25.2.14

Walkabout in the Outback


Avanço en la lectura d'En la barrera. Sovint les citacions que intercala Gabi Martínez solen ser més interessants que el seu relat. Al meu parer, n'abusa. És un estil peculiar, el seu estil. 

El capítol Vivir, viajar, escribir (p. 110) és un text de Claudio Magris segons el qual la narrativa més autèntica que es pot fer avui no és pas la de ficció, sinó la que es basa en la descripció directa de fets reals, copsant fragmentàriament les coses. Per això cal viatjar, per a escriure, per a viure. 

A la p. 160 hi ha una citació de Laurens Van der Post que ve a dir que entre la vida i tu hi ha d'haver una re-conciliació (re-ligió?) que la comunitat no pot proporcionar-te. No t'adormis, obre els ulls, coneix-te a tu mateix, perquè la natura exigeix ser viscuda de forma individual si vols esdevenir un home lliure de pors. 

Entenc el que vol dir perquè ho visc.  

Fa uns dies que, al migdia, el sol entra de ple dins el menjador, il·luminant el sofà on m'assec per a llegir. No tinc cortines. La nevera fa soroll.

24.2.14

Mentida i veritat

Tot era mentida. 
I el pitjor de tot,
Sabeu què és?
NO HI HA VERITAT.
Només la solitud és llibertat.
La resta: misèria humana. 

TdQ Comiat (30-11-05)
El joc de miralls de la vida sovint no ens deixa esbrinar la imatge exacta de les coses. Mai no podrem estar segurs de res ni podrem saber si allò que ens diuen és cert o no, si ens amaguen informació o ens proporcionen informació irrellevant per tal d'amagar la veritat. Hi ha ironies fetes per a declarar lo que és aparentant lo que no és. Com aquell que t'explica una cosa seriosament, tu te la creus i, al final, et diu: va, ruc, que no veus que era mentida? Volia enganyar-nos o introduir la sospita? Era un simple joc, un fake, o volia insinuar-nos quelcom veritable? Cal parar esment en els pallassos, els bojos, els borratxos, els nens i els vells. L'humor és una vaselina molt efectiva. La veritat sol ser paradoxal i subversiva. 

Censura qui té por. Callem per por. Si no fos per la por, el món esclataria com una supernova. O s'esbadellaria com una flor afamada de primavera.

Al capdavall, dins teu, en la pantalla de la teva ment, en un racó profund del teu cervell, habita la certesa més incontestable. Fora només hi trobaràs miratges i esquers. Tingues criteri. No et creguis res. L'única veritat és que no hi ha veritat tret de tu mateix. Fins que la mort s'ho endugui tot a fer punyetes.            

21.2.14

Who Is Controlling US?


Ara que Facebook ha comprat Whatsapp (Instagram també és seu), sembla que serem una mica menys lliures. La concentració de poder mai és bona. Vade retro monopolis. En la nostra societat el poder és la informació (comprada amb diners).

El Big Brother (BB) disposa cada dia de més informació sobre nosaltres. Mr. Google coneix els nostres correus, les nostres cerques, les pàgines que visitem... Si afegim el contingut del nostre smartphone (missatges, fotografies, música, ubicació GPS, etc.), tot plegat esdevé una immensa base de dades que pot servir, en el millor dels casos, per a fins comercials o, en el pitjor, per a fins d'espionatge i de control...

Quan Mr. Zuckerberg diu que la seva missió és "fer que el món sigui més obert i connectat" heu de llegir "més controlat". No oblideu mai aquella memorable frase d'Orwell a 1984: “He who controls the past controls the future. He who controls the present controls the past.” D'això es tracta.

Quan lo privat esdevé públic, el BB ho té molt fàcil. No cal que ens implantin un xip al cervell, atès que el "xip" el portem entre les mans a totes hores o a les butxaques, no ens en podem separar ni un minut, ni quan dormim. És com si el presoner acceptés de bon grat les manilles, com si s'hagués posat de moda portar manilles, viure encadenats.

Ja fa temps que m'encanta descobrir racons de món sense cobertura, desconnectar el GPS, "perdre'm" sense mòbil i sense internet... Potser, al pas que anem, caldrà desactivar els perfils de FB, de Twitter, prescindir de Google, apagar el telèfon.... Ser outsiders autèntics, dissidents, fugitius d'un sistema que cada cop ens té més collats amb el nostre absolut beneplàcit. Hem de fugir de la societat de la vigilància.

Ni el CaraLlibre ni la MuntanyaDeSucre han de saber tantes coses de tu.     

Pensa-hi.

23-2-14: La caiguda del WhatsApp ahir confirma el que dic en aquest post

19.2.14

Paraula de Gauguin

Fa 115 anys, parlant sobre la justícia, Paul Gauguin va escriure:
Jo us dic que quan un vil home de negocis, amb habilitat per a eludir la llei, us arruïna, cal massacrar-lo. Si el vostre amo, sense tenir en compte el vostre esforç i el vostre treball, us fa perdre el vostre mitjà de subsistència, i això per no haver-li llepat el cul, se l'ha de tallar en quatre trossos implacablement. Les bufetades, les pallisses, l'assassinat, tot és bo per tal de protegir-se de la misèria que envaeix la societat; perquè si no preneu mesures al respecte, arribareu a ser una nació de lacais, amb tots els homes vestits amb faldilles. Us equivoqueu educant els indígenes amb l'exemple del mal sempre impune, amb l'enviliment de la nostra raça blanca, amb l'arbitrarietat del superior i la baixesa de l'inferior.
(Escritos de un salvaje, Akal 2010, p. 197)
Gauguin es referia al colonialisme francès a Tahití, però els seus "comentaris ferotges" són aplicables a la situació actual a casa nostra, on l'atur, la misèria i la impunitat no paren de créixer. Nosaltres som els indígenes. Nosaltres som els salvatges.
  

12.2.14

Deutocràcia


    Deutocracia
        "El neoliberalisme és un crim contra la humanitat"
        "És immoral pagar un deute immoral"

        11.2.14

        Esclavatges

        Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules. El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat. La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull. Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

        9.2.14

        Reaccions

        El que ens fa humans és la capacitat d'aturar l'automatisme acció-reacció, és a dir, ser conscients i meditar. Per això cal estar sempre alerta, ben desperts. La impulsivitat i la impaciència són símptomes d'immaduresa típics de bestioles i de jovent.

        És l'ego el que desitja la satisfacció immediata. És l'ego el que jutja massa de pressa. És el puto ego el que es precipita i la caga i, després de cagar-la, no sap reconèixer l'error perquè té molt d'orgull i demanar perdó és rebaixar-se, com ho és donar gràcies ("gràcies" i "perdó" són paraules tabú per a l'ego). Sempre l'ego remenant la cua i embolicant la troca...

        Què hem de fer? Molt fàcil: frenar, respirar a fons, comptar fins a 10 o fins a 100, no reaccionar de seguida, deixar que passi el temps... Fàcil? Al principi potser no, però amb la pràctica veuràs que és possible i que funciona. Pots no respondre a una provocació. No hi ha res que emprenyi més a l'ego (i al provocador) que això. No és obligatori reaccionar. La pau es nodreix així. La guerra sempre és reactiva.

        NB: Els mitjans de “comunicació” (Internet, ràdio, TV) serveixen per hipnotitzar el cervell carregant-lo amb una aclaparadora allau d'informació que és incapaç de processar. Omplint el cervell de notícies, piulades, imatges, música i informacions insignificants s'aconsegueix distreure'l perquè no arribi a pensar (i menys actuar, perquè reaccionar no és actuar, sinó tot el contrari). Tot aquest diluvi d'inputs incessants fomenten la reactivitat sistemàtica desactivant-nos la capacitat crítica, deixant-nos en un estat passiu (amb una aparença d'activitat frenètica) que afavoreix la mediocritat idiotitzada tot mantenint la inèrcia d'aquest status quo i fomentant la dominació col·lectiva. Són els mecanismes que el Poder utilitza per a perpetuar-se... amb la teva inconscient condescèndència.      

          7.2.14

          Teaching


          Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog. 

          Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...     

          Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan un exalumne se'n recorda de tu, alguna cosa es remou a l'interior. Quins professors recordem amb el pas del temps? Ben pocs. 

          Aquest matí un exalumne ha escrit el següent al meu mur del FB: 
          Recordando tus clases, no me extraña que suscribas este artículo... Durante tu último año en La Llagosta, en el que nos impartías clase de estética y psicología, reforzaste, al menos en mi, algo que trasciende el hecho académico y que me acompañará siempre: el placer de vivir siempre descubriendo. Supongo que en parte por compartir con nosotros inquietudes literarias y de otra índole. Por romper con la jerarquía espacial del aula durante el último trimestre de la asignatura de psicología, que pasamos dialogando sobre drogas y sexo, sentados encima de las mesas y poniendo en común dudas y experiencias... Saludos.
          El plaer de viure sempre descobrint... El plaer d'haver fet una bona feina... I el plaer d'haver tingut uns alumnes com vosaltres...

          6.2.14

          Projecte d'autodefinició

          Com a filòsof no em desempallego mai de l'higiènic escepticisme, com a poeta em deixo endur per l'entusiasme emocional-verbal, com a sanador canalitzo les energies (reiki), com a outsider vagarejo per les perifèries, com a taoista adoro la mestra Natura, com a ésser humà aspiro a una felicitat assequible... 

          4.2.14

          Locus amoenus


          Fins ara només era un somni. Ara que l'he trobada, que sé que existeix i que és exactament com la somiava; ara voldria tenir-la, si més no gaudir-la, passar les hores a la seva terrassa, fitant l'horitzó, escoltant la remor de la mar, oblidant-me del món, deixant que la inspiració em posseís per tal d'esdevenir un instrument afinat i dòcil... I el millor de tot sabeu què és? No hi ha cobertura! Llum, aigua, natura, aïllament... Què més es pot demanar? Fins ara només era un somni. A partir d'avui serà un objectiu. 

          28.1.14

          Desesperadament petons

          La irracionalitat no és gestionable perquè qui hauria de gestionar-la (la racionalitat) ha sortit a fer un tomb. Ja tornarà. De fet, és com una “absència” del cervell, un fos a negre. Sabem que, tard o d'hora, la llum (de la lucidesa) es tornarà a encendre, però mentrestant estem a les fosques i patim. S'han creuat els cables, han saltat els ploms, hi ha hagut un curtcircuit... Són metàfores apropiades. Gestionar és controlar. ¿Com puc controlar (el que penso, dic o faig) quan estic des-controlat? ¿Com podria fer-ho una altra persona des de fora? ¿Qui podria introduir-se a la black-box del meu cervell i tocar aquella tecla crucial? ¿Què cal fer? ¿Medicació? ¿Anestesiem el cervell? ¿Fem una intoxicació preventiva de les neurones per si de cas? És com posar el morrió al gos perquè no mossegui... Cal que el porti les 24 hores, no només quan surti al carrer. Pensar la irracionalitat és una tasca absurda, com pretendre controlar-la o planejar una estratègia per a sufocar-la.¿La irracionalitat mental podria ser "controlada" per la irracionalitat senti-mental? ¿Cap versus cor? ¿Química versus emocions? ¿Podria més una carícia, una abraçada o un petó que una paranoia en flames o que un deliri al·lucinatori? Hi ha problemes que no tenen solució, però sempre ens podem empescar la manera d'amorosir-los, de fer-los més tous malgrat que no puguin ser resolts. Petons. Petons. Petons. Desesperadament petons. No hi ha cap altre camí.

            26.1.14

            Surto al món


            Surto al món a beure'm l'horitzó. El cel és d'un blau limpidíssim amb núvols esqueixats per la ventada dels darrers dies. Tinc el diumenge sencer per a mi, com la resta dels dies de la setmana, com la vida que em queda fins que la mort m'alliberi de tanta pesada matèria i em deixi volar definitivament. Cames i ales m'acompanyen entre els camps de verd incipient. El sol em fa l'ullet. Les paraules se m'avancen. Menjo bé, dormo bé, camino bé, estimo bé... La felicitat és una cosa senzilla que volem complicar massa. Tot és perfecte si flueix. Deixa que el batec de la vida s'imposi. No t'entrebanquis. No demanis més del compte. No exigeixis res als altres. Dóna, dóna, dóna. Somriu, somriu, somriu. Com aquest sol i aquest cel i aquests camps i aquestes paraules... Teves són. Déu ens va crear per a crear. Surto al món a beure'm l'horitzó.

              24.1.14

              Un dia especial


              Els peus, els camins, els canyars, els núvols, el vent, el cel... La qüestió és avançar. Crear. Surt del llit cada matí dient: "Avui serà un dia especial". Has de fer que passin coses, no les mateixes coses de sempre, sinó noves, o les de sempre amb un toc d'inspiració diferent. No et lamentis. No diguis que la culpa és dels altres. No pensis que el món està fatal i que tu no pots fer res. Mentida. Camina. Mou-te. Crea. I per la nit acluca els ulls dient: "Avui ha sigut un dia especial".      

                22.1.14

                Pardals uruguaians


                Recullo a Correus un paquet procedent de l'Uruguai. Conté un llibre de tapes blaves amb la foto d'uns pardals a la portada. Es tracta de Gorriones de la plaza d'Isabel Hernández Tibau. La Isabel viu a Montevideo i és una assídua comentarista d'aquest blog. Aquesta és la seva opera prima. Dins hi trobem cinc relats que evoquen la infantesa escrits des de la mirada madura i lúcida d'una dona plena de sensibilitat. Em va demanar que li fes un  pròleg i vaig escriure això:
                Dicen que nuestra verdadera patria es la infancia, el paraíso donde transcurrieron los primeros años de nuestra existencia, entre la inocencia y la curiosidad, cuando todo era hambre y sed de conocimiento. Lo que entonces fueron acontecimientos que marcaron nuestra educación sentimental e intelectual, con el tiempo se transforman en hitos que nutren nuestro ser maduro, memorias que nos enraizan con las fuentes originarias de las que bebimos durante los primeros pasos de nuestro camino vital. No es que luego hayamos dejado de ser niños (¡eso nunca!), sino que las circunstancias nos han empujado a guardar las apariencias, desempeñando tareas y cumpliendo obligaciones propias de adultos en esta sociedad tan previsible y programada. Pero mientras el niño o la niña interior permanezcan alerta, aunque agazapados, no todo está perdido. Hay esperanza.
                Por suerte, existe la literatura, esa extraña manera de encontrar la salida del laberinto.
                Isabel partió de su pueblo a la edad de 17 años rumbo a la capital, Montevideo. Dejó atrás el paraíso de Nico Batlle. Ella afirma que salió de allí con un enorme equipaje en el corazón. Algo de este “equipaje” lo podemos atisbar en los siguientes relatos. Aquella “niña de cabello rubio y lacio, delgaducha como una espiga, alegre, inquieta y curiosa, que pasó por allí su niñez, y fue a una escuela blanca con muchos ventanales por los que entraba generosamente el sol”, es la que ahora nos deja testimonio escrito de sus vivencias. Son textos que describen detalladamente la época, el lugar y sus gentes. Llama la atención que el título de cada relato sea un nombre propio, lo cual ya nos indica la importancia que para la autora tienen las personas. Don Juan (que es un avestruz!), el manco Casildo, la Srta. Lucía, Doña Práxedes, Adela, Roberto, Marcela, Rudecindo, Olázabal, Dimitri, Tufic, Serafina... Toda una nómina de personajes entrañables que nos acompañan a lo largo y ancho de estas páginas, cada cual con sus peculiaridades.
                La protagonista, Isabelita, se relaciona con ellos cordialmente, a través de esa mirada límpida de niña, ahora tamizada por el paso de los años, cuando la mujer entreteje sus recuerdos y los cose punto por punto en sus escritos.
                Hablando de Dimitri el griego, dice: “Mi presencia llenaba en él la necesidad que tienen las personas mayores de contar su pasado, sus recuerdos, y ser escuchados; y él llenaba mi necesidad de tener un abuelo que me contara cuentos, que en este caso eran de verdad.” (p. 123) Y, más adelante, cuando recibe el regalo del abuelo: “Te dejo esta embarcación para que cada vez que sueñes, puedas ir a los lugares más bonitos, en “libertad”. (p. 181) Sin lugar a dudas, la literatura es esa embarcación, esas palabras sagradas que tejemos en lo íntimo, el hilo que nos conduce hacia la verdad y la libertad.
                Gracias, Isabel, por dejarnos este maravilloso regalo.

                20.1.14

                17.1.14

                Brullen els camps



                Brullen els camps al bell mig del gener.
                Les fulles tendres, vestides de rosada, malden per obrir-se pas devers el cel.
                La terra pedregosa s'esberla maternalment.
                Hi ha la solitud de l'arbre que, nu de fulles, esquerda la silueta de l'horitzó perfecte.
                Hi ha la grisor dels núvols i un vent que glaça les penes.
                Hi ha la vida, sempre la vida, en la llavor que germina i en el batec que estima.
                La vida sempre present, fins i tot en les paraules.
                Brullen els camps al bell mig del gener.
                L'hivern és una mentida.

                  15.1.14

                  Incerteses

                  ― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias

                  Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia. 

                  ― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad. 

                  ― ¿No estás apenado? ― le preguntaba. 

                  ― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante. 

                  ― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo. 

                  ― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre. Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros. No hay que aguardar nada. Lo extraño es vivir, saber que estás aquí, pero que algún día no estarás y, sin embargo, esperar el desenlace que acabará con todo: lo que eres, lo que podrías ser, los recuerdos, los miedos, los escasos momentos de felicidad. Si no tienes nada, si nadie te espera, si no te sientes vinculado a otra vida ni a los bienes materiales, resulta más fácil partir. 

                  ― ¿Partir hacia dónde? ¿Crees que hay algo después de la muerte? 

                  ― No, rotundamente no. La muerte es una liberación. Al morir, no perdemos nada. Al contrario, se acaban todas las incertidumbres. 




                  "La esperanza es hija de la ternura"

                  10.1.14

                  Una dècada


                  El passat 1 de gener va fer 10 anys que vaig obrir el primer blog: Tros de Quòniam. Sembla mentida que hagi passat una dècada, però ha passat. Això és molt de temps a la xarxa. Aquell primer blog era un experiment en tota regla. El recordo amb entranyable tendresa. Per bé i per mal, va fer forrolla. El Big Bang va durar 2 anys. A les acaballes de 2005 el va succeir Entrellum, que és on esteu llegint ara, un blog que dura i dura i dura... 

                  Sumant els dos blogs (i deixant de banda altres blogs apòcrifs que van ser encara més experimentals i efímers), el balanç en xifres d'aquesta dècada blogològica és el següent:

                  10 anys
                   3.000 posts
                  500.000 visites
                  12.000 comentaris

                  Suposo que tota aquesta feina(da) és una "obra"; no pas una obra en el sentit clàssic del terme, és a dir, un corpus de llibres de paper (que també en tinc), sinó una obra ciberliterària feta virtualment amb les eines que ens ofereix el segle XXI. Com es valori tot això o qui ho valori no és assumpte meu. Aquí està i aquí ho deixo. És el meu regal al món. Allò que està fet, fet està.    

                  Val a dir que segueixo fidel a Blogger. Gràcies Mr. Blogger!!! (si te'n vas a fer punyetes m'ho esborraràs tot...). Després dels anys, continuem al capdamunt dels rànquings: Alianzo* Gràcies també a vosaltres, entrellumaires, que passeu per aquí i feu un cop d'ull. Tots som la Catosfera. Alguns han fet figa i ara només són un enllaç trencat; altres (tossuts com jo) no han deixat de bloguejar. Una abraçada immensa a tots. 

                  Una dècada! Marededéu. Quantes coses hem viscut. Com hem canviat. I la idea bàsica persisteix: Aspirem a la llum a través de les ombres de les paraules... Quina quimera, oi?

                  Alianzo Rank de Cataluña
                  * PS: Estic flipant amb Alianzo. En aquest moment em concedeix 5 estrelles amb una puntuació de 86. Això em situa el número 7 del global mundial (de 28.865), el número 3 d'Espanya (de 14.681) i el número 1 de Catalunya (de 3.010). Flipo!

                  8.1.14

                  Generós gener


                  Pujo al pla de Malpartit i m'assec en un banc de ferro per a contemplar els cims nevats del Pirineu que treuen el cap rere la tanca del Montsec. El cel és una aquarel·la de blaus i blancs aigualits que s'emmirallen en la superfície del pantano. Si l'hivern és això, beneït sigui l'hivern. És aquesta nuesa la que em sedueix. Vindrà la primavera amb la seva luxúria de pètals i colors, fulles tendres, papallones i abelles... I tant que vindrà! Però ara deixeu-me aquest silenci generós de gener i aquesta pàl·lida tebior del migdia, ran de l'aigua, lluny del poble que es desvetlla de les festes. (Per què piulen els ocells fins i tot a l'hivern?) (Per què m'entesto amb les paraules si d'antuvi ja sé que són insuficients?) Deixeu-me aquest silenci i la tebior del migdia. Deixeu-me tancar els ulls i somiar despert.

                      6.1.14

                      Reixos

                        Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats, que quedin les branques nues, les més fortes, aquelles que fruitaran. Camino vora els canyars esgrogueïts d'Alpicat amb la companyia de les tórtores i les garces. Torna a baixar aigua pel canal. La gent fa la sobretaula, mengen torrons i beuen cava. Els Reixos els han portat regals. El meu regal és aquest sol que llueix primaveral, la silueta de la Seo allà baix, amb el campanar acabat de restaurar, les passes que em porten sempre endavant. El meu regal són aquests versos fets per a tu. 

                        Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. Hi ha un conill que travessa el camí i em mira abans d'amagar-se. Sóc tot el que no sóc. Tinc tot el que no tinc. Faig tot el que no faig. Sense ser, sense tenir, sense fer, abraço l'univers sencer i em desprenc del passat. Aquí, així, ara mateix, mentre el pagès llaura i rellaura el camp amb el tractor verd. 

                        Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats en el pic d'aquest hivern primaveral. Purifico les cendres, glorifico les pedres, idolatro el vol dels ocells que s'allunyen cel enllà i el color de la terra llaurada que fa olor d'eternitat. No hem vingut a deixar petjades ni hem vingut a fer nusos. Estimo més les veles que les àncores. Ales són les paraules o no són res. L'aigua flueix, canta el gall. 

                         Esporgo l'ànima com els arbres són esporgats. 

                        4.1.14

                        Elogi de la solitud


                        He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava.

                        Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat...

                        Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de justificar res, la llibertat absoluta de no deure res a ningú (en aquest sistema pervers basat en la deutocràcia generalitzada, l'esclavatge del segle XXI), ni haver d'aparentar, ni estar pendent de les expectatives alienes. Fas el que vols, menges el que vols, penses, dius i escrius el que vols, etc. No hi ha ulls que et mirin ni jutges que et jutgin. No suporto que la gent em digui què he de fer.

                        Les persones que no saben estar soles són mig persones. N'hi ha algunes que es moriran sense haver tastat mai la dolça mel de la solitud. Són les que corren de seguida a buscar als altres per apuntalar la seva malmesa autoestima, les que tenen por de mirar-se al mirall, les que no han après a parlar amb la seva ombra (amb les seves ombres), les que no tenen vida interior, és a dir, superficials.

                        Solitud i llibertat. Hi ha res superior? Les relacions humanes estan contaminades pels interessos, les mancances, els egos... La vida social és una immensa xarxa d'hipocresies, aparences, malentesos, manipulacions... "L'infern són els altres" (Sartre). Quanta raó tenia. La debilitat ens fa gregaris. La por, la covardia, la insensatesa són el pinso del ramat. Ens han fet creure que som “animals socials”. Han estigmatitzat la solitud com una cosa de bojos i amargats perillosos. Fals. La veritable bogeria és la multitud, aquestes gernacions que són pasturades per pastors sense escrúpols (polítics, líders d'opinió, cantants, artistes, tertulians, futbolistes, mediàtics...) a cop de publicitat i demagògia, governades amb eslògans, enganyades, cegues, víctimes.

                        Què coi busques fora? Què et poden donar els altres? O encara creus en l'amor?

                          1.1.14

                          1-1-14

                          Aquest blog comença l'any al capdamunt del top d'Alianzo (llengua catalana, categoria books), posició que comparteix amb el del "mediàtic" Salvador Macip. Comprovo que l'any 2013 he publicat (només) 95 posts, una mitjana d'un post cada quatre dies. D'ençà 2005, l'any acabat ha sigut el menys prolífic blogològicament parlant. Per exemple, el 2006 en vaig publicar 491, cinc vegades més que enguany, una animalada. Eren altres temps i nosaltres també érem uns altres. El que no em quadra és que, amb aquests canvis, la posició al rànquing continuï igual que aleshores. Misteris dels algoritmes. 

                          Reconec que el 2013 he tingut altres prioritats. Diguem que m'he distret amb qüestions que sovint no tenien res a veure amb la literatura. O dit altrament: he gosat defugir el meu destí. No sé si perquè m'era prou conegut i ja m'avorria, o perquè em venia de gust dedicar-me a altres menesters. Potser he perdut el temps i les energies, però he après moltes coses, sobretot el privilegi de conèixer-me una mica més a mi mateix i créixer com a persona.

                          El 2014 em portarà viatges llunyans i textos cabdals. No debades faré 50 anys i arriba l'hora de crear quelcom que pugui quedar més enllà del meu cos extingible. També podria donar-se el cas que, de cop i volta, m'agafés un rampell salvatge i decidís ser sincer... No ho descarto pas.  Avisats esteu.

                          Tingueu cura de la vostra alimentació; feu exercici; no fumeu; eviteu la carn; no abuseu del vi; aparteu-vos de les persones que brutegen (si fa pudor no us tapeu el nas, foteu el camp i carretera); no us deixeu res al pap, que després es podreix i és pitjor; l'odi, la rancúnia i el ressentiment només us danyen a vosaltres; feu allò que us faci feliços i, si de retruc, feu feliços als altres, millor que millor; no cancel·leu (amb ela geminada) els somnis; que la motxilla pesi cada dia menys; que el cor sigui cada dia més pur; parleu una estona cada dia amb el nen que s'amaga dins vostre; mireu els núvols; escolteu els ocells; canteu, crideu, balleu, masturbeu-vos; estimeu-vos, sobretot estimeu-vos (perquè ningú us estimarà si no us estimeu); i no em feu gaire cas, que jo no sóc cap exemple de res; la vida flueix fins i tot quan s'entrebanca; ella sí, que en sap.         

                          Feliç 2014.      

                          25.12.13

                          Decisions

                          Quan em trobo davant el dilema d'haver d'escollir entre diverses opcions, sovint em pregunto dues coses: 
                          1- Quina decisió beneficiarà a més persones? 
                          2- Què et diu el cor? 
                          La primera qüestió es basa en el "greatest-happiness principle" d'Stuart Mill i la segona és un mix de Sánchez Dragó, Susanna Tamaro i Àlex Rovira (per citar-ne només tres). La resposta a la primera pregunta exigeix descartar l'egoisme i la resposta a la segona el racionalisme. O dit altrament: per a obrar bé cal transcendir l'ego i ser conscient del que sents. Sembla fàcil però no ho és gens. Proveu-ho. Us asseguro que, si us en sortiu, l'opció triada us farà millors persones i estareu orgullosos de vosaltres mateixos.        

                          23.12.13

                          Un any a Palau

                          L'article fou escrit el mes de maig i ha sortit publicat ara a la revista Saverdera XXI, núm 19


                          NOTA. A veure si endevineu en quin lloc de l'article sobra un accent...

                          21.12.13

                          La calma

                          Deficiència, fretura, mancança, neguit, desig, anhel, hàbit, incomodidat, insatisfacció... La vida és això. I no ens aturem mai perquè mai en tenim prou, encara que hàgim assolit somnis importants. Jo no em sento incòmode, sinó tot el contrari. Què em manca? Materialment no gran cosa, fins i tot me'n podria desprendre d'alguna més. La calma no ve de cercar i aconseguir, perquè sempre ens quedaran coses per aconseguir. És com intentar calmar el neguit de viatjar viatjant, atès que sempre quedaran viatges per fer, ni que sigui a la Lluna o a Mart. És aquest “anhel difús” el que toca la pera. No saps exactament el que et manca, el que vols. Podria estar satisfet amb la meva vida i vegetar simplement com els gats o els gossos jeuen al sol. Podria fer l'hort, viatjar, escriure un altre llibre, tornar a enamorar-me... Podria, podria, podria... I el sol fet d'imaginar-ho em causa una mandra infinita. M'estaré fent vell? Estic hivernant?

                            17.12.13

                            Te Araroa

                            De cop i volta marxa la boira, surt el sol, s'enlaira la temperatura, tornes a somriure, somies que fas tramping a les antípodes, caminant sobre la sorra, marea baixa, amb la brisa del mar de Tasmània acaronant-te la cara, xino-xano cap al sud, amb l'ànima badada i la mirada perduda a l'horitzó... 

                            De cop i volta despertes. Núvols que passen. Un plat de llenties. Res no és perfecte...
                              

                            13.12.13

                            El que queda



                            El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar. 

                            El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar. 

                            El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres. 

                            El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por. 

                            El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de les llàgrimes, el comiat impossible, la innocència final quan te n'adones que tot era necessari, fins i tot el dolor. 

                            El que queda és un agraïment profund i la veritat i la llibertat i el futur.

                              12.12.13

                              #SíSí

                              Els que no surten a la foto s'han autoesborrat del futur

                              10.12.13

                              Transformacions

                              Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación...
                              Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar. 

                              Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

                              Quan t'adones que en un lloc ja no pots créixer més, te'n vas. Abandones la "zona de confort" i et llences sense por a la novetat. Tot allò que coneixies se t'havia quedat petit i necessitaves horitzons com l'aire que respires. Enrere queda una altra etapa de la teva existència, sempre en constant transformació. 

                              Se te'n refot que no t'entenguin. Se te'n refot el que diguin o el que pensin. ¿Qui són ells per a jutjar-te, si sempre han estat on són, si sempre fan el mateix, si estan cagats de por amb la sola idea d'haver de canviar un mil·límetre la seva vida rutinària i previsible? Són els que volen empetitir-te, limitar-te, engabiar-te. Bye bye.

                              Camines dins la boira pels mateixos confins de la infantesa. El nen ha sobreviscut amb prou feines a tota l'allau de dogmes i preceptes que volien soterrar-lo. És el mateix nen que ara juga a ser i a deixar de ser allò que semblava que era, a fer i a desfer allò que semblava que feia. Perquè res no és estable ni definitiu. Res. Ni la matèria ni l'energia ni les vides realment viscudes, veritablement espremudes en totes les seves possibilitats.          

                              I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

                              8.12.13

                              La pitjor addicció

                              Fuig del tabac, de l'alcohol, de la carn i de les persones manipuladores. Estimar algú és acceptar-lo com és, respectar-lo, comprendre'l, però no fer que s'adapti als teus interessos. Ningú t'ha de dir com has d'actuar. Si quedes atrapat en una relació tòxica t'anul·laran i patiràs. La dependència sempre és negativa. Has de tenir el teu propi criteri i no témer el canvi. La pitjor addicció és creure que necessites algú per a ser feliç. Mentida. Per a ser feliç el que necessites és ser tu mateix, seguir la teva intuïció i poder crear lliurement el teu destí.

                              Hem polit els somnis

                              5.12.13

                              Ben poc


                              És poc, el que sabem sobre nosaltres: el niu, l'aigua que plou, la sang que s'escola, ocells que s'envolen, la boira sempre a l'hivern, i aquest neguit que no s'apaivaga.
                              És poc, ben poc, allò que sabem: que cauen les fulles dels arbres, que el cucut fa cu-cut cu-cut cu-cut, i que el sol tal vegada pot sortir o romandre amagat rere les muntanyes, i el record del sabor de les figues i de les móres.
                              Ben poc, ben poc és el que sabem: que el rierol també s'asseca, que els cors hi ha un dia que es paren, que l'amor igual que arriba se'n va i no sabem ben bé per què.
                              És tan poc, el que sabem, i aspirem a saber-ho tot.
                              I avui és un altre dia i podem estar contents perquè som vius, perquè hem escrit un altre vers, perquè encara caminem amb les nostres cames.
                              Però és tan poc, tan poc el que sabem, que Déu se'n deu riure de nosaltres.

                              1.12.13

                              Només els fets


                              Ni la filosofia ni la literatura m'aporten res. Són passatemps estèrils, productes prescindibles de la cultura. La filosofia és teòrica, racional, només planteja preguntes i no dóna respostes convincents. En renego. La literatura tampoc serveix perquè les paraules, per molt que t'hi escarrassis, no arriben a expressar la vida, es queden sempre curtes, fins i tot les poètiques. En renego també. Exfilòsof i expoeta (totes tenim un passat...), em malfio de les idees i de les paraules. Només me'n refio dels fets. Ni teories ni logomàquies, sinó fets, a poder ser consumats i contrastables. Visc sense pensar gaire, entre silencis i sons de la natura. La música també em cansa. Visc un acte de ser desprovist de racionalitat i de xerrameca. Estic i vaig i faig sense perdre el temps plantejant-me preguntes retòriques o cercant adjectius adients. A punt de fer 50 anys, pensar i escriure són un luxe que ja no em puc permetre. En canvi, si medito, tot això queda en suspens i em sento bé, perfectament. Només la natura em salva. La resta és presumpció, i no pas d'innocència.

                              21.11.13

                              I passa que som


                              I passa que som sols per a tenir l'espai i el temps de fer-nos dignes d'una vida que no ens pertany. I passa que hem avançat fent dreceres fins a les valls més pregones per adonar-nos que les ombres també ens salven. I passa que el cor se'ns ha estovat i la pell no guarda rancúnies i la ressaca és plena de dies plaents que ens han tatuat l'ànima. I passa que tantes paraules lliscaren i tantes esperances s'escolaren i tants neguits que al capdavall van ser res que ara mateix aquí mateix proclamo el meu amor incondicional a l'univers sencer i a cada ésser vivent (pedres incloses) que em fan sentir la bondat d'existir més enllà dels judicis i les formes. I passa que estimo el silenci i la lluna que s'amaga entre els núvols i els llavis de la noia verge i el somriure del vell que s'acomiada. I passa que no seré capaç de dir-ho com voldria dir-ho i tanmateix aspiro a deixar constància d'una sola certesa: viure val la pena i som aquí per a sentir-ho.

                              20.11.13

                              Epicureisme

                              Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.


                                Stay behind the light, you have a reason to hide

                                14.11.13

                                Cadells

                                Com faig sovint, baixava d'Alpicat a Lleida caminant. En una horeta i quart ets a l'hospital Arnau de Vilanova. Després (si no vull caminar més) agafo el bus, cada hora en surt un de l'estació d'autobusos. Anava xino-xano quan, a la cruïlla entre el camí de l'Albi i el camí de Boixadors esquerre, vaig escoltar uns ganyols que provenien de l'interior dels contenidors...

                                 
                                Em vaig acostar amb el cor encongit. D'antuvi vaig pensar que serien gats. Vaig aixecar la tapa del contenidor del mig i vaig veure una bossa d'escombraries gran de la qual sobresortien uns bolquers. La vaig apartar. La bossa que contenia les bestioletes que xisclaven era la de sota, una bossa de plàstic fort, negra per fora i blanca per dins (com les d'adob). La vaig extreure del contenidor amb molta cura i vaig fer un cop d'ull al seu contingut. Els ganyols no s'apaivagaven. No eren gats, sinó gossos, una ventrada de 6 cadells, no sé pas de quina raça, un de color negre, un altre blanc amb taques negres i la resta marrons...


                                Encara eren molls, feia poques hores que havien estat parits. Un malànima els havia agafat, els havia entaforat dins la bossa i els havia llençat amb tota la sang freda dins els contenidor. Si els has de deixar morir, sapastre, almenys estalvia'ls l'agonia! Vaig estripar la bossa per a examinar-los millor. Quina cucada. Es removien a cegues, els seus petits cors bategaven, un provava de popar mentre el seu germà es regirava i estirava les potetes. Allí hi havia VIDA incipient, VIDA pura i, alhora, l'ombrívola presència de la mort que els assetjava. Jo els contemplava embadalit.

                                Mai no he estat de gossos ni d'animals de companyia. No suporto els gats. Considero que tenir-los embotits en un pis és una aberració fruit del nostre egoisme. Les bèsties necessiten espai  per a córrer com els ocells cel per a volar. Ja sé que em direu que estan la mar de bé, que els cuideu, que formen part de la família, etc. Jo només tindria gos si visqués en una casa al camp. No ho descarto. Seria una pastor alemany i es diria Argos.

                                Vaig fer fotos i vaig gravar uns segons de vídeo. No sabia què fer, era la primera vegada que em trobava en una situació així. Vaig utilitzar el Facebook:





                                Immediatament van ploure suggeriments. El cas és que em vaig atabalar. Com que anava caminant, vaig suposar que no donaria temps de salvar-los. Els vaig veure tan apurats, tan fràgils, que pensava que durarien ben poc. Alguns es quedaven quiets, però després reaccionaven. Vaig marxar deixant-los allà terra, sota el sol, pensant que potser algun conductor podria veure'ls... Els vaig donar per morts.

                                Dues hores més tard, tornant de la ciutat, vaig passar pel mateix lloc, amb remordiment i ganes de redimir-me. En el fons esperava el miracle. Amb gran sorpresa, vaig comprovar que encara eren allí, vius, i que alguns fins i tot havien avançat uns metres... Potser l'escalfor del sol va salvar-los. Vaig agafar una capsa de cartró i els vaig posar dins amb la intenció d'endur-me'ls. Vaig telefonar a mon pare perquè em vingués a buscar amb el cotxe. Mentre l'esperava, vaig escriure a la capsa: "6 CADELLS - ADOPTA'LS" i vaig recollir dues petites joguines que hi havia al costat dels contenidors: una granoteta i un aneguet...


                                El més curiós era les lletres de la capsa: "AVIDA" (una marca de cava)... La meva idea era deixar la capsa al parc que hi ha davant de l'escola del poble. Quan els nens surten acostumen a jugar per allà mentre els seus pares els vigilen. El reclam de les joguines ajudaria. Així ho vaig fer. Em vaig quedar observant l'escena de lluny estant, assegut en un banc del parc, fent veure que m'entretenia amb el mòbil. De seguida es van apropar uns nens i els seus pares, després més gent... Objectiu aconseguit. Llavors vaig marxar.

                                Aquest matí he passat pel parc i no hi havia rastre de la capsa. Només quedava la granoteta verda... L'he agafat i me l'enduta a casa. Ben neta, presideix la taula de treball. Final feliç? Vull pensar que sí.

                                Anit un malparit no va dormir tranquil. Com deia una comentarista del Facebook (exalumna de Mollet): el karma no quedarà impune. Jo no sé si vaig fer lo correcte. Pobre de mi. Imagino els nens plorant i les mares maleint-me... Imagino els cadells arrecerats l'un contra l'altre, adoptats, alletats amb biberó, creixent amb amor...

                                Vida i mort al mateix temps. Sempre guanyarà la vida. I pensava: ¿Què són 6 cadells de gos davant de 10.000 filipins morts? Nosaltres també som 6 germans... El negre jo, per descomptat.    

                                12.11.13

                                Oix


                                La vida m'ha ensenyat tot el que sé, que no és gran cosa. Els llibres són com els arbres: tard o d'hora perden les fulles. Hi ha incendis incontrolables i gent esverada que només fineixen quan s'acaba el combustible. La sexualitat acostuma a ser un impediment per a l'espiritualitat (amb l'excepció del Tantra). Aspirem a ser àngels. Ho dubtaves? No preguntis tant i fes via, que és tard i NO vol ploure. Demà et trobaré a faltar. Avui deixa'm descansar. No és aconsellable ser tan previsible. No t'ho recomano. M'encanten els ponts romàn(t)ics, encara que no menin enlloc.

                                3.11.13

                                Entrevista

                                Em dic Irina Lobera, sóc estudiant de segon de Batxillerat de l’Escola Maristes Montserrat de Lleida. Duc a terme un treball de recerca que es basa en la creació literària. Per a complementar la part pràctica del treball, realitzo una sèrie d’entrevistes; per això, li agrairia la possibilitat d’entrevistar-lo. 

                                Les preguntes són les següents: 

                                1. Com definiries la teva professió? En quin àmbit et sents més còmode? 
                                No és una "professió", sinó una afecció, una addició, una devoció... Sóc més poeta que novel·lista, però quan em trobo més còmode és escrivint dietaris perquè considero que és la forma més natural i autèntica d'escriure.  
                                2. Què creus que és el que porta una persona a escriure? 
                                La inevitabilitat de les paraules. La necessitat d'expressar-se. La recerca de la llum a traves de les ombres.
                                3. Segons la teva opinió, a l’hora d’escriure, què és el que prima: l’habilitat adquirida pel perfeccionament de la tècnica, o una capacitat natural com és el talent? 
                                No sé què és el talent. Existeix l'estil propi i la voluntat de fer-ho cada dia millor.
                                4. Moltes de les creacions que es fan no arriben a publicar-se per motius de l’autor o de l’editorial; quantes creacions literàries personals o inèdites podries tenir en llibretes a casa? 
                                Moltíssimes: apunts, esborranys, quaderns, moleskines, manuscrits, centenars de documents word que no han passat d'un o dos folis... 
                                5. Fas una pluja d’idees per definir el tema o improvises i després perfecciones?
                                Improviso, em deixo endur per la "inspiració" (que existeix, sens dubte), acostumo a escriure de forma bastant automàtica i després repasso o corrigeixo poc. 
                                6. Cada quan sols escriure? De què depèn que tinguis inspiració o no?
                                Des de fa anys que escric cada dia el dietari: "Nulla dies sine linea". La inspiració no depèn de tu, sinó que arriba quan ella vol. Depèn de mil factors que tu no controles (la neuroquímica del cervell, la climatologia o l'energia còsmica), però és inconfusible: la notes i saps que és ella, que està aquí, i l'aprofites tot el que pots. 
                                7. Podries dir-me el teu ritual d’escriptura particular, si és que en tens?
                                Solitud i silenci. Encens. Xocolata Lindt 70%. 
                                8. Quina creus que és la recepta perquè una publicació tingui èxit? 
                                L'escriptor no és un venedor ni un agent de màrqueting, sinó un creador. Pots publicar guanyant premis literaris (és el cas d'alguns llibres meus) o simplement penjant el PDF en una plataforma digital d'autopublicació gratuïta com Bubok (que és el que faig últimament). L'èxit és tenir lectors, suposo. Però com convertir la teva obra en un "best seller" és una cosa que se m'escapa.   

                                30.10.13

                                No pensis


                                O penses o estimes. Pensar ens fa humans, però també és la nostra maledicció. El pensament és allò que ens separa dels altres. Si meditem deixem de pensar, creem un espai i un temps no discursiu que ens permet alliberar-nos de la tirania de les idees i de les paraules (= ombres). Meditar és fer el buit al pensament, fer fora l'ego perquè la llum del no-ser ens il·lumini. És una acció sense acció. L'amor no és lluita ni conflicte, sinó efusió, donació, benedicció, adoració. El pensament, en canvi, és límit. No pensis. Medita i estima. Estima i medita. 

                                27.10.13

                                Per a tu, Xavi


                                Fa 5 anys (el dia del teu 20è aniversari) et vaig dedicar un post. Fa uns dies que dorms a l'Hospital Clínic de Barcelona i espero que avui sigui l'última nit. Tot ha anat molt bé. Ets un noi alt, fort i valent. Saps que estem amb tu i que volem que et recuperis el més aviat possible. Les paraules no són lo teu, però el tiet Toni, de paraules, en té per donar i per vendre. Per això et dedico aquest post. Per a tu, Xavi. Volem gaudir del teu somriure. 

                                19.10.13

                                Discreció


                                Hem de ser més discrets. La intimitat, la privacitat, els somnis... Què més tenim que sigui nostre? Per què aquesta dèria per esbombar-ho tot i deixar-ne constància literària o fotogràfica? Per a quina maleïda posteritat escrivim? Quin públic xafarder ens espia pel forat del Facebook i de l'Instagram? Ho rumio i prenc una decisió.

                                17.10.13

                                Luna llena de octubre

                                Y todos cuantos vagan, 
                                de ti me van mil gracias refiriendo. 
                                Y todos más me llagan, 
                                y déjame muriendo 
                                un no sé qué que quedan balbuciendo. 
                                (San Juan de La Cruz)

                                Hay veranos que huelen a zozobra como crepúsculos rotos de antaño
                                Titubea, titubea, hasta que los ovarios se hinchen de óvulos coagulados
                                Tuve un remiendo de mi mismo en la penumbra del pasado
                                Ahora me anticipo al amor con una mueca de desprecio

                                Hemos venido a darlo todo, a vaciarnos sin miedo,
                                Otra vez, sin remedio, impunemente,
                                Para que la noche se apodere de las dudas
                                Cuando el alba nos envuelva en su regazo

                                Transitamos espacios y tiempos, tubos de luz, chacras bloqueados
                                Y en la distancia se pierde el latido que nos empuja
                                Es la fuerza del olvido y el poder de lo presente

                                Y sin embargo, balbuciendo, en ayunas, como un cielo sin nubes,
                                Soñamos ternuras divinas hechas de piel y de sexo

                                Hay veranos que huelen a zozobra
                                Hemos venido a darlo todo

                                Luna llena de octubre: ¿por qué tardas tanto?

                                13.10.13

                                L'encís d'allò que ha de venir

                                El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc. 

                                El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

                                6.10.13

                                Xuclant butleies

                                Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

                                He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

                                He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

                                M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:


                                La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea

                                Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...


                                He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

                                4.10.13

                                Metàfores

                                Solitud. Tempesta. Dejuni. Tardor. L'infern és una metàfora com ho és cada mot, cada lletra. Metàfores de vaixells a la deriva i de ports presumptament segurs. Ensumo la molsa a trenc de bosc. El cel és espès. Degota la pluja fent melodies sobre la barana de ferro del balcó. Per què vols entendre-ho tot? Seríem déus si ho entenguéssim. No n'hi ha prou amb dir “amor” o “connexió” o “t'enyoro”. Frases fetes. Metàfores. Tardor. Dejuni. Tempesta. Solitud. Plou amb ganes. Com els amants que fa temps que no es veuen i es devoren sense preàmbuls. Vivim així. Som així. N'estem ben orgullosos.

                                2.10.13

                                Reiki


                                Només existeix el present. Concentra't en l'ara. El passat ens ha portat fins aquí i està ple d'errors, però despreocupa-te'n. Ens ha servit per a créixer i aprendre. Tindrem noves oportunitats. No siguis tan dur amb tu mateix. No t'enutgis. La por no ens deixa confiar. Volem controlar-ho tot la qual cosa és impossible. Per això patim i fem patir. Relaxa't i flueix amb l'energia de l'univers. Sigues agraït i amable amb els altres. Treballa amb cura, des del cor, donant el millor de tu mateix. Somriu sempre. Cerca la Llum. Abandona els hàbits tòxics. Purifica't. Medita. Nàmaste