29.3.11

Weltuntergang


Vi volcanes nevados justo antes del apocalipsis
Niños prodigio bebiéndose su propia sangre
Humaredas de ciudades anónimas devastadas por el fuego anónimo
Bosques exhaustos con pájaros exhaustos que chocaban contra los cristales y morían con los ojos abiertos y las alas plegadas
Nubes radioactivas que barrían las nubes antiguas para llover polvo amarillo sobre los tejados
Flores minúsculas donde los colibrís succionan néctar delicioso
El púrpura de los atardeceres australes frente al océano

Vi muñecas de trapo gritar como si fueran violadas
Pies descalzos y fríos caminando sobre cenizas
Ojos ciegos, henchidos de niebla, antesala de la perdición
Árboles milenarios susurrando versos efímeros
Volúmenes escritos en alemán donde se sostienen tesis inverosímiles

La Reina del Arco Iris me abrazó en el ombligo del mundo
Mi cabeza sufrió cuatro heridas como despertares
El Nahual anduvo todas las noches a mi alrededor

Escuché el croar de la rana bajo la leña
Hongos sagrados alimentaron mi espíritu
Volé como el cóndor sobre la cordillera

Antesala del final, preludio de lo inevitable, la tierra tembló y el mar levantó su dominio
Nadie reaccionó, apenas tuvieron tiempo de mascullar una oración medio olvidada que aprendieron cuando niños

El viejo mapuche dio el aviso: “Se acerca la hora de la verdad, estamos en manos de Kai Kai Filu
Yo andaba por el cerro Ñielol de Temuko con una machi que me enseñó los Chemamül
Avanzamos por el sendero bajo los kopiwes hasta las raíces profundas del koywe
Le regalé una flor de sangre para que se la prendiera en su cabellera de azabache, pero recordó la triste leyenda y al tiro la rechazó

Encendí la última hoguera para la última noche
Dormir, ¿para qué dormir si todo es pesadilla?
¿Para qué otra guerra si el destino es desatino?
Comí hasta el último grano de arroz antes del amanecer glorioso
Enloquecieron las órbitas de los sistemas solares
El Hombre Pájaro se dispuso a emprender el vuelo
En lo alto, Make-Make contemplaba con ojos gigantes

No es miedo lo que siento, sino respeto
Oscura es la ventana que se abre al mañana
Tan lejos de mi mundo, al otro lado del mapamundi
La Tau me condujo hasta aquí y ahora sé que es Soma
Roja la sangre, rojo el sombrero, roja la cabaña donde me cobijo de la miseria espiritual de Occidente

No habrá almas para tan pocas cruces
144.000, ni uno más ni uno menos
Rugen los motores, aullidos de lobos hambrientos que acechan
Llegó la hora suprema

Saqué el ocho de copas: abandono de lo material, un peregrino vestido de rojo decide buscar en la montaña las cosas que no encuentra en ese mundo, dejando atrás sentimientos y afectos, saltando a la otra orilla, la del compromiso serio y veraz, de la que no se puede volver y, mientras los demás piensan que se perderá en la noche, él, apresuradamente, va en busca de la aurora.

Todo está escrito

26.3.11

L'avi Lawal (Fitzroya cupressoides)


Els éssers vius més vells del planeta són arbres. Aquest matí n'he pogut abraçar un d'impressionant: el Monumento Natural Alerce Costero.

Després de recórrer 40 km per camino de ripio amb el Suzuki Jimmy i de caminar 2,5 km per una sendera boscada, he arribat fins a l'avi Alerce el qual té 3.620 anys i 11 metres de diàmetre!! Completament sols, amb humitat absoluta i silenci relatiu (els ocells feien xivarri i la remor del riu pujava barranc amunt), hem xerrat una estona.

Restaven 30 km fins a la platja de Hueicolla (lloc d'aigues brillants). El camí estava molt enfangat perquè ha plogut tota la nit. Sense cobertura telefònica, no volia córrer el risc de quedar-me atrapat en aquells verals tan inhòspits. Em sembla perfecte que no asfaltin el paradís.

NB: M'adono que la paraula maputxe per anomenar aquest arbre és un palíndrom: LAWAL.

22.3.11

Loncotrewa (cap de gos)


En el bosc encantat de Loncotrewa, sota la pluja de la tardor acabada d'estrenar, entre amanites, rovellons, colibrís, choroys i murtres de flors minúscules, blanquíssimes, mentre la nit s'acosta suaument, a la vora de la llenya encesa, et somio.....

19.3.11

Mawidahue (lugar entre los cerros)


Después del puente de Santa Juana, en el fundo Mawidahue, Patricio me acompaña hasta la entrada de la selva valdiviana.

Recorreré el sendero que asciende al mirador.

Aprendo el nombre de los árboles: koiwe, tepa, raulí, luma, olivillo, ulmo... Entre musgo, helechos y cañas, solitario, atravieso esteros de aguas cristalinas.

Canta el chukau a mi derecha: ¡Buenos augurios!

“Quien no conoce el bosque chileno, no conoce este planeta”
-escribió Neruda al principio de sus Memorias.

“Nada nos detiene en el derrotero, somos una corriente de sueños infinitos que se extiende más allá de todos los días por venir”
-escribió Quichiyao en su último libro.

Vengo de muy lejos, del norte mitificado, de la vieja Europa que se hunde en su propio ocaso. Busco el verde más intenso, el aire más puro, las voces indígenas que sobreviven en esta tierra fértil.

Hay en mi mochila un sueño: la libertad y el viaje hacia el sur del mundo, la dicha del agua que fluye río abajo, la mirada de la gente -tu mirada-, paisaje profundo del alma que crece desde los siglos antiguos, el cielo austral, estas nubes, estos cerros, cuando el sol, entre la neblina, ilumina otro amanecer a orillas del lago Ranco.

Podría echar raíces en esta tierra oscura, humus eterno que vivifica el impulso vegetal hacia lo alto.

Winka sin patria ni bandera, sólo palabras, mis manos y mis pies abarcan entero el universo.

Abrazo el silencio del bosque. Respiro hondo.

Olvido quién soy y de dónde vengo.

Olvido el futuro.

Desde el mirador contemplo la paz del valle, praderas que llenan mis ojos, ramas quietas, tanta delicia, tanto milagro, parece mentira que el mundo pueda acabarse.

Ya conozco el bosque chileno. Ya nada me detiene.

Como canto que emerge, como fuente que mana, lanzo mis versos al viento, espejo del lago inmenso, eco de la cordillera, para que sepas que amo lo que te pertenece, para que aprendas a amar lo que tienes.


(Poema dedicado a los alumnos y profesores de la escuela básica municipal "José Manuel Balmaceda" de Futrono)


24.2.11

Col·lapse

Aquest és el millor documental que he vist mai. Feu-me el favor de mirar-lo. Són 80 minuts que potser us salvaran la vida. El protagonista fuma i plora, dues coses molt mal vistes actualment, però que li dónen encara més credibilitat. Podeu titllar-lo de boig o de conspira(para)noic. Allà vosaltres. Comprendreu que jo, després de veure'l, no perdi més el temps escrivint bajanades en aquest blog. A partir d'avui estaré molt ocupat manegant les conseqüències pràctiques que n'he extret... Money is the root of all evil... Seràs tu el mico número 100?

23.2.11

Agraïment

Hi ha vegades que volem fer el bé i en resulta un mal, i altres vegades que fem un mal i, al capdavall, en resulta un bé. El millor, per tant, com aconsellava Bernardo Soares, és no fer res, abstenir-se d'actuar. Tota interferència nostra en la realitat és, per definició, perillosa i pot convertir-se en contraproduent. El temps sentencia els actes i els no-actes, posant-los al seu lloc. No hi ha res a “perdonar” perquè, de fet, som completament inconscients de les conseqüències de les nostres (més o menys "benintencionades") accions. Fins i tot la traïció més gran feta a gratcient pot convertir-se en una benedicció. Podria posar exemples concrets, però m'estimo més no tacar aquest post amb noms i cognoms. Cal ser agraït amb els “enemics” gràcies als quals ara som feliços.

22.2.11

About close friendship (a harmless digression)


I have no friends. I don't believe in them. "Close" friendship is an attack, an aggression on our privacy. Often friends think they've the right to know everything about us. A man without secrets isn't an interesting man. Some of my secrets I wouldn't confess them to myself. People who need too many friends show a big weakness. In addition, opening their hearts, they're exposed to be attacked by others who rarely are trustworthy, in spite of the fact that they call themselves “your friends”. The worst betrayals ever come from nearby. So it's easier to forgive an enemy than to forgive a friend. The true warrior never shows all his weapons. A good friendship formula could be keeping "at the distance", but unfortunately human curiosity and the desire to manipulate usually pervert healthy relationships. For pure self-defense, shun friends. Don't tell others your weak points, hide your shadows deep in your inner self. You can maintain a relationship if it involve a benefit, as you can help others if you think fit. But allowing something else to your friend you're approaching a very dangerous abyss. I recommend not to jump. Finally, about dogs, let me joke: Men's best friend it's his blow-up doll. And what about women? Women's best friend is her dildo, or also her golden credit card, of course redirected to somebody else's bank account!

(This text was inspired by a discussion in English class. I'm very grateful to my EOI teacher Assumpta for her correction)

21.2.11

Deutes

Si un país pot decidir no tornar el deute, per què no podem fer el mateix els particulars? No un o dos, sinó tots alhora. Per què no decidim deixar de pagar el que devem? Si hem arribat a la crisi actual és per culpa de l'endeutament generalitzat. El sistema totalitari mercantil de base especuladora ens ha conduït fins aquí. Cal abolir tots els deutes. Que els creditors es vagin fent a la idea que ja no cobraran. Que s'amaguin en els seus paradisos fiscals. Nosaltres farem via amb la lliçó ben apresa. Per pura supervivència.

19.2.11

Punts suspensius.....

Hi ha dues classes de persones: les que es dediquen a mirar la vida i les que tenen la valentia de viure-la a fons. Les primeres defensen el seu punt de vista; les segones saben que els únics punts defensables són els punts suspensius..... cada instant és un punt on t'ho jugues tot.

17.2.11

No se'n va l'hivern

No se'n va l'hivern. No vol anar-se'n. Encara no. Plovisqueja sense fe. El cel és una paleta plena de grisos. Cigonyes amb branquillons al bec. A l'examen d'anglès he hagut de redactar un mail on explicava a un suposat amic que he trobat feina a NYC com a professor de català. Somnis. A good traveller has no fixed plans. Com que no se'n va l'hivern, marxaré jo...

24 hores x Llibertat Comunicació

Quantes gotellades més calen per a fer vessar el vas?

11.2.11

Avui sóc egipci


Una mica tard, però Mubàrak m'ha fet cas. Bon noi. Per sort no hi ha hagut més sang. Ara toca seguir amb el següent pas. L'exèrcit no m'inspira cap confiança. Els militars, com les monarquies, haurien de desaparèixer. USA que es preocupi de casa seva, que prou feina té. Espero que la revolució s'encomani a la resta de països àrabs i al món sencer. Israel que tremoli, perquè ja no podrà dir que és l'única "democràcia" de la zona. El futur és incert, però m'encanta.

10.2.11

Fot el camp Mubàrak!!!

"¿No compreneu que convé que mori un home per tot el poble i no que mori tot el poble per un home?"
(Sant Joan 11, 50)


La por és el contrari de la llibertat. Tot poder es fonamenta en la por. Quan el poble perd la por als seus governants són els governants els que es caguen als calçotets. Aquesta nit Mubàrak l'ha cagat. There will be blood.....

9.2.11

Dieta (2)

"Hem guanyat realitats i hem perdut somnis. Un ja no s'ajeu sota un arbre i mira el cel entre el dit gros i el segon dit del peu, sinó que treballa; tampoc no es pot estar dejú o somiant, si es vol ser algú com cal: hom ha de menjar bistecs i bellugar-se."

Robert Musil, L'home sense qualitats, Edicions 62, 1993, p. 41 (traducció Ramon Monton)

Aquest fragment de la coneguda obra de Musil resumeix molt bé el que seria l'antítesi de la meva filosofia vital. L'excés de realitat és el que ha convertit el nostre món en inhabitable. Aquesta societat unidimensional on ja ningú no mira el cel. Sovint m'assec sota els arbres. Així va ser com Buda va assolir la il·luminació. Per què treballar tant? Hi ha dies que dejuno i fa anys que no menjo un bistec. No vull ser "algú com cal". Vade retro. Com cal... segons què o segons qui? Deixeu-me ser un outsider. Adaptar-se a una societat malalta només demostra que estem profundament malalts. Bellugar-se? Sí. Cada dia camino almenys dues hores.

En comptes de bistecs... fruits secs, soia, seitan, formatge, arròs integral, llegums, etc. Menjar animals és un crim que diu molt poc a favor de la nostra espècie, sobretot quan tenim a l'abast tantes proteïnes alternatives. Pietat. No cal vessar sang per tal d'aconseguir els aminoàcids essencials.



7.2.11

Dieta (1)

Poques coses hi ha tan importants a la vida com l'alimentació. Som el que mengem. Una cosa és menjar i una altra alimentar-se. Ja fa anys que em preocupo d'aquesta qüestió, experimentant amb el meu propi cos, arribant a conclusions que ara voldria compartir amb vosaltres.

D'antuvi us diré que sóc vegetarià, però el meu veganisme no és fanàtic ni absolutista, vull dir que puc fer excepcions de tant en tant, com ara davant un bon pernil, uns cargols a la llauna o un peix fresc. No menjo carn, i els ous els tasto molt esporàdicament, sovint en forma de truita. Llet de vaca no n'he begut mai, ni quan era petit. M'estimo més un suc de taronja natural o una beguda de soja. Els formatges, en canvi, m'encanten.

La clau està en reduir la quantitat i augmentar la qualitat d'allò que mengem. Aquesta seria una premissa bàsica. Entraré en detalls més endavant. Avui us deixo els tres últims descobriments dietètics que he fet...

Especialitat a base de soia biològica, bífidus i mirtils. (El de cireres és una passada). Estan fets amb aigua d'una deu de la Bretanya francesa que brolla a 100 metres de profunditat. Simplement espectaculars. De la casa Sojade (Triballat)

Suc de raïm negre d'agricultura ecològica. El millor que he provat. De la casa Höllinger.


Beguda de soia amb canyella i llimona. Agricultura ecològica. Per sortir del típic gust de la soia. De la casa NaturGreen.

NB: Punxa les imatges per ampliar la informació sobre cada producte. Els trobaràs a la botiga Marsan de Lleida (Avinguda Blondel, 76). No cobro per fer publicitat dels productes o establiments que esmento.

6.2.11

Zeitgeist: Moving Forward

THE REVOLUTION IS NOW



CC > Translate Captions > Català


Les escenes finals de la pel·lícula (a partir de 2:32) coincideixen amb l'actualitat...

Tahrir Square, Cairo, Feb 1 2011 from Oliver Wilkins on Vimeo.

4.2.11

Gnosi blogològica

"Pienso también en un blog y en un blogger egocéntrico y narcisista en extremo, expresión de un estado de conciencia alterada que desarrolla para ser él mismo y, por ende, más feliz. Escribe y se contesta; no permite que nadie se incorpore, erradica incluso sus nombres, y en una suerte de heteronomía suprema, cree ser quien no es y es a la vez en quien cree. Ha creado la trampa del blog en que nadie penetra porque no le permiten quedarse atrapado. Demiurgia doméstica. Recurso útil. Más allá de la soledad y de la locura. Desatino controlado.

El bloguero es ave migratoria, de talante caprichoso en sus viajes y poco escrupulosa a la hora de comer -lo mismo se alimenta de carroña y detritus que de sabrosos y adecuados nutrientes: no distingue entre el “bien” y el “mal”. Supongo que entre los blogueros ha de abundar el que expresa sólo a él, y le siente magnífico, creativo, muy literario… genial, confundiendo las tormentas desatadas en el interior del organismo con la real inspiración. Así somos.

Y el blog puede convertirse en una obra del arte literario, y no tan pequeña: se extiende a lo largo de un tiempo indefinido, su tamaño podría llegar a ser mayor que el de El Quijote, tiene además entrantes y salientes, promontorios, abismos, depresiones… es como la misma naturaleza, la de la propia persona y sus altibajos emocionales, lo que le debe a lo endógeno y a lo exógeno; además, se cuece deprisa, no hay tiempo a corregir, va directo del productor al consumidor y refleja una actualidad concreta, rabiosa, aquella de la interpretación que da el individuo a los hechos que suceden en la vida, la suya, la de los otros, la gnosis y prognosis del colectivo próximo y lejano… lo que quiera, ¿por qué no?"

Ricardo Lanza

3.2.11

Seguretat?

L'afany de seguretat ens empeny a conservar allò que tenim, molt o poc, no fos cas que demà ens quedéssim amb el cul a l'aire, sense esquelles ni bous ni bugades ni llençols, amb la nevera buida i el compte corrent buit i el cor buit i tota la buidor absoluta d'haver-nos-ho jugat tot a la carta del risc i haver perdut la partida. Instint de supervivència. Aspirant al somni de la vida assegurada, ens avenim al miratge més idiota: pensar que les coses i nosaltres continuarem igual demà i passat demà i l'altre. S'ha de ser molt ruc per a no adonar-se de la ridiculesa d'aquesta ficció. Obriu els ulls i comprovareu que tot trontolla, que res no és estable, ni els governs ni les plaques tectòniques, i menys el cervell o el cor humans. Feu-me cas: no tingueu por dels canvis, dels terratrèmols, de les revolucions. L'única seguretat segura és la mort. Només per això cal viure intensament cada batec, cada passa. Hi ha qui viu com un fòssil dins una caixa forta. Cadàvers cagats de por.

1.2.11

Diner & Consciència



Benvinguda la crisi, si ens ajuda a despertar...

31.1.11

Aspiracions legítimes

No em sento obligat a res. En tot cas, l'únic deure que tenim és ser feliços. Més que escriure una bona novel·la, el que cal és convertir la teva vida en la millor novel·la possible, sobretot quan t'adones que les paraules fan curt i que els ideals, amb el temps, es dilueixen com els colors de l'arc iris després de la pluja. Potser trobar el sentit dels teus actes. Potser aclarir la direcció exacta del futur. Són aspiracións legítimes.

El món s'ha posat massa interessant per a continuar mirant-se el melic. N'estan passant de grosses. Espectadors privilegiats, assistim al final d'una època i al naixement d'una altra. Tota crisi implica una metamorfosi, a nivell personal o social, fins que la papallona s'escapoleix del cuc. No hi ha escapatòria: o aconseguexies volar o t'enfonses definitivament.

30.1.11

Tears for Freedom



I kiss the dust under your feet...

28.1.11

Long Life Global Intifada



This is a glimpse of what is coming to the streets of America & Europe soon...

Tienen la policía, el dinero, el poder, pero nosotros tenemos la fuerza del pueblo...

26.1.11

Com l'aigua cristal·lina


El destí reparteix les cartes amb les quals ens hem de jugar aquesta vida. No puc queixar-me de les cartes que m'han tocat. Cada carta és un regal, fins i tot les dolentes.

Cal estar a l'aguait, no badar, com el llop que sap que del seu silenci depèn l'èxit o la supervivència. En el silenci el temps es detura, s'esvaeixen les aparences, tot és proper, ara i aquí, real.

Hi haurà un dia en el que ja no et caldrà cercar res més, ni omplir cap buidor, ni apaivagar cap pena, ni assolir cap saviesa. Hi haurà un dia en el que tot esdevindrà simple i transparent, com l'aigua cristal·lina que brolla de la font.

24.1.11

Into The Wild

"Si vols alguna cosa de la vida, vés-la a buscar"

The core of man's spirit comes with new experiences.
(El nucli de l'esperit humà es nodreix amb experiències noves)
But you're wrong if you think the joy of life comes principally from human relationships. God's placed it all around us. It's in everything. In anything we can experience.
(T'equivoques si penses que la joia de viure prové principalment de les relacions humanes. Déu es troba al nostre voltant. Està en totes les coses. En tot allò que experimentem)
But when you forgive, you love. And when you love... God's light shines on you.
(Quan perdones, estimes. I quan estimes... brilles amb la llum de Déu)
Hapiness only real when shared.
(La felicitat només és real quan es comparteix)

20.1.11

Un home lliure

Potser mai no he aspirat a res més. Potser no podria trobar una autodefinició més adient. Potser la resta de coses empal·lideixen davant la magnitud d'aquest fet. Potser ha valgut la pena renunciar a allò que els altres consideren imprescindible, per tal de poder seguir sense por el camí fins al fons de mi mateix. El cas és que aquest matí algú m'ha dit: "ets un home lliure". És la segona vegada que ho sento en pocs dies. Cal alliberar-se també de les opinions alienes. Per molt gran que sigui, la llibertat mai no serà completa.
Amanece sin niebla. Hemos estado una semana sin ver el sol. La piel de los campos es pura escarcha. Crecerá la mañana y el cielo sin nubes oxigenará mi alma. Hace un frío polar. Todo es nítido como el contorno de las letras con las cuales construyo palabras con las cuales construyo frases con las cuales construyo textos con los cuales me construyo.

18.1.11

Traveling

Twenty years from now you will be more disappointed by the things that you didn’t do than by the ones you did do. So throw off your bowlines. Sail away from the safe harbor. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover.

Viatjar és una de les coses més profitoses que pots fer a la vida, aquesta curta, rutinària i avorrida vida. Descobrir paisatges nous, cares noves, moure les cames, les neurones, sortir d'allò conegut per a lliurar-te de ple a l'aventura del desconegut.

Viatjar hauria de ser obligatori. Destarotar els hàbits sedentaris, posar entre parèntesi les presumptes seguretats que t'engarjolen, defugir la por davant la incertesa del demà incògnit, improvisar sobre la marxa.

Viatjar ens fa créixer, ens enriqueix, eixampla les parets dels prejudicis. Cada nova passa que fem ens allunya de la rigidesa i ens acosta a la flexibilitat, condició indispensable de la saviesa.

Vull dir viatjar, no fer el turista. Per a fer el turista val més que et quedis a casa.

17.1.11

1,5 tones d'or


La dona del president de Tunísia Ben Alí, Leila Trabelsi, va treure una tona i mitja d'or d'un banc tunisià just abans d'abandonar el país, ha revelat el diari Le Monde, que cita fonts dels serveis secrets francesos.

Ben Alí va abandonar el país, després 23 anys de fèrria dictadura, pressionat per una revolta popular instigada per la crisi i per les evidències de corrupció en el poder.

Pel que sembla, "Leila Trabelsi, la dona del president de Tunísia, va anar al Banc de Tunísia i va demanar al director que li lliurés l'or. El director del banc s'hi va negar, però al final li'l va donar després que truqués per telèfon el president ", diu Le Monde.

Amb els lingots a la maleta (deu ser una Vuitton de les grosses), Trabelsi va volar a refugiar-se a Dubai. Dies després va partir a l'Aràbia Saudita per trobar-se amb Ben Alí. "Pel que sembla, la dona de Ben Ali va abandonar el país amb una tona i mitja d'or valorada en 45 milions d'euros", li va dir una font al diari francès.

Aquest dissabte, un cop es va conèixer que la família Ben Alí havia abandonat el país, nombroses persones van carregar contra les propietats privades de la família, considerada la més corrupta del país.

I la xiqueta va començar fent de perruquera....

15.1.11

A hores d'ara


Que el món s'acaba és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Només cal mirar els Telenotícies. No és la crisi econòmica (que en realitat és una crisi sistèmica, el fracàs estrepitós del capitalisme salvatge), sinó coses encara molt més estranyes: tempestes solars, terratrèmols, diluvis, erupcions volcàniques, revoltes populars, virus mutants, la mort inexplicable d'animals i altres variades catàstrofes còsmiques, climàtiques, biològiques i socials que precedeixen la fi dels temps. La mare Gaia ja n'està més que tipa, de nosaltres. Per acabar d'arrodonir aquest engrescador panorama escatològic només cal que ara ens ataquin els "extraterrestres" i exterminin una part considerable de la població mundial (lo del terrorisme islàmic-Al-Qaida-Bin Laden ja no cola, i han d'inventar nous "enemics"). Conspiranoic? No pas.

Que sobra gent és un fet a hores d'ara totalment indiscutible. Com s'ho faci el Poder per a dominar-nos i fumigar-nos, és un altre tema. De vegades és destraler i de vegades una mica més subtil. Jo de vosaltres estaria ben atent. No val a badar, que això és el preludi del 2012.

I no desespereu. Segons la profecia, sobreviurem almenys 144.000. Una bonica xifra.

13.1.11

Inquietants


Kubrick i Medem són els meus directors de cinema preferits. Per què? Perquè resulten inquietants en la mesura que aconsegueixen traspassar la shallowness (que, segons Oscar Wilde, és el vici suprem). Potser direu que són massa filosòfics. Certament. Però el que m'inquieta de les seves obres no és pas la càrrega filosòfica, sinó allò que s'amaga més enllà de les paraules i de les imatges, allò que s'insinua rere el decorat aparent o l'argument més o menys encertat.

Inquietants i pertorbadors haurien de ser tots els artistes, tots els que aspiren a crear quelcom innovador que pugui sacsejar les estructures presents. Es tracta de remoure i de commoure l'estat catatònic generalitzat. Si una pel·lícula o un llibre no aconsegueixen provocar un cert terratrèmol interior en l'espectador o en el lector, ja podem plegar. L'art no ha de servir per a refermar res, ans al contrari. Per això l'autèntic art sempre ha desafiat el Poder.

PS: Un altre director sant de la meva devoció i d'allò més inquietant és Ingmar Bergman. El setè segell és un film insuperable.

12.1.11

Canyars, crepuscles i bolets


A l'hora de dinar em poso a caminar riu avall. A l'altura de Butsènit travesso el riu i torno a casa pel camí vell d'Albatàrrec. Dues hores magnífiques. Fa una temperatura molt agradable. Els pagesos esporguen. Trobo algun ciclista. L'horta, sense fulles ni fruits, és pura melangia. Abans de la via de l'AVE hi ha uns canyars esplèndids flanquejant el camí.


Al vespre l'horitzó em regala un espectacle immens. Cada posta de sol és única, irrepetible. La d'avui em deixa bocabadat. Els taronges esdevenen vermells i porpres entre una munió de núvols espargits. La propietària de l'apartament ha vingut a cobrar el lloguer. Si sabés el veritable valor que té aquesta terrassa (l'espectacle diari dels crepuscles), me l'apujaria ipso facto.

Mentre es difuminen les darreres pinzellades de l'ocàs, em disposo a iniciar la lectura del llibre El bolet i la gènesi de les cultures, de Josep Maria Fericgla. Fa anys que el tenia pendent.

11.1.11

11.1.11

Avui és un dia farcit de números uns: 11.1.11

Rebo un mail d'un mitjà digital demanant-me un article per al seu anuari. Responc el següent:
Hola,

Un dels meus propòsits per l'any 2011 és escriure només si em paguen. Ja no tinc edat per a fer el passerell. Si he d'escriure de franc, doncs ho faig al meu blog, on no tinc limitació ni de caràcters ni de temes ni de res. A més, em consta que al blog em segueixen una bona colla de lectors fidels d'ençà que fa 7 anys vaig començar a bloguejar. La resta no em crida gaire l'atenció, sincerament.

Una cordial salutació

10.1.11

Camí de l'escorxador


Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.

9.1.11

La teva veu absent


He tornat a desfer el cabdell de l'enyorança, provant d'arribar al teu cor malgrat el distanciament. Debades la nit ha imposat el seu dol. Debades demà es deixondirà l'albada. Res no em tornarà la teva veu absent, ni tan sols la pregària impotent amb la qual et somio. Records com espases esmolades que travessen el pit. Somriures impossibles. Ho vam ser tot i no som res. La freda tristor d'un diumenge de gener.

8.1.11

Desconeixement

No el miedo de lo que no se sabe y del perderse uno en el sinfín de las posibilidades, sino el miedo al Futuro cierto, a la Muerte prefijada y computada, que es justamente el arma y la Idea suprema con que el Poder nos rige. Porque estamos muriendo bajo el Imperio del mañana.

(Agustín García Calvo, Contra la Pareja, p. 113, 1995)
Hi ha llibertat on no hi ha possessius, ni plans ni projectes. Hi ha llibertat on la por no és present. La pura llibertat de no ser allò que els altres esperen que siguis (ni tan sols ser allò que tu esperaves ser). La pura llibertat del desconeixement.

7.1.11

Ni Twitter ni Facebook

He desactivat els meus comptes del Facebook i del Twitter. Ho sento pels friends i pels followers. El peix s'esmuny de les xarxes. Cal alliberar-se dels paranys. Tanmateix mantindré aquest blog actiu. Aquí, si us ve de gust, podreu continuar llegint-me.

6.1.11

L'amor és un somni que no s'hauria d'acabar mai


Camino molt a poc a poc. Trigo el doble de temps que altres vegades. Amb les mans enrere, m'entretinc a cada passa, ensumo el bosc, trepitjo les fulles humides, observo el vol dels ànecs, intento deixar de pensar. No és tan fàcil.

Encara no tinc clar com he arribat fins aquí. Sembla un miracle. El camí de la vida és un misteri absolut. Voldríem esbrinar d'on venim i cap a on anem, però totes les filosofies s'han estavellat en la mateixa roca dura: no hi ha respostes definitives als interrogants fonamentals. En el meu cas concret, me'n faig creus. El passat és pura confusió. El futur és un full en blanc. No tinc plans. Cada minut, cada segon, em deixo sorprendre per la vida.

Estic profundament agraït perquè no mereixo res del que tinc. Malgrat la meva ineptitud, els déus han sigut molt generosos. He gaudit de tantes coses, de tantes experiències, de tantes atencions que, per molt temps que visqui, mai no podré tornar ni una mínima part de tots els regals que he rebut.

El regal més gran que ens poden fer és l'amor
. Les persones que ens han estimat i ens estimen són el nostre veritable patrimoni (i, de vegades, també matrimoni). Només hi ha una manera de correspondre a l'amor: estimant. No és tan fàcil.

L'amor és un somni que no s'hauria d'acabar mai...

4.1.11

Draussen rauchen


No tinc res contra els fumadors. Cadascú és lliure de suïcidar-se com més li plagui. El que no suporto de cap manera és el fum. La boira, en canvi, m'encanta.

Els vicis privats no s'haurien de fer mai públics. L'addicció a la nicotina no és res més que una patètica manca d'autoestima, com tantes altres addiccions, privades o públiques.

La conclusió positiva és que per fi podré arribar a casa sense que la roba em pudi a tabac. Si fumes, és cosa teva. Jo vaig deixar de fumar fa anys perquè, com a bon català, em nego a incinerar bitllets que puc gastar en coses més útils.

La conclusió negativa és que tota prohibició és lliberticida. Però compte, que aquí s'amaga una fal·làcia: ¿Fins a quin punt sóc "lliure" d'emmerdar els altres si els altres no volen ser emmerdats? La resposta més infantiloide seria: Jo faig el que em rota i als altres que els bombin. És aquest infantilisme el que condueix al prohibicionisme.

La conclusió neutra és que, prohibeixin el que prohibeixin, els éssers humans continuarem sent viciosos, addictes i egoistes. Fins i tot els que no fumem.

1.1.11

7 anys de blogs


El dia 1 de gener de 2004 vaig escriure el primer post en el meu primer blog Tros de Quòniam.

El misteri del 7, el número sagrat per excel·lència, el "Carro d'Osiris" del Tarot: After the impulse that pulls us out of the Garden, we get on our chariot and depart. At that point, we are the Hero of our own story; maybe the Hero of everyone’s story...

31.12.10

2011

Darrer capvespre de 2010. Cel ennuvolat. Els atletes corren vora el riu. En comptes de raïm cireres xilenes. No recordo res de l'any que s'acaba. Només sé que, al capdavall, tot ha reeixit. Millor impossible. Agraïment.

Un estol d'ocells avança cap al nord. El món és petit amb les ales esteses. Solcaré oceans i continents. En deixaré constància aparaulada. Vull abraçar l'horitzó completament, sadollar-me de paisatges inèdits. Somriures. Mirades que esberlen l'esperit. Sense rutes ni plans, deixant-me endur pel corrent. Adéu-siau 2010.

Demà seré somni tangible, la cançó del bucaner, llibert per sempre més, intrèpid rierol que avança muntanya avall, gèlid i transparent. Demà seré més jo i deixaré de ser aquell que no hauria d'haver sigut però sense el qual ara no seria res. Demà mateix.

29.12.10

Soledat sense sostre

Ningú no torna mai enlloc. El passat sempre és mentida. L'amor, la llar, la família... pròtesis uterines que amb prou feines ens ajuden a dissimular la intrínseca soledat sense sostre que és la vida. No, ningú no torna mai enlloc. El futur sempre és mentida.

23.12.10

Mas de lo mismo


Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

22.12.10

Bellament inconsistent

La pluja m'inspira l'oblit dels dies que vaig romandre a l'ombra del món, reclòs en la cara oculta on s'amaguen els neguits i creixen els malsons, captiu d'un silenci dens que ofega l'esperit.

La pluja, novament, m'inspira el camí, sendera de futur (perquè hi ha un futur: aquesta tarda, aquesta nit, demà, els teus ulls, la teva pell, els teus pits...), els mots que brollaran dels dits per a dir tot allò que vull dir, el vol dels ocells cap al tard, quan retornen al niu.

La pluja m'inspira l'oblit, somriures de nen a la vora del riu, llums de colors, punts suspensius.........

Res no voldria que fos diferent. Tot és com ha de ser: bellament inconsistent.

21.12.10

Massa lluny

Arriba un moment en què tota comèdia sobra. És quan les màscares han caigut i ja no hi ha marxa enrere. Les pots dir o les pots escriure pel broc gros; o també les pots fer, que resulta més productiu que el simple fet lingüístic, sempre tan buit i inoperant. He compilat tots els insults possibles i encara hi ha gent que en busca de nous quan pensa en mi. Perdeu el temps. Feu tard. Estic massa lluny de vosaltres.

15.12.10

Tots els matisos del taronja


Com cada capvespre, contemplo la posta embadalit, tots els matisos del taronja difuminant-se amb el blau. Cada cop més profund, més llunyà, l'horitzó afamat d'estels desdibuixa la silueta dels turons. No vull encendre els llums. Encara no. Em destorben els fanals i les bombetes de Nadal. En tinc prou amb aquest entrellum d'abans de la foscor, que s'allarga i es deixata, que m'entendreix malgrat tot, enmig de tanta confusió, mentre els homes desesperen víctimes de la fi d'un món.

11.12.10

Why I Write


Every book is a failure... All writers are vain, selfish and lazy, and at the very bottom of their motives there lies a mystery. Writing a book is a horrible, exhausting struggle, like a long bout of some painful illness. One would never undertake such a thing if one were not driven on by some demon whom one can neither resist nor understand. For all one knows that demon is simply the same instinct that makes a baby squall for attention. And yet it's also true that one can write nothing readable unless one constantly struggles to efface one's own personality.

9.12.10

Angels in disguise


"Sigues hospitalari amb els estranys, no fossin àngels disfressats"

1.12.10

We'll always have Paris


Avui és el primer dia de la resta de la meva vida, suposant que no em mori demà. El cas és que volia escriure alguna cosa per actualitzar aquest blog gairebé abandonat. Res de política. Res del Barça. Per a mi avui és un dia molt especial. Demà i passat demà i l'altre també, i tots els que queden fins al final, suposant que hi hagi algun final.

22.11.10

Veus Anònimes

La Maribel Sánchez em va entrevistar en el programa "Veus anònimes" (20-11-10) de Ràdio Sabadell

16.9.10

Chicles

Hubo suicidio de aves y otras constelaciones ignotas que ocultaron la verdadera esencia de lo absoluto. En el centro de la habitación oscura, donde duele la vida, me entretuve un rato largo hasta que nadie se acordó de despertarme. Dime, dímelo tú, hada informe, ¿cuánto tiempo tendré que recordar mis pecados? A veces callo para que el silencio no se enoje. Hace años tuve hambre de todo y ahora me vomito a mí mismo. La luna era niña. El tren se puso delante. Con lo que me queda voy a tejer un nuevo fracaso. Mañana me volveré aún más loco y nadie, ni mi madre, ni mi hija, ni tú, que meces mi corazón con tus besos profundos, podrá reconocerme. Pedazos de mi esparcidos sobre las baldosas. Aire viciado en el ascensor que desciende hasta el infierno. Anduve junto al canal al atardecer y todos los nogales parecían tristes. Dame la mano para que no vuelva a levantarme. Tú sabrás qué hacer con mi piel cuando no la riegue la sangre. Ahora debería dormir. Otra noche menos antes del veredicto. Las madrugadas me sosiegan, aunque nada en realidad podría sosegarme. Olvidé la manera de arañar los sueños para que parezcan más reales. ¿Sabes cuánto cuesta el billete que conduce a la nada? No te abrumes. Solsticio de luces sin farolas en el filo de la medianoche. Sonrisas rotas de arriba abajo, quebradas por el huracán del desengaño. Perderé el control y seré fuego implacable. Las alondras huyeron al imaginar mi rostro. Peces siniestros, abisales, parpadean para nadie. Ni tú ni yo parecemos lo que somos. Esquivo a los vecinos porque tengo miedo de que descubran lo que soy: un mero atuendo sin alma, una sinalefa que se esfuma en mitad del océano. Cuando cumpla mil años mis ojos serán de titanio y mis dedos de misterio. Ábrete de una vez por todas. ¿Para qué guardarse tanto? El arco iris me dijo que hay un destino escrito entre las algas. No, apenas empecé a nacer para lo importante. Cada paso me pierdo. Mi cráneo me traiciona. No es capaz de alojarme. Háblame de eso que no eres capaz de confesarte ni a ti mismo. Seguro que coincidimos en la misma esquina, donde los perros orinan y husmean con ahínco. No tuve un buen día. La química se alteró en mis neurotransmisores. El soplo de la noche asesina merodea por la terraza. Si no llego al lunes, decidle a la cajera del Mercadona que robé un paquete de chicles de clorofila por el placer de robarlos y por la curiosidad de saber qué ocurriría si me pillaran, pero no me pillaron. Al salir tiré el paquete de chicles a la papelera porque nunca como chicles y ese día tampoco me apetecían.

27.8.10

Equidistància

Després d'un dia sufocant encauat a casa amb les persianes abaixades, surto a passejar vora el riu. Fa una mica d'aire. Respiro a fons. Camino a poc a poc amb les mans a les butxaques. Estic massa tranquil, ple d'una pau inusitada. Miro i remiro la Seu. M'agrada més de nit que de dia. Arribo fins als Camps Elisis i giro cua. No tinc pressa per tornar a casa.

Escric aquestes lletres a la terrassa. Els veïns tenen convidats a sopar. Fan xivarri. Acaben d'obrir una ampolla de cava.

M'envies un sms. Dius que sóc la teva droga, que tens mono de mi.

L'aire ha esdevingut vent, un bàlsam deliciós que remou les branques assedegades dels arbres. La lluna, altívola, decreix.

L'amor és una droga, però sovint la solitud és dolça com la mel. Trobar l'equidistància és el secret.

[Estic molt pendent de les notícies que arriben de Rapa Nui]

29.7.10

La Catalunya que bull

Serà la calorada de l'estiu o aquesta crisi que sembla un túnel sense sortida, però la cosa està que bull, sobretot la cosa política, que és la cosa pública, la de tots, encara que alguns se'n vulguin desentendre agotzonant-se en el seu cau privat. Bull d'ençà que l'Estatut va ser trinxat en nom de la Sacrosanta Constitución Española (“la indisoluble unidad”!). Bull d'ençà que centenars de milers de catalans vam manifestar-nos tot col·lapsant el centre de Barcelona. Per dignitat, perquè ningú no decideixi per nosaltres, perquè quatre togats no poden tombar la voluntat de tot un poble. Aquesta bullimenta es va escalfar encara més amb l'embranzida espanyolista ran de la victòria de la Roja al mundial de futbol. Les rojigualdas contrastaven amb les estelades. Quin abrandament. Independentistes (separatistes) versus espanyolistes (unionistes). Alguns parlen de “fractura social”...

Símbols i sentiments es barregen en aquesta olla que xarbota cada cop més. Per acabar-ho d'adobar, el Parlament aprova la prohibició de la fiesta nacional (de la seva nació, esclar, que nosaltres tenim la nostra, malgrat que uns togats madrilenys li neguin l'estatus jurídic). Almenys a casa nostra, la tortura i la mort d'un animal ja no serà un espectacle, i menys “cultura”. En això, com en tantes altres coses, ens diferenciem dels nostres bàrbars veïns de l'oest, mentre ens acostem a les nacions civilitzades, la gent del nord, els europeus.

Estatut, manifestacions, banderes, futbol, toros... Els ingredients d'aquest guisat el poden fer molt indigest. Sort que arriba l'agost i ens aturarem una mica per tal de poder pair-ho tot amb més calma. L'agost sí, que és la veritable fiesta nacional arreu de la península! Després de l'hamaquing, ens espera un nou curs ple d'incerteses. La crisi econòmica (que no és només econòmica, sinó sistèmica) continuarà endavant; les eleccions de la tardor aclariran el panorama polític, a hores d'ara prou confús, atès que els partits s'han vist superats pels esdeveniments recents.

Aquesta Catalunya que bull ha de donar els seus fruits. També podria ser que la muntanya acabés parint un ratolí. Molt de renou i poca llana. Tant de bo no sigui així. La Catalunya que vull ha de ser lliure, digna, orgullosa de si mateixa, independent. La Catalunya que vull no pot seguir sent una colònia del poder centralista espanyol que decideix per nosaltres, ens roba i ens menysprea. La Catalunya que bull ha de donar pas a la Catalunya que vull, que volem, perquè tot depèn de nosaltres, de la nostra voluntat, del nostre vot...

(Article publicat a AraPonent.cat)

21.7.10

La finestra de la independència

16.7.10

Alquímia interior

En el seu dia, vaig haver d'acumular desplaences,
Viure en solitari, vestir de manera senzilla i nodrir-me de poca cosa;
Però sabia que el cos i la fama només són obstacles en el camí.
Quan hagueu trobat un indret tranquil on fer les pràctiques,
Conreeu amb determinació la gran concentració.
Què n'és, de difícil, perfeccionar alhora cos i ànima!
Si no heu pogut desplegar el cos, comenceu per la naturalesa innata.
Per la qual cosa, abandoneu el lucre i la celebritat.
Amputeu tota passió i ja no hi haurà impediments.
Quin és l'obstacle? Tot depèn del vostre valor i de la vostra voluntat.
Qui us posa entrebancs? Tot és a les vostres pròpies mans.
Gaudir de gran renom, ser un escriptor reconegut, tot això són bagatel·les.
Manteniu-vos indiferents a les robes sofisticades i a les taules opulentes.
Acumular bronze i jade no us conduirà a la salvació.
Poemes en prosa, cants i versos ben rimats
No són més que ensopegades en el camí.
Sigueu com la boirina o el fum vaporós,
Com les flors o com els penjolls florescents del salze.
El que passa és que floteu entre el cel i la terra,
Sense esdevenir mai pluja o rosada fecunda,
Perquè res no us atreu tant com el cos i la glòria,
I els costums governen la vostra vida.
En el centre d'aquesta vida, concentreu-vos en l'ànima i en l'alè vital.
Calmeu-los per tal de no patir debades.
Deixeu estar els sabers i els talents literaris;
Impassibles, recolliu la vostra essència i la vostra ànima,
Continueu avançant amb ment decidida;
Així la via mai no us donarà l'esquena.

Cao Wenyi (taoista, primera dona cèlebre de l'alquímia interior, any 1150, dinastia Jin). Fragment del seu Cant a la Magna Via i a la Font Màgica, traduït lliurement del llibre de Catherine Despeux Immortelles de la chine ancienne. Taoïsme et alchimie féminine)