Mountain Trail

Matí de Mountain Trail. He pujat pel camí de Mas Ventós fins al dolmen de la Muntanya d'en Caselles, he travessat a l'altra banda del rec de Mas Ventós per a visitar el dolmen homònim (una sendera fomuda, acabada de marcar amb línies grogues). Com que no he volgut tornar pel mateix camí, m'he complicat la vida muntanya amunt cercant l'accés “directe” a Mas Ventós...

Sort dels pantalons llargs i de la jaqueta de màniga llarga. Molt complicat, amunt i avall pels talussos de pedra seca, saltant de feixa en feixa, patint entre matolls espinosos. Finalment he arribat al mirador de Mas Ventós fet un cristo. Ha sigut pitjor que el dia que cercava la ruta a Sant Salvador per la torre de la llum que hi ha damunt els castanyers d'en Jumbet. Hi ha hagut moments on només m'han guiat els passos dels senglars, és a dir, els rastres de terra remoguda que indiquen una sortida viable, però que tenen el handicap d'estar fets a l'alçària dels porcs, no pas dels animals bípedes amb la qual cosa només et queda l'opció de posar-te a marrameus o d'endur-te (pit i collons) els arbustos per endavant. La putada és que la majoria de la vegetació d'aquesta zona punxa perquè té espines (argelaga) o pel fet que els branquillons dels arbusts són secs i esmolats.

Prometo solemnement no tornar a fer-me malbé les extremitats entre la malesa, saltant de pedra en pedra com una cabra, esgarrinyant-me sense clemència. Amics, feu-me cas: us recomano seguir els camins traçats, que per això van ser fets i provenen de segles i segles de saviesa humana.

Sense les MT500 no me n'hagués sortit pas. La seguretat que em proporcionen és excel·lent. Porto tres sortides fortes i ja se'n ressenten, pobrissones. Al pas que vaig (mai millor dit) no arribaran a l'estiu. La sola es va desgastant a còpia de trepitjar pedra viva i suportar les estrebades d'un animaló esverat de 80 kg. Massa extrem. He d'acostumar-me a caminar més tranquil. No puc arribar a casa i abocar mig pot de Betadine cada cop que surto a trescar. Això s'assembla molt al masoquisme.

La baixada ha sigut un passeig pel Coll de la Creu Blanca avall fins a Pau. Tornant, meditatiu, rumiava que la vida és així: primer pujada, riscos, complicacions, patiments, reculades, esgarrinxades, moments de dubte, desorientació, tossuderia, confiança, esperança, i atènyer el cim finalment... Uffff

A Terradets m'emboscava (em perdia pel bosc fins que retrobava el no-camí de tornada) i aquí m'embardisso. Perquè sempre he defugit els camins prefabricats. Sóc una soca, un tros d'ase. I mira que en són, de còmodes els camins amb ratlletes de colors i senyalitzacions verticals. Doncs no. Sempre enderiat a descobrir alguna cosa nova, quan l'únic que descobreixo és que puc tirar endavant tot solet encara que no hi hagi "camins" a la vista. Vet aquí la lliçó.

Mountain Trail? Més aviat la vida mateixa; i la satisfacció, el premi, quan sota la dutxa penses: ho he aconseguit, he tornat viu, sóc un màquina... i a sobre ho puc explicar! :)

Feliç perquè les patateres m'han florit.

#ODA2014

Ni que impossible fossis, els fills t'hem escollit 

Armand Obiols, Oda a Catalunya 

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
Del Canigó als arrossars de l'Ebre,
De l'arcana Vall d'Aran a tot arreu,
Del llogaret a la urbanita febre.

(Màrius escriu cançons d'amor a Mahalta,
 Xènius la Lídia de Cadaqués empaita)

L'afecte més sagrat ix a Montserrat,
Sens oblidar la pau de Poblet i de Núria;
Dòlmens i menhirs de gaudiniana fúria
Atenyen el cel al bell mig de la ciutat.

(Fills d'una augusta esperança,
Fets de boira i tramuntana)

Arrelats a la terra amb consistència,
Bastim castells d'arquitectura humana,
Units de mans fem via i fem rotllana,
Tres-cents anys de greuges i paciència.

(On ets, Espanya, que no et veig?
Lo teu present és ruïna)

No hem nascut per acatar lleis ponentines,
Ni fem mutis quan ens volen engabiats;
No oblidem la sang dels avantpassats
Que anhelaren quimeres gegantines.

(Catalonia is not Spain, 
Freedom for Catalonia!)

Abecedaris nous haurem d'escriure,
Alliberats del passat per a encetar el camí,
Amb la certesa que som dignes de viure
El somni més gran que pot tenir un país.

(Alba naixent d'estrelles coronada;
Segueu arran, que la palla va cara)

L'estel encès ens guia firmament enllà
On Ítaca roman com una pàtria antiga;
La por no prevaldrà, que l'horitzó llunyà
S'acosta a poc a poc amb passa decidida.

(Som i serem per voluntat
Artífexs de la nostra identitat)

Pagesos i menestrals, burgesos i masovers,
Pubilles i hereus, turistes i testaferros,
Estàtues humanes, nouvinguts sense papers,
Carteristes, okupes, iaioflautes i gamberros.

(Ja ho va dir Francesc Pujols: un dia
Anirem pel món i ho tindrem tot pagat)

Planians i dalinians, culés i pericos,
De la ceba i empeltats, conversos i micos;
Setze jutges i un sarpat de policies
Desnonaren un cau de morosos suïcides.

(Són molts anys plens d'afanys i s'ha demostrat
Que mai ningú no ens podrà tòrcer)

Caganers i pixapins, diputats i tertulians,
Si l'encerto l'endevino, no val a badar:
“És una cosa que té ales i no pot volar”
I no és pas una gallina.

(Què se n'ha fet de l'anarquia?
Qui ens esborrarà la poesia?)

Temps era temps, abans dels romans,
De les pedres fèiem pans i coques de recapte.
Ens volen llevar la llengua i l'ànima si poguessin,
La nissaga dels botxins, el jou i les fletxes.

(Què volen aquesta gent? Veles i vents,
Toquem el dos i barca nova)

Deutocràcia, misèria, anestèsia col·lectiva.
La banca que ens escanya sempre guanya.
La revolta està servida: la bossa o la vida.
Visca la utopia de la terra de Cucanya!

(Quants màrtirs més reclama l'or de la senyera?
Quan caducarà la patètica incertesa?)

Ara és l'hora d'estar alerta no fos cas
Que amb la consulta ens cardin una multa
Per alta sedició in-cons-ti-tu-cio-nal.

#novullpagar #republicacatalana

(Ja ho va dir Pau Casals: els ocells, quan són al cel,
Van cantant peace, peace, peace)

Català a l'atac, s'ha acabat el bròquil.
Anys i panys de desfetes fent el tòtil.
Ja va sent hora de posar-se dempeus
Amb l'auxili dels àngels i dels déus
Per resoldre l'enigma de la història.
L'únic camí que val és la victòria.

Del campanar de la Seu fins al Norfeu,
De Berenguer de Cruïlles a Lluís Companys.

(L'hora és greu i gloriosa, cal que
Ressusciti la veu escumosa)

Que la rauxa ens acompanyi,
Que el seny no ens abandoni,
Que el cor porti ferm el timó,
Que la mar no s'esvaloti.

 #Sí volem #Sí podem 

Catalans de bona fe,
Visca la Llibertat!

Les roses ressorgiran 
en la nit estelada de somnis 

Carles Fages de Climent, Colofó 

NB: #ODA2014 està inspirada en La Pàtria d'Aribau, Oda a Barcelona de Verdaguer, Oda a Espanya de Maragall, Oda a Catalunya d'Obiols, Oda a Catalunya des dels tròpics de Bartra, els Segadors, el Virolai i l'himne del Barça. Per citar-ne els més rellevants. Hi ha manlleus i paràfrasis (paraules, versos, idees) d'aquestes obres, a més de dites, refranys, cançons i altres picades d'ullet. Valgui aquesta nota per evitar malentesos. La resposta de l'endevinalla és la darrera paraula del text.

 #larevoltadelsestels

13 de maig

Demà és 13 de maig. Demà fa 5 anys que vaig marxar. I encara no he tornat. De fet, el que va marxar es va quedar molt lluny, dins el cràter del Rano Kau. El que va tornar era un altre. Aquell (el que va marxar) el vaig suïcidar amb el seu vistiplau, molt literàriament. El que va tornar va escriure un relat dels fets, també molt literari. 

5 anys és un lustre. No confondre amb llustre. La brillantor no té res a veure amb la llum veritable: All that is gold does not glitter. 

Passen les hores, els dies, les setmanes, els mesos, els anys... i aquest que us escriu sovint dubta del camí (no hi ha mapes), però mai no deixa de caminar..... 

Demà és 13 de maig. Un aniversari íntim que celebraré com cal. Hi ha un abans i un després d'aquell dia com hi ha un abans i un després de cada instant. Sovint el que va tornar enyora el que va marxar... i viceversa. 

Què se'n pot fer, d'una vida estroncada? I d'una brúixola sense busca? Qui seria si no hagués marxat?

Beneït 13 maig que em va empènyer a re-inventar-me.

Demà fa 5 anys del meu vol més llarg... Sovint tinc la impressió que encara no he aterrat.        

Despertar

Despertar no és obrir els ulls, sinó obrir el tercer ull.
Despertar és deixar de mirar-se el melic (i la pantalla: escapar-se de la Matrix) per a mirar la lluna, les estrelles i aquells ulls que et necessiten.
Despertar és no parar de fer-se preguntes encara que no trobis respostes.
Despertar és callar quan tothom crida i cridar quan tothom calla.
Despertar és retirar-se al desert, dejunar i parlar amb les serps i els escorpins.
Despertar és fugir per a retrobar-se.
Despertar és adonar-se que som el que mengem, que som el que estimem i que som el que somiem. Despertar és aprendre a ser ombra a l'estiu i caliu a l'hivern.
Despertar és oblidar la paraula culpa.
Despertar és tenir el cap al cim i els peus a la vall sense estripar-se.
Despertar és acceptar que les imperfeccions formen part de nosaltres.
Despertar és donar en comptes de demanar.
Despertar és beneir la pluja i el vent.
Despertar és plorar sense voler i somriure sempre.
Despertar és mantenir la calma quan tot s'enfonsa i encendre una llum enmig de la tenebra.
Despertar és perdre per a guanyar-se.
Despertar no és criticar ni esperar que els altres solucionin les coses, sinó actuar, responsabilitzar-se, donar exemple i superar-se cada dia.
Despertar és desconfiar de les paraules i confiar en els fets.
Despertar és ser conscient que la llibertat és un miratge.
Despertar és demanar perdó i donar gràcies tantes vegades com faci falta.
Despertar és saber acomiadar-se i abraçar la solitud com s'abraça una mare.
Despertar és encarar de fit a fit el misteri sense espantar-se.
Despertar és deixar de tenir por.
Despertar és obrir el cor perquè la vida l'ompli de vivències.
Despertar és cercar la veritat sense abaratir-la.
Despertar és ser tu mateix i estimar-te.
Despertar és viure en infinitiu, reflexivament, més enllà del temps i de l'espai, més enllà de les coses que fineixen, amb l'ésser centrat en l'etern, conscients del que som malgrat les aparences.
Despertar no és obrir els ulls, sinó mirar cap endins i descobrir que tot és preciós, incomprensible i sublim com el cant del rossinyol.
Despertar és sentir que déu és molt més que una paraula.
Despertar és caminar, caminar, caminar i no cansar-se mai de caminar.
Despertar és descobrir el significat del silenci.

Despertar és no desesperar, perquè hi ha un àngel que sempre ens bressola. 

Ascensions al Castell de Sant Salvador

Bienaventurados los que asaltan las cimas de San Salvador, 

donde habita el mismo Altísimo del Puro Amor. 

Juan de San Grial

En principi (que jo sàpiga) hi ha 5 vies per a fer l'ascensió al Castell de Sant Salvador de Verdera (670 m). 

1) La tradicional i més senzilla és la que surt del Monestir de Sant Pere de Rodes i puja en direcció SO. 

2) Una altra és la que surt de Mas Ventós i passa pel Coll del Mosquit en direcció SE. 

3) La tercera parteix de la urbanització de Mas Fumats (carretera GI-614 de Roses a Cadaqués) i va carenejant la Serra de Rodes pel Puig de Queralbs fins al castell. Aquesta és molt recomanable per les vistes, però molt perillosa en cas de tramuntana.

Després queden dues vies en direcció NE que arrenquen de Palau-saverdera.

4) Una surt del restaurant Terranova, pren el camí de Sant Onofre i s'adreça cap a la Cova de Veta Negra (itinerari C marcat i senyalitzat). Aquesta ruta acaba de ser oberta i només cal seguir les ratlles de pintura groga. 

5) L'última via surt de dalt de la urbanització Bellavista pel camí que puja cap al dipòsit de gas, superant una zona amb ruscos d'abelles després dels quals cal continuar l'ascensió seguint la línia d'alta tensió fins als castanyers d'en Jumbet. Damunt els castanyers hi ha una tartera on trobem algunes fletxes verdes que indiquen un possible corriol... Malauradament, les fletxes es perden de seguida i el tram fins assolir la torre de llum de la carena esdevé una missió complicada, no pas per les pedres i la inclinació costeruda, sinó més aviat per la vegetació alta i espessa que t'impedeix avançar. Ho he fet aquest matí, he donat molts tombs, m'he embardissat i esgarrinxat pertot arreu (i això que duia pantalons llargs i màniga llarga). He reeixit saltant de roca en roca, fent la cabra, refiant-me de les meves flamants MT500.3 (que han passat la prova amb nota excel·lent). Aquesta via és possible, però no us l'aconsello pas. Caldria netejar-la i marcar-la millor.

Jo he fet les 5 rutes indicades i, agafeu la que agafeu, us asseguro que val la pena gaudir de la grimpada per tal d'atènyer el cim i poder contemplar la impressionant panoràmica de 360 graus. Per aquestes contrades no hi ha res superior. Si podeu, aneu-hi l'endemà d'una tramuntanada.

Deulofeu sostenia que l'art romànic va originar-se a Sant Pere de Rodes (segle IX) i que el Sant Greal podia haver estat amagat al Castell de Sant Salvador... No seré jo qui el contradigui.  

Rossinyol

Sense cobertura

La dolça revolució

Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució. Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació. Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit...

La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots plegats. Ell i la monja Forcades són la parella de moda contra les multinacionals (alimentàries i farmacèutiques) mafioses i genocides. 

Vaig visitar-lo a Balaguer i em vaig quedar bocabadat amb les instal·lacions i la quantitat de plantes medicinals i flors comestibles que produeix. Em vaig endur el maleter ple de testos. Fa dos dies que mastego fulles tendres d'estèvia...      

Estoïcisme

Els nostres plans són superflus. Hi ha qui decideix per nosaltres. Perquè no disposis de massa calés. Perquè no et sentis massa lliure. Perquè l'ego no cregui que té el control. Si no pots ser epicuri, sigues estoic. Accepta, acata, no protestis, no t'emprenyis. Mana déu o el destí o el guió que escriuen els superiors desconeguts. Tu no ets ningú per a destarotar els designis suprems. Allò que succeeix és necessari. No cal que ho comprenguis. Potser el sentit està més enllà del teu minúscul cervell de mico embogit. Keep calm and go on. Si és així és que no pot ser d'una altra manera. Si no és avui, serà demà o la setmana vinent o mai. En el fons, tu no decideixes res. Flueix i calla. Paga la factura i carretera.

Sant Jordi 2014

Per a celebrar aquest Sant Jordi us regalo el meu darrer videopoema titulat Pax Vobiscum. 

Si (us) voleu regalar e-books, aquí en teniu 15 per escollir (descàrrega gratuïta): Bubok

Molt bona diada!

 

La Gran Bellesa

Escriptor-Bartleby, decadència occidental, estètica sense ètica (corrupció), poesia visual, nihilisme, ales sense arrels, Jep és el Hamlet del segle XXI (to be or not to be), en comptes d'una calavera a la mà té el Coliseu (Roma) als seus peus, la truculència de la vida al descobert (vel de Maya), Céline+Pessoa, monòleg d'un plausible suïcida mandrós, el No-Res fet obra d'art, res no té sentit sense amor, sense arrels, la festa x la festa = vacuïtat absoluta, estàtues&monges, dolce far niente, Titànic o CostaConcòrdia o TorresBessones o TheShowMustGoOn, Jep és un Berlusconi voyeur i cínic, un semi-déu que aspira a la beatitud, nostàlgia de la innocència irrecuperable, hi ha 3 coses que aïllen (la bellesa, la riquesa i la intel·ligència), la solitud inevitable de l'home lúcid, Jep tan entranyable, Jep no escriu més perquè lo important no és escriure sinó viure (La Santa dixit), ¿Com sobre-viure a la insubstancialitat patètica?, ¿Per què l'Ésser i no pas el No-Res? (...) La peli m'ha deixat tocat (i enfonsat) per molt temps, l'hauria de veure 10 cops més, ¿Com oblidar-la? Impossible!

La revolta dels estels

Cada dia que passa està més clar que tenen por i que faran mans i mànigues per a obstruir el procés d'alliberament nacional. Alguns dels mètodes que empren són ben obtusos, com ara provocacions violentes o gens subtils prolegòmens de bandera falsa. S'ha de ser molt obtús i molt ceporro per agredir un català amedrentándolo amb insults i garrotades. No coneixen la proverbial tossuderia polaca. Han anat a picar ferro colat justament amb el fill de l'amo del restaurant Can Rafa de Cadaqués, propietari del celler Martín Faixó... Jo també sóc un català de merda i un catalufo (com em deien de buen rollo alguns alumnes quan els feia les classes en català). I com jo, en som cada dia més, pacífics i democràtics, of course.

Vivim la revolta dels estels (#larevoltadelsestels). Si el problema són les estelades, doncs estel·lem-ho tot de dalt a baix: balcó, cotxe roba, bambes, gorra, calces, calçotets, pijama... Estel·lem-nos de cap a peus a totes hores, estel·lem el món sencer... Veuran estels a la sopa i quan dormin, estels-malsons...

Vivim La Revolta dels Estels i no ens aturaran maldestrament. Tenen por i pocs arguments. La força bruta (o la força de la llei) res no pot fer davant la voluntat intrèpida d'un poble que lluita (pacíficament i democràtica, of course) per la seva independència.

Ladran, luego cabalgamos. Guau, guau, guaiiiiii

#larevoltadelsestels

Fem via!

Elogi dels blogs

Un blog és un suport, un format, un espai, un marc, una plataforma, un canal, un aparador... Un blog pot ser el que tu vulguis perquè et permet fer i desfer amb plena llibertat: escriure, enllaçar, etiquetar, comentar, recomentar, penjar imatges, audios, cançons, vídeos, etc.

El blog és un gran invent malgrat que ara la moda la marquin els # i un número de caràcters limitat... El blog és casa teva, el decores com et plau, l'actualitzes quan et ve de gust, dius el que et surt i no necessites el vistiplau de ningú (ni jurats ni agents ni editors ni mandarins ni crítics ni hòsties). Entra qui entra, comenta qui comenta, i aquí pau i després glòria. Així de simple i així de fantàstic. 

Si des del primer dia em van entusiasmar els blogs és per aquesta sensació d'extrema llibertat que proporcionen, per la seva naturalitat literària. Sí, he dit literària, és a dir, ciberliterària. Encara avui, en ple segle XXI, alguns s'entesten a continuar amb una concepció de la literatura decimonònica: llibres de paper que segueixen els canals tradicionals cercant lectors en perill d'extinció... Com diria el President Mas: No s'han enterat de res. El ciberdietarisme és la forma més autèntica i moderna d'escriure, la més avantguardista i l'única que té realment futur. La resta és inèrcia carca que put a naftalina.

Porto 10 anys fent blogs. Em sento tan còmode amb aquesta eina que em costaria concebre la vida sense ella. Els 19 llibres que he fet (la majoria els regalo a Bubok) queden en un segon terme davant la Gran Obra Blogogràfica... Tinc previst continuar bloguejant fins al darrer sospir, i aviso que he programat alguns posts-mortem...    

Han passat els temps, l'ahir i l'avui, i esclaten les roselles i torna a sortir el sol i el mar és més vell que ningú. Tinc universos adormits al tou dels meus dits. Voldria aprendre a estimar com estimen els immortals, més enllà del plaer i la matèria. Han passat els temps i podem dir que demà serem millors perquè res no pot impedir l'apoteosi de la llum en forma de lletres.  

Premi Vila de Martorell al millor blog en català

Aquest blog ha estat guardonat amb el XXXIX Premi Vila de Martorell. És el reconeixement a una dècada bloguejadora i un bon regal per al meu 50è aniversari. Gràcies!

Altres premis 

L'Home Ocell

Fem via

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Quan has decidit divorciar-te, et limites a comunicar-ho i marxes. La darrera frase acostuma a ser: "Tindràs notícies del meu advocat". En el supòsit que la llei vigent no ho permeti, res em pot obligar a continuar amb algú amb qui no vull estar. Hi ha quelcom per damunt de totes les lleis: la meva voluntat sobirana, la meva llibertat inalienable. Per això, en algun moment determinat, la convicció de la meva consciència em pot conduir a la desobediència civil, a la revolta. Que sigui il·legal no significa que sigui il·legítim. Són les persones les que fan les lleis i són les persones les que poden canviar-les. El poderós ha fet la llei a la seva mesura i la imposa imperiosament. Si aquesta llei ens perjudica, hem de crear la nostra pròpia llei. Volem ser amos del nostre destí i no esclaus mesells. Per tant, ens calen fets consumats.  

La revolta dels estels s'ha de concretar amb fets... La meva pregunta és: Què estem disposats a fer a partir d'ara? 

Aviat Espanya tindrà notícies del nostre advocat...        

  

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Divinitat

 Vam inventar la divinitat...
Déu ets tu... 

Ara és la llum

Cigonya dalt del fanal

Plou amb convicció. He sopat pèsols acabats d'esgranar. Hi he afegit uns trossets de pernil. Tot el que expliqui sobre la meva vida, qualsevol detall, opinió o imatge (aquí al blog, al facebook, al twitter, al youtube, a l'instagram, al google+, al linkedin, al foursquare, al pinterest, al flickr, al slideshare, al notegraphy i a la-mare-que-ho-va-reparir-tot) pot ser utilitzat en contra meva. Em tenen fitxat. Em vigilen. La cosa ve de lluny. Era una bomba humana i em van desactivar. No es podien permetre un antisistema radical ficat dins el sistema (com un tèrmit cruspint-se la fusta), ubicat en el pitjor escenari possible i amb el públic potencialment més perillós: una aula plena d'adolescents. A més, professava l'assignatura més subversiva: filosofia. Era crític i ensenyava a pensar. Sempre vaig ser llop, mai ovella negra. Els tenia ben posats i me la vaig jugar. Els equips directius (i molts companys) me la tenien jurada i, quan els vaig donar l'ocasió, van aprofitar-la. El sistema em va vomitar, incapacitar, estigmatitzar i jubilar. Ara estic fora i, en teoria, sóc inofensiu. Almenys ja no contamino ments adolescents amb les meves paranoies revolucionàries. A Sòcrates el van matar pel mateix. A mi m'han apartat, m'han retirat, m'han medicat i em paguen una pensió. Algun dia ho explicaré tot i tot, fil per randa, i us asseguro que tremolaran les estructures fonamentals de la humanitat. Mentrestant, escolto ploure i em bec una copeta de garnatxa.

Llevant

M'agrada el llevant, quan el mar s'endinsa en la terra i ho amara tot d'humitat salada, com una boira refrescant, carregada de bones energies. Es barregen els colors dins un marasme de grisos on es difuminen les formes. Ensumo l'horitzó invisible, poso la cara i m'empasso l'aire a glops. Camino sobre la sorra molla, entre restes escampades de petxines i pedres menudes. Tot el contrari de la tramuntana. 

M'agrada el llevant quan és suau i no envaeix les voreres del passeig marítim. Respiro a fons l'oreig i em deixo acaronar per la brisa vivificadora. M'assec en un banc mirant el mar. El món sembla aturar-se. Llavors, silenciosa, arribes pel darrere i em fas un petó al clatell. Mimoses pansides. Glicines decadents. Cirerers esplendorosos. Em fas un petó al clatell, m'abraces i tot és possible.

Tot és en ordre

Subjectes, adults i sobirans

Comunicat del Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana respecte de la Sentència del Tribunal Constitucional de 25 de març de 2014 en relació amb la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013. 

En relació amb la Sentència dictada el 25 de març de 2014, el Comitè Permanent de l’Assemblea Nacional Catalana declara:

1.- El poble català té la condició de subjecte polític i jurídic sobirà i, per tant, les decisions del Tribunal Constitucional espanyol sobre la nostra sobirania són irrellevants i inoposables a aquesta condició.

2.- La sobirania significa, per a nosaltres, poder decidir lliurement sobre els lligams que ens uneixin amb la resta de les nacions del món. Catalunya mai no ha renunciat al seu dret a decidir. Ni abans ni ara. Per tant, la Sentència del Tribunal Constitucional no canvia la situació.

3.- La Declaració de sobirania i del dret a decidir del Poble de Catalunya, de 23 de gener de 2013, del Parlament de Catalunya - legítim representant del poble català – va evidenciar que el poble de Catalunya té el dret a decidir el seu futur polític democràticament i en llibertat. L’Assemblea Nacional Catalana referma que la Consulta del 9 de novembre de 2014 és un objectiu fonamental i irrenunciable.

4.- El pronunciament del Tribunal Constitucional davant una declaració política trenca el principi de separació de poders i confirma la preocupant involució democràtica de l’Estat espanyol.

5.- Per a la salvaguarda dels drets del poble català, necessitem viure en un estat català sobirà al més aviat possible.

Barcelona, 25 de març de 2014

Islàndia

Dels viatges tornes amb fotos i souvenirs, amb els ulls plens de novetats i l'esperit rejovenit. He vist coses que no havia vist mai (guèisers, cascades enormes, aurores boreals..). He begut i he menjat coses estranyes (sidra de pera, tauró, balena...). Més al nord fa un fred que pela, però la gent se les empesca per a viure calents ni que sigui amb l'ajuda inestimable de l'alcohol (per cert, caríssim!). 

Per això és obligatori sortir de casa, marxar ben lluny, per a descobrir que les coses es poden fer d'una altra manera i comprendre que les nostres imperfeccions no haurien de ser definitives. Al capdavall, es tracta d'aprendre. 

Som mediterranis. Aquesta és la nostra essència.   

  

És la natura, la que m'impressiona, i la capacitat humana d'adaptar-s'hi. Quan, en canvi, l'home la destrueix o prova d'adaptar-la al seus interessos mesquins (gairebé tots els interessos humans ho són, de mesquins), allò que veig em repugna. De les ciutats m'agraden els parcs i de les persones la naturalitat. 

Sovint les anècdotes esdevenen categoria en la mesura que defineixen el tarannà d'un poble o d'un país. Islàndia és la natura salvatge més enllà de la domesticació humana. Islàndia també són els islandesos, 300.000 persones amb un sentit molt gran de la independència, víkings fornits i valquíries de bellesa onírica. 

Hi tornaria a l'estiu per a caminar sense presses... 

   

Aurora Boreal

Fer 50 anys és un xollo. El mateix dia de l'aniversari vaig sobrevolar Berga en parapent (regal de la meva xicota) i, per culpa de les turbulències, em vaig marejar com una sopa. Quan pujo a un vaixell també em marejo. Sensible que és un. Si almenys m'haguessin avisat, em prenc una Biodramina. Lo meu són els peus a terra, passet a passet. Estem fets per caminar. Lo de volar com un ocell era un somni... Els somnis, quan es perpetren, solen resultar decebedors. No és la primera vegada que em passa. 

El proper regal-somni és una aurora boreal. Aquesta vegada volarem en avió (espero que sense turbulències ni mareigs ni misterioses desaparicions). Si tenim sort, contemplarem un dels fenòmens naturals més espectaculars que es poden veure. Tot depèn de si els propers dies a Islàndia les condicions meteorològiques són favorables. Ens pelarem de fred, però valdrà la pena. Suposo.

Fer 50 anys és un xollo. Allò que no t'ensenyen els llibres t'ho ensenyen els viatges. La resta és també qüestió de sort, com les aurores boreals. Les persones que hem conegut ens han ajudat a ser com som. Llegeix, viatja i, sobretot, aprèn a escollir les persones adients. Més que sort, és punteria. O ambdues coses.

ISLÀNDIA 2014  

Bandera falsa

L'única manera que té l'estat espanyol d'aturar la independència de CAT és provocant la violència. Hi haurà operacions de bandera falsa...
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

http://t.co/nRrH4OJVz7 Atemptats, violència, sang... Atribuïbles a l'ANC i als independentistes. El CNI ja hi treballa....
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

Girauta y la ANC: http://t.co/mVSEmSoUvn "Carme Forcadell serà la responsable de tota la violència a Catalunya" (Girauta) Pilleu?
— Toni Ibanez (@tonibanyes) March 16, 2014

He perpetrat aquestes tres piulades a data 16 de març de 2014 i ara en vull deixar constància en forma de post tot ampliant la meva intuïció. 

Les operacions de falsa ensenya (False Flag) són una clàssic al qual estan molt avesats els serveis d'intel·ligència. També s'anomenen Operacions negres (Black Ops). A aquestes altures, està clar que l'estat espanyol està perdent la partida (sobretot a nivell internacional), atès que el nostre capteniment és escrupolosament pacífic i democràtic. Per tal de capgirar la truita, ha de fer alguna cosa prou espectacular i eficient. Queden pocs mesos: Diada 11-9-14, consulta 9-11-14 i Sant Jordi 23-4-15. Aquest és el tempo en el qual es decidirà l'escac i mat final.

Quan Girauta diu: "La Sr. Forcadell és una colpista i serà la responsable de tot allò que pugui passar a Catalunya en termes de violència" ja tenim la pista a seguir... La clau està en el "serà" (futur). Els 300 agents del CNI que treballen per aturar el procés d'independència de Catalunya saben que només hi ha una possibilitat factible: Generar un Ulster, un escenari de crispació i enfrontament, promovent la "fractura social" o la guerra civil... 

Hi haurà una violència creixent en forma d'actes d'agressió a coses i persones, atemptats (de bandera falsa) atribuïbles a l'ANC i/o als independentistes. No els queda una altre camí que mostrar imatges cruentes de l'independentisme català, que apareguin als mitjans d'arreu del món. Si aconsegueixen identificar independentisme català = terrorisme, aleshores guanyaran. Com s'ho faran, si els catalans som gent de pau i anem en la línia totalment contrària? Temps al temps. No van matar Kennedy? No van tombar les Torres Bessones? No van fer volar els trens a Atocha? Què no seran capaços d'empescar-se a casa nostra?

M'agradaria equivocar-me. De debò. Però em temo que els trets van per aquí.

Què hem de fer nosaltres? Continuar de forma impecable el nostre camí cap a la llibertat. Entomar el joc brut, desemmascarant-lo. La propaganda i la mentida, la manipulació dels mitjans, la violència d'estat i qualsevol altre mètode abjecte no ens han de fer enrere. Romandre units i ferms. La victòria és nostra si no reculem. 

Visca Catalunya Lliure!

Preparatius (Alícia Sánchez-Camacho se sent amenaçada)
Exemple 1 (amenaça de bomba a La Razón i l'ABC)
Exemple 2 (agressió a Pere Navarro)
Exemple 3 (bandera espanyola cremada a Terrassa)

Cala Canadell

Aquest matí estava prenent el sol en pilotes a la cala Canadell (entre Roses i Cadaqués). Ahir al matí em vaig despertar a Alpicat (Far West). Dilluns feia 50 anys i sobrevolava Berga amb parapent (encara em dura el mareig). Diumenge llegia un text molt emotiu a Cal Nenet de Butsènit envoltat de les persones que m'estimen (sobretot tres donasses). Demà abandonaré la solitud (la meva amant) i cuinaré uns cargols a la llauna i una cassola de bacallà amb carxofes que cantaran els àngels. La setmana vinent volaré cap a Islàndia, a caçar aurores boreals (som hiperboris). Somio una societat postcapitalista sense bancs, sense monarquies, sense partits polítics i sense futbolistes. M'encanta la garnatxa de Mas Llunes. Les tecles del portàtil surten disparades. La primavera m'esvalota. La medicació és un gran invent. Tranquils, no patiu, sóc un bipolar inofensiu.

Tres dones

Els paisatges són sempre de l'ànima. Tant se val el decorat exterior, la climatologia, la materialitat estricta del món. Som el que sentim, som el que estimem i, sobretot, som en la mesura que som estimats. Per això cal distingir l'estar de l'ésser. Tant se val on estiguis, el que tinguis o el que facis, perquè lo més important és el que ets. Sóc allò que l'amor ha fet de mi. Si encara sóc viu, si encara no m'he perdut del tot, és perquè encara m'estimen i encara estimo. Sense amor la vida no té sentit. 

En el meu cas, depenc de tres dones: ma mare, ma filla i la meva parella. Aquest triangle femení delimita l'espai sentimental on habito, són les columnes que sostenen l'arquitectura de la meva estabilitat emocional. La Sisília, la Marina i la Mercè, vet aquí les tres persones més importants de la meva vida perquè sense elles jo no seria important ni per a mi mateix. L'autoestima depèn de l'estima que reps. Diuen que darrere d'un gran home hi ha una gran dona; però resulta que, pel que fa a mi (privilegiat que és un), darrere d'un homenet hi ha tres donasses.    

M'han calgut 50 anys per a poder reconèixer aquesta evidència. L'ego és massa altiu per acceptar-ho i sempre suposa que és autosuficient, lliure, i no sé quantes bajanades més. L'ego pensa que pot sobreviure solitari, antisocial, per damunt del bé i del mal. S'equivoca. Viure així és suïcida. 

  

Tres dones. Elles són el meu orgull, la meva llum, la meva alegria. Després hi ha la resta de coses, totes secundàries. A elles tres dedico aquest post. Us estimo i us adoro. 

Desil·lusions

La paraula exacta és desil·lusió. Millor en plural: desil·lusions. Perquè la vida va d'això, d'anar perdent els miratges pel camí. Em costaria tant, tornar a enamorar-me. Tantes decepcions acumulades acaben formant una immensa decepció. El nen que no vaig ser encara lluita amb el nen inevitable que malda per imposar-se malgrat mig segle de patacades. Mig segle, collons, sona fatal. El nen que jugava a esperar, que tenia fe, curiositat, innocència i tota la pesca. Va durar el que va durar. Tot caduca. Viure és entomar derrotes. Arriba un moment que coneixes les regles i t'has saltat les regles i has viscut sense regles i has creat les pròpies regles i, finalment, arribes a una conclusió ben trista: amb regles o sense regles, alienes o pròpies, tot és el mateix: misèria. Som micos malalts que tenim l'honor històric d'haver inventat el càncer, la sida, les guerres mundials, la bomba atòmica i haver destruït gran part de la mare naturalesa. Un gran honor. Chapeau. Després hi ha tota la collonada de la tecnologia, els aparells, les maquinetes, l'apoteosi ultramoderna de l'artifici el qual encara ens fa més inútils i perillosos. Ni intel·lectualment ni moral estem per sobre d'un aborigen australià. Almenys ells saben sobreviure al desert sense cobertura telefònica. Ells mengen formigues, però nosaltres mengem merda-pura-fast-food. Com Gauguin, aspiro al salvatgisme i/o a la bogeria. Que em deixin en pau, els mandarins de lo-que-toca-fer, que els bombin. Sempre seré un heterodox, un dissident, un fugitiu, un outsider perifèric. No pas un poeta maleït, perquè per a ser poeta cal una dosi molt alta d'ingenuïtat, cosa incompatible amb el meu recalcitrant escepticisme, per no dir cinisme o nihilisme. Havent llegit Nietzsche, Pessoa, Stirner, Céline i Henry Miller (per citar-ne només un sarpat), no hi ha marxa enrere. Tot cau pel seu pes. Per a ser poeta cal creure si més no en les paraules i en la seva presumpta bellesa i musicalitat, però servidor ja fa dies que sap que les paraules són màgia barata, truculència, ombrívola pantalla on projectem traumes i repressions, malabarismes psicològics, ambicions egolàtriques i altres mentides pietoses de la claveguera humana. La paraula exacta és desil·lusió. El misteri és saber què fas l'endemà d'aquesta certesa.

Somio despert

Somio despert. Quan m'adormo dormo. Quan obro els ulls sóc horitzons infinits i possibilitats incomptables. La vida m'ha fet ocell, m'ha llevat les arrels i m'ha donat ales. Ales-paraules. Flueixo. Somio despert. No suporto les gàbies. Tendeixo a la solitud, al silenci, a les postes de sol, a la llibertat absoluta (si l'absolut fos possible en termes humans), però també a la tendresa, als llavis humits, a les pells tremolenques... Ho vull tot i em sento privilegiat per ser conscient i lúcid. La vida em mima i no em deixa caure. Tinc àngels que m'enlairen i em xiuxiuegen secrets a cau d'orella. Somio despert l'olor inconfusible de la xocolata negra (els meus bombons preferits són els Mon Chéri) i el perfum de l'encens que ens agrada posar quan fem l'amor. Somio aquella platja deserta amb dunes, l'escuma acaronant els teus peus, les pessigolles que et fa la sorra entre dits, els núvols que passen lentament, la tarda que se'n va de puntetes... Somio paisatges llunyans a l'illa sud de Nova Zelanda, fent tramping amb una motxilla lleugera a l'esquena mentre plovisqueja una mica, em mires i dius: Hòstia puta, te n'has adonat lo lluny que estem de casa?!! I jo et responc: Més lluny no podem estar, i és fantàstic, no trobes? Somio despert la flaire que fas en sortir de la dutxa amb el barnús entreobert i un somriure picardiós, com si el món s'aturés en el caire dels teus llavis. Tot és etern en l'instant que som feliços. Tanco els ulls i veig la primavera, l'ensumo, la toco, l'escolto, la sóc, la som... T'espero per sopar. He preparat una de les meves receptes (tothom diu que em surt molt bé, no te la penso dir, és sorpresa). Paro la taula, espelmes vermelles, música de Snatam Kaur............. Somio despert. Coi de poetes!

No és ètic

No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no posarem la foto i ens inventarem un nick guai per a pescar curiosos que, l'endemà de la primera trobada real, hauran esborrat el nostre perfil i continuaran la cerimònia de la confusió perpètua. La maduresa? No sé de què em parles. Últimament estic molt espiritual, no en el sentit religiós, tu ja m'entens. Faig ioga, reiki, medito, l'altre dia vaig assistir a un curs de miracles i ja he posat nom al meu àngel de la guarda, he llegit els llibres de Tolle, segueixo el twitter del Dalai Lama, m'he fet vegetariana, independentista i voluntària de Càritas. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Fer diners amb això és de jutjat de guàrdia. És el handicap de les èpoques de crisi. Guanyen els vius, els espavilats, els que se la saben més llarga. Mentrestant, elles i ells fan la viu-viu somiant que demà tot canviarà, que hi haurà una revolució imminent que ens portarà pau i amor per sempre més, amor universal i incondicional, amor etern. Somiar és de franc, fins que facin pagar IVA. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Havent menjat i havent cardat, què queda per fer? Un món millor? Mirar la tele? Discutir de futbol o de política? Digues: Què queda per fer després d'omplir i buidar el cos a pler? Anar al cinema? Passejar descalços per la platja? Fer fúting? Jugar a pàdel? Fer ganxet? Fumar? Emborratxar-se? Drogar-se? Passejar el gos? Pentinar el gat? Posar-se melancòlics escoltant cançons dels 80? Perquè queden il·lusions encara, oi? N'esteu segurs? Quan l'estètica va substituir l'ètica, vam perdre la guerra. I van venir els líftings i les dietes. I van encolomar-nos els llibres d'autoajuda, les teràpies alternatives i les ONGs. Modes sinistres, com totes les modes. Perquè no pensis. Perquè funcionis automàticament seguint el mimetisme social. Perquè és el que toca. Perquè ho fa la veïna, la cosina, l'amiga de tota la vida. Perquè no cal prendre's la molèstia de ser crítics no fos cas que et diguin friki i el psiquiatre et diagnostiqui alguna malaltia greu que pot ser crònica i requereix mediació de per vida. No se t'acudeixi sortir-te del guió, sisplau, que igual t'acusen de terrorista. Ens cal emoció, passió, inspiració, sorpresa. Ens cal el risc i la valentia per a trencar els esquemes establerts i enviar a pastar fang la vida convencional. Però el deute és tan gran que l'haurem de pagar la resta dels nostres dies, els nostres fills i els nostres néts també. Quin esclavatge més subtil. Quina obediència més vomitiva. El ramat no reacciona. El ramat malviu i renega. El ramat espera pastor. El ramat té por dels gossos. El ramat serà ramat fins que s'apagui el sol i les altres estrelles. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Tampoc ho és jugar amb les paraules (la bona literatura és màgia, és a dir, trampa). Som massa vells per a tornar a començar i massa joves per a claudicar. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, haurem de sortir al carrer a jugar-nos la pell i ja no valdran les paraules boniques i grandiloqüents. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, si ens trobem, ens farem una forta abraçada, ens desitjarem sort i ens acomiadarem. Viure és aprendre a acomiadar-se amb elegància, de tot i de tothom, àdhuc de tu mateix.

Sempre tornem

Missing

Walkabout in the Outback

Avanço en la lectura d'En la barrera. Sovint les citacions que intercala Gabi Martínez solen ser més interessants que el seu relat. Al meu parer, n'abusa. És un estil peculiar, el seu estil. 

El capítol Vivir, viajar, escribir (p. 110) és un text de Claudio Magris segons el qual la narrativa més autèntica que es pot fer avui no és pas la de ficció, sinó la que es basa en la descripció directa de fets reals, copsant fragmentàriament les coses. Per això cal viatjar, per a escriure, per a viure. 

A la p. 160 hi ha una citació de Laurens Van der Post que ve a dir que entre la vida i tu hi ha d'haver una re-conciliació (re-ligió?) que la comunitat no pot proporcionar-te. No t'adormis, obre els ulls, coneix-te a tu mateix, perquè la natura exigeix ser viscuda de forma individual si vols esdevenir un home lliure de pors. 

Entenc el que vol dir perquè ho visc.  

Fa uns dies que, al migdia, el sol entra de ple dins el menjador, il·luminant el sofà on m'assec per a llegir. No tinc cortines. La nevera fa soroll.

Mentida i veritat

Tot era mentida. 

I el pitjor de tot,

Sabeu què és?

NO HI HA VERITAT.

Només la solitud és llibertat.

La resta: misèria humana. 

TdQ Comiat (30-11-05)

El joc de miralls de la vida sovint no ens deixa esbrinar la imatge exacta de les coses. Mai no podrem estar segurs de res ni podrem saber si allò que ens diuen és cert o no, si ens amaguen informació o ens proporcionen informació irrellevant per tal d'amagar la veritat. Hi ha ironies fetes per a declarar lo que és aparentant lo que no és. Com aquell que t'explica una cosa seriosament, tu te la creus i, al final, et diu: va, ruc, que no veus que era mentida? Volia enganyar-nos o introduir la sospita? Era un simple joc, un fake, o volia insinuar-nos quelcom veritable? Cal parar esment en els pallassos, els bojos, els borratxos, els nens i els vells. L'humor és una vaselina molt efectiva. La veritat sol ser paradoxal i subversiva. 

Censura qui té por. Callem per por. Si no fos per la por, el món esclataria com una supernova. O s'esbadellaria com una flor afamada de primavera.

Al capdavall, dins teu, en la pantalla de la teva ment, en un racó profund del teu cervell, habita la certesa més incontestable. Fora només hi trobaràs miratges i esquers. Tingues criteri. No et creguis res. L'única veritat és que no hi ha veritat tret de tu mateix. Fins que la mort s'ho endugui tot a fer punyetes.            

Who Is Controlling US?

Ara que Facebook ha comprat Whatsapp (Instagram també és seu), sembla que serem una mica menys lliures. La concentració de poder mai és bona. Vade retro monopolis. En la nostra societat el poder és la informació (comprada amb diners).

El Big Brother (BB) disposa cada dia de més informació sobre nosaltres. Mr. Google coneix els nostres correus, les nostres cerques, les pàgines que visitem... Si afegim el contingut del nostre smartphone (missatges, fotografies, música, ubicació GPS, etc.), tot plegat esdevé una immensa base de dades que pot servir, en el millor dels casos, per a fins comercials o, en el pitjor, per a fins d'espionatge i de control...

Quan Mr. Zuckerberg diu que la seva missió és "fer que el món sigui més obert i connectat" heu de llegir "més controlat". No oblideu mai aquella memorable frase d'Orwell a 1984: “He who controls the past controls the future. He who controls the present controls the past.” D'això es tracta.

Quan lo privat esdevé públic, el BB ho té molt fàcil. No cal que ens implantin un xip al cervell, atès que el "xip" el portem entre les mans a totes hores o a les butxaques, no ens en podem separar ni un minut, ni quan dormim. És com si el presoner acceptés de bon grat les manilles, com si s'hagués posat de moda portar manilles, viure encadenats.

Ja fa temps que m'encanta descobrir racons de món sense cobertura, desconnectar el GPS, "perdre'm" sense mòbil i sense internet... Potser, al pas que anem, caldrà desactivar els perfils de FB, de Twitter, prescindir de Google, apagar el telèfon.... Ser outsiders autèntics, dissidents, fugitius d'un sistema que cada cop ens té més collats amb el nostre absolut beneplàcit. Hem de fugir de la societat de la vigilància.

Ni el CaraLlibre ni la MuntanyaDeSucre han de saber tantes coses de tu.     

Pensa-hi.

23-2-14: La caiguda del WhatsApp ahir confirma el que dic en aquest post

Paraula de Gauguin

Fa 115 anys, parlant sobre la justícia, Paul Gauguin va escriure:

Jo us dic que quan un vil home de negocis, amb habilitat per a eludir la llei, us arruïna, cal massacrar-lo. Si el vostre amo, sense tenir en compte el vostre esforç i el vostre treball, us fa perdre el vostre mitjà de subsistència, i això per no haver-li llepat el cul, se l'ha de tallar en quatre trossos implacablement. Les bufetades, les pallisses, l'assassinat, tot és bo per tal de protegir-se de la misèria que envaeix la societat; perquè si no preneu mesures al respecte, arribareu a ser una nació de lacais, amb tots els homes vestits amb faldilles. Us equivoqueu educant els indígenes amb l'exemple del mal sempre impune, amb l'enviliment de la nostra raça blanca, amb l'arbitrarietat del superior i la baixesa de l'inferior.

(Escritos de un salvaje, Akal 2010, p. 197)

Gauguin es referia al colonialisme francès a Tahití, però els seus "comentaris ferotges" són aplicables a la situació actual a casa nostra, on l'atur, la misèria i la impunitat no paren de créixer. Nosaltres som els indígenes. Nosaltres som els salvatges.
  

La síndrome de Gauguin

El groc de les mimoses

Videopoesia

A Ràdio Vilafant

Deutocràcia

Deutocracia

"El neoliberalisme és un crim contra la humanitat"
"És immoral pagar un deute immoral"

Esclavatges

Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules. El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat. La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull. Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

Reaccions

El que ens fa humans és la capacitat d'aturar l'automatisme acció-reacció, és a dir, ser conscients i meditar. Per això cal estar sempre alerta, ben desperts. La impulsivitat i la impaciència són símptomes d'immaduresa típics de bestioles i de jovent.

És l'ego el que desitja la satisfacció immediata. És l'ego el que jutja massa de pressa. És el puto ego el que es precipita i la caga i, després de cagar-la, no sap reconèixer l'error perquè té molt d'orgull i demanar perdó és rebaixar-se, com ho és donar gràcies ("gràcies" i "perdó" són paraules tabú per a l'ego). Sempre l'ego remenant la cua i embolicant la troca...

Què hem de fer? Molt fàcil: frenar, respirar a fons, comptar fins a 10 o fins a 100, no reaccionar de seguida, deixar que passi el temps... Fàcil? Al principi potser no, però amb la pràctica veuràs que és possible i que funciona. Pots no respondre a una provocació. No hi ha res que emprenyi més a l'ego (i al provocador) que això. No és obligatori reaccionar. La pau es nodreix així. La guerra sempre és reactiva.

NB: Els mitjans de “comunicació” (Internet, ràdio, TV) serveixen per hipnotitzar el cervell carregant-lo amb una aclaparadora allau d'informació que és incapaç de processar. Omplint el cervell de notícies, piulades, imatges, música i informacions insignificants s'aconsegueix distreure'l perquè no arribi a pensar (i menys actuar, perquè reaccionar no és actuar, sinó tot el contrari). Tot aquest diluvi d'inputs incessants fomenten la reactivitat sistemàtica desactivant-nos la capacitat crítica, deixant-nos en un estat passiu (amb una aparença d'activitat frenètica) que afavoreix la mediocritat idiotitzada tot mantenint la inèrcia d'aquest status quo i fomentant la dominació col·lectiva. Són els mecanismes que el Poder utilitza per a perpetuar-se... amb la teva inconscient condescèndència.      

Teaching

Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog. 

Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...     

Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan un exalumne se'n recorda de tu, alguna cosa es remou a l'interior. Quins professors recordem amb el pas del temps? Ben pocs. 

Aquest matí un exalumne ha escrit el següent al meu mur del FB: 

Recordando tus clases, no me extraña que suscribas este artículo... Durante tu último año en La Llagosta, en el que nos impartías clase de estética y psicología, reforzaste, al menos en mi, algo que trasciende el hecho académico y que me acompañará siempre: el placer de vivir siempre descubriendo. Supongo que en parte por compartir con nosotros inquietudes literarias y de otra índole. Por romper con la jerarquía espacial del aula durante el último trimestre de la asignatura de psicología, que pasamos dialogando sobre drogas y sexo, sentados encima de las mesas y poniendo en común dudas y experiencias... Saludos.

El plaer de viure sempre descobrint... El plaer d'haver fet una bona feina... I el plaer d'haver tingut uns alumnes com vosaltres...

Projecte d'autodefinició

Com a filòsof no em desempallego mai de l'higiènic escepticisme, com a poeta em deixo endur per l'entusiasme emocional-verbal, com a sanador canalitzo les energies (reiki), com a outsider vagarejo per les perifèries, com a taoista adoro la mestra Natura, com a ésser humà aspiro a una felicitat assequible... 

Locus amoenus

Fins ara només era un somni. Ara que l'he trobada, que sé que existeix i que és exactament com la somiava; ara voldria tenir-la, si més no gaudir-la, passar les hores a la seva terrassa, fitant l'horitzó, escoltant la remor de la mar, oblidant-me del món, deixant que la inspiració em posseís per tal d'esdevenir un instrument afinat i dòcil... I el millor de tot sabeu què és? No hi ha cobertura! Llum, aigua, natura, aïllament... Què més es pot demanar? Fins ara només era un somni. A partir d'avui serà un objectiu. 

Desesperadament petons

La irracionalitat no és gestionable perquè qui hauria de gestionar-la (la racionalitat) ha sortit a fer un tomb. Ja tornarà. De fet, és com una “absència” del cervell, un fos a negre. Sabem que, tard o d'hora, la llum (de la lucidesa) es tornarà a encendre, però mentrestant estem a les fosques i patim. S'han creuat els cables, han saltat els ploms, hi ha hagut un curtcircuit... Són metàfores apropiades. Gestionar és controlar. ¿Com puc controlar (el que penso, dic o faig) quan estic des-controlat? ¿Com podria fer-ho una altra persona des de fora? ¿Qui podria introduir-se a la black-box del meu cervell i tocar aquella tecla crucial? ¿Què cal fer? ¿Medicació? ¿Anestesiem el cervell? ¿Fem una intoxicació preventiva de les neurones per si de cas? És com posar el morrió al gos perquè no mossegui... Cal que el porti les 24 hores, no només quan surti al carrer. Pensar la irracionalitat és una tasca absurda, com pretendre controlar-la o planejar una estratègia per a sufocar-la.¿La irracionalitat mental podria ser "controlada" per la irracionalitat senti-mental? ¿Cap versus cor? ¿Química versus emocions? ¿Podria més una carícia, una abraçada o un petó que una paranoia en flames o que un deliri al·lucinatori? Hi ha problemes que no tenen solució, però sempre ens podem empescar la manera d'amorosir-los, de fer-los més tous malgrat que no puguin ser resolts. Petons. Petons. Petons. Desesperadament petons. No hi ha cap altre camí.

Surto al món

Surto al món a beure'm l'horitzó. El cel és d'un blau limpidíssim amb núvols esqueixats per la ventada dels darrers dies. Tinc el diumenge sencer per a mi, com la resta dels dies de la setmana, com la vida que em queda fins que la mort m'alliberi de tanta pesada matèria i em deixi volar definitivament. Cames i ales m'acompanyen entre els camps de verd incipient. El sol em fa l'ullet. Les paraules se m'avancen. Menjo bé, dormo bé, camino bé, estimo bé... La felicitat és una cosa senzilla que volem complicar massa. Tot és perfecte si flueix. Deixa que el batec de la vida s'imposi. No t'entrebanquis. No demanis més del compte. No exigeixis res als altres. Dóna, dóna, dóna. Somriu, somriu, somriu. Com aquest sol i aquest cel i aquests camps i aquestes paraules... Teves són. Déu ens va crear per a crear. Surto al món a beure'm l'horitzó.

Videopoesia