ENTRELLUM

Podria entendre el neguit de les hores intempestives, bressolar-me en el pit de les blanques muses que em beuen fins a l'oblit, avançar a contracor per la sendera on habiten aranyes enormes i gegants bambús, visitar més platges verges o desvirgar nous horitzons... Podria aturar-me un instant, potser unes hores, i ser pedra que mira, peus nus dins la sorra, solitud alliberadora quan els llavis aliens no reclamen saliva, quan el suc de la vagina s'estronca i em deixa somiar pel meu compte... Podria fugir definitivament, deixar enrere totes les paraules, totes les màscares, tots els nusos que em lliguen als altres conys cors... Clareja. La matinada arriba amb una aurèola divina. Sé que som a les beceroles i que, en anglès (i en qualsevol llengua), perquè hi hagi happiness han de passar coses...

La gente se apega, y cuanto más te apegas a la otra persona, más se asusta la otra persona, más ganas tiene de escapar, porque hay una gran necesidad interior de ser libres. El deseo de libertad es mucho mayor que cualquier otro deseo, es mucho más profundo que cualquier otro deseo. De ahí que uno pueda sacrificar incluso el amor, pero no pueda sacrificar la libertad, no forma parte de la naturaleza de las cosas. De ahí que la auténtica dicha sólo pueda ocurrir en tu soledad. La soledad es un arte, sobretodo el arte de la meditación. Estar completamente centrado en tu propio ser sin ansiar a la otra persona; estar en tal profundo reposo contigo mismo que no necesitas nada más, eso es la soledad. Te proporciona dicha eterna. Si primero estás arraigado en tu ser y luego te diriges a una relación, el fenómeno es completamente distinto. En este caso puedes compartir, puedes amar y también puedes disfrutar este amor. Incluso cuando es momentáneo, puedes danzar, puedes bail...

Encara que vagis pel mateix camí, el camí d'anada mai és el mateix camí de tornada.  De vegades l'acció correcta és la no-acció, no re-accionar; com de vegades la millor paraula és la no-paraula, és a dir, el silenci.  Tota la vida volent córrer més que els altres per a ser sempre "el primer" i "el millor". Ara toca anar més a poc a poc i quedar-se una mica enrere.

Mal oratge. El contes de fades cauen a trossos. El psicòpata que m’habita s’altera, ensenya les urpes, dispara a tort i a dret, i fuig com un covard. El seu estil inconfusible. Després, ruïnes i llàgrimes, la sang que envermelleix rius i mars. Hi ha terrorismes emocionals, daltabaixos com muntanyes russes, inestabilitats agressives, una allau de neurotransmissors esvalotats que provoquen ferits i baixes.  Mal oratge. Miro la meva vida com un camp de batalla ple de cadàvers. Hi ha cors esbocinats. Hi ha ulls fora d’òrbita. Hi ha dolor enmig de l’amor (com hi ha flors naturals als cementiris). Contradiccions íntimes. Hi ha, sobretot, tristesa, molta tristesa. Els contes de fades cauen a trossos. No esperis que cap príncep et faci un petó. Tard o d’hora, l’escorpí clava el fibló ple de verí. Mal oratge.

PURESA Retrobar el centre, la mística. Tu sol en la Natura, el nucli. El silenci.  Més enllà de les relacions, de la teranyina de les relacions. Més enllà de les presumptes  necessitats materials, immediates. Retrobar-te,  retrobar l'esperit lliure, la divinitat interior, l'essència íntima. Més enllà del desig (el vehicle de l'ego). Apujar la vibració. Sobrevolar el món. Ser pur. Ser llum. Ser pau.  Ser amor. NUESA M'amago de mi mateix en la cala que sóc. El cos nu. La ment nua. El cor nu.  La nuesa de l'esperit que alena en el fons, insondable, eteri, infinit. Les ruïnes dels records. La boira de les il·lusions. Què queda de tu quan el públic ha marxat i fa hores que han abaixat el teló? La nuesa. El paradís interior. Ocells que piulen. El sol del capvespre. Aquesta remor lleugera  de les onades anticiclòniques. A penes un sospir que ens recorda que el temps pass...

Hi ha un abans i un després de ser pare (i de ser mare, però en aquesta reencarnació m'ha tocar ser mascle). No és només que l'espècie t'hagi utilitzat per a perpetuar-se. No és només que el nostre ego necessiti una extensió per a sentir-se més important. No és només assumir que tens la responsabilitat d'educar un altre ésser. No és només això.  Després de 24 anys de paternitat, puc dir que ser pare és, sobretot, ser un model de vida, un exemple. No parlo de les coses materials. Parlo de ser tu mateix, amb plena autenticitat. Parlo de mantenir-te ferm en el teu camí particular, individual, únic. Parlo de lluitar per la teva independència i la teva llibertat. Parlo de crear les condicions de possibilitat d'una existència plena.  Els fills s'hi fixen, en això. De fet, aquesta és i serà la veritable herència que els deixaràs. No pas propietats o diners. No pas galindaines. Els quedarà de tu el que vas ser, el que vas fer, tot el que vas desenvolupar al ...

Em tinc a mi mateix i, al capdavall, pertanyo al mar, a la platja que m'acull, al bosc que m'engull, al sol que m'escalfa. A mi mateix em tinc i escolto ocells de bon matí, cançons que em bressolen les hores d'absència. Aquest vaivé en el qual em gronxo, com la flor capcineja en el vent. Aquest desdir tan blanc, tan subtil, tan tènue. Vam néixer per a sentir que la vida val la pena, fins i tot  quan el desig s'ha esvaït. No pas una derrota, sinó un rendir-se a l'evidència: som allò que queda després de llevar la màscara, la nuesa del cel ras, la darrera llàgrima. 

Hi ha traces de mi en tu, molles de cor que s'escampen pels racons més recòndits, en la mateixa sang, en la mateixa flama que crema cada record, en la dolçor que m'enduc, en els ulls closos i en el gemec que em xiuxiueja delícies d'una altre món.  I ara que m'envolo oceà enllà, vull que em donis la mà, que em donis els llavis, que en regalis el teu somni de ser companys de camí, còmplices d'un destí inoblidable.  No hi ha absència de presencia si l'essència dictamina que la llum que som  és eterna. Que no és dolor ni lligam això, que les ales sobrevolen les misèries si som capaços de sentir que la força del vent ens empeny més enllà de l'horitzó.  Traces de mi en tu, molles de cor que nodreixen els batecs... La vida que pampallugueja incessant La vida que s'escola entre els dits La vida que crida tothora: Aneu, aneu, no us atureu, que ara i aquí és l'aventura, la passió pura, el clam definitiu; aneu, aneu, cap al cim, c...

La conquesta del silenci. El deixar anar, el lliurament. El perdre's. Aprendre que viure és acomiadar-se de cada instant, dels altres, de tu mateix. Quan surt el sol i les paraules encara dormen. Quan Déu ens mira de fit a fit, sobrenedant l'horitzó i les onades. Quan el cor es buida perquè resulta massa feixuc bategar amb tantes àncores. No vols patir. Mai has volgut patir. Per què t'entestes, doncs, a ser abraçada? O voles o abraces. Ambdues coses alhora no són possibles. O cantes o calles. Només si calles pots escoltar el misteri. Ella somia. Tu la mires sense desig. Desitjar és rebaixar-se, recaure en la vulgaritat de les coses tangibles. I ja te'n vas una altra vegada. Viure és anar-se'n, fugir, no pas cercar, no pas seguir l'instint més primari, fugir de la fictícia seguretat dels carrers coneguts i de les accions automàtiques, fugir d'allò previsible, del tic-tac que ens marca el camí precís cap a la tomba, fugir de l'abisme familiar, domèstic, ...