ENTRELLUM

“Fes el que hagis de fer, tot allò que el teu cor demana, allò que -quan ho imagines- el teu cos s’estremeix i la teva ànima vibra amb ressonància. Fes-ho, encara que no t’aplaudeixin ni et reconeguin, encara que et mirin amb desconfiança. Fes-ho, encara que dubtin de la teva capacitat i que facin el possible (ni que sigui inconscientment) perquè no ho facis. Llavors, al final, quan hagis vençut la barrera de la por i de la vergonya, i t’hagis desprès de la necessitat de reconeixement i acceptació, llavors podràs simplement ser i fer allò que el teu cor demana. En aquest espai únic, amb presència, humilitat, veritat i acceptació, podràs aportar la teva gran contribució al món: ser tu mateix! Dóna’t permís, allibera’t i camina en direcció a la teva pròpia veritat.”  Missatge per a mi mateixa (Naíla Andrade Sarkar) 

De vegades penso que vaig encarnar en aquest planeta per a observar els altres. El voyeurisme em sembla una activitat d’allò més plaent. La vida contemplativa. Sense jutjar ni voler intervenir en els afers aliens. Mirar, aprendre, passar de llarg. Gran part de la meva existència nòmada de viatger incansable es nodreix d’aquesta dèria. És un anar que no cansa. Anem anant amb lleugeresa i no acabem mai d’estar-hi completament. No cal. Surfegem o sobrevolem la realitat, que acostuma a ser una cosa avorrida i pesada.  Fa una bona estona que observo els nens de la platja. Primer estaven jugant a enfilar-se en una barca ancorada, llençant-se, capbussant i tornant a pujar. Una activitat frenètica. Eren set o vuit. Ara són quatre els que es dediquen a enfilar-se a un gran arbre amb la desimboltura d’un mico. N’hi ha un (sempre hi ha el més agosarat) que ha assolit una altura considerable. Si cau es mata. Acaben una altra vegada a l’aigua, com peixos que són, de pell bruna i nat...

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família.  Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia.  Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixet...

Em desperta la lluna gairebé plena, bressolada amb la cançó de les onades. La sagrada nit batega com el cor d’una mare. Sóc el foc que tot ho crema, la bellesa en cada flor, la mirada creadora, saviesa dels pescadors. Sóc el misteri de l’aigua, el plaer sense culpa, el vent despentinant les dunes, els llavis que besen per primer cop. Sóc els colors de l’arc de la pluja, el camí que s’obre a cada passa, l’ocell que s’enlaira, l’aventura interminable.  Sóc el teu silenci, la teva llàgrima, el teu dolor, la teva primera esperança. Sóc el mirall que et mira, l’illa que guarda els secrets de l’ànima, aquella paraula prohibida, la sortida definitiva. Sóc tu. Et sóc en la rialla i en la calma, en la guerra i en la gana. Et sóc a totes hores, nit i dia, capvespre i matinada. Et sóc encara que dubtis, encara que neguis, encara que callis.   Sóc tu. Allò que desconeixes. Aquesta llum inextingible.  Em desperta la lluna gairebé plena......

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant...  Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua.  Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em qu...

Les platges del nord d’Ubatuba tenen un accés  més difícil, camins plens de clots que desanimen força, però val la pena arribar-hi (sobretot si el cotxe és de lloguer).  M’ha agradat molt Ubatumirim, un indret ben salvatge, on pots anar amb el cotxe per la platja... A l’altra banda del riu (perquè sempre hi ha un riu) està la Praia do Estaleiro. Ambdues tenen restaurants decents, encara que els càmpings i les pousades són poques i precàries.  He acabat dinant a Almada, una platja ben perduda amb vistes a l’Ilha dos Porcos. Caipirinha de limão siciliano com gengibre i moqueca de pescada cambucu amb molho de camarão.  El problema és que la majoria de plats de la carta són per a dues persones. Sempre que dius que vas sozinho arrufen el nas... Intento imaginar la cara dels primers europeus que van recalar en aquesta costa... Muntanyes verdes i indígenes curiosos... Si van sobreviure no és perquè fossin més forts. Per a reeixir a la ...

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència.  Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat: Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic) La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe...  Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmere...

Quina mania té la gent de descontextualitzar les coses. Trobar-te un moai enorme a Bertioga fa certa gràcia. Presideix l’entrada al condominio Hanga Roa. Caldria esbrinar qui va escollir aquest nom i per què... El litoral nord paulista que va de Santos a Ubatuba és completament prescindible. Se salva Toque-Toque Grande. Té una cascada al costat de la carretera (BR101) l’aigua de la qual, ben freda, arriba al mar en un extrem de la platja.  Tota aquesta zona impressiona per l’aclaparadora verdor de la mata atlàntica (Serra do Mar). Ubatuba té el 80% del territori protegit, 100 platges i unes quantes illes.  Ha plogut molt quan estava a Caraguatatuba berenant 400 grams d’açaí, el gelat ( sorvete ) brasiler per excel.lència. Un diluvi! Per causa de les abundoses precipitacioms, Ubatuba se sol anomenar “Ubachuva”... A Catalunya sembla que està nevant força. Carreteres tallades i tota la pesca. Va ser una bona decisió, la de passar l’hivern a...

Guaraqueçaba és un indret mític. No l’he visitat, però me n’han parlat amb entusiasme. Es troba a la badia de Paranaguá, més endins de l’Ilha do Mel. Per arribar-hi amb cotxe cal recórrer 70 km de camí de terra, a partir de Cacatu. La millor opció és anar-hi amb barca des de Paranaguá. La seva situació remota ja el fan atractiu, però cal afegir-hi que també va ser l’escenari d’un naufragi famós... Joshua Scolum fou el primer navegant que va completar la volta al món en solitari amb un veler de 11 m de llarg. L’any 1887 el seu vaixell Aquidneck va encallar en un banc de sorra davant de Guaraqueçaba. Amb el que va poder salvar del vaixell, ell i la seva família, amb l’ajuda dels natius, van construir en 5 mesos un altre vaixell que va batejar com a Liberdade amb el qual van poder arribar a Nova York. Slocum relata la seva aventura en el llibre Voyage of the Liberdade (1890) Per acabar d’arrodonir la llegenda, Slocum va desaparèixer al mar i no se’l va trobar mai mé...

El trajecte amb barca des de Pontal fins a Nova Brasilia dura mitja hora. Preu d’anar i tornar 35 reals (9 euros). També tens l’opció que la barca et deixi a Las Encantadas (sud de l’illa). Allà hi ha unes grutes accessibles amb la marea baixa. Des de Nova Brasília pots visitar la Fortaleza i el Farol, que és el que he fet jo. Travessar tota l’illa caminant era una bestiesa amb la calda que fotia avui.  Per arribar a la Fortaleza de Nossa Senhora dos Prazeres cal caminar 4 km per la platja. És una construcció estratègica que encara conserva els canons. Val la pena fer la trilha fins al capdamunt del turó per tal de tenir la millor panoràmica. Recomano tornar a Nova Brasilia per la trilha interior, molt maca, amb vegetació que fa ombra.  Les trilhes estan molt ben indicades amb cartells nous. Per anar cap al Farol das Conchas cal partir novament de l’embarcador i seguir les indicacions. Les escales finals són per a suar la cansalada. Consell: banyar-se ...