27.11.14

Blue will be blue


Somies que volen ofegar-te i que perds el tren.... (Algun dia parlaré de la bogeria... Hi ha massa llum i el cervell funciona pel seu compte)... Tranquil·la, trobarem la manera de ser nosaltres... No ploris més... El blau serà blau... Vertigen... Quan t'han agradat les coses fàcils?

Sueñas que quieren ahogarte y que pierdes el tren... (Algún dia hablaré de la locura... Hay demasiada luz y el cerebro va a su bola)... Tranquila, encontraremos la manera de ser nosotros... No llores más... El azul será azul... Vértigo... ¿Cuándo te han gustado las cosas fáciles?  

You dream that they want to drown you and you lose the train... (Someday I will speak about madness... There is too much light and the brain works his own thing)... Don't worry, we will find the way to be us... Don't cry anymore... Blue will be blue... Vertigo... When did you like the easy things?


25.11.14

Som instruments


Visc en present (com tu, com tothom). M'aturo i m'assec en un banc qualsevol d'una plaça qualsevol d'una ciutat qualsevol d'un país qualsevol d'un planeta qualsevol d'una galàxia qualsevol... per a sentir els batecs del cor i el vaivé de la respiració. Tot és rítmic: sístole i diàstole, inspiració i expiració. No cal res més. La gent camina amunt i avall. Els cotxes acceleren i frenen. Les fulles cauen. Els ocells piulen. Els núvols s'esfilagarsen. En tinc prou amb aquest instant. La mirada es mira a si mateixa. Tot existeix en un punt (ara i aquí), des del nen que diu “mama” fins a l'estrella més llunyana. Visc en present (com tu, com tothom). Un raig de sol enllustra l'estàtua d'un home que toca el violoncel. Déu fa música amb nosaltres. Som instruments.

Vivo en presente (como tú, como todos). Me paro y me siento en un banco cualquiera de una plaza cualquiera de una ciudad cualquiera de un país cualquiera de un planeta cualquiera de una galaxia cualquiera... para escuchar los latidos del corazón y el vaivén de la respiración. Todo es rítmico: sístole y diástole, inspiración y expiración. No hace falta nada más. La gente camina arriba y abajo. Los coches aceleran y frenan. Las hojas caen. Los pájaros trinan. Las nubes se deshilachan. Me basta con este instante. La mirada se mira a sí misma. Todo existe en un punto (aquí y ahora), desde el niño que dice “mamá” hasta la estrella más lejana. Vivo en presente (como tú, como todos). Un rayo de sol abrillanta la estatua de un hombre que toca el violoncelo. Dios hace música con nosotros. Somos instrumentos. 

I live in present (like you, like everyone). I stop and sit on any bench of any square of any city of any country of any planet of any galaxy... to hear the heartbeat and to feel the breathing sway. Everything is rhythmic: systole and diastole, inspiration and expiration. I do not need anything else. People walk up and down. The cars accelerate and brake. The leaves are falling. The birds are chirping. The clouds are fraying. I have enough with this moment. The look is looking itself. Everything exists in a point (here and now), from the child saying "mom" to the farthest star. I live in present (like you, like everyone). A ray of sun shines an statue of a man playing the cello. God makes music with us. We are instruments.

    23.11.14

    Sense crosses

    Venimos de cien mil naufragios, de una derrota eminente, y llevamos las heridas escritas en la piel para que todo el mundo pueda leer nuestros sueños. (SS)
        Abans que fossis àncora vaig ser naufragi. Abans de la nostra victòria, desfeta inenarrable. Tenim les ferides obertes de bat a bat perquè les guareixi la tramuntana. Som aquí per a gaudir dels somnis. La mirada se'ns perd entre gorges i calanques. Hi haurà més crits i més llàgrimes. Hi haurà més valls i més cims. Caminarem plegats sense crosses com caminen els valents, i envellirem dignament, amb la pell esquerdada, amb el cor esquerdat, amb l'ànima tendra i transparent, a punt per a una nova albada...

        Antes de que fueses ancla fui naufragio. Antes de nuestra victoria, derrota inenarrable. Tenemos la heridas abiertas de par en par para que las cure la tramontana. Estamos aquí para gozar de los sueños. La mirada se nos pierde entre desfiladeros y calas. Habrá más gritos y más lágrimas. Habrá más cimas y más valles. Caminaremos juntos sin muletas como caminan los valientes, y envejeceremos dignamente, con la piel agrietada, con el corazón agrietado, con el alma tierna y transparente, a punto para una nueva alborada... 

        I was sinking before you were anchor. Untold defeat before our victory. We have wide open wounds because the North Wind heal them. We are here to enjoy the dreams. Our look is losing itself in canyons and creeks. There will be more cries and tears. There will be more peaks and valleys. We will walk together without crutches as brave walkers, and will age with dignity, cracked skin, cracked heart, with a tender and transparent soul, ready for a new dawn...
              
           

          22.11.14

          Romanticisme 2.0


          Un espectacle multidisciplinari que revisarà el Romanticisme amb ulls del segle XXI 

          He tingut l'honor de col·laborar amb aquesta obra. Us la recomano.

          Estrena: Diumenge, 30 de novembre – 12h
          c/ Hondures, 28-30 (dins la Nau Ivanow). Barcelona 

          15.11.14

          La pell no pot ser obviada


          Passen les hores sense tu i m'adono que la pell no pot ser obviada. Som de carn i de fang, materialment fràgils. La tardor ens arrabassa el caliu de les cales on vam ser feliços. Nus. Tanmateix, sota el plugim, somiem els llençols blancs i el somriure dels llavis retrobats. Passen les hores sense tu, i encara que sé que estem junts, i encara que el nostre amor sigui més fort que mai, voldria sentir el teu cos un instant, només un instant electrificant, i tancar els ulls mentre el món desapareix del tot...

          Pasan las horas sin ti y me doy cuenta que la piel no puede ser obviada. Somos de carne y de barro, materialmente frágiles. El otoño arrebata el rescoldo de las calas donde fuimos felices. Desnudos. Sin embargo, bajo la llovizna, soñamos con sábanas blancas y con la sonrisa de los labios reencontrados. Pasan las horas sin ti, y aunque sé que estamos juntos, y aunque nuestro amor sea más fuerte que nunca, quisiera sentir tu cuerpo un instante, un solo instante electrizante, y cerrar los ojos mientras el mundo desaparece del todo... 

          Hours go by without you and I realize that the skin can not be disregarded. We are flesh and mud, physically fragile. Autumn grabs the ember from the coves where we were happy. Nudes. However, in the drizzle, we dream of white sheets and smiling lips reunited. Hours go by without you, and although I know that we are together now and even though our love is stronger than ever, I would like to feel your body an instant, only an electrifying instant, closing my eyes while the world disappears entirely...

            13.11.14

            Wild heart

            On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que s'enlaira i travessa camps i muntanyes cercant el teu cor salvatge. Perquè som salvatges. Autèntics i salvatges. Perquè no tenim por de sentir el vertigen. Perquè viure és aquesta arrauxada manera de ser nosaltres. Perquè existeix un impuls que ens uneix malgrat els obstacles. Perquè junts som més i millors. Perquè hem après a somriure davant els fracassos. Perquè no hi ha fracassos, sinó lliçons. Perquè la nostra victòria és un altre petó a trenc d'alba. Perquè sé que sóc jo (de debò) quan m'abraces. Perquè no et trobo a faltar quan no hi ets, perquè sempre hi ets, encara que no pugui tocar-te. Perquè hi ha històries boniques, però la nostra és extraordinària. On no arriben les paraules arriben les ales d'aquest cor salvatge que malda per volar fins al teu cor salvatge. Perquè som salvatges. Salvatges i adorables.

            Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje que despega y atraviesa campos y montañas buscando tu salvaje corazón. Porque somos salvajes. Auténticos y salvajes. Porque no tenemos miedo de sentir el vértigo. Porque vivir es esta alocada manera de ser nosotros. Porque existe un impulso que nos une a pesar de los obstáculos. Porque juntos somos más y mejores. Porque hemos aprendido a sonreir ante los fracasos. Porque no hay fracasos, sino lecciones. Porque nuestra victoria es otro beso al amanecer. Porque sé que soy yo (de verdad) cuando me abrazas. Porque no te echo de menos cuando no estás, porque siempre estás, aunque no pueda tocarte. Porque hay historias bonitas, pero la nuestra es extraordinaria. Donde no llegan las palabras llegan las alas de este corazón salvaje que pugna por volar hasta tu salvaje corazón. Porque somos salvajes. Salvajes y adorables. 

            Where words fail to reach, are reaching the wings of this wild heart that rises and passes through fields and mountains looking for your wild heart. Because we are wild. Genuine and wild. Because we are not afraid to feel the vertigo. Because living is this crazy way to be us. Because there is an impulse that join us despite the difficulties. Because together we are more and better. Because we have learned to smile at defeat. Because there are no defeats, but lessons. Because our victory is another kiss at dawn. Because I know that I am I (truly) when you hold me. Because I do not miss you when you are not here, because you are always, though I can not touch you. Because there are beautiful stories, but ours is extraordinary. Where words fail to reach, are reaching the wings of this wild heart struggling for fly to your wild heart. Because we are wild. Wild and adorable.

              6.11.14

              Adorar-nos

              I sentir que no estem morts, que encara hi ha vida entre els dits, a la pell, a la punta de la llengua. I seguir l'impuls més primari, arriscar-se, perpetrar-lo, com si demà fos la fi del món. Jugar sense vergonya, mimar el nen o la nena que som, esbrinar el secret de la felicitat, que no és cap concepte grandiloqüent, sinó aquell petit detall tan especial, aquella infinita tendresa que s'escola dins els batecs i ens fa plorar de joia. I acomiadar-se amb un somriure, sense dir res, perquè la mirada és l'idioma de les ànimes que s'entenen. I ser llum entre les ombres. I somiar la caseta davant del mar amb l'hortet al darrere. I com sempre, des de sempre, fins sempre, adorar-nos. 

              3.11.14

              Amor pur

              Quan arribes a un nivell de consciència superior, llavors només procures el bé dels altres, ajudant-los a despertar perquè evolucionin cap a la direcció adient. Els vincles entre les persones no es trenquen tan fàcilment, sobretot si han sigut forts i profunds, sobretot si han tingut a veure amb el dolor, més que amb el plaer. Per tant, som en la mesura que hem estimat, és a dir, la nostra energia s'ha anat cristal·litzant en aquelles persones amb les quals hem arribat a fondre'ns d'una manera o altra. No som individus aïllats. En absolut. Formem part d'una constel·lació energètica dins la qual es barregen les vivències passades amb les presents i les futures. Jo sóc tu i també sóc els altres. El secret de l'amor rau en adonar-se que l'ésser no pot ser separat a la força de la seva essència radical. Per això, encara que sembli una paradoxa, l'odi és la forma més bèstia d'estimar. Només si fas les paus amb el passat, o sigui, si tornes a enfocar l'amor amb claredat, podràs avançar en el bon camí. Més enllà de l'amor egoista (basat en la possessió), apareix l'horitzó de l'amor pur, una dimensió nova que és obertura cap a la totalitat dels éssers, canalització de l'energia còsmica, llum diàfana. O dit altrament: has vençut quan t'estimes més una abraçada que una penetració. Has vençut l'ego i has superat l'eros. Has guanyat la caritat, la compassió. Abraçar intensament és reiki. Com passa amb els petons veritables, el cos queda en segon terme i la sensació és tan metafísica que no hi ha paraules per a poder descriure-la. And all the rest is silence.

              1.11.14

              Juguem a ser herois


              Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 
              i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir. 

              Llevaba 1.100 km en las piernas, 40 días andando, siguiendo esas flechas amarillas que presuntamente conducen a la tumba de un apóstol matamoros, cuando en Boente (provincia de A Coruña) se me apareció Dios con una larga barba blanca y una oronda barriga (igualito que ese Dios que imaginamos montado sobre una nube, primo hermano de Santa Klaus). Y Dios en persona, al verme, me dijo: “Peregrino: llena tus años de vida y no tu vida de años” Yo le respondí: “En eso estamos”. Dios era su apellido, de nombre Mariano. Regentaba un albergue cutre y bebía mucho tequila. Hablamos horas y horas (en realidad sólo hablaba él y yo trataba de escucharlo). De pronto, sacó un mapa de la India, lo extendió sobre la mesa y me indicó todos los lugares sagrados que debía visitar... “Tienes que ir a la India lo antes posible. Hazme caso”. Yo asentía con mi cabeza y con mi corazón. Si Dios te dice que hagas algo, lo haces y punto, sin rechistar. La última frase que pronunció antes de darme un abrazo divino fue esta: “Recuerda, peregrino, que lo más simple es siempre lo más efectivo” 

              Yo andaba huyendo de Yomi, una coreana que me había confundido con un gurú y que no paraba de repetir: “I like your style, I like your style...”. Se convirtió en mi segunda sombra durante tres días, lo cual me obligó a acelerar la marcha hasta superar los 40 km diarios. Yomi era joven, inocente, linda, exótica y todas esas chorradas que suelen hacer enloquecer a un hombre. Pero un peregrino no puede permitirse el lujo de caer en tentaciones tan fáciles y vulvares (perdón, vulgares). Entre Tosantos y Burgos me la quité de encima (la pobre tenía un par de ampollas que rebentaron aquel día). Todavía recibo sus mails... En el último dice: “Where are u, darling? Everymorning I think what you said to me. Will you see in BNA?” 

              Cuando después de 43 días y 1.200 km llegué a Santiago, me tomé la molestia de redactar una lista de conclusiones (que conste que todas las conclusiones son provisionales). Paso a enumerarlas: 

              1ª- Se puede vivir con muy poco (todo lo que necesito cabe en una mochila de 40 litros y sobra espacio) 

              2ª- Me gusta la vida nómada (cada noche una cama distinta, distintos paisajes, distintas personas) 

              3ª- Qui té salut i llibertat és ric i no ho sap (esta me la encontré escrita en un libro de visitas de un albergue) 

              4ª- La libertad es no saber qué vas a hacer en el próximo minuto (o sea, ser espóntaneo, improvisar, fluir, confiar y sentir que, pase lo que pase, todo está bien y la vida es maravillosa) 

              5ª- Escribir no es necesario 

              6ª- Dios existe (y se llama Mariano)

              7ª- Adoro la dulzura y la calma de las coreanas 

              En el sendero de la luz, con la fuerza de tus pasos, con la pureza en tu mirada (clara, honesta, directa), observas el mundo, su verdad y su belleza. 

              Y mañana volverás a amanecer con ahínco para perseverar en la tarea de avanzar hacia el ocaso. 

              Caminar es fácil, lo difícil es saber por qué caminas.  Y sabrás por qué caminas cuando te pongas a caminar.

              Tú no haces el Camino, es el Camino el que te hace a ti. 

              Y cuando vuelves, no vuelves, porque no existe el retorno, nunca se vuelve porque tú ya no eres el mismo. 

              Por tanto, peregrino, keep on walking (sigue andando) 

              No todo el que anda está perdido. 

              Sigue adelante, siempre adelante, con hambre y sed de horizonte... 

              Juguem a ser herois d'un conte que inventem cada dia 
              i que ens expliquem a nosaltres mateixos abans d'anar a dormir.

              31.10.14

              Vagis on vagis

              Vagis on vagis, fugis on fugis, per molt que t'allunyis, per molt que t'amaguis, sempre duràs en el fons del teu cor aquells petons que et van fer plens d'amor... 

              Res no canviarà el perfum d'aquelles hores secretes en les quals vas perdre el senderi per a lliurar-te completament a l'instant que suprimeix passat i futur... 

              Vagis on vagis, no podràs escapar de la veritat i la bellesa d'aquella mirada tendra que es fonia amb la teva mirada... 

              I recordaràs les oracions que et va ensenyar ta mare... I enyoraràs aquella llum que et va fer home... 

              Vagis o vagis, volis on volis, amb ales de fang o de foc, les arrels del que ets van amb tu...

                29.10.14

                Quan caminis sabràs per què camines


                He culminat la Gran Obra

                43 dies caminant cap a ponent (des d'Alpicat fins a Santiago, passant per Somport i Roncesvalles), seguint les fletxes grogues, 1.200 km passa rere passa, noms de lloc i de persona s'amunteguen en la memòria, la ressaca de la llibertat i la felicitat sinònimes, l'amor en el sentit més pur, simplicitat, confiança, contemplació... Una de les experiències més transcendentals que pots tenir en aquesta vida. És ben a prop. A què esperes?   


                  28.9.14

                  Fotre el camp

                  Més important que poder anar a un lloc és poder abandonar-lo. Si la llibertat significa alguna cosa és aquesta possibilitat de deserció, aquest dir NO en un moment determinat i fotre el camp. No quedar-se atrapat, estacat, lligat, aferrat, enganxat, ancorat, argollat... Sentir la lleugeresa del comiat i emprendre el vol novament. 

                  El que val per als llocs també val per a les relacions personals. Està molt bé trobar i conèixer gent, però compte amb vincular-s'hi massa, perquè hi ha teranyines que estrenyen i gàbies que no ho semblen. El meu consell és que cal tenir posat sempre un ull a la porta de sortida (en anglès EXIT). Poder guillar, alçar veles, tocar el dos, escapar-se, agafar el portant, fugir, salpar, posar-se en camí... Aquesta és la condició sine qua non per a conservar la teva integritat individual. Suposo que per això m'agrada tant viatjar (being-on-the-way), perquè "estar de pas" suposa assumir que no hi ha res definitiu en aquest status viatoris que és la vida. 

                  I el que val per als llocs i per a les relacions personals també val per a tu mateix: tard o d'hora plegaràs i te n'aniràs més enllà d'aquesta aparença física, deixaràs el cos i l'existència terrenal, és a dir, moriràs. Perquè la vida tota és viatge i cal estar preparats per al viatge final.  

                    24.9.14

                    Ireland


                    Se n'ha anat a Irlanda. S'hi estarà un curs. Deixa el niu. Estén les ales. Fa el seu camí. Em sento molt orgullós d'ella. Ni llibres ni res, la meva millor obra és aquesta rossa de 21 anys que ja fa dies que s'està fent a si mateixa. El futur és seu. El món és seu. Molta sort, kuka. See you soon in Ireland

                    21.9.14

                    Provisionalitat


                    Quan t'adones que tot és provisional, no solament el que tens o el que fas, sinó el que ets, la vida mateixa que penja d'un fil ben tènue; quan te n'adones de veritat, aleshores vius l'instant present com un regal immerescut i procures respirar conscientment perquè cada passa sigui la correcta. Sempre amb la motxilla a punt de marxa. Sempre amb el cos afinat per a noves gambades. Cada dia et calen menys coses. Cada dia ets més eteri. Allò que abans t'ancorava (treball, família, sentiments, addiccions, dependències...) s'esvaneix en l'avenç que mena cap a la dimensió ultramundana. No es tracta d'idees ni de paraules, sinó d'acció, de perdre la por a mostrar-te com ets perquè s'esdevingui la màgia. Un nen. Un salvatge. Un llibertari. Més enllà de les ombres hi ha una llum que guia el teu cor. Més enllà de tu mateix hi ha l'univers infinit que t'abraça. La vista en el camí i la mirada a les estrelles...

                      El primer pelegrí que em vaig trobar (un ciclista brasiler) també blogueja

                      19.9.14

                      Eunate


                      És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments.

                      Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d'Eunate. Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies. 

                      El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes. Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa.

                      Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent.

                      Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes... 

                      Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem amb tot el nostre esperit: la pau i la llum definitives.

                        29.8.14

                        El Camino


                        Àlbum Facebook (fotos)
                         Youtube (vídeos)
                        Wikiloc (etapes)
                        Mapa

                          28.8.14

                          La força que ens empeny

                          La força que ens empeny no és nostra. Fins que no deixem de pensar en termes egolàtrics no entendrem res. No ens vam crear a nosaltres mateixos i els nostres mèrits no poden ser atribuïts solament al nostre esforç. Vam heretar el talent, el caràcter, l'educació... Formem part d'una trama familiar, social, planetària i còsmica. Si perdem de vista aquesta connexió amb la resta, estem perduts. L'energia que et permet sentir, pensar, caminar, actuar... l'agafes de l'entorn. L'energia que aportes és una energia que abans has rebut. Per tant, no és teva, no et pertany, sinó que tu pertanys a ella. Si aconsegueixes canalitzar correctament aquesta energia, si es produeix la connexió òptima amb ella, llavors la teva vida fluirà sense entrebancs i seràs capaç de coses (racionalment) increïbles. Però, sisplau, no t'atribueixis les victòries ni els miracles. Dóna gràcies a l'univers i als déus per aquesta força que et permet viure una vida plena. No oblidis això: tu estàs i vas, però no ets. L'Estar i l'Anar són l'Aparença de l'Ésser. L'Ésser està més enllà i més ençà de qualsevol individualitat fenomènica. L'Ésser és dins de cada minúscula criatura inspirant-li des del primer fins al darrer batec.

                            26.8.14

                            Moncho Borrajo

                            24.8.14

                            Aciertos y derrotas

                            Hubo aciertos y derrotas. Las hubo para humillarte y para fortalecer tus músculos mediocres. Ahora caminas seguro hacia el infinito. No hay otra meta delante que la meta inalcanzable. Nubes y brisas atraviesan los bosques de tu espíritu. No importa la cima si luego has de bajar de nuevo. Tocar el cielo no tiene mérito si no retienes un pedazo de azul entre los dedos. Cuéntame qué haces con tu soledad maldita. Confiesa por qué prefieres el silencio al ruido del mundo. O acaso deberías decirme que eres feliz con poca cosa, sobriamente, aspirando al vacío con ascetismo cátaro. Porque lo material pesa siempre demasiado. Porque la mochila debe ser ligera si quieres llegar lejos, y los pasos pausados para que el alma se empape de paisajes verdaderos. 

                            Hubo derrotas y aciertos. Los hubo para confirmarte que la vida no es una broma aunque ganen las sonrisas sobre los lamentos. Ellas (las mujeres) fueron maestras. Amar es olvidarte de ti mismo. Hasta que te echas de menos. Luego viene la otra (la libertad) y se te lleva lejos, a los arrabales donde la luna se acuesta con los lobos. Y eres lobo de nuevo. Salvaje, indómito, fugitivo. Porque no es bueno que el hombre esté amarrado a los putos sentimientos. Amar es traicionarse. Hasta que te miras al espejo y te preguntas: ¿Qué coño hice conmigo? Y corres. Y vuelas. Y sueñas con las antípodas. Y huyes a las montañas. Anochece y te das cuenta que no llevas tienda ni saco ni manta ni comida... Las estrellas brillan allá arriba. Eres pequeño, minúsculo, imperceptible. Eres grande, valiente, auténtico. Estás perdido. Ya era hora. Dichosos los perdidos porque ellos podrán encontrarse. No hay cobertura y te has quedado sin batería. Perfecto. Para conectar con lo sagrado hay que desconectar de lo profano. Te adormeces rezando... 

                            Hubo aciertos y derrotas. Tu única y absoluta victoria es ser tú mismo.

                            Vogelfrei.

                              22.8.14

                              Viatjo sol


                              Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm, el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat (entertaintment, mass media, futbol, política, música, art, and so on). Per què ens fa tanta por ser lliures?

                              La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista (Margherita Buy, esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments de fragilitat, no defalleix. Ningú té dret a jutjar-la. Que el gregarisme de la majoria s'imposi sobre les excepcions individuals no implica que una opció sigui millor o més bona que una altra.

                              Sempre he defensat que el fet de viatjar sol és molt més enriquidor que anar acompanyat. Normalment, la companyia ens distreu, ens obliga a mantenir una conversa-bombolla que ens impedeix obrir-nos a la realitat que tenim al davant, limitant la comunicació amb els altres. Proveu de viatjar sols i veure-ho quina diferència!     

                              Irene no és cap heroïna, sinó simplement una dona que ha après a estimar la seva solitud, és a dir, la seva llibertat. Que no és poca cosa en els temps que corren...         

                              19.8.14

                              L'acció imprevisible dins la plenitud còsmica


                              Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets. T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA. La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços, les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i original. No has de guanyar ni ser vençut. Sigues lleuger com un núvol blanc. Purifica't mitjançant el dejuni i la continència. No cal buscar ni escapar-se. Accepta sense escollir. No imitis ningú. Crea el teu propi camí. Flueix. Tranquil, sense por, deixa anar coses i persones, deixa't anar. I arribarà l'harmonia, la pau, la saviesa, la llibertat, l'acció imprevisible dins la plenitud còsmica.

                                17.8.14

                                Agraïment d'una lectora

                                Hola Toni, 

                                Voldria donar-te les gràcies pel teu blog. 

                                Durant l'hivern, quan estava a l'hospital amb el meu fill malalt i acompanyada a l'habitació pel meu ex amb el que ni ens miràvem, ni ens parlàvem, ni compartíem res, ni tan sols el rebuig de veure'ns, jo tenia a les meves mans una tablet i mirava el teu blog. Allí m'explicaves les teves febleses i les teves fortaleses i era per a mi una finestra al món de les emocions (que no podia alliberar), al món físic (caminar, arbres, coneixences, aire fresc...........) que no podia gaudir. Sense conèixer-te, vas ser una de les persones que em van ajudar més a passar el mal moment. 

                                Fas una feina fantàstica amb el teu blog i t'animo a què continuïs amb ell molt temps perquè segur que estàs ajudant a gent anònima com jo que et necessitem. 

                                Un petó guapo.

                                De vegades arriben mails que t'ajuden a creure que el que fas no és debades. Gràcies a tu, per fer-m'ho saber.  

                                14.8.14

                                Mitologies

                                Hi ha mites que ens acompanyen tota la vida, com ara el mite de l'amor o el mite de la llibertat. N'hi ha més, però aquests dos resumeixen molt bé l'essència contradictòria de l'humà (un mico malalt que sempre vol el que no té). Quan dic mite vull dir entelèquies senti-mentals, idealitzacions que han cristal·litzat a partir de nombrosos inputs (educació, religió, pel·lícules, cançons, mimetismes del ramat...) 

                                La realitat, en canvi, acostuma a tirar pel dret, imposant la seva evidència a còpia de fets consumats. Quan allò que somiàvem acaba resultant un desastre, no ens plantegem pas que el somni fos erroni, sinó que persistim en l'error, suposant que la propera vegada reeixirem. És com aquell que va construir una casa enmig de la riera i que, després que la rierada la destruís, s'entesta a construir-ne una de nova al mateix indret. Som així de carallots.

                                Sense mites no seríem humans. Sense mites no hi hauria espiritualitat. 

                                No es tracta, doncs, d'escollir entre l'amor o la llibertat (com si fos una dicotomia), sinó de saltar els límits de la mitologia barata per a experimentar la realitat real, és a dir, la vida veritable que (sovint contradictòria) ens arrossega riu avall malgrat les nostres inútils teories. 

                                Es tracta, per tant, de ser el que som i d'admetre que no hem de ser perfectes, sinó feliços. Tanmateix em temo que la felicitat és un altre mite...           

                                12.8.14

                                Elles fumen


                                Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
                                 
                                Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

                                11.8.14

                                Sota un arbre

                                Miren, no han sido educados para estar solos. ¿Alguna vez han ido a pasear solos? Es muy importante pasear solo, sentarse debajo de un árbol, no con un libro, no en compañía, sino solo, y observar cómo cae una hoja, escuchar el chapoteo del agua, la canción de un pescador, observar el vuelo de un pájaro y los pensamientos propios mientras se suceden unos a otros cruzando el espacio de la mente. Si uno es capaz de estar solo y de observar estas cosas, entonces descubrirá una riqueza extraordinaria que ningún gobierno puede grabar con un impuesto, que ningún agente humano puede corromper, y que nunca puede ser destruido.
                                (Krishnamurti, El propósito de la educación)
                                La lluna plena d'anit em va regalar calma i conversa pregona a recer del campanar. Anem fent les passes de l'alliberament. Sense pressa. Tot flueix perquè no oferim resistència. La nuesa sota la cascada. El fang a la pell. El cel ras. El calendari verge. Una pluja d'estels. La confiança. Saber que demà serà millor que avui. Saber que els somnis tard o d'hora truquen a la porta i se t'emporten de bracet. Somriures infinits. Ulls verds. L'energia pura que travessa l'instant i penetra el nucli del que ets. Calma. Agraïment.     

                                7.8.14

                                Plans de futur


                                Agafaràs la motxilla i marxaràs uns mesos a voltar pel món... O ara o mai. No hi ha rumb, només l'impuls, el somni... Altres ho anomenen "desorientació". Ells, els "orientats", s'aixequen quan sona el despertador, tenen l'agenda ben atapeïda, són persones d'ordre, assenyades, responsables, amb les quals hi pots comptar. En el fons, estimen la gàbia. Tu no. Tu ets com el cul d'en Jaumet, un impresentable, un rodamón, un Vogelfrei. El teu projecte vital és un anti-projecte, una espontània manera de peregrinar... Wanderlust.

                                Improvisant. Sense plans de futur. Demà un altre lloc, una altra gent. Demà lo nou. Fins que te'n cansis (perquè sempre te'n canses). Viure és això: obrir portes i finestres perquè entri la llum i l'aire. Qualsevol cosa abans que recloure's en l'ombra irrespirable i haver de demanar perdó cada dia per ser com ets. Qualsevol cosa abans que els altres decideixin per tu. Els "orientats" cerquen la seguretat mentre tu cerques la llibertat. Per això t'anomenen boig.

                                Demà l'incert, la sorpresa, l'aventura. I poder contar-ho. I poder fer-ne poemes

                                Amèrica del Sud. Polinèsia. Hawai. Bali. Índia. Nova Zelanda. Etcètera. 

                                Passant per Irlanda, of course.

                                No és la volta al món. Aquest és un concepte turístic. Els viatgers (travellers) no necessiten seguir cap pauta ni demostrar res. Van i són feliços anant. Tornen i són feliços tornant. Es perden i són feliços perdent-se. Si no et perds mai, no sabràs mai qui ets realment i fins on pots arribar. 

                                Agafaràs la motxilla i marxaràs. La vida és això: Camí, gambades i horitzons.        

                                Abans però, per pura curiositat, esperaràs que caiguin els fruits tardorencs d'aquesta dissortada pàtria. Després, com l'ocell que deixa el niu, fotràs el camp. Car ets valent i salvatge. I no calen més explicacions. 

                                5.8.14

                                Fulls de ruta

                                La davallada de CiU és imparable. Caldria que CDC es des-pujolitzés del tot i que trenqués ipso facto la federació amb UDC (des-duranització). Tot i així, dubto que se'n sortís. El seu destí és tan minimalista com el del PSC. Partits que són història.

                                La força que empeny és ERC i, en general (aquí i a Espanya), les noves esquerres sorgides del descontentament social arran de la crisi i de les corrupcions de la casta partitocràtica. Assistim (som protagonistes!) d'un canvi d'època que comportarà un canvi de règim. Serà una lenta revolució democràtica o, com diria Xirinacs, demòtica. El procés d'independència forma part d'aquest cabal regeneracionista. Nous temps i noves maneres.
                                Si ERC vol que, més enllà de l'estafada convergent, el procés tingui continuïtat; si ERC vol liderar el procés perquè sigui viable, cal que es posi a treballar des de la realitat i amb la realitat, amb els poc agraïts materials que té a disposició i pensant en el pes de la gran responsabilitat que haurà d'assumir més d'hora que tard. (SS)
                                La renovació que va fer ERC en el seu moment va ser una jugada magistral. N'hauria de prendre nota CDC. Els artífexs del Tripartit (Carod, Benach, Ridao, Vendrell, Puigcercós...) van deixar pas als Junqueras, Bosch, Terricabras... Van apostar pel nivell intel·lectual i per un tarannà que els portarà, sens dubte, a la victòria. El President Mas està amortitzat i l'hora de la veritat s'acosta. La realitat no seran flors i violes. La responsabilitat històrica és immensa. Hem de fer pinya tots en la mesura de les nostres possibilitats si no volem que el castell faci llenya. Necessitem els millors efectius per a la batalla decisiva. Deixant de banda els partidismes (consti que jo mai he votat ERC), hem d'estar disposats a lluitar per l'alliberament nacional, no solament amb manifestacions multitudinàries d'un sol dia (que estan molt bé), sinó amb un compromís ferm i decidit, esmolant ben bé les eines per tal de segar cadenes. Parlo de desobediència civil. Parlo de sacrificis reals, no pas de diades festives. Com deia Xirinacs (disculpeu el meu xirinaquisme, però en Xiri és un far que ara ens fa més falta que mai): La independència no es demana, es pren. Per això, em sembla ridícul apel·lar a la legalitat de l'estat espanyol.

                                Mutilaran el Pi, atacaran la Porta, decapitaran estàtues, segrestaran i sodomitzaran la Moreneta... Això rai. Només demostra impotència. Empaiten els símbols i els tòtems (ens agradi o no, Pujol ho era) amb la intenció de desmoralitzar-nos. Després ens collaran ben collats en la cosa fonamental de la qual depenen totes les coses: els calés. La Generalitat està al caire del col·lapse econòmic. T'escanyo i, a continuació, vinc a "salvar-te" (intervenció de l'Estat). És allò del bomber-piròman. No vindran els tancs, no patiu. Vindran els interventors, els auditors, els funcionaris espanyols que "posaran ordre" al desgavell financer de la nostra manirrota autonomia, víctima de la corrupció pujolista etcètera etcètera... Ells també tenen un "full de ruta": balances fiscals manipulades, #PujolEnsRoba, tanco l'aixeta i col·lapse, España salva Cataluña del desastre... I encara els haurem de donar les gràcies.

                                Torno a les preguntes bàsiques: Podem comptar amb tu? Què estàs disposat a donar? (perquè no ens regalaran res) Ets conscient que això va de debò?                 

                                3.8.14

                                Signa per protegir Cala Montjoi


                                Em vaig alegrar el dia que van tancar El Bulli. Em vaig esfereir el dia que vaig veure al Palau Robert la maqueta del projecte d'elBulli1846. Conec la zona pam a pam. Es tracta d'un dels racons més espectaculars de Catalunya.

                                Al meu entendre, en el Parc Natural del Cap de Creus (entre Roses i Cadaqués) sobren almenys 3 coses: l'hotel de la Jóncols, el restaurant de la Pelosa i la Ciutat de vacances de Montjoi. Jo ho tancaria i arranaria tot. 3 negocis particulars no poden passar per damunt del benefici general. Hem de defensar els pocs espais privilegiats que ens queden. L'enderrocament del Club Med al Pla de Tudela va ser exemplar, però malauradament (per ara) és l'excepció que confirma la regla. Si volen construir una nova infraestructura a la cala Montjoi, s'hauran de passar pel folre la legislació i crearan manta problemes. Cap de Creus és Reserva Natural Integral (RNI), no? Aleshores a què estem jugant?

                                En primer lloc, la carretera d'accés és molt estreta. Ja suporta prou trànsit per, a sobre, carregar-la encara més. En segon lloc, per molt que es vulgui mitigar l'impacte ambiental, les obres es faran a primera línia de mar i suposaran una afectació poc sostenible en l'entorn.

                                Proposo una alternativa: que enderroquin El Bulli antic i que construeixin el nou edifici a Roses, concretament als terrenys de La Ciutadella, on hi ha espai de sobra i aparcaments. És una possible ubicació. Segur que se'n podrien trobar altres. Qualsevol cosa abans que malmetre la Cala Montjoi tot convertint-la en un espai privatitzat i massificat. O repetirem els errors del segle passat?   

                                2.8.14

                                Vent de mar

                                Me'n vaig de Cadaqués si avui m'arriben els diners. Un mes s'ha esmunyit: trenta dies fent ocells de paper de vida. Igual com quan vaig arribar, deixaré el poble amb vent de mar.
                                Gabriel Ferrater, poema inacabat

                                 Detall del fresc de l'ermita romànica de Santa Maria de Vidabona

                                No crec que calgui engrunar els detalls de la teva transacció amb el diable. Amb la crisi, les ànimes cotitzen a la baixa i no té cap mèrit signar un pacte amb sang calenta quan hi ha sang per donar i per vendre d'ençà que el jueus martiritzen Gaza. Es tracta de bastir una presó a la teva mesura i després fer veure que maldes per alliberar-te'n. És la trista èpica moderna. Una vulgaritat com una altra. No, no cal donar els detalls més íntims tocant a la lletra petita del contracte segons el qual podràs gaudir d'uns anys de joia (ni molts ni pocs, els justos). Sempre he admirat els valents que decideixen on, quan i com finiran els seus dies. N'hi ha alguns que fins i tot ho converteixen en una obra d'art, la darrera. Escriure és dessagnar-se. Moribunds tots, cadàvers que s'ajornen. Sempre pots aspirar a dir la paraula definitiva, com ara LLUM o AMOR o MERDA. Mentrestant, aprofites les engrunes d'aquesta comèdia humana, tan previsible. Mefisto compta els dies. Tu comptes els orgasmes. Confinat en la teva absurda presó de paraules, com el suïcida Ferrater, vas fent ocells de paper de vida. Entre els Aiguamolls i la Verdera. Entre la Badia i el Canigó. Entre la tramuntana i el vent de mar... Contradictòriament. Erràticament. Fila que filaràs la teva pròpia condemna. Hi ha sang per donar i per vendre. I més que n'hi haurà aquesta tardor. La llibertat sempre té un preu. Quant costa la teva ànima?      

                                1.8.14

                                Joan Sales, la veritat que fa nosa


                                Un documental que no et pots perdre. A partir del minut 44 apareix algú que parla de la decepció, la dignitat, el compromís i l'HONOR ("Si no ho tens estàs mort")... 

                                31.7.14

                                Sóc més forumesc que ningú


                                Rescato un fragment del poemari Una certa penombra (2005):
                                Retalls és el que som, citacions sense context, impressions humeanes, versos esbarriats sobre la catifa macilenta del temps, connexions incontrolables. Sempre una mica més lluny بدأت اليوم في منتجع الشيخ المصري أعمال المؤتمر الدولي クリスマスの雰囲気をおしゃれに演出して大切な家族や友人とすてきな Сдает она своее чадо в детский сад. Первый раз и для нее и に入る前に観客の中人だ け感覚の違う方がい Sóc més forumesc que ningú: cosmopolita i poliglot. Visca la globalització! Retalls i més retalls. L’art al servei de l’entropia progre. És més important el continent que el contingut, la forma que la semàntica. El caos com a categoria. ¿Oi que fa patxoca aquest desgavell? Sóc més forumesc que ningú: disseny i poca substància. El guerrers de terracotta i la depuradora del Besòs. Unisex i solidari, flegmàtic i estupendu, la repera confitada amb nata líquida i gerds, indiscriminadament in, fashionable, adorable, fatuïtat assegurada previ pagament d’entrada al recinte megalomaníac. 

                                I enllaço l'article de Josep Maria Vall El Fòrum de les estafes. Llegiu-lo.

                                De vegades triga una mica (en aquest cas una dècada), però al final la veritat resplendeix... oi Pujol?

                                30.7.14

                                Pujol versus Xirinacs

                                Intento imaginar Jordi Pujol ensorrat a casa seva...Què li deu dir la Marta? I els fills? I la resta de la família? Com a cristià, sabia que tard o d'hora havia de confessar els seus "pecats" (en termes penals són "delictes"), si es volia "salvar" i anar al cel... La paradoxa és que, per tal d'atènyer el cel al cel, li caldrà passar un infern a la terra... Déu ho perdona tot perquè és Misericordiós, però els humans no ens n'acabem de sortir, amb això del perdó. Com a molt, podem sentir certa com-passió... De l'arbre caigut tothom en fa llenya. Jo el primer.


                                Imagino Pujol ensorrat, sol, mort civilment (perquè es tracta d'un suïcidi polític i civil). No pot donar la cara, ni al Parlament ni enlloc. Està condemnat a l'ostracisme més absolut. Ell, que anava per tots els pobles i poblets de Catalunya, que coneixia els noms de la gent i tothom li deia President... ¿Com podrà suportar que aquestes mateixes persones que l'admiraven ara li diguin a la cara "delinqüent", "estafador", "farsant", defraudador", "traïdor", etc. etc.? No és suportable humanament. Del suïcidi polític al suïcidi físic hi ha una passa, però Pujol és cristià...

                                Recordeu el final d'en Xirinacs? Aviat farà 7 anys que va "deixar-se morir" en els boscos de Sant Martí d'Ogassa...
                                Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.


                                Pujol versus Xirinacs, dues personalitats antagòniques que s'havien nodrit de les mateixes arrels i que aspiraven a liderar el destí nacional i espiritual d'un poble. Diuen que un bon final pot esmenar una vida mediocre. I viceversa. La nostra història ha sigut dramàtica, tràgica, èpica... I ho continuarà sent. S'acosten dies durs i ens caldrà determinació i valentia, herois i potser màrtirs. Deixeu-me pensar que l'autoimmolació pujolicida, amb la perspectiva del temps, segurament haurà servit per a enfortir la catarsi col·lectiva tot refermant el Procés cap a l'alliberament nacional...
                                De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol
                                L'esperit d'en Xirinacs anima les nostres passes... La seva grandesa, fidelitat i generositat contrasta amb la mesquinesa d'altres. Hi ha tòtems ferms, de pedra picada, i tòtems de plastilina, de pa sucat amb vinagre.

                                Al capdavall, cadascú es troba sol amb si mateix i amb la divinitat, enmig dels boscos, sota el sol i les estrelles, més enllà de les opinions i les misèries de la gent. Al capdavall, cadascú decideix què diu i què fa, perquè en el fons som lliures, ens agradi o no, estem condemnats a ser-ho...  

                                La solitud i el silenci finals als quals aspirava Xirinacs són ara la solitud i el silenci de Jordi Pujol... Dos homes que han de respondre dels seus actes i de la seva vida sencera davant si mateixos, davant la societat, davant la història i davant Déu. Qui som tu i jo per a dir res? Tinguem pietat, deixem-los, i que descansin en pau... 

                                28.7.14

                                Un milió de signatures per l'autodeterminació

                                "Estic d'acord amb la iniciativa per tal que el Dret d'Autodeterminació dels Pobles sigui formalment expressat dins el marc de la Unió Europea com a Dret Humà fonamental i que les Institucions de la Unió donin suport a tots els ciutadans Europeus i les nacions que vulguin exercir-lo." 

                                SIGNA

                                Visca! per l'Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona!!! Passeu-lo!!!! i Signeu al final! 

                                Testimoniatge del Col·legi d'advocats de Barcelona: 

                                El Col·legi d'Advocats de Barcelona defensa la declaració unilateral d'independència si l'estat prohibeix la consulta 

                                La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona sosté que l'autodeterminació de Catalunya és un dret inalienable en tractar-se d'un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en la legislació internacional. La comissió confirma que l'actual marc de la constitució espanyola no permet l'autodeterminació de Catalunya però recalca que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular. En aquest sentit, defensa tant la convocatòria d'un referèndum com la declaració unilateral d'independència. En aquest darrer cas, si el govern espanyol impedís la celebració d'una consulta. 

                                La Comissió de Defensa de l'ICAB remarca que el dret a l'autodeterminació està reconegut internacionalment i ha donat com a resultat que el nombre d'estats sobirans s'hagi quadruplicat des del 1900 fins ara, i subratlla que 20 d'aquests són resultat de la secessió d'una part del territori, com ara Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia i Letònia, Eslovènia o Montenegro. 

                                El Col·legi d'Advocats desmunta l'argument espanyol que la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l'estat espanyol recordant que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats. En aquest sentit, afirma, 'no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte polític del dret de decidir'. 

                                D'altra banda, constata que la constitució espanyola no permet l'exercici del dret de decidir però posa de manifest que això està en contradicció amb 'la voluntat democràticament manifestada d'una comunitat nacional'. En aquest context, sosté que 'aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat imposada coactivament'. 

                                Per tot plegat, la comissió considera que 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat -en sentit afirmatiu o negatiu-en relació a la creació d'un estat català sobirà'. Si guanyés l'opció independentista, afegeix, 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió'. 

                                Si l'estat impedís la celebració d'una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar el resultat d'una consulta, el Col·legi d'Advocats veu factible la declaració unilateral d'independència proclamada pel Parlament. Si això es produís, diu, 'la declaració d'independència tindria efectes immediats per dotar d'existència política el nou estat', perquè aquest 'reuniria els criteris mínims de població permament, territori determinat i autoritat política pròpia', trets que defineixen un estat. 

                                SIGNATURA IMPORTANT 

                                 Hi ha iniciada una campanya de recollida de signatures al parlament europeu, en previsió de l'oposició del "Reino de España" a fer la consulta a Catalunya. O ara o mai... Passeu-la a tanta gent com pugueu!!! Hem d'arribar a 150.000 o més. Encara ens en falten 14.000!! Campanya de pressió a les institucions europees Catalunya. Signa:

                                25.7.14

                                La merda catalana


                                Patim una pseudodemocràcia corrupta que, sortosament, es troba en fase de descomposició. És la decadència d'un règim basat en una partitocràcia plutocràtica i cleptòmana ("casta extractiva") que, durant anys i panys, s'ha dedicat a apropiar-se dels cabals públics dels contribuents per a engreixar els seus comptes privats en paradisos fiscals. Per acabar-ho d'adobar, aquesta ESTAFA ha servit per a "rescatar" entitats financeres mentre (amb l'excusa de LaCrisi) collaven els ciutadans a cop d'EROs, retallades i desnonaments. Aquests FillsDeLaGranPuta han deixat un panorama desolador de DEUTE PÚBLIC, hipotecant així generacions...

                                Ara que els han enxampat, demanen perdó, els MalParits. Perdó es demana al capellà o a DéuNostroSenyor. Aquí el que cal és pagar, retornar el que han robat i que la Justícia dictamini la condemna. No volem el penediment dels honorables afor(r)ats impunes i indultats ni dels seus còmplices. Demanem justícia!! No n'hi ha prou que dimiteixin. Ni la monarquia bananera espanyola ni el pujolisme nostrat se salven de la IGNOMINIOSA VERGONYA (aquesta no prescriu mai).

                                Dilluns mateix se li ha de retirar el tractament de Molt Honorable, el sou vitalici, despatx, secretàries i cotxe oficial i altres prebendes a càrrec dels contribuents. A més a més, cal investigar fins al final aquesta nissaga de delinqüents...


                                I tant, que farem un Estat Nou de Trinca! Escombrarem tota aquesta púrria que pertany a un passat fastigós. La solució és fàcil: VOTAR. A Espanya que votin PODEMOS i a Catalunya votarem CUP. Ni PP ni PSOE ni CiU ni la mare que els va reparir. Són màfia. Són casta. Són corruptes. Fora. A la garjola. Ells han arruïnat el país i han malmès les esperances del poble. I, a sobre, tota la vida donant lliçons d'ètica montserratina!!! Quina barra.

                                 

                                Volem independitzar-nos d'aquesta merda (també de la merda catalana que ara, per dissimular, s'embolica amb estelades).     

                                  24.7.14

                                  No a la guerra

                                  Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar. Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que el contingut. 

                                  Si no has pogut parlar, si els gestos han sigut inútils, llavors només et queda la guerra... que pot ser "legal" (amb minuta d'advocats) o brutal (amb minuta d'hospital)... Tant si acabem als tribunals com si acabem a urgències, el cost és altíssim. Hem fracassat. La civilització humana recula cada vegada que dues persones no són capaces d'entendre's. Si els que no s'entenen són col·lectius, pobles o nacions, aleshores la guerra provoca desastres més devastadors. 

                                  El savi evita la guerra. El savi guanya sense atacar. La pau és sempre la més gran victòria. Però si no et queda més remei que anar a la guerra, lluita per a guanyar-la o plega. La guerra no és per al covards.