta amb barret de palla i ulleres de sol Ray-Ban. 

La pregunta (im)pertinent és: Amb qui has fet l'amor per darrera vegada? La majoria de respostes seran: Amb mi mateix(a). De fet, fins quan fem l'amor amb un altra persona, és amb nosaltres que el fem a través seu. 

Estimeu-vos, abraceu-vos, sentiu-vos orgullosos de ser com sou... I, després, si s'escau (i sempre s'escau), estimeu els altres: humans, animals, vegetals, minerals, siderals, éssers angelicals i divinals... 

Quan s'acaba la bateria del mòbil és quan comences a comprendre que el mòbil no és tan necessari...

En realitat, necessari-necessari hi ha poques coses que ho siguin: l'aire que respirem, un glop d'aigua... L'amor no és necessari, i si ho és, aleshores no és amor, sinó dependència. Jo depenc de l'oxigen, de l'aigua, de fer un mos... però no puc dependre de tu. Estimar-te no és necessitar-te. 

Estimar-te és agrair que existeixis, que siguis com ets, respectar-te infinitament, adorar l'ésser preciós i diví que es manifesta en tu. Estimar-te és comprendre que som el mateix, encara que els cossos ens separin. O encara penses en termes de dualitat i polaritat?

No, no et necessito pas, però sempre va bé saber que hi ha algú que t'espera amb els braços oberts, amb el cor obert, amb l'ànima oberta, una dona valenta que no té por de lliurar-se al misteri de l'amor veritable...

Viatgem per a tornar i tornem per a marxar. Les ales no són ales sense arrels, i nosaltres (meitat arbres, meitat àngels) caminem descalços per una platja deserta cercant petxines buides i trossos de fusta que el mar ha polit a còpia de rebregar-la entre roques i onades... 

La marieta s'ha quedat a viure al meu braçalet. Arrecerada del vent, s'hi troba a gust. 

Passen trens. A la platja de la Balena de Seta s'hi està la mar de bé. Quan no quedi ningú tocaré el tambor... El vent s'endurà l'eco mar endins... cap a tu...

Estimar-te és estimar-me més, ser millor gràcies a tu. Per això tornaré. No ho dubtis. 

Els assassins sempre tornen al lloc del crim.

Fer pedres

 

Abans que surti el sol recullo pedres, les acarono, les apilo l'una sobre l'altra, fent composicions, figures que agafen entitat pròpia, que s'enlairen cap al cel amb un equilibri de bellesa intangible. Medito concentrat en el pur present. És teràpia zen. Els pensaments no poden interferir en els gestos, no hi caben dubtes ni sospites. Cada pedra es quedarà en la seva posició idònia, reposant sobre el punt de massa, desafiant la gravetat. No hi ha trucs. Només fe, paciència, confiança, màgia. Quan apartes les mans de la pila, en aquell instant que t'adones que se sosté sola, aguantes la respiració i agraeixes de tot cor el miracle. Cada pila és diferent, única, meravellosa. Que sigui efímera significa que, tard o d'hora, caurà. De vegades et dóna temps de fer la foto, de vegades dura dies i dies contra tot pronòstic. 

Ho anomenen Stone Balancing. Nosaltres en diem Fer pedres. On és el Toni? Fent pedres. En realitat les pedres ja estan fetes, el que faig és ajuntar-les, reordenar-les, inventar una figura amb la suma de totes. Perquè les pedres són com les persones: soles tenen la seva gràcia, però quan s'ajunten amb harmonia el resultat és d'una bellesa corprenedora. Efímera i fràgil és tota unió o reunió de persones. Des d'una parella fins a una família, un grup, una tribu, un poble... El mèrit rau en la conjunció que permet que cada peça continuï sent ella mateixa enriquint-se amb la presència de les altres. Com un castell humà, les piles de pedres representen el poder de la unitat, l'elevació a través de la sinergia, la combinació de forces que produeixen un resultat superior. Per això les contemplem amb respecte i adoració. 

Abans que surti el sol i després de pondre's. La resta del dia no faig pedres. Si cauen no les refaig, sinó que en basteixo de noves. Fa mesos que hi estic enganxat. Quan ho proven, moltes persones (sobretot els nens) s'hi enganxen de seguida. La ment diu NO, és difícil, impossible... però els dits són savis i descobreixen la manera de desafiar les limitacions mentals. La pràctica ho és tot. Si aconsegueixo fer algunes composicions, sé que la resta del dia mantindré l'equilibri, l'estabilitat. El que està fora és el que està dins, el que hi ha a dalt és el que hi ha a baix. Les pedres m'han ensenyat moltes coses. Es tracta de trobar el punt exacte en el qual és possible compartir sense desequilibrar-se, estimar sense deixar de ser tu, créixer sense perdre's... 

Què és una pedra sola? Ben poca cosa. Si som capaços de configurar plegats un NOSALTRES, obtindrem l'Obra Magna. El castell més alt és el que té la pinya més grossa. La pila més ferma és la que conté les pedres més estables. Si balla una, ballen totes. De la teva estabilitat depèn l'estabilitat dels altres. 

Prova-ho. És fàcil. La pedra et cridarà, escolta-la, ella et dirà on vol posar-se, deixa-la ser com és, no hi oposis resistència... Quan la pila estigui acabada, ajunta les mans, venera-la, dóna-li les gràcies. Tu no has fet res. Ella s'ha fet a través teu. Ara ella és sense necessitar-te. Te'n pots anar. Qui la vegi sentirà quelcom especial. Així contribueixes a l'embelliment del món i a la meditació dels altres. Stone Balancing. Fer pedres.

CaP RaS aRT

Stone Balance

Ara tornen els mots

Ara tornen els mots per a consignar aquest reguitzell de miracles que he tingut el privilegi de viure. Tangata Manu persisteix en el vol, sovint erràtic, a voltes sublim i deliciós. Només hi pot haver agraïment. Alliberat de les obligacions mundanes, disposo de tot el temps per a créixer, florir i fruitar. Tant se val l'indret. Tendeixo al nomadisme. La connexió amb la natura es complementa amb la connexió amb les persones a través de les quals flueix l'energia bona. Paisatges i ànimes que m'han fet i em fan sentir bé. 

La llista seria interminable: Karim, Eladi, Lindsay, Jacques, Cristiane, Graciela, Antonio, Mary, Joan, Montse, Andy, Lily, Pura, Tina, Jesús, Agnès, Paul, Roger, Solange, Beatrice, Caroline, Claudia, Lidia, Patrick, Úrsula, Bernardette, Ingeborg, Àngel, Dolors, Lola, Alfons, Román, Tom, Lluís, Bàrbara, Farners, Nuri, Gregoire, Vero, Rubén, Sam, Isabel, Alex, Sibille, Elena, Draffoh, Laura, Amin, Maria Cinta, Toni, Anna, Conxa, Raquel, Doa, Teresa, Mercè, Meia, Marga, Judit, Lluís, Rosa, Liliane, Olga, Merche, Núria, Nua, Muriel, Keith, Amelie, Eva, Eric, Carles, Howard, Lewis, Raytray, Estella, Giulia, Valerie, Denis, Robin, Bruno, Frédéric, Anna Maria, Àgata, René, Antonio Alberto, Lola, Esther, Juanjo, Manuel... 

Gràcies a tot@s!
Us porto dins el cor

Ecce ego quia vocasti me

Només tindràs allò que retorna. La serp es converteix en àliga seguint el Camí de L'Espiral. Les onades del mar es fonen amb la lluna tàntrica. El cant i la dansa et permeten assolir un estat de trànsit on la visió és un cercle de color violeta. Allò que ets en el nucli, amb les parpelles closes, amb l'ànima esbatanada, amb l'íntima certesa que tots els éssers són manifestacions de la mateixa energia. Diga-li Déu si vols. Manitú. Mirades i abraçades infinites. La tribu vibra. Sana el cor. Ahó. Ha arribat l'hora del compromís. Com les pedres que apiles, hauràs d'aprendre el subtil equilibri entre el cap i l'emoció. Plora. Dorm.

          

La fada trista

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria.

Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern. 

Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla... 

Hi ha una sintonia còsmica en cada gest, en cada mirada, en cada silenci, en cada fulla, en cada núvol, en cada instant que resumeix la totalitat divina. 

La fada rega les flors del jardí mentre somia viatges llunyans. El nen se la mira amb tendresa i pensa: què en són, de maques, les fades!      

Tribu

Que som salvatges és evident. No aspiro a una altra cosa. Encara hi ha persones que romanen a les ciutats. Incomprensiblement. Demà canviarà tot i no hauran tingut temps d'aprendre a sobreviure enmig de la natura. Som de la tribu. No ens calen luxes ni galindaines. Udolem, cantem, ballem, copulem com animals tàntrics. Els àngels ens envegen i donarien les ales per ser com nosaltres. La cova negra uterina. Els cossos plens de fang. La cascada purificadora. Les serps ens guien. La lluna ens fa l'ullet. Salvatges. És que hi ha una altra sortida?

  

Pessigolles a l'ànima

- Qui et besa els llavis?
- Uns llavis molsuts que m'encanten.
- Qui et fa llepadetes arreu?
- Una llengua de mel.
- Qui t'acarona la pell?
- Uns dits de foc i de vent.
- Qui s'arrela en tu?
- Un om esponerós.
- Qui enlaira el teu cor cap als estels?
- Un cor generós i valent.
- Qui et fa pessigolles a l'ànima?
- Un buda que riu i calla.
- Qui camina al teu costat?
- Un pelegrí efímer.

La consciència de lo efímer, de la fugacitat dels instants, fan la vida més lleugera i més bella, una bestreta del comiat, la vigília de l'absència quan la presència encara batega, llum en les ombres, silenci entre mots, tardor en la primavera, tomba en el bressol.

I tota la tendresa del present que no gosa somiar, perquè els somnis ens allunyen de la veritat.

Acceptar. Confiar. Respirar.

Ser.

Territori comantxe

Hi ha una pau intensa que m'indica que estic en el bon camí. El sol aquí dalt, amb el cant dels ocells i els arbres verds, plens de fruit. Allà baix, a la plana, la boira ocupa els espais i les ments dels homes. Hi ha una claredat inusitada i una lleugeresa de globus aerostàtic en aquesta vida nòmada de pelegrí errant. No cerco res. No tinc plans. Visc en el pur present, en el centre de l'espiral còsmica. Tot és energia, fins les pedres més denses que, l'una sobre l'altra, s'enlairen cap al cel. El cos sagrat. El cor sagrat. Respiro la gràcia infinita de SER. Agraeixo amb totes les cèl·lules cada batec i cada alenada. Quan hi ha amor tot és perfecte. Amor incondicional: compartir en llibertat. Estima. Adora. Agraeix. Calla.  

Camina sense mi

- Bon dia, desitjo que el Sol i la Pau t'acompanyin al llarg del teu camí. Camina sense mi i vindran coses noves... El meu camí segueix com sempre, dia i nit, i l'afronto amb tot el desig de millorar. 

- Gràcies! "Camina sense mi" vol dir que m'oblidi de tu? Em temo que això és i serà IMPOSSIBLE.

- Gràcies, però necessito que també m'alliberis; em pots recordar i desitjar el millor, jo també ho faig, però els nostres camins se separen. 

- De què t'he d'alliberar? 

- Entre nosaltres hi ha fils que cal tallar amorosament... 

- Alliberada estàs. Sempre ho has estat. No espero res de tu. No t'exigeixo res. No hi ha expectatives, perquè el meu és un amor incondicional. Si et molesta la meva sola presència, llavors desapareixeré, si així m'ho demanes. 

- De vegades em molesta, de vegades m'alegra, de vegades m'exalta el to i les paraules, de vegades m'entristeix que travessis les barreres del respecte, de vegades ets entranyable i de vegades ho dónes tot. De vegades ho espatlles amb una sola paraula, de vegades plores sense saber per què, de vegades ets llum, brilles i estimes, i jo de vegades tan sols et miro... 

- I què he de fer, si sóc així? 

- Res, caminar molt.

- Porto tota la vida caminant. La meva vida és una peregrinació, i ara torno a carregar la motxilla un altre cop... Saps el que sento per tu. En canvi, no sé exactament el que tu sents per mi. Però això no deu ser important.. Què és important, Nua? Què? 

- Caminar sempre. 

- Sol o acompanyat? 

- Hem nascut sols i morirem sols, hem d'aprendre a viure sols per a conèixer i sentir el valor de la companyia. Després se'ns donen les coses quan estem preparats de veritat.

- Segueix comptant amb mi, jo m'ocuparé de les teves cendres.... 

- Jo no moriré, aixo ja ha passat. 

- Sé que si el destí t'ha fet aparèixer ara a la meva vida és per alguna cosa. I no perquè demà m'oblidi de tu com si no et conegués.

- Per alguna cosa que ja hem viscut. Demà t'oblidaràs de mi sense adonar-te'n.

- D'acord, no t'empiparé tant, em veuràs poc, però et tindré present a cada instant. Hi ha fils que no poden ser escapçats. I no accepto que el millor ja hagi succeït. No No i NO. NO PAS. 

- No parlis tant, saps que la vida ens fa callar.

- Només tinc paraules, Nua. Sóc paraules.

- S'acabaran i et sentiràs bé. 

- Vipassana?

- Inici. 

- Demà, quan lliuri les claus, vindré a acomiadar-me. 

- Ok em sembla bé. 

- Que tinguis un bon dia, bonica.

- Gràcies a tu també. 

Akita Mani Yo

Narinant

No m'han agradat mai els comiats. L'hora dels adéus sempre m'ha semblat una carrinclonada. La meva especialitat és acomiadar-me a la francesa. Simplement marxar, com les barques parteixen del port abans que surti el sol. No calen comèdies ni escarafalls. Esmunyir-se per una cantonada de la vida. Ni tan sols deixar una nota manuscrita on posi “Gràcies per tot. Us trobaré a faltar”. Agafar la motxilla i fer les primeres passes a trenc d'alba, amb les estrelles encara guspirejant. 

De ben segur hi haurà nous horitzons. De ben segur trobarem cors esbatanats. De ben segur les vivències futures enterboliran els records passats. Només el present pur, infinitiu -mai definitiu-, sobre la marxa, improvisant, amb aquella espontaneïtat tan innocent que tenen els nens que no esperen res, que no volen res, que no fan plans. Ser solament. Ser i anar... 

No, no penso acomiadar-me de Cap Ras. Tampoc diré la cursilada aquella: “Una part de mi es queda aquí per sempre”. Les pedres han caigut. Les fustes han tornat a la platja. Tot resta en el seu lloc inicial. Han sigut els millors sis mesos de la meva efímera existència. Estic, estem de pas. El Camí continua. Vaig escriure aquesta frase en el tòtem: “No he vingut a quedar-me, tu tampoc”. Així serà. Res no podrà retenir-nos: cap indret, cap objecte, cap relació... No estem fugint. No estem buscant. Buscar i fugir són estratègies de l'ego. Simplement som. Som i anem... 

El sol ixent tenyeix els núvols d'una pàtina violàcia. L'espelma que sóc regalima enyorança. Torno a mirar l'astre de fit a fit. Créixer com la flor de l'atzavara. Adorar la llum que reneix cor endins. I don't know what tomorrow will bring. Aquí està la gràcia.

Suposa que

Suposa que perds la por i et creixen les ales i et llences de cap al desconegut i voles i voles i voles i res ni ningú pot aturar-te i la màgia inunda la teva vida fins al punt de creure que és una altra vida (com si haguessis mort i fossis al cel) i cada minut etern i cada mirada sincera i cada rialla vertadera i cada paraula transparent i cada carícia i cada petó i cada silenci tendres tendres tendres més tendres que la neu quan surt el sol i no haver de donar explicacions i no perpetrar impostures i ser més lliure que el vent lliure que bufa com vol i cantar i ballar com els nens que no saben cantar ni ballar i canten i ballen de puta mare i engegar a dida tots els ensopits que només parlen de diners i de política i de futbol i ignorar els amargats que pensen que la vida és una merda quan la merda són ells i fotre el camp ben lluny a l'illa més remota del planeta i oblidar el que et van ensenyar els capellans i oblidar els llibres que vas llegir i també els que vas escriure i somiar que somies somnis més reals que la realitat i escarnir els seriosos i els realistes i els que només cerquen seguretats i no dubten mai i els que se l'agafen amb paper de fumar i els capsigranys que ejaculen bilis i després perdre't bosc endins riu amunt fins a la cova més fosca on habiten les ondines entre falgueres i heures i molsa i no dir mai impossible i beure de les fonts més pures i assaborir la carn que batega i gemegar i cridar i aspirar al cim on la matèria es fon per esdevenir energia i adormir-te en els braços de la fada més bonica mentre et xiuxiueja paraules noves que inventa per a tu i ser com ets i no penedir-te i no saber què vol dir culpa i morir qualsevol dia amb el cor tan gran que et rebenti el pit i que les flors facin festa grossa sobre les teves cendres i ser llum definitiva

Suposa que perds la por i decideixes que és l'hora de VIURE

Dones d'aigua

La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses, perd el tren i, sota la lluna taronja, se submergeix en la màgica mar... (la sirena pinta plomes)

La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis)

L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens)

El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer. L'art és efímer, com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Elles són regals. Tot és regal. Viure és naufragar i desnaufragar. S'amagarà en un raconet perdut per a escriure el que ha viscut aquests darrers sis mesos. El relat és tan extraordinari que no les té totes, no sap si se'n sortirà. Les paraules sempre es queden curtes. Viure és millor que escriure. 

L'artista efímer

L'art és efímer, com ho és l'artista. Si la natura és proteïforme, per què no ho som nosaltres? Per què ens entestem a romandre sempre en el mateix paper de l'auca sense ser capaços de mudar o d'arriscar noves performances en nous escenaris? La vida consta de cicles que comencen i acaben. Cada etapa inclou nous reptes, nous aprenentatges. La lleugeresa de l'ésser no hauria de ser insuportable, sinó engrescadora. Ja has sigut tot allò que pots ser? Has esgotat els somnis? De què tens por? Sota el sol tot és nou cada dia. Somriu i balla perquè l'energia que t'empeny és divina. Instrument ben afinat, canal obert, permets que la vida es manifesti en la seva puresa espontània. Les formes passen. Els objectes també. Queden les paraules, ombres que aspiren a copsar l'essència. Tanmateix la llum no pot ser dita i l'amor veritable es nodreix de silencis...      

TramuntanArt 2015

Lluna taronja

Lluna taronja sobre el mar. 

Segueixo el fil de l'incert.

Arribes i te'n vas amb el misteri indesxifrable.

Deixes un record preciós

(la dansa de Shakti, regust d'eternitat)

Hauria de plorar, però m'estimo més el silenci 

i la remor de l'aigua que acarona la sorra.

Lluna llunyana, enigmàtica, res no sabem de tu,

ni el nom ni la llum remota, ni totes les estrelles

que pengen d'un fil tan fràgil com el cor.

Vaig ser jo, que vaig crear-te, jo qui t'invocava,

jo que em delia per fondre'm amb la teva rialla.

Lluna taronja, camí de foc que m'assenyala

la derrota de l'esperança.

Què en faré, de tanta solitud?

Quina tendresa enyoraré quan 

els llops udolin a l'alba?

Segueixo el fil de l'incert,

pedra sobre pedra,

passa rere passa,

sobredosi de paraules. 

I tu, altiva, distant, inhumana,

llueixes el teu menyspreu sobre

la nostra desgràcia. 

La dansa còsmica

Estic aprenent a acceptar que les coses són com són, és a dir, perfectes; que no poden ser d'una altra manera. És la meva ment qui suposa que podrien ser altrament. La meva ment és idiota. Com el meu ego. Quin parell d'idiotes. El secret ha deixat de ser un secret: es tracta de fluir en pur present, sense esquemes antics i sense plans futurs, naturalment, espontàniament, senzillament, innocentment, sense desitjos ni ambicions, sense objectius ni expectatives. Jugar com un nen el joc de la matèria i l'energia pel pur plaer de jugar-hi. Ballar la dansa còsmica amb les ales de l'amor incondicional. 

El sentit del misteri

El niño es hermoso, mientras que un adulto es la fealdad misma. El adulto deja de fluir, se bloquea. Se queda inmóvil, como muerto. Pierde brío, pierde entusiasmo; se limita a arrastrarse. Se aburre, no tiene sentido del misterio. Nunca se sorprende de nada, porque ha olvidado el lenguaje del asombro. Dispone de muchas explicaciones, pero el misterio ya no existe para él. Por consiguiente, ha perdido la poesía, la danza y todo lo que da significado a la vida, todo lo que aporta el sabor de la vida.    

 Osho, The Book of Ego