ENTRELLUM

El primer diumenge d'agost vaig participar en aquest concurs  al riu Éssera (Graus) amb dues obres: Vaig escollir códols rodons de granit, treballant dins l'aigua  Entre els 53 participants, el jurat va tenir a bé atorgar-me el  primer premi Escultura de Fermín de Bedoya "El ilerdense Toni Ros, con dos trabajos de extrema dificultad técnica y de notable belleza estética, se alzó con el triunfo final del certamen y subió a lo más alto del podio" http://ganasdevivir.es/blog/2017/08/09/el-catalan-toni-ros-se-alza-con-el-triunfo-en-el-campeonato-de-piedras-en-equilibrio-de-graus/

Obre els ulls i mira: cauran estrelles fugaces per a tu, ben a prop, sobre el llac. Escolta com salten els peixos. La llúdriga s’esmuny entre els joncs. Els muricecs passen en vol rasant.  Obre els ulls i mira: tot és per a tu, així, real, perfecte. No t’adormis encara. Deixa que la granota rauqui. Has vist els esquirols? El cabirol i els senglars baixaran a abeurar-se. Obre els ulls i mira: no hi ha res que no sigui obra divina. Fins i tot el fang, el fum, les ombres. Segueix la llum que t’inspira. No desconfiïs. Demà serà millor.  Cauran estrelles fugaces per a tu. Són el senyal del cel que et beneeix. Com l’arc de Sant Martí. Com el silenci dels cims. Com la lluna creixent. Com l’amor que mereixes. 

Hi ha tres Salvadors que em tenen robat el cor i l'esperit: Sant Salvador del Bosc (Llimiana, Montsec), Sant Salvador de Verdera (Alt Empordà) i Sant Salvador del Corb (Peramola).  Els poso per ordre de descoberta. Dels dos primers n'he parlat a bastament en aquest blog. La darrera troballa és d'aquest matí, seguint el guiatge d'en Jordi Quera (bon coneixedor de la zona) amb el qual vaig compartir anit taula i premi a Tragó. Guillem de Belibasta ens va reunir. L'ermita de Sant Salvador, romànica de finals del segle XI, és la més petita de Catalunya. Té una ubicació extraordinària, encinglerada sobre un petit collet entre la segona i la tercera de les agulles del Corb, abocada als espadats de conglomerat i amb unes vistes excepcionals del massís de Sant Honorat i la Vall del Segre. Resten les parets i l'absis amb una finestreta.  He començat l'ascensió massa tard, pels volts de les onze, amb una calor sufocant. Sort que m'he endut un litre i mig d'aig...

He estat guardonat amb el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d'aventures a la natura. Anit vaig rebre el premi a Tragó. El llibre ja està publicat. Gràcies! https://entrellum.blogspot.com.es/2016/04/premis.html

Si la llibertat és un mite, també ho és l'amor, la felicitat, etc. Què, no és un mite? Tot allò que magnifiquem, allò que gosem escriure amb majúscules. L'home és una animal mito-lògic que aspira a ser lògic i no se n'acaba de sortir.  Fa 2.500 anys els grecs van fer el pas del mythos al logos, fundant la cultura occidental; però a hores d'ara, sincerament, algú amb dos dits de front creu que aquesta "racionalitat" ens ha conduït al paradís a la Terra? Oi que no?  Contemplo els camps alemanys plens de generadors eòlics (de dubtosa estètica) i veig cotxes Tesla carregant les bateries a les benzineres... I què en farem, de les bateries després? El mite de l'energia verda. Un altre mite. Com el del menjar bio i orgànic. Quants mites més crearem? No tenim remei. Per a mi ser lliure és que ningú fiscalitzi els meus actes, que ningú em digui què he de fer i com ho he de fer. Ja sóc prou gran per espavilar-me sol. Això no és cap mite, sinó una praxi ...

Si hagués de definir la meva vida, ras i curt, diria que ha sigut i és una investigació radical sobre la llibertat. Què significa ser lliure? No teòricament, sobre el paper o en els llibres, sinó en la pràctica, vivint lliurement,; no pas com un "dret" que tenim o se'ns concedeix, sinó com una conquesta diària. El que sé sobre això, poc o molt, ho sé de primera mà. Vaig patir la manca de llibertat en els anys de la meva adolescència, sobretot per motius religiosos (Opus). Després vaig adquirir compromisos i responsabilitats socials i personals (treball, matrimoni, paternitat). Un dia vaig poder escapar-me de tot això i, des d'aleshores, tinc la pell molt fina en aquest sentit, valoro la meva llibertat per sobre de tot i detecto a 100 kms. qualsevol amenaça en contra d'ella. Sóc llibertari, que no és el mateix que ser llibertí. Una cosa és ser un "esclau alliberat" i una altra ser llicenciós en els costums. Els meus costums són d'allò més...

Der Wanderer hat die Erfahrung des Fremden, das Fremdsein, sich fremd fühlen...  En tots els viatges que he fet (viatges llargs en el temps i en l'espai) he acabat sentint una experiència extrema que els alemanys anomenen "Fremdheit". Ho podríem traduir com estranyesa, alienació, forasteritat. De fet, és el contrari de la Identität.  Cada viatge és un experiment que fem amb nosaltres mateixos, cercant els límits de la nostra identitat, obrint-nos a allò que ens és aliè. Si l'experiència viatgera es porta fins als extrems, llavors pot aparèixer aquesta pèrdua de la identitat, una desorientació molt profunda, un no saber qui ets ni on estàs. Això és la Fremdheit. Després de 40 dies, 15.000 km i 18 països, aquest matí l'he sentida de forma molt punyent al mig del mercat de Nellingen. Ahir a Dinkelsbühl ja van aparèixer els primers símptomes, que solen ser físics: davallada energètica, malestar general, debilitat, ganes de dormir... Aquest matí ha sigut més psicològic...

Et desperta la pluja. Sents com ressonen les gotes al sostre de la Caddy. No hi ha cap pressa per treure el cos del sac de dormir.  On ets? En un lloc indeterminat entre Kassel i Würzburg, Alemanya.  D'on véns? De la punta més meridional de l'illa de Lèucada, a la mar Jònica, concretament del Ιερά Μονή Αγίου Νικολάου Ιράς, on vaig parlar amb una monja que em va dir que lo més important a la vida és saber escoltar el silenci... On vas? Això no em preocupa gens. L'espai és un holograma, com el temps. Qui ets? La imatge que et facis de mi. Què vols? Vull fluir amb la vida. Ser autèntic. La pluja continua amb la seva melodia agradable. No volem respostes, sinó fets. Els fets no admeten judicis. No volem paraules, estem farts de paraules. Preguntar és una manca de respecte amb la realitat. La gent que pregunta massa està malalta. La pluja no pregunta mai res, cau i prou, és un fet incontestable que ho remulla tot de certeses evidents. Després ho veus tot més clar, més net....

Són aquestes ciutats alemanyes que et roben el cor, tan ben conservades, amb tramvies, bicicletes, persones silencioses i educades, músics al carrer, terrasses on aprofitar les ullades de sol...  T'asseus en una taula del restaurant Nüsslein, a l'entrada del Krämerbrücke, el pont medieval habitat més llarg del món, en el centre d'Erfurt, la capital de la Turíngia. Demanes una gerra de cervesa i rumies què menjaràs. T'encanta provar especialitats dels llocs que visites. La cambrera et recomana el plat estrella: Thüringer Sauerbraten. Ok, posi'm això. Es tracta d'un estofat de vedella molt substanciós, acompanyat de patata i col vermella. T'ho mereixes, després del tràngol depriment de Buchenwald.  Per a tu, menjar carn és excepcional, i avui has gaudit d'allò més. Es fonia a la boca. A més, el músic que tocava davant mateix s'ha lluït amb cançons de Bob Dylan, harmònica inclosa. Es pot demanar més? Sí, clar, una bona companyia... Paciència, xaval, qu...

Sembla mentida que a pocs quilòmetres de distància, en el cor d'Alemanya, coincideixin els dos extrems més clamorosos d'aquesta tribu teutònica: el cim daurat de la intel.lectualitat (Weimar) i el crematori nazi (Buchenwald).  Fa molt de respecte passejar un matí de diumenge rúfol de juliol pels carrers de la ciutat on Goethe va viure 50 anys de la seva vida i on Nietzsche en va malviure els darrers després d'haver perdut la raó (o per excès de "raó", com els nazis). Aquí guarden el seu arxiu. Una ciutat a la qual cal afegir noms com Schiller, Bach, Liszt, Herder, Wieland... a banda de ser el centre de la Bauhaus.  "El somni de la raó produeix monstres" (així va titular Goya el gravat 43 dels seus Caprichos). Gran part de la meva formació cultural i filosòfica beu de les fonts germàniques i dels autors esmentats. Em trobo atrapat per la història col.lectiva i personal. Tot plegat ben fàustic.  Quan vam vendre l'ànima al diable? El diable és el racion...