He fet la tercera apatxeta del Cros després que ahir enderroquessin les dues (1-2) que hi havia les quals havien suportat tramuntanades i llevantades durant dos mesos, però no han sobreviscut a l'acció vandàlica. Gràcies a aquesta destrucció deliberada, he comprès que els vàndals són còmplices de la meva creació en la mesura que m'empenyen a realitzar noves obres cada cop millors. Així les obres es renoven i el repte m'estimula d'allò més. Les anteriors eren imperfectes perquè havia emprat una mica de cola de contacte. La nova apatxeta és pur Rock Balancing. Si comprenem que creació i destrucció van unides, comprendrem com funciona l'univers, la natura i tot plegat. M'ha vingut a la memòria aquell poema de Kavafis: Esperant els bàrbars... Jo els espero amb candeletes. Gràcies, de debò!
Comentaris
Muhas veces el ser humano aparece como un árbol entre las rocas, y justamente por eso se destaca más---
Tens raó, Francesc, per això uneixo construcció i destrucció, perquè són cares de la mateixa cosa. No estic segur que el caos sigui l'estat natural de les coses, com tampoc ho és l'equilibri (de les pedres i emocional). De fet, hi ha una alternança d'ambdós extrems, una bi-polaritat que es complementa.