Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts, des del finestral de l’hotel Blue Bottle de Tessalònica, sota un cel plujós: som fills de la guerra i de l’amor, eros i thanatos sempre, empenyent o esporgant l’impuls intrínsec de la vida. Hi ha més cementiris que escoles bressol, més mausoleus que night clubs. Som fills de Mart i de Venus, esquizofrènicament incurables. Cada frontera que travesso m’ho confirma: regna la tristesa enmig de la lletjor, la bellesa i l’alegria són excepcionals. Parlo ara dels Balcans. Si parlés del Brasil no canviaria gaire; o d’Anglaterra o de Finlàndia, que són llocs que conec. De vegades, la Natura suplanta amb esplendor la mesquinesa humana. Ella ho omple tot i esdevenim espectadors estupefactes, prescindibles. De vegades, és la humanitat la que s’imposa, i aleshores el paisatge s’embruta i es deteriora, convertint-se en un pandemoni sorollós i abominable. Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts: som fills de les ruïnes del passat i de le...