entrellum

«No patiu. Tornarà a néixer gent que sabrà fer coses amb les mans, que tornarà a caminar amb els peus pels camins polsosos, que tornarà a mirar amb una mirada prístina als ulls. Gent que sabrà on va i també sabrà vagarejar sense rumb. Gent que es posarà una clavellina al cabell perquè fa bo i les orenetes xisclen. Gent que farà una becaina plàcidament sota un arbre sense comptar ni les hores ni els dies. Tornarà a haver-hi somriures tímids, paraules simples, somnis màgics i llàgrimes secretes. Tornarem a tenir terra a les ungles, els peus enfangats, el cabell embullat i la roba esquinçada. Tornaràn els llargs silencis, les negres nits, els cels blaus i les calors abrusadores. Tornarà tot això perquè forma part de la naturalesa humana i de la mecànica terrestre. Però haurà de passar un temps. Caldrà que tots els "grans avenços" quedin anorreats, que tots els "plans de futur globals" fracassin. Caldrà que caigui en l'oblit tot aquest allau d'informació inútil,...

Ens queda el reducte de la privacitat més absoluta, crear un racó de món agradable en el qual aïllar-nos de la demència del món. Epicur ho sabia: fes del teu jardí un cel nou cada dia, fuig de la ciutat i del mainstream... No ens deixen una altra sortida. Que s'enfonsin en les seves misèries tots els miserables, que es descomposin en les seves putrefactes corrupcions, que se'ls emporti a l'infern el diable, amo i senyor dels seus actes abominables... Nosaltres sabem on anar i sabem què fer. Ens desvinculem de les mentides i les malvestats comeses pels cucs vomitius. No volem tenir res a veure amb el seu drama. Sí, el nostre paradís real, ple de flors i rialles, el nostre hort ufanós, ens salvarà del desastre inevitable...

Fins que no entengueu que la naturalesa de la majoria de la població és que “els cuidin”, “els vigilin”, “els protegeixin” i que desitgen ser dirigits ( La Mentalitat de l'Esclau), no entendreu res, i us estareu sempre donant cops de cap contra la paret No sé si no us va quedar clar durant els gairebé 3 anys de plandèmia. I com aniran a votar en massa cada vegada que els convoquin per a unes eleccions polítiques Els nostres principals enemics no són els estats o les autoritats, sinó els nostres veïns, coneguts i gent del carrer amb què interactuem cada dia Ells són i seran els que ens denunciïn i assenyalin a les properes agendes globalistes totalitàries Aquests i les forces i cossos d'inseguretat de l'estat, que no són més que uns gossos que estan entrenats per obeir “les autoritats" i el sistema Aquests dos col·lectius són els nostres principals enemics: El 95% de la població. Les forces i els cossos d'inseguretat de l'estat Tingueu-ho molt clar I direu: Com ...

Per a poder comprendre la societat, l'actual i la de sempre, cal partir d'uns principis: - La majoria de la gent NO VOL SER LLIURE (tenen por de ser-ho) - Funcionen per inèrcia i mimetisme (segueixen el Ramat, el que dicta l'Autoritat o el Relat Oficial) - No hi proactivitat gnoseològica, sinó passivitat confortable, suïcida... Els darrers 3 anys s'han anat acumulant mentides (ara en diuen FAKE) l'una rere l'altra:  - Que si un presumpte "virus" (bioterrorista, ja que de natural no en tenia res) fingint una "pandèmia" mitjançant una manipulació mediàtica bestial, perpetrant protocols genocides i mesures lliberticides...  - Que si el titella pallasso nazi d'en Zelensky és el bo de la pilicula, quan és una tapadora dels ianquis perquè a Ucraïna hi ha laboratoris secrets, provocant una guerra que amenaça amb escalar... (guerra que alhora ha servit com a cortina de fum per a tapar els efectes de les kakunes) - Que si el "Canvi Climàtic...

Que la vida no és lineal, sinó erràtica, fa tombarelles, ho sap tothom. Cada dia, cada hora, pot aparèixer una sorpresa, un imprevist, un accident, un entrebanc, un problema. El cel no és ras completament, de vegades sí, però dura el que dura.  És la nostra actitud envers els esdeveninents, la que compta, saber gestionar les imperfeccions, avaries, malalties, reptes que se'ns presenten.  El sol surt cada matí, encara que no el vegis. Malgrat la boira, núvols, pluja, tempesta, el sol resta incòlume rere la teva personal perspectiva. Ho noten les plantes i les bèsties, que s'amaga, tu també, i l'enyores, fins que torna a ser visible i t'escalfa la pell de nou.  Primer floreix l'ametller, després lluquen les tulipes, ara ve la mimosa... les abelles zumzegen pels espígols i la sargantana remena la cua entre les pedres... Ves acomiadant l'hivern, que la primavera ensenya la poteta... Sempre hi ha núvols i fa fred, fins que clareja i et pots llevar la roba. Despullar-...

He llegit massa llibres i n’he escrit massa, he visitat països, he seduït femelles, he llaurat camins, he pujat muntanyes, sempre empaitant els somnis i perpetrant-los impunenement I què queda? Fer l’hort, com mon pare... i recordar que vaig ser sublim, efímer i humà, massa humà Al capdavall no són les grans gestes, sinó les petites coses, els moments precisos en els quals assaboreixes el pur present sense ambicions ni recances, amb una pau senzilla: el sol tímid de febrer, la cantúria dels ocells, les primeres flors dels ametllers, les tulipes... I saps que arriba la primavera, encara que tu siguis un any més vell, encara que el mestral recargoli les branques, saps que els llucs tornaran a brullar, que menjarem cireres, que res no s’atura enmig de la impermanència de tot plegat... I que callin els profetes maldestres que anuncien apocalipsis de fireta, colla de ganàpies, que callin per sempre, perquè la Vida continua i continuarà, regalant-nos flors i fruits i fills i esperances, i ta...

Veig dos nens maltractant un cadell. El gosset ganyola de dolor. L’apedreguen, l’agafen i el llencen a l’aire deixant que s’espetegui a terra... No puc suportar-ho.  M’hi acosto i s’aturen, mentre proven d’amagar el gos. Jo amanyago la bestioleta, li faig un petó, em poso la mà al cor i la torno a acariciar.  Els nens em miren estupefactes, com si fos un extraterrestre. Al·lucinen. Marxo sense dir cap paraula. No parlo amazic.   Tot això succeeix als afores de Tata, una ciutat marroquina del sud, lletja i polsegosa.  M’allunyo del lloc dels fets i, després d’unes passes, em giro i torno a posar-me la mà al cor, fent una reverència als nens i al cadell. El sol es pon rere les precioses muntanyes pelades de l’Antiatles... Només són una nens avorrits maltractant un cadell. Ser gos al Marroc és una autèntica desgràcia. Als gossos del carrer els anomenen “beldis”. Al país hi ha uns 3 milions de gossos abandonats, apallissats, famolencs, que s’arrosseguen amb el cap cot, d...

El catastrofisme fatalista s’imposa davant el futur, ja sigui climàtic, plandèmic, belicós, polític, financer, català... Qualsevol aspecte que tingui a veure amb la humanitat fa aigües, com un Titànic imparable.  Curiosamemt, és ara quan millor estic a nivell personal, d’amor, de salut, de recursos. I és ara quan pitjor estan les circumstàncies, l’escenari, la societat, el planeta i, sobretot, els seus manaires. Aquest contrast em desorienta.  Evaiton resta al marge del desori exterior, o almenys ho intenta. Han sigut 3 anys de convivència intensa 24/7, de Tantra conscient, amb els seus altibaixos, clar. El balanç no pot ser més positiu. Evaiton m’ha proporcionat estabilitat en tots els sentits. No solament en el sentit material (camper, casa...), sinó en l’emocional, en la valoració de qui sóc. Ella ha cregut en mi des del primer dia, inclús quan jo no creia en mi del tot. I això és fonamental. La resta ha sigut anecdòtic, els maldecaps dels projectes, les discussions diverse...

Set setmanes sense actualitzar aquest blog. De fet el tinc com a privat, sense accés al públic. Els motius? Diversos. Hem estat uns quants mesos reformant la casa que hem comprat. Vull mantenir un perfil baix a les xarxes socials, no proporcionar massa informació, esdevenir ocult i misteriós. D’ençà de la plandèmia s’ha vist clar que cal protegir-se. La privacitat està en perill, la decadència de la llibertat imparable. Una societat atemorida, enganyada, manipulada, cega, obedient, no pot conduir a res de bo. Hem de crear el nostre petit paradís (microcosmos) i evitar la socialització, defugir les dependències sistèmiques. Conreem un hort, fem foraging, viatgem… Cada cop és més difícil establir connexions personals veritables. La gent sembla zombificada. Escriure és perillós. Donar pistes i deixar petjades no és prudent. Winston Smith escrivia el seu diari clandestinament, amagat de les telepantalles. L’acte subversiu literari com a darrer reducte de llibertat individual. O el Silenci....

https://youtu.be/NGDbYmLffxA https://youtu.be/jx5GpVLQ7-I https://youtu.be/l0niAurfNuo https://youtu.be/j3wRE_OlyeM https://youtu.be/QzGSREb7SQE https://youtu.be/6wkVVKFwLl8 https://youtu.be/jMNm0rIkc5o https://youtu.be/kbdEF1JnP8Q https://youtu.be/VGidAXQtWoQ https://youtu.be/HsaAfg6Y3v0 https://youtu.be/Bli4eY481EY https://youtu.be/CfGYX2zFTCc https://youtu.be/-89jRP7OBfw